Tag Archives: Llatí

De itinere: Castulo

Castulo: ciutat ibero-romana

Antecedents preibèrics: Castulo és una de les ciutats més antigues del sud de la Península ibèrica. Abans de ser ibèrica, Castulo fou dominada pel regne de Tartessos. Crida l’atenció el fet que la ciutat estigués organitzada de manera partida entre dos monticles, separats per una vall.

Vista general de l’entorn de Castulo, prop de Linares, Jaén. [Font: Joan Molar].

Aquest assentament es va aliar amb Cartago ja abans de la Segona Guerra Púnica. Castulo va ser utilitzada com a cap de pont entre les colònies cartagineses de la Península Ibèrica i les ciutats de l’interior. De fet, l’estratègia de Cartago per assolir el domini de la Península Ibèrica va ser la de l’estira-i-arronsa. Per una banda, Cartago disposava d’un poderós exèrcit per sotmetre pobles i obligar-los a pagar tributs, i, per l’altra, tenia una extensa xarxa d’ambaixadors que oferia presents exòtics i luxosos als cabdills de les comunitats per guanyar-se el seu favor. Els arqueòlegs han trobat a Castulo restes de materials provinents de Xipre i d’altres punts de la Mediterrània oriental, que serien una prova dels regals dels cartaginesos als cabdills de Castulo. Ara bé, el principal interès que tenien aquells per controlar la ciutat era la seva proximitat als jaciments miners de la zona, rics en plom i plata; la seva explotació va servir per sufragar les guerres i batalles en què es va veure implicada Cartago.

Ciutat púnica: Una de les raons que han permès als arqueòlegs considerar que Castulo va ser ciutat púnica, és a dir, ocupada i aliada dels cartaginesos, és la troballa del basament d’una torre de defensa, de la qual s’han conservat alguns elements: els fonaments, els primers escalons i els carreus originals d’aquests. En la torre s’observen algunes característiques constructives que fan pensar que va ésser edificada per púnics. En l’interior hi ha un espai quadrangular però irregular. Per unir els blocs de pedra, es van fer servir claus en forma de doble “t”, fets de bronze i recoberts de plom: així s’asseguraven la seva resistència. L’estructura de la torre era molt especial: estava composta per diversos compartiments concèntrics. Si algun enemic aconseguia esfondrar un mur, havia de continuar enderrocant una altra muralla; almenys n’hi havia quatre, segons els arqueòlegs; totes elles fetes de fang. Els defensors se situaven al centre de la torre, en una posició endarrerida, per protegir-se dels atacs. El director de les excavacions ens va cridar l’atenció sobre un fet. El gruix dels murs de la torre i l’alçada que se suposa que tenien (4 metres i mig per la banda que mirava cap al poblat) eren extraordinaris, la qual cosa fa pensar que la torre tenia una doble funció de defensa, interior i exterior. Els cartaginesos no es refiaven del tot dels habitants de dins del poblat. En els enfrontaments bèl·lics són freqüents les traïcions i els canvis de bàndol, i la Segona Guerra Púnica no en va ser cap excepció. Els pobladors de Castulo van anar canviant de bàndol, per estar situats sempre al costat del guanyador.

Al final de la guerra, els romans van desembarcar a Empúries, i la batalla es va començar a inclinar a favor seu. L’inici de la victòria va agafar els castulenses amb el pas canviat. Els romans van baixar cap a Tàrraco, després van seguir l’Ebre i finalment es van dirigir a Cadis, deixant Castulo per a un altre moment. Un cop acordada la capitulació dels gaditans, l’exèrcit romà va tornar sobre els seus passos. Les legions romanes, liderades pel tarragoní Eli Marci, van assetjar i cremar un assentament iber proper a Castulo per escampar la por entre els habitants de la ciutat. El líder romà tenia raons personals per esborrar-la del mapa: en un canvi de bàndol durant la Segona Guerra Púnica, els castulenses, per reconciliar-se amb els cartaginesos, van assetjar la torre on estava instal·lat un general romà i el van matar. Tot seguit, van oferir el seu assassinat a Cartago com una mostra de fidelitat. Al final, els romans, com que havien de desembarcar a Àfrica, tenien pressa i van acordar amb els habitants de Castulo una rendició pactada, encara que no se sap en quins termes. Després de la victòria, Roma es va fer amb el control de les explotacions de plom i plata i, com a símbol de la seva victòria, va ordenar enderrocar les torres i la muralla d’aquest poblat.

