Category Archives: General

Bàrcino i les seves magistratures

A Bàrcino (Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcinoel govern de la ciutat seguia les formes que l’imperi i la província atorgava a les colònies de la mateixa època, un poder bastant autònom amb la missió de propagar l’organització i la cultura de Roma. El municipi tenia jurisdicció sobre la ciutat en si (urbs) i sobre l’àrea rural que l’envoltava (territorium). Les classes socials, tan arrelades en l’Antiga Roma, es podien dividir entre:

– Els ciutadans (cives):  nascuts a la ciutat o que n’havien obtingut la ciutadania.

– Els domiciliats sense ciutadania (incolae).

– Els residents transitoris (hospitales).

– Els esclaus: sense drets.

Ciutadans i domiciliats pagaven impostos municipals, encara que només els ciutadans de ple dret podien ocupar llocs de govern. Només a partir de l’any 212, després de l’aprovació de la Constitució, la resta d’homes lliures de les províncies van poder exercir els drets de ciutadania.

Les magistratures

Com era una colònia, els seus òrgans de govern eren similars als de la capital de l’imperi:

– Dos duòvirs: feien la funció dels cònsols.

– Dos duòvirs quinquennals: feien la funció dels censors. El seu càrrec durava cinc anys, mentre que la resta de magistratures sols s’exercia un any.

– Edils (ædiles): Els regidors vigilaven els carrers i les institucions públiques.

Ordo decuriorum: era la cúria municipal, formada per un centenar de membres (curials), era una assemblea que tractava tots els aspectes de poder de la ciutat (polítics, administratius, judicials). La cúria es renovava cada 5 anys, encara que per poder exercir-hi es requeria ser home lliure i posseir patrimoni. Dos representants presidien la cúria per un any, i tenien poder civil, criminal i fins i tot militar.

Altres funcionaris, elegibles cada 5 anys, s’encarregaven del cens, els patrimonis, les finances i els cultes ordinaris (sacerdots o pontífexs) o imperials (sevir augustal), entre altres activitats.

 

Làpida honorífica a un edil de Bàrcino. Temple d’August

A veure si ens ajudeu a saber quin dels càrrecs equivalia al del nostre alcalde? Què hi diu la làpida honorífica en llatí? Què podríeu dir vosaltres de Bàrcino en un redactat d’unes 200 paraules? Quins apunts tenim ja publicats sobre aquest tema?…

Uxue Avilés i Laia Muñoz

2n Batx. Llatí

Benedictus PP XVI

Malgrat formar part del moviment laic i progressista, em decideixo a parlar de la renúncia del Papa de l’Església catòlica, Benet XVI (Joseph Ratzinger). És un fet excepcional que feia molts segles que no es produïa i per això està sent una notícia important i, a més a més, per a la gent estudiosa de les llengües clàssiques aquest fet té un valor afegit: aquesta renúncia fou expressada en llatí i molts dels presents van trigar en adonar-se del que deia el Papa perquè no entenien llatí.

Quapropter bene conscius ponderis huius actus plena libertate declaro me ministerio Episcopi Romae, successoris Sancti Petri, mihi per manus Cardinalium die 19 aprilis MMV commissum renuntiare.

La traducció de tota manera no és gaire difícil: “Ben conscient de la seriositat d’aquest acte, amb total llibertat declaro que renuncio al ministeri de Bisbe de Roma, sucesor de sant Pere, confiat a mi pels cardenals el 19 d’abril del 2005”.

El Papa Benet XVI ja abans havia promogut l’estudi i l’ús del llatí. La realitat és que el llatí encara és la llengua oficial de l’Església catòlica malgrat que fa uns cinquanta anys que va deixar d’emprar-se normalment en les celebracions. També fa poc el Papa va obrir un compte de Twitter en llatí i va publicar el primer missatge en la llengua oficial de l’Església catòlica en el microbloc el gener.

Temps enrera, l’any 1962, el Papa Joan XXIII va publicar Veterum Sapientiae, un document per a promoure el llatí i el 1976 el Papa Pau VI va iniciar una fundació i una revista Latinitas també en aquest sentit. El pare Foster porta un programa setmanal en anglès a la ràdio vaticana, The Latin Lover (L’amant llatí o L’amant del llatí) en el qual analitza l’ús del llatí a través de la història i a l’actualitat. Per tal d’actualitzar-la el Vaticà elabora un diccionari de termes moderns en llatí.

Evidentment, aquesta vinculació del llatí amb l’Església catòlica és una realitat que compta amb una valoració ambivalent…Saber llatí ha portat a la fama a una periodista italiana de l’agència Ansa, Giovanna Chirri, que degué estudiar llatí en un Liceu italià.

  • Mercè Otero-Vidal (professora jubilada)
    Santa Eulàlia. L’Hospitalet de Llobregat

Us imagineu passar el Rubicó amb aquest Jeep?

