Category Archives: Llengua i Literatura

“Sirena” al concurs de Sant Jordi de l’IPM

En el certamen clàssic del Concurs de Sant Jordi de l’institut Premià de Mar, “Sirena” ha obtingut el premi de poesia amb referències clàssiques.

Sirena

Melodia embriagadora,

dolça veu angelical.

Que encantes a tots els homes

amb el teu cant infernal.

Bellesa infinita,

que enamores innocents.

Que els atraus amb erotisme

fins que es tornen presoners.

Quan un navili s’apropa,

no vols deixar-lo escapar.

Ells intenten evitar-te,

ets el gran perill del mar.

Pocs mariners se salven

si escolten el teu cant.

Temptació irresistible,

Joc de seducció mortal.

Poema de Marta Serna Sánchez.

DSC_0242 Marta Serna

Sant Jordi 2014, premi de poesia amb referències clàssiques de l’IPM

Recreació sobre el mite d’Apol·lo i Coronis

Salvete! 

Us presento la meva creació audiovisual sobre el mite d’Apol·lo i Coronis. Per fer-lo, m’he basat en la relació que es pot establir entre el relat d’Ovidi i un fet històric, l’amor i el desamor entre Enric VIII i Anna Bolena. Aquest episodi se situa en el segle XVI, a Anglaterra, i té força paral·lelismes amb el mite d’Apol·lo i Coronis; és una bona mostra de la pervivència dels referents clàssics al llarg de la història. En el nostre bloc, altres companyes han fet reviure el mite amb unes narracions que reprodueixen el mateix argument amb diferents personatges i en un context temporal més proper als nostres dies. Són els relats de la Júlia Serrano i la Maria Salat. També podeu trobar referències informatives als articles de la Núria Martínez i de la Júlia Tosses i Carla Pallach.

Apol·lo transforma el seu amic i confident, el corb blanc, en un corb negre.

El mite d’Apol·lo i Coronis explica l’enamorament d’Apol·lo, que és seduït per Coronis; el descobriment, per part del déu, de la infidelitat de l’estimada: el delator és el corb blanc. Quan Apol·lo se n’assabenta, clava una sageta al cor de la seva amant. Però, en el moment final, es produeix el naixement d’Asclepi, el fill de la parella, com a compensació per la mort de l’amant. El corb, per la seva banda, és castigat per Apol·lo, que el transforma en una au de color negre.

En la història d’Enric VIII i Anna Bolena, és el rei qui s’enamora de la jove seductora Anna i s’hi casa, però, al cap d’un temps, és delatada al rei la infidelitat de la seva muller amb un o més suposats amants (es creu que es tractava d’una calúmnia). El delator és el secretari reial Thomas Cromwell. Quan ho sap, el monarca ordena l’execució de la seva esposa. Però, del matrimoni, ja ha nascut una filla, Isabel I Tudor, que serà reina d’Anglaterra, la reina Verge.

Encara que, en el meu treball, he reflectit la pervivència del mite clàssic al llarg del temps, cal tenir en compte les variacions i diferències. En la història d’Enric VIII i Anna Bolena, Thomas Cromwell no és castigat, sinó que arribarà a ser dictador d’Anglaterra.

Per elaborar el muntatge audiovisual, he utilitzat les imatges que havia recollit per al treball, sobretot pintures de tema mitològic d’estil renaixentista, barroc i neoclàssic. Aquestes en són algunes representacions.

Esculapi: Relleu en fusta de l’edició De Re Medica, d’Alessandro Benedetti. 1549.

Amor de Febos i Coronis: Cornelis van Poelenburch (1594/95-1667), Apollo and Coronis.

Coronis moribunda: Apollo and Coronis, d’Adam Elsheimer (1578-1610). La pintura és dels anys 1607-1608.

La resta d’imatges les podeu veure o trobar en els enllaços sobre les figures històriques que us he deixat més amunt.

També he triat una peça per al fons musical que encaixa perfectament amb el tema que desenrotllo; es tracta de l’òpera Anna Bolena, de Gaetano Donizzeti.

El resultat de tot això és una creació audiovisual que us presento tot seguit.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=CWQysfOFuFs[/youtube]

Qüestions: 

1. Sabeu qui era  Asclepi? Què representava en la mitologia clàssica?

2. Per quina raó Isabel I d’Anglaterra era anomenada la reina Verge?

3. En el mite clàssic, Apol·lo transforma el corb blanc, que era el seu confident, en un corb negre. Creieu que això transmet alguna lliçó? Quina?

4. Quin és el crim del qual s’acusava Anna Bolena? Quin és el seu destí final? 

Pau Molar Vilà                                                                                                                             4t C

 

El mite de Sísif a El Cafè de la Granota

A segon de batxillerat hem llegit El Cafè de la Granota, on en alguns contes s’esmenten mites clàssics. Concretament, nosaltres ens centrarem en el mite de Sísif.

Mite

Sísif, fill d’Èol, era el més astut dels mortals i el menys escrupolós. Fundador de Corint, que aleshores es deia Èfira, de vegades és considerat, també, el successor de Corint en aquesta ciutat. La llegenda de Sísif comprèn diversos episodis, cadascun dels quals és la historia d’una astúcia.