L’historiador Tit Livi és una de les primeres fonts que ens dóna notícia de l’enclavament iberoromà de Castulo. Vegeu aquesta observació treta de Ab urbe condita, 24, 41. 7

Castulo, urbs Hispaniae ualida ac nobilis et adeo coniuncta societate Poenis ut uxor inde Hannibali esset, ad Romanos defecit.

ANÀLISI GRAMATICAL. Estructura general de l’oració:

Oració principalCastulo ad Romanos defecit.

Aposició del SN Castulourbs Hispaniae ualida ac nobilis et adeo coniuncta societate Poenis ut uxor inde Hannibali esset.

Oració subordinada dins de l’Aposició: ut uxor inde Hannibali esset.

Castulo urbs Hispaniae ualida ac nobilis: Castulo: Nominatiu singular masculí i nucli del SN (Subjecte); urbs Hispaniae ualida ac nobilis: SN en aposició, el nucli del qual és urbs: Nominatiu singular femení. Hispaniae: Genitiu sing. fem. CN. Tot seguit, trobem un SAdj. integrat per dos adjectius en nominatiu singular femení (ualida ac nobilis) i units per la conjunció coordinant copulativa ac.

et adeo coniuncta societate Poenis: Conjunció coordinant copulativa (et), que uneix valida ac nobilis amb coniuncta: tots tres són modificadors del substantiu urbs. Segueix un adverbi modal (adeo). A continuació, trobem coniuncta és una forma de participi (coniuncta: coniunctus, -a, -um, pp. coniungo: 3a conj.), que concorda amb urbs. El participi, com que té arrel verbal, pot portar complements; en aquest cas, societate: Ablatiu femení sing.: (societas-atis: 3a decl.) i Poenis: ablatiu plural masculí (Poeni-orum: 2a decl.)

ut uxor inde Hannibali esset: ut és conjunció subordinada adverbial consecutiva, relacionada amb adeo (fins a tal punt … que); uxor és SN (Subjecte) en nominatiu singular femení (uxor -oris, 3a decl.); inde és adverbi de lloc. Hannibali: Datiu singular masculí, amb funció de Datiu possessiu. Finalment, esset: Verb en tercera persona; pretèrit imperfet de subjuntiu actiu de sum. Desenvolupa la funció de nucli del PV de l’oració subordinada consecutiva que s’inicia amb ut.

ad Romanos defecit: ad Romanos és sintagma preposicional, encapçalat per ad, seguida d’un substantiu en acusatiu plural masculí; la funció del sintagma és de CC. Per acabar defecit: Verb en tercera persona del singular; pretèrit perfet d’IA. Nucli del PV i, per extensió, de l’oració principal (Castulo ad Romanos defecit).

TRADUCCIÓ DEL TEXT: Càstulo, una ciutat d’Hispània, forta i noble, i fins a tal punt unida en aliança amb els cartaginesos que Hannibal tenia una esposa d’allà, va lliurar-se als romans. 

Ciutat romana: Una mica allunyada de la torre púnica, es troba l’espai que correspon a una construcció romana. Es tracta d’un edifici destinat al culte imperial de Domicià, però amb els murs enderrocats i sense coberta, en senyal de rebuig a la memòria de l’emperador, que morí assassinat per una conspiració del seu conseller. Amb ell s’acabà la dinastia Flàvia en el tron de Roma. El senyal de l’edifici en ruïnes s’ha d’interpretar com una damnatio memoriae; és a dir, una condemna, una negació, de la memòria dels vençuts. En el que va ser l’interior de l’edifici s’ha conservat un mosaic molt bonic, ple d’imatges que representen el significat que Roma tenia per als propis romans.

Mosaic de la villa romana de Castulo. Vista general. [Font: Joan Molar].

Per una banda, l’imperi aspirava a l’eternitat; per l’altra, garantia l’abundància i la riquesa dels seus ciutadans. En una meitat del mosaic hi és representat el mite d’Endimió i Selene (Σελήνη). La deessa de la Lluna, que munta en un carro de cavalls, estima Endimió. Per això demana a Zeus, l’aplegaire de llamps, poder baixar durant la nit a la Terra per veure el seu amant. Zeus li ho nega, però, en compensació, ordena que Endimió s’adormi per sempre. D’aquesta manera es manté jove, i Selene el contempla cada nit admirant la seva bellesa. El mite fa referència a l’anhel d’eternitat de l’Imperi Romà, que aspirava a ser intemporal.

Mosaic amb l’escena de Selene i Endimió. Villa romana de Castulo. [Font: Joan Molar].

