Una tasca del Fil Moodle era fer un muntatge amb el nostre tòpic. La Lida ens va animar amb aquest poema visual i amb els treballs d’altres anys publicats al bloc, i jo no em vaig poder resistir al carpe diem!
Uxue Avilés
1r de batx. Llatí
Origen llatí dels noms
vid. aquí
Què us ha semblat? Què en sabeu vosaltres? Quins apunts heu publicat als vostres blocs sobre l’antroponímia d’origen grecollatí?…
Si en voleu saber més, diumenge 3 de juny, a les 11.00 hores, a l’Escola de Mallorquí de Manacor, dins el cicle de xerrades d’Acampallengua no us perdeu la meva conferència “L’origen dels noms i cognoms catalans”.
Antoni Janer Torrens
professor de l’IES Damià Huguet
Campos, Mallorca
Ella treballava a la plaça del fòrum en un parada de fruits secs; jo passava sovint sense fixar-me en res més que en la seva pell resplendent sota el sol del migdia, quan les coses més senzilles es tornen tresors. Mai no he estat una persona tímida, potser perquè no vaig arribar a comprendre el seu significat, per tant res no m’impedia d’ observar-la sense cap pudor, quan jo la mirava ningú no existia al fòrum, com la força de tot l’Olimp, la meva mirada penetrava el seu cos banyat de llum.
Les primeres paraules que vam creuar no les recordo i no sabria per què les vam iniciar, recordo les nostres passes allunyant-se plaça amunt mentre observàvem el sol desfent-se entre les muntanyes. Vam arribar a casa seva entre acudits sobre la gent que tots dos ens trobàvem al fòrum i altre cop no sabria dir-vos com és que vaig trobar-me amb els seus llavis, érem ombres en les clarianes del solstici que s’infiltraven per la finestra, ens vam integrar en la densitat dels aromes, érem i no existien pensaments, foc i vent.
El seu nom es presentava en els meus llavis amb facilitat, com l’impuls de l’instint, vaig posar-me dempeus i no vaig aturar-me des que el sol va aparèixer, em movia amb la gràcia d’un ballarí i percebia l’harmonia del món com un gran músic, ella va despertar un esperit atàvic en mi, jo vaig cedir al desig.
Els altres no compartien el meu entusiasme, parlaven amb mi i m’aconsellaven, discutien sobre termes que no era capaç de compendre, obsessió, ira, por, misèria. Jo únicament dedicava tot a observar-la, la perseguia en cada pas, en cada alè, en tots els seus pensaments.
Ella es va esfumar amb el xiuxiueig del fullatge, vaig buscar l’única persona en tota Roma capaç de obrir-me un nou camí en el neguit. Els últims carrers de les cases dels mercaders eren al seu cau, amb ulls sobre l’asfalt governava en la clandestinitat.
Les escales giravoltaven descobrint nous tapissos, escenes estrambòtiques del gènere humà, on la imaginació s’endinsava. Evidentment m’esperava amb tot llest per començar, trenta talles de fusta antiga, espècies fresques sobre el plat, dotze espelmes sota l’òrbita dels ulls de bou, les urpes de l’àguila reial i els meus dits com a compositors de l’obra, tot està preparat.
Escric el conjur induït per la potència dels aromes, una estranya companyia estimula els meus músculs mentre la seducció de les paraules desperta el subconscient que es manifesta en tots els versos. No té sentit pensar en nocions com el temps i l’espai, aquesta és una nova dimensió amb regles pròpies, hem travessat el món de les paraules i únicament distingeixo clars i obscurs, grans onades d’aire mobilitzen aquest espai ingravitatori, i ella és aquí, ara tan aprop que sóc capaç d’apropar el seu cor al meu pit, sentir la seva respiració al meu coll, observo el seu iris i pronuncio el seu nom que s’expandeix al llarg de l’espai.
Ara ho sé, ella és la regent d’aquest univers extraordinari, jo la vaig allunyar del món, lluny de la carn i els ossos. Vam estimar-nos tant que ella va convertir-se en l’atmosfera del meu esperit, quan els rajos van travessar la nostra habitació van emportar-se els seus records, les seves petjades i viuen en mi, jo sóc el guàrdia dels seus petons tatuats als meus llavis en secret.
