Tag Archives: Lectures

De la mitologia fins al ballet clàssic, amb el Faune

38 Replies

El nostre institut, Isaac Albéniz, participarà, al mes de febrer, en unes jornades conjuntes amb el conservatori de Badalona, en les quals llegirem diversos textos, i entre ells un text del Faune, tal com el va descriure Ovidi en el seu llibre Fastos (II 303 ss).
Faune era, en la mitologia romana, un dels personatges més populars i antics, i és equivalent a la divinitat grega Pan. Fill de Picus, nét de Saturn i pare de Llatí, Faune va ser el tercer rei del Laci. Per què es relaciona Faune amb Pan?
Faune té un paper molt important en la història mítica de Laci, perquè era considerat un dels grans fundadors de la regió, i per això Lactanci, escriptor llatí i apologista cristià, el situa a l’altura de Numa Pompili, segon rei romà que va succeir Ròmul. Després de la seva mort va ser anomenat divinitat tutelar del país per tots els seus serveis a l’agricultura i la ramaderia.
Un dels antecessors de Faune era Pan. Déu grec de la brisa de l’alba i del capvespre, vivia en companyia de les nimfes en una gruta del bosc, i per això se’l relaciona amb la metamorfosi de Siringa. Ella era una nimfa de l’Arcàdia que desdenyava tots els sàtirs i silens que la pretenien, i que es dedicava a caçar amb un arc de banya. El déu Pan la va trobar un dia que Siringa baixava de la muntanya, la va veure i al punt se’n va enamorar, fins al punt de llançar-se en la seva persecució.
Siringa en la seva fugida va arribar a un rierol i allà va suplicar a les seves germanes, les nimfes, que la ajudessin. Aquestes, commogudes, la van transformar i, quan Pan va arribar al lloc on era Siringa, no va poder abraçar res més que un grapat de canyes buides en què Siringa s’havia convertit. Podríeu dir en què va convertir Pan aquell grapat de canyes? Quin nom va posar a l’instrument?

Aquí teniu una de les il·lustracions que faran de teló de fons de la lectura.
Quin un, el Faune de la Júlia!

Aquest és el fragment que apareixerà en la lectura en traducció de Miquel Dolç i Jaume Medina:

Era mitjanit. ¿A què no s’atreveix un amor desenfrenat? A través de la fosca, Faune fa cap a la gruta fresca i, en veure els servents vençuts pel son i pel vi, concep l’esperança de trobar els amos també adormits. El temerari llibertí entra i s’aventura a les palpentes, amb cautela allarga cap endavant les mans, i es deixa guiar per elles. Havia arribat al cobertor del llit desitjat i aquell primer atzar anava a fer-lo feliç;així que toca la pell del lleó s’espaordí, enretirà la mà i recula esmaperdut com quan sovint un vianant, en veure una serp, s’espanta i fa un pas enrere. Després palpa la coberta suau del llit que tenia al costat i es deixa enganyar per aquest fals indici. Hi puja i s’estira al llit pel cantó que li era més proper; el seu membre inflat era més dur que una banya. Mentrestant s’arremanga la túnica des de la vora inferior: les seves rudes cames s’eriçaven de pèls tofuts. Volia anar més lluny, però  de sobte l’heroi de Tirint va repel·lir-lo: caigué de dalt del llit. Es fa un aldarull: la reina de Meònia crida els servents i demana llum; quan li porten torxes, tot resta descobert. Faune gemega greument per la seva caiguda del dalt del llit i amb prou feines si pot aixecar el seu cos de la dura terra. Se’n riu [Hèrcules] juntament amb els qui el veieren estès; la jove lídia es riu del seu amant. Per això el déu, burlat per un vestit, no s’agrada dels vestits que enganyen la vista, i invita els fidels a celebrar nus la seva festivitat.