En un altre extrem del mosaic, observem la llegenda del judici de Paris, narrat per Homer en la Ilíada. En un pla distingim les tres deesses, Afrodita, Hera i Atena; en un altre pla, veiem Paris i Hermes; aquell li retorna la poma al déu, després d’haver fet la seva tria. Es pot comprovar que l’escollida és la deessa de l’amor, ja que està una mica separada i avançada respecte de les altres. Aquest episodi no és representat en el mosaic per casualitat, sinó que cal entendre’l com una lliçó sobre l’origen de Roma. Recordem que l’Eneida (Aeneis) de Virgili situava aquest origen en la mateixa guerra de Troia, que esclatà a causa del rapte d’Hèlena per part de Paris.

Mosaic amb l’escena del judici de Paris. Villa romana de Castulo. [Font: Joan Molar].

A l’entorn de les dues escenes que he comentat, trobem la representació de les quatre estacions o edats de l’home (infància, joventut, maduresa i senectut), en referència al cicle etern de la vida, que s’equipara a l’imperi. Les imatges corresponen a rostres humans en les seves successives fases vitals.

Imatge de la primavera / joventut en el mosaic de  Castulo.  [Font: Joan Molar].

Els amorets (així s’anomenen els Eros anònims) molsuts que adornen el mosaic es presenten tots ells amb el carcaix, capturant cérvols, conills i aus. Com que és un dels motius més repetits en el mosaic, aquest es coneix amb el sobrenom de “Mosaic dels Amors”.

Imatge d’un dels amorets del mosaic de Castulo.  [Font: Joan Molar].

Altres animals completen el conjunt, i també són representats en un moment àlgid del seu cicle vital: les femelles amb senyals d’alletament (el guia ens va cridar l’atenció sobre el detall del mugrons) i els mascles en zel. El missatge és el de la plenitud de l’imperi: els romans, com que eren el producte de la fusió entre els llatins i alguns troians, el poble protegit per Afrodita, estaven destinats a ser ciutadans d’un gran imperi, hegemònic per a l’eternitat.

Ciutat paleocristiana: Tal com hi havien arribat Cartago i Roma, el cristianisme, amb l’empenta dels primers temps, també va arribar a Castulo. I, efectivament, en aquest poblat, just al costat de la construcció romana, vam poder observar un baptisteri del segle IV. L’edifici constava de dos espais: un per als iniciats, i l’altre per als no iniciats, separats per una pica baptismal. En aquella època, el ritual d’entrada al cristianisme era el bateig per immersió. Per això, la pica del baptisteri té unes dimensions considerables.

Restes del baptisteri paleocristià de Castulo. [Font: Joan Molar].

Un cop celebrada la cerimònia del baptisme, l’iniciat s’integrava a la comunitat cristiana, que a Castulo no era gaire gran. En el museu de Linares, prop del jaciment, es conserva una imatge, procedent del baptisteri de Castulo, que representa Jesús acompanyat dels apòstols Pere i Pau. El nostre guia ens va comentar que, en la imatge, Jesús no porta barba; el fet sobta perquè, quan se’l representa com a adult, el més habitual és contemplar-lo amb barba. Cal dir que, en l’antiguitat, als ancians se’ls suposava experiència i saviesa; per aquesta raó, en la majoria de representacions iconogràfiques, els savis portaven barba. Jesús, en tant que Messies o profeta segons el cristianisme, posseïa la saviesa per la seva naturalesa divina. En conseqüència, és molt possible que els pares de l’Església retoquessin la imatge facial de Jesús afegint-li la barba. La imatge provinent de Castulo, doncs, seria una mostra inicial de la representació de Jesús, quan encara no s’havia introduït aquest detall en el seu rostre.

Si voleu saber com va continuar la història en l’enclavament de Castulo; el que s’ha pogut descobrir i reconstruir fins ara en el jaciment, sota la direcció de l’arqueòleg Marcelo Castro, us deixo aquest enllaç, abans de passar a les qüestions. També podeu consultar més fonts clàssiques, per obtenir informació de primera mà, o informar-vos sobre el projecte FORVM MMX, qui sap si us animeu a col·laborar-hi…

Qüestions:

  • Situeu la segona Guerra Púnica: Per què va començar? Quins líders militars s’hi van enfrontar? Com va acabar?
  • Qui va ser Domicià? Com va morir i qui el va succeir?
  • Relacioneu el judici de Paris amb la Guerra de Troia i amb el missatge de l’Eneida de Virgili.

Pau Molar Vilà, 1.2 Batxillerat

Les vies romanes

Les vies o calçades romanes formaven una xarxa de carreteres que abastava tot l’Imperi Romà i van ser molt importants per a l’expansió política i militar de Roma.

