Tag Archives: Art

El temple d’Atena Nice a Atenes

Temple d’Atena Nice o Àptera

Atena nike (Atena la victoriosa), també anomenat Nike àptera “Victòria sense ales” (Correspon al núm. 6 de la imatge de sota) és un temple votiu, és a dir que servia per a agrair alguna cosa als déus, del segle V a.C situat a l’acròpolis d’Atenes. El núm. 3 correspon a l’Erectèon.

L’arquitecte d’aquest temple d’estil grec clàssic va ser Cal·lícrates, que fou el mateix que contribuí a dissenyar el Partenó juntament amb Ictinos, el qual, a més, va fer el temple d’Apol·lo Epicuri. Cal·lícrates va ser un dels arquitectes més rellevants durant l’època de Pèricles.

Aquest temple té unes dimensions de 8m d’alt per 3,78m d’ample per 4.18m de profunditat, escala humana. Predomina, doncs, la verticalitat. Les columnes d’ordre jònic ens fan veure que com a mínim és grec clàssic.

Està principalment fet amb marbre blanc pentèlic. Per la planta comprovem que és amfipròstil (té columnes tant al davant com al darrere) i tetràstil (té 4 columnes a cada banda). El sistema constructiu, com no podia ser un altre, ja que el voltat no apareix fins al romànic, és arquitravat.

El krèpis, la base, està format per 3 graons, els dos inferiors anomenats estereòbats i el superior anomenat estilobat. Tot seguit, trobem les columnes d’estil jònic que tenen una base amb dues motllures (l’escòcia i el tor).

 

Per què creieu que hi ha tants edificis amb 4 columnes? Ens ajudeu a completar aquest Drive?

Judit Giménez

2n Batx. Humanístic

“L’escola d’Atenes”, la convenció somiada d’un amant de la filosofia

Edu3.cat

Una de les disciplines on més trobem la petjada del món clàssic és a l’art. Com ja vaig fer en el cas de l‘Erècteon (a Acròpoli d’Atenes), us presento una altra obra que he treballat a l’assignatura d’Història de l’Art: L’escola d’Atenes, de Rafael.

  • DOCUMENTACIÓ GENERAL

CATALOGACIÓ: Aquesta obra, pintada per Rafael d’Urbino (Urbino, actual Itàlia, 6 d’abril de 1483–Roma, 6 d’abril de 1520) , està a la Sala de la Signatura del Vaticà (Roma). Està datada entre els anys 1510 i 1511 i fa 7,72 metres de llarg (base).

ASPECTES BÀSICS: És una pintura al fresc situada en un dels murs de l’estança, i representa una sala enorme d’inspiració clàssica plena de persones fent diverses accions, com discutir, escriure o llegir.

PRIMERA APROXIMACIÓ: Hi podem distingir nombrosos intel·lectuals del món antic, com Plató, Aristòtil (al centre de la composició i en tercer pla), Epicur, Sòcrates, el mateix Rafael (en segon pla, repartits per la pintura), Pitàgores, Parmènides, Heràclit o Ptolomeu (en primer pla), entre molts d’altres. Aquest fet fa que l’obra sigui figurativa, ja que representa figures recognoscibles.

  • ANÀLISI FORMAL:

COMPOSICIÓ: El fresc conté diverses línies compositives, reforçades per l’arc de la paret, que accentua la regularitat de l’obra, que es pot dividir en línies horitzontals i verticals, ja que totes les figures que s’hi representen (tenint en compte que hi ha dos grups de persones en alçades diferents) tenen els caps a la mateixa altura.

ESPAI / VOLUM: A més, podem notar la marcada perspectiva que existeix, perquè a l’espai entre Plató i Aristòtil hi ha el punt de fuga que atorga a la composició una perspectiva lineal i molta profunditat (degut a l’arc de mig punt del fons, que marca el punt més llunyà).

ASPECTES BÀSICS (plàstics): El dibuix era una de les qualitats de Rafael, i en aquest cas no es trenca la norma. El dibuix presenta unes formes detallistes i alhora senzilles que aporten dinamisme i moviment a la pintura.

Pel que fa al color, hi ha una gran varietat (blaus, ataronjats, grisos, ocres, blancs…), i existeix un contrast entre la blancor, matisada per la llum, de l’edifici, i els colors vius dels vestits dels personatges.

FIGURES / FORMES: Les formes i figures estan dotades de naturalisme i hi destaca el moviment, i totes les figures es mouen, discuteixen, ensenyen, raonen… donant vida i moviment a l’obra. Tot i que moltes de les seves cares no mostren cap expressió, el moviment dels seus cossos suggereix el seu estat anímic.

ESTIL DES DEL PUNT DE VISTA FORMAL: L’estil de la pintura és renaixentista, concretament emmarcat en el Cinquecento, moviment del segle XVI. Va aprendre la tècnica i l’estil de dos pintors contemporanis, Miquel Àngel i Leonardo da Vinci. Del primer aprengué la composició anatòmica, i del segon el sfumato i la distribució de les figures en l’espai.

La “manera” de pintar de Rafael va ser portada a l’extrem pels seus col·laboradors, sobretot Giulio Romano. Amb ells s’inicia el manierisme. Rafael inspirà també grans pintors barrocs, com Annibale Carracci i Nicolàs Poussin. I a pintors neoclàssics com Ingres, als segle XIX.

  • INTERPRETACIÓ:

ICONOGRAFIA: L’Obra és de tema històric i intel·lectual. La pintura representa un gran nombre de persones de l’Antiguitat, filòsofs i científics. No hi ha cap de contemporani a Rafael, ja que considerava que des dels grecs, l’única cosa que havien fet els filòsofs era comentar els seus avantpassats. A més, al fons (a esquerra i dreta) hi ha les estàtues d’Apol·lo i Atena, déus grecs protectors de les arts i la saviesa, de manera que la seva col·locació dins la pintura no és casual.