Quan Zeus va raptar Egina, la filla del riu Asop, va passar per Corint. Sísif el va veure i quan l’Asop es va presentar buscant la noia, li va revelar el nom del raptor. Això li va costar la còlera del senyor dels déus. Zeus el va fulminar immediatament i el va precipitar als inferns, condemnat a empènyer eternament una roca enorme fins a dalt de tot d’un pendent. Tanmateix, quan la roca arribava al cim, tornava a caure, impel·lida pel seu propi pes, i Sísif havia de començar un altre cop.

Segons una altra versió del mite, a l’Odissea, Zeus, enfadat per la denúncia de Sísif, li va enviar el geni de la mort (Tànatos) perquè el matés. Però ell va encadenar Tànatos i per això durant un temps no va haver-hi cap mort. Va ser necessari que Zeus intervingués i obligués Sísif alliberar Tànatos. La primera víctima va ser el mateix. Però en lloc de resignar-se a la seva mort, ell ,abans de morir, va dir a la seva dona que no li tributessin honors fúnebres. Quan va arribar als inferns i Hades li va preguntar per què no es presentava davant d’ell, Sísif es va queixar de la impietat de la seva dona i va aconseguir que el déu, indignat, li donés permís per tornar a la terra a castigar-la i portar-la pel bon camí. Un cop a la terra, ell no va tornar als inferns i va viure fins una edat molt avançada. Però quan va morir, el déu dels inferns va impedir que tornés i li van imposar una tasca que no li deixaria temps ni cap possibilitat d’evadir-se.

Font: GRIMAL, Pierre. Diccionari de mitologia Grega i Romana

El càstig de Sísif. Tizià (1548-9). Museu del Prado. [Font: Wikimedia]

Text

Nosaltres hem estat cercant en dues obres molt importants de la literatura clàssica, de Virgili, on surt esmentat el càstig i també el mite.

En cas de l’Eneida, es troba al llibre VI, en el vers 616. Trobem esmentat el mite, però no el nom del personatge.

 “saxum ingens volvunt alii, radiisque rotarum

districti pendent; “

Traducció

“altres roden una pedra enorme i en els raigs de les rodes aferrats pengen” [Trad. Joan Bellés] 

Durant la seva baixada els inferns, Enees veu una sèrie de càstigs, entre ells els de Sísif i Ixió, al qual fa referència també aquest fragment.

Les Geòrgiques és un poema de Virgili amb temàtica diversa, compost per quatre llibres i escrit entre el 36 i el 29 aC.

Al principi de l’obra es traça un panorama històric des de la creació de Roma fins el seu present, alternant-lo amb descripcions poètiques i tècniques sobre treballs d’agricultura. Aquesta apareix com a símbol de l’esforç humà per dominar la natura, el caos, a partir de l’esforç. Posteriorment s’esmenta la ramaderia i es fa un repàs de diversos productes que fan d’Itàlia, que és la millor terra del món. Per últim introdueix diverses històries de la mitologia clàssica, intercalades amb una al·legoria de la vida en societat a partir de les abelles.

En cas de les Geòrgiques, hem trobat la referència en el llibre III, vers 39. En aquest poema s’esmenta el procés del càstig, i una descripció de la roca que empenyia Sísif, així com de la roda que torturava Ixió.

immanemque rotam et non exsuperabile saxum.”

Traducció

“…de la roda monstruosa i de la invencible roca.” [Trad. Miquel Dolç]

El tercer llibre està relacionat amb el món de la cria dels animals. Està dividida en dues parts principals, la primera part està dedicada a la selecció de la raça, de la cria dels cavalls i del bestiar. Conclou amb una descripció del furor provocat en tots els animals pel desig sexual. La segona meitat del llibre està dedicat a l’atenció i protecció de les espècies ovina i caprina, i dels seus productes derivats. Inclou amb una descripció del caos i la devastació causada per una plaga a Noricum. A la segona meitat inclou un pròleg on invoquen déus grecs i italians a abordar temes com la intenció de Virgili per honrar tant Cèsar i els seus mecenes patronals, com les seves aspiracions poètiques elevades i la dificultat de la matèria a seguir.