Aquest era el model de Jeep que estava de promoció a l’aparador, quan vaig passar i vaig veure el nom “Rubicón” (“Rubicó”). Ja se sap que els jeeps passen per tot arreu,  fins i tot per on no es pot passar, i vaig trobar que el nom estava molt ben posat.

Si m’ajudeu a fer memòria, potser podrem  dir la nostra i esbrinar a la nostra manera Per què li han posat a aquest Jeep aquest nom?:
  • Què és el Rubicó? On es trobava/troba?
  • Per què va ser famós a l’antiguitat?
  • Què va fer Cèsar i què va provocar?
  • Què va dir Cèsar?
  • Quan s’utilitza avui aquesta frase?
  • Què vol dir “aleatori, -òria”?
Mercè Otero-Vidal (professora jubilada)
Santa Eulàlia. L’Hospitalet de Llobregat

Llatinismes a La muerte llega a Pemberley

Salvete, aràcnids i aràcnides! En aquesta ocasió vull presentar-vos La muerte llega a Pemberley, una nova obra de P. D. James (1920-), una cèlebre escriptora britànica de novel·la negra. La muerte llega a Pemberley consisteix en una “continuació” d’Orgull i Prejudici (Pride and Prejudice) de l’autora també britànica Jane Austen (1775-1817); de fet el passat 28 de gener es va celebrar el bicentenari de la publicació d’aquesta novel·la.

Jane Austen

Retrat de Jane Austen realitzat per Cassandra Austen, la seva germana. Dècades de 1780-1790.

Orgull i Prejudici de Jane Austen ens explica la història de la família Bennet, una família de classe mitjana que viu dels beneficis de la seva granja a Longbourn, al comtat de Hertfordshire a l’última dècada del segle XVIII. La família està formada per un pare solitari i sarcàstic, una mare només pendent de les xafarderies dels veïns i de casar les seves filles i finalment les cinc germanes: Jane, Elizabeth, Mary, Kitty i Lydia. La novel·la es centra bàsicament en la figura d’Elizabeth i en segon pla de la de Jane. Les dues germanes grans són íntimes i molt educades a diferència de la resta de la família, traient el pare que es desvincula de qualsevol pla de la seva dona. La novel·la comença amb l’arribada de Charles Bingley, un jove força ric que organitza un ball al poble, les cinc germanes Bennet decideixen assistir-hi amb el propòsit que una d’elles arribi a casar-se amb en Bingley. Quan el jove coneix  la Jane, queda totalment enamorat d’ella i la gran de les Bennet també, però el seu caràcter reservat els hi impedeix declarar-se els seus sentiments. Paral·lelament, Bingley presenta als Bennet un amic seu: Fitzwilliam Darcy, un jove encara més ric que ell però un pèl arrogant i estirat que des del primer moment desagrada a l’Elizabeth.

De sobte, Bingley i Darcy abandonen Longbourn sense quasi acomiadar-se’n i la Jane queda molt trista. Al mateix temps, l’exèrcit britànic arriba a Longbourn per passar-hi uns dies, Kitty i Lydia Bennet perden el cap pels oficials, especialment per George Wickham qui va interessar-se més per Elizabeth i va explicar-li que era “el germà polític” d’en Darcy. El pare d’en Wickham havia estat un servent de confiança del pare d’en Darcy i amb la mort del senyor Wickham, el senyor Darcy havia tingut cura d’en George Wickham i el crià juntament amb el seu fill biològic. Wickham va declarar a l’Elizabeth que Darcy li tenia enveja i per aquest motiu va negar-se a donar-li la part de l’herència que li tocava. L’Elizabeth va enrabiar-se encara més amb en Darcy.

Quan l’Elizabeth va anar a visitar la seva antiga veïna i amiga que s’havia casat amb William Collins, cosí llunyà dels Bennet, va trobar-se amb en Darcy que quan la va veure li va demanar  la mà. A l’odi que l’Elizabeth sentia respecte en Darcy per la seva arrogància i la manera de tractar en Wickham es va afegir el fet que Darcy va convèncer en Bingley perquè s’oblidés de la Jane. Darcy va defensar que ho havia fet pel seu bé, però l’Elizabeth no va voler saber mai res més d’ell. En Darcy va intentar escriure-li però ella no va fer-li cas fins que va explicar-li la vertadera identitat d’en Wickham: el jove oficial de l’exèrcit en realitat s’havia gastat la seva part de l’herència i fins i tot havia intentat seduir la seva germana, la Georgiana, que llavors tenia quinze anys. Des d’aquell moment l’Elizabeth va començar a sentir afecte cap en Darcy.

