No podien faltar els referents d’Aracne en aquest extraordinari bloc en el qual dia rera dia anem teixint la teranyina dels clàssics grecoromans.
ARACNE I ATENA (COMPETINT EN L’ART DE TEIXIR), BLOC COL·LABORATIU DE CULTURA CLÀSSICA CREAT PER MARGALIDA CAPELLÀ (ARACNE FILA I FILA), TIPUS DE LLETRA, WEB DE CIÈNCIA PER A ALUMNAT DE 13 I 14 ANYS I FILM DE FRANK MARSHALL DE 1990
Francesc Franquet Yerro
A vegades l’hivern és un bon moment per endreçar papers i trobar petits tresors, com aquest poema de Gerard Vergés que em va fer arribar una companya de la facultat. El poema té el regust de les classes de l’assignatura de textos llatins en què traduíem poetes com Tibul, Properci, Catul, Horaci i, evidentment, Ovidi.
A Ovidi, desterrat a la mar Negra
Juro pels déus i com em dic Ovidi
que el meu delicte sobrepreu tributa.
Fins i tot he pensat en la cicuta
o en el sagrat verí d’algun ofidi.
Però – accident mortal o suïcidi-
Temo l’alè d’aquella mala puta
que es diu la Mort, tan fètida i tan bruta
que a la Vida li prec que no m’oblidi.
Dolça és la Vida. Jo que l’he fruïda
sense posar-li límits ni frontera
afirmo que no hi ha do com la vida.
Però, passats deu anys d’amarg exili,
el meu ànim, oh Cèsar, desespera.
¿Quan salparà de Roma el meu navili?
Gerard Vergés al llibre L’ombra rogenca de la lloba
A quina ciutat va ser desterrat Ovidi? De quin delicte es tracta? Què és un ofidi? Quins personatges fel món antic van fer servir la cicuta o el sagrat verí d’algun ofidi? Qui és el Cèsar que apareix al final del sonet? Va salpar el seu navili de Roma? Per què?
Dolors Clota
Les ferides s’acumulen lentament en la meva pell morena, plena de pèls rinxolats, que es barallen per a continuar poblant les zones encara sanes del meu cos.
El sol cau sobre mi, cada dia més fort i perforador, doncs no puc protegir-me d’ell mentre pico la pedra tan apreciada pels meus amos tot poderosos. Cada vegada que agafo el maleït pic sé el que m’espera, un dia llarg i penós, ple de fuetades en l’espatlla i crits prepotents.
Això m’està matant poc a poc, però no puc fer re, els pocs calés que tinc no arriben a poder salvar-me d’aquesta tortura, la mort podria ser una solució, encara que fos només per a tornar a respirar en tranquil·litat, però qui m’assegura a mi que m’enterrin com a home lliure, i no com a esclau?
He parlat amb ell, el que té la meva ànima guardada en una capsa de pedra. No vol deixar-me anar, diu que necessita totes les mans possibles, que si no és així, podria caure en desgràcia, i no vol pas això, ell vol joies, banys calents i dones fresques, re més. Li he suplicat que em posés el bastó el cap davant d’un jutjat honorable, d’aquesta manera jo no el tornaria a veure i ell no em cridaria mai més, però les seves negatives són contínues i omnipotents.
Sense que ell ho sàpiga, vaig a veure a la meva família, tota està repartida en diferents famílies de Roma, la meva germana gran de 14 anys, viu amb la família Papíria, no són massa rics ni influents, però la cuiden bé, només l’obliguen a fer feines domèstiques, com per exemple cuidar del seu mocós de 4 anys. Per altra banda està la mare, malauradament ja no respira amb nosaltres, ella va viure una temporada amb la família Lutàcia, en un principi no eren ningú, però després de la Primera Guerra Púnica, van emergir creant uns quants cònsols. Després de 4 anys servint per a ells, va morir cremada en un petit incendi localitzat al lupanar on treballava com a dona de la vida.
Per últim està el meu pare, ell segueix entre nosaltres, o això crec jo. Fa molt de temps que no el veig, l’últim cop va ser aquí. Picant la pedra el van cridar per algun motiu desconegut per a mi. Corrien rumors d’un esclau que jeia al llit amb la nostra senyora, però fins ara no he cregut que fos ell, però ja ha passat un mes, i ell no ha tornat.
Sóc un fill de cadenes i presons perpètues, no puc continuar picant, suant, plorant sense cap element que em reconforti. L’espatlla em dol cada cop que m’estiro al terra fred per a poder dormir.
Demà, quan em desperti, fugiré, correré cap la gran ciutat que rep el nom de Roma, demanaré ajuda, però ningú no m’escoltarà. Qui escoltaria a un fill de cadenes i sang com jo?
