Antecedents preibèrics: Castulo és una de les ciutats més antigues del sud de la Península ibèrica. Abans de ser ibèrica, Castulo fou dominada pel regne de Tartessos. Crida l’atenció el fet que la ciutat estigués organitzada de manera partida entre dos monticles, separats per una vall.
Vista general de l’entorn de Castulo, prop de Linares, Jaén. [Font: Joan Molar].
Aquest assentament es va aliar amb Cartago ja abans de la Segona Guerra Púnica. Castulo va ser utilitzada com a cap de pont entre les colònies cartagineses de la Península Ibèrica i les ciutats de l’interior. De fet, l’estratègia de Cartago per assolir el domini de la Península Ibèrica va ser la de l’estira-i-arronsa. Per una banda, Cartago disposava d’un poderós exèrcit per sotmetre pobles i obligar-los a pagar tributs, i, per l’altra, tenia una extensa xarxa d’ambaixadors que oferia presents exòtics i luxosos als cabdills de les comunitats per guanyar-se el seu favor. Els arqueòlegs han trobat a Castulo restes de materials provinents de Xipre i d’altres punts de la Mediterrània oriental, que serien una prova dels regals dels cartaginesos als cabdills de Castulo. Ara bé, el principal interès que tenien aquells per controlar la ciutat era la seva proximitat als jaciments miners de la zona, rics en plom i plata; la seva explotació va servir per sufragar les guerres i batalles en què es va veure implicada Cartago.
Ciutat púnica: Una de les raons que han permès als arqueòlegs considerar que Castulo va ser ciutat púnica, és a dir, ocupada i aliada dels cartaginesos, és la troballa del basament d’una torre de defensa, de la qual s’han conservat alguns elements: els fonaments, els primers escalons i els carreus originals d’aquests. En la torre s’observen algunes característiques constructives que fan pensar que va ésser edificada per púnics. En l’interior hi ha un espai quadrangular però irregular. Per unir els blocs de pedra, es van fer servir claus en forma de doble “t”, fets de bronze i recoberts de plom: així s’asseguraven la seva resistència. L’estructura de la torre era molt especial: estava composta per diversos compartiments concèntrics. Si algun enemic aconseguia esfondrar un mur, havia de continuar enderrocant una altra muralla; almenys n’hi havia quatre, segons els arqueòlegs; totes elles fetes de fang. Els defensors se situaven al centre de la torre, en una posició endarrerida, per protegir-se dels atacs. El director de les excavacions ens va cridar l’atenció sobre un fet. El gruix dels murs de la torre i l’alçada que se suposa que tenien (4 metres i mig per la banda que mirava cap al poblat) eren extraordinaris, la qual cosa fa pensar que la torre tenia una doble funció de defensa, interior i exterior. Els cartaginesos no es refiaven del tot dels habitants de dins del poblat. En els enfrontaments bèl·lics són freqüents les traïcions i els canvis de bàndol, i la Segona Guerra Púnica no en va ser cap excepció. Els pobladors de Castulo van anar canviant de bàndol, per estar situats sempre al costat del guanyador.
Al final de la guerra, els romans van desembarcar a Empúries, i la batalla es va començar a inclinar a favor seu. L’inici de la victòria va agafar els castulenses amb el pas canviat. Els romans van baixar cap a Tàrraco, després van seguir l’Ebre i finalment es van dirigir a Cadis, deixant Castulo per a un altre moment. Un cop acordada la capitulació dels gaditans, l’exèrcit romà va tornar sobre els seus passos. Les legions romanes, liderades pel tarragoní Eli Marci, van assetjar i cremar un assentament iber proper a Castulo per escampar la por entre els habitants de la ciutat. El líder romà tenia raons personals per esborrar-la del mapa: en un canvi de bàndol durant la Segona Guerra Púnica, els castulenses, per reconciliar-se amb els cartaginesos, van assetjar la torre on estava instal·lat un general romà i el van matar. Tot seguit, van oferir el seu assassinat a Cartago com una mostra de fidelitat. Al final, els romans, com que havien de desembarcar a Àfrica, tenien pressa i van acordar amb els habitants de Castulo una rendició pactada, encara que no se sap en quins termes. Després de la victòria, Roma es va fer amb el control de les explotacions de plom i plata i, com a símbol de la seva victòria, va ordenar enderrocar les torres i la muralla d’aquest poblat.