Ara bé, vosaltres heu de fer un redactat de quinze línies com a mínim (unes cent cinquanta paraules), el següent tema: La xarxa viària romana (amb quins objectius es va construir i tècnica constructiva emprada; definició del terme mil·liari; monuments que es trobaven habitualment en els marges de les vies d’entrada i sortida de les ciutats; nom de la via romana més important que travessava l’actual territori català, origen i final d’aquesta via i denominació que tenia abans del segle I dC; monuments del patrimoni arqueològic català que encara es conserven en l’accés nord de la ciutat de Tarragona; nom d’alguna altra via o ramal que encara es conservi a Catalunya oa la península Ibèrica i recorregut que tenia en època romana).

Aquí teniu un exemple del redactat de l’examen de selectivitat de llatí dels anys 2009-2010:

“Les vies romanes o les  xarxes viàries, en la mesura que comunicava els diferents indrets de l’imperi va tenir una funció militar, ja que servia per a desplaçar les tropes ràpidament; una funció econòmica, per facilitar els intercanvis comercials, i, finalment, una funció cultural, per facilitar l’intercanvi d’usos i costums. 

La tècnica constructiva consistia a traçar el recorregut previst, excavar dos canals i delimitar-los amb dues fileres de pedres verticals, que en determinaven l’amplada; a continuació, s’omplia el forat intermedi amb una capa de pedres mitjanes sense res que els servís d’unió; després, cobrien aquesta primera capa amb un conglomerat espès de sorra o de grava lligada amb morter i, finalment, ho revestien tot amb una capa de pedra triturada o de grans lloses de pedra.

Un mil·liari és un senyal de pedra gravada que s’usa per indicar les distàncies recorregudes en una via. A l’entrada i a la sortida de les ciutats, les vies romanes estaven vorejades dels monuments funeraris de les necròpolis. La via més important de Catalunya era la  via Augusta coneguda abans del s. I dC com a via Herculea; sortia de Roma i acabava a Cadis; en el seu traçat vora Tarragona, s’ha conservat un monument funerari (torre dels Escipions) i un arc (arc de Berà). A Catalunya es conserva en molt bon estat part d’un ramal de la via Augusta (via de Capsacosta) que servia per comunicar la plana de l’Empordà amb la Garrotxa, el Ripollès i el Vallespir. Una altra via ben conservada a la Península Ibèrica és l’anomenada tradicionalment “Via de la Plata”, que anava de Mèrida a Astorga.”

Què creieu que estan fent? Quin tipus de columna és?

Tots els camins encara duen a Roma?

Clara Serrano Jiménez, 2n batxillerat C.

Inscripcions llatines a l’església de Premià de Mar!

No cal desplaçar-se molt lluny per trobar algun que altre referent o inscripció llatina, ( si és que estan a tot arreu! ). Per aquest motiu, Premià de Mar no és cap excepció. Doncs bé, resulta que avui, diumenge 5 d’abril, feia un dia massa esplèndid per romandre a casa sense fer res. M’he dirigit a l’església que està ubicada prop del Teatre l’Amistat.

Certament, tenia un feble record que allà dintre hi havia quelcom “clàssic”. I no m’equivocaba. Aquí adjunto les fotografies de la meva troballa:

inscripció llatina

petro paulo

Dit això, alumnes llatí, m’agradaria posar-vos a prova:

– Sé que estan un xic borrosses, però a la primera fotografia ( al retaule vermell ), podem apreciar la següent inscripció: Ego sum vitis, vos palmites. Sabeu quin és el seu significat?

– I per acabar, a l’última fotografia, es pot llegir Petro Paulo. Què significa?

No és molt difícil, oi?

Que acabeu tots de passar una molt bona Setmana Santa!

Sara Bernad

2n de Batxillerat Humanístic

La Guerra de les Gàl·lies, quan Roma va posar el peu al nord

Un dels conflictes bèl·lics més coneguts dels romans és la guerra ocorreguda durant el segle I aC entre les forces de la República Romana (encapçalades per Juli Cèsar i les tribus de la Gàl·lia (territori entre l’atlàntic i el Rin, aproximadament les actuals França i Bèlgica) arran de les intencions de conquesta de Roma sobre aquest territori.

Quadre que representa la rendició de Vercingetòrix, de Lionel Royer

Aquí teniu un Dipity fet ad hoc amb els esdeveniments més rellevants d’aquest conflicte:

Arnau Lario Devesa 2n Batxillerat Humanístic

Kahoot Pensum C et thinglink Capituli Undecimi Familia Romana

Els alumnes de Llatí de Primer de Batxillerat estem seguint els capítols de les històries de la Familia Romana Pars I.

