Dànae
Segons la mitologia grega, Dànae era filla d’Acrisi i d’Aganipe. Acrisi, per mitjà de l’oracle es va assabentar que el seu nét el mataria. Va decidir tancar Dànae en una cambra de perdra, més tard va ser seduïda per Zeus, transformat en pluja d’or i d’aquesta unió va nèixer Perseu. Acrisi va ficar Perseu i Dànae en una arca i els va llançar al mar. Zeus, va fer arrossegar l’arca fins a l’illa de Sèrifos i la va trobar Dictis. Aquest els porta davant el rei Polidectes. El rei la pren per esposa acollint Perseu, que és educat al temple de Minerva.
Acrisi va emprendre el camí per reclamar-los, quan es va assabentar on es trobaben. Perseu va prometre al seu avi que mai el mataria. Polidectes va morir per culpa d’una tempesta. Van tenir lloc els jocs fúnebres: Perseu va llançar el disc, que el vent va portar fins al cap d’Acrisi, i el va matar. Per voluntat dels déus, Perseu va acabar matant Acrisi. Posteriorment Perseu va marxar a Argos on va regnar.
Adaptació del text d’Higini, Faules, 43. Font de la traducció: Mites, art i literatura: un treball interdisciplinari a les aules.
(Si vols veure el text en llatí clica aquí).

Dànae rebent la pluja d’or (1545). Tizziano Vecellio (1485 – 1576). El Prado – Madrid

Rapte d’Europa, el relat segons Ovidi
Júpiter, anomenat Zeus en mitologia grega pren l’aparença d’un toro blanc i es posa enmig dels vedells, magnífic d’aspecte. El seu color, certament, és el de la neu. La musculatura del coll és ferma, les banyes són petites, qualsevol diria que han estat treballades a mà, molt lluents. Sembla pacífic. Europa queda admirada en veure que és tan bonic, que no amenaça d’atacar-la. A priori, tot i veure’l tan dòcil, té por de tocar-lo; després, s’hi acosta i li posa flors a la boca blanca. A Zeus li agrada i li fa petons a les mans; Fa saltirons en l’herba verda i frega el seu llom de neu en la sorra roja; i després de treure-li poc a poc la por, ofereix el pit a la noia perquè li faci copets amb la mà, o les banyes perquè les envolti amb garlandes de flors fresques. La princesa s’asseu damunt l’esquena del toro; i aleshores el déu, a poc a poc, va començar a allunyar-se de la terra i del litoral. La noia té por i es gira a mirar la costa; amb la mà dreta s’agafa ben fort a una banya, l’altra la té posada damunt el llom; els seus vestits ondulen al vent. Zeus se l’havia endut a Creta. Un cop allà el déu li revela la seva identitat i fan l’amor. De la seva unió van nèixer Minos, Ramadant i Sarpedó Zeus la va cedir a Asteri, rei de Creta, amb qui ella es casa i obté la sobirania sobre l’illa. Va gaudir dels honors de deessa amb el nom de Hellotis o Hellotia.
Adaptació de les Metamorfosis d’Oividi. Font de la traducció: Mites, art i literatura:un treball interdisciplinari a les aules.
(Si vols veure el text en llatí clica aquí).

F. BOUCHER, El rapte d’Europa(1732). Oli. Museu del Louvre. París

El rapte d’Amfitrite
Pertany al grup de les filles de Nereu i Dóride, les Nereides. Posidó la va raptar quan ella estava un dia amb les germames, a prop de la illa de Naxos. També es diu que Posidó l’estimava des de feia molt temps, però que per por la jove el va rebutjar i es va ocultar en les profunditats de l’Oceà, més enllà de les Columnes d’Hèracles. No obstant això, va ser descoberta pels dofins, i conduïda per aquests enmig d’un solemne seguici a Posidó, qui la va fer la seva esposa. Amfitrite ocupava al costat del déu del mar el mateix paper que Hera al costat de Zeus i que Perséfone amb el déu dels morts. Sol ser representada envoltada de nombroses divinitats marines.

Pintura (c.1610) de Nicolas Poussin (1594-1665) titulada El triomf de Posidó i Amfitrite

Jéssica Llavero
1r Batxillerat
IES Isaac Albéniz

Minos és fill de Zeus i Europa. Els seus germans són Sarpèdon i Radamantis. Minos va construir un altar sagrat per a Posidó i demanà al déu que fes sortir del mar un toro, que el sacrificaria en seu honor. Del mar sorgeix un toro blanc, però per pena Minos va sacrificar un altre toro. Amb el sacrifici aconseguirà el seu tron com a rei de Creta. Però el déu Posidó s’enfadà amb ell i, per poder venjar-se, va fer que la dona de Minos s’enamorés del toro. Llavors Pasífae va demanar a Dèdal que l’ajudes aconseguir l’amor del toro. Dèdal li va construir un vestit de toro per poder satisfer els seus desitjos i d’aquesta unió neix el Minotaure. Quan el Minos se’n va adonar, va demanar a Dèdal que construís el Laberint, on tancarien el Minotaure per ocultar-lo.

