El curs passat també va ser prolífic pel que fa a les produccions literàries. L’alumnat de Llatí de quart va jugar a fer d’Ovidi i intentar imitar l’estil d’aquest gran poeta romà a partir de la lectura de Narracions de mites clàssics. Aquí en teniu tres de ben diferents. Esperem que us agradin i ens agradaria que hi busquéssiu les similituds amb les narracions d’Ovidi.
Gelosia (de Sara Cañizares)
Il·lustració de Sara Cañizares
Gelosia era una nimfa que vivia als boscos de Terme, una ciutat grega, amb les seves germanes, filles d’Equidor. Gelosia era la més maca de totes elles. Molts homes la desitjaven i la consideraven una dea. A ella això li agradava, però no n’estimava cap. El que més agradava a la bella nimfa era encisar-los amb la seva bellesa i els seus dots per la dansa, però tot i que molts homes intentaven tocar-la, mai ho aconseguien. Ella desapareixia com per art de màgia, sense dir res.
Malgrat que no estimava cap home, els volia a tots per ella.
Un dia, Cupido la va castigar per ser tan vanitosa i va fer que Gelosia s’enamorés d’un noi que vivia a Terme i es deia Laertes. Aquest noi, però, estava promès amb una noia molt maca de cabells daurats anomenada Kathleen.
Gelosia, plena de ràbia, s’estirava els cabells cada cop que els veia junts; quan es besaven, quan s’abraçaven… Llavors va decidir matar Kathleen.
Venus, en adonar-se de la intenció de la nimfa, no li va permetre destrossar la feliç parella i va convertir Gelosia en un espectre. La nimfa deixà de sentir els peus tocant el terra, els braços es tornaven transparents fins a desaparèixer i el seu bell rostre s’esvaïa com fum emportat pel vent.
Gelosia encara vaga pel món i, per satisfer-se, fa que les noies i els nois se sentin gelosos cada vegada que veuen el seu amor a prop d’una altra persona de manera afectuosa.
Els pilots de la Península Ibèrica
(de Carla Asensio)
Pel centre de la Península Ibèrica hi ha un poble plagat de mosquits. Sigui estiu o hivern, aquests insectes ataquen la seva població.
Un dia, la nena més petita del poble va preguntar al més vell per què no els deixaven tranquils. L’home, pausadament, li va contestar:
– Això, petitona, no passava fa cent anys. El meu avi em va explicar que abans d’existir aquest poble, aquestes terres eren una base militar construïda per practicar amb els avions de combat. En total eren sis pilots, que volien ser els primers d’anar a una cova situada a l’Afganistan en què sabien que hi havia un tresor amagat i transportar-lo en avió.
Tot i això, però, els homes no sabien pilotar gaire bé. Un d’ells, d’amagat va agafar el mapa on estava situada la cova i va anar-hi. La seva sorpresa va ser tan gran quan va veure que el tresor era un anell, que creia que era una broma. Ja de tornada, en veure que els seus companys no trobaven el mapa, es va empassar l’anell i va intentar cremar el pergamí, però amb tan mala sort que la flama d’aquest va incendiar tota la base. Tots ells van morir, però el poder secret de l’anell, que havia pertangut a un déu, va fusionar l’ànima dels homes amb els avions, convertint-los en mosquits.
Ara mateix, els mosquits ens piquen perquè busquen el “tresor” i saben que el company els va traïr se’l va empassar. Però com que no saben pilotar bé, xoquen contra el nostre cos i no arriben a anar a la boca.
Costas (de Cristina Bellido)
A Nicòsia hi havia una platja on habitualment anaven joves a buscar petxines. Un dia, el déu Apol·lo guaitava el lloc tot fixant-se en allò que feien els nois. Tot d’una, n’hi va haver un que li cridà força l’atenció: trobava més petxines que cap altre i més ràpidament, era d’una bellesa extraordinària i molt ben plantat. No obstant, Apol·lo s’hi va fixar perquè tenia una peculiaritat: el noi es movia entre les roques on trencaven les onades i anava caminant àgilment cap enrere i cap als costats molt ràpid. El Sol va començar a amagar-se i els nois començaren a marxar cap a casa, però Costas, el noi de les roques, s’hi volia quedar més estona. Aprofitant aquest moment d’intimitat, Apol·lo, que havia estat amagat tota l’estona contemplant l’escena, se li apropà i li digué el següent:
-Formós jove, la teva singularitat m’ha captivat i la teva bellesa m’embogeix. Tot i que jo sóc un déu i per tant, sóc superior, et prego que acceptis el meu amor.
Costas però, no era un jove fàcil d’impressionar i va defugir la mirada d’Apol.lo ja que, tot i que el déu li resultava força atractiu, ell estava perdudament enamorat de Lina, una noia del poble.
D’aquesta manera el jove el rebutjà de mala manera ja que era una situació molt violenta per a ell, i va fugir cap a les roques on havia estat buscant petxines. Apol.lo es va enutjar moltíssim per haver confessat el seu amor a un humà i que aquest es cregués capaç de refusar-lo. Així Costas, mentre saltava entre les roques, es va sorprendre del color rogenc que prenia el seu cos, que la seva pell s’endurís i s’enrabià, però quan va voler tombar-se per cridar Apol·lo ja era massa tard, no pogué perquè havia esdevingut cranc i des de llavors viu per sempre entre les roques, retrocedint i caminant cap als costats com si encara busqués petxines.