Per a cada capítol fem una sèrie d’exercicis per poder dominar el nostre llatí amb preguntes relacionades amb el Capítol. Vet aquí el thingling que us hem preparat i no us oblideu de fer el joc.

Avui i seguint la nostra tradició, us hem preparat aquest Kahoot per tal de completar el CAPITVLVM VNDECIMVM:

capitulumXI

Pensum C. Capitulum XI Familia Romana

Com ha anat? Heu tret una bona puntuació? Quina?

Abril Ramos i Mariona Sabanés,
1r Batxillerat D, Llatí.

Les dones del llibre primer Ab urbe condita de Tit Livi

A les PAU llatí Catalunya 2015 és prescriptiu fer la lectura del llibre primer de Tit Livi, Ab urbe condita. Ahir va ser el Dia Internacional de la Dona i a classe de llatí com a grec (vid. El Fil i <em>Literatura grega a escena) també volem recordar el paper de la dona en les lletres llatines.

Quines dones hem trobat en la lectura atenta del llibre primer d’Ab urbe condita? Quin paper tenen? Com les tracta Tit Livi? Quina pervivència tenen en l’art, la música, la literatura, el cinema, la publicitat…? Quina dona t’ha agradat més i per què?…

Alumnes de Llatí de 2n de Batx.

De itinere: La petjada romana a la Llombardia.

Aquest any he anat, amb la meva família, a passar uns dies de vacances de Nadal a Milà. El viatge ha estat molt interessant, entre altres coses, perquè hi he pogut trobar molts testimonis de la influència romana i llatina. Us faré una il·lustració de la ruta que vam seguir.

Mapa de la ruta del nostre viatge a Milà. Adaptat per Joan i Pau Molar

Vam sortir de Badalona el dia 28 de desembre per arribar fins a Grenoble, una ciutat francesa, important nus de comunicacions; allà hi vam fer nit. L’endemà ja ens vam dirigir a Milà. Prèviament, vam fer una parada tècnica a Torí. Ja coneixíem la ciutat, n’havíem visitat els monuments principals en altres viatges, i aquesta vegada només hi vam ser unes hores. Però va ser interessant la descoberta d’una església, als afores de Torí, d’estil neoclàssic, que tenia, en el seu fris, aquesta inscripció en llatí. Ordo populusque taurinus ob adventum regis. L’església es va edificar en homenatge al rei Vittorio Emanuele I, que, el maig de 1814, va retornar a la ciutat de Torí, després de la caiguda de l’imperi napoleònic.

Església de la Mare de Déu, a Torí. [Font: Joan Molar]

Anàlisi morfosintàctica

Ordo: Nominatiu singular masculí de la tercera declinació (ordo, -inis).

populusque: Nominatiu singular masculí (populus, -i). La partícula -que és una conjunció coordinant copulativa, enclítica.

taurinus: Adjectiu gentilici. Nominatiu singular masculí  (taurinus, -a, -um).

Ordo populusque taurinus: Sintagma nominal; els nuclis són ordo populus.

ob: Preposició d’acusatiu.

adventum: Acusatiu singular masculí de la quarta declinació (adventus, -us).

regis: Genitiu singular masculí de la tercera declinació (rex, -gis). Complement del nom adventum.

Ob adventum regis: Sintagma preposicional, complement circumstancial de causa.

La traducció seria la següent: “La noblesa i el poble de Torí per l’arribada del rei”.

Al cap d’unes hores, vam arribar a Milà. Era fosc i feia fred, però vam disposar de força dies per visitar la ciutat i els seus voltants. Ara us citaré els punts més interessants de la nostra sortida.

Basílica de Sant Ambròs. Ja sabeu que aquest sant fou bisbe de Milà. La basílica és una construcció molt antiga, d’estil paleocristià. En el seu interior conserva les relíquies de Sant Ambròs, Sant Gervasi i Sant Protasi (se’n poden veure els cadàvers: resulta una mica macabre). En un racó de la nau central, s’observa un tabernacle. Està format per peces de diversos estils. Podem observar un baix relleu del segle IV, representant el Sant Sopar, segons l’estil dels sepulcres romans.

Tabernacle de l’interior de Sant Ambròs de Milà. [Font: Joan Molar]

En l’altra cara del tabernacle, la mateixa escena és representada en romànic llombard, i data del segle X: el seu estil és molt més rude i simple. Cal pensar que els primers cristians, sobretot a Itàlia, conservaven les tècniques de construcció i d’escultura romanes, ja que Itàlia és l’hereva de l’Imperi Romà, però fora d’aquest àmbit, no es coneixien i els constructors o artistes només podien imitar-les. Fixeu-vos en la diferència respecte de la imatge anterior.

