El déu Cronos
vid. Balneum ad Rubricatum
Yearly Archives: 2012
Nausica darrere les càmeres!
L’Anna Pardo, la Laia Martinez, l’Anna Martinez i jo, l’Ilya Natarov, vam ser els encarregats de fer els enregistraments de veu al vídeo de Nausica per al concurs de Viquilletra. Ha sigut una feina interessant; no té tant de mèrit com la dels nostres actors, que han han hagut de posar més esforç a l’hora de aprendre el guió i la difícil tasca d’interpretar, però també ens va costar fer les gravacions bé.
En primer lloc, vam agafar el guió, ens vam dividir els diferents fragments, un per a cada persona, i vam començar a gravar. Ha sigut una mica difícil, perquè hem tingut una sèrie de problemes a l’hora de gravar. En primer lloc havíem d’estar tots silenci perquè la veu no s’escoltés malament, també calia agafar bé el micro, vocalitzar bé cada paraula i fer les pauses adients, per tant, vam haver de fer més d’una prova. Personalment, jo vaig tenir una sèrie de problemes a l’hora de l’enregistrament ja que, quan parlo, acostumo a fer diferents tons de veu, a l’hora d’acabar les frases baixo més la veu i en el moment de gravar la veu queda malament. Després de fer la gravació, cap de nosaltres volíem escoltar els nostres enregistraments, ja que normalment quan escoltes la teva veu en una gravadora sempre et sona malament, és llei de vida.
Per fer els enregistraments de so vam utilitzar el programa Audacity; si alguna vegada necessiteu enregistrar algun tall de veu per a algun treball, us recomano que feu servir aquest programa. Això sí, vam tenir un problema amb el programa perquè vam canviar d’ordinador i a l’aula del seminari no hi havia l’Audacity, llavors vam haver de fer l’enregistrament amb la gravadora de sons de Windows i les últimes veus estan gravades amb aquest programa.
En general va ser una experiència agradable aprendre com fer el enregistraments de veu en off i participar amb els nostres companys en el vídeo de Nausica dels nostres Versos d’ara i de sempre.

Dibuix de Melodia López (3r ESO)
Aquestes són les parts que hem fet cadascú:
Anna Pardo
Nausica és princesa dels feacis. És donzella en flor, jove i apassionada, que en somnis prefigura l’amor més gran.
Ilya Natarov
Ulisses és l’heroi de Troia; cansat i envellit pel llarg viatge de retorn a la pàtria, arriba a l’illa dels feacis després d’un naufragi. El seu aspecte espanta les donzelles que acompanyen Nausica; la princesa, però, delerosa de vida i d’aventures, s’acosta al desconegut amb cor obert.
Laia Martínez
Nausica acull Ulisses: vet aquí un gest de gran noblesa. L’heroi fa estada al palau dels feacis i, amb el relat de les gestes passades, pren consciència del seu destí: retornar a Ítaca, l’illa enyorada. Abans, però, li cal revelar el seu nom als hostes generosos. La reina l’interpel·la.
Anna Pardo
Només resta acomiadar l’heroi il·lustre, acompanyar-lo en el retorn al seu regne, cap al retrobament amb la muller amorosa. Nausica es prepara, tremolosa i greu, per donar el seu adéu a Ulisses. Ni plor amarg ni desesperació en el rostre. Només la serenitat de qui comprèn els camins dels déus, els camins dels homes.
Anna Martínez
“… i et tornaves, cantant,una ombra que tenia la forma del teu cant”. Màrius Torres, Lorelei. Ulisses s’allunya, només és una ombra; ombra de versos, com els que enfila Daimó, el poeta de palau, tot contemplant la marxa de l’heroi.
Ilya Natarov
INS ISAAC ALBENIZ 2.2 Batx.
LLatí
No facis l’ase!
Amb quina faula d’Isop podem relacionar aquest vídeo?