El fragment fa referència al següent mite. Mentre Faune era al cim d’una muntanya, va veure Òmfale (la reina de Lídia o Meònia) acompanyada del seu amant Hèrcules. Faune se n’enamorà, i mentre la parella dormia en una cova amb els seus servents, esperant al sacrifici de l’endemà, Faune s’aventurà en la cova i va pujar al llit, però el que el nostre protagonista no sabia era que marit i muller, seguint el ritual, s’havien intercanviat els vestits i dormien cadascun amb la roba de l’altre. Així que el Faune va ajeure’s al costat de la que creia que era Òmfale, però Hèrcules va repel·lir-lo i el Faune caigué, de manera que va ser descobert per tothom.

Després d’això, els alumnes de batxillerat llegiran l’ègloga del Faune, escrita per Stéphane Mallarmé, un poeta francès nascut a París al 1842.

Ces nymphes, je les veux perpétuer.
Si clair,
leur incarnat léger, qu’il voltige dans l’air
assoupi de sommeils touffus.
Aime-je un rêve?

Stéphane Mallarmé, L’après-midi d’un Faune

La capçalera d’aquest text està escrita en francès perquè és un vers del poema original de Mallarmé, però a continuació llegiran fragments seleccionats per la professora Montse Vilà a partir de la traducció de Josep Navarro i Santaeulàlia. El poema, titulat Prélude à l’après-midi d’un Faune, va servir d’inspiració al compositor Claude Debussy, que va crear una obra simfònica a partir d’aquest, i també al ballarí i coreògraf polonès Vàtsav Nijinsky, en va compondre un ballet clàssic. Per si us interessa l’èxit que va tenir la seva obra, aquí us deixo un enllaç, que encara que està en anglès, crec que tothom és capaç d’entendre. Com bé diu al final de l’article enllaçat, Rudolf Nureyev va dir que el Faune de l’obra Prélude à l’après-midi era el seu paper preferit del món del ballet, i per això va protagonitzar l’obra de Nijinsky modernitzada. Si voleu, també podeu llegir aquest article d’El Fil de la Clàssiques, on hi ha mes informació sobre el tema que ens ocupa.

Ballet clàssic de Nijinsky:

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=Vxs8MrPZUIg[/youtube]

Actuació de Rudolf Nureyev:

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=m7b1FkZYarU&NR=1&feature=fvwp[/youtube]

Us sembla que les peces de Nijinsky i Nureyev representen bé el mite del Faune? Per què?

Mónica Martínez Segura 4C

Ecce la primera sessió poètica del curs

12 Replies

Bé aràcnids, aquí us deixo el meu primer article en aquest blog.
Des de ja feia més d’un mes, uns quants alumnes de quart i de batxillerat vam estar treballant en la primera xerrada de l’any a la biblioteca. Duia com a títol El poema d’amor al llarg del temps: la joia i el dolor d’estimar.
Per començar aquesta xerrada, la meva companya Melodia va parlar sobre Ovidi:

“Ovidi fou poeta il·lustre, que assenyala per als amants camí d’esforç i de conquesta; és dolç el combat, però aspra la batalla que cal menar, i exigent la prova que promet tan feliç recompensa. Tanmateix, m’hi sotmeto de grat”.

El poema en llatí el va recitar en Martí Palma de batxillerat, en canvi el text en català el va recitar la Blanca Pérez de quart.

nos venerem tutam concessaque furta canemus,
inque meo nullum carmine crimen erit.
principio, quod amare velis, reperire labora, 35
qui nova nunc primum miles in arma venis.
proximus huic labor est placitam exorare puellam:
tertius, ut longo tempore duret amor.
hic modus, haec nostro signabitur area curru:
haec erit admissa meta terenda rota. 40
[OVIDI, Ars amatoria, I, 33-40]

“Jo cantaré l’amor sense perills i les unions permeses; en el meu poema no hi haurà cap delicte. Primer de tot, tu, que com un soldat t’enfrontes ara per primera vegada a batalles noves, procura trobar allò que vols estimar; la feina següent és convèncer la noia que estimes; i, en tercer lloc, aconseguir que l’amor duri llarg temps. Aquest serà el meu objectiu, aquest serà el terreny on el meu carro deixarà el seu senyal, aquesta serà la meta que ha de fregar la meva roda en marxa”
[Trad. Teresa Puig (L’Esparver 39, ed. La Magrana)]

En aquests versos Ovidi es declara mestre de l’amor i ens ensenya com hem d’enfrontar-nos-hi per primera vegada. Ho fa en tres passos:

  • En primer lloc has de trobar allò que vols estimar;
  • a continuació, convèncer l’objecte del teu desig,
  • i més endavant hauràs d’aconseguir que aquest amor duri llarg temps.