Pervivència

Com ja hem explicat durant tot l’article, la nostra cerca prové del llibre El Cafè de la Granota, que en un capítol només explica el càstig de manera que el protagonista es troba en una situació semblant que el mateix Sísif. És just en el primer capítol de l’obra, Un barril de sabó moll, que s’esmenta el personatge i el mite de Sísif, per comparar-lo amb Florenci, el protagonista de l’episodi. Qui estableix la relació és Teodor, l’apotecari. Precisament un altre apotecari, Honorat, serà qui mostrarà a Miquel Garrigues el quadre que representa l’escena del barquer Caront conduint les ànimes cap al regne dels morts. Sembla, doncs, que podem atribuir als apotecaris del poble, una de les poques professions liberals que hi són representades un cert vernís de cultura clàssica, almenys pel que fa a la coneixença de referents universals. La intervenció dels dos apotecaris situa el mite en un lloc de privilegi dins del relat. En el que ara ens ocupa, se’ns diu que és ell, el farmacèutic, el responsable del sobrenom ”Sísif de la Ribera” amb què és conjunt el Florenci. En el conte Senyora mort,carta de Miquel Garrigues, és la visió del quadre amb l’escena de Caront transportant les ànimes el que motiva la lletra  del protagonista, que reclama una plaça de barquer en el més enllà. Així, doncs, la presència del mite clàssic en ambdós contes no és només un element ornamental, sinó de primer ordre. El narrador trasllada la referència clàssica a l’actualitat per donar-li nou sentit o bé per redescobrir el sentit veritable que ha tingut sempre; i és que els mites antics parlen, en realitat, dels homes i les dones de tots els temps, dels seus esforços i lluites, dels seus anhels, encara que ho facin amb la figura interposada dels déus o dels herois. Moncada ho va saber entendre i en deixà testimoni a la seva obra.

Carla Latorre i Irene Berdún 2.2

Edgar Allan Poe i el llatí

Edgar Allan Poe és un escriptor molt famós del segle XIX i que actualment ho continua sent gràcies a les seves històries de terror. Aquest autor, encara que no ho sembli, tenia un gran interès per les civilitzacions de Grècia i Roma. A la Universitat va aprendre tant el llatí com el grec i utilitza principalment el llatí per fer diferents cites en alguns dels contes, poemes etc. que ha escrit.

Edgar Allan Poe

Un dels seus contes de terror més famosos és el de Berenice, que comença amb una cita en llatí: “Dicebant mihi sodales, si sepulchrum amicae visitarem, curas meas aliquantulum fore levatas“- Ebn ZaiatAltres cites que podem trobar en els seus escrits són:

Eleonoraagressi sunt mare tenebrarum quid in eo esset exploraturi Gabriel Sionita.

A Descent into the Maëlstrom (Un descens al Maelström), Mellonta Tauta y Eureka: “mare tenebrarum(Oceà atlàntic/ món de tenebres i foscor, com el que Poe recrea en els seus textos més gòtics).

– The Purloined Letter (La carta robada): “Nil sapientiae odiosius acumine nimiocita inventada per Poe i que atribueix a Sèneca.

Thou art the man (Tu ets l’home), la frase llatina “cui bono?”, que és la pregunta sobre la qual gira el misteri del conte.

Poe també emplea i tradueix poemes en llatí en les seves narracions:
Four Beasts in One (Quatre bèsties en una):

Himne llatí:

Mille, mille, mille,
Mille, mille, mille,
Decollavimus, unus homo!
Mille, mille, mille, mille, decollavimus!
Mille, mille, mille,
Vivat qui mille mille occidid!
Tantum vini habet nemo
Quantum sanguinis effudit!

Traducció (en anglès):

A thousand, a thousand, a thousand,
A thousand, a thousand, a thousand,
We, with one warrior have slain!
A thousand, a thousand, a thousand, a thousand,

Sing a thousand over again!
Soho! — let us sing
Long life to our King,
Who knocked over a thousand so fine
Soho! — let us roar,

He has given us more
Red gallons of gore
Than all Syria can furnish of wine!

– The Pit and the Pendulum (El pou i el pèndol):

Llatí:

Impia tortorum longas hic turba furores
Sanguinis innocui, non satiata, aluit.
Sospite nunc patria, fracto nunc funeris antro,
Mors ubi dira fuit vita salusque patent.
–Quatrain composed for the gates of a market to be erected upon the site of the Jacobin Club House at Paris.

Traducció (en anglès):

Here the wicked mob, unappeased,
long cherished a hatred of innocent blood.
Now that the fatherland is saved, and the cave of death demolished;
where grim death has been, life and health appear.
rain composed for the gates of a market to be erected upon the site of the Jacobin Club House at Paris.

Algunes característiques de les cites de Poe són:

– La majoria de les cites que Edgar Allan Poe posa en els seus escrits estan en el pricipi del text ( A Tale of Jerusalem (Conte de Jerusalem) , Metzengerstein, Eleonora i Berenice).

– En el cas de The Cask of Amontillado (La bóta d’amontillado) i Berenice, les cites són una pista de com serà el final del llibre.

– Diddling Considered as One of the Exact Sciences (L’estafa, considerat com una de les Ciències Exactes), A Tale of Jerusalem, X-ing in a paragrab (X en un solt) i The Island of the Fay (L’illa de la fada). Els autors que es citen en aquests relats són Horaci, Lucà, Ciceró i Servi.

– The Purloined Letter o en Berenice, la cita inicial també es repeteix en el text, creant una doble cita.

En els seus contes i poemes podem distingir tres tipus de cites: cites d’autors llatins, cites d’autors moderns i cites inventades. Quines són les frases que posaríeu en cada tipus de cites que fa aquest autor? Quina és la traducció de cada citació?