[youtube]https://youtu.be/ZlT8S4dflig[/youtube]
Jordi Corbalán
1r ESO Isop en valors
Versos de Catul a El mercader de Venècia del TNC
A veure si sou capaços d’esbrinar quins versos del poeta romà Catul i amb quina finalitat formen part de l’escenografia de Rafel Lladó de El mercader de Venècia de William Shakespeare, que sota la direcció de Rafel Duran es representa al TNC?
Gaby
La deessa Diana, emblema d’una beguda alcohòlica
Sabíeu que a Badalona tenim una representació en mosaic de la deessa Diana? I que aquesta era el símbol d’una beguda alcohòlica durant la Primera Guerra Mundial? Doncs sí. L’any 1914, una empresa dirigida per l’Eduard Garriga distribuïa begudes alcohòliques per tota Europa amb la simbologia de la deessa clàssica impresaa en cadascuna de les seves ampolles.
[Fotografia cedida pel senyor Montaner: Badalona Recuerdos]
L’Eduard Garriga era un empresari badaloní que va muntar una fàbrica justament al costat de la fàbrica del Mono, concretament al carrer Maristany 99. També es dedicava a la destribució d’anís. Tot i això, no va tenir la gran rellevància que va tenir el senyor Bosch amb l’empresa Anís del Mono. Aquesta fàbrica, Diana, distribuïa la beguda per tot el continent Europeu durant l’inici de la Primera Guerra mundial. Però tots us preguntareu, ¿què hi té que a veure, la deessa Diana amb Badalona i sobretot amb la beguda alcohòlica? Doncs bé, Diana (Àrtemis) és la deessa de la caça i dels boscos. Se la sol representar amb un arc i les seves màgiques sagetes. Es dedicava a caçar cérvols, l’animal que li fou consagrat. Badalona, com tots sabem, va ser seu d’una gran ciutat romana anomenada Baetulo. El senyor Garriga va voler que tot el món sabés que la nostra ciutat havia estat ocupada per establiment clàssic, en aquest cas el romà. Aquí us insereixo una fotografia del lloc on vaig localitzar el mosaic:
[Fotografía de Jordi Berdún ]
Com què no n’he aconseguit gaire informació, em podríeu ajudar a fer una altra interpretació de la relació que pot haver-hi entre la deessa Diana i una beguda alcohòlica?
Podríeu dir-me en quin lloc es troba concretament? Veureu, però, que és un lloc força peculiar per a una representació d’aquesta mena. Si teniu alguna dificultat, aquí us deixo una petita ajuda.
Jordi Berdún Pérez
INS Isaac Albéniz 2.2
L'”estranya” relació, o no…
Quants cops hem vist alguna imatge, un objecte, una cançó, etc, i ràpidament ho relacionem amb amb la cultura clàssica ?
A mi això em passa sovint. Per exemple, tothom sap que són les muses? Doncs, hi ha moltes obres que hi fan referència, per exemple, La cançó de la noia de l’altre cantó del bar, de Sau.
L’altre dia vaig engegar el televisor i com que la variabilitat de sèries actualment és exquisida, vaig acabar triant un pel·lícula de dibuixos titulada Astèrix i Obèlix en les dotze proves. Us sona? Potser he de continuar explicant. Doncs, l’argument d’aquesta pel·lícula és molt senzill. Astèrix i Obèlix havien de passar dotze proves diferents per derrotar Cèsar, i així aconseguir el poder absolut de Roma. I ara, ho podeu lligar amb alguna llegenda? És clar que sí! Amb la llegenda d’Hèrcules, l’heroi que va haver de superar dotze proves diferents per Euristeu.
La relació entre la mitologia i l’actualitat és el que m’agrada més de la cultura clàssica ja que és fascinant lligar-ho tot. Potser la més senzilla de les coses té alguna cosa relacionada amb les arrels del passat. Una senzilla relació, o una estranya relació ?
Anna Solà
4T ESO Llatí
Sant Hilari Sacalm
Localitzeu aquest anunci de Dolce&Gabbana?