Malauradament, tot es va capgirar: la Lydia Bennet va fugar-se amb en Wickham sense haver-se casat, tot un escàndol per l’època i un deshonor pels Bennet. Misteriosament en Wickham i la Lydia van casar-se, cosa estranya per part del tinent si considerem que la Lydia no disponia d’una bona dot pel seu matrimoni. L’Elizabeth va assabentar-se que havia estat en Darcy qui havia pagat totes les despeses del viatge i del casament de la parella, tractant-se d’un germà polític a qui no podia veure. Poc després en Darcy i en Bingley van tornar a Longbourn i van demanar en matrimoni a l’Elizabeth i a la Jane respectivament i les dues van acceptar amb gran il·lusió.

Pride and Prejudice

Portada de Pride and Prejudice, edició de 1813.

La muerte llega a Pemberley de P. D. James se centra bàsicament en la vida d’en Darcy i l’Elizabeth, entre 1803 i 1804. Són un matrimoni feliç que viu amb els seus dos fills i la germana d’en Darcy, la Georgiana, a Pemberley; la immensa mansió i jardins que han pertangut als Darcy durant segles al comtat de Derbyshire. Viuen apartats de la família Bennet i dels seus escàndols, exceptuant la Jane i el seu espòs, en Bingley que visiten Pemberley molt sovint. La novel·la comença un dia abans del ball anual de Lady Anne, dedicat a la difunta mare d’en Darcy. Van arribant els convidats: el vescomte coronel Fitzwilliam (cosí i íntim amic d’en Darcy), el matrimoni Bingley i l’Alveston (l’advocat de confiança i íntim dels Bingley). El coronel Fitzwilliam i l’advocat Alveston es proposen guanyar-se el cor de la bella Georgiana, que ja té l’edat per contraure matrimoni, encara que cal dir que la Georgiana mostrava més interès per l’Alveston.

Els preparatius pel ball són interromputs per l’arribada sobtada de la Lydia (qui no havia estat convidada al ball), histèrica i cridant que algú havia assassinat el seu marit, en George Wickham. Ràpidament en Darcy, l’Alveston, el coronel Fitzwilliam i el cotxer que havia portat la Lydia van anar a fer una expedició al bosc on Wickham s’havia endinsat. Segons el testimoni del cotxer, ell mateix havia portat en carruatge el senyor i la senyora Wickham i el capità Denny, un vell amic de l’exèrcit d’en Wickham, des de la taverna fins a Pemberley. Però a mig trajecte el capità Denny havia abandonat el carruatge i al cap d’uns minuts també ho havia fet en Wickham. Un quart d’hora després s’havien sentit uns trets que venien del bosc on s’havien endinsat els dos militars; llavors la Lydia va desesperar-se i va ordenar el cotxer que la portés a Pemberley. Finalment en Darcy i els altres van descobrir el cos del capità Denny sense vida i al seu costat en Wickham plorant amb desesperació i murmurant que ell l’havia matat. Arran d’aquest fet s’obre una profunda investigació sobre el cas en el que es veuen implicats la família Darcy i el seu servei, el coronel Fitzwilliam, l’Alveston, els Bingley, el cotxer i sobretot en Wickham, qui és el sospitós principal i empresonat poc després. Tot i el seu passat dolorós amb en Wickham, en Darcy buscarà pistes per demostrar la innocència del seu germà polític i l’Alveston com a advocat formarà part de la investigació judicial.

Death comes to Pemberley

Portada de Death comes to Pemberley, edició anglesa de 2011.

Durant la investigació i el judici hi apareixen alguns llatinismes i referents clàssics que em van cridar l’atenció:

“Y si consideraba que las sentencias de algún filósofo de la Antigüedad -sobretodo de Sócrates o Aristóteles- podían aportar peso a un argumento, no dudaba en usarlas”. – Doctor Clitheroe, magistrat de Derbyshire.

Aquesta citació apareix quan el narrador està presentant el Doctor Clitheroe, el magistrat del comtat de Derbyshire juntament amb Fitzwilliam Darcy i Selwyn Hardcastle. Els tres eren les màximes autoritats judicials al comtat en cas d’homicidi, robatori, segrest, etc. Malauradament Josiah Clitheroe pateix de la gota quan es produeix l’assassinat del capità Denny i no pot participar gaire en la investigació del cas. A més a més en Darcy no pot participar-hi tampoc com a senyor de les terres on s’ha produït l’homicidi i com a germà polític i cunyat (recordem que la Lydia i l’Elizabeth són germanes) del principal sospitós. Així que el cas ha de ser pel tercer magistrat: en Selwyn Hardcastle, la família del qual havia estat enemiga dels Darcy per l’assassinat d’un membre del servei dels Hardcastle al bosc pertanyent a Pemberley. Tot i això en Darcy i en Hardcastle portaven un temps intentant crear una bona relació entre les dues famílies, van aconseguir ser bons companys de feina però mai bons amics.