ICONOLOGIA: La Gramàtica, Aritmètica i Música estan personificades en les figures localitzades a la part baixa a l’esquerra. La Geometria i l’Astronomia en les figures de la part baixa de la dreta. Al darrere d’aquests, drets, alguns representen la Retòrica i la Dialèctica.

ENCÀRREC I RECEPCIÓ DE L’OBRA: El 1508 Rafael va anar a Roma per treballar en les quatre estances del Vaticà, dedicades a petites biblioteques o llocs de treball. La primera que pintà va ser la de la Signatura, on es signaven els actes de gràcia, i que era la biblioteca del papa. Aquestes pintures eren merament decoratives, i el seu encàrrec es devia a la mentalitat oberta del papa del moment.

SIGNIFICAT / MARC HISTÒRIC I CULTURAL: El tema central és la veritat adquirida a través de la raó. El marc arquitectònic en que es desenvolupa l’escena està inspirat en el projecte de Bramante per Sant Pere del Vaticà Tot això va succeir durant el papat de Juli II, anomenat «el papa guerrer» i famós per ser protector d’artistes com Rafael Sanzio, Donato Bramante, a qui va encomanar els plànols de l’actual Basílica de Sant Pere, i Miquel Àngel a qui va encarregar les pintures de la volta de la Capella Sixtina, a més d’un colossal monument funerari. Aquest representa la síntesi de la filosofia pagana i cristiana, reflex de la societat del moment, que intentava tornar a les arrels clàssiques del passat sense deixar de banda la religió cristiana.

  • CONCLUSIÓ:

Aquesta obra, des del punt de vista merament personal, és una mostra més del moviment artístic que vivien els territoris de la península itàlica durant els segles XV i XVI, en plena baixa Edat Mitjana, quan s’havien començat a revaloritzar les obres i els pensaments d’època clàssica. A més, és sorprenent per l’època que el papa fos un mecenes, ja que fins el moment l’Església havia tingut una actitud recelosa envers l’art renaixentista pagà. Tot i que jo considero aquesta obra com una fita en la “carrera” de Rafael, no crec que sigui una de les obres més importants del moviment renaixentista.

Al capdamunt de la cúpula, hi ha un medalló amb l’aforisme llatí Causarum cognitio “el coneixement de les causes”.

Causarum cognitio a L'escola d'Atenes

Per acabar, he fet un Thinglink dels personatges clàssics que apareixen a la composició:

Què sabeu de cada un?

Arnau Lario Devesa

2n Batxillerat

Varietas visibilis mundi

Varietas visibilis mundi

Blanca De Nicolás exposa “Varietas visibilis Mundi” a l’Edifici Miramar de Sitges fins al 25 de gener. Es tracta de 21 dibuixos a llapis, pintures a l’oli, fotografies sobre “canves” i variacions digitals.

Creieu que és ben encertat el nom llatí de l’exposició? Per què l’ha triat la pintora i per què en llatí?

Mercè Otero
Professora jubilada de llatí

El Discòbol de Miró

L’escultura del Discòbol forma part de l’art grec clàssic, que després va servir com a referent als moviments posteriors que van retornar al classicisme i a l’humanisme, com al Renaixement. Per tant, aquesta obra d’art serveix com a model dels cànons de bellesa que hi haurà als corrents de més endavant.

La seva temàtica esportiva i atlètica, i la tensió muscular que mostra ja s’utilitzava en l’escultura arcaica del segle VII i perdura encara fins als nostres temps, fent que avui dia sigui possible agafar aquesta figura com a referent dels Jocs Olímpics.

Molts escultors han imitat aquesta figura agafant-la com a model, en són un exemple el Discòbol de Pierre-Étienne Monnot feta el 1658, que es troba actualment al museu Capitoli, i també la del jardí d’escultures del Rijksmuseum d’Amsterdam, que es va fer l’any 1900.

Sabríeu dir quins altres conseqüents té aquesta escultura?

Powered by emaze

Génesis Robalino
2n Batxillerat Llatí

August de Prima Porta

Aquesta obra l’hem treballada a Història de l’Art ja que és una de les obres que entren en la selectivitat. August va ser el primer emperador romà i el successor de Juli Cèsar.

L’estàtua d’August de Prima Porta és una estàtua de Cèsar August que va ser descoberta el 20 d’abril de 1863 a la vil·la de Prima Porta pertanyent a Lívia, a la ciutat de Roma. Es tracta d’una còpia de marbre de l’estàtua de bronze anterior. En quin festival de reconstrucció històrica enguany s’ha reproduït una còpia policroma?

Ara ja el podreu reconèixer bé!

Xènia Sánchez i Xènia Serra
2n Batxillerat C

Art a l’antiga Grècia

Els conceptes principals de l’art grec són: l’home, la natura, la raó, l’harmonia i la bellesa. L’antecedent de l’art grec és l’art etrusc, a l’actual Toscana italiana, del qual conservem informació gràcies a Vitruvi. I va influir posteriorment l’art romà, el renaixement i el neoclassicisme. Hi podem classificar tres etapes: l’arcaica, la clàssica i l’hel·lenística. L’art grec té tant escultura, com pintura, com arquitectura. Tot i que de pintura pràcticament només es conserven les que es pintaven als recipients, no és el cas de l’escultura i l’arquitectura.