Egeu, rei d’Atenes, sospitava que Androgeu, fill de Minos, planejava una revolta contra Atenes. Per això, en una ocasió que Androgeu havia acudit a Atenes per participar en uns jocs, Egeu va ordenar matar-lo. Minos va viatjar a Atenes buscant una explicació i un culpable per a la mort del seu fill i, com que no va trobar ni una cosa ni l’altra, va decidir venjar-se. Minos va enviar una expedició de càstig que va assolar la regió i va imposar un tribut especial a Atenes. El tribut consistia que, cada nou anys, els atenesos havien d’enviar set nois i noies a Creta, destinats a ser menjats pel Minotaure. Quant apareix Teseu com a voluntari, i que és fill d’Egeu, rei d’Atenes i d’Etra.

Després de la mort del Minotaure a mans de Teseu, amb la col·laboració d’Ariadna, Minos, enfurit per la fugida els atenesos i de la seva filla, va castigar Dèdal. El va tancar amb el seu fill Ícar al Laberint, que era tan embolicat que ni tan sols el seu constructor sabia trobar la sortida. Però l’astúcia i la traça de Dèdal no podia ser reclosa pels murs del Laberint i va aconseguir fugir-ne volant, tot i que els seu fill va morir en l’intent.
Minos va buscar Dèdal de ciutat en ciutat, proposant una endevinalla: oferia un cargol de mar i demanava que es passes un fil a través d’ell. Va a Càmic a Sicília, on el rei de Còcal, sabent que Dèdal seria capaç de resoldre l’enigma, va a buscar l’ancià. Aquest va lligar un fil a una formiga que va recórrer tot l’interior de la closca. Minos va saber llavors que Dèdal era a la cort del rei Còcal i va exigir que li fos lliurat. Cocal va aconseguir convèncer-lo que prengués primer un bany i les seves filles el van matar cremant-lo amb aigua bullint. Després de la seva mort, Minos es va convertir en jutge dels morts a l’Hades juntament amb Radamantis i Sarpèdon: Radamantis jutjava les ànimes dels orientals, Sarpèdon la dels occidentals i Minos tenia el vot decisiu.

Minos també va participar en un altre relat mitològic narrat per Ovidi a Les Metamorfosis. Va atacar Mègara, el regne de Nis, durant una guerra amb Atenes per la mort del seu fill Androgeu. Nis, tenia un floc de cabells vermell que el va mantenir fora de perill de qualsevol perill, però Eros va fer que la seva filla Escil·la s’enamorés de Minos. En una versió, Minos tempta Escil·la amb un collaret d´or a canvi d’enganyar i matar el seu padre. I en una altra versió, ella s’enamora de Minos des de la distància, i després de tallar el floc del seu pare, l’ofereix a Minos. Però, tot i que gràcies a això Minos va derrotar Nis i conquerir Mègara, la va menysprear i va salpar sense ella. Però Nisos, que s’havia convertit en àguila pescadora, la va atacari i la seva filla es va transformar també en au marina.

Knarik Badoyan

1r Batxillerat

IES Isaac Albéniz

Eco i Narcís
La nimfa Eco s’encarregava de vigilar a distància la deessa Hera, perquè aquesta no descobrís Zeus quan cantava i jugava amb les nimfes. En assabentar-se’n, Hera  va transformar la nimfa en eco, de manera que no tenia control sobre les seves paraules, ni podia parlar abans que un altre ho hagués fet, ni romandre callada quan algú havia parlat. Retirada al camp, Eco es va enamorar del bell pastor Narcís, que la va menysprear i la va ignorar totalment.
Amb el cor trencat, Eco va passar la resta de la seva vida en canyissars solitaris, sospirant per l’amor que mai no va conèixer, debilitant-se i aprimant-se fins que només li va quedar la veu.  Després un noi que també s’havia enamorat de Narcís i que també havia estat rebutjat per aquest, va demanar als déus que Narcís sofrís un amor no correspost, com el que havia fet passar als altres.
La pregària va ser escoltada per Nèmesi, la que arruïna els superbs, i aleshores va maleir Narcís i el va fer enamorar-se del seu propi reflex a l’aigua.
El jove va acabar morint de desamor i va baixar a l’Hades, on va ser turmentat per sempre pel seu reflex al riu Estix. En el lloc on va morir va néixer una flor que va portar el seu nom, narcís.