El fet que el Doctor Clitheroe utilitzés algunes sentències de filòsofs clàssics, especialment de Sòcrates i Aristòtil, significa que els arguments plens de saviesa i de veritat dels clàssics encara són vigents a l’Anglaterra de Jordi III (i també a la societat del segle XXI). A l’antiga Grècia, sobretot a partir del segle V aC, era molt important l’oratòria que anava lligada a la democràcia. La democràcia grega estava basada en la igualtat de lleis entre els ciutadans, inclosa la defensa pròpia. Si eres acusat d’homicidi o robatori a l’Atenes del segle V aC, havies de defensar-te tu mateix, per aquest motiu els ciutadans estudiaven retòrica, l’art de la paraula, saber què dir i com dir-ho en el moment precís. Actualment els acusats disposen d’un advocat que s’encarreguen de defensar la seva innocència i per fer-ho han de tenir un bon ús de la paraula, com els clàssics.

Post mortem

Aquest llatinisme significa “després de la mort”. L’utilitza el doctor Belcher, el primer metge que arriba a Pemberley per estudiar l’estat del cos del capità Denny i calmar la histèria d’en Wickham i de la Lydia. L’exploració post mortem o més coneguda com autòpsia, és un procediment mèdic en què es fa servir la tècnica de la dissecció per obtenir informació sobre la causa, la naturalesa, l’extensió i les complicacions de la malaltia que ha provocat la mort.

Ad infinitum

És un llatinisme que significa “fins l’infinit” o ” sense límit”. L’utilitza l’Alveston per fer entendre a en Darcy que si el cas és portat a diversos tribunals per tal de confirmar la innocència de Wickham, la investigació judicial no tindria fi seria com una cadena infinita de tribunals.

Pompeu

Pompeu és el fidel cavall de l’Alveston. El seu nom està inspirat en Gneu Pompeu Magne, un destacat polític i militar romà durant el final de la República romana (segles II-I aC). Va formar part del primer triumvirat amb Juli Cèsar i Cras. Pompeu va casar-se amb la filla de Juli Cèsar, però quan aquesta va morir el lligam entre els dos polítics va ser més fred. Quan Juli Cèsar era amb el seu exèrcit a les conquestes de Gàl·lia i Britànnia i Cras va morir a Carres (53 aC), Pompeu que va quedar-se a Roma, va concentrar tots els poders en la seva mateixa persona. Així que quan Cèsar tornava a Roma i es va trobar amb altres lleis, va esclatar la que seria la Segona Guerra Civil Romana (49-45 aC). Pompeu va refugiar-se a Egipte, que llavors era una província romana, però allà es va trobar amb alguns ministres romans que van assassinar-lo. Però Cèsar quan va saber del destí del seu enemic va ordenar matar els seus assassins perquè abans de traïdor era ciutadà romà i mereixia els mateixos drets que qualsevol altre. Després del conflicte, Juli Cèsar es va nomenar dictador vitalici (49 aC) però poc després va ser assassinat (15 de març del 44 aC, idus de març) i va esclatar la Tercera Guerra Civil Romana (43-42 aC).

Fiat justitia ruat caelum

És un llatinisme que vol dir “que es faci justícia i s’enfonsi el cel”, és a dir que sempre s’ha de fer justícia sense tenir en compte les conseqüències que aquesta porti. L’utilitza Clitheroe per tranquil·litzar en Darcy, està convençut que es farà justícia en el judici, sigui Wickham culpable o innocent.

Clímax dramàtic

La paraula “Clímax” (del grec “κλῖμαξ“) vol dir “escala”, de fet es tracta del punt culminant de l’obra en que la tensió va pujant i pujant com si es tractés d’una escala.

És el moment de màxima tensió en una obra, en aquest cas dramàtica, on el protagonista i l’antagonista es troben en un conflicte. A la novel·la fa referència en el moment del judici en que els testimonis estan declarant i en que l’advocat i el fiscal estan en plena lluita per aconseguir alguna dada que defensi o acusi en Wickham. El públic està totalment concentrat i en tensió com qui està veient el punt culminant d’una obra teatral.

La defensa de Wickham en el judici

Després de les declaracions de tots els testimonis, només queda la defensa del propi Wickham. A l’Anglaterra de principis del segle XIX, encara havia de ser l’acusat qui es defensés en comptes del seu advocat. Wickham ha de recitar un discurs persuasiu i convincent si vol convèncer al tribunal de la seva innocència davant l’assassinat del capità Denny.

Aquesta situació ens recorda molt a la del filòsof Sòcrates (470-399 aC). Sòcrates va ser condemnat per corrompre el jovent i negar els déus de la ciutat d’Atenes. De fet Sòcrates tenia l’objectiu de trobar la veritat universal a través del Coneixement. Sòcrates va anar a parlar amb les màximes autoritats de la polis i aquelles persones més sàvies, però se n’adonà que en realitat no sabien res. Sòcrates demanava la definició d’un terme i el seu dialogant així ho feia, Sòcrates refutava la resposta negant així la seva validesa, així el filòsof atenès va guanyar-se molts enemics, però també molt seguidors sobretot els seus alumnes, entre ells el jove Plató.