És moment de tornar al cau, doncs els olors s’apaguen, els músculs s’enfonsen i la seva imatge s’allunya, la seva veu en mi, els seus bategs entre els meus dits, la seva pell brillant des dels meus ulls, no es poden apagar. Les convulsions comencen a precipitar-se, el cor s’ofega, ja és el moment…
L’única persona que podria obrir-me un nou camí de nou ja ho té tot preparat, perquè me’n vagi en el mateix silenci en què vaig arribar.
Dani Costa
aràcnida universitari
De tots és sabut que de Grècia arrenca bona part de la tradició científica, fins i tot els filòsofs grecs van desenvolupar les primeres teories sobre l’origen de la química i la seva constitució. Destaca Empèdocles amb la teoria dels elements constituents de la matèria: γῆ (terra), πῦρ (foc), ὒδωρ (aigua) i ἀήρ (aire).
El mateix nom de la química és grec: χυμεία (khymeía) i la majoria dels elements químics tenen el nom d’arrel clàssica el principi del qual forma el símbol, per tant si sabem que or en llatí és aurum ens serà més fàcil recordar el seu símbol AU.
N.B.: Cliqueu damunt la diapositiva.
De la tasca manada a El Fil Moodle de 4t a partir del llibre Arrels clàssiques del lèxic científic, tècnic i humanístic (ed. Teide), jo he fet la següent recerca de l’origen dels ètims grecs i llatins dels noms dels elements químics:
Clara Trullenque
4t ESO Llatí opt.2
Petó: Acte de tocar amb els llavis una persona o alguna cosa cloent-los i descloent-los en el moment del contacte, tot produint un soroll característic.
Darrere d’aquestes paraules s’amaga tot un món.Un viatge que convida a somiar a tothom per igual, que darrere d’aquest cadascú calla, o bé propaga en veu molt alta la seva pròpia intenció. Tots somiem al cloure els llavis i pensem en allò que desitgem, en allò que busquem i volem aconseguir.
Hi ha milions de petons. Un seguit infinit de petons amb diferents significats. Anomenar-los tots seria gairebé impossible, perquè n’estic segura que qualsevol podria parlar d’un altre petó per a mi encara desconegut o inconcebible. Per a mi, personalment hi ha uns petons clars i coneguts per tots nosaltres, que ens fan sentir persones dintre d’un món tan gran.
Uns d’ells són els petons insignificants. Petons per cortesia, perquè hi ha petons que avui en dia també s’utilitzen com a senyal de benvinguda, com a salutació. Aquí a Catalunya i a la resta d’Espanya, tenim costum de fer petons, un a cada galta. En canvi, diuen que a França saluden amb tres petons, un a cada banda de la galta i un últim als llavis. Diferents maneres de fer-ho però que cap d’aquestes ens diu gaire més que un simple hola.
D’altres petons signifiquen esperança, carinyo cap alguna cosa que apreciem de veritat, i per la qual guardem un gran sentiment. Besar algun objecte estimat ens aporta força, ens fa sentir més aprop d’allò que per nosaltres significa. Viatgem al passat, com una màquina del temps que ens transporta i ens fa recordar amb plena claredat, tal i com si en aquell mateix instant que col.loquen els llavis, poguessin estar sentint el mateix aire que voltava en aquell instant de la nostra memòria.
Però hi ha uns petons que ens envaeixen. Petons que són forts, que ni nosaltres mateixos tenim prou força com per parar-los. Aquets petons són els que tothom enveja quan no els té, són aquells que només faríem quan sentim un sentiment tan gran com l’amor. L’amor va de la mà d’aquests petons. Sentir a l’altra persona com si fossin una sola, sentir el seu sabor tan característic que fa que si ens l’amaguessin entre un milió de petons seguirien sabent quin és el nostre. Besar és increïble i tothom desitja fer-ho quan és de veritat.