Em podríeu ajudar a localitzar aquest anunci de Dolce&Gabbana i dir tot el que sabeu d’aquest indret, on es troba, com era, quins espectacles hi tenien lloc, què té a veure amb el producte publicitat, quins altres referents clàssics hi detecteu, quina relació podeu establir entre “Sport is an equilibrium of mind and body” amb la locució llatina Mens sana in copore sano…?
[youtube]https://youtu.be/XtO2aA2ei4g[/youtube]
Valèria Cuní
6è Educació Primària
Escola Bergantí, El Masnou
Monstres, el somni de la raó
“Capricho” 43 de Francisco de Goya (1799)
[Versió digital a càrrec de la Biblioteca Digital Miguel de Cervantes]
“El sueño de la razón produce monstruos” es pot llegir en aquest aiguafort de Goya, el mateix autor -no ho oblidem- que per donar forma al malson de la guerra acut al mite de “Saturn devorant el seu fill“. Valgui aquest punt de partida per encapçalar una reflexió sobre el paper dels éssers fantàstics i monstruosos -impossibles- en la mitologia clàssica. Quan la raó dorm, efectivament, neixen els monstres, que no són més que les nostres pors, el temor de no poder explicar, interpretar, quantificar, racionalitzar… tot el que ens envolta. El desconegut, l’inexplicable, l’incontrolable, l’inabastable, en definitiva, pren forma, en el pensament anterior al “logos” que la mitologia representa, d’aquests éssers inclassificables i excessius. És clar que, per contrarestar aquests perills que assetgen els humans, va nèixer la figura de l’heroi, l’humà sovint semidiví, l’actuació superlativa del qual proporciona serenor i esperança a la raça mortal.
El motiu pel qual enguany centrem la participació dels clàssics de l’Albéniz en la celebració de San Jordi al nostre centre en els monstres és purament circumstancial: en l’acte que tindrà lloc al teatre de l’institut ens toca posar el nostre granet de sorra després de l’actuació inaugural dels de quart, una versió, de ben segur sui generis, de Puff era un drac màgic. Sens dubte, aquest drac que de petits ens ha fet vessar llàgrimes de tendresa no té gaire a veure amb la temible hidra o la prolífica Equidna, però no podem oblidar que els dracs medievals de debò no n’eren gens de pacífics, que li preguntin al mateix Sant Jordi, si no…
En aquest context, volem demanar-vos que confeccioneu una composició escrita sobre un monstre de la mitologia clàssica. El text pot tenir el format, gènere i estil que desitgeu, però ha de contenir els següents elements:
- Il·lustració del monstre original i, de manera opcional, també de la versió que en feu
- Dades de la figura mitològica: genealogia, descripció, fonts que la citen, referència d’algun episodi mític destacat en què participi… Aquest apartat no ha de ser gaire extens, cal fer un esforç de síntesi per deixar clares les dades més importants, però és important establir clarament el punt de partida clàssic de la vostra versió.
- Text de la vostra adaptació del mite. Podeu actualitzar-lo o ubicar-lo en qualsevol moment de la història, canviar-ne el principi o el final, afegir protagonistes o modificar-ne el nom, assimilar-los a un personatge real o fictici… Per inspirar-vos podeu fer un cop d’ull a exercicis anteriors del mateix caire, com el que vam realitzar fa uns anys amb les Metamorfosis, o els inicis i finals alternatius per al cicle troià, o el gènere epistolar de la sèrie Cartes divines per als aràcnids, i un poema, ¿per què no? N’hi ha molts més, remeneu i agafeu idees, si voleu.

Esfinx, Carla Asensio St Jordi 2011
De monstres, n’hi ha un munt i de tota mena i, per ajudar-vos a moureu’s en aquest món extraordinari, aquí en teniu un llistat que us pot fer de guia. Com és corrent en l’univers mitològic, de cadascun d’aquests personatges en parlen diferents fonts clàssiques i, per tant, en algun moment podreu trobar informacions contradictòries amb el que jo us exposo. M’he limitat a presentar la versió que em sembla més fonamentada.