Plató, a qui va commoure el tràgic destí, va decidir escriure sobre el seu mestre Sòcrates. El judici i la defensa de Sòcrates es troben a l’Apologia de Sòcrates, que pertany als seus diàlegs de joventut.

En la seva defensa, Sòcrates va assegurar no entendre perquè els atenesos volien el seu mal si ell simplement ajudava a la societat a arribar al Coneixement a partir de la refutació i el xoc d’idees. Sembla ser que el seu discurs no va ser prou convincent i el van condemnar. A continuació Sòcrates i l’acusador havien d’acordar quina mena de condemna rebria el filòsof. Sòcrates insistia que ell no havia fet cap mal i per aquest motiu pagaria una moneda i després seria convidat a sopar per diverses famílies d’Atenes en agraïment. L’acusador va proposar condemnar-lo a mort. El tribunal va haver de decidir entre una condemna massa lleu (ser convidat a sopar) i una altra massa severa (condemna a mort) i no va tenir altre remei que condemnar Sòcrates a mort.

Durant els seus últims moments de vida, abans que morís enverinat, Sòcrates va poder parlar amb els seus alumnes a qui els va confiar que no tenia gens de por de la mort perquè ell s’havia portat bé durant la seva vida i que no sabia que seria d’ell després de la mort, però es tractaria d’alguna cosa bona.

Aconseguiria George Wickham recitar un discurs convincent i així salvar-se d’una condemna a mort com Sòcrates?

Modus vivendi

És un llatinisme que significa “estil de vida”. L’utilitza el coronel Fitzilliam quan pregunta a en Wickham sobre l’estil de vida de la senyora Younge, que en realitat és una germanastra de l’oficial sospitós. La senyora Younge és una dona que subsisteix gràcies als suborns i enganys que fa a la gent. El personatge apareix al final de la novel·la al judici d’en Wickham, per qui sembla molt preocupada, és clar, és el seu germanastre. Younge es va presentar a Pemberley com a candidata per exercir d’institutriu de la Georgiana quan va sortir de l’internat a l’edat de quinze anys. També es descobreix que Eleanor Younge va incitar a la Georgiana per a que s’escapés de Pemberley amb en Wickham, els dos germans tenien un objectiu comú: que en Wickham es casés amb una noia rica per repartir-se l’herència; però en Darcy va localitzar a temps a la Georgiana abans que succeís qualsevol bestiesa i la gent s’assabentés.

Lydia Bennet

Els orígens del nom de la més jove de les Bennet i esposa de l’oficial Wickham els trobem a la regió grega de Lídia (Λυδία), al nord oest de la regió d’Anatòlia (actual Turquia). La regió de Lídia va destacar com a potència comercial juntament a altres polis gregues sobretot de l’Àsia Menor, de fet els colonitzadors d’Emporion són de Fòcea, que es troba a la regió de Jònia. Emporion no va deixar de ser una colònia comercial que a més més de beneficiar-se ella mateixa també ho feia als seus compradors i venedors, principalment de l’Àsia Menor.

Magistrat

A l’antiga Roma els magistrats eren ciutadans escollits per encarregar-se de l’administració i la direcció de la ciutat. Disposaven dels tres poders: el legislatiu, l’executiu i el judicial i van ser vigents durant l’Imperium Romanum (segle I aC-V dC).

El terme de “magistrat” ha evolucionat fins a l’actualitat com a funcionaris públics amb càrrecs judicials, la seva tasca és la de jutjar i executar allò jutjat. Els magistrats a diferència dels de l’antiga Roma són independents als altres poders i són imparcials, per aquest motiu en Darcy no pot formar part de la investigació judicial, perquè és parent del sospitós principal. A La muerta llega a Pemberley els tres magistrats del comtat de Derbyshire són en Darcy, en Hardcastle i en Clitheroe.

Keira Knightley

Fitzwilliam Darcy (Matthew Macfadyen) i Elizabeth Bennet (Keira Knightley) a la versió cinematogràfica de 2005 d’Orgull i Prejudici del director Joe Wright.

 

Finalment m’agradaria recomanar Orgull i Prejudici i La muerte llega a Pemberley a tots aquells amants de la literatura; especialment als aficionats a l’època neoclassicista anglesa (finals del segle XVIII- principis del segle XIX), la novel·la negra i a la literatura anglesa en general. Si voleu saber si en George Wickham és posat en llibertat o condemnat a mort com Sòcrates, us animo a que llegiu la nova obra de P. D. James!