Un dels llibres que recull moltes de les històries d’Edgar Allan Poe i el llibre que m’ha portat a fer aquest apunt és el de Contes Macabres. Aquest llibre conté en algunes narracions frases llatines al principi, com per exemple el de Berenice. Les frases que apaerixen en aquest llibre són:

Cuentos Macabros

– La cita de Berenice citada anteriorment i també apareixen altres paraules i cites: incitamentumMortuus est Dei filius; credibili est quia ineptum est: et sepultas resurrexit; certum est quia impossibili est. Al final de la història, podem tornar a trobar la primera cita que trobem a la portada del conte: Dicebant mihi sodales si sepulchrum amicae visitarem, curasmeas aliquantulum fore levatas.

El gat negre: en aquest conte, el gat que apareix es diu Plutó, igual que el déu Plutó.

– L’illa de la fada: en aquest conte, trobem en la portada una cita de ServusNullus enim locus sine genio est i també trobem una nota de l’autor que diu: Florem putares mare per liquidum aethera (P. Commire).

– La caiguda de la casa Usher: Son coeur est un luth suspendu; Sitôt qu’on le touche, il résonne (aquest últim en francès) – De Béranger.

– Morella: Al principi d’aquest conte, trobem una famosa cita del filòsof Plató: “Él mismo, solo por sí mismo, eternamente Uno y único”. També trobem la paraula palingenesia en grec παλιγγενεσία i la paraula principium individuationis en llatí.

– Ligeia: el nom de Ligeia és el femení del adjectiu homéric grec ligys (λιγύς, -εια -ύ) (sonor, agut); també es el nom d’una dríada (nimfa protectora dels boscs) en “Les Geòrgiques” (IV, 336) de Virgili.

Coneixeu aquest llibre? Sabeu d’alguna altra història d’aquest o altres autors que hi hagi paraules i frases en llatí i en grec? Seríeu capaços de traduir alguna d’aquestes frases?

Xènia Serra
2n Batxillerat C

Una inscripció llatina en el Crist de Cimabue de Toulouse

Si heu anat a Toulouse, segur que heu visitat monuments tan importants com la basílica de Saint Sernin o el Convent dels Jacobins.

Convent dels Jacobins, a Toulouse [Foto: Joan Molar]

Però, heu anat al Convent dels Agustins? Sabeu qui són els Agustins? Són un orde de frares mendicants que segueixen la regla de Sant Agustí, un antic bisbe d’Hipona. Entre finals del segle XIII i principis del XIV es va establir a Tolosa una comunitat de frares agustins en un antic convent, situat al mig de la ciutat, a prop del riu Garona.

Vista del riu Garona, prop del Convent dels Agustins de Toulouse [Foto: Joan Molar]

El convent és d’estil gòtic, i avui funciona com un museu. S’hi guarden moltes obres d’art: els capitells romànics del claustre de Saint Sernin, diverses escultures i pintures gòtiques. D’entre aquestes, destaca el Crist de Cimabue. És una representació gòtica de la creu, que té al damunt seu les lletres Ihc Nazarenu Rex Iudeorum.

Inscripció de la Creu de Cimabue, al Museu dels Agustins de Toulouse [Foto: Joan Molar]

La creu està encapçalada per aquesta inscripció, molt habitual en les creus cristianes. A vegades, es troba abreujada en la forma INRI, composta per les lletres inicials de cadascuna de les paraules. El nom Iesus també apareix abreujat en la inscripció amb les lletres IHC. Aquesta abreviatura prové de les tres primeres lletres, en grec, de la paraula Iesus; són, en majúscula IHC. Posteriorment, en passar-les al llatí, es van transcriure IHS, que és una abreviatura que també apareix sovint.

En el conjunt de la inscripció, les lletres tenen ornaments que les embelleixen: són lletres gòtiques. El Crist de Cimabue és una pintura sobre fusta del segle XIII, d’inicis del gòtic.

Vista general de la Creu de Cimabue [Foto: Joan Molar]

Comentari gramatical: Utilitzaré la inscripció completa per fer la traducció correctament; la que apareix en el Crist de la imatge té algunes variacions respecte de l’original llatí, que és el següent: Iesus Nazarenus Rex Iudaeorum.

Iesus: Nominatiu singular; nucli del Sintagma Nominal.

Nazarenus: Nominatiu singular; adjectiu qualificatiu gentilici; complement de Iesus.

Rex: Nominatiu singular; nucli del sintagma nominal en aposició.

Iudaeorum: Genitiu plural; complement de Rex.

(Rex Iudaeorum forma un Sintagma Nominal en aposició, que complementa Iesus Nazarenus).

Traducció literal: Jesucrist el Natzarè, Rei dels Jueus.

Sentit extens:

Aquesta inscripció la van escriure els soldats romans en un context de divisions internes entre els jueus: la Torah diu que en algun moment arribarà un Messies, i això provocava l’aparició de sectes i profetes. Jesús va ser considerat un de tants. Va ser en aquestes circumstàncies que els soldats romans, dalt de la creu on Jesús estava crucificat, van escriure Iesus Nazarenus Rex Iudeorum. Ho van escriure en llatí, grec i hebreu, i, per tant, en alfabets diferents. Tenia un sentit de burla i escarni, perquè contraposava la majestat i la submissió degudes a un rei amb l’execució cruel que suposa la crucifixió. Tenia també un sentit d’exemplaritat perquè pretenia deixar clar què passaria a qui trenqués l’statu quo del judaisme, ja que la situació d’aquell moment afavoria els romans.