L’historiador Tit Livi és una de les primeres fonts que ens dóna notícia de l’enclavament iberoromà de Castulo. Vegeu aquesta observació treta de Ab urbe condita, 24, 41. 7
Castulo, urbs Hispaniae ualida ac nobilis et adeo coniuncta societate Poenis ut uxor inde Hannibali esset, ad Romanos defecit.
ANÀLISI GRAMATICAL. Estructura general de l’oració:
Oració principal: Castulo ad Romanos defecit.
Aposició del SN Castulo: urbs Hispaniae ualida ac nobilis et adeo coniuncta societate Poenis ut uxor inde Hannibali esset.
Oració subordinada dins de l’Aposició: ut uxor inde Hannibali esset.
Castulo urbs Hispaniae ualida ac nobilis: Castulo: Nominatiu singular masculí i nucli del SN (Subjecte); urbs Hispaniae ualida ac nobilis: SN en aposició, el nucli del qual és urbs: Nominatiu singular femení. Hispaniae: Genitiu sing. fem. CN. Tot seguit, trobem un SAdj. integrat per dos adjectius en nominatiu singular femení (ualida ac nobilis) i units per la conjunció coordinant copulativa ac.
et adeo coniuncta societate Poenis: Conjunció coordinant copulativa (et), que uneix valida ac nobilis amb coniuncta: tots tres són modificadors del substantiu urbs. Segueix un adverbi modal (adeo). A continuació, trobem coniuncta és una forma de participi (coniuncta: coniunctus, -a, -um, pp. coniungo: 3a conj.), que concorda amb urbs. El participi, com que té arrel verbal, pot portar complements; en aquest cas, societate: Ablatiu femení sing.: (societas-atis: 3a decl.) i Poenis: ablatiu plural masculí (Poeni-orum: 2a decl.)
ut uxor inde Hannibali esset: ut és conjunció subordinada adverbial consecutiva, relacionada amb adeo (fins a tal punt … que); uxor és SN (Subjecte) en nominatiu singular femení (uxor -oris, 3a decl.); inde és adverbi de lloc. Hannibali: Datiu singular masculí, amb funció de Datiu possessiu. Finalment, esset: Verb en tercera persona; pretèrit imperfet de subjuntiu actiu de sum. Desenvolupa la funció de nucli del PV de l’oració subordinada consecutiva que s’inicia amb ut.
ad Romanos defecit: ad Romanos és sintagma preposicional, encapçalat per ad, seguida d’un substantiu en acusatiu plural masculí; la funció del sintagma és de CC. Per acabar defecit: Verb en tercera persona del singular; pretèrit perfet d’IA. Nucli del PV i, per extensió, de l’oració principal (Castulo ad Romanos defecit).
TRADUCCIÓ DEL TEXT: Càstulo, una ciutat d’Hispània, forta i noble, i fins a tal punt unida en aliança amb els cartaginesos que Hannibal tenia una esposa d’allà, va lliurar-se als romans.
Ciutat romana: Una mica allunyada de la torre púnica, es troba l’espai que correspon a una construcció romana. Es tracta d’un edifici destinat al culte imperial de Domicià, però amb els murs enderrocats i sense coberta, en senyal de rebuig a la memòria de l’emperador, que morí assassinat per una conspiració del seu conseller. Amb ell s’acabà la dinastia Flàvia en el tron de Roma. El senyal de l’edifici en ruïnes s’ha d’interpretar com una damnatio memoriae; és a dir, una condemna, una negació, de la memòria dels vençuts. En el que va ser l’interior de l’edifici s’ha conservat un mosaic molt bonic, ple d’imatges que representen el significat que Roma tenia per als propis romans.