Una altra peça del tabernacle. [Font: Joan Molar]

En la cúpula de la basílica, s’hi pot veure un mosaic bizantí del segle XIII, amb unes inscripcions en alfabet grec, que he comentat en un altre article. Us deixo aquí la foto, perquè també s’hi llegeix una inscripció llatina, molt habitual en els Pantocràtors medievals. Fixeu-vos que el Crist en majestat aguanta un llibre obert, amb la llegenda Ego sum lux mundi.

Cúpula bizantina de la basílica de Sant Ambròs de Milà. [Foto: Joan Molar]

Faré l’anàlisi morfosintàctica de la inscripció:

-Ego: És el pronom personal tònic de la primera persona del singular. És el subjecte de l’oració.

-sum: És la primera persona del singular del present de l’indicatiu actiu. És el verb copulatiu de l’oració de predicat nominal.

-lux: És un nominatiu singular femení de la tercera declinació (lux, lucis). És el nucli de l’atribut.

-mundi: És el genitiu singular masculí del mot de la tercera declinació (mundus, mundi). És el complement del nom lux.

La traducció és aquesta: “Jo sóc la llum del món”. Ja sabeu que és una de les metàfores que identifiquen Jesús, al costat d’altres, que ens han arribat a través dels evangelistes: “Jo sóc el principi i la fi” (l’Alfa i l’Omega), “Jo sóc el camí, la veritat i la vida”.

Després de la basílica de sant Ambròs, la visita a Milà, amb la catedral, els seus carrers i galeries comercials, ens va ocupar força temps, però també en vam tenir per anar a altres llocs. La ciutat de Bèrgam va ser molt bonica, amb un barri alt molt atractiu. En trobareu més detalls en un altre article.

Ben a prop de Bèrgam, ens vam aturar en un altre indret, força interessant pels seus orígens romans ben visibles i ben conservats: Brescia. Es tracta de l’antiga colònia romana Brixia. L’emperador Vespasià hi féu edificar, en commemoració d’una victòria militar, el temple del Capitoli, que encara conserva algun fragment d’inscripció commemorativa.

Temple del forum romà de Brescia. [Font: Joan Molar]

El temple està situat en l’espai del forum i a prop del teatre de la ciutat, que es conserva en prou bon estat, però sense punt de comparació amb el que vam poder observar al final del nostre recorregut. Ja hi arribarem.

Vista del forum de  Brescia. [Font: Joan Molar]

El nostre següent punt de destinació va ser la ciutat de Parma. Parma és coneguda pel formatge i pel prosciutto (pernil salat), però també perquè és la ciutat natal d’un pintor cèlebre del renaixement, Antonio da Correggio.

Precisament per admirar les seves pintures, vam visitar la capella de Sant Pau, al centre de la ciutat, i vam poder resseguir una sala plena d’imatges de tema mitològic, que ara us reproduïm.

Frescos mitològics de Correggio, a la capella de sant Pau, de Parma. [Font: Joan Molar]

 Ja veieu que s’hi observen divinitats i figures conegudes pels amants del món clàssic: Afrodita, les Tres Gràcies, Ceres, un sàtir o Pan, Hèstia. Fixeu-vos que cadascuna d’aquestes figures es pot identificar pels seus atributs: l’infant Cupido, el carro i les espigues, la siringa, el foc.

Els següents dies vam visitar els paisatges alpins, amb els seus llacs i els cims nevats, tan bonics en aquestes dates nadalenques. Ja de retorn a casa, vam fer una aturada a Aurenja (en francès, Orange), una ciutat del sud de França (regió Provença-Alps-Costa Blava) que, en època romana, rebé el nom d’Augusta Arausio.

No ens va costar de trobar un teatre impressionant, un dels més ben conservats del món, ja que manté el mur de l’scaena, perdut en la majoria d’altres teatres de l’antic imperi romà que avui encara es visiten.

Teatre romà d’Aurenja, vist des de fora [Font: Joan Molar] i des de dins

La construcció data del segle I i correspon al regnat d’Octavi Cèsar August. D’altra banda, ens vam deturar a contemplar l’arc de triomf que presideix una de les vies d’accés a la bonica ciutat provençal. Es tracta d’un monument commemoratiu; sembla que fou erigit en honor de Caius Marius després d’una victòria militar, però no se’n té la seguretat.

