Monthly Archives: gener 2012

Joan Bellès, un traductor proper

Començaré la meva presentació de l’edició que us he recomanat llegir per apropar-vos a l’obra de Virgili, amb els mots de Ramon Torné a La nissaga catalana del món clàssic, tot aprofitant per congratular-me de la recent publicació d’aquest llibre de referència per conèixer la gens clàssica del nostre país.
Torné, actualment professor d’institut, amb alumnat com vosaltres acostumat al treball en xarxa, diu de Joan Bellès, el traductor a qui us he encomanat per accedir als versos de Virgili:

Recordo l’agradable sorpresa amb què va ser rebuda la seva [de J.Bellès] traducció de l’Eneida (Barcelona, Empúries, 1999) sobretot perquè semblava difícil creure que durant força temps ningú no es posés a traduir novament el magnum opus de Virgili, tenint a mà l’autoritzat treball de Miquel Dolç dins la fundació Bernat Metge […], per tal d’apropar els versos de Virgili a un sector del públic molt més ampli, especialment als estudiants de batxillerat i primers cursos d’universitat. La seva edició conté, a més, notes i introduccions a cadascun dels llibres fetes amb justesa i sàvia orientació, fugint en tot moment de l’erudició i ampul·lositat que són la temptació de qualsevol filòleg.

(pàg. 528-9)

Efectivament, des del 1958 la llengua catalana ja gaudia d’una excel·lent traducció en hexàmetres del poema èpic de Virgili, obra del poeta, crític i traductor Miquel Dolç, que també en feu una traducció en prosa (1972-78). No obstant, l’afany de Joan Bellès per divulgar l’obra del poeta de Màntua, però sense perdre rigor filològic, ens ha provist d’una eina docent impagable que us permetrà accedir a l’antologia de textos de les PAU amb les màximes garanties. De ben segur que s’hauria congratulat de l‘edició de butxaca publicada el 2010, que permet a més estudiants accedir, tocar, llegir i rellegir -en definitiva, reviure- la complexa arquitectura de l’univers virgilià. Vosaltres, alumnes de segon de batxillerat, us compteu entre els afortunats, gaudiu-ne doncs!

TERESA

Ciència MMXI: Galantis, una mostela

La mostela i la gralla són els dos animals que jo he treballat durant la Setmana de la Ciència. Ara us presentaré un d’ells i la seva relació amb el món clàssic.

La mostela

Photobucket

La mostela és el més petit dels mustèlids, la longitud del seu cos, cap inclòs, no supera els 25 cm., i la cua els 7 cm. És un animal petit i allargassat amb tot el cos recobert d’un pelatge curt i fi. El cap, el dors i la cua són d’un color bru clar, i la resta del cos és de color blanc excepte dues taques brunes al coll, en aquest cas és tot blanc. És un dels animals més llestos i vius, aspecte que, a més, transmet a l’observador per la seva mida petita i uns canvis de ritme i direcció contínua en el seu comportament.

Fitxa científica

Photobucket
Font: Viquipèdia

El mite de la mostela

Galantis, serventa d’Alcmena, va ser qui es va convertir en mostela, perquè va enganyar Lucina. Quan s’acostava el moment de néixer Hèrcules (heroi a qui està dedicada la ciutat de Barcelona en l’època romana), Alcmena va cridar Lucina, la deessa que assisteix les dones espantades en el moment de parir. Però aquesta, per comptes d’ajudar-la, es va posar en contra seva  per complaure  Juno. Per molt que cridava, no li feia cas.

Lucina, amb els dits entrellaçats, va pronunciar unes paraules i va interrompre el part. Alcmena desitjava morir encara que  l’envoltaven moltes mares tebanes i Galantis li donava suport. La serventa, que  es trobava al costat d’Alcmena, es va adonar que Juno volia interrompre el part i va utilitzar una treta per enganyar Lucina. Li va fer creure que Alcmena ja era mare i Lucina va fer un bot i va deixar anar les mans; en aquell moment  Alcmena va poder  parir.

Lucina en adonar-se que Galantis l’havia enganyat la va agafar pels cabells i la va arrossegar amb crueltat. Finalment Lucina va castigar Galantis per haver-la enganyat  i la  va convertir en mostela.

Andrea Ocaña

Deu mil!

Salvete, aràcnids i aràcnides!

Avui escric aquestes línies a Aracne fila i fila per fer-vos pensar una mica. Ja sabeu que m’agraden els enigmes; però per bé que m’hi esforci no arribo a la sola de les sabates de Cleobulina de Lindos.

Em deixo de versos i la pregunta és:

Si jo us dic deu mil, què us ve al cap?

Tota una miríada! Algú ho havia de dir! Espero, però, no acabar com l’esfinx!

Gratias maximas omnibus,

Curate, ut valeatis !

Margalida

Adonis i Venus: Un amor tràgic

 

Adonis, fill de Mirra, s’ avorria i anava passejant pel bosc, tot intentant trobar salvatges feres per caçar. Corria per les muntanyes, inspeccionava las coves, s’aturava de tant en tant en els rierols que trobava per beure aigua… Semblava que no tenia por a res. O almenys, això era el que pensava.