En arquitectura, els edificis estaven compostos per 4 parts: el krèpis (base), la columnata (les columnes), l’entaulament (l’arquitrau i el fris) i, finalment, la coberta. Les característiques columnes podien ser d’ordre dòric, jònic o corinti. Tot i que cadascun correspon a una etapa diferent, al ser la història acumulativa podia ser que hi hagués un ordre anterior en un edifici de l’època hel·lenística per exemple. Aquí tenim els tres ordres:

A més, els grecs buscaven tanta simetria, harmonia i perfecció que van fer una sèrie de càlculs matemàtics (èntasi) perquè les columnes del Partenó des de lluny, es veiessin completament paral·leles entre elles i perpendiculars al terra, ja que l’ull humà deforma una mica la imatge. Els grecs utilitzaven únicament el sistema arquitravat.

En quant a les escultures, van començar a tenir més moviment, des d’un moviment dissimulat (a l’època arcaica) a un moviment dramàtic i molt expressiu (època hel·lenística).

GREC ARCAIC GREC CLÀSSIC GREC HEL·LENÍSTIC
Kore Dorífor de Policlet Lacoont i els seus fills

Heus aquí una petita taula amb les característiques dels 3 períodes de l’antiga Grècia:

GREC ARCAIC GREC CLÀSSIC GREC HEL·LENÍSTIC
Influències Egipte Autòcton Orientals
Escultura Posicions rígides Escàs moviment Màxima expressivitat i dramatisme
Arquitectura (ordre) Dòric (s. VIIa.C) Jònic (s. VI a.C) Corinti (s. IV a.C)
Temes Ofrenes a déus Ideal de bellesa Diversos
Context Imperi micènic  La polis grega  Imperi d’Alexandre el Gran

Judit Gimènez Roig, 2n Batxillerat C

Els pigments en l’Antiga Grècia

He fet aquest apunt amb el GoogleDrive sobre la pintura a l’Antiga Grècia on s’explica com feien els pigments amb els que els grecs pintaven. Al llibre de Grec 1 (ed. Teide) a la pàgina 180 tenim un apartat on parla de la pintura de l’antiga Grècia. Ens explica que als palaus minoics les parets es decoraven amb pintures al fresc amb una fina execució i colors vius, s’hi representaven festes de braus, escenes de la vida quotidiana, motius vegetals… Als palaus micènics de Micenes s’han conservat algunes restes de la decoració mural però no hi havia representats els elements vegetals o animals típics de la pintura minoica. Polignot (Πολύγνωτος) va ser un dels artistes més admirats de l’antiguitat nascut a Tassos i gràcies a les seves pintures li van permetre el dret de ciutadania atenesa, no s’ha conservat cap obra d’ell però ens han arribat textos de Pausànias i de Plini el Vell i pintures de les ceràmiques.

Sabríeu aportar alguna cosa més sobre la pintura a l’Antiga Grècia? Què n’opineu? Actualment quin tipus de pintura s’utilitzen? Sabeu com es diu el vas de la diapositiva número 12?

Clàudia Cazaux
2n Batx. Grec

Emporiae MMXIV A.D: Des de Grècia i Roma fins a l’actualitat

El nostre coneixement històric no seria el mateix sense la ingent tasca de tants arqueòlegs, traductors i estudiosos en general de totes les èpoques que s’han deixat la pell per desxifrar textos, principals fonts del coneixement. Alguns d’aquests erudits són molt coneguts, com ara Jean-François Champollion, però d’altres romanen en l’anonimat. Per això, jo no he dubtat a recórrer a les fonts escrites de dos autors clàssics: Estrabó i Tit Livi. Si volem conèixer millor les nostres arrels, una part important de l’entrellat que ens ajuda a refer el trencaclosques del passat són els textos històrics, geogràfics i literaris que ens han deixat els autors antics.

Aquest viatge als nostres orígens culturals el concretarem a Empúries, una fita important en la història de Catalunya.

Imatge de la Neàpolis grega d’Empúries

Els textos d’Estrabó i Tit Livi ens guiaran en el recorregut.

ESTRABÓ va ser un geògraf grec, que va néixer a Amàsia, actual Turquia, a mitjans del segle I a.C. i va morir l’any 20 a.C. Va estudiar a Nisa de Cària, on va tenir per mestres el retòric i gramàtic Aristodem de Nisa el jove, el filòsof  Xenarc de Selèucia i Tirannió.

Imatge d’Estrabó en una miniatura medieval

En les seves descripcions, Estrabó dóna especial importància a la moralitat, els costums, els usos, la religió, les institucions, el clima, la producció econòmica… Pel que fa a les fonts, l’autor grec es basa en obres d’altri. En l’apartat de les Gàl·lies esmenta, per exemple, Polibi, Homer i Juli Cèsar. Per a l’apartat de la Hispania Citerior, va recórrer a Marc Vipsani Agripa, comandant de la flota romana, i a l’historiador grec Timàgenes. Estrabó va completar la seva formació amb viatges per Grècia, Itàlia i Hispania. Va compondre uns Records històrics (‘Ιστορικά ὑπομνεύματα), però la seva obra més coneguda i extensa -en què jo centraré part de la meva tasca- és Geografia (Γεωγραϕικά).

L’obra principal d’Estrabó és extensa; conté disset volums, que recullen tot el coneixement geogràfic que els grecs tenien sobre el Mediterrani. Probablement, l’obra es va començar a publicar el 20 aC i es va acabar el 23 dC, l’últim any de la vida de l’autor. La Geografia conté també molts detalls històrics. En el primer llibre dels disset que constitueixen l’obra, Estrabó justifica la seva aportació, les fonts que utilitza i també fa defensa d’Homer, autor de la Ilíada i l’Odissea. Precisament, aquesta darrera obra relata el viatge del seu protagonista, Odisseu, pel Mediterrani, des de Troia, fins a Ítaca, passant per molts indrets de la mar Mediterrània.