RAÜL ÀLVAREZ CUENCA
1r batxillerat Humanístic
DEESSA ROMANA, PLANETA, DIA DE LA SETMANA (DIES VENERIS), SISTEMA DE DEPILACIÓ FEMENÍ I PÒLVORES PER AL ROSTRE
Coneixeu el mite del naixement d’aquesta deessa o alguna història relacionada amb la dea de l’amor?
Francesc Franquet Yerro
L’essència de la escriptura carolíngia és un treball de recerca en el qual parlo de molts aspectes diferents que em van conduir al meu tema principal, l’escriptura carolíngia.
Portada del meu treball de recerca, feta a mà
El meu treball es divideix en quatre parts fonamentals:
Atès l’entorn clàssic que presenta l’Aracne fila i fila, destacaré alguns aspectes del meu treball que tenen una relació directa amb el món grecollatí.
Per començar, a l’antiga Creta es van donar dos tipus de sistema d’escriptura, anomenats Lineal A (encara no desxifrat), propi de la llengua minoica, i el Lineal B (que va ser desxifrat), propi de la llengua micènica.
Tauletes procedents de Cnossos. Escrita en lineal A, minoic mitjà, cap a 1900 aC Tauleta trobada a Micenes a la ” casa del venedor d’oli ”, circa 1250 aC. Museu Arqueològic Nacional d’Atenes. Fotomuntatge fet per Amar Astudillo
A continuació, trobem el vas de Dípilon a Atenes, que conté la inscripció més antiga escrita en alfabet grec. El nom d’aquest vas prové del grec pylos, que vol dir “porta” o “refugi”, fent referència a la doble porta de la ciutat d’Atenes a prop de la qual està situat el cementiri en què es va trobar el vas. Es tracta d’un trofeu per premiar al guanyador d’un concurs de ball.
Fotomutatge fet per Amar Astudillo
La inscripció original diu, ΟΣΝΥΝΟΡΧΕΣΤΟΝΠΑΝΤΟΝΑΤΑΛΟΤΑΤΑΠΑΙΖΕΙΤΟΤΟΔΕΚΛΜΙΝ,
i se sol transcriure en minúscula com
ὸς νῦν ὀρχεστôν πάντον ἀταλότατα παίζει,
τô τόδε κλ[.]μιν[…],
que en la transcripció clàssica que estudien les companyes de Grec seria
ὃς νῦν ὀρχηστῶν πάντων ἀταλώτατα παίζει
τῷ τόδε….
La tauleta trobada a Marsiliana de Albegna conté un alfabet de vint-i-sis signes que constitueixen l’alfabet occidental més antic, l’alfabet etrusc. El sentit de lectura es de dreta a esquerra. Datada cap al 700 a.c. A. Actualment es troba al Museu Arqueològic de Florència.
Pel que respecte a l’alfabet llatí, destaco les següents inscripcions i documents:
El manuscrit es conserva al Herzog August Bibliothek a Wolfenbüttel
Es troben al Museu Britànic
Actualment es troba a Estranburg
A posteriori apareixen una sèrie de tipografies anomenades escriptures nacionals, que es donen arreu de tota Europa. Aquestes són:
Finalment, l’últim apartat es concentra en l’escriptura carolíngia que apareix com a evolució de totes les tipografies esmentades anteriorment.
Fotografia feta per Amar Astudillo
La part practica del meu treball la podeu trobar al compte d’Instagram @papyrusblau.
AmarAstudillo
2n de Batxillerat
Aquest any he anat, amb la meva família, a passar uns dies de vacances de Nadal a Milà. El viatge ha estat molt interessant, entre altres coses, perquè hi he pogut trobar molts testimonis de la influència romana i llatina. Us faré una il·lustració de la ruta que vam seguir.
Mapa de la ruta del nostre viatge a Milà. Adaptat per Joan i Pau Molar
Vam sortir de Badalona el dia 28 de desembre per arribar fins a Grenoble, una ciutat francesa, important nus de comunicacions; allà hi vam fer nit. L’endemà ja ens vam dirigir a Milà. Prèviament, vam fer una parada tècnica a Torí. Ja coneixíem la ciutat, n’havíem visitat els monuments principals en altres viatges, i aquesta vegada només hi vam ser unes hores. Però va ser interessant la descoberta d’una església, als afores de Torí, d’estil neoclàssic, que tenia, en el seu fris, aquesta inscripció en llatí. Ordo populusque taurinus ob adventum regis. L’església es va edificar en homenatge al rei Vittorio Emanuele I, que, el maig de 1814, va retornar a la ciutat de Torí, després de la caiguda de l’imperi napoleònic.
