Antics atletes olímpics

Val la pena destacar alguns dels atletes més famosos dels antics jocs olímpics, ja que van deixar la seva empremta a l’anomenada “vall sagrada dels déus” superant certs límits fins a esdevenir llegenda en guanyar diversos jocs.

  • Astylos de Crotona

Provinent del sud d’Itàlia, va obtenir un total de sis corones de la victòria, en tres Olimpíades ( 488-480 a.C. ). A la primera Olimpíada, va córrer per Crotona i els seus compatriotes el van honrar i glorificar. No obstant això, en les dues Olimpíades següents, va prendre part com a ciutadà de Siracusa; com a conseqüència d’això, els habitants de Crotona el van castigar, enderrocant la seva estàtua en aquesta ciutat i van convertir la seva casa en una presó.

  • Miló de Crotona

Hi ha molts relats i històries sobre els seus èxits. Miló va ser deixeble del filòsof Pitàgoras i un dels atletes més famosos de l’Antiguitat. Va ser sis vegades campió olímpic en la categoria de lluita lliure. Va guanyar per primera vegada l’any 540 a.C. , en l’esdeveniment de lluita lliure d’homes joves i , després, cinc vegades en la lluita d’homes adults. En el context de la competència d’avui es podria dir que va ser un èxit únic. També va guanyar set vegades en els Jocs de Pítics, nou vegades en els Jocs de Nèmea i, en innombrables ocasions, en petits concursos. A la 67à Olimpíada ( 512 a.C. ), en el seu setè intent pel campionat, va perdre davant un atleta més jove anomenat Timasitheus.

  • Melankomas de Cària

Es va coronar campió olímpic de boxa l’any 49 a.C. , i va ser el guanyador en molts altres esdeveniments. Va marcar una fita en la història per la forma en què lluitava, per les seves moviments senzills i, al mateix temps, fascinants. Va aconseguir l’excel·lència competitiva a través d’un exercici constant, però esgotador.

  • Cinisca d’ Esparta 

Filla de Arquidam, rei d’Esparta, va ser la primera dona a ser catalogada com a vencedora olímpica a l’Antiguitat. Va guanyar en la competència de carros, de quatre cavalls, en les Olimpíades número 96 i 97, ( 396 a.C. i 392 a.C.  respectivament ) . En els Jocs Olímpics, estava prohibida la participació de les dones, però, Cinisca va trencar amb aquella regla.

  • Arrachion de Figàlia

Va ser tres vegades campió Olímpic de pancraci . En l’última ocasió va ser protagonista d’un fet heroic i alhora tràgic. Es  trobava en una posició molt difícil, però el seu oponent en la final va decidir rendir-se. En aquest moment Arrachion va caure fulminat a terra. Els jutges, tot i que havia mort, el van declarar vencedor.

– Importava la condició social per poder participar a les olimpíades? Si tinguessis l’oportunitat de participar-hi, en quina modalitat ho faries?

Abril Gabutti

1r Batx. Humanístic

Kahoot de religiositat a l’antiga Grècia: Els jocs esportius

Us presento un kahoot que he fet sobre els jocs olímpics a l’antiga Grècia a partir de la pàgina 158 del llibre de primer de batxillerat de Grec (ed. Teide) i que explica molt bé com es celebraven les olimpíades a l’antiga Grècia i en quin context. Hi juguem?

jocs

Voleu tornar a jugar?

Mireia Sánchez Cano

1r batxillerat Humanístic

El fet de jugar i els jocs a l’antiguitat

El llatí té tres sinònims per a la idea de joc: Ludi, Lusi i Iocus. Els Ludi eren d’adults, d’acció directa en què havia premi, o guany o pèrdua. Els Lusi eren jocs infantils; passatemps o distraccions agradables que no tenien premi en el guany o cap pèrdua. Era jugar per jugar, per passar-s’ho bé. Per la seva banda Iocus, tenia el sentit de ‘broma, acudit’, i s’oposava al seriós.