De fet tots els petons ens fan ser com som. Son viatges en el temps que ens ajuden a recordar d’on venim i on volem anar. Totes les pel.lícules tenen una escena on n’apareix un, totes les novel·les en parlen… els petons estan presents en el nostre dia a dia sense excepció, és més , en un dels papers més importants ja que ens fan ser millors persones sempre que tens l’oportunitat de fer-nos parar un moment i recordar-nos que darrera d’aquell petó s’amaga una gran quantitat de vida, de nosaltres.
Andrea Lara
2n Batxillerat B
“Tot i que ens creiem totalment lliures, estem carregats de tabús i limitacions. Els antics romans haurien considerat la majoria de les nostres actituds respecte al sexe una cosa inaudita i fins i tot absurdes. [..] Als ciutadans de Roma, el sentiment de culpa que nosaltres solem associar amb el plaer sexual els hauria semblat estrany“.
John R. Clarke
Per tal que podeu entendre el que a continuació us explicaré, és necessari que oblideu tots els tabús que, fins ara ens han inculcat, i que, abans del Cristianisme no hi eren en absolut. A l’època romana, el sexe era considerat una necessitat humana més, com menjar o dormir. Per tant, la perspectiva era molt diferent que a la nostra actual; hom parlava de sexe, i a ningú no li semblava dolent que s’hi parlés en moments seriosos o fins i tot, en família. Després, amb l’arribada de la religió cristiana especialment, el sexe va passar a considerar-se únicament una qüestió reproductiva, i els costums van canviar de manera extraordinària, fins al punt que el plaer sexual es va considerar un pecat. Però bé, tornem als romans. La perspectiva de llavors era ben diferent a la d’ara, així que us demano que obriu molt els vostres caps per tal d’entendre -i així qüestionar o acceptar- el passat.
Heu vist mai a les parets de les vostres cases o la dels vostres amics, objectes decoratius com aquest? Sincerament, en quin cap -actual- entra tenir això a casa? Doncs pels romans, l’arquitectura eròtica era símbol de distinció i, a més, es creia que allunyava la mala sort. Símbols fàl·lics, pintures eròtiques i escultures una mica explícites formaven part del mobiliari urbà sense que ningú no s’exaltés o incomodés.
Però l’erotisme no es trobava únicament a l’art. Possiblement el sexe romà és considerat, ara per ara, exageradament desinhibit o, inclús, depravat, ja que, a la vida diària, el sexe es trobava arreu. Malgrat això, tampoc hem de pensar que hi havia tanta libertat: La llibertat sexual estava determinada per la classe social. L’èlit era completament exempta; no hi havia problema si freqüentava prostitutes o esclaus, ja que els últims eren considerats inferiors. Per exemple, un ciutadà romà podia tranquil·lament fer l’amor amb la seva dona al llit, després amb un home a les termes (no hi havia distinció de sexes), amb una prostituta a un bordell i amb un esclau al pati de sa casa, sense considerar-se adulteri. En canvi, es podia fins i tot castrar a qui tingués relacions amb algú de la seva mateixa posició social sense estar-hi casat. Les dones de l’èlit, en canvi, no gaudien de satisfacció ni d’amor amb el seu marit, ja que llavors l’amor no existia i el casament era senzillament per interessos. Les dones podien també tenir amants de tots els sexes mentre que ho mantinguessin en secret; però no gaudien de contemplació sexual i estava mal vist que es tingués en compte -al matrimoni- el seu desig.
Durant l’imperi, les dones van poder gaudir de més drets. El segle primer després de Crist, es va crear el divorci i la dona, només vinculada al seu progenitor (del qui heretava tot quan moria) tenia més llibertats econòmiques, socials i, per tant, sexuals. Tot i el desenfré, hi havia altres tabús que ara no es troben tant, com:
Si voleu podeu mirar el vídeo (5 parts):
Malgrat tot, hi hauria moltes raons per creure que la societat romana tampoc era tan diferent de la nostra, quins creus que han estat els canvis respecte abans? I les similituds? Quina societat escolliries per viure, o amb quina estàs més d’acord? Quina és la teva opinió respecte la societat de l’Imperi Romà? I respecte la nostra? Què creus que va impulsar el canvi? Sabries dir què significa el que diu a la primera imatge? Saps si els romans coneixien i usaven el preservatiu?