Mosaic de la villa romana de Castulo. Vista general. [Font: Joan Molar].
Per una banda, l’imperi aspirava a l’eternitat; per l’altra, garantia l’abundància i la riquesa dels seus ciutadans. En una meitat del mosaic hi és representat el mite d’Endimió i Selene (Σελήνη). La deessa de la Lluna, que munta en un carro de cavalls, estima Endimió. Per això demana a Zeus, l’aplegaire de llamps, poder baixar durant la nit a la Terra per veure el seu amant. Zeus li ho nega, però, en compensació, ordena que Endimió s’adormi per sempre. D’aquesta manera es manté jove, i Selene el contempla cada nit admirant la seva bellesa. El mite fa referència a l’anhel d’eternitat de l’Imperi Romà, que aspirava a ser intemporal.
Mosaic amb l’escena de Selene i Endimió. Villa romana de Castulo. [Font: Joan Molar].
En un altre extrem del mosaic, observem la llegenda del judici de Paris, narrat per Homer en la Ilíada. En un pla distingim les tres deesses, Afrodita, Hera i Atena; en un altre pla, veiem Paris i Hermes; aquell li retorna la poma al déu, després d’haver fet la seva tria. Es pot comprovar que l’escollida és la deessa de l’amor, ja que està una mica separada i avançada respecte de les altres. Aquest episodi no és representat en el mosaic per casualitat, sinó que cal entendre’l com una lliçó sobre l’origen de Roma. Recordem que l’Eneida (Aeneis) de Virgili situava aquest origen en la mateixa guerra de Troia, que esclatà a causa del rapte d’Hèlena per part de Paris.
Mosaic amb l’escena del judici de Paris. Villa romana de Castulo. [Font: Joan Molar].
A l’entorn de les dues escenes que he comentat, trobem la representació de les quatre estacions o edats de l’home (infància, joventut, maduresa i senectut), en referència al cicle etern de la vida, que s’equipara a l’imperi. Les imatges corresponen a rostres humans en les seves successives fases vitals.
Imatge de la primavera / joventut en el mosaic de Castulo. [Font: Joan Molar].
Els amorets (així s’anomenen els Eros anònims) molsuts que adornen el mosaic es presenten tots ells amb el carcaix, capturant cérvols, conills i aus. Com que és un dels motius més repetits en el mosaic, aquest es coneix amb el sobrenom de “Mosaic dels Amors”.
Imatge d’un dels amorets del mosaic de Castulo. [Font: Joan Molar].
Altres animals completen el conjunt, i també són representats en un moment àlgid del seu cicle vital: les femelles amb senyals d’alletament (el guia ens va cridar l’atenció sobre el detall del mugrons) i els mascles en zel. El missatge és el de la plenitud de l’imperi: els romans, com que eren el producte de la fusió entre els llatins i alguns troians, el poble protegit per Afrodita, estaven destinats a ser ciutadans d’un gran imperi, hegemònic per a l’eternitat.
Ciutat paleocristiana: Tal com hi havien arribat Cartago i Roma, el cristianisme, amb l’empenta dels primers temps, també va arribar a Castulo. I, efectivament, en aquest poblat, just al costat de la construcció romana, vam poder observar un baptisteri del segle IV. L’edifici constava de dos espais: un per als iniciats, i l’altre per als no iniciats, separats per una pica baptismal. En aquella època, el ritual d’entrada al cristianisme era el bateig per immersió. Per això, la pica del baptisteri té unes dimensions considerables.
Restes del baptisteri paleocristià de Castulo. [Font: Joan Molar].