 

Laia Muñoz Osorio

2n Batx Llatí i Grec

Viquilletra MMXIII: Aloma, l’amor mític

Si a principi de curs els aràcnids de l’Institut Isaac Albéniz celebràvem els premis obtinguts a la passada edició de la Viquilletra pels grups L’ombra de l’Estuca i Versos d’ara i de sempre, que va omplir el bloc amb la seva tasca interdisciplinar sobre Nausica de Maragall i Antígona d’Espriu, arriba el moment que els clàssics de 4t iniciem la nostra tasca per a l’edició 2013.

Tant va agradar l’aportació del nostre institut als organitzadors d’aquest projecte compartit impulsat per la Universitat Oberta de Catalunya, que ens van demanar que els expliquéssim el procés que havíem seguit per dur-ho a terme. El resultat va ser un vídeo que apareix a la pàgina d’inici de la Viquilletra 2013.

Els companys de l’Alternativa a la religió dedicada a aquesta activitat porten un trimestre treballant la novel·la Aloma, d’una altra de les grans icones de la literatura catalana: Mercè Rodoreda. Amb l’enginyós i ben trobat nom de Badaloma, aquest grup de 4t ESO, sota la direcció de la professora de català Montse Vilà i amb la col·laboració d’una servidora, ja ha publicat la seva primera activitat. Després de l’atenta lectura de l’obra, l’alumnat ha triat fragments i temàtiques al voltant de l’amor, l’anàlisi dels quals s’ha materialitzat en un recull d’articles al bloc Racó d’escriptura, muntat de manera visual en el vídeo de presentació de l’activitat.

ppt.aloma (3) from Aracne on Vimeo.

Ara és l’hora, nois i nois de clàssiques, de participar en aquesta activitat tot aportant els vostres coneixements mitològics i la sensibilitat envers la interpretació mítica de realitat. El grup de Viquilletra compta amb la inestimable presència del Rubén, la Clàudia, la Melani i l’Andrea, alumnes també de Llatí, però necessiten les aportacions de tots vosaltres per dur a bon port el seu projecte de Vides paral·leles. M’explico. Dels punts d’interès delimitats en la primera activitat, tots ells relacionats amb l’amor, en volem confeccionar diàlegs paral·lels entre personatges literaris de la novel·la estudiada i figures mitològiques clàssiques. Els companys de Viquilletra, després d’amarar-se en la lectura de l’obra, tenen molt clar els seus protagonistes, però cal que els ajudem a trobar els personatges mitològics paral·lels més adients. Vosaltres, que heu treballat déus, monstres, Muses, Faunes… i esteu llegint les Narracions de mites clàssics inspirades en Ovidi, segur que podreu donar-ne les claus interpretatives que necessiten els vostres companys.
Aquesta és la llista que han confeccionat fins al moment:

  • L’amor ve del mar: Imatge de l’espera pacient de la donzella, atenta a l’amor que arriba de lluny. Tant és remot aquest amor que sovint no és reconegut quan arriba.

  • Estimat, molt estimat: La il·lusió d’amor viu en les cartes; les lletres dels amants acullen missatges de passió i de somni, de confessió íntima, que sovint s’estronquen en el viure quotidià. Per aquesta raó, la carta d’amor es dreça com un gènere en la literatura de tots els temps (cartes que travessen el mar, com les d’Aloma a un Robert més somiat que real).

  • “Cada noia té promès / i duu violetes”: L’amor té l’encís de la flor més fràgil; tant, que ben aviat esdevé dol i pena. Com la minúscula aranya, que teixeix amb delit el vel que l’ha de protegir, i un cop de mà l’abat sense misericòrdia: així la felicitat d’amor, feble com la violeta, que es marceix lluny de l’herba i l‘aire que l’han vist néixer.

  • “i després és un dogal”: Qui no vol atrapar la felicitat d’amor? No forma part, però, de la seva naturalesa ser perdurable. Per això, tan bon punt s’institueix en forma de matrimoni, comença a esquerdar-se per dintre i, trontollant, arriba que s’enfonsa. Joan i Anna; els Vidal; Mercè, l’amiga d’Aloma. No hi pot haver matrimoni feliç quan tots han esdevingut un dogal.

  • “ella és més maca que tu”: Aloma viu amb l’ombra de la rivalitat de la dona més bonica, més atractiva i més desitjada de totes, Coral. Ella captiva el cor dels homes, que sucumbeixen als seus encants com en una trampa ben parada. Però la bellesa s’alia amb la crueltat i el gest despòtic de Coral no coneix límits. Entre la seducció i la condemna fatal se situa l’enigmàtica Coral de Rodoreda. Potser recorda també la maga que va encisar aquell mariner grec?