Igual que el teatre, l’arc de triomf es manté en molt bon estat; en ell es poden apreciar encara els relleus de temàtica bèl·lica. Us deixo un vídeo brevíssim, on faig la presentació del monument.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=BrUsi1_02xo[/youtube]

Qüestions

  • Repasseu les imatges de la capella de Sant Pau de Parma; hi trobareu moltes referències mitològiques que deveu conèixer: expliqueu-les breument. 
  • Definiu les parts del teatre que s’esmenten en l’article i expliqueu quines actuacions s’hi feien. Us podeu ajudar dels enllaços que hi ha en aquest treball sobre Arle.
  • Digueu en quin lloc exacte de la cúpula de Sant Ambròs de Milà es troba la inscripció llatina Ego sum lux mundi. Com ha arribat fins a nosaltres? A part del sentit literal, quin és el seu significat extens? Podeu consultar aquest article.
  • Busqueu imatges de sarcòfags romans, semblants al primer que us he mostrat en el tabernacle, pertanyent a la basílica de Sant Ambròs de Milà. Si em busqueu de les ciutats i museus més propers o que hem visitat, millor.

Valete omnes!

Pau Molar, 1r batxillerat

Adolescents llegint Aduléscens

Com sabreu, l’última tasca que havíem de fer incloïa un número de la revista Aduléscens (adolescents en català). Em va captar tant l’atenció que, amb la meravellosa ajuda de la Margalida, vam decidir fer una entrada per a la valoració de la revista.

El primer que veiem, és la portada, en la qual està Octavius Augustus. Com a qualsevol altre revista convencional (com la Rolling Stone o Cinemanía) als costats podem trobar el que trobarem a aquesta.

Lògicament, té un índex amb una salutació inicial. Què podem trobar a qualsevol altra revista dins del seu índex? La pàgina on trobem els diferents apartats, estareu pensant. Doncs, aquesta no és diferent! Podem llegir-la amb la mateixa pauta de sempre, fullejar-la per sobre i després llegir només allò que realment ens interessa.

L’interior també segueix la mateixa estructura que les altres revistes, l’única peculiaritat que té, és que està en llatí. Però no només això! A més ens ensenya d’una manera indirecta i divertida: fixem-nos-hi, per exemple, en la salutació d’una divertida ‘G’ anomenada Gramàtica, que ens comunica les diferents coses que aprendrem.

Trobem dos còmics, (Smax i familia Clacson) entenedors gràcies a les vinyetes a ple color que, encara que potser no entenem el que ens diu, podem esbrinar-ho fixant-nos en els dibuixos. I després d’aquests còmics, habitualment trobem algunes preguntes amb un fi educatiu sobre el que acabem de llegir.

Més endavant, podem veure altres imatges en les quals ens proporcionen alguns nombres en llatí de coses que potser no sabíem com es deien.

Podem llegir també altres històries, —com la de Kieron Williamson o la del Castéllum Sancti Ángeli— acompanyats dels seus corresponents exercicis; no us penseu que són difícils o avorrits, tot el contrari! Són sopes de lletres o mots encreuats, amb paraules dels textos.

I si volem saber la solució d’un dels exercicis que hem fet? Fàcil! Té un solucionari al final de la revista! Allà tenim les respostes de tots els exercicis anteriors de manera que, a més de ser educatiu, sigui autocorrectiu.

 Per tant, si encara no heu llegit cap número de la revista llatina Aduléscens, recordeu que els teniu tots a internet i també us en podeu fer subscriptors de les novetats, i els podeu llegir amb total tranquil·litat tot aprenent llatí. Ja ens direu que us semba!

Noelia Nistal García, 4t C. Llatí opt. 3

 

Explorant Can Ferrerons

Premià de Mar té molta història oculta, de la que els joves en sabem molt poc, per això he fet un Thinglink de Can Ferrerons, un jaciment romà que tenim en el poble i que no coneixem. Amb aquesta informació podrem saber-ne més sobre la història de Premià.
Aquí podeu veure un treball de recerca sobre Can Ferrerons, guanyador del Primer premi HERÀCLES 2012 i una part en el TR també premiat Turisme arqueològic al Mareme. No us el perdeu!!

 

Us agrada visitar llocs antics i saber-ne més sobre el que ha passat o com es van originar? Heu visitat algun jaciment romà o alguna arquitectura romana? En cas que n’hàgiu vist alguna, a on esta situada i digueu-ne si us va agradar o no.

Què us ha semblat Can Ferrerons? El visitareu quan s’inauguri?

Els aràcnides que l’han visitat n’han fet ficcions, fins i tot amb premi, treballs de recerca i projectes de recerca de 4t amb molt èxit!