A continuació, us presentaré un fragment de les Γεωγραφικά d’Estrabó que és important per al nostre coneixement de la ciutat grega d’Empúries i, en especial, per endinsar-nos en la vida dels seus habitants. Cal tenir present que les ruïnes ens permeten reconstruir fins a un límit el passat històric, però els textos amplien el coneixement de tot allò que no és arquitectònic: l’àmbit civil, el funcionament intern, el sistema judicial de la comunitat.

ESTRABÓ, Γεωγραϕικά   III, 4, 8-9

αὐτὸ δ᾽ἐστὶ Μασσαλιωτῶν κτίσμα, ὅσον τετταράκοντα διέχον τῆς Πυρήνης σταδίους καὶ τῶν μεθορίων τῆς Ἰβηρίας πρὸςτὴν Κελτικήν: κα ὶαὕτη δ᾽ἐστὶ πᾶσα ἀγαθὴ καὶ εὐλίμενος. ἐνταῦθα δ᾽ἔστι καὶ ἡ Ῥόδη πολίχνιον, [p. 217] Ἐμποριτῶνκτίσμα, τινὲς δὲῬοδίων φασί: κἀνταῦθα δὲ καὶ ἐν τῷ Ἐμπορίῳ τὴν Ἄρτεμιν τὴν Ἐφεσίαντιμῶσιν: ἐροῦμεν δὲ τὴν αἰτίαν ἐν τοῖς περὶ Μασσαλίαν. ᾤκουν δ᾽οἱ Ἐμπορῖται πρότερον νησίον τι προκείμενον, ὃ νῦν καλεῖται παλαιὰ πόλις, νῦν δ᾽οἰκοῦσι νἐν τῇ ἠπείρῳ. δίπολις δ᾽ἐστὶ τείχει διωρισμένη, πρότερον τῶνἸνδικητῶν τινας προσοίκους ἔχουσα, οἳ καίπερ ἰδίᾳ πολιτευόμενοι κοινὸνὅμως περίβολον ἔχειν ἐβούλοντο πρὸς τοὺς Ἕλληνας ἀσφαλείας χάριν, τῷχρόνῳ δ᾽εἰς ταὐτὸ πολίτευμα συνῆλθον μικτόν τι ἔκτε βαρβάρων καὶἙλληνικῶν νομίμων, ὅπερ καὶ ἐπ᾽ ἄλλων πολλῶν συνέβη. ῾ρεῖ δὲ καὶ ποταμὸς πλησίον, ἐκ τῆς Πυρήνης ἔχων τὰς ἀρχάς, ἡ δὲ ἐκβολὴλιμήν ἐστι τοῖς Ἐμπορίταις. λινουργοὶ δὲ ἱκανῶς οἱ Ἐμπορῖται.

 

 ΓεωγραϕικάGeografia, Estrabó.

Versió catalana

Empúries és una fundació dels massaliotes, que està situada a dos-cents estadis del Pirineu i dels límits entre la Ibèria i la Cèltica. I és una terra tota feraç i té bons ports. Aquí hi ha, també, Roses, una petita ciutat pertanyent als emporitans; alguns, però, la fan una fundació dels rodis. Aquí, com a Empòrion, veneren Àrtemis Efèsia pels motius que explicaré en parlar de Massàlia.

Primerament els emporitans ocupaven un illot situat davant mateix de la costa, el qual avui anomenen Paleàpolis, però actualment viuen a la terra ferma. Empòrion és una ciutat doble separada per una muralla, ja que abans tenia per veïns alguns indicetes que, malgrat que es governaven amb independència, per raons de seguretat volgueren tenir un clos emmurallat comú amb els grecs, però doble, separat per una muralla mitgera. Però, amb el pas del temps, s’uniren en un sol estat configurat a partir de lleis bàrbares i de lleis gregues, tal com ha passat a molts altres llocs.

A prop hi corre un riu que té les seves fonts al Pirineu, i la seva desembocadura serveix de port als emporitans. Aquests són força bons artesans del lli.

El món segons Estrabó

Segons el text d’Estrabó, els dos recintes que hi havia a Empúries, l’iber i el grec, estaven separats per una muralla, Les prospeccions arqueològiques per trobar la ciutat ibera, habitada pels indicetes, no s’ha trobat i els experts especulen sobre quina pot ser la muralla de separació. Amb el pas del temps, els dos recintes es van convertir en una sola ciutat que, segurament, convivia sota les lleis iberes i gregues. Tanmateix, com que l’alfabet iber no s’ha desxifrat (només es coneix el so de les grafies), tampoc no es coneix el contingut de les inscripcions que ens han arribat. Justament, les excavacions a Empúries han permès trobar monedes iberes amb la inscripció Untikesken, que podria referir-se a la ciutat Indika.

Pel que fa al recinte grec, cal distingir entre la primera fundació, Paleàpolis, que avui és Sant Martí d’Empúries, i la posterior, Neàpolis, que actualment no està habitada, sinó que forma part del conjunt arqueològic d’Empúries. Precisament l’església de Sant Martí d’Empúries està situada sobre el temple d’Àrtemis Efèsia, deessa de la caça.

Els massaliotes (colons foceus que habitaven Massàlia, l’actual Marsella) també adoraven Àrtemis Efèsia. De fet, no hem d’oblidar que els emporitans eren una avançada, en el Mediterrani occidental, dels foceus. També hem de saber que el temple d’Àrtemis a la ciutat d’Èfes, a l’Àsia Menor, és considerada una de les set meravelles del món antic.

El riu que passa a prop d’Empúries, segons comenta Estrabó, és el Fluvià. Actualment, aquest riu ha desviat la seva desembocadura a causa dels sediments que ell mateix anava dipositant.