  • “morir és tornar-se estrella”: Essent novel·la d’iniciació, l’amor és temàtica essencial d’Aloma; no ho és menys, però, la mort, que esdevindrà un dels motius centrals de tota la narrativa de Rodoreda. I la mort pren forma en la figura dels infants-joves: Daniel i Dani. És aquest darrer, el nen de la família, que parla amb Aloma poc abans de morir, i ho fa amb el lirisme que pren volada en alguns dels moments més dramàtics de les novel·les de Rodoreda: autèntic catasterisme modern, el de la criatura convertida en cos celestial; autèntic poema en prosa el diàleg Dani-Aloma, que al·ludeix a la llum eterna i brillant dels estels del firmament.

En tots els casos hi haurà un diàleg entre un personatge rodoredià i un de l’imaginari mitològic grecollatí sobre el tema apuntat. Feu suggeriments tot indicant el nom del que suggeriu, explicant-ne la història i especificant el motiu que us ha portat a la identificació. A partir dels vostres comentaris, els companys de l’alternativa començaran a bastir el diàleg, per al rodatge del qual necessitaran tota mena de col·laboració: vestuari, gravació, muntatge, il·lustracions…

Entre tots podem tornar a aspirar a crear una activitat reconeguda i premiada!
TERESA

Vigila amb el “cave canem”

Aquí us deixo el meu primer article.

Cave canem és un llatinisme que vam descobrir quan vam fer l’excursió a Tàrraco, ja que al dossier de treball de la sortida, concretament en l’apartat del circ, hi havia una paràfrasi d’aquesta expressió: Cave quadrigas! Recordeu en quin context s’emmarca i quin és el sentit de la modificació?

Aquí es veu el circ, que és un dels llocs on vam parar en l’excursió de Tàrraco.(La fotografia és de la Natàlia Alert)

El mosaic més famós amb aquest llatinisme és el de l’entrada de la casa del poeta tràgic de Pompeia, que està dins d’un marc de color negre per ressaltar més la figura. L’original es troba a l’entrada de la domus, al principi d’un passadís que ens condueix a un peristil. Els materials que conté són negre marquina, crema, pasta vítria i terracota.

La Casa del Poeta Tràgic, excavada el 1824, es troba a la cantonada de la Via del Terme i la Via de la Fulònica, davant del Fòrum de Banys i és un petit però bon exemple d’una casa de Pompeia en l’època imperial. Era un habitacle d’una família benestant, possiblement de comerciants. Tenia planta rectangular i estava aïllada de l’exterior per parets uniformes, amb poques finestres.

Tal i com es veu a la imatge, el mosaic mostra un gos de color negre encadenat, amb la seva inscripció.

Photobucket

Aquest es trobava a l’entrada de la casa del poeta tràgic de Pompeia

Pompeia (Pompeii en llatí) és una ciutat de la Campània que a causa d’una erupció del Vesubi va ser destruïda l’any 79.  Actualment, Pompeia és el jaciment arqueològic romà més ric del món, una ciutat romana sencera paralitzada per l’erupció que la va sepultar i que permet reconstruir amb detall la vida quotidiana dels seus habitants.

Una de las víctimes de la catàstrofe va ser Plini el Vell, polític, historiador i escriptor científic llatí. Va morir en el seu intent de salvar molta gent. Es van perdre quasi totes les seves obres però es va salvar Naturalis Historia, que tenia 37 llibres de zoologia, geografia, botànica, etc. Va tenir una gran influència a l’Edat Mitjana.

A l’actualitat es veuen molts cartells amb aquest dibuix i aquest text traduït a la nostra llengua, a l’entrada de moltes cases i fins i tot als comerços.

Abans i ara els gossos són animals de companyia molt fidels als amos i que avisen de la presència de gent desconeguda o de perills. Són excel·lents guardians de les propietats dels amos.

 photo 1tportadacsoler.jpg

 

 

 

 

 

 

 

Hi ha companyes que han fet diferents versions del cave canem al seu dossier.
(Les autores d’aquests dibuixos són la Clàudia i la Mélani.)

Qüestionari:

1- Què és el que dóna nom a la casa del poeta tràgic de Pompeia ? Quin motiu mitològic representa un fresc que s’hi va trobar? En quin enclavament de Catalunya es va trobar un mosaic amb la mateixa temàtica? Compara’ls.

2- Què és un peristil? Quines altres part de la casa coneixes? Posa’n el nom en llatí.

3- Qui s’anima a fer més versions plàstiques d’aquest llatinisme? Si en trobeu alguna versió actualitzada, feu-nos-la arribar.

Sònia Juan López

4tB

Epístola XXIII, De Juno a Júpiter

L’any passat van llegir les Heroides, d‘Ovidi. Aquest, m’atreveixo a fer la carta XXIII, Juno a Júpiter, perquè considero que la mitologia és molt injusta amb Juno. On és la XXII, cliqueu aquí i en sabreu la resposta.