Si en vols saber més, no et perdis l’exposició que està preparant Arqueoxarxa i que es podrà visitar a partir del mes de desembre en el Museu de Badalona.
Cecilia Bizzotto
4t ESO Llatí opt. 1
SALVETE!
Com bé ja sabeu, els alumnes de batxillerat (Grec i llatí) i els de 4t d’ESO (Llatí) vam portar samarretes personalitzades a l’excursió a l’Auditori de Camp de Mart de Tarragona. Això sí, tots havíem de portar davant HIC ET NUNC (frase llatina) i darrere MHΔEN AΓAN (frase grega).
*HIC ET NUNC: Aquí i ara
*MHAEN AΓAN: Res en excés
Una tarda d’aquelles avorrides i sense res a fer, estava a l’ordinador i vaig obrir el Moodle del Fil de les Clàssiques. Havia de fer un article el més ràpid possible i vaig començar a buscar coses originals i actuals que fessin referència al llatí.
De cop vaig dir: Les empreses creen samarretes amb estampat llatí? Evidenment!
I a partir d’aquí, li vaig passar el link a la Margalida al mur del Facebook dient-li que encara hi havia empreses en les que creien correcte que posar frases llatines en elles estava bé, ja que molta gent considera el llatí una llengua morta.
Seguim amb l’anècdota, a la Margalida li va semblar genial i parlant vam pensar de que nosaltres podríem fer el mateix.
I així va ser, vam anunciar als alumnes de 4t d’ESO i de 1r de batxillerat de que podriem anar d’excursió amb les samarretes personalitzades. Molts alumnes estaven d’acord i d’altres no, però igualment vam anar a Tarragona totalment diferents de les altres escoles.
Una vegada tothom sapigués el nou projecte, el 23 d’abril (Sant Jordi), vam fer un taller exclusivament per a que tots i totes puguessim pintar-les sense haver de comprar routuladors especials. Va ser un èxit i a més, teniem l’ajut d’ unes quantes noies de 1r de batxillerat que pintaven sense rebre re a canvi.
Ara ja només faltava fer la sortida amb les samarretes posades i òbviament ho vam fer sense cap problema.
Si voleu veure com van quedar, l’Alma Bergel ens ha fet un Power Point genial.
Alma Bergel i Paula Franco
4t ESO Llatí Opt.1
Com esteu veient, els alumnes de l’institut Isaac Albéniz estem molt endinsats en les formes artístiques, ja siguin clàssiques, prosaiques o tecnològiques, com diu la Teresa a l’article sobre el nostre primer treball a la Viquilletra. Hi participem amb un estudi del personatge de Nausica, de la qual treballem dues versions: la de l’Odissea per treballar els textos grecs, i la versió de Maragall per als textos en català.
Com estava promès, aquest article estarà centrat en la dramatització de les escenes triades de la Nausica de Maragall, que personalment m’ha agradat molt fer, encara que de vegades no estigués gaire d’acord amb les motivacions del personatge, com per exemple, que el seu somni fos casar-se amb un heroi.
Centrant-nos en l’aspecte dramàtic, primer de tot vam fer la selecció de textos a partir de l’obra Nausica de Joan Maragall, i vam decidir quins eren els més representatius:
Com a primera escena, vam escollir el fragment on Nausica somia desperta, imaginant-se que arriba un heroi i s’enamora d’ella. En aquell moment, a la vora del riu amb les donzelles, apareix un nàufrag que demana ajuda, i Nausica se li apropa sense por, al contrari de les donzelles que s’espanten. Això representa la personalitat d’una noia curiosa, atrevida i oberta que vol conèixer coses més enllà del seu palau. La segona escena és el descobriment del nom de l’heroi, Ulisses, davant de la reina dels feacis, on Nausica s’enamora encara més d’Ulisses ja que és l’heroi que sempre havia somiat. La tercera és el desenllaç inevitable, Ulisses ha de tornar a Ítaca, on la seva dona i fill l’esperen. Aquí Nausica entén que Ulisses no és el seu heroi i que no podrà viure la seva història d’amor amb ell, ja que té una família i un deure amb ells. Per finalitzar, es va escollir un fragment de Daimó per la seva gran importancia com a “cec que ho veu tot”, és el personatge que dóna els consells savis i és, com si diguéssim, el personatge que revela el futur.