Serieu capaços de relacionar el consell d’Ovidi que ens indicava en un article en Martí, amb aquest poema de la xerrada? Quins altres articles amb consells d’Ovidi hem treballat fins al moment? Com fa servir Ovidi la mitologia per exemplificar els seus consells?

Després de parlar d’Ovidi, aquest gran mestre d’amor, li toca el torn a Ausiàs March. Ell també va ser un poeta  que moria d’amor, però a diferència d’Ovidi, ell no intentava ensenyar-nos com enfrontar-nos a l’amor, ell simplement vol que sapiguem la seva situació, el seu patiment tan extrem per la seva estimada.

Ausiàs March podia afirmar que el seu amor era tan fort que ni tota la sapiència mèdica podia guarir-lo i, per tant, només li restava esperar la mort si la dama no el corresponia. La veu d’en Roger Navarro de batxillerat ens va recitar aquest poema d’Ausiàs March, acompanyat pel violí de la Lia, també de batxillerat:

‘Així com cell qui es veu prop de la mort,
corrent mal temps, perillant en la mar,
e veu lo lloc on se pot restaurar
e no hi ateny per sa malvada sort,
ne pren a mi, qui vaig afanys passant
e veig a vós, bastant mos mals delir:
desesperat de mos desigs complir,
iré pel món vostre ergull recitant’
Poema LXXXI

El mar tempestuós esdevé un espai negatiu en què el mariner veu on podria salvar-se, però no hi pot arribar. És llavors, un cop s’ha assumit que està perdut i sense salvació, que troba un perquè; tot i saber la indiferència de la dama, ell vol viure per contemplar-la i parlar a tothom d’ella, de la dona, de la seva estimada. Podríeu reflexionar aquesta vegada sobre les diferències entre Ovidi i Ausiàs March?

Tot seguit i sense parar de parlar d’Ausiàs March, en Pau Torres de quart ens va recitar un altre poema, en aquest cas va estar acompanyat de l’Ainhoa i d’en David, també alumnes de quart. Més tard, en Martí ens va recitar una cançó de Raimon que es titula Com un puny. En aquest cas, Raimon ens parla sobre la seva dona, que se n’ha anat a Itàlia. En Dani Martín de batxillerat va continuar la sessió recitant un poema de Jordi de Sant Jordi titulat Presoner, amb acompanyament musical del violí de la Lia.

Com a fi de festa, la Inés Bermejo de quart va recitar un fragment de l’últim poema de la tarda titulat No és meravella si el meu cant, de Bernat de Ventadorn. Aquest poema va estar acompanyat amb el saxo per David Marín de quart.

Per saber més detalls dels poemes, aquí us deixo la presentació que servia de fons als rapsodes.

I malgrat que les dificultats tècniques fan que la qualitat del vídeo no sigui la millor, aquí us deixo un muntatge audiovisual sobre l’acte.

Paula Almeida
4t ESO

Ars amatoria: Biblis i Caune

34 Replies

Aquest és el meu primer article de l’Aracne, amb moltes ganes ja d’aportar quelcom al blog guanyador.

L’objectiu d’aquest article és explicar més extensament els mites esmentats per Ovidi en el seu llibre Ars Amatoria. I que serveixi als alumnes de 2n de batxillerat, ja que han de fer un treball.

Primer de tot explicaré el mite de Biblis (Βυβλίς), filla de Milet (Μίλητος) i Ciànea. Biblis s’enamora del seu germà bessó Caune (Καῦνος), que la rebutja indignat i fuig feroçment de la casa. Biblis, com totes les enamorades, el segueix i el busca per tota l’Àsia Menor. I després, hi ha versions que sostenen que Biblis es penjà durant la recerca, i d’altres que diuen que les nimfes varen aparèixer i la transformaren en una font.