Un cop celebrada la cerimònia del baptisme, l’iniciat s’integrava a la comunitat cristiana, que a Castulo no era gaire gran. En el museu de Linares, prop del jaciment, es conserva una imatge, procedent del baptisteri de Castulo, que representa Jesús acompanyat dels apòstols Pere i Pau. El nostre guia ens va comentar que, en la imatge, Jesús no porta barba; el fet sobta perquè, quan se’l representa com a adult, el més habitual és contemplar-lo amb barba. Cal dir que, en l’antiguitat, als ancians se’ls suposava experiència i saviesa; per aquesta raó, en la majoria de representacions iconogràfiques, els savis portaven barba. Jesús, en tant que Messies o profeta segons el cristianisme, posseïa la saviesa per la seva naturalesa divina. En conseqüència, és molt possible que els pares de l’Església retoquessin la imatge facial de Jesús afegint-li la barba. La imatge provinent de Castulo, doncs, seria una mostra inicial de la representació de Jesús, quan encara no s’havia introduït aquest detall en el seu rostre.
Si voleu saber com va continuar la història en l’enclavament de Castulo; el que s’ha pogut descobrir i reconstruir fins ara en el jaciment, sota la direcció de l’arqueòleg Marcelo Castro, us deixo aquest enllaç, abans de passar a les qüestions. També podeu consultar més fonts clàssiques, per obtenir informació de primera mà, o informar-vos sobre el projecte FORVM MMX, qui sap si us animeu a col·laborar-hi…
Qüestions:
- Situeu la segona Guerra Púnica: Per què va començar? Quins líders militars s’hi van enfrontar? Com va acabar?
- Qui va ser Domicià? Com va morir i qui el va succeir?
- Relacioneu el judici de Paris amb la Guerra de Troia i amb el missatge de l’Eneida de Virgili.
Pau Molar Vilà, 1.2 Batxillerat
Moltes gràcies, Pau, per compartir una vegada més amb tots els aràcnids les teves descobertes, vivències i experiències de viatge! Gràcies a tu coneixem una mica més les petjades romanes arreu!
Quan vaig llegir aquesta notícia a la revista National Geographic, em van venir moltes ganes d’anar a Castulo, ara m’has demostrat que és una visita que no es pot ajornar.
Espero amb candeletes el teu proper reportatge. De ben segur, serà tota una experiència vital digna de ser compartida. Bon final de curs i avant!
Cal dir, Margalida, que un dels guardons de Clàssiques per Sant Jordi va ser el reconeixement pels “De itinere” del Pau. L’altre guardó va ser per als reportatges fotogràfics de l’Amar, que de ben segur trobarem a faltar a l’Arance ara que ja ha arribat a segon. Dos premis ben aràcnids, doncs!
Efectivament, caldrà anar a fer un cop d’ull a aquest jaciment tan interessant que ens ha descobert el Pau.
Uns guardons ben merescuts! L’enhorabona, Pau i Amar!
Gràcies a Aracne per poder difondre aquesta feina.
Salve!
Primerament agraïr al departament de Llatí per haver-me permès gaudir de una de les meves aficions com és la fotografia durant aquest tres anys. Va ser un honor per mi podeu il·lustrar moltes de les nostres excursions i sortides amb les meves fotos que posteriorment s’han utilitzat en molts articles. He de dir també, que no m’esperava guanyar un premi en Sant Jordi i molt menys per les meves fotos. Va ser una grata sorpresa. Es podria amb aixó que he deixat una bona emprenta en L’Aracne fila i fila. Malgrat que, si Atenea vol, no estare a l’institut l’any que ve, intentare continuar colaborant des de la distància amb els aracnics.
Bé, ara respondere a les preguntes que ens formula el Pau:
Situeu la segona Guerra Púnica: Per què va començar? Quins líders militars s’hi van enfrontar? Com va acabar?
Guerra Púnica és com es coneix els tres conflictes armats que va enfrentar entre els anys 264 a.C y 146 a.C a les principals potencies de la Mediterrania com eren Roma i Cartago.
La principal causa d’aquestes guerres va ser el xoc de interesos entre l’imperi cartaginés i l’ampliació de la República romana.Aquesta guerra va acabar amb la vida de milers de soldats dels dos bandols, Roma va conquistar Cartago, convertint-se així en l’imperi més poderos de l’Europa occidental. Per un altre part, Cartago va resultar arrasada pels romans.
