Category Archives: General

Ciència MMXI: L’óssa

Aquest any a Llatí, per participar en la setmana de la ciència, hem hagut de buscar l’origen mitològic de cada animal que coneixem per explicar com presentaven els romans les característiques de cadascun dels animals. En el meu cas m’ha toca l’óssa.

FOTO-FITXA CIENTÍFICA
Photobucket

Classificació científica

Regne: Animalia
Fílum: Chordata
Classe: Mammalia
Ordre: Carnivora
Subordre: Caniformia

 

Explica un mite que un dia Júpiter (déu de la Tríada capitolina) mentre mira un bosc veu  Cal·listo, l’acompanyant de caça de Diana i es fa passar per Diana i viola Cal·listo. Cal·listo que se sent impura i no pot amagar la conseqüència dels actes de Júpiter, ja que s’ha quedat embarassada, és apartada de Diana i les nimfes.

Durant tot aquest temps, Juno, l’esposa de Júpiter, ha confirmat el dubte de que el seu marit li és infidel ja que ara en té una prova, Arcas, fill de Júpiter i Cal·listo, i com a venjança transforma  Cal·listo en óssa.

Arcas, un anys més tard, estava caçant quan de sobte es va trobar un óssa que el mirava fixament i que no li tenia por. Aquesta óssa era la seva mare, però Arcas no ho sabia i quan estava a punt de matar-la, Júpiter, que havia vist tot el retrobament va convertir Cal·listo en l’estrella Óssa major i a Arcas en l’Óssa menor, i així va impedir que Arcas matés la seva pròpia mare.

Com ja se sap, en la mitología hi ha moltes versions diferents ja que es transmeten de forma oral, en un pàgina he trobat una altra versió que la deixaré aquí.

Aquest mite l’he tret del llibre de les Metamorfosis d’Ovidi.

Júlia Tosses Lagarriga

En un santiamén!

Un cap de setmana, la Margalida ens va manar de deures que miréssim un programa de la tele, Saca la lengua, on parlaven sobre mots i expressions que utilitzem normalment, i que provenen del llatí. Ens va cridar molt l’atenció en un santiamén perquè qui no ha utilitzat alguna vegada aquesta expressió! De totes maneres en català normatiu hauríem de dir en un tres i no res, en un dir Jesús, en un tancar i obrir d’ulls, amb quatre esgarrapades

Si no vàreu poder veure aquest programa, us el recomanem sencer, però si voleu recordar el que acabem d’explicar-vos trobareu aquesta expressió a partir del minut 13.10 :

[youtube]https://youtu.be/vLyuLdG698k[/youtube]

Nosaltres hem fet recerca i hem descobert, que efectivament prové del llatí i que s’utilitzava antiguament quan es donaven les mises en aquesta llengua. Al final de la misa, el capellà deia el famós, En el nom del Pare del Fill i de l’Espiritu Sant, Amén, és a dir, el que seria en llatí, In nomine Patris et Filii et Spiriti Sancti Amen. Llavors, santiamén neix de la unió de Spiritus Sancti i amén (de l’hebreu amen “en veritat, certament”, i el seu significat ve de quan el capellà deia això, seguidament s’acabava la misa i ja podies marxar.

També es refereix a que quan els diumenges la gent confessava els seus pecats, i rebien la penitència, havien de resar moltes vegades, i per tant en comptes de dir Spiriti Sancti Amen deien santiamén per acabar ràpid.

D’ aquí surt aquesta expressió col·loquial per referir-se a alguna cosa que es fa ràpidament.

Hi ha moltes més expressions catalanes d’origen llatí i del camp de la religió, ens podríeu ajudar a ampliar les que nosaltres hem trobat en un article de la Margalida publicat a la revista Auriga i explicar-nos quin és el seu origen i el seu significat (també ens ho podríeu demostrar amb un exemple i així quedaria molt més clar):