Com a última cosa a ressaltar, l’escenografia va quedar molt integrada en l’entramat de disciplines que volíem lligar, el piano i el contrabaix integrats en l’escena va ser una bona idea, i lligar-ho tot amb els dibuixos crec que fa la història més clara i entenedora.
Sara Castro
2n batxillerat
INS Isaac Albéniz
Els Jocs Olímpics de l’antiguitat (vid. El Fil de les Clàssiques) tenien lloc cada quatre anys i duraven cinc dies; però els preparatius començaven un any abans. Quan els heralds o espondòfores garantien que els participants en els jocs fossin grecs, de condició lliure, no culpables cap crim i sense cap maledicció divina. Un mes abans els atletes més avantatjats arribaven a Elis i s’entrenaven nus sota la supervisió dels hellanodíkai o jutges dels grecs. Aquests desqualificaven els competidors que no gaudien de bona forma física i els que mantenien relacions sexuals o no se saltaven la dieta estricta.
Sovint es parla de la dieta òptima dels esportistes per tal d’augmentar el seu rendiment. No hi ha jocs olímpics sense els patrocinadors en alimentació. A manca de begudes energètiques o de Cola Cao, els antics atletes se sotmetien a unes dietes especials.
Càrmides, vencedor a la cursa de l’estadi el 688 aC, feia una dieta de figues seques.
Dròmeu d’Estimfàlia, vencedor en una cursa de resistència en dos jocs consecutius 484 i 480 aC, la seva dieta era a base de consumir grans quantitats de carn.
Uns mesos abans del solstici d’estiu, els heralds proclamaven la treva sagrada.
Els grecs no lluitaven per diners sinó per la glòria. “Ai, Mardoni, ¿contra quina mena d’homes ens han dut a combatre, que no lluiten per l’or o l’argent, sinó per la virtut?”
Arraquió lluitant contra el seu últim adversari en el pancraci, li agafa aquest del coll amb les cames i comença a escanyar-lo. En un intent per sobreviure, Arraquió li va arrencar un dit del peu i el contrincant, amb dolor insuportable, va abandonar el combat, però ja era una mica tard, ja que Arraquió havia mort per manca d’aire. Els jutges van coronar el cadàver, ja que l’altre s’havia retirat de la contesa.
Cleomedes va matar el seu contrincant en un combat de boxa, els jutges no li van atorgar la victòria, ja que consideren que havia comès una falta. Embogit per tal descrèdit, va a una escola on hi ha seixanta nens i va arrencar la columna que aguantava el sostre. Els pares, en veure la desfeta, decidirien linxar l’heroi a cops de pedra.
En les olimpíades, les dones no podien assistir als jocs, tret de la sacerdotessa de Demèter. Si alguna era enxampada l’estimbaven Tipeu abaix. Tanmateix, Cal·lipatira, filla i germana de vencedors olímpics, es va disfressar d’entrenador per veure el seu fill Pisírode. Amb l’alegria per la victòria del seu fill, va perdre la compostura i va voler saltar a la pista, amb tan mala fortuna que perdé el vestit que cobria la seva feminitat. Van discutir sobre la seva mort, però decidiren perdonar-li la vida en atenció als triomfs aconseguits per la seva família.
L’euga de Feidolas va arribar a la meta sense el seu genet i els jutges la van proclamar victoriosa.
Neró va voler participar en els jocs olímpics; però ningú no va voler competir amb ell. Quan va tornar a Roma, havia aconseguit tot un rècord olímpic: mil vuit-centes corones de triomfador. Se li acudí córrer una cursa amb un carro de deu cavalls, just començar no va poder subjectar les regnes de tants cavalls i va rodolar del carro. L’emperador veient-se-la molt magra, va abandonar dignament la cursa.
Teàgenes, tornant un dia de l’escola va passar per l’àgora i, en adornar-se de la bellesa d’una colossal estàtua divina, se la va voler endur a casa seva. Sense pensar-ho dos cops, arrenca l’estàtua i se la carrega a les espatlles. Els conciutadans el volien matar, però un home de seny va aconsellar que la tornès al seu lloc. Amb el pas del temps, fou un vencedor olímpic molt famós.