Mariona Sabanés 1r BAT Llatí

Σπεῦδε βραδέως / Festina Lente. Una recomanació ben vigent

Χαίρετε.
I per als qui no entengueu el grec: Salvete omnes!

Aquest article tracta de la pervivència d’una expressió grega, després llatina i, finalment, europea. L’expressió és: Σπεῦδε βραδέως.

Grec: Σπεῦδε βραδέως. Llatí: Festina lente. Català: Qui més corre, fa més tard
Castellà: Vísteme despacio, que tengo prisa.
Anglès: More haste, less speed.

Si us hi fixeu, totes les expressions juguen amb l’antítesi ràpid-lent, que crea un efecte d’estranyesa, ja que atempta contra les lleis de la lògica. La voluntat és captar l’atenció del lector sobre la necessitat de no apressar-se en l’execució dels nostres actes.

Suetoni, en la seva obra De vitis duodecim Caesarum, i més concretament en l’apartat Divus Augustus, 25.4, menciona l’ús d’aquesta expressió llatina per part del primer emperador romà. El text mostra les idees d’August sobre com s’ha d’actuar davant les diverses situacions de la vida:

nihil autem minus inperfecto duci quam festinationem temeritatemqueconuenire arbitrabatur. crebro itaque illa iactabat: σπεῦδε βραδέως:
ἀσφαλὴς γάρ ἐστ᾽ ἀμείνων ἢ θρασὺς στρατηλάτης et: ‘sat celeriter fieri quidquidfiat satis bene.’ proelium quidem aut bellum suscipiendum omninonegabat, nisicum maior emolumenti spes quam damni metus ostenderetur. nam minimacommoda non minimo sectantis discrimine similes aiebat esse aureo hamopiscantibus, cuius abrupti damnum nulla captura pensari posset.

Suetoni, Cròniques de Nuremberg

Aquí podem observar la traducció d’aquest text al català, duta a terme per Núria Gómez Llauger i Enric Serra Casals (100 llatinismes més vius que mai), 2014.

[August] considerava que res no convenia menys a un perfecte general que la precipitació i la temeritat. I així, sovint repetia aquelles màximes: afanya’t amb lentitud, és millor un general prudent que no un d’intrèpid i es fa prou de pressa tot el que es fa bé. Declarava que mai no s’havia d’emprendre un combat o una guerra si no es feia palesa una esperança d’èxit més gran que la por del fracàs. Perquè deia que aquells que persegueixen guanys ínfims amb un gran perill s’assemblen als que pesquen amb un ham d’or: certament, la captura de cap presa no compensaria l’amenaça del dany causat si el fil es trenqués.

Suetoni no és l’únic autor que ens explica la preferència que August tenia per la llengua grega, considerada de cultura a l’Imperi. A les Noctes Atticae, 10.11.5, Aulus Gel·li ens mostra un altre context on l’emperador va fer servir aquesta expressió.

Aquest és el fragment en llatí d’Aulus Gel·li:

[5] Illud vero Nigidianum rei atque verbi temperamentum divos Augustus duobus Graecis verbis elegantissime exprimebat. Nam et dicere in sermonibus et scribere in epistulis solitum esse aiunt σπεῦδε βραδέως, per quod monebat ut ad rem agendam simul adhiberetur et industriae celeritas et diligentiae tarditas, ex quibus duobus contrariis fit “maturitas”.

I aquí la traducció en català, a partir de la traducció a l’anglès de John C. Rolfe.

Aquella restricció de la paraula, i de l’acció per ella sola, que va ser feta per Nigidi fou molt elegantment expressada pel deïficat August amb dues paraules gregues; car diuen que ell solia utilitzar en la conversa, i escriure en les seves cartes, σπεῦδε βραδέως, expressió amb què ell recomanava que, per aconseguir un resultat, caldria utilitzar al mateix temps la immediatesa de l’energia i la dilatació de la precaució, dues qualitats oposades a partir de les quals arriba aquella “perfecció”.

Una edició prerenaixentista de les Noctes Atticae. Data de l’any 1483. A dalt, a l’esquerra, podem observar una miniatura on està representat Aulus Gel·li.

  • Quina altra sèrie d’obres de Suetoni ens ha arribat fins a l’actualitat?
  • Per què les Noctes Atticae porten, precisament, aquest adjectiu?
  • I, finalment, les alumnes de Grec de 2n de Batxillerat podríeu fer l’anàlisi morfosintàctica de Σπεῦδε βραδέως? 

Pau Molar Vilà
1.2 Grec i Llatí