Ara, si heu llegit amb atenció l’article, contesteu les preguntes que aquí us deixo:

1. Quina és l’abreviatura de Iesus Nazarenus Rex Iudaeorum? Què significa en minúscula i com a llatinisme? Especifica’n el sentit extens i posa una frase que el contingui.

2. Escriviu les desinències dels diferents casos que apareixen en la inscripció.

3. Segur que aquesta inscripció l’heu vista en molts llocs. Citeu-los. Apareixia abreujada o no?

4. Feu la comparació entre la inscripció original llatina i la que heu vist en la imatge del Crist de Cimabue.

5. Per referir-nos a Jesús, sovint utilitzem la paraula Crist. Sabeu quin és el seu origen etimològic i quin és el seu significat?

Pau Molar

“De Itinere”: Berna

Les vacances ja s’acaben, però sempre és bonic recordar els bons moments. Aquest Nadal, he passat uns dies amb la família a la ciutat de Berna, la capital de Suïssa. El paisatge és completament alpí, d’alta muntanya, però hi he trobat referències clàssiques que segur que us interessaran.

Abans de començar, fem una mica d’història. Suïssa és coneguda també amb el nom de Confederació Helvètica o Helvetia. Aquesta denominació prové de l’antiga tribu dels Helvecis (Helvetii), que habitaven una regió centreeuropea entre el mont Jura, el Roine, el llac leman i el Rin. Juli Cèsar parla, a De bello Gallico, de les batalles contra els helvecis, en els diversos intents d’arribar més enllà del Rin. Els helvecis eren un poble cèltic, que es va enfrontar amb els romans en la seva emigració cap al sud-oest, ja que en aquells moments Juli Cèsar i el seu exèrcit intentaven conquerir la Gàl·lia.

Des de la seva fundació, a finals del segle XIII, Suïssa s’ha organitzat políticament com una confederació  de cantons. En un principi, aquesta unió va sorgir per defensar-se dels possibles atacs del Sacre Imperi Romano-Germànic i la van iniciar tres cantons de l’àrea germànica (Schwyz, Uri i Unterwalden), l’any 1291. Qualsevol cantó pot incorporar-se lliurament a la Confederació Helvètica i pot abandonar-la, amb previ referèndum.

Vista general del casc antic de Berna, amb el Zytglogge, rellotge astronòmic, al fons
[Foto: Joan Molar]

Aquest sistema polític es concreta en dos òrgans de representació: el Consell Nacional de Suïssa i el Consell d’Estats. El primer està format per 46 diputats, dos per cada cantó i un per cada mig cantó.  El Consell d’Estats està format per 200 diputats, elegits segons el sistema de representació proporcional de cada cantó. Aquests consells es reuneixen en un edifici històric, el Palau Federal, situat al mig de la ciutat.

Façana del Palau Federal de Berna [Foto: Joan Molar]

És un palau de mitjans del segle XIX (es va començar a construir el 1852), d’estil neoclàssic. En la seva façana, sota el frontó i en el fris, hi ha la inscripció següent: Curia Confoederationis Helveticae.

Inscripció llatina en el Palau Federal de Berna [Foto: Joan Molar]

 Traducció literal

 Curia és un nominatiu singular femení, que en aquest sintagma és un substantiu i fa de nucli del SN.

Confoederationis és un genitiu singular femení de la 3a declinació, fa de nucli del sintagma Confoederationis Helveticae que, en la traducció, seria  un Sintagma Preposicional i faria la funció d’un Complement Nominal (de Curia).

Helveticae és un genitiu singular femení; és un Adjectiu i qualifica el nucli del Sintagma Nominal, Confoederationis. 

-La traducció literal de tot el Sintagma Nominal és: Cúria de la Confederació Helvètica. 

En l’edifici, aquesta inscripció llatina també està recollida en les quatre llengües oficials de la Confederació: alemanya, francesa, italiana i romanx o retoromànica. Per tant, la inscripció es pot llegir de totes aquestes maneres: BundeshausPalais fédéralPalazzo federaleChasa federala.

Comentari sobre la inscripció llatina: Tal com hem indicat al començament de l’article, Confederació Helvètica és un dels noms habituals per referir-se a Suïssa. El terme Helvetia, d’origen llatí, apareix  per primera vegada citat en un document alemany de la Guerra dels Trenta Anys (segle XVII).  Per altra banda, el nom Suïssa prové d’un dels cantons que formen la Confederació, el cantó de  Schwyz, un dels fundadors de primera hora (1291).

A Suïssa, avui encara queden senyals de l’herència llatina en la parla romanx a les profundes valls alpines del cantó dels Grisons, que limiten amb Itàlia i Àustria. En el període de formació de les llengües romàniques, el romanx o retoromànic es va parlar en àmplies àrees del centre d’Europa. Cal saber que, actualment, el romanx, tot i que és llengua oficial a Suïssa, només és parlada per un 0.5 % dels seus habitants i està en risc de desaparèixer.