- En el marc dels mites cosmogònics, la monstruositat d’alguns fills de Gea, la mare terra, radica en la seva magnitud. Al principi, doncs, tot era gran, excessiu…
- Amb Úran engendra els Ciclops primigenis (Polifem, que va ser enganyat per Odisseu, és posterior) i els Hecatonquirs.
- Dels genitals castrats d’Úran van sorgir les tres Erínies i els Gegants, a qui es va enfrontar Hèracles juntament amb els déus olímpics.
- Amb Tàrtar va tenir Tifó i Equidna
- Els descendents de Tifó i Equidna, anomenada sovint “la mare de tots els monstres”, semblen fets expressament per al lluiment dels herois més coneguts, especialment Hèracles.
- La Quimera va ser vençuda per Bel·lerofontes, que també va domar Pegas, nascut de la sang de Medusa.
- L’Esfinx es va suicidar per obra d’Èdip.
- Hèracles, però, és l’heroi per excel·lència, que ha de plantar cara a molts ésser per ordre d’Hera: Cèrber, Ortre (el gos de Gerió), Ladó (el drac de les Hespèrides), el lleó de Nèmea, l’hidra de Lerna. Si repasseu els seus treballs, encara en trobareu més…
- De Forcis i Zetos, també fills de Gea, en sorgeixen tríades, com en el cas de les Erínies.
- Les Gorgones, l’única mortal de les quals, Medusa, és aniquilada per Perseu
- Les Grees, que amb l’ull que comparteixen ajuden Perseu a trobar les seves germanes abans esmentades
- Les Moires, que filen el destí dels mortals
- Per acabar l’inventari de monstres, tot i que no completar-la, perquè no acabaríem mai, podríem destacar:
- Alguns de femenins, individuals i col·lectius: la Làmia, les Harpies (consultades també per Perseu), les Sirenes (enginyosament evitades per Odisseu)…
- Híbrids d’humà i animal com els Centaures (un d’ells, Quiró, mestre d’herois) i el Minotaure
- Animals fabulosos de l’estil de l’au Fènix, el Griu o l’Hipogriu, evocat a les Èglogues de Virgili; les serps marines (Andròmeda, Laocont…); els dracs terrestres (fundació de Tebes, Jàson i el velló d’or…)
- La llista és només orientativa, si en coneixeu algun altre, molt millor!
Com cada any, a l’Albéniz hi haurà un guardó per a la categoria de Clàssiques i enguany el seleccionarem d’entre les recreacions que feu dels monstres clàssics. Tot i això, convido a tot l’univers aràcnid a afegir-se a aquesta iniciativa per poder confeccionar un àlbum col·laboratiu entre tots nosaltres. Fa temps que segueixo les creacions dels lletraferits i lletraferides de Premià, de Sant Hilari, i d’altres centres que compartiu amb nosaltres la passió per les clàssiques en xarxa i podria ser una experiència molt enriquidora. Conjurem les nostres pors més pregones amb el vostre talent! Si és veritat que “qui canta els seus mals espanta”, qui escriu segur que els monstres esvaeix!
TERESA
La nena que va voler veure el Sol d’Atenes (II)
Fa temps que no escric, he estat ocupada. Des que vaig conèixer l’Artur, no he pogut deixar de pensar en ell: qui era, com era la seva família i si el podria veure de nou!
Ara les llàgrimes vessen dels meus fràgils ulls, tinc por. Ja sóc gran i com a persona adulta que sóc haig d’acceptar el meu destí que és casar-me. La mare diu que per la dona grega el casament és el millor que li pot passar a la seva vida i si és beneficiós pel patrimoni familiar, encara més. Jo crec que el matrimoni és un mal obligatori, forçat per la societat i cadascun de nosaltres com a individus que som, hem d’acceptar aquestes normes que ens imposa aquesta cruel i injusta realitat social.