Hi havia jocs de taula i tauler (aptes per a adults i nens) i els jocs de moviment.

Tenien diferents tipus de jocs de taula, cosa que a molts els acompanyaria tota la vida (des de l’adolescència fins a l’edat adulta), com Terni lapilli -les tres a guió-, el molendinum -joc de les tres en ratlla però en cercle- , latrunculi, i molts entre els quals cal destacar l’inici actual del joc de l’oca, etc.

Els agradava el carrer per jugar i hi practicaven sobretot el que nosaltres hem anomenat jocs de moviment. Jugaven a lluites, a diferents versions del joc de la pilota, al llançament de nous en la lletra delta, a fet i amagar, a harpastum, … i molts altres que s’han anat transmetent generació rere generació sense ser-ne conscients molts de nosaltres.

Als romans també els agradava jugar a latrunculi, que significa ‘soldats-lladregots’, i era el joc més popular a l’Imperi romà. Era un joc d’estratègia militar amb el qual els soldats s’entretenien entre missió i missió.

Hi ha tres versions diferents, segons es jugui amb una, dues o tres fitxes.

1. Amb una fitxa: La versió original en aquest cas de latrunculi és el joc grec Pessoi. S’usa un tauler de 8 x 8. Les fitxes són d’una única forma i de dos colors, blanques i negres. L’objectiu és capturar o immobilitzar totes les peces enemigues. La norma del joc és envoltar un enemic per dos costats, en una línia horitzontal o vertical. Les fitxes es mouen com les torres dels escacs actual. Aquest és el més semblant al nostre joc de dames.

2. Amb dues fitxes: Dos tipus de fitxes, homes i reis, de dos colors: blancs i negres. Els reis es col·locaven simètricament davant i flanquejats per cinc i sis dels seus homes. El rei podia ser acorralat però no matat. El tauler era de 8 x 12.

3. Amb tres fitxes: Hi havia només tres tipus de peces, els peons (ordinari), els vigilants (vagi), i els guàrdies (inciti). Els peons es podien moure un espai per vegada en qualsevol direcció. Un vigilant podia moure qualsevol quantitat d’espais horitzontals o verticals per primera vegada, com una torre. Els guàrdies no podien moure, però protegien el seu propi camp.
En aquest cas el tauler era de 9 x 9, o, d’11 x 11 caselles. L’objectiu del joc era matar tots els “homes” oponents o tancar de manera que no es poguessin moure. Aquest és probablement l’origen dels escacs actual.

ELS GRECS JUGAVEN A L’OCA

És un tauler en espiral en forma de serp enroscada i amb un nombre de caselles que tenen un significat.

1. Quina relació té amb els grecs?

El 1908 es va descobrir a Creta un disc d’argila, el disc de Phaistos, d’uns 16 cm de diàmetre i 2,1 cm de gruix. En ambdues cares del disc apareix dibuixada una espiral dividida en 30 i 31 caselles en les quals surten diferents dibuixos entre els quals es troben 8 ocells que podrien ser oques. Hi ha altres personatges: homes, dones i nens, peixos, altres aus, flors, espigues, recipients, armes, vaixells … Aquest disc servia tant com a calendari com tauler de joc per entretenir-se i seria l’origen del joc de l’Oca.

2. Com es jugava?

En el joc participaven 6 jugadors que jugaven 6 cops cada un i amb una fitxa de diferents colors i formes, normalment les que apareixen en el tauler. Cada jugador tirava tres daus i començava el que havia tret la màxima puntuació. L’objectiu era treure el primer les seves fitxes del tauler que es movien segons la puntuació de cada tirada.

3. Per què és una serp?

Per això hem de remetre a l’Oracle de Delfos. Quan el temple de Delfos va passar a Apol·lo, les seves sacerdotesses, píties o pitonisses, eren la personificació de la serp Pitó, la qual va matar Apol·lo per venjar la seva mare. Després va enterrar les restes de la serp allà, i sobre la seva tomba va situar una pedra circular i semiesfèrica sagrada anomenada ómfalos: el melic o centre de la Terra en època clàssica.