Mapa lingüístic de Suïssa [Font: Racó català]

Ara, si heu llegit bé l’article, podreu contestar aquestes preguntes:

1. Què és una confederació?

2. Quin nom llatí és l’equivalent a Suïssa?

3. Què és la llengua romanx? On va ser parlada i on es parla ara? Segons el seu origen, a quina família lingüística pertany? Quines altres llengües germanes coneixem? Aprofiteu per repassar el primer tema del curs i expliqueu-ne el procés de formació.

4. Visiteu l’altre article sobre Suïssa enllaçat al principi i digueu quines altres reminiscències clàssiques s’hi esmenten.

Pau Molar

Viatgem a l’infern amb Dante i Virgili

Els alumnes de 1r de Batxillerat que cursem l’assignatura de literatura universal hem estat treballant l’obra de la Divina Comèdia, en concret el llibre de l’Infern. Per altra banda, a llatí estem llegint l’obra de Virgili, l’Eneida, i és per això que el meu company Carlos i jo vàrem decidir, aprofitant tots els recursos que havíem extret de la feina realitzada per a l’estudi de la Divina Comèdia i basant-nos en el capítol de la baixada a l’Avern de l’adaptació de lEneida, A la recerca d’una pàtria, fer una comparació entre la baixada de Dant a l’Infern, acompanyat per Virgili, i la baixada d’Eneas, també a l’Infern.

Per poder completar del tot la informació que proporcionarem en aquest article, us farem cinc cèntims de les obres esmentades anteriorment i dels seus personatges principals. Comencem doncs per l’Eneida de Virgili.

L’Eneida de Virgili, és un poema èpic llatí i que el poeta deixà inacabat després de treballar-hi del 29 aC al 19 aC. El poema recull la llegenda dels viatges d’Enees des que fugí de Troia, amb el seu pare i el seu fill, Ascani, fins que s’establí al Laci.

Eneas i la Sibil·la a l’infern

Per altra banda, la Divina Comèdia consta de tres parts (Infern, Purgatori i Paradís) i fou escrita entre el 1307 i el 1321. Dant té el propòsit d’ensenyar-hi que per a aconseguir la felicitat cal recórrer un llarg camí que, tot passant per dos estadis (l’odi al pecat —simbolitzat per l’Infern— i la purificació en el penediment —simbolitzada pel purgatori—) es pot arribar a la felicitat màxima (l’edèn o paradís). En el camí l’home és acompanyat per la raó humana (personificada per Virgili) i la revelació (personificada per Beatriu).

Dante i la baixada de l'infern

Dant a l’Infern. Darrere seu hi trobem els nou cercles en que es divideix l’Infern.

Feta aquesta introducció, passarem a la comparació:

Per què baixen a l’Infern?                                                      

Eneas arriba finalment a Itàlia després d’un llarg viatge des de Troia. Allà, hi visita la cova consagrada a Apol·lo habitada per la Sibil·la. Aquesta prediu un futur molt ennuvolat per a Eneas i els seus, reflectit en sang i terribles guerres. És en aquest moment que Eneas decideix baixar als Inferns per poder veure el seu pare per última vegada.

Per a  Dant, el descens a l’Infern és el primer capítol del seu llarg viatge per retrobar-se finalment amb la seva completa felicitat, Beatriu, i harmonitzar la seva ànima amb l’amor diví.

Com entren a l’Infern?                                                     

La Sibil·la explica a Eneas que per poder descendir a l’Avern ha de buscar un arbre consagrat a Juno que té un branquilló d’or al tronc, ja que la bella Prosèrpina, reina dels Inferns, l’hi exigirà com a tribut. Quan Eneas obté aquest branquilló, la Sibil·la guia el jove cap a la boca de la cova on es troba la porta cap a l’Infern.

“La Branca Daurada (de l’Eneida)”, pintura de J. M. W. Turner.

Dant, als seus 35 anys, es troba al mig d’una selva fosca. Espantat de no trobar el camí, apareix el poeta Virgili que el guiarà a través de la porta de l’Infern. Aquesta du la següent inscripció: “Per si va ne la città dolente, per me si va ne l’etterno dolore, per me si va tra la perduta gente. Giustizia mosse il mio alto fattore; fecemi la divina podestate, la somma sapïenza e ‘l primo amore. Dinanzi a me non fuor cose createse non etterne, e io etterno duro. Lasciate ogne speranza, voi ch’intrate”. Divina Comèdia

Qui els acompanya durant el viatge a l’Infern?

La Sibil·la és qui acompanya Eneas durant el descens a l’Avern.

Virgili és qui acompanya a Dant durant el descens a l’Avern.

Quins personatges troben pel camí?