Església de la Mare de Déu, a Torí. [Font: Joan Molar]
Anàlisi morfosintàctica
–Ordo: Nominatiu singular masculí de la tercera declinació (ordo, -inis).
–populusque: Nominatiu singular masculí (populus, -i). La partícula -que és una conjunció coordinant copulativa, enclítica.
–taurinus: Adjectiu gentilici. Nominatiu singular masculí (taurinus, -a, -um).
–Ordo populusque taurinus: Sintagma nominal; els nuclis són ordo i populus.
–ob: Preposició d’acusatiu.
–adventum: Acusatiu singular masculí de la quarta declinació (adventus, -us).
–regis: Genitiu singular masculí de la tercera declinació (rex, -gis). Complement del nom adventum.
–Ob adventum regis: Sintagma preposicional, complement circumstancial de causa.
La traducció seria la següent: “La noblesa i el poble de Torí per l’arribada del rei”.
Al cap d’unes hores, vam arribar a Milà. Era fosc i feia fred, però vam disposar de força dies per visitar la ciutat i els seus voltants. Ara us citaré els punts més interessants de la nostra sortida.
–Basílica de Sant Ambròs. Ja sabeu que aquest sant fou bisbe de Milà. La basílica és una construcció molt antiga, d’estil paleocristià. En el seu interior conserva les relíquies de Sant Ambròs, Sant Gervasi i Sant Protasi (se’n poden veure els cadàvers: resulta una mica macabre). En un racó de la nau central, s’observa un tabernacle. Està format per peces de diversos estils. Podem observar un baix relleu del segle IV, representant el Sant Sopar, segons l’estil dels sepulcres romans.
Tabernacle de l’interior de Sant Ambròs de Milà. [Font: Joan Molar]
En l’altra cara del tabernacle, la mateixa escena és representada en romànic llombard, i data del segle X: el seu estil és molt més rude i simple. Cal pensar que els primers cristians, sobretot a Itàlia, conservaven les tècniques de construcció i d’escultura romanes, ja que Itàlia és l’hereva de l’Imperi Romà, però fora d’aquest àmbit, no es coneixien i els constructors o artistes només podien imitar-les. Fixeu-vos en la diferència respecte de la imatge anterior.
Una altra peça del tabernacle. [Font: Joan Molar]
En la cúpula de la basílica, s’hi pot veure un mosaic bizantí del segle XIII, amb unes inscripcions en alfabet grec, que he comentat en un altre article. Us deixo aquí la foto, perquè també s’hi llegeix una inscripció llatina, molt habitual en els Pantocràtors medievals. Fixeu-vos que el Crist en majestat aguanta un llibre obert, amb la llegenda Ego sum lux mundi.
Cúpula bizantina de la basílica de Sant Ambròs de Milà. [Foto: Joan Molar]
Faré l’anàlisi morfosintàctica de la inscripció:
-Ego: És el pronom personal tònic de la primera persona del singular. És el subjecte de l’oració.
-sum: És la primera persona del singular del present de l’indicatiu actiu. És el verb copulatiu de l’oració de predicat nominal.
-lux: És un nominatiu singular femení de la tercera declinació (lux, lucis). És el nucli de l’atribut.
-mundi: És el genitiu singular masculí del mot de la tercera declinació (mundus, mundi). És el complement del nom lux.
La traducció és aquesta: “Jo sóc la llum del món”. Ja sabeu que és una de les metàfores que identifiquen Jesús, al costat d’altres, que ens han arribat a través dels evangelistes: “Jo sóc el principi i la fi” (l’Alfa i l’Omega), “Jo sóc el camí, la veritat i la vida”.
Després de la basílica de sant Ambròs, la visita a Milà, amb la catedral, els seus carrers i galeries comercials, ens va ocupar força temps, però també en vam tenir per anar a altres llocs. La ciutat de Bèrgam va ser molt bonica, amb un barri alt molt atractiu. En trobareu més detalls en un altre article.
Ben a prop de Bèrgam, ens vam aturar en un altre indret, força interessant pels seus orígens romans ben visibles i ben conservats: Brescia. Es tracta de l’antiga colònia romana Brixia. L’emperador Vespasià hi féu edificar, en commemoració d’una victòria militar, el temple del Capitoli, que encara conserva algun fragment d’inscripció commemorativa.
Temple del forum romà de Brescia. [Font: Joan Molar]
El temple està situat en l’espai del forum i a prop del teatre de la ciutat, que es conserva en prou bon estat, però sense punt de comparació amb el que vam poder observar al final del nostre recorregut. Ja hi arribarem.