La Pítia se situava sobre una esquerda de la muntanya Parnàs d’on emergien gasos i rajaven vapors termals amb sofre.

Dani Jarque
Citius Altius Fortius

2n de Batxillerat C

Treball de l’Institut Premià de Mar (Barcelona)

Tutora: Margalida Capellà Soler

Començat el mes de juny de 2014

Presentat el dia 11 de desembre i defensat el 18 de desembre de 2014

Índex

Visita al museu olímpic i de l’esport

En una sortida de camp, vaig visitar el museu Olímpic i de l’esport de Barcelona i aquesta és la meva recerca:

Naixement de l’esport

Entre els segles XVIII i XIX, l’esport es definia com una activitat física reglamentada. Aquesta concepció neix a Anglaterra en el context d’una societat que té la necessitat de controlar i reglamentar els jocs tradicionals.

Participació de la dona

La dona també juga

Als inicis, no es preveia la participació de la dona als Jocs Olímpics. Durant el segle XIX el seu paper social quedava restringit a la maternitat, la gestió de la llar i la cura de la família. Quan la dona comença a incorporar-se a la vida pública i política també ho fa en el terreny esportiu: la seva participació progressiva als Jocs Olímpics n’es un exemple.

L’expansió dels esports 1901

Al començament del segle XX, amb el naixement de la societat de masses, l’esport es democratitza i comença la seva expansió. El futbol es convertirà en l’esport més popular.

IMG_20141129_110341

L’evolució de les pilotes en el futbol

IMG_20141129_110347

L’evolució de les botes de futbol

IMG_20141129_110416

Antic pinball

IMG_20141129_110428

Antic futbolí

Ludwig Guttman 1944

L’esport, i en especial l’esport competitiu, va ser l’eix central del procés de rehabilitació establert pel prestigiós neuròleg Ludwig Guttman per als veterans de la Segona Guerra Mundial que patien lesions de columna amb invalidesa permanent. Molt aviat el seu hospital -Stoke Mandeville a la localitat britànica d’Aylesburi- va organitzar competicions nacionals contra altres hospitals i clubs.

Ludwig Guttman

 

Els primers Jocs Olímpics televisats

La cerimònia inaugural dels XIV JJOO de Londres es va retransmetre per TV (en blanc i negre) i va ser seguida per unes 500.000 persones.

IMG_20141129_110919

Retransmissió per TV (en blanc i negre) dels JJOO de Londres

 

JJOO de Londres 2012

Esport i democràcia

La consolidació democràtica ha provocat un tomb decisiu en la pràctica pública i social de l’esport, ja que se’l considera un element essencial del nostre estat del benestar. La Constitució de 1978 n’ha fet una declaració explícita. Al marge de la dinàmica competitiva, la dimensió formativa de l’esport ha guanyat un enorme protagonisme amb la promoció genèrica de la pràctica esportiva, que es manifesta en activitats de tota mena, des de l’esport escolar fins a les curses populars i l’esport per a tothom.

El somni de la ciutat i del país es va fer realitat amb les celebracions dels JJOO de Barcelona l’estiu de 1992.

 La pràctica de l’esport comença a popularitzar-se

Comença al final del segle XIX amb la influència dels joves aristòcrates que marxen a estudiar fora i dels estrangers que arriben al nostre país. Fins aquest moment, la pràctica esportiva estava restringida a homes de sectors benestants però, gràcies a l’esforç de moltes persones i a l’aparició de gimnasos i clubs, l’esport es va estendre a tota la població. Comencen a aparèixer les primeres societats esportives i s’organitzen les primeres competicions.

Al principi del segle XX apareix una generació de personatges que van fer de l’esport una forma de vida. Treballaven per difondre l’activitat física. Amb la seva dedicació i el seu esforç van aconseguir transformar l’esport en tot un fenomen cultural.