En aquesta adaptació que estem llegint, Eneas es troba als vestíbuls de l’Infern quan topa amb els fantasmes de la Malaltia, la Por, la Fam, la Guerra i la Discòrdia. També, algunes criatures monstruoses com ara les gòrgones, les harpies i la Quimera, una barreja de lleó, serp i cabra. Més endavant, Caront, el barquer del riu Estix; el timoner Palinur, que va morir travessat amb una llança que li van llençar els bàrbars; Cèrber, el gos de tres caps que protegia les portes de l’Infern i que com que no els deixava continuar el seu pas, la Sibil·la li llançà una mena de coca feta amb mel i farina i impregnada amb substàncies soporíferes (que fan venir son) i que la criatura devorà d’una queixalada i quedà profundament adormit. Seguidament, troben les ànimes del nens que havien mort poc després de néixer, els condemnats a mort per una delació injusta, els desesperats que s’havien tret la vida i les víctimes d’una passió malaurada, com ara Dido juntament amb el seu primer marit Siqueu. Als camps més extrems, Eneas troba guerrers famosos, entre ells, molts companys de guerra havia perdut pel camí, com Deífob, mort després d’un martiri cruel i el personatge de Prosèrpina a qui ofereix el branquilló. Finalment es retroba amb el seu pare Anquises, però que tan sols és un espectre. Altres personatges a destacar que surten esmentats però que no es troben com a tals a l’Avern són: Helena, Paris, Ulisses, Silvi, Lavínia, Ròmul, Cèsar, Ascani i August.

Pel que fa a l’Infern de la Divina Comèdia, anomenarem els personatges que hem cregut més importants, ja que és una obra molt extensa. Dant i Virgili es creuen amb ànimes com les de Cèsar, August, Eneas i Anquises i espectres de pontificats com ara Sant Pau, Celestí V… Cal remarcar la importància de l’aparició de personatges, sempre en forma d’ànima, de grans escriptors i filòsofs de l’antiguitat com Homer, Horaci, Ovidi o  Aristòtil, Sòcrates i Plató, tots ells molt propers a l’època de Virgili, personatge que acompanya Dant en aquest viatge i autor de l’Eneida. Com a l’Eneida, apareix Caront, el barquer de l’Infern, Dido o Cèrber, el gos de tres caps que impedeix el pas a Dant i Virgili. Personatges importants també en aquest llibre són Flègies, el barquer de l’Estix, o Francesca di Rimini i el seu cunyat Paolo que van cometre adulteri. I per acabar, cal nombrar a Llucifer, el dimoni de l’Infern que porta la llum.

Per quins indrets passen?

Eneas passa per paratges com ara el llac Estix, on es troba Caront; el riu Tàrtar, on són castigats els traïdors, els cobdiciosos i la resta d’homes que havien comès faltes imperdonables en vida; l’Elisi, un paradís etern ple de boscos resplendents i prades verdes per als qui havien viscut virtuosament i el riu Lete, on els homes beuen per oblidar totalment el passat.

Els indrets que travessa Dant són, per exemple, el riu Aqueront, per on navega Caront i el llac Estix, on es troben els iracunds. L’escriptor anomena, a més, ciutats importants d’Itàlia com Roma o Florència o la zona de la Toscana. En tots ells apareixen personatges, en forma d’espectre, que havien viscut en aquella zona.

Com surten de l’Avern?

Eneas s’acomiada del seu pare Anquises i surt per una de les dues portes que diuen que té el país del Somni: una en forma de banya, per on passen les visions veritables, i una altra de vori (marfil), per on passen els somnis falsos. I va ser per aquesta última per on Anquises va fer sortir el seu fill del món dels Inferns.

En el cas de l’Infern, els dos poetes surten escalant sobre Satanàs, passant a través del centre de la Terra, i surten a l’altre hemisferi, just abans de l’alba del dia de Pasqua.

Abans d’ensenyar-vos un video sobre l’obra musical de Robert W. Smith La Divina Comedia moviment I. Infierno, interpretada per la Banda de Música C. de Teo, us animem a respondre la pregunta següent i algunes més que us deixem a continuació de l’audiovisual:

Quina definició donaries per expressar el significat de l’Infern? Per què creus que els poetes trien aquest espai per ubicar alguna de les escenes de la seva obra?

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=hie4TBSIzKM[/youtube]

Referent a l’obra musical, podries dir a quina època pertany i alguna dada destacada de la biografia de l’autor?

En algun moment del vídeo apareix un objecte que no està considerat un instrument però que en ocasions s’utilitza com a tal, el reconeixes?

Escoltant aquesta peça, has tingut sensació de trobar-te a l’Infern? Si és així, posa’m un exemple, com ara un instrument, que creï aquest ambient.

CARLOS ROLÓN CATELLI i MARINA SALAS ZAMORA
Institut Isaac Albèniz

Còmics ambientats en l’antiguitat (Ramon Coll)

El passat diumenge 24 de novembre vam acudir a la conferència de Ramon Coll sobre els còmics ambientats en l’antiguitat.

Aquests còmics van ser produïts entre 1940 i 1973, a l’època franquista. Es basen des de la prehistòria fins a la caiguda de l’Imperi Romà. Tenen una alta qualitat respecte als dibuixos però contenen molts anacronismes ja que no són llibres d’història.