Pel que fa a Caune, el seu germà bessó, en fugir d’ella precipitadament, se’n va anar a viure  a Lícia, on es casà i engendrà un fill.

Hodebert - Biblis

Léon Auguste César Hodebert (1852- 1914) Data del 1886- “Wikimedia commons”

A Caune, se li atribueix la ciutat de Caunos (Καῦνος), que fou una ciutat de la costa del sud de Cària.

A Biblis, se li donarà una ciutat, la de Biblos (Βύβλος), l’actual Gubayl, que està situada al Líban, vora el mar Mediterrani, i fou un dels ports fenicis més importants. Avui dia és un port turístic molt ben conservat i les seves ruïnes són patrimoni històric segons la UNESCO.

Mapa de la costa de Líban, on està situada la ciutat de Biblos. Extreta de Proel

El consell d’Ovidi (Ars amatoria, I, 283) ens diu que l’amor furtiu agrada tant als homes com a les dones. I que les dones ho desitgen d’amagat, al contrari dels homes, que no sabem dissimular i no l’ocultem. Si tots els homes no supliquéssim abans que les dones, aquestes de seguida serien vençudes i farien el paper de suplicant.

El mite al qual fa referència Ovidi té a veure amb la primera part del consell, on ens diu que les dones també senten l’amor furtiu i també els agrada, per això esmenta Biblis, que estimava el seu bessó, i a Mirra, que estimava el seu pare. I aquests són, més que amors furtius, amors prohibits. Per això Ovidi esmenta també Mirra, ja que vol que sapiguem que, com ell diu, les dones també pateixen l’amor furtiu.

Per acabar, em podríeu donar la vostra opinió sobre el consell que ens dóna Ovidi relacionat amb el mite explicat? Creieu que té raó? Si és així, ¿ho heu notat algun cop, o heu viscut alguna experiència semblant? Això sí, sense arribar al límit del suïcidi, com li va passar a Biblis.

MARTÍ PALMA 1.2

INS. ISAAC ALBÉNIZ

Ars amatoria: Hero i Leandre

30 Replies

Enguany, a classe de llatí, hem de llegir l’Ars amandi (Art d’estimar) d’Ovidi. Aquesta obra està plena de referències mitològiques que el poeta utilitza per exemplificar els seus consells. A continuació s’explicarà la referència que fa al vers 250 (Llibre II) que veureu entre claudàtors al vostre llibre.

Primerament veiem el fragment en l’original llatí:

militiae species amor est; discedite, segnes:
non sunt haec timidis signa tuenda viris.

nox et hiems longaeque viae saevique dolores
mollibus his castris et labor omnis inest.
saepe feres imbrem caelesti nube solutum,
frigidus et nuda saepe iacebis humo.
Cynthius Admeti vaccas pavisse Pheraei

fertur, et in parva delituisse casa.
quod Phoebum decuit, quem non decet? exue fastus,
curam mansuri quisquis amoris habes.
si tibi per tutum planumque negabitur ire,
atque erit opposita ianua fulta sera,

at tu per praeceps tecto delabere aperto:
det quoque furtivas alta fenestra vias.
laeta erit, et causam tibi se sciet esse pericli;
hoc dominae certi pignus amoris erit.
saepe tua poteras, Leandre, carere puella:

transnabas, animum nosset ut illa tuum.

El mite al qual es fa referència

Hero (Ἡρώ) era una sacerdotessa de la deessa de l’amor Afrodita (Ἀφροδίτη), Venus en llatí, filla de Zeus, representada per la petxina, la poma d’or i els coloms. Hero, que vivia a Sestos,  estava enamorada de Leandre (Λέανδρος), un jove d’Abidos, a la costa oposada de Sestos.

Photobucket

Mapa de Grècia editat per mi. En vermell la zona de Sestos i Abidos.

Per poder estar junts, Leandre cada nit creuava nedant l’estret que separava els dos amants. Per facilitar-li la tasca, Hero encenia un fanal que col·locava al punt més alt de la torre de casa seva a fi que servís de guia a Leandre. Una nit, però, quan Leandre estava nedant per trobar-se amb l’estimada, va esclatar una tempesta i el fanal s’apagà.