En poc temps, es van construir noves intal·lacions per donar resposta a practicants i a públic, es consoliden les primeres federacions i les competicions arriben a l’àmbit nacional.

L’esport modern

A mitjans del segle XIX, l’ideal de modernització social del catalanisme anava lligat a la introducció de les pràctiques esportives europees. L’esport modern va néixer a Catalunya amb la importació dels models de la Gran Bretanya i, en menor mesura, d’Alemanya, França i Suïssa.

Els reglaments de les federacions esportives angleses sempre s’han considerat punt de referència a Catalunya. Per aquesta raó, a casa nostra s’han mantingut molts mots en anglès i els primers esportistes eren anomenats sportsmen.

Els llocs de trobada dels sportsmen eren gimnasos privats com el Garcia Alsina, primer gimnàs català inaugurat l’any 1868.

Jocs Olímpics de Tòquio 1964, els primers amb tv en colors

L’evolució dels mitjans de comunicació i dels transports encaminen l’esport cap a una veritable dimensió mundial. A partir de la dècada dels seixanta, amb l’augment les retransmissions televissives, l’esport es converteix en un auntèntic espectacle de masses.

TV en colors

TV en colors

1968 – JJOO de Mèxic, un gran salt per a la història

Els Jocs de Mèxic van ser una edició plena de sorpreses. Per primera vegada una dona entrava a l’estadi com a última portadora de la flama olímpica, dos salts prodigiosos revolucionarien especialitats com el salt de llargada i el d’alçada, i els atletes es van trobar amb un nou obstacle (biològic) a superar: l’altitud de Ciutat de Mèxic influïa en el seu rendiment esportiu.

1972 – JJOO de Munic

Els Jocs Olímpics de Munic de 1972 van ser els primers a tenir una mascota i a utilitzar els pictogrames. A més van ser testimonis de la consagració d’un gran nedador: Mark Spitz. Però també recordats com els Jocs de la tragèdia.

Natació

La història de la natació és tan antiga com l’adaptació de l’home al medi aquàtic. Les primeres competicions daten del 1800 a la Gran Bretanya.

1992 – L’esport i l’espectacle

L’any 1992 Barcelona es va convertir en la capital mundial de l’esport gràcies a la força dels mitjans de comunicació. La ciutat va contemplar amb fascinació el desenvolupament de les competicions esportives més populars.

Michael Jordan

Conegut com “Air” Jordan és el gran mite del bàsquet i un dels millors esportistes de la història. Entre els seus nombrosos rècords i èxits esportius destaquen dos medalles d’or olímpiques (Los Ángeles 84 i Barcelona 92).

Michael Jordan

IMG_20141129_112054

Pilota oficial dels Jocs Olímpics de Barcelona 92

Discurs d’Inauguració dels Jocs Paralímpics de Barcelona 1992 de Stephen W. Hawking

“Tots som diferents. Tots som especials a la nostra manera. Cadascú de nosaltres té dins seu una espurna de foc, una força creativa…”

Stephen W. Hawking

L’ésser humà: Cos i moviment

Pràctiques prehistòriques

Caminar, córrer, saltar… el cos està preparat per moure’s. L’ésser humà va aprendre a córrer condicionat per la necessitat de sobreviure. Una proesa que requeria equelibri, coordinació i eficiència, la base de l’activitat motriu impresa al nostre codi genètic des dels orígens de la humanitat.

 Abel Anton

L’atleta espanyol va proclamar-se dues vegades campió del món de marató, 1997 i 1999

Marta Domínguez

L’atleta espanyola campiona d’Europa en els 5000 m.

Spyridon Louis: El primer vencedor

Era un pastor grec que va ser el guanyador de la prova de la marató als primers Jocs Olímpics d’Atenes l’any 1896, on la distància establerta va ser de 40 km.