La qüestió és que a l’endemà del gran banquet en què jo vaig conèixer l’Artur, el pare va rebre un home força gallard a casa, diria que també va sopar amb nosaltres al banquet. Aquest home té uns vint-i-vuit anys i és de pell bruna i cabells d’un marró fosc, amb una mica de barba incipient i uns ulls de color mel molt grans. Era alt i amb una bona constitució física, però pel meu gust una mica despòtic i malhumorat. Al principi vaig pensar que seria un pretendent per la meva germana Dafne, però m’equivocava, era per a mi, ho vaig sentir.

Un desagradable calfred em va recórrer de dalt a baix i les meves cames van començar a tremolar amb debilitat. La meva vida com a nena feliç havia acabat, la meva obligació com a dona era casar-me i donar al meu espòs un nen, a ser possible un noi. Era important perquè assegurava la continuitat de la família i s’encarregaria d’organitzar les celebracions funeràries quan els pares morissin.
Vaig explicar el succeït a la Dafne i a la Penèlope. La Dafne em va donar l’enhorabona i em digué que era afortunada en tenir un pretendent tan atractiu, en canvi la petita Penèlope es va posar a plorar:
-Per què plores, germana? -Vaig demanar-li.
-No vull que te’n vagis… Queda’t amb mi, si us plau! Qui jugarà a partir d’ara amb mi?
Aquella petició em va omplir els ulls de llàgrimes i el que havia de ser el dia més feliç de la meva vida, seria el començament d’una vida a l’infern. Jo tampoc volia deixar la Penèlope ni la meva família, no volia deixar per sempre més el que havia estat la meva llar durant més de catorze anys, no volia deixar el que era la meva vida, la meva identitat, no volia deixar enrere qui era jo vertaderament.
Aquella nit, vaig tenir un somni. En ell estava a la platja, passejant per la sorra, competint amb les onades per a que no esborrés les meves petjades. Però, pobre de mi, no em vaig adonar que vaig topar amb algú: era el meu promés.
No vaig saber què dir, però abans que pogués pensar alguna cosa, ell somrigué amb un punt de malícia i va començar a faltar-me el respecte i a donar-me indicacions sobre com hauria de ser a partir del nostre casament, en quèe ell tindria la màxima responsabilitat per sobre meu.
– Jo seguiré sent tal i com sóc, no m’importa que no m’estimis i que no et sembli una Afrodita. Estic orgullosa de ser com sóc, els meus pares m’han educat d’aquesta manera i no vull defraudar-los.
Llavors, el noi m’agafà bruscament del braç esquerre:
– Qui et penses que ets per donar-me ordres tu a mi?
– La teva promesa. -Em vaig queixar del dolor.
– Ets conscient de que el teu destí està entre les meves mans?
– Encara no m’he casat, el meu pare és qui prendrà les decisions i em protegirà.
– Al teu pare només l’importa l’estatus social que pugui tenir el seu nét.
– Salut a tothom! -Vaig sentir una veu que em resultà força familiar: seria l’Alexandre?
M’equivocava, es tractava de l’Artur, el meu futur heroi.
– Qui ets tu? -Li preguntà al meu promés amb superioritat (que encara no conec el seu nom, posem-li… Narcís, ja que sembla estimar-se força).
– Sóc l’Artur, amic del senyor Lisandre, el pare d’aquesta noieta. -Em guinyà l’ullet.
– Ja ho sé de sobres de qui és filla l’Helena!
– Em dic Irene.
– Això mateix. -En aquell instant l’Artur havia resultat patètic.
– Jo de vostè, m’aprendria el nom de la noia que haurà de viure amb vos fins la mort.
– Ningú m’ha de donar explicacions.
– No és més que una recomanació…
Vaig riure de la situació.
– Una última objecció, aquesta noia és una joia, un petit tresor que es mereixeria un déu com a marit! Més li val que sàpiga cuidar de la Irene com és degut!
Em va semblar tan heroic l’Artur en aquell moment que m’hauria llençat als seus braços en aquell mateix instant! Desafortunadament, va desaparèixer després de besar-me amb delicadesa a la mà.
