Les ferides s’acumulen lentament en la meva pell morena, plena de pèls rinxolats, que es barallen per a continuar poblant les zones encara sanes del meu cos.
El sol cau sobre mi, cada dia més fort i perforador, doncs no puc protegir-me d’ell mentre pico la pedra tan apreciada pels meus amos tot poderosos. Cada vegada que agafo el maleït pic sé el que m’espera, un dia llarg i penós, ple de fuetades en l’espatlla i crits prepotents.
Això m’està matant poc a poc, però no puc fer re, els pocs calés que tinc no arriben a poder salvar-me d’aquesta tortura, la mort podria ser una solució, encara que fos només per a tornar a respirar en tranquil·litat, però qui m’assegura a mi que m’enterrin com a home lliure, i no com a esclau?
He parlat amb ell, el que té la meva ànima guardada en una capsa de pedra. No vol deixar-me anar, diu que necessita totes les mans possibles, que si no és així, podria caure en desgràcia, i no vol pas això, ell vol joies, banys calents i dones fresques, re més. Li he suplicat que em posés el bastó el cap davant d’un jutjat honorable, d’aquesta manera jo no el tornaria a veure i ell no em cridaria mai més, però les seves negatives són contínues i omnipotents.
Sense que ell ho sàpiga, vaig a veure a la meva família, tota està repartida en diferents famílies de Roma, la meva germana gran de 14 anys, viu amb la família Papíria, no són massa rics ni influents, però la cuiden bé, només l’obliguen a fer feines domèstiques, com per exemple cuidar del seu mocós de 4 anys. Per altra banda està la mare, malauradament ja no respira amb nosaltres, ella va viure una temporada amb la família Lutàcia, en un principi no eren ningú, però després de la Primera Guerra Púnica, van emergir creant uns quants cònsols. Després de 4 anys servint per a ells, va morir cremada en un petit incendi localitzat al lupanar on treballava com a dona de la vida.
Per últim està el meu pare, ell segueix entre nosaltres, o això crec jo. Fa molt de temps que no el veig, l’últim cop va ser aquí. Picant la pedra el van cridar per algun motiu desconegut per a mi. Corrien rumors d’un esclau que jeia al llit amb la nostra senyora, però fins ara no he cregut que fos ell, però ja ha passat un mes, i ell no ha tornat.
Sóc un fill de cadenes i presons perpètues, no puc continuar picant, suant, plorant sense cap element que em reconforti. L’espatlla em dol cada cop que m’estiro al terra fred per a poder dormir.
Demà, quan em desperti, fugiré, correré cap la gran ciutat que rep el nom de Roma, demanaré ajuda, però ningú no m’escoltarà. Qui escoltaria a un fill de cadenes i sang com jo?
RAÜL ÀLVAREZ CUENCA
1r batxillerat Humanístic
Realment, Raül, t’agrada escriure i ho fas prou bé! Després de fer la tasca de l’esclavitud a Roma, la teva recreació té més sentit aquí. Continua treballant!
I tant, Margalida!
Deixo per avançat la meva admiració envers la teva manera d’escriure, Raül, però haig de dir que és una mica massa vulgar, tot i venint d’un personatge de classe baixa.
Per cert, no sé si ho he entès bé: ell és un esclau? Perquè si és així, si s’escapa que no es doni a veure massa, que, si hi fa, l’espera la crucifixió! 😉
Una narracio impresionant amb molts detalls Raul felicitats.
Aquesta recreacio parla molt de la desesperacio que sent una persona quan no es lliure i de les suplicas que dona i les negatives que li donen, una persona filla de les cadenes i que esta separat de la seva familia i de la seva llibertat..
Salve!!
Tenint en compte que jo vaig llegir molt del que escriu el Raül i admiro la seva manera d’escriure jo penso que no és vulgar sinó que és un llenguatge que el poden entendre els de la Eso i nosaltres de batxillerat i crec que el millor que pot fer un quan escriu és ser senzill i jo penso que un text quan s’enten sempre és més divertit i t’impulsa a llegir, segueix així Raül i has de fer més recreacions que són interessants.
Valee!!
Salve!
Una recreació magnífica!
M’ha agradat moltíssim i mira que a mi ultimament no m’agrada gaire llegir cap narració!
Segueix treballant així que segur que acabaràs escrivint un llibre amb recreacions de tota mena.
Salve!!
Mai havia llegit una recreació del Raul i la verita és de les millors que he llegit durant aquest curs. És una recreació molt detallada però a la vegada es un redactat molt simple, fa que vulguis continuar llegint.
Mai he patit una situació de desesperació per a la meva llibertat, tampoc espero viure-la.
Bon treball 🙂
Un recent nascut a Roma.
A Roma igual que a Grècia és el pare qui decideix acceptar al recent nascut o rebutjar-lo. En senyal d’acceptació del petit aixeca del terra on la deixat la matrona, si no és aixecat, vol dir que el pare no accepta a la criatura i és exposat, és a dir, el nen és deixat a un contenidor públic o en un domicili on algun esclau el pot agafar i cuidar-lo o el nen acaba morint.