  1. Esquinçar-se les vestidures
  2. El últims seran els primers
  3. Anar com un Adam
  4. Anar d’Herodes a Pilat
  5. Dir amén a tot
  6. Perdre l’oremus
  7. El que estigui sense pecat, que tiri la primera pedra
  8. Guanyar-se el pa
  9. L’hàbit no fa el monjo, ni camussa, canonge
  10. La carn és feble
  11. Ull per ull, dent per dent
  12. Cada cosa al seu temps
  13. Qui cerca troba
  14. Diner crida (/fa) diner
  15. Qui troba ver amic troba tresor
  16. Veure el cel obert
  17. Ningú no és profeta a casa seva
  18. Si no hi hagués vi ni dones, totes les coses foren bones
  19. El que Déu ha unit, l’home no ho separi
  20. Predicar en el desert

Sursum corda! (que vol dir, aixequem el cor, que és el que deia el capellà en un moment concret de la misa en el qual la gent s’havia d’aixecar, però hi havia persones que no ho feien, i es quedaven assegudes. Vet aquí l’expressió d’aquí no em mou ni el sursum corda).

Alícia Roure 4t.E  i Mireia Moral 4t.D (Llatí Optativa 2)

Joan Bellès, un traductor proper

Començaré la meva presentació de l’edició que us he recomanat llegir per apropar-vos a l’obra de Virgili, amb els mots de Ramon Torné a La nissaga catalana del món clàssic, tot aprofitant per congratular-me de la recent publicació d’aquest llibre de referència per conèixer la gens clàssica del nostre país.
Torné, actualment professor d’institut, amb alumnat com vosaltres acostumat al treball en xarxa, diu de Joan Bellès, el traductor a qui us he encomanat per accedir als versos de Virgili:

Recordo l’agradable sorpresa amb què va ser rebuda la seva [de J.Bellès] traducció de l’Eneida (Barcelona, Empúries, 1999) sobretot perquè semblava difícil creure que durant força temps ningú no es posés a traduir novament el magnum opus de Virgili, tenint a mà l’autoritzat treball de Miquel Dolç dins la fundació Bernat Metge […], per tal d’apropar els versos de Virgili a un sector del públic molt més ampli, especialment als estudiants de batxillerat i primers cursos d’universitat. La seva edició conté, a més, notes i introduccions a cadascun dels llibres fetes amb justesa i sàvia orientació, fugint en tot moment de l’erudició i ampul·lositat que són la temptació de qualsevol filòleg.

(pàg. 528-9)

Efectivament, des del 1958 la llengua catalana ja gaudia d’una excel·lent traducció en hexàmetres del poema èpic de Virgili, obra del poeta, crític i traductor Miquel Dolç, que també en feu una traducció en prosa (1972-78). No obstant, l’afany de Joan Bellès per divulgar l’obra del poeta de Màntua, però sense perdre rigor filològic, ens ha provist d’una eina docent impagable que us permetrà accedir a l’antologia de textos de les PAU amb les màximes garanties. De ben segur que s’hauria congratulat de l‘edició de butxaca publicada el 2010, que permet a més estudiants accedir, tocar, llegir i rellegir -en definitiva, reviure- la complexa arquitectura de l’univers virgilià. Vosaltres, alumnes de segon de batxillerat, us compteu entre els afortunats, gaudiu-ne doncs!

TERESA

Ciència MMXI: Galantis, una mostela

La mostela i la gralla són els dos animals que jo he treballat durant la Setmana de la Ciència. Ara us presentaré un d’ells i la seva relació amb el món clàssic.

La mostela

Photobucket

La mostela és el més petit dels mustèlids, la longitud del seu cos, cap inclòs, no supera els 25 cm., i la cua els 7 cm. És un animal petit i allargassat amb tot el cos recobert d’un pelatge curt i fi. El cap, el dors i la cua són d’un color bru clar, i la resta del cos és de color blanc excepte dues taques brunes al coll, en aquest cas és tot blanc. És un dels animals més llestos i vius, aspecte que, a més, transmet a l’observador per la seva mida petita i uns canvis de ritme i direcció contínua en el seu comportament.

Fitxa científica

Photobucket
Font: Viquipèdia

El mite de la mostela

Galantis, serventa d’Alcmena, va ser qui es va convertir en mostela, perquè va enganyar Lucina. Quan s’acostava el moment de néixer Hèrcules (heroi a qui està dedicada la ciutat de Barcelona en l’època romana), Alcmena va cridar Lucina, la deessa que assisteix les dones espantades en el moment de parir. Però aquesta, per comptes d’ajudar-la, es va posar en contra seva  per complaure  Juno. Per molt que cridava, no li feia cas.