TIT LIVI va ser un historiador romà que va viure en l’època d’August, nascut el 59 a. C. a Patavium (Pàdua). Probablement va rebre l’educació en aquesta ciutat, per un gramàtic, que li va ensenyar a escriure en grec. Finalment, va apendre d’un rhetor l’eloqüència política i jurídica.

Imatge de Tit Livi

L’autor d’Ab Urbe Condita tenia conviccions republicanes fermes. Tanmateix, va ser un gran amic i protegit d’August. Segons Tàcit, aquest últim l’anomenava pompeià (partidari de Pompeu). La seva obra més destacada fou Ab Urbe Condita, en la qual es narra la història de Roma des de l’any 753 a.C. fins a la mort de Drus Major, l’any 9 d.C. És una obra on es mesclen els fets ordenats cronològicament amb la narració literària.

L’obra de Tit Livi no és del tot original, sinó que és un compendi d’informació extreta de fonts d’altres historiadors; és, doncs, una obra d’obres. Com que era de Pàdua i, d’altra banda, no havia fet carrera política, no podia accedir als escrits oficials de Roma. Per tant, mai no va arribar a comprendre plenament el funcionament del govern del regne, la república i l’imperi romà. Una altra característica de la seva obra és que mai no intentava narrar la història políticament, sinó que pretenia comprendre els successos des de la psicologia dels personatges, descrits a partir d’un tret de caràcter principal. Per exemple, Anníbal apareix com a prototip de perfídia. D’altra banda, la seva obra manca d’un dels requeriments bàsics perquè pugui ser considerada completament històrica: l’objectivitat. En Ab urbe condita, enalteix Roma i vol recuperar, després de dues guerres civils, el patriotisme llatí i, per tant, l’amor cap a August. Precisament és el seu afecte cap a Roma el que el porta a fer autocensura: omet detalls negatius per a la imatge de la ciutat i d’alguns dels seus dirigents.

El seu estil és poètic i clàssic. Va intentar acostar la prosa històrica a la poesia a través d’un tractament especial del passat i del seu estil particular. Per exemple, Tit Livi té una inclinació cap al patetisme quan descriu les emocions dels protagonistes.

Finalment, cal dir que l’obra Ab Urbe Condita va tenir una notable pervivència, però dels 142 llibres que conté, només alguns s’han conservat (35). Els contemporanis de l’autor van fer resums i sumaris de l’obra (Epitomai i Periochae) que han arribat fins a nosaltres i que ens permeten saber l’estructura que va seguir Tit Livi en la redacció de la seva obra mestra.

Tot seguit, us presentaré un fragment de l’obra Ab Urbe Condita, de Tit Livi, que complementa el d’Estrabó. La informació que ens aporta l’escriptor llatí se centra més en el comerç entre grecs i ibers i la seguretat de la ciutat grega.

TIT LIVI. Ab Urbe condita, 34, 9, 1-10

[9] Iam tunc Emporiae duo oppida erant muro diuisa. unum Graeci habebant, a Phocaea, unde et Massilienses, oriundi, alterum Hispani; sed Graecum oppidum in mare expositum totum orbem muri minus quadringentos passus patentem habebat, Hispanis retractior a mari trium milium passuum in circuitu murus erat. tertium genus Romani coloni ab diuo Caesare post deuictos Pompei liberos adiecti. nunc in corpus unum confusi omnes Hispanis prius, postremo et Graecis in ciuitatem Romanam adscitis. miraretur qui tum cerneret, aperto mari ab altera parte, ab altera Hispanis tam fera et bellicosa gente obiectis, quae res eos tutaretur. Disciplina erat custos infirmitatis, quam inter ualidiores optime timor continet. partem muri uersam in agros egregie munitam habebant, una tantum in eam regionem porta imposita, cuius adsiduus custos semper aliquis ex magistratibus erat. nocte pars tertia ciuium in muris excubabat; neque moris causa tantum aut legis sed quanta si hostis ad portas esset et seruabant uigilias et circumibant cura. Hispanum neminem in urbem recipiebant: ne ipsi quidem temere urbe excedebant. ad mare patebat omnibus exitus. porta ad Hispanorum oppidum uersa nunquam nisi frequentes, pars tertia fere cuius proxima nocte uigiliae in muris fuerant, egrediebantur. causa exeundi haec erat: commercio eorum Hispani imprudentes maris gaudebant mercarique et ipsi ea quae externa nauibus inueherentur et agrorum exigere frvctvs volebant. Huius mutui usus desiderium ut Hispana urbs Graecis pateret faciebat.

La disciplina era molt important en el funcionament de la ciutat grega d’Empúries. Segons Tit Livi, una tercera part dels ciutadans feia guàrdia durant la nit; a la porta de la ciutadella s’hi instal·lava un magistrat que la vigilava i controlava el pas d’accés entre el recinte grec i l’iber. Tit Livi explica, en un altre punt de l’obra, que, damunt de la ciutat ibera, Cèsar hi fundà una colònia per als seus soldats veterans ja retirats (49 aC). Aquesta fundació va ser, immediatament, convertida en municipi i va integrar la ciutat grega. A partir d’aquest moment, la denominació Ἐμπόριον deixa pas a Emporiae.

A banda de la seguretat, que era molt important, en la vida d’Empúries la relació amb els indicetes també es basava en el comerç. Els habitants de la ciutat grega intercanviaven productes amb els seus veïns. Aquests, com que no dominaven la navegació, només podien disposar dels productes grecs a través d’allò que els emporitans els subministressin. I als emporitans els arribaven mercaderies per mar, entre elles l’estàtua d’Asclepi, que va ser esculpida a Lesbos. Precisament el déu de la medicina, fill d’Apol·lo i de Coronis, va tenir culte a Empúries; es va construir un temple consagrat al déu i un santuari annex per als malalts, on aquests acudien per curar-se.