Alguns còmics actuals de romans són ÀlixiNeandertalMurenaLes àguiles de Roma El Jabato. Aquest últim està molt ben fet i els dibuixos són de gran qualitat però conté anacronismes històrics. Es basa en una ciutat hittita en el 2 mil·lenni a.C i també apareixen víkings. Comporta un cert canvi als còmics, ja que aquest personatge comença a somriure, característica que abans no afegien.

També s’han realitzat còmics com El viatge al centre de la terra, escrit per Juli Verne o El món perdut, per Conan Doyle. Aquests dos es basen en la paleontologia i en els grans descobriments arqueològics de l’època.

Els còmics han inspirat molt al cinema com la pel·lícula de El Capitán TruenoEl signe de la creuFabiola.

A vegades, utilitzen un recurs per tornar al passat, la màquina del temps, com ara en Viatge al passat (Kid Martin, 1946). Barregen ciència ficció i elements històrics, un gran exponent van ser les fantàstiques obres de Flash Gordon. Hi ha altres còmics com per exemple Titán, el invencible (Bruguera, 1947) que barreja astronautes lluitant en amfiteatres o Rock Vanguard en el que apareixen animals gegants.

Com aquests còmics van ser realitzats a l’època franquista eren de caràcter nacionalcatòlic, com ara Heroïs Bíblics o Sucedió una vez.

Dins de tota la categoria de personatges hi trobem Purk, l’Home de Pedra, que era una mena de Tarzán. El còmic era molt surrealista, hi havia homes amb cap de lleó o de rinoceront. A Piel de Lobo, per exemple, sortien centaures o sirenes. La gent, però, creien que existien.

També hi havia personatges que estaven en contra de Roma com era Viriato o Aníbal.

Fixant-nos en el còmic a Egipte trobem Skaner, el rei del desert. Aquest nom és una paradoxa, ja que el desert ho relacionem amb la soledat. I un altre és El puny de bronze, que tracta d’una mòmia.

En relació a Grècia, hi van crear Ayax El GrecEl Coloso, que inclou mitologia grega, El Gran HelenoAquiles El GrecAbans que Troia caigués. En aquest últim, hi apareixen muntant a cavall amb estreps, fet que no va sorgir fins més endavant. Això és un anacronisme, però es justifica dient que no és un llibre d’història.

Respecte a Roma trobem còmics com Orlan, l’intrèpidEl Príncep de Rodes, que tracta d’aventures, Coraza, que és un dels pocs còmics en què el protagonista mor, és menjat pels lleons en un amfiteatre, El Libertador que era un patrici romà i amagava el seu rostre darrere d’un casc, Praco El Pastor.

Fets a Catalunya en trobem Història i llegenda.

Encara que n’hi ha pocs, trobem còmics d’humor com Tio vivo o La historia esa, vista por Hollywood.

ENTREVISTA A RAMON COLL

-Quina carrera has cursat?

Vaig estudiar arqueologia, abans eren cinc anys d’estudis universitaris.

-Quin és el vostre còmic preferit?

El Jabato. S’ha notat?

-Un personatge preferit?

El Jabato i altres personatges dolents com Càrtal, Nomà…

-Creu que l’ús del còmic facilitaria l’aprenentatge d’èpoques passades?

Absolutament, ja que llegint i mirant les imatges ho recordes millor. Recordo que als vuit anys ja sabia que eren els hittites gràcies a El Jabato. Ara els còmics ambientats en l’antiguitat és una eina poc aprofitada i això facilitaria l’aprenentatge respecte aquest àmbit. També recordo que a l’escola els professors recomanaven als pares dels nens amb més dificultats que compressin “Érase una vez el hombre…”, ja que era una altra manera fàcil i divertida d’aprendre.

-Un còmic que no tingui anacronismes?











La majoria en tenen però que no en tinguin hi ha varis basats en els romans com MorenaÀguiles de Roma o Neandertal.

-Els còmics, com ha dit abans no són un llibre d’història, però que hi hagi tants anacronismes a la llarga no pot ser negatiu?

Per als historiadors no, perquè ja saben que allò no era així. Per a ells és com veure un pirata amb un barret, estem acostumats i sabem que això no és així en realitat. Ja que volen inspirar-se en l’antiguitat, que ho facin bé i que contractin assessors històrics.

-En una escala de l’1 al 10, quina influència ha tingut el cinema als còmics?

Moltíssim, un nou. A més a més es retroalimenten.

-“Història i llegenda” va ser l’únic còmic en català ambientat en l’època?

Sí.

-Vols fer alguna declaració per a Aracne?

I tant. Llegiu El Jabato i còmics històrics en general.

Moltes gràcies, Ramon!

Camila i Xènia

1r de batx. Grec i LLatí

“Madeja, madeja”

Un dels poemes de Bodas de Sangre de Federico García Lorca és “Madeja, madeja”. És recitada per dues “Muchachas” a l’últim acte i té uns clars referents clàssics tant en la forma com en el contingut. Quins són i per què?

Un alumne de 4t de l’ESO va comentar que el text  “Madeja, madeja” semblava un Rap i aquí en teniu el resultat:

Ester Falip
Professora de Llengua i Literatura Castellana
Institut Castellar del Vallès