L’endemà, Hero trobà el cadàver de Leandre al peu de la seva torre i, empesa pel gran dolor i desconsol que sentia, s’estimbà des del damunt de la seva torre.

Photobucket

Relació entre el consell i el mite

El consell que dóna Ovidi per cuidar i mantenir l’amor (després d’haver-lo aconseguit gràcies als consells del Llibre I) és que, si de veritat els homes volen conservar l’amor i la seva estimada, han d’estar disposats a afrontar totes les dificultats que se’ls presentaran al llarg de la relació, així com ho fa Leandre, que creua cada nit nedant l’estret per trobar-se amb la seva estimada Hero.

Per això, l’amor és contemplat com un camp de batalla, ja que no és un camí planer i ple de flors i felicitat, sinó que molts cops serà un camí sinuós i ple d’entrebancs que s’han d’anar superant per mantenir la flama de l’amor viva.

Fonts clàssiques del mite i influència

El mite d’Hero i Leandre el veiem també a les Heroides d’Ovidi, on apareixen la carta que Leandre envia a Hero i la carta amb la qual ella li respon.

Val la pena, també, esmentar l’obra de Ben Jonson, contemporani oblidat de W. Shakespeare, Bartholomew Fair. S’hi representa una obra de titelles d’Hero i Leandre.

Què opineu del consell que dóna Ovidi? Amb l’ajut de la traducció i les indicacions del professor/a, intenteu analitzar el text original en llatí tal com ho faig jo amb la primera oració:

militiae species amor est – Aquesta és una frase copulativa que té com a nucli del sintagma verbal el verb sum. El subjecte és amor i té un atribut, species, que, alhora, té un complement del nom, militiae.

Carla Pallach Ros
2.2 Batxillerat
INS Isaac Albéniz

Referents clàssics a Harry Potter

41 Replies

Qui de vosaltres no coneix Harry Potter? Qui l’ha llegit? Quins referents clàssics hi heu trobat? El curs passat, l’alumna Sílvia Espinach en va trobar molts, però segurament entre tots i totes podrem comentar i engrandir els referents clàssics de l’heptologia de l’autora britànica Joanne Kathleen Rowling.

Dibuix de Pol Peiró per al TR Harry Potter

Lectures d’estiu: Tanguy de Michel del Castillo

14 Replies

La màgia de la literatura de vegades pot portar-nos sorpreses agradables que no esperàvem ni de lluny. Per casualitat va caure a les meves mans, en un dia xafogós d’estiu, la novel·la Tanguy de Michel del Castillo (Ed. Gallimard, 1995. 1a edició 1957), que narra les peripècies vitals d’un noi durant la dura postguerra espanyola. En aquesta narració autobiogràfica, l’escriptor en llengua francesa però d’origen espanyol ens presenta, a través de les experiències del jove Tanguy, els horrors i les conseqüències de la guerra i l’exili que comporta. Fill d’activista republicana, va haver de fugir a França i viure sol en un camp de concentració, per acabar finalment en un internat fosc i depriment de l’Espanya franquista.

 

 

Superades aquestes dures proves, un raig de llum s’escola en la seva existència arran de la fugida que el porta a una escola religiosa d’Andalusia. Pedagogs de soca arrel, el director del centre i el professorat en general li obren les portes de la instrucció i la cultura i li ofereixen un futur fins aleshores inexistent. És en aquest punt argumental on em vaig topar amb el fragment que vull glossar en aquest article (pàg 244-45).

En el context d’una descripció del professorat i els mètodes pedagògics de l’escola andalusa en què es troba el protagonista, se m’apareix aquesta sobtada afirmació:

La bête noire de Tanguy était Don Santos, homme très courtois et très doux, mais qui avait le terrible défaut d’être professeur de latin et de grec. (La bèstia negra de Tanguy era Don Santos, un home molt amable i dolç, però que tenia el terrible defecte de ser professor de llatí i grec.)