Imatge de l’Asclepièon

Aquí ha acabat el nostre passeig a través de les fonts, que ens han descobert Empúries.

  • Us atreviu a passar a majúscules les dues primeres línies del fragment d’Estrabó (fins a εὐλίμενος)?
  • Podeu fer l’anàlisi morfosintàctica i la interpretació històrica de la primera frase del text de Tit Livi?
  • Quines divinitats eren venerades a Empúries? Expliqueu la seva relació amb la ciutat.

Pau Molar Vilà

1.2 Institut Isaac Albéniz

De itinere. Roma en el limes: una ruta pel Rin, II

Després d’haver fet la nostra ruta per França (Roma en el limes: una ruta pel Rin, I), vam endinsar-nos en terres belgues. Hi vam visitar ciutats tan boniques com Brussel·les, Bruges i Gant. Tot seguit, vam fer cap als Països Baixos. Allà vam conèixer la Via Belgia, que avui és més aviat un recorregut pseudohistòric. Passa pel centre del país i el travessa d’oest a est. Possiblement es tractava d’una via menor, que seguia el riu Rin. De totes les ciutats que vam visitar en aquest territori, aquestes dues van cridar-me l’atenció:

Utrecht: Aquesta ciutat holandesa era un “castrum” romà, que seguia el límit del Rin, riu que marcava la frontera de l’Imperi Romà a l’Europa Occidental i que avui continua marcant la frontera entre França i Alemanya; arreu de la ciutat s’hi pot veure unes plaques metàl·liques que repassen els confins de l’imperi a Europa i que estan adornades amb uns brolladors d’aigua pulveritzada per captar l’atenció dels vianants.

Pau i Laura Molar damunt de les plaques metàl·liques d’Utrecht que senyalen els límits de l’imperi romà [Foto: Joan Molar]

Nimega: Ja ens acostàvem a la frontera alemanya i vam visitar un lloc estratègic: la ciutat de Nimega, encara dins dels Països Baixos. El seu nom original romà és Ulpia Noviomagus Batavorum. Va ser una plaça molt disputada en la segona guerra mundial (el general Patton la va travessar sobre un pont per girar cap a Colònia i entrar a Alemanya): la seva ubicació a les vores del Rin, constantment solcat per vaixells robustos plens de mercaderies, convertia el lloc en un punt desitjat per les tropes aliades i defensat per les alemanyes. Fou per aquesta raó que els ponts sobre el Rin van ser volats a l’altura de Nimega, i només en va quedar un: per ell, justament, van passar les forces comandades pel general Patton després d’una duríssima batalla, ja que Hitler volia evitar a tota costa que la guerra es dugués a terme en sòl alemany. Però la història de Nimega no es limita als episodis de la segona guerra mundial. S’hi conserva un bonic casc medieval, amb ajuntament i amb les portes d’entrada a la vila. Precisament en una d’elles s’hi pot llegir una màxima, en llatí, que vol conscienciar tothom qui entri a la vila sobre el valor de la concòrdia: “Concordia res parvae crescunt; discordia maximae dilabuntur”.

 Inscripció a la porta d’entrada a la ciutat de Nimega [Foto: Joan Molar]

Anàlisi gramatical:

-Concordia: és un substantiu, ablatiu singular femení de la 1a declinació. És un SN amb funció de CC.

-res: és un substantiu, nominatiu plural femení de la 5a declinació (res-ei: temes en e). És un SN amb la funció de subjecte de crescunt;

-parvae: és un adjectiu, nominatiu plural femení de la 1a declinació (parva-ae). És un  sintagma adjectival que fa la funció de CN de res;

-crescunt: 3a persona del plural del verb “cresco” (3a conjugació). És el nucli del SV que fa la funció de predicat de la primera oració;

-discordia: és un substantiu, ablatiu singular femení de la 1a declinació. És un SN amb funció de complement circumstancial del verb en veu passiva dilabuntur;

-maximae: és un substantiu, nominatiu plural femení de la 1a declinació. És un sintagma adjectival amb funció de CN (res, que, en aquesta segona oració s’ha elidit);

-dilabuntur: És la 3a persona del plural del present passiu del verb “dilabor” (3a conjugació). És el nucli del SV que té la funció de predicat de la segona oració.

La segona oració té una estructura paral·lela a la primera (paral·lelisme sintàctic) i és oposada a ella en el significat. Fixeu-vos en el joc de prefixos con- dis- (de sentit contrari) que acompanyen el lexema –cordia (cors-cordis, 3a declinació, neutre: cor). Això ja revela l’antítesi, que continua amb els verbs crescunt dilabuntur; i també amb els adjectius parvae maximae.

TraduccióLes coses petites prosperen amb la concòrdia; les coses grans s’esvaeixen amb la discòrdia. 

Sembla que el consell de la inscripció no va servir de gaire, ja que la zona ha estat cobejada sovint (Napoleó, Hitler), per la seva riquesa i pel seu caràcter de frontera.

Trèveris: Ja som en territori alemany; visitem la capella de Carlemany a Aquisgrà i, després, passem a Trèveris. El seu nom original és Augusta Treverorum. Quan vam arribar, ens vam dirigir a la Porta Nigra (negra del temps i de les bombes de la 2a Guerra Mundial), orientada cap al nord-oest, és a dir, cap al riu Mosel·la, que passa per aquesta ciutat.