Lucina, amb els dits entrellaçats, va pronunciar unes paraules i va interrompre el part. Alcmena desitjava morir encara que  l’envoltaven moltes mares tebanes i Galantis li donava suport. La serventa, que  es trobava al costat d’Alcmena, es va adonar que Juno volia interrompre el part i va utilitzar una treta per enganyar Lucina. Li va fer creure que Alcmena ja era mare i Lucina va fer un bot i va deixar anar les mans; en aquell moment  Alcmena va poder  parir.

Lucina en adonar-se que Galantis l’havia enganyat la va agafar pels cabells i la va arrossegar amb crueltat. Finalment Lucina va castigar Galantis per haver-la enganyat  i la  va convertir en mostela.

Andrea Ocaña

Deu mil!

Salvete, aràcnids i aràcnides!

Avui escric aquestes línies a Aracne fila i fila per fer-vos pensar una mica. Ja sabeu que m’agraden els enigmes; però per bé que m’hi esforci no arribo a la sola de les sabates de Cleobulina de Lindos.

Em deixo de versos i la pregunta és:

Si jo us dic deu mil, què us ve al cap?

Tota una miríada! Algú ho havia de dir! Espero, però, no acabar com l’esfinx!

Gratias maximas omnibus,

Curate, ut valeatis !

Margalida

Adonis i Venus: Un amor tràgic

 

Adonis, fill de Mirra, s’ avorria i anava passejant pel bosc, tot intentant trobar salvatges feres per caçar. Corria per les muntanyes, inspeccionava las coves, s’aturava de tant en tant en els rierols que trobava per beure aigua… Semblava que no tenia por a res. O almenys, això era el que pensava.

Un dia, la dea Venus, cansada de volar pel cel amb els seus coloms, va aterrar al bosc. Desitjava donar una volta abans de tornar cap a Xipre. Mentre caminava tranquil·lament, va escoltar estranys sorolls que provenien de molt a prop, i semblava que hi havia un home que estava caçant, perquè se sentien crits i grans passos, com si estigués corrent a gran velocitat. Sigilosa, es va apropar i es va amagar en uns verds arbustos, i tot seguit va treure el cap a poc a poc. Quan ho va fer, no es va poder creure el que va veure. Un jove molt maco, de cabells rossos que li arribaven fins a las espatlles i que sostenia una llança a la seva mà dreta, corria a gran velocitat per atrapar un cérvol de gran cornamenta, que feia tot el possible per desfer-se’n del noi. Adonis començava a respirar dificultosament i, derrotat, es va aturar, deixant escapar la seva presa. Venus llavors ho va saber: se n’havia enamorat bojament  i desitjava moltíssim conèixer el nom d’aquell jove.

Adonis, després que s’hagués normalitzat la seva respiració, va agafar la seva llança del terra i es va disposar a anar-se’n. Va ser quan va escoltar un soroll que provenia molt ran d’on ell es trobava, però no es va girar. El primer que va pensar és que potser era una fera salvatge. Va respirar profundament, concentrant-se tan sols en aquell soroll. ¿És que aquell animal estava pensant atacar-lo per les espatlles? No ho permetria. Creient que ja era el moment, es va girar veloçment per rebre aquella fera. Però es va quedar sorprès en trobar-se amb una dona. Era molt maca i portava una llarga túnica blanca, amb els cabells agafats. Estava allà, immòbil, observant-lo. Es van mirar per un llarg moment que va resultar ser una eternitat. Venus, ara que el veia de front i més  a la vora, va pensar que era molt més maco del que havia imaginat. També li va passar a Adonis, que mai no havia vist una dona tan bonica.

– Qui ets? – li preguntà Adonis amb veu molt suau, baixant la llança.

– Sóc la dea Venus – li respongué amb un llarg somriure.

– I tu qui ets? – li va demanar la dea.

– Em dic Adonis – li digué amb dolçor.