Malament rai, -vaig pensar- ja és mala sort que entre tots, aquest sigui el pitjor mestre. Però malgrat el descoratjament, vaig trobar les forces per continuar llegint per més que em dolgués. L’autor explicava a continuació que Tanguy s’havia trobat de sobte amb dues matèries que no havia fet mai i, de cop i volta, s’enfrontava a declinacions i formes verbals noves que el feien patir i intentar esquivar la matèria. Però no ho aconseguí i Don Santos l’interrogava cada dia:

–Allons, voyons un peu cette Catilinaire. (Som-hi, vegem una mica aquesta Catilinària.)

A partir d’aquí, la cosa millora quan es diu que aquest homme exceptionnel (no cal traducció, oi?) eut la patience de reprendre par la base la culture de Tanguy. Que el professor tingui la paciència de refermar la base cultural del xicot, de començar pel fonaments, ja se’m fa més proper. Començant per baix, doncs, docent i deixeble fan hores d’estudi extres en què a base de “suar” les declinacions i les conjugacions, l’alumne aviat esdevé capaç de traduir César primer i després Ciceró, i el que és més important, de contextualitzar les lectures fins al punt de “ressucitar-les”. No és estrany que ben aviat Tanguy esdevingui un alumne avantatjat, per davant dels altres companys. Les seves preferències comencen per Ovidi, el seu autor predilecte, del qual li agrada recitar les Tristes per apaivagar la seva ànima, i segueixen per Virgili. Convertit el nostre esforçat heroi en llatinista de pro, em quedo amb la darrera part del fragment:

Ainsi formé, Tanguy ne pourrait jamais renier ses vieux maîtres. Don Santos lui avait fourni le moyen le plus sûr de s’evader de son present: le goût de ce qui est immortel. (Format així, Tanguy mai no podria renegar dels seus mestres. Don Santos li havia proporcionat el mitjà més segur d’evadir-se del seu present: el gust del que és immortal.)

Vet aquí, doncs, que una lectura que les prometia magres acaba d’una manera reconfortant per a una humil professora de grec i llatí. De no voler semblar-me a aquell Dos Santos, la bèstia negra, d’entristir-me de veure el grec i el latí considerats com un defecte, vaig passar a sentir una sana enveja i un desig incomensurable que vosaltres també pugueu arribar a sentir le goût de ce qui est immortel. Quina expressió tan ben trobada!

En aquest enllaç podreu trobar el text original, que us animo a comentar amb la vostra professora de Francès, aquells que en feu. I d’altra banda, us insto a desenvolupar totes les referències clàssiques de l’article per poder acabar d’entendre’l perfectament. També estaria bé que trobéssiu l’aforisme llatí que reflectiria l’actitud de Tanguy envers l’estudi, que l’acaba portant a l’excel·lència.

Bon inici de curs. Desitjo que, començant per la base, acabeu trobant el gust del que és immortal!

TERESA

Lectures d’estiu VII: Señores del Olimpo

29 Replies

Si a Atlàntida Javier Negrete ens presenta un univers contemporani en què les divinitats arriben a interactuar amb els humans i les peripècies dels protagonistes es desenvolupen en un món perfectament reconeixible per al lector actual, a Señores del Olimpo els humans passen a ser meres comparses d’una trama protagonitzada únicament per tota mena de personatges mitològics. Tenia pendent aquesta lectura des que la Sara Pérez ens el va recomanar en un comentari a l’article abans enllaçat sobre l’altra obra del mateix autor que tenim glossada al bloc i, com sempre, l’estiu és un bon moment de perdre’s per la biblioteca i posar-se al dia de les lectures ajornades…

En aquesta novel·la, els déus deixen de ser ens superiors que decideixen el futur dels humans, per esdevenir veritables protagonistes de perills, lluites, passions, incerteses… Hi podem trobar de tot: l’omnipotent Zeus perd el seu poder; Hera intenta trair-lo sense miraments; Atena deixa de ser verge a mans d’un Ganimedes que acaba pagant els plats trencats; Ares es mostra irascible i desmesurat, mentre que Afrodita fa ostentació de la seva superficialitat i volubilitat; Hefest, secretament enamorat d’Atena, continua maltractat però té el goig de contemplar la ridiculització de l’amant de la seva adúltera muller; Apol·lo i Hermes es mantenen serens… Tot un ventall de divinitats majors i menors, monstres i herois que van comportar per a aquest professor de secundària el Premi Minotauro l’any 2006.