 Evolució de l’esport

Evoluciona en paral·lel als canvis socials i tècnics i s’adapta a les necessitats i demandes dels seus practicants, que inclouen tots els sectors de la població. L’anomenat esport per a tothom esdevé fonamental per a moltes persones que no volien competir, però si realitzar activitats físicoesportives de caràcter recreatiu i d’oci. En les darreres dècades, en el context de la vida urbana han augmentat les activitats esportives populars i a l’escola l’esport ha adquirit una funció educativa, formativa i de salut.

Lluitar contra l’obesitat

La pràctica de qualsevol activitat esportiva és una de les millors solucions per lluitar contra l’obesitat. La combinació d’aquesta amb una alimentació equilibrada són essencials per gaudir d’un bon estat de salut.

És recomenable:

Ajustar les necessitats energètiques a l’activitat.

Repartir la dieta en cinc àpats al dia.

Beure aigua

Assegurar les racions diàries:

   4-6 racions de carbohidrats

   1-2 racions de proteïna

   Fruita

   2-3 racions d’hortalisses

   2-4 racions de calci

   3-6 cullerades d’oli d’oliva

Bellesa Grega: Paideia

El terme παιδεία, paideia, vol dir “educació”, que a la cultura grega antiga incloïa dos aspectes: tenir cura del cos i de l’ànima. En la recerca d’aquest ideal de bellesa, els joves grecs s’exercitaven als gimnasos i a les pistes atlètiques sota el control dels entrenadors, els quals, a més de la preparació física, es preocupaven dels aspectes morals de la formació.

L’home a l’altura dels déus

Ser guanyador olímpic suposava compartir amb els déus glòria i inmortalitat, simbolitzades per la corona d’olivera. També era perpetuat amb una estàtua pròpia dins del recinte sagrat.

 S. IV – XIV Edat Mitjana

Occident: les pràctiques corporals socials

El cos es considerava el portador del pecat de l’home. Moltes d’aquestes activitats derivaven de pràctiques relacionades amb la guerra i la defensa del poblat. Destaca les activitats físiques d’habilitat (el tir amb arc)

Orient: les pràctiques corporals espirituals

A la Xina apareix el tai-txi -l’art de la meditació en moviment- i la gimnàstica del kung-fu, desenvolupada al temple de Shaolin. El tir amb arc també era entès com un exercici físic espiritual. A l’Índia, les tècniques del ioga anaven lligades a sistemes filosòfics i religiosos, mentre que al Japó, els samurais, a partir de les arts marcials antigues van desenvolupar exercicis de combat.

Renaixement: La importància d’educar el cos

El Renaixement va obrir un nou horitzó per a la recuperació del cos com a part integrant de l’individu. L’exercici físic i les pràctiques gimnàstiques comencen a introduir-se en la vida quotidiana com a inversió en salut, higiene i cultura. Metges i filòsofs reivindiquen que el cos necessita ser educat.

Copes

El món de l’esport integra competicions i torneigs especialitzats de reconegut prestigi internacional. Les copes del món són una una de les seves fites més importants.

Nadia Comaneci: El primer 10 de la història

Als Jocs Olímpics de Montreal 1976, una gimnasta assoleix la perfecció. Nadia Comaneci amb tan sols 14 anys va obtenir la puntuació de 10 en set ocasions. Convertida en la medallista olímpica més jove de la història, ha marcat un abans i un després en la gimnàstica femenina.

L’esport en el còmic

La historieta és un nou llenguatge que es desenvolupa durant el segle XX. La temàtica esportiva hi és recurent, amb creacions de grans autors com ara Ibáñez, i personatges molt coneguts com ara el capità Tsubasa.

Comic d’Oliver i Benji

Diaris d’esport

El Mundo Deportivo és el diari més antic que encara es publica a Espanya i el segon d’Europa. Va néixer l’any 1906 i el 1929 va passar a ser diari. Uns anys més tard, el 1939, va aparèixer el diari Marca.

