Tag Archives: gestos

Pollice verso, amb el polze girat!

Arran de la meva participació en diferents festivals de reconstrucció històrica, com les IV Jornades Barcino colonia Romae i el Festival Laietània, concretament la realització de la Gladiatura a Vilassar de Dalt, he observat que la gent té una idea equivocada del típic gest que feien els romans per decidir sobre la vida o la mort dels gladiadors vençuts.

El que tots tenim en ment quan es parla d’aquestes posicions de la mà és el puny tancat i el polze cap amunt si es vol salvar el gladiador i el polze cap avall si se’l vol condemnar a morir.

Gest que “condemna a mort” (Quo vadis, 1951)

Gest que suposadament salva la vida
(Gladiator, 2000)

Tots aquests errors provenen de la mala interpretació i traducció d’un quadre Pollice Verso” (1872) del pintor francès Jean-Léon Gérôme.

Quadre en qüestió

Aquest oli mostra un gladiador, concretament un hoplòmac, que espera el veredicte de l’emperador sobre el destí del vençut, que jau a terra. A les graderies es pot veure un públic que dóna la seva opinió, especialment les vestals (sacerdotesses de blanc). Precisament aquestes dones són la font de la controvèrsia: l’autor les va pintar amb els polzes apuntant cap avall.

Detall del quadre al qual veiem l’error

Un cop es van començar a rodar pel·lícules, alguns directors s’hi van inspirar, però el moment crucial va arribar amb l’estrena de la pel·lícula “Gladiator“, on es va acabar de difondre aquesta idea. Per tant, els gestos correctes són:

  • Per condemnar a mort, el gest és estendre la mà amb el dit polze estès, que fa la funció d’espasa, de manera que està desenvainada.
  • Per salvar la vida, s’enfunda “l’espasa” a la mà i es mostra un puny tancat, com es pot veure a la foto de sota.

Per tant, quan veieu alguna pel·lícula o anunci de televisió el gest equivocat, ja sabeu, l’única solució és donar exemple i difusió!

Arnau Lario Devesa

1r Batxillerat

Un petó

Petó: Acte de tocar amb els llavis una persona o alguna cosa cloent-los i descloent-los en el moment del contacte, tot produint un soroll característic.
Darrere d’aquestes paraules s’amaga tot un món.Un viatge que convida a somiar a tothom per igual,  que darrere d’aquest cadascú calla, o bé propaga en veu molt alta la seva pròpia intenció. Tots somiem al cloure els llavis i pensem en allò que desitgem, en allò que busquem i volem aconseguir.

Hi ha milions de petons. Un seguit infinit de petons amb diferents significats. Anomenar-los tots seria gairebé impossible, perquè  n’estic segura  que qualsevol podria parlar d’un altre petó per a mi encara desconegut o inconcebible. Per a mi, personalment hi ha uns petons clars i coneguts per tots nosaltres, que ens fan sentir persones dintre d’un món tan gran.

Uns d’ells són els petons insignificants. Petons per cortesia, perquè hi ha petons que avui en dia també s’utilitzen com a senyal de benvinguda, com a salutació. Aquí a Catalunya i a la resta d’Espanya, tenim costum de fer petons, un a cada galta. En canvi, diuen que a França saluden amb tres petons, un a cada banda de la galta i un últim als llavis. Diferents maneres de fer-ho però que cap d’aquestes ens diu gaire més que un simple hola.

D’altres petons signifiquen esperança, carinyo cap alguna cosa que apreciem de veritat, i per la qual guardem un gran sentiment. Besar algun objecte estimat ens aporta força, ens fa sentir més aprop d’allò que per nosaltres significa. Viatgem al passat, com una màquina del temps que ens transporta i ens fa recordar amb plena claredat, tal i com si en aquell mateix instant que col.loquen els llavis, poguessin estar sentint el mateix aire que voltava en aquell instant de la nostra memòria.

Però hi ha uns petons que ens envaeixen. Petons que són forts, que ni nosaltres mateixos tenim prou força com per parar-los. Aquets petons són els que tothom enveja quan no els té, són aquells que només faríem quan sentim un sentiment tan gran com l’amor. L’amor va de la mà d’aquests petons. Sentir a l’altra persona com si fossin una sola, sentir el seu sabor tan característic que fa que si ens l’amaguessin entre un milió de petons seguirien sabent quin és el nostre. Besar és increïble i tothom desitja fer-ho quan és de veritat.

De fet tots els petons ens fan ser com som. Son viatges en el temps que ens ajuden a recordar d’on venim i on volem anar. Totes les pel.lícules tenen una escena on n’apareix un, totes les novel·les en parlen… els petons estan presents en el nostre dia a dia sense excepció, és més , en un dels papers més importants ja que ens fan ser millors persones sempre que tens l’oportunitat de fer-nos parar un moment i recordar-nos que darrera d’aquell petó s’amaga una gran quantitat de vida, de nosaltres.

Andrea Lara

2n Batxillerat B