En fi, no cal dir que us recomano la lectura d’aquesta novel·la, en què posareu a prova el vostre coneixement de la mitologia grega, i no us faci mandra, en acabar, llegir l’apèndix que clou el llibre. Com a professora de Grec, vull destacar aquest apartat que denota l’afany didàctic i la rigorositat en el tractament de fonts i versions mítiques d’un col·lega de professió que comença reivindicant que todo lo relacionado con la cultura clásica ha quedado muy disminuido en los planes de enseñanza desde hace años. Completament d’acord amb tu, Javier, i agraïda per aquest apèndix en el qual fas la declaració d’intencions següent:

Por eso he querido desbrozar en este apéndice lo que hay en esta novela de mitología griega, de adaptación, de invención mía o de influencia de otras mitologías.

Els nostres alumnes, com els teus de Plasencia, t’ho agrairan!

TERESA

Faules d’Isop de Jerry Pinkney

4 Replies

Jerry Pinkney, Faules d’Isop (també el trobareu en castellà), Editorial Vicens Vives, 2003.

Aquest estiu us recomano un llibre preciós Faules d’Isop de Jerry Pinkney, és molt entretingut i de lectura molt fàcil,es pot llegir a partir de set anys; aquells alumnes que no hàgiu superat Isop en valors l’heu de llegir obligatòriament, fer les propostes de lectura i deixar aquí en comentari la vostra opinió personal abans de dia 4 de setembre.

La majoria dels consells d’Isop no han perdut vigència.

Llegiu i comenteu també els diferents articles sobre Isop i les faules isòpiques publicats a El Fil de les Clàssiques i a Aracne fila i fila.

Antígona a la Viquilletra

17 Replies

Després dels dos articles sobre la presentació del grup Versos d’ara i de sempre a la Viquilletra i sobre la figura de Nausica, elaborats pel Jordi i la Teresa, la nostra tasca no va acabar i els components del grup vam seguir amb la nostra recerca que ens va conduir fins a Antígona, la protagonista de l’obra homònima escrita per Salvador Espriu.

Antigoneleigh

Oli sobre tela de Frederic Leighton, 1882
[Font: www.wikipedia.com]

La nostra segona feina consistia a elaborar una sèrie d’articles per al blog litecat, que pertany a l’assignatura de Literatura catalana del nostre centre, on relacionéssim  l’Antígona, el seu autor i les refències clàssiques d’aquesta revisitació del mite de Sòfocles.

Els membres de Versos d’ara i de sempre vam redactar un total de vuit articles, on analitzem elements de l’obra de l’escriptor català com el destí, el poder autoritari, la pietat i la guerra o la veritat.

Però l’article que més relació guarda amb el món romà és el que relaciona la figura d’Antígona i la d’Horàcia. Ambdues són dones que, mogudes per una gran bondat, són capaces de qualsevol cosa per fer allò que creuen que és el millor per a la situació que els ha tocat viure. Horàcia mor a mans del seu germà després de plorar desesperadament la mort del seu promès, un Curiaci enemic de la seva pròpia família, a mans del mateix home que la mata a ella. Després d’això, i per més inri, el seu pare li nega la sepultura al mausoleu familiar. Aquesta tràgica història d’Horàcia té similituds i diferències amb Antígona però, tot i això, mostren la mateixa actitud femenina davant una gran desgràcia. Antígona mor després d’una aferrisada lluita perquè un dels seus germans, Polinices,  sigui enterrat amb honor després que el seu altre germà acabés amb la seva vida. Aquest article mostra amb més profunditat els trets que uneixen les dues dones.

Per últim, el vídeo que teniu a continuació és una recapitulació de tots els nostres articles sobre l’obra d’Espriu, l‘Antígona.

[vimeo]http://vimeo.com/39110502[/vimeo]

Anna Pardo Fernàndez, INS Isaac Albèniz, 2.2 Batxillerat