Quina ràbia que vaig sentir quan em vaig despertar a continuació. Goig i dolor eren les dues emocions que experimentava aleshores. Un sinònim de goig, Artur; un de dolor, Narcís.
Al dia següent el pare em va anunciar el que havia de ser el millor de la meva vida…
– Estàs promesa, filleta! Estic tan orgullós de tu! -La veu del pare mostrava la seva característica tendresa.
No vaig saber què respondre.
– No tens paraules? No tinguis por, seràs una muller i mare fantàstica!
Com es notava que el pare mai havia hagut de resignar-se a veure com algú altre decidia el seu futur.
– No sé què dir…
A tot això, li va seguir les estrictes classes de la mare sobre com ser una bona mestressa de casa: organitzar els banquets i repartir la feina als criats i esclaus, aprendre a filar, tenir cura dels nens, com cuidar la imatge exterior, consells sobre l’embaràs… Fins i tot em va regalar una píxide per a que guardés les meves joies i cosmètics.
Tenia la sensació que quan més informació em donava la mare, menys capacitada em veia per casar-me i començar la meva vida com a esposa. Però què podia fer jo que no fos plorar per les nits, eixugant-me amb el meu coixí?
Per una altra banda, havia de donar confiança a la petita Penèlope ja que en quatre anys ella hauria de fer el mateix que jo.
– Saps què? -Em comentava un dia assegudes al pati interior de casa- Ja no estic tan trista, perquè tu ja no ho estàs, a més, sé que seràs molt feliç! Només et demano que vinguis a veure’m sovint.
– És clar… -No ho tenia gens clar, sobretot el d’aconseguir la plena felicitat.
Va arribar el dia del meu casament, el quinze de gener que seria lluna plena. Vaig reunir les meves nines i antigues joguines i vaig oferir-les a Hera i Zeus, el matrimoni diví, que havia de velar per mi una vegada m’hagués casat amb el suposat Narcís.
Vaig tallar-me un rínxol del meu cabell i també vaig oferir-lo, significava que deixava enrere la infància i que em sotmetia a la voluntat del meu marit. Després vaig oferir el meu cinturó, que representava la meva virginitat.
Aquell mateix dia, entre el pare i els meus germans, van portar a casa lutròfors amb aigua de la font sagrada. Vaig banyar-me amb aquesta aigua, em sembla que aquest acte significava la purificació de la núvia i d’alguna manera fer-la fèrtil. A mesura que passaven les hores i anava seguint els rituals, sentia cada vegada més por i desig de fugir, fugir ben lluny!
El segon dia, va venir en Narcís a dinar a casa. Resulta que el seu nom verdader és Palinur, però em fa llàstima el timoner de l’Eneida, així que… continuem amb Narcís?
Bé, continuem. A sobre, el meu promés va portar els seus amics, una colla de jovenets que no feien altra cosa que cridar, menjar tot el que podien i intentar seduir a la Dafne. Què maleducats! Per una altra banda, van venir les meves cosines i juntament amb les meves germanes (l’Alícia va venir expressament!) es van assentar en una cantonada de la llarga taula al costat meu, just davant d’en Narcís i la seva tropa. Crec que les germanes es van adonar que no sentia cap atracció respecte el meu Narcís.
Recordo que va passar un fet molt divertit! La Penèlope posteriorment em va confessar que no estava disposada a perdre’m per culpa d’en Narcís i que per aquest motiu havia sigut capaç de fins i tot, desafiar als déus. Quan em vaig assebentar del succeït, la vaig reganyar (tot i que per dintre m’estava rient) i vaig advertir-li del perill que comportava “imitar” els déus.
Just en el moment en que feiem tots junts una libació amb el vi a Dionís, la meva estimada Penèlope va ajupir-se sota la taula i va començar a moure les copes de vi fins al punt de volcar el líquid de la superfície.