Un dia, la dea Venus, cansada de volar pel cel amb els seus coloms, va aterrar al bosc. Desitjava donar una volta abans de tornar cap a Xipre. Mentre caminava tranquil·lament, va escoltar estranys sorolls que provenien de molt a prop, i semblava que hi havia un home que estava caçant, perquè se sentien crits i grans passos, com si estigués corrent a gran velocitat. Sigilosa, es va apropar i es va amagar en uns verds arbustos, i tot seguit va treure el cap a poc a poc. Quan ho va fer, no es va poder creure el que va veure. Un jove molt maco, de cabells rossos que li arribaven fins a las espatlles i que sostenia una llança a la seva mà dreta, corria a gran velocitat per atrapar un cérvol de gran cornamenta, que feia tot el possible per desfer-se’n del noi. Adonis començava a respirar dificultosament i, derrotat, es va aturar, deixant escapar la seva presa. Venus llavors ho va saber: se n’havia enamorat bojament  i desitjava moltíssim conèixer el nom d’aquell jove.

Adonis, després que s’hagués normalitzat la seva respiració, va agafar la seva llança del terra i es va disposar a anar-se’n. Va ser quan va escoltar un soroll que provenia molt ran d’on ell es trobava, però no es va girar. El primer que va pensar és que potser era una fera salvatge. Va respirar profundament, concentrant-se tan sols en aquell soroll. ¿És que aquell animal estava pensant atacar-lo per les espatlles? No ho permetria. Creient que ja era el moment, es va girar veloçment per rebre aquella fera. Però es va quedar sorprès en trobar-se amb una dona. Era molt maca i portava una llarga túnica blanca, amb els cabells agafats. Estava allà, immòbil, observant-lo. Es van mirar per un llarg moment que va resultar ser una eternitat. Venus, ara que el veia de front i més  a la vora, va pensar que era molt més maco del que havia imaginat. També li va passar a Adonis, que mai no havia vist una dona tan bonica.

– Qui ets? – li preguntà Adonis amb veu molt suau, baixant la llança.

– Sóc la dea Venus – li respongué amb un llarg somriure.

– I tu qui ets? – li va demanar la dea.

– Em dic Adonis – li digué amb dolçor.

I, fins aquell moment, gràcies a aquella inesperada trobada, tots dos van passar a ser amants. Estaven tan feliços junts que no tenien gens de ganes de separar-se  l’un de l’altra. Però, desgraciadament, aquella felicitat no va durar gaire, i va acabar marcada per la tragèdia. Adonis va morir, atacat per un ferotge porc senglar, en no fer cas a Venus quan li va dir que no emprenyés a las feres, explicant-li la història d’Atalanta i Hipòmenes, que van acabar convertint-se en lleons, com bé sabeu.

Venus va plorar desconsoladament la seva pèrdua.

 

AQUÍ US DEIXO I ESPERO QUE US HAGI AGRADAT!!!

Sara Bernad

1r de Batxillerat

Matrimoni i amor en “A la recerca d’una pàtria”

Cartell d’un recital al Festival de Salzburg (2015) [Font: opera on line]

A partir de la lectura d'”A la recerca d’una pàtria“, adaptació de l'”Eneida” de Virgili, hem volgut analitzar el fet de l’amor i el matrimoni en l’època romana, en què quests dos conceptes no anaven enllaçats. La història de Cleòpatra i Marc Antoni està darrera aquesta obra de Virgili . Aquest autor presenta l’amor passional com un sentiment negatiu i  perjudicial. Virgili va escriure la seva obra per encàrrec de l’emperador Octavi que havia arribat al poder després de les lluites contra Marc Antoni, instal·lat a Egipte, sota la influència de Cleòpatra. La història ens presenta un amor apassionat entre aquests dos personatges, de conseqüències nefates per als ciutadans de Roma. És lògic que la imatge que se’ns vulgui donar d’aquest tipus d’amor sigui negativa.

(Elizabeth Taylor i Richard Burton en la pel·lícula Cleopatra l’any 1963)

En el llibre hem pogut observar dues històries que ens serveixen d’exemple per diferenciar el matrimoni de l’amor. Al principi de la història, l’heroi Eneas està casat amb Creüsa, però aquesta no és una història d’amor, ja que aquests dos personatges estan units pel contracte del matrimoni però l’autor no ens els presenta des d’un amor apassionat.

Deprés que Creüsa mori fugint de Troia en un incendi, els déus intervenen i fan que la reina Dido s’enamori d’Eneas. Aquests s’enamoren i viuen una història passional, que finalitza tràgicament quan Dido se suïcida, ja que no pot suportar que Eneas continui  enfrontant- se al seu destí.