Vista del forum de Brescia. [Font: Joan Molar]
El nostre següent punt de destinació va ser la ciutat de Parma. Parma és coneguda pel formatge i pel prosciutto (pernil salat), però també perquè és la ciutat natal d’un pintor cèlebre del renaixement, Antonio da Correggio.
Precisament per admirar les seves pintures, vam visitar la capella de Sant Pau, al centre de la ciutat, i vam poder resseguir una sala plena d’imatges de tema mitològic, que ara us reproduïm.
Frescos mitològics de Correggio, a la capella de sant Pau, de Parma. [Font: Joan Molar]
Ja veieu que s’hi observen divinitats i figures conegudes pels amants del món clàssic: Afrodita, les Tres Gràcies, Ceres, un sàtir o Pan, Hèstia. Fixeu-vos que cadascuna d’aquestes figures es pot identificar pels seus atributs: l’infant Cupido, el carro i les espigues, la siringa, el foc.
Els següents dies vam visitar els paisatges alpins, amb els seus llacs i els cims nevats, tan bonics en aquestes dates nadalenques. Ja de retorn a casa, vam fer una aturada a Aurenja (en francès, Orange), una ciutat del sud de França (regió Provença-Alps-Costa Blava) que, en època romana, rebé el nom d’Augusta Arausio.
No ens va costar de trobar un teatre impressionant, un dels més ben conservats del món, ja que manté el mur de l’scaena, perdut en la majoria d’altres teatres de l’antic imperi romà que avui encara es visiten.
Teatre romà d’Aurenja, vist des de fora [Font: Joan Molar] i des de dins
La construcció data del segle I i correspon al regnat d’Octavi Cèsar August. D’altra banda, ens vam deturar a contemplar l’arc de triomf que presideix una de les vies d’accés a la bonica ciutat provençal. Es tracta d’un monument commemoratiu; sembla que fou erigit en honor de Caius Marius després d’una victòria militar, però no se’n té la seguretat.
Igual que el teatre, l’arc de triomf es manté en molt bon estat; en ell es poden apreciar encara els relleus de temàtica bèl·lica. Us deixo un vídeo brevíssim, on faig la presentació del monument.
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=BrUsi1_02xo[/youtube]
Qüestions
Valete omnes!
Pau Molar, 1r batxillerat
APOL·LO I DAFNE, LLORER, PERFUM I ACTRIU (DAFNE FERNÁNDEZ)
Coneixeu el mite d’Apol·lo i Dafne? Què en sabeu? Quina pervivència té en la literatura, l’art…?
Francesc Franquet Yerro
Teniu presents les 7 meravelles? I les del món antic? Creieu que són reals o són fruit de la imaginació? Aventureu-vos a descobrir què s’amaga darrere i la seva relació amb la cultura grega.
Júlia París
1r Batx. Humanístic
CENTAURE QUE VA EDUCAR AQUIL·LES, ESPAI COL·LABORATIU A LA XARXA PER A PROFESSORAT DE LLENGÜES CLÀSSIQUES, GRUP HOSPITALARI, MARCA DE PELUIXOS, MARCA DE CERVESA ANGLESA I CENTAURE D’OR
Francesc Franquet
En aquesta entrada parlarem sobre l’alimentació dels romans, ja que hi ha moltes coses sobre la seva alimentació que ens poden semblar molt peculiars i estaria bé de saber.
Àpats diaris
Els romans feien tres menjars diaris (tenint en compte que els seus dies duraven 12 hores) :
– El ientaculum (desdejuni): es prenia a primera hora del matí , i consistia habitualment en pa untat en all i sal, formatge, ous, llet, hortalisses, fruites seques, raïm, olives (olivae) i vi pur (merum) o amb mel (mulsum). De vegades els més joves menjaven alguna mena de dolços o galetes.
El desdejuni
– L’esmorzar (o prandium): cap al migdia menjaven les sobres del sopar del dia anterior, tant fredes com calentes. L’àpat podia tenir lloc dempeus o tombat.
Romans esmorzant
– El sopar: el sopar constituïa l’àpat principal del dia. Com que el seu dia no s’allargava massa, podien començar a menjar sobre les 16h o 17h, és a dir, en caure la tarda. El sopar podia prolongar-se durant diverses hores (en alguns casos fins i tot durant tota la nit i fins al matí següent). Se solia reunir la família i també les amistats. Era entre els romans un dels grans moments de la jornada, i representava no només el moment d’alimentar (com el desdejuni i l’esmorzar), sinó també una important ocasió convencional i de plaer.