– És un mal presagi! -Recordo que van començar a cridar tots- Aquest matrimoni no és acceptat pels déus!
La mare es va lamentar per la meva poca fortuna (o molta, depén de per on ho agafem) i la Penèlope, amb les galtes vermelloses, dissimulava el seu riure de trapella esquirol!
Tot i el succeït, el ritual es va continuar. El meu cosinet, va començar a repartir pa entre els convidats i desitjar-nos sort en el matrimoni. Cada cop estava més nerviosa.
Després vam ballar amb el so de les flautes i les cítares. Haig de dir que en Narcís ni tan sols es va dignar a dirigir-se’m amb un gest educat ni cap somriure, em sentia… menyspreada. Però en veure l’alegria dels meus parents, no vaig voler gesticular de mala manera i espatllar la festa.
Acompanyant-nos encara de la música (ja n’estava una mica tipa de la mateixa melodia), vam sortir al carrer on tots el veïns ens aplaudien i ens desitjaven felicitat i fertilitat. Altres ciutadans sortien per les finestres per saludar-nos i acomiadar-se de mi. Ja no era la filla de Lisandre, sinó l’esposa de Narcís.
Va arribar el carro en el qual em portarien fins a casa d’en Narcís, ah! Volia dir casa meva. La Penèlope em va aturar i em va abraçar amb afecte i tristesa. Sentia les seves galtes humides al voltant de les meves:
– No ploris, petita, tot sortirà bé. -L’animava.
– No vull que te’n vagis! -Plorava.
– Algun cop me n’hauria d’anar, no?
– Però no ara i amb algú que no et farà feliç!
– És el meu destí, és el que volen els déus per mi.
– Per què els déus voldrien alguna cosa dolenta per a tu? Els déus no estan per fer-nos patir, sinó per protegir-nos i guiar-nos com a fills que som!
– Penèlope, quan creixis te n’adonaràs que la realitat no és tan perfecte, tan idealitzada com la creus. Adéu, t’estimo.
– No! -Cridava.
El meu cor es partia en dos. Vaig pujar al carro i em vaig acomiadar de la meva família, potser per sempre més.
Durant el trajecte, la roda del carro va quedar atrapada entre dues roques rugoses. Els esclaus d’en Narcís que ens acompanyaven van baixar per intentar reparar-la. Jo vaig mirar al meu marit que ni tan sols havia parlat amb mi. No podia ser cert, havia de compartir la meva vida amb algú que ni tan sols em dirigia la paraula?
– Senyor! Jo sóc artesà, potser puc reparar la roda del seu carro. -Aparegué un home que es cobria amb un himàcion.
– Endavant! -Acceptà en Narcís.
– Necessitaré que baixi, senyor, juntament amb la senyoreta.
– Senyora. És la meva muller.
– En aquest cas, la vostra esposa…
De seguida, en Narcís va baixar i llavors l’artesà pujà per ajudar-me a baixar del carro, o això pensava. Just en el moment en què l’artesà era a dalt i en Narcís juntament amb els criats eren a terra, va agafar les corretges dels cavalls i vam sortir ràpidament d’allà, sols l’artesà i jo.
Evidentment, estava més espantada que abans, què voldria de mi? Demanar un rescat? Segrestar-me i vendre’m a l’estranger com esclava? En aquell moment en vaig sentir culpable d’haver desitjat no casar-me amb en Narcís, la vida com a esclava seria més dura.
Quan ja ens havíem allunyat prou, l’artesà va aturar-se en una zona apartada al nucli urbà, va apropar-se a mi i vaig posar-me a plorar dèbilment.
– No tinguis por, noieta…
– No em facis mal, si us plau. Encara sóc verge!
L’artesà va riure i va treure’s l’himàcion del cap: era l’Artur. Vaig quedar sorpresa, però alhora feliç.
– Per què has fet això? -Vaig demanar-li.
– Volia impedir que fessis una bestiesa, volia impedir que et casessis amb aquell poca-soltes!
– El coneixies?