Esperem que ens ajudeu a trobar més curiositats olímpiques!
Noelia, Lourdes i Míriam
1r Batx. Grec
Quocira vivite fortes
fortiaque adversis opponite pectora rebus.
Horaci, Sàtires 2, 2, 135
Valentia no és no tenir por. Valentia és tenir por i, tot i així, vèncer els límits de la teva pròpia imaginació i sortir allà fora provant de fer-la dèbil. Ser valent és afrontar els problemes de cara, sense colpejar-los amb la força dels punys violents. Ser valent és mirar als ulls i parlar des del cor, no cridar per tal d’ignorar la veritat. Ser valent és anar-hi, tot i sabent que pots perdre més del que voldries. Ser valent és plorar en silenci i saber eixugar-te les llàgrimes tu sol, no plorar per compassió. Ser valent és somriure sempre, des del més profund intent de sinceritat, no somriure per aparentar. Ser valent no és exclamar la llibertat, ni cridar-la sense saber-ne el significat. Ser valent és dur la llibertat dins i aconseguir que t’acompanyi en les situacions més compromeses. Ser valent no és obrir els ulls sempre, ser valent és saber-los tancar en el moment oportú.
Valentia no és parlar sempre, ni fer grans discursos. Les persones que sovint tendeixen a no parlar sense dir res són aquelles que amaguen darrere una història valenta. Ser valent és saber carregar amb la motxilla de la teva història, amb les coses bones i les dolentes, sense haver d’estar demostrant constantment el pes que hom porta a sobre. Ser valent no és demostrar contínuament tot el que saps fer, com de fort ets. Ser valent és estar a l’altura el dia que hi hagi la necessitat. Ser valent no és no plorar mai amb una cançó que t’entendreix, valentia és que no t’importi plorar. Ser valent no és amagar la teva veritat per tal de crear expectació, ser valent és confiar-la a les persones que més aprecies, regalant la teva confiança. Ser valent no és voler oblidar, és intentar conviure amb el record. La valentia és reconèixer que el camí que cada persona ha de seguir no sempre serà paral·lel al nostre, consisteix en deixar marxar encara que dolgui.
Les persones valentes són aquelles que no han negat mai els seus somnis, que s’han atrevit a imaginar una i una altra vegada el cim de la seva muntanya, el cim dels seus desitjos. Les persones amb valentia són aquelles que no necessiten deixar escrita la seva obra de vida i miracles, simplement viuen. Les persones valentes no han de demostrar sempre que admiren els petits detalls, ni ho han de deixar escrit, ni ho han de cridar. Les valentes simplement utilitzen els petits detalls d’amor, sinceritat, amistat i d’altres per tenir un motiu més per somriure, per tenir un motiu més (dins d’una llista interminable) per apreciar més encara les persones que estimen. Ser valent és no tenir por a dir t’estimo: T’estimo, amic, T’estimo, noi. T’estimo, noia. T’estimo pare. T’estimo, mare. T’estimo. T’aprecio. T’ho agraeixo. Gràcies. Perdó. Les persones valentes agraeixen, diuen gràcies en el ple sentit de la paraula, perdonen i saben demanar un perdó. Les persones valentes estimen sense la necessitat d’associar-ho amb l’amor de parella. Estimen i ho demostren. Les persones valentes porten per davant l’empatia, no tenen por de posar-se a la pell de l’altre i estremir-se, o somriure. Valentia és saber que el teló s’està obrint, que els llums funcionen i tu restes sol al centre d’un escenari. Valentia és quedar-s’hi, tot i sabent que segurament aquest cop no hi haurà aplaudiments.
La valentia no es mesura amb els errors, es mesura amb les vegades que una persona s’ha atrevit a equivocar-se. Els valents lluitaran contra les ànsies de deixar d’escriure aquest recull de sentiments, reflexions i confessions sobre aquest mateix paper per poder obrir les portes del seu interior als lectors d’aquestes línies.
Aina Tro
2n Batx.C