Qui va ser Domicià? Com va morir i qui el va succeir?
Domicià va ser un emperador romà desde l’any 81fins la seva mort a l’any 96. Va ser l’últim emperador romá de la dinàstia Flavia. Aquest emperador va ser asessinat com a consequencia d’una conspiració entre una serie d’oficials del senat. El mateix día de la seva mort, el senat va anomenar el seu sucessor, Nerva que es considerava que havia estat implicat en el seu assessinat.
Valete!
Moltes gràcies, Amar! De ben segur has deixat la teva empremta a Aracne fila i fila i trobarem a faltar les teves fotografies;tanmateix, m’alegra molt saber que l’esperit aràcnid romandrà viu in aeternum. Molta sort i seguim! Avant!
Ai Amar, ves que em faràs plorar i tot… La veritat és que els alumnes que he tingut la sort de tenir des de 4t sou especials i és una sort poder aplicar en la vostra avaluació el concepte d’avaluació contínua. Amb vosaltres puc avaluar la progressió des de 4t i no només un curs.
El Pau estarà content que donis resposta a les seves qüestions, tot i que ja esteu a les acaballes de curs.
Pingback: De itinere: Els clàssics a la província de Jaén | Aracne fila i fila
Salvete!!!
Guaau Pau quin article !!! El primer felicitar-te per el temps de decicació que li has imposat, i agraïr-te per aquest article.
Situeu la segona Guerra Púnica: Per què va començar? Quins líders militars s’hi van enfrontar? Com va acabar?
La guerra se sol datar des de l’any 218 aC, data de la declaració de guerra de Roma, fins al 201 a.C quan Aníbal i Escipió van acordar el rendiment de Cartago.
Qui va ser Domicià? Com va morir i qui el va succeir?
Va ser un Emperador Romà (81-96), va ser assassinat el dia 18 de setembre de l’any 96 en una conspiració amb el seu conseller Partenio com a cervell de la operació. El va succeir el vell senador Marc Cocceu Nerva.
Valete !!!
Caram, com es mouen a Càstulo! Ja tenen els seus jocs ibero-romans
http://juegoscastulo.blogspot.com.es/
Agraeixo molt els comentaris que heu fet al meu article sobre Càstulo, tant les respostes de les companyes Amar i Carla com les observacions de la Margalida Capellà i la Teresa Devesa. El vídeo que ha deixat la Margalida és molt interessant: hi he trobat una referència al geògraf grec Estrabó (Στράβων), parlant del riu Betis. El meu primer treball d’aquest curs, després de la sortida a Empúries, el vaig fer sobre textos d’Estrabó i de Tit Livi que parlaven de la colònia grega i romana, respectivament. Sempre m’agrada treballar amb les fonts documentals. Per altra banda, la meva professora de Grec ha deixat un enllaç sobre els jocs ibero-romans de Càstulo: es tracta d’unes jornades de reconstrucció històrica, com les de la “Magna Celebratio” de Badalona, en què nosaltres vam participar fa poc temps. Doncs bé, el que més m’ha interessat és que, a Càstulo, la reconstrucció lliga el món romà amb l’iber. Habitualment, aquestes jornades se centren en un sol període; en canvi, no és freqüent que mostrin la relació entre dues èpoques i dues cultures. Ara bé, en el cas de Càstulo, l’etapa ibera i la romana estan molt interrelacionades i és positiu que enfoquin les jornades donant una visió de conjunt de l’Edat Antiga a Espanya.
Hi ha d’altres de festivals de Reconstrucció històrica amb una presència activa de les tribus autòctones i la seva relació amb els romans. Un bon exemple el pots trobar en aquest article que presenta “Les Grands Jeux Romans” de Nimes, en què els gals i els posteriors gal·lo-romans tenen molt de protagonisme. T’ho recomano, si mai et decideixes a anar-hi.
Més troballes a Castulo.
Pingback: AD HIBERNIAM II: Per Hiberniam. En ruta per Irlanda | De itinere