Porta Nigra, a l’entrada de la ciutat alemanya de Trèveris [Foto: Joan Molar]

Després, passejant en direcció sud, vam trobar la basílica de Constantí i, encara més enllà, les termes de l’emperador del mateix nom. Ens van recordar les termes que també hi ha a Arle,  Arelate en l’original cèltic. Les de Trèveris daten de l’any 310 dC i van ser construïdes durant el regnat de Constantí. Per les restes que ens n’han quedat, intuïm que les termes tenien una gran dimensió. El que se n’ha conservat són els murs i la cúpula del caldarium, per on passava la xemeneia. Igualment, podem observar el tepidarium, el frigidarium i la palaestra. Les ruïnes encara mostren el disseny inicial. És el tercer complex més gran de termes romanes, i captava l’aigua del riu Mosel·la.

Banys romans de Trèveris [Foto: Joan Molar]

Al costat dels banys, l’antiga basilica conserva tota la seva façana i es troba situada al lloc on, en època romana, s’ubicava el forum. Avui, la basílica és un temple evangèlic.

Basílica de Constantí a la mateixa ciutat [Foto: Joan Molar]

A l’entrada de la ciutat es manté encara en peu algun bloc de les muralles. Trèveris era la ciutat més important de la Germania. Quan va caure l’Imperi, va passar a formar part d’una regió anomenada Austràsia (sector nord-oriental de l’antiga Gàl·lia). Posteriorment, es va integrar al regne franc i, amb els successors de Carlemany, tornarà a recuperar el nom d’Austràsia.

Mosel·la: Ja anàvem de tornada i vam refer la ruta cap a França i cap a Espanya, passejant per les vores del Mosel·la, el riu que ens havia acompanyat en el viatge. És un paisatge acollidor, entre vinyes i cases senyorials; els romans hi portaren les seves pràctiques de conreu i, d’altra banda, consideraren el riu com un camí cap a Roma. Havíeu sentit a parlar de la Via Caliga? Doncs és la ruta que recorre aquest riu tan encantador. Fixeu-vos en el logotip d’aquesta ruta de l’imperi: és una sandàlia típica, de les que calçaven els soldats romans, i que ens dóna la idea que la via és un traçat militar.

Logotip de la Via Caliga, seguint el Mosel·la

En aquest ambient tan evocador, Ausoni, un poeta llatí del segle IV, va cantar les meravelles del paisatge i va compondre els seus versos. El microclima temperat de la zona recorda llunyanament la benevolència de la vida a Roma i a les províncies mediterrànies.

Qüestions:

  • En els dos articles sobre “Roma en el limes” s’ha fet esment de la Via Belgia, la Via Caliga, la Via Domitia, la Vie Francilienne; quines altres vies romanes, més properes a nosaltres, i també més importants, recordeu? Quin és el seu recorregut?
  • Digueu quin és el significat de caliga; relacioneu-lo amb la ruta que porta aquest nom.
  • La paraula caliga us suggereix el nom d’un emperador romà tristament cèlebre? Qui? Sabeu per què duia aquest nom?

Pau Molar, 1r batxillerat

 

De itinere. Roma en el limes: una ruta pel Rin, I

Aquest estiu hem fet un viatge en cotxe per Bèlgica i Holanda. Per arribar-hi, hem fet ruta per França, tant a l’anada, com a la tornada. El sorprenent no és que hàgim trobat monuments i edificis medievals, romànics, gòtics, molt i molt bonics, sinó que hàgim trobat el record de l’imperi romà fins i tot en alguns països del Mar del Nord. I encara és més sorprenent que aquest record sigui ben present i ben viu en els nostres dies. Per això, he titulat el meu article Roma en el limes.

Com que el viatge va ser llarg, aniré marcant les fites més importants que hi vam trobar pel que fa a la petjada romana. D’altra banda, dividiré l’article en dues parts: el trajecte que travessa França i el que comprèn els Països Baixos i Alemanya. Per aquesta raó, trobareu que el primer De itinere d’aquest estiu, duu la xifra I; el segon, la xifra II (Roma en el limes: una ruta pel Rin, II).

Clermont-Ferrand: Dans cette ville charmante de l’Auvergne, on se souvient de Vercingetorix, le chef gaillard et courageux de la tribu des arverns. Il combattait bravement contre Caius Iulius Caesar, lorsqu’il occupait la Galia (un territoire qui, à cette époque, allait des Alpes et des Pyrénées jusqu’au Rhin). Vercingetorix avait commandé un soulèvement contre la domination romaine et il avait presque obtenu la victoire, mais, après un siège farouche, l’armée romaine vainquit à Alesia (actuellement, Alise-Sainte-Reine).

París: Paris… la cité de l’amour et de la lumière! Nosaltres vam aprofitar que era el dia de la festa nacional (14 juillet) per fer una visita al Louvre. Ens vam deturar molt especialment en la secció d’escultura i d’art clàssic: hi vam contemplar la Venus de Milo (en grec, es tracta d’Afrodita, deessa de l’amor i de la bellesa), d’autor anònim i que data del 130-100 aC. La peça és obra de l’escola hel·lenística, i és possible que el seu autor fos Alexandre d’Antioquia.

Venus de Milo. Museu del Louvre [Foto: Joan Molar]

També vam poder observar el conjunt escultòric d’Apol·lo i Dafne, que representa el mite ovidià. És una peça neoclàssica, d’un escultor francès dels segles XVII-XVIII, Guillaume Coustou el Vell.