I, fins aquell moment, gràcies a aquella inesperada trobada, tots dos van passar a ser amants. Estaven tan feliços junts que no tenien gens de ganes de separar-se  l’un de l’altra. Però, desgraciadament, aquella felicitat no va durar gaire, i va acabar marcada per la tragèdia. Adonis va morir, atacat per un ferotge porc senglar, en no fer cas a Venus quan li va dir que no emprenyés a las feres, explicant-li la història d’Atalanta i Hipòmenes, que van acabar convertint-se en lleons, com bé sabeu.

Venus va plorar desconsoladament la seva pèrdua.

 

AQUÍ US DEIXO I ESPERO QUE US HAGI AGRADAT!!!

Sara Bernad

1r de Batxillerat

Matrimoni i amor en “A la recerca d’una pàtria”

Cartell d’un recital al Festival de Salzburg (2015) [Font: opera on line]

A partir de la lectura d'”A la recerca d’una pàtria“, adaptació de l'”Eneida” de Virgili, hem volgut analitzar el fet de l’amor i el matrimoni en l’època romana, en què quests dos conceptes no anaven enllaçats. La història de Cleòpatra i Marc Antoni està darrera aquesta obra de Virgili . Aquest autor presenta l’amor passional com un sentiment negatiu i  perjudicial. Virgili va escriure la seva obra per encàrrec de l’emperador Octavi que havia arribat al poder després de les lluites contra Marc Antoni, instal·lat a Egipte, sota la influència de Cleòpatra. La història ens presenta un amor apassionat entre aquests dos personatges, de conseqüències nefates per als ciutadans de Roma. És lògic que la imatge que se’ns vulgui donar d’aquest tipus d’amor sigui negativa.

(Elizabeth Taylor i Richard Burton en la pel·lícula Cleopatra l’any 1963)

En el llibre hem pogut observar dues històries que ens serveixen d’exemple per diferenciar el matrimoni de l’amor. Al principi de la història, l’heroi Eneas està casat amb Creüsa, però aquesta no és una història d’amor, ja que aquests dos personatges estan units pel contracte del matrimoni però l’autor no ens els presenta des d’un amor apassionat.

Deprés que Creüsa mori fugint de Troia en un incendi, els déus intervenen i fan que la reina Dido s’enamori d’Eneas. Aquests s’enamoren i viuen una història passional, que finalitza tràgicament quan Dido se suïcida, ja que no pot suportar que Eneas continui  enfrontant- se al seu destí.

Henry Fuseli. Dido, 1781 [Font: Pinterest]

Està clar que hem d’ interpretar que en aquest context, no estaven ben vistos els excessos en l’amor, i és això el que el llibre intenta reflectir.
El matrimoni en l’època romana era una unió d’interessos socials i econòmics en què els contraents en la majoria de casos no tenien cap opinió. L’objectiu del matrimoni era la continuació del llinatge i la perpetuació dels cultes familiars. Un exemple d’aquest concepte del matrimoni el trobarem al final del llibre en el matrimoni d’Eneas i Lavínia.

Anna Carmona i Cristina Ortiz

1r. de Batxillerat,

Institut Isaac Albéniz

D’on prové l’alegria dels aràcnids hilariencs?

Saluete aràcnids!

Avui dia 13 de gener és el dia perfecte per fer honor al nostre poble, ja que és Sant Hilari. Aprofitant que no és un dia festiu, tinc l’oportunitat d’escriure un article per parlar sobre aquest nom, provinent de la llengua grega. Hilari prové del mot llatí  hilaris (alegre) i aquest prové del mot  grec ἱλαρός que significa alegre, content

Però antigament el poble es deia Fonts de Sacalm, ja que és conegut com el poble de les 100 fonts.

Aprofito també per donar-vos a conèixer un vídeo gravat per tv3 l’any 2005 on expliquen quin és l’origen de l’expresió “Ets com el cul d’en Jaumet”, ja que en Jaumet del Flabiol és el personatge que representa el poble i val a dir que un dels dolços típics i representatius del poble és el Jaumet. Era un home molt alegre que repartia la felicitat pels carrers del poble tot tocant el flabiol i repartint càntirs d’aigua.

També us adjunto el link de la web del poble, on hi trobareu tota la informació, vídeos i notícies de totes les activitats que es realitzen durant tot l’any.

Ïa Garriga
1r Batxillerat
Sant Hilari Sacalm