Nimfa Egèria
En l’antiga mitologia romana, Egèria és la deessa de les fonts. Fou l’esposa del llegendari segon rei de Roma, Numa Pompili, i li va ensenyar a ser un legislador savi i just. Quan aquest va morir, eren tantes les llàgrimes que vessava, que els déus la van transformar en una font de la qual sempre brollava aigua. Per això es troben sovint estàtues d’Egèria a fonts o brolladors.

Deucalió i Pirra
Deucalió, fill de Prometeu, es va casar amb Pirra, filla de Pandora i Epimeteu. Prometeu va aconsellar al seu fill que construís una gran arca per a ell i la seva esposa i l’omplís de provisions.
Zeus v enviar un diluvi i l’arca va navegar durant nou dies per damunt la terra inundada, fins que va arribar al mont Parnàs, que sobresortia de les aigües del diluvi. Un cop va parar de ploure, Deucalió i Pirra van desembarcar i van anar a consultar l’oracle per saber com trobar altres persones. L’oracle els va respondre que llancessin els ossos de la seva mare. Desconcertats en un primer moment per la resposta, finalment van arribar a la conclusió que amb ‘mare’ l’oracle es referia a la Mare Terra i els seus ossos a les pedres. Així és que Deucalió i Pirra es van posar a tirar pedres i, efectivament, les pedres llançades per Deucalió esdevenien homes, alhora que les llançades per Pirra dones.

Úran

Uranos o Úran, en grec “Oúranos” era un déu primordial de la mitologia grega, la personificació del cel. Un element masculí, el que fecunda la terra Gea, un element femení. Gea és la Mare Terra i Úranos el Cel, i actuen com esposos ja que el cel cobreix Gea completament; és l’únic ésser a la seva mesura. Els romans el van associar amb el seu déu Caelus.
El món abans de la seva creació era el Caos, la buidor primordial abans que s’instaurés l’Ordre. Segons unes tradicions, Úranos i Gea van néixer d’Èteri d’Hèmera, mentre que en unes altres apareixen com a fills de Nix (la nit) i fins i tot Úranos apareix com a fill de Gea sense que intervingui cap element masculí, igual que les muntanyes i que Pontos.
Fills d’Úranos i de Gea són els sis Titans i les sisTitànides. I també els tres primers Ciclops, els tres Centimans i segons la tradició elegida també altres déus i deesses. Úranos tenia por que algun dels seus fills el destronés i per això els mantenia ocults dins del ventre de la seva mare. Però Gea va donar una falç a Cronos, un dels Titans, i aquest va tallar els genitals al seu pare. Del membre caigut al mar en va néixer Afrodita i de les gotes de sang que van rajar de la ferida en van sortir els Gegants, les Erínies i les Melíades.

Ariadna Jiménez

1r batxillerat

IES Isaac Albéniz

A la mitologia grega, Dèdal (en grec “Daídalos”) era un arquitecte i artesà molt hàbil, famós per haver construït el laberint de Creta. Dèdal va tenir dos fills: Ícar (en grec, “Íkaros”) i Jàpige.

Dèdal va construir una àmplia pista de ball per a Ariadna i més tard va construir un laberint en el qual estava tancat el Minotaure.

El laberint era un edifici amb incomptables passadissos i carrers sinuosos obrint-se uns a uns altres, semblava no tenir principi ni final. Dèdal el va construir per al rei Minos, però després d’això va perdre el favor del rei i va ser tancat amb el seu fill Ícar en una torre. El rei Minos volia el laberint per a tancar-hi el Minotaure, el fill de la seva esposa Pasífae. Posidó havia maleït Pasífae i Dèdal perquè li va construir una vaca de fusta per poder-se unir amb un toro.

Dèdal va aconseguir escapar de la seva presó, però no podia abandonar l’illa per mar, ja que el rei mantenia una estreta vigilància sobre tots els velers i no permetia que cap navegués sense ser registrat. Ja que Minos controlava la terra i el mar, Dèdal es va posar a treballar per a fabricar ales per a ell i el seu jove fill Ícar. Va enllaçar plomes entre sí començant per les més petites i afegint-hi unes altres cada vegada més llargues, per a formar així una superfície major. Va assegurar les més grans amb fil i les més petites amb cera, i va donar al conjunt la suau corba de les ales d’un ocell.

Antonio Canova, 1777-1797, Museo Correr, Venècia

( IMATGE 1: Estàtua de Dèdal mesurant els braços d’Ícar. Artehistoria.jcyl.es. )

Quan per fi va acabar el treball, Dèdal va batre les seves ales i es va trobar pujant i suspès en l’aire. Va equipar llavors el seu fill de la mateixa manera i li va ensenyar com volar. Quan ambdós van estar preparats per a volar, Dèdal va advertir Ícar que no volés massa alt perquè la calor del sol fondria la cera, ni massa baix perquè l’escuma del mar mullaria les ales i no podria volar. Llavors pare i fill van començar a volar.