Apol·lo i Dafne. Museu del Louvre (obra de 1714) [Font Wikimedia]

 Ja deveu recordar que aquesta narració explica la transformació de la nimfa Dafne en llorer. Aquest és l’argument: En una ocasió, Apol·lo, després de matar la terrible serp Pitó, va retreure a Cupido que jugués amb armes d’homes. Cupido el va advertir que la fletxa del déu podia tocar animals, però que la seva el tocaria a ell mateix. Llavors, Cupido es va enlairar pel cel i va disparar a Apol·lo una fletxa que esperonava l’amor cap a la nimfa Dafne, mentre que a Dafne li’n va tirar una de plom amb la punta roma, que el defugia. El resultat va ser una persecució d’Apol·lo cap a Dafne, seguint l’instint de possessió que empeny els déus cap als mortals. Al final, la nimfa va implorar les seves germanes del riu que la transformessin perquè Apol·lo no l’aconseguís atrapar. Elles, commogudes, la van transformar en llorer. Apol·lo li va prometre que, a partir d’aquell dia, ella seria el seu símbol i ornaria els caps dels virtuosos. A Dafne no li va quedar cap més remei que assentir, amb les seves fulles com a cabells.

Una altra escultura interessant és la Victòria de Samotràcia, que possiblement va ser esculpida per commemorar les victòries d’Antíoc III el Gran, un rei hel·lenístic d’Antioquia, a les costes de Síria. La figura és una possible missatgera alada de Zeus. Va ser esculpida a l’escola hel·lenística de Rodes, que es caracteritzava pel dramatisme i per l’expressió recargolada de les figures. Es creu que podria ser obra de Pitòcrit de Rodes.

Victòria de Samotràcia. Museu del Louvre [Foto: Joan Molar]

Després de la secció d’escultura, vam visitar la important pinacoteca del museu. A banda de la conegudíssima Giocconda -no se sap si l’autèntica o no, perquè també n’hi ha una al museu del Prado, de Madrid, que alguns experts consideren la de Leonardo da Vinci-, sempre envoltada d’un núvol de turistes fent-li fotografies, em va cridar l’atenció un quadre que duia, en el seu marc, una inscripció llatina: “O vos omnes, qui transitis per viam, attendite et videte si est dolor similis sicut dolor meus” . Es tracta d’una pregària pròpia de la litúrgia de Setmana Santa, que jo havia escoltat com una cançó en un concert de cant coral. La lletra és referida a la Passió de Crist; és Ell qui demana als homes que s’apiadin del seu sofriment. Tomás Luis de Victoria, músic espanyol del Renaixement, en va fer un motet. La pintura és del segle XV i representa una Pietat; és obra del pintor francès Enguerrand Charonton i duu com a títol La Pietà de Villeneuve-lès-Avignon.

La Pietà de Villeneuve-lès-Avignon, d’Enguerrand Charonton. Museu del Louvre

[Foto: Joan Molar]

Anàlisi gramatical:

-O: és una interjecció;

-vos omnes: és un vocatiu plural masculí; omnes és un adjectiu substantivat (omnis, omne);

-qui: és un pronom relatiu, l’antecedent del qual és “vos omnes”;

-transitis: és la 2a persona del plural del verb transeo, verb irregular, format per la preposició –trans i pel verb de la quarta conjugació –eo (anar);

-per viam: és un acusatiu en funció de complement circumstancial de lloc;

-attendite: és un imperatiu en 2a persona del plural, del verb attendo, de la 3a conjugació.

-et: és una conjunció coordinant copulativa;

-videte:és un imperatiu, també en 2a persona del plural, del verb video, de la 2a conjugació;

-si:és una conjució subordinant substantiva, que introdueix una proposició que fa la funció de CD dels verbs attendite et videte;

-est:és la 3a persona del singular del present d’indicatiu del verb “sum”. No fa la funció de verb copulatiu sinó del verb impersonal “hi ha”;

-dolor: és un substantiu masculí de la 3a declinació. És el nucli del SN que fa de subjecte del verb “est”.

-similis: és un adjectiu de la 3a declinació (similis-e) que desenvolupa la funció de SAdj (CN de “dolor”).

-sicut:és una conjunció subordinant comparativa d’igualtat, que introdueix una proposició, on el verb és el mateix que en la proposició anterior, però que sovint s’omet (si est dolor similis sicut [est] dolor meus).

-dolor meus:és el SN (Subjecte) del verb “est”.

Traducció: “Oh tots vosaltres, que feu via pel camí, ateneu i mireu si hi ha algun dolor semblant al meu”. 

Però la visita a Paris no s’acaba el Louvre. Passejant pel Quartier Latin, concretament al museu de Cluny, vam observar les restes de les antigues termes romanes, dels segles II-III. No són gaire completes i actualment només se’n conserva el frigidarium.

Termes gal·loromanes de París. Museu de Cluny [Foto: Joan Molar]

Com que vam passejar per tot París, vam passar per la Vie Francilienne, situada al voltant de la ciutat. D’altra banda, al sud-est de França vàrem circular per la Via Domitia, construïda l’any 118 aC pel procònsol Gnaeus Domitius Ahenobarbus, de qui porta el nom. El traçat d’algunes rutes actuals, com la nacional N85, la N100 i l’autopista A9 en segueixen el recorregut. Ja veieu que les vies romanes arriben fins ben lluny en el mapa d’Europa.

Per acabar, heu de saber que el nom original de París és Augusta Lutetia, Lutetia o Lutetia Parisiorum (el nom grec era Lukotekia). La ciutat estava situada a la riba del Sena i a la part esquerra de l’Île de la Cité, just al punt on s’ajunten els rius Bièvre i Secuana (Sena). A la riba dreta del Sena hi arribava un aqüeducte; Lutetia significa en cèltic “ciutat al mig de les aigües”.

Qüestions:

  • Coneixeu cabdills que, com Vercingetòrix a la Gàl·lia, hagin lluitat contra l’ocupació romana? Digueu qui són i com van actuar.
  • Què és l’Austràsia i quins són els seus límits?
  • Esmenteu obres d’art relacionades amb Roma que hàgiu contemplat durant aquestes vacances. Si heu trobat referències clàssiques en altres àmbits, també ho podeu compartir amb nosaltres.

Pau Molar, 1r batxillerat