El sopar es partia en tres plats:
1.- Gustatio (entrants): ous, xicoira, amanides, enciams, cols, naps, carxofes, espàrrecs, olives, bolets…
2.- Prima cena, altera cena i tertia cena (plats principals): es menjava molt peix com ara barb, morena, rèmol… També es menjava porc, ànec, pollastre, moltó, cabra, llebre… Tot plegat s’amania amb sal, vinagre, canyella o julivert.
3.- Les postres: Consistien en pastissos, fruites, confitures, crema batuda, gelats...
El sopar
Curiositats
En temps anteriors, els romans acostumaven a menjar farina cuita o puré de llegums, però posteriorment, durant l’Imperi, el luxe es va imposar a la taula. Els metges els hi aconsellaven vomitius, és a dir, per a què mengessin, vomitessin i tornessin a menjar de nou.
Per a la gent amb molts diners hi havia la comissatio, que era una mena de segon festí en el qual es beu amb molta abundància. El vi que hi bevien es mesclava amb aigua calenta, freda o gelada. Si hi havien invitats, aquests es divertien tots junts escoltant flautistes, cantants, bufons, ballarins/es…
Es coneixia el vi per tota la mediterrània, però les dones tenien prohibit veure’n. La cervesa era coneguda com la beguda dels pobres i la mel va arribar a reemplaçar el sucre durant molt de temps. Els romans utilitzaven diàriament una gran diversitat de salses i espècies per a cuinar i condimentar els seus àpats.
On, com i amb qui menjaven els romans
Quan un (sovint ric) solia anar a dinar a casa d’algú com a convidat, portava el seu propi esclau, per a serveis com: portar-li tovalloles, aigua …. Tenien una postura per menjar estranya: estirats sobre el costat esquerre, deixant lliure la ma dreta per menjar. El menjador es deia triclinium, perquè eren tres llits amb el capçal davant d’una tauleta quadrada. El llit que no tenia un altre davant (lectus medius) era el principal; el seguia en importància el que estava a la seva esquerra (lectus Summus). Però amb el temps la tauleta es va fer rodona i els tres llits es van fer un únic llit en forma de mitja lluna. Aquesta tauleta es deia repositorium. Les dones solien menjar amb els seus marits. I els esclaus només es posaven a taula amb els amos en alguns dies de festa.
Productes bàsics usats pels romans
A Roma, igual que en els nostres dies, hi havia una sèrie de productes bàsics, com el pa, el vi, la mel, i altres, com el Garum o la sal, fonamentals en l’elaboració de plats i menjars de l’art culinari. D’una manera general podríem dir que el pa era un aliment de rics. El poble romà prenia el puls o pulmentum, espècie de pasta composta essencialment d’aigua i farina, molt semblant a les nostres farinetes. Si es diluïa amb molta aigua esdevenia un plat excel·lent.
Puls o pulmentum (farinetes)
Eines romanes emprades per menjar
Les culleres eren molts usades: tenien diverses funcions a l’hora de menjar.
Els esclaus tallaven el menjar en petits talls amb ganivet per als amos.
L’ús de la forquilla es desconeixia o s’obviava.
En canvi, menjaven gairebé tot amb les mans, com per exemple feien els àrabs.
El vidre era considerat un objecte de luxe.
Esmorzar convencional
Evidentment el menjar pot ésser eròtic. La gran similitud entre la boca i els llavis vaginals és clara: ambdues són zones sensuals, sensibles i plenes de terminacions nervioses. Sembla definitiu que fer l’amor és semblant a consumir un àpat exquisit i la preparació prèvia al preescalfament.
Es consideren afrodisíacs els elements que estimulen el desig sexual. La lastanaga, cogombre, porro, carxofa, nap, ostres, cargols, préssecs, figues, peres, dàtils, nous, l’orada, algunes parts del porc i el senglar, ous i bulbs, entre altres aliments, eren considerats afrodisíacs. Els condiments també tenien una funció similar, i la llista es molt llarga, cal esmentar l’anís, les llavors d’api, la canyella, l’ortiga, el pebre, el safrà i l’eruga o ruca. També tenia la consideració d’afrodisíac el garum, la salsa feta per fermentació de peix i marisc. Quant a la beguda, el vi era la beguda deshinibidora per excel·lència.
Hipotrimma, salsa agredolça feta a base de mató, panses i pinyons
Receptari de cuina romana: receptes
Quid cubiculum est?
Us convidem a visitar el nostre bloc: Menjar i beure a l’Antiga Grècia per tal de descobrir quins hàbits culinaris tenen els romans heretats dels grecs?
Ana Maria Falcón i Rebeca Barroso
2n Batx. Humanístic