El noi va començar a ascendir com si volgués arribar al paradís.

( IMATGE 2: Ícar enlairant-se amb les ales. Il·lustració de Carla Asensio. )

L’ardent sol va estovar la cera que mantenia unides les plomes i aquestes es van desenganxar. Ícar va agitar els seus braços, però no quedaven suficients plomes per a sostenir-lo en l’aire i va caure al mar, on va morir.

"La caiguda d'Ícar" de Jacob Peter Gowy 1636-37

( IMATGE 3: Ícar caient. Blog Sombras del sol. )

El seu pare el va plorar, lamentant-se amargament de les seves arts. Va anomenar la terra propera al lloc del mar on Ícar havia caigut Icària en memòria seva. Dèdal va arribar a Sicília sota la cura del rei Còcal, on va construir un temple a Apol·lo en el qual va penjar les seves ales com ofrena al déu.

Carla Asensio
1r Batxillerat
IES Isaac Albéniz

Asterió o Minotaure, “toro de Minos”, en grec “Minótauros”, era un monstre amb cap de toro i cos d’home, nascut de l’unió entre Pasífae i un toro, com a càstig a Minos (marit de Pasífae) per part de Posidó.
Quan Minos es va adonar que Pasífae havia donat a llum a un monstre, va saber amb tota seguretat que aquella abominació no compartia la seva sang, així que avergonyit pel que havia fet la seva dona, va ocultar l’existència del Minotaure desterrant-lo als afores de la ciutat.
El Minotaure només menjava carn humana i a mida qur es feia gran s’anava tornant més salvatge, fins a arribar a fer-se totalment incontrolable. Per això, Minos va decidir manar a Dèdal construir un laberint del qual el Minotaure no pogués sortir.
Minos alimentava el Minotaure amb el tribut que li pagava el rei d’Atenes. Cada nou anys set noies i set nois atenesos eren abandonats al laberint per a ser cruspits per el Minotaure, fins que un any Teseu va entrar junt amb els set nois i les set noies al laberint amb la intenció de matar el Minotaure.
Quan Teseu i el Minotaure es van trobar, van començar a barallar-se fins que Teseu va matar al Minotaure amb una daga. El minotaure va caure mort al terra i aquesta va ser la seva fi.

El Minotaure. Copa àtica bilingüe, circa 515 a.C.
Museo Arqueológico Nacional de España

Sarah Martínez
1r Batxillerat
IES Isaac albéniz

S’acosta el gran dia de la sortida col·lectiva al Parc del laberint i cal anar preparant-nos per poder gaudir de totes les referències clàssiques que hi trobarem. Comencem, doncs, pel mite de Teseu i Ariadna, els protagonistes d’una història tan enrevessada con els replecs del Laberint de Minos.

A l’IES Albéniz, l’alumnat de grec tindreu l’honor de recollir la informació sobre aquest relat, que forma part de la mitologia heroica, per tal de confeccionar articles informatius per als companys/es de llatí i  de Premià, que probablement també s’estaran preparant.

• Un de vosaltres se centrarà en Minos i els antecedents de la història.
• Un altre ens presentarà el Minotaure, fill de Pasífae, probra víctima de la venjança divina, que us recordarà alguns personatges femenins de Les Metamorfosis.
• El tercer punt d’interès serà el Laberint, la construcció del qual ens portarà a la història de Dèdal i Ícar, vells coneguts també a partir de Narracions de mites clàssics.
• Finalment, dues persones s’encarregaran de la parella protagonista, Ariadna i Teseu. La seva història conjunta i les seves perpècies individuals.
• L’Ariadna i la Jéssica, que s’han afegit més tard a Grec, buscaran informació sobre d’altres mites presents al parc.

Per començar, podeu llegir el relat de Neus Jordi a El Fil de les Clàssiques, on també podreu gaudir d’unes sensacionals il·lustracions. Al mateix bloc hi trbareu una versió audiovisual a càrrec d’El narrador de mitos. Inicieu, doncs, la recerca tot tibant aquest fil cibernètic que dóna nom al mateix bloc i continueu fent recerca a través del laberint de la xarxa. El Laberint dels mites, de Sebastià Giralt  també us pot servir de punt de partida.

Per aprofundir en cadascun dels punts d’interès no podem deixar de banda les publicacions impresses com el Diccionari de mitologia grega i romana de Pierre Grimal, amb un aparat de fonts insuperable.

Podeu utilitzar també altres fonts d’informació, però desconfieu d’aquelles que no fan referència a la font clàssica d’on extreuen la informació!

MOLTA SORT EN AQUESTA AVENTURA QUE INICIEU!

TERESA