El motiu per abandonar a un nado pot ser per malformació, que és la més freqüent. Els pobres per no poder alimentar-lo, la classe mitja no volia tenir masses fills per educar-los com era degut, els camperols de les províncies orientals perquè no se’ls permetia tenir més fills i els donaven a altres famílies, aquests nens es deien threptoi, els rics podien no desitjar un fill per qüestions legals del testament i no volien veure’ls més, en canvi els pobres tenien l’esperança de que els tornarien a veure, i fins i tot abandonar a un fill podia ser a causa de la queixa del marit amb la mínima sospita de que el fill no és seu.
I jo soc un dels nadons que a sigut exposat a causa de que el meu pare biològic no em va acceptar a causa de qüestions legals del testament, és a dir, que jo pertanyia a una família rica. Vaig ser abandonada a la porta d’un domicili d’uns dolços esclaus que em van recollir enseguida veurem, eren molt pobres tant que no em podien mantenir, però al veure una petita criatura, desprotegida al terra on qualsevol animal em podria fer mal o agafar qualsevol malaltia, després de sortir a la porta al sentir que picaven i veurem em van portar cap a dintre i em van donar tot l’amor que podien. Però com ja he dit abans no em podien mantenir, al principi van rebutjar a una part del menjar per poder-me donar e4l quer necessitava, però la mare va començar a emmalaltir d’anèmia, així que van decidir buscar-me una família millor.
Després d’estar uns dies buscant amb impaciència, ja que la mare cada cop estava pitjor, van arribar a una província oriental on tenien uns amics camperols, i ells em van rebre amb els braços oberts. Vaig viure amb ells fins que ja vaig tenir l’edat suficient per fer d’esclava en una bona vila, i com que els camperols eren amics dels esclaus que em van cuidar fins que van poder, els veia molt sovint, així que quan ja tenia l’edat per treballar em van aconseguir un lloc de treball a la mateixa vila que ells, on hem fet una relació molt més intima i m’han pogut donar tota la informació sobre la meva infància, i ara visc amb ells a casa i els ajudo a pagar tot el necessari per viure, ells són la meva verdadera família.
És una recreació que et fa que no vulguis parar de llegir-la. És molt personal i a la vegada ho diu tot amb cabells i senyals que és diu. La veritat és que no m’agradaria gens passar per alguna situació similar…
Salve!
És una recreació que t’enganxa des del principi i fa que no vulguis parar de llegir. La narració detallada, la desesperació del protagonista per fugir i seva la dura condició de vida fa posar els pèls de punta. És una situació per la que a ningú li agradaria passar.
Salve!
Molt bona narració, es fa entretinguda des de que comences a llegri-la fins que s’acaba i fa que no vulguis parar de llegir. Es nota què és una narració molt treballada i que té molts detalls; la història tal i com s’explica et fa ficar-te en dins i veus la desesperació del protagonista i les dures condicions de vida que tenia! No m’agradaria estar en aquesta situació…
Vale
Salvete!!
És una recreació que a mi personalment m’ha fet posar-me en la pell d’aquesta noia i en part pensar el sofriment que lla devia passar. Néixer com a esclau podia arribar a significar que poguessin maltractar-la i humillar-la. Em sembla increible que poguessin seguir sentint-se persones després de fer aquestes actuacions.
Salve!!
Havia llegit recreacions i escrits del Raül, aquesta la verita és de les millors que he llegit durant aquest curs. És una recreació molt detallada però a la vegada es un redactat molt simple, fa que vulguis continuar llegint. No crec que sigui vulgar, ha utilitzat un llenguatge entendible per a tots, això no fa una narració vulgar sinò fàcil. Mai he patit una situació on he estat privada de llibertat, no se com ho afrontaria.
Χαίρετε
He entrat a aquest article perquè m’havia cridat bastant l’atenció el seu títol i la història explicada ha estat impressionant!
Crec que aquesta història està molt ben redactada i amb un munt de detalls. Està escrita en primera persona i ajuda a posar-se a la pell del protagonista, en aquest cas un esclau. En la meva opinió, crec que aquella època era molt injusta ja que es dividia entre els rics i els pobres i ja està. I els pobres no tenien cap opció de tornar-se rics ja que els agafaven d’esclaus i no podien sortir d’allà llevat que fugin com està a punt de fer el protagonista.
Actualment jo creia que aquesta situació havia canviat molt, però tampoc ho ha fet tant, només que els diferents mitjans no permeten que surti aquest tema. En altres països hi ha molta gent que rep una explotació de treball amb totes les lletres; no tenen condicions higièniques, ni un sou ni un horari… Crec que no arriben a ser esclaus del tot, però són persones que fan tot el que possible per menjar i donar de menjar als seus. Encara vivim en un món molt injust.
Caram, Érica, si no hagués estat per tu, no hauria entrat en aquest fantàstic text del Raül, de Premià. Cal felicitar-lo, efectivament, perquè l’enfocament que ha donat al tema és força frapant. Bona, la comparació amb l’actualitat. Qui ho diu, que ja no hi ha esclaus?