Diari Mundo Deportivo fa uns anys

Escoltar-ho en directe

Al 1920 la ràdio passa a ser el mitjà ideal per sentir en rigorós directe l’esdeveniment esportiu, sobretot futbol, ciclisme i tennis. Amb la ràdio, el públic esportiu s’amplia. Al 1923 es va realitzar la primera retransmissió en directe d’un esport. Per exemple a Espanya: el Carrusel Deportivo (Cadena SER)…

Carussel Deportivo

Esports i resultats

9959 esportistes d’arreu del món van competir a Barcelona ’92 per aconseguir la glòria olímpica. La delegació espanyola, formada per 489 atletes, va aconseguir 22 medalles: 13 d’or, 7 de plata i 2 de bronze. Van ser els millors resultats obtinguts mai per l’esport espanyol en tota la història del Joc Olímpics de l’època moderna.

Els Jocs atlètics en el cinema

El cinema grec sempre presenta certs tòpics que ja van aparèixer des dels seus orígens i que poden adaptar-se per a la creació de temes monogràfics sobre la realitat del món grec. Entre els tòpics del cinema referent a la Grècia antiga, hi ha:

No existeix encara cap pel·lícula que faci una bona referència als Jocs Olímpics de l’antiguitat i, per tant, la seva representació al cinema és bastant deficient. Un bon exemple el trobem a la pel·lícula de La batalla de Marató. Es corona Filípides com el guanyador d’Olímpia. Fan molt poca referència als Jocs Olímpics i, a més, només serveix per recalcar la figura atlètica del protagonista. En aquesta mateixa pel·lícula, hi podem veure la famosa carrera de Filípides, antecessora de la Marató moderna. Això mateix passa a les pel·lícules d’Hèrcules, i en l’última només es vol mostrar que l’heroi és més atlètic i fort.

A la pel·lícula de Jasó i els Argonautes, es torna a fer una mala referència a aquest tema, ja que mostren els jocs com una competició per reclutar els futurs Argonautes.

Imatge de previsualització de YouTube

Esport i violència a l’antiguitat i a l’actualitat

A l’any 59 d.C. a Pompeia, la ciutat que va quedar petrificada sota la lava del Vesubi l’any 79. Allí, com a tot l’Imperi, es van celebrar molts espectacles de gladiadors. El normal és que duressin tot el dia. Al matí es feien caceres d’animals, al migdia es procedia a fer execucions de presos condemnats i ja a la tarda tenien lloc les baralles entre gladiadors. A Roma, els espectacles a l’amfiteatre podien durar dies. De fet, el rècord són 123.

Els gladiadors eren tan ídols com ho poden ser els futbolistes avui en dia. Qui no recorda el vídeo d’autoajuda de Guardiola de la final de la Champions a Roma! Els nens es vestien i jugaven a barallar-se com ells. Estaven ben pagats (els millors combatien només entre 2 i 4 vegades a l’any i guanyaven per cada un d’ells el mateix que un soldat en un any. i els soldats tenien un bon sou) i fins i tot la seva sang era objecte de desig. Es comerciava amb ella pensant que transmetia el vigor del seu ‘amo’. És clar que aquesta professió tenia bastants més riscos que la del futbolista tot i així, la mort no era el desenllaç final més habitual dels combats, perquè formar un gladiador i contractar costava un dineral que pocs es podien permetre. I si moria, era encara més car.

 A la passió que li posaven perquè si en aquests espectacles, s’unia una rivalitat que va acabar per desbordar-se. Dels insults es va passar a les pedres i de les pedres directament a les armes. Aquella tremenda batussa va fer que el Senat imposés la prohibició de combats a Pompeia durant 10 anys. Com succeeix també avui en dia, el càstig no es va complir. L’any 65 es va aixecar la sanció.

Les imatges de la batussa que va obligar a suspendre el partit entre Sèrbia i Albània:

Els cops entre jugadors, les aficions enceses, les carreres desesperades, la policia carregant a les grades … Una bandera de la “Gran Albània ” en un dron va desencadenar la batalla campal en aquest polvorí polític que són els Balcans. És clar que la violència en el futbol no coneix fronteres, violència que ja coneixia Pompeia l’any 59.