– Oi tant! Va estar a punt de seduir la meva germana, però no vam poder acusar-lo perquè no teníem proves que l’hagués forçat!
– És terrible! -Em vaig esgarrifar- I per què intentes ajudar-me?
– Perquè… -S’escoltava a gent que venia cap a nosaltres- M’importes… vull dir…
– Digues! -Vaig quasi rogar-li que m’ho digués.
– Vull que siguis la meva dona. -Va confessar.
Abans que pogués donar cap resposta; en Narcís, els seus esclaus i veïns que s’havien unit a la persecució; es van llençar contra l’Artur i se l’emportaren. Jo em vaig quedar quieta, atemorida del que estava succeïnt i intentant decidir al costat de qui m’havia de possar.
Ja quan l’exèrcit es disposava a emportar-se a l’Artur, després de colpejar-li per haver intentat segrestar-me, ell em va mirar amb els seus ulls brillant i el llavi inferior sagnant:
-Passi el que em passi, t’estimaré, petita Irene. -Somrigué.
Vaig sanglotar veient com se l’emportaven. Els meus ulls parpellejaven, expulsaven llàgrimes de vidre que es trencaven en caure a terra. Veloços pensaments recorrien la meva ment, alguns atrevits, altres més porucs. I després d’instants de reflexió, només vaig dir-li:
– Adéu, Artur. -Quan vaig sentir-me a mi mateixa, em vaig sentir malament. Després del que Artur havia fet per a mi, li donava les gràcies així?
Vaig girar-me cap a Narcís. Em vaig emportar les mans al pit, per poder protegir el meu cor que s’acabava de fragmentar en petits bocins. Sentia que la meva ànima em pessava, amb els seus ulls clavats en mi amb aquella fragància que sabia a malícia…
Després del succeït, em varen portar a casa del meu nou marit. Allà la meva sogra ens rebia amb un himeneu. De seguida em va mostrar com era la meva nova llar, les seves estances, el seu funcionament i el servei. Em forçava per no plorar, de fet tenia que acostumar-me a això ja que seria la meva nova i única realitat.
Va passar el temps, i quan el meu primer fill Nicolau va fer els set anys i per tant ja no podia seguint educant-lo, en Narcís va decidir que tingués un pedagog com els altres nens de bona família. El pedagog era l’encarregat de guiar als nens cap a una bona conducta i educació, la major part d’ells eren esclaus. Quina sorpresa que em vaig dur quan vaig veure qui era el mestre del meu fill… era l’Artur! Com podia ser? Potser després d’aquell incident del dia del meu casament ara fa quasi vuit anys l’havien fet esclau. Quines condicions tan dures havia d’haver patit per culpa meva! Quan vam trobar-nos cara a cara ens vam quedar mirant com si fossim dues criatures trapelles però que a l’hora tenien por que els catiguessin els grans.
A partir de llavors, l’Artur i jo ens escribiem cartes clandestines amb Nicolau com a missatger. Narcís mai ens va enxampar i si ho havia fet, no va fer cap comentari al respecte. No penseu que l’Artur i jo fossim amants i cometèssim un adulteri. No. Només ens comportavem com dos joves semblants als idil·lis entre herois i donzelles de les tragèdies que el pare m’explicava de petita. L’Artur i jo només vam retornar a una tendra infantesa que als dos ens havien robat massa aviat: jo per convertir-me en l’esposa de Narcís i Artur per fer-se un esclau sense drets com a ciutadà, bé, de fet com jo.
Espero que vosaltres, estimats lectors, sigueu més afortunats que jo en el matrimoni. Potser d’aquí a 3000 anys les coses ja hauran canviat. Encara que les èpoques passin i testimonis com jo mateixa quedin en l’oblit, hi ha alguna cosa que no ha pas variat i és la recerca personal de la felicitat juntament amb l’inacabable esperança que ens enlluerna cada matí.
Laia Muñoz Osorio
1r Batx Grec
Torna “Eco y Narciso”!
Econarcisomaníacs