Henry Fuseli. Dido, 1781 [Font: Pinterest]

Està clar que hem d’ interpretar que en aquest context, no estaven ben vistos els excessos en l’amor, i és això el que el llibre intenta reflectir.
El matrimoni en l’època romana era una unió d’interessos socials i econòmics en què els contraents en la majoria de casos no tenien cap opinió. L’objectiu del matrimoni era la continuació del llinatge i la perpetuació dels cultes familiars. Un exemple d’aquest concepte del matrimoni el trobarem al final del llibre en el matrimoni d’Eneas i Lavínia.

Anna Carmona i Cristina Ortiz

1r. de Batxillerat,

Institut Isaac Albéniz

D’on prové l’alegria dels aràcnids hilariencs?

Saluete aràcnids!

Avui dia 13 de gener és el dia perfecte per fer honor al nostre poble, ja que és Sant Hilari. Aprofitant que no és un dia festiu, tinc l’oportunitat d’escriure un article per parlar sobre aquest nom, provinent de la llengua grega. Hilari prové del mot llatí  hilaris (alegre) i aquest prové del mot  grec ἱλαρός que significa alegre, content

Però antigament el poble es deia Fonts de Sacalm, ja que és conegut com el poble de les 100 fonts.

Aprofito també per donar-vos a conèixer un vídeo gravat per tv3 l’any 2005 on expliquen quin és l’origen de l’expresió “Ets com el cul d’en Jaumet”, ja que en Jaumet del Flabiol és el personatge que representa el poble i val a dir que un dels dolços típics i representatius del poble és el Jaumet. Era un home molt alegre que repartia la felicitat pels carrers del poble tot tocant el flabiol i repartint càntirs d’aigua.

També us adjunto el link de la web del poble, on hi trobareu tota la informació, vídeos i notícies de totes les activitats que es realitzen durant tot l’any.

Ïa Garriga
1r Batxillerat
Sant Hilari Sacalm

Cartes divines per als aràcnids II

Hola petits guerrers aràcnids!

 

Estimats estudiants de grec, em presento: sóc Ares, el déu de la guerra. Esteu preparats per una mica d’acció? Som-hi, doncs!

Veig que sou joves i forts, per tant esteu a punt per afrontar aquesta petita guerra (que vosaltres anomeneu batxillerat). Acabeu de rebre unes notes i d’aquí poc en rebreu unes altres. Potser alguns no teniu bones notícies, de moment, però no permetré que us rendiu ja que això és de covards!

En la vida trobareu coses difícils i coses més fàcils. Bé, de fet no hi ha res difícil, sempre que hi hagi esforç i constància. Així que res de caure i quedar-se estirat a terra. Camineu o salteu si fa falta, però heu d’arribar a complir els vostres objectius, a fer realitat els vostres somnis! Guanyeu aquesta guerra que jo anomeno vida i no permeteu que ningú us l’enfonsi; busqueu el punt dèbil a l’enemic i claveu-li la llança; protegiu-vos amb els vostres punts forts i sigueu valentes quan a ningú li quedi esperança.  A vegades ens fa falta una petita empenta, algú que ens recolzi, algú que confii en nosaltres. I jo… confio en vosaltres.

El déu Ares

Cartes divines per als aràcnids

 

 

 

 

 

 

Bon dia, aràcnids!

Us parlo des de les profunditats. Avui he pujat a la superfície per saber com anava tot arran de terra, però quasi em moro de fred a la costa, així que no vull ni imaginar el fred que tindreu aquí a Sant Hilari. Tot i així, sempre podeu deixar alguna aixeta oberta i potser us vinc a fer alguna visita!

Només volia dir-vos que tingueu molta empenta a seguir endavant amb aquest curs, que només queden dos trimestres! Si fossiu al mig del mar amb un vaixell us enviaria una onada per donar-vos més força, però com que no és així, si més no us puc donar molts ànims! Endavant, que només són quate dies i d’aquí menys del que us espereu estareu aquí a la platja fent-me companyia a 37ºC sota el Sol. Que tingueu molt bon any 2012, i molta sort! una abraçada.

Posidó

“L’ombra”

σκιᾶς ὄναρ ἄνθρωπος

L’home és el somni d’una ombra

Píndar, Pítica VIII 95-96

 

L’OMBRA

“L’ombra”  un reflex negre i obscur que va sempre amb

nosaltres. Un reflex, negre com la nit que cobreix la

nostra ànima i el nostre ésser.

 

Acompanya’m ombra; acompanya’m, amiga meva.

Acompanya’m fins a la fi de la terra i fins a la

fi de la meva vida. No em deixis mai.

 

Estimada meva, no em deixis, no tinc ningú més.

Jo molt sola estaria sense tu. Adéu ombra,

adéu et dic amb llàgrimes relliscant dels meus ulls.

 

Sara Bernad

1r de Batxillerat Grec i Llatí

L’ase d’or en promoció

Si no pots llegir la publicació sobre la nostra promoció de la lectura d’Apuleu, clica aquí.

Si voleu treure el so, cliqueu damunt el segon altaveu.

P.D.:

No us perdeu la falca radiofònica de la Clara i de la Sabina, feta a partir del nostre treball!

Eva Serrano i Paula Franco
4t ESO Llatí Opt. 2