Adonis, fill de Mirra, s’ avorria i anava passejant pel bosc, tot intentant trobar salvatges feres per caçar. Corria per les muntanyes, inspeccionava las coves, s’aturava de tant en tant en els rierols que trobava per beure aigua… Semblava que no tenia por a res. O almenys, això era el que pensava.

Un dia, la dea Venus, cansada de volar pel cel amb els seus coloms, va aterrar al bosc. Desitjava donar una volta abans de tornar cap a Xipre. Mentre caminava tranquil·lament, va escoltar estranys sorolls que provenien de molt a prop, i semblava que hi havia un home que estava caçant, perquè se sentien crits i grans passos, com si estigués corrent a gran velocitat. Sigilosa, es va apropar i es va amagar en uns verds arbustos, i tot seguit va treure el cap a poc a poc. Quan ho va fer, no es va poder creure el que va veure. Un jove molt maco, de cabells rossos que li arribaven fins a las espatlles i que sostenia una llança a la seva mà dreta, corria a gran velocitat per atrapar un cérvol de gran cornamenta, que feia tot el possible per desfer-se’n del noi. Adonis començava a respirar dificultosament i, derrotat, es va aturar, deixant escapar la seva presa. Venus llavors ho va saber: se n’havia enamorat bojament  i desitjava moltíssim conèixer el nom d’aquell jove.

Adonis, després que s’hagués normalitzat la seva respiració, va agafar la seva llança del terra i es va disposar a anar-se’n. Va ser quan va escoltar un soroll que provenia molt ran d’on ell es trobava, però no es va girar. El primer que va pensar és que potser era una fera salvatge. Va respirar profundament, concentrant-se tan sols en aquell soroll. ¿És que aquell animal estava pensant atacar-lo per les espatlles? No ho permetria. Creient que ja era el moment, es va girar veloçment per rebre aquella fera. Però es va quedar sorprès en trobar-se amb una dona. Era molt maca i portava una llarga túnica blanca, amb els cabells agafats. Estava allà, immòbil, observant-lo. Es van mirar per un llarg moment que va resultar ser una eternitat. Venus, ara que el veia de front i més  a la vora, va pensar que era molt més maco del que havia imaginat. També li va passar a Adonis, que mai no havia vist una dona tan bonica.

– Qui ets? – li preguntà Adonis amb veu molt suau, baixant la llança.

– Sóc la dea Venus – li respongué amb un llarg somriure.

– I tu qui ets? – li va demanar la dea.

– Em dic Adonis – li digué amb dolçor.

I, fins aquell moment, gràcies a aquella inesperada trobada, tots dos van passar a ser amants. Estaven tan feliços junts que no tenien gens de ganes de separar-se  l’un de l’altra. Però, desgraciadament, aquella felicitat no va durar gaire, i va acabar marcada per la tragèdia. Adonis va morir, atacat per un ferotge porc senglar, en no fer cas a Venus quan li va dir que no emprenyés a las feres, explicant-li la història d’Atalanta i Hipòmenes, que van acabar convertint-se en lleons, com bé sabeu.

Venus va plorar desconsoladament la seva pèrdua.

AQUÍ US DEIXO I ESPERO QUE US HAGI AGRADAT!!!

Sara Bernad

1r de Batxillerat