(Vid. Part I, Part II i Part III). Feia dos dies que els meus ulls no veien la claror del dia perquè me’ls havien embenat arran de l’incident en el temple d’Apol·lo. Em trobava tancada en una masmorra i estava sola, doncs no escoltava ningú (o almenys amb vida) encara que sentia l’esgüell de les rates i el pessigolleig de les puces en la meva pell.

Després del miracle que es produí quan estava a punt d’oferir un xai a Apol·lo, Ulpià i els seus guàrdies em pegaren amb barrots fins que vaig perdre el coneixement, suposo que va ser llavors quan em van cobrir els ulls i em tancaren aquí. El pitjor de tot era que desconeixia on era, durant quant de temps seria allà i què em passaria més endavant.

Hores més tard algú obrí la porta i de sobte vaig sentir la llum del sol tot i que els meus ulls seguien sense veure, també vaig escoltar el crit eufòric d’una gran multitud de persones. Un home em va arrossegar encara jo estant privada de la vista. A continuació em va desembenar i després d’acostumar-me a la forta il·luminació diürna em vaig adonar que era enmig de la pista d’un circ i que tothom m’observava amb diversió.

Icona ortodoxa de Santa Tatiana.

Em vaig quedar sense forces per aixecar-me i per aquest motiu vaig restar ajaguda durant uns instants, fins que va sortir un fort i salvatge lleó d’una de les portes de la part inferior del circ. Mai no havia vist una bèstia tan terrorífica, que a més havia d’estar famolenca; mentre m’allunyava lentament, el lleó em seguia. A les graderies, els espectadors feien apostes sobre com em mataria aquell animal ferotge; tanmateix altres optaven per trobar parella seguint els consells de Publi Ovidi Nasó en el seu Ars Amatòria.

Ja no tenia cap escapatòria, el lleó era tan a prop meu que podia sentir el seu alè. Aleshores vaig mirar cap al cel i vaig demanar a Déu que m’ajudés un cop més, tot seguit vaig tancar els ulls. Sobtadament la bèstia s’aturà i em llepà la galta com a senyal d’amistat, jo vaig correspondre acaronant-li la seva esquena. Llavors el públic pronuncià paraules de sorpresa i a la vegada d’admiració, així aixecant-se per aplaudir-nos al lleó i a mi. Un cop més el Pare m’havia acompanyat en aquells difícils instants i haig de dir que em trobava plena de satisfacció.

– Maleïda cristiana! -Exclamà Ulpià.

En sentir aquestes paraules, els espectadors s’escandalitzaren.

– Demà mateix seràs decapitada, patiràs el mateix destí que el teu pare i el teu oncle!

El públic aplaudí, com si aquest discurs formés part de l’espectacle.

Em varen tancar en una altra masmorra fins a l’endemà, dia en que em tallaren el cap després de mostrar-me els cadàvers del pare i de l’oncle Marcus. Em sentia com Ifigenia quan es va oferir en sacrifici al seu pare Agamèmnon perquè la deessa Àrtemis mostrés a les tropes aquees el camí que havien de seguir per arribar a Troia. I així com Àrtemis bescanvià Ifigenia per una cérvola, Déu substituí la meva vida humana i mortal per una de santa i immortal.

Pintura del segle XI mostrant la decapitació de Santa Tatiana de Roma.

Aquest és el motiu pel que apareix el meu nom en els vostres calendaris, concretament el 25 de gener en el calendari gregorià (i per tant pels catòlics) i el 12 de gener en el calendari julià (i per tant pels cristians ortodoxos). A més a més, sabíeu que sóc patrona dels estudiants a l’Europa de l’Est? El 25 de gener de cada any els països eslaus celebren el Dia de Tatiana i commemoren que el 25 de gener de 1755 (llavors 12 de gener segons el calendari julià) la Tsarina Elisabet I de Rússia va aprovar la construcció de la primera Universitat de Moscou. Així doncs, discipuli et discipulae si voleu aprovar el llatí, només cal que m’ho demaneu!

Laia Muñoz Osorio

2n Batxillerat Llatí i Grec

(Vid. Part I i Part II). Una setmana més tard el pare era a la presó i jo em trobava agenollada davant l’altar del déu Apol·lo, finalment la Clàudia ens havia delatat a les autoritats. En Marcus havia estat decapitat fa tres dies, acusat de predicar el Cristianisme i arran d’aquests esdeveniments no vam acabar de celebrar el casament de la Iulia i d’en Gai Augustus, tenia por que per culpa de nosaltres la família del meu cunyat repudiés la meva germana, mai no m’ho perdonaria!

Matarien el meu pare demà, en sortir l’alba, però a mi em van donar una altra oportunitat per viure a canvi de que renunciés els meus ideals “pagans”. Ara entenc les paraules que em va dir el pare quan em revelà el seu secret: a l’emperador Alexandre Sever li interessava que el poble romà fes culte a les divinitats olímpiques pel seu lligam parentiu amb Eneas, l’heroi troià que es va fer amb el Laci i la descendència del qual va fundar Roma. Però si els seus súbdits descobrissin quina és la veritat, es veuria incapaç de justificar la seva concentració de poders i la seva autoritat.

No estava disposada a rebutjar el preuat secret que m’havia confiat el pare, no ho volia fer perquè ja sabia quina era la veritat i si hagués de viure sense ella la meva vida es buidaria de sentit. Domici Ulpià (el tutor i conseller de l’emperador, a més a més de prefecte de la guàrdia pretoriana) era l’encarregat de jutjar-me i representava directament l’emperador. La condició per deixar-me lliure era que sacrifiqués un xai en honor a Apol·lo, per aquest motiu em trobava davant del seu altar amb el xai i el ganivet.

Icona ortodoxa de Santa Tatiana.

Per una banda tenia por de morir i per això una part de mi volia oferir aquell xai a Apol·lo, encara que no cregués en ell. Però per l’altra banda sabia que havia de ser forta i enfrontar-me al meu destí, havia de ser coherent amb les meves decisions i creences. A més si pregava, potser Déu m’escoltaria i m’ajudaria: això mateix vaig fer. Vaig deixar anar l’animal i l’arma i vaig orar al Pare mentre plorava d’espant. Llavors Ulpià va interrompre les meves pregàries estirant-me dels meus cabells quan de sobte les parets del temple van començar a tremolar i l’estàtua d’Apol·lo a moure’s fins que es va partir en dos blocs. A continuació les pedres del sostre del temple es desprengueren i Ulpià va fugir tot cridant:

– Maleïda siguis! No només t’has atrevit a negar els déus sinó a desprestigiar-los i destruir-los! El teu destí ja està decidit. Alea iacta est.

Plorava, però aquest cop d’alegria, em donava igual que em condemnessin com a l’oncle o el pare, el més important era que Déu existia i estava del meu costat.

CONTINUARÀ…

Laia Muñoz Osorio

2n Batxillerat Llatí i Grec