DE JUNO A JÚPITER

T’escric a tu, fill de Saturn, per netejar el meu nom que tant has embrutat.
Qui em va donar vida, vas ser tu, però, alhora , em vas condemnar, nascuda dues vegades per mai no morir.
Ets l’elegit, el preferit de tothom, protegit per la que t’alletà. Aquella pedra que t’assegurà la vida eterna, penso secretament, que mai no se la  va menjar perquè ets  dur, sense sentiments, sense calor.
Germà, estimat, pèrfid! Jo sóc dolenta pels meus actes, que no són res més que mostres del meu amor; però per sempre més visc amb els fantasmes de les teves aventures, he après a viure al costat dels teus bords, fins al punt  d’anomenar-los  germans i de suportar les seves renúncies.
Tot i així, Jo sóc considerada pels segles com a malvada, tu com a rei.
La meva injustícia és fruit de la meva venjança, sí, però només per esborrar el rastre de les teves aventures…
La veritat és que no puc fer res. El meu destí ets tu. Defenso  la família , però m’obligues a practicar el contrari.
Mai no et seré infidel, sempre al teu costat visc enganyada, amb pena, per sempre esperant el dia que em tornis a estimar, ho dubto perquè mai no he sentit aquesta paraula tan meravellosa dels teus llavis !!!
He intentat tenir  descendència tota soleta, he sigut valenta, però sense reconeixement, mentre tu escampes els teus fills entre els mortals, i ningú no diu res !
No t’ho he donat tot? Tot el que tinc t’ho cedeixo, rei, estimat, germà i enemic!
Obligada estic de viure al teu costat, infeliç però enamorada, veient els de sota creixent, fent-se grans, tenint néts i observant com aquests mateixos moren.
A la meva vida  hi ha massa peròs i tu n’ets un !

Per sempre teva,
Juno.

Jèssica “Rubricatus” Macdaid

2n Batx. Llatí

INS Miquel Martí i Pol ( Roda de Ter )

Kid Icarus Uprising: Un joc caigut del cel!

Hola a tots els aràcnids i aràcnides. Vet aquí que us presento un nou videojoc farcit de referents clàssics, Kid Icarus Uprising.

Aquest joc, com diu el títol, s’anomena “Kid Icarus Uprising”. Us sona d’alguna cosa? Quin referent mitològic té? És un títol de la consola portàtil Nintendo 3DS, desenvolupat per Project Sora. De fet, és el tercer de la sèrie Kid Icarus. L’argument gira entorn de l’àngel Pit, un guerrer que, amb l’ajuda de Palutena, la deessa de la llum, anirà derrotant el poderós exèrcit de Medusa, que en aquest cas, és la dea de l’obscuritat. Durant el seu camí, en Pit anirà trobant gran quantitat d’enemics, d’entre altres, famosos personatges i monstres de la mitologia grega, com Pandora, Hades, el gos Ortros o l’Hidra. El joc consta de 25 capítols, en què començarem per un combat aeri, on anirem eliminant una sèrie de monstres gràcies a les diferents armes divines que anirem adquirint a mesura que anem avançant. Seguidament, hi haurà el combat terrestre, que segueix el mateix procediment que l’anterior fins arribar al boss (el líder), com per exemple l’Hidra.

El recomano a tots aquells a qui agradin les aventures amb un “toc” clàssic.  A continuació, us deixo el tràiler del videojoc. Gaudiu-lo i trobeu més referents clàssics, per exemple què me’n dieu de Magno !!!

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=B1eiyDfWy0c[/youtube]

Sara Bernad

2n de Batxillerat de Grec i Llatí

 

Fabula Belli Troiani

 

Græci adversus Troiam bellabant propter Helenæ raptum. Helenam, uxorem Menelai, rapiebat Paris, filius Priami. Græcorum duces Menelaum adiuuebant in ultione iniuriæ; clarissimi sunt Achilles et Ulixes. Omni exercitui imperabat Agamemnon, Menelai frater et rex mycenensium. Sed classem venti adversi in portu retinebant.Tunc Agamemnon deorum iram placabat sacrificio Iphigeniæ, filiæ suæ. Sic Græci in Asiam perveniebant et Troiam frustra per decem annos oppugnabant; nam Hector, filius alter Priami, urbem fortem defendiebat.

1. Llegeix el text en llatí i no t’oblidis de fer-ne la traducció. Recordes la dramatització!

2.Esmenta tots els personatges que apareixen en aquest fragment i explica alguna cosa d’ells.

3.Què t’ha semblat? Difícil o fàcil? En quin llibre hem trobat aquesta història mítica? En quin ja ens l’hauríem d’haver trobat?

4. Realment, creus que la Ilíada és una història pacífica ara que acabem de celebrar el DENIP 2013?

Paula Franco

1r Batx. Llatí