Author Archives: bizzotto.cecilia1020

La sexualitat a l’època clàssica

25 Replies

“Tot i que ens creiem totalment lliures, estem carregats de tabús i limitacions. Els antics romans haurien considerat la majoria de les nostres actituds respecte al sexe una cosa inaudita i fins i tot absurdes. [..] Als ciutadans de Roma, el sentiment de culpa que nosaltres solem associar amb el plaer sexual els hauria semblat estrany“.

John R. Clarke

Per tal que podeu entendre el que a continuació us explicaré, és necessari que oblideu tots els tabús que, fins ara ens han inculcat, i que, abans del Cristianisme  no hi eren en absolut. A l’època romana, el sexe era considerat una necessitat humana més, com menjar o dormir. Per tant, la perspectiva era molt diferent que a la nostra actual; hom parlava de sexe, i a ningú no li semblava dolent que s’hi parlés en moments seriosos o fins i tot, en família. Després, amb l’arribada de la religió cristiana especialment, el sexe va passar a considerar-se únicament una qüestió reproductiva, i els costums van canviar de manera extraordinària, fins al punt que el plaer sexual es va considerar un pecat. Però bé, tornem als romans. La perspectiva de llavors era ben diferent a la d’ara, així que us demano que obriu molt els vostres caps per tal d’entendre -i així qüestionar o acceptar- el passat.

Heu vist mai a les parets de les vostres cases o la dels vostres amics, objectes decoratius com aquest? Sincerament, en quin cap -actual- entra tenir això a casa? Doncs pels romans, l’arquitectura eròtica era símbol de distinció i, a més, es creia que allunyava la mala sort. Símbols fàl·lics, pintures eròtiques i escultures una mica explícites formaven part del mobiliari urbà sense que ningú no s’exaltés o incomodés.

Però l’erotisme no es trobava únicament a l’art. Possiblement el sexe romà és considerat, ara per ara, exageradament desinhibit o, inclús, depravat, ja que, a la vida diària, el sexe es trobava arreu. Malgrat això, tampoc hem de pensar que hi havia tanta libertat: La llibertat sexual estava determinada per la classe social. L’èlit era completament exempta; no hi havia problema si freqüentava prostitutes o esclaus, ja que els últims eren considerats inferiors. Per exemple, un ciutadà romà podia tranquil·lament fer l’amor amb la seva dona al llit, després amb un home a les termes (no hi havia distinció de sexes), amb una prostituta a un bordell i amb un esclau al pati de sa casa, sense considerar-se adulteri. En canvi, es podia fins i tot castrar a qui tingués relacions amb algú de la seva mateixa posició social sense estar-hi casat. Les dones de l’èlit, en canvi, no gaudien de satisfacció ni d’amor amb el seu marit, ja que llavors l’amor no existia i el casament era senzillament per interessos. Les dones podien també tenir amants de tots els sexes mentre que ho mantinguessin en secret; però no gaudien de contemplació sexual i estava mal vist que es tingués en compte -al matrimoni- el seu desig.

Durant l’imperi, les dones van poder gaudir de més drets. El segle primer després de Crist, es va crear el divorci i la dona, només vinculada al seu progenitor (del qui heretava tot quan moria) tenia més llibertats econòmiques, socials i, per tant, sexuals. Tot i el desenfré, hi havia altres tabús que ara no es troben tant, com:

  • Tenir el paper “passiu” al sexe anal entre homes; ja que ser qui donava el plaer estava mal considerat per algú de bona posició social, per tant, únicament ho feien els esclaus o prostituts
  • El sexe oral estava mal vist ja que la boca era considerada “pura” i, el cunnilingus era pitjor, ja que es considerava que l’home no havia de produir plaer a la dona.

Si voleu podeu mirar el vídeo (5 parts):

Malgrat tot, hi hauria moltes raons per creure que la societat romana tampoc era tan diferent de la nostra, quins creus que han estat els canvis respecte abans? I les similituds? Quina societat escolliries per viure, o amb quina estàs més d’acord? Quina és la teva opinió respecte la societat de l’Imperi Romà? I respecte la nostra? Què creus que va impulsar el canvi? Sabries dir què significa el que diu a la primera imatge? Saps si els romans coneixien i usaven el preservatiu?

Si en vols saber més, no et perdis l’exposició que està preparant Arqueoxarxa i que es podrà visitar a partir del mes de desembre en el Museu de Badalona.

Cecilia Bizzotto
4t ESO Llatí opt. 1

Un final alternatiu per a L’ase d’or

28 Replies

Després de llegir L’ase d’or, m’he imaginat un altre final. A veure, què us sembla?:

LLIBRE ONZÈ

De sobte, en plena nit, em desvetllo i, enmig del silenci, contemplo embadalit com la faç de la lluna s’alça darrere les ones. Sol i deprimit per la meva condició d’ase, em penedeixo de la sort que per a mi, la cega Fortuna va escollir. Penso què n’és de malèvola  aquesta divinitat! Dubto si és malícia el que brota dels seus poders, o si senzillament se li ha concedit la capacitat de la més àcida ironia. Me la imagino rient-se estrepitosament, fos on fos. Sense voler-ho escolto dins meu les seves sonores riallades, i sentint-me més humiliat que mai a la meva vida, dins meu una intensa ira sorgeix, com les flames de l’infern més profund. Totes i cada una de les parts del meu cos d’animal, s’enfonsen en l’ immesurable mar de l’odi, i les fortes onades porten als meus ulls l’apassionat i temible color roig. No vull saber per què, però començo a riure, simulant les riallades que dins meu ressonen, però que fora del meu cos, aquestes riallades es transformen en brams que tothom sent. Per això, s’acosten un munt de pagesos armats, a mirar qui prolifera aquests sons d’ase humà. I el que veuen, els espanta potser més que la visió d’un drac ferotge, o d’un cruel assassí. Un ase enmig d’una platja, dóna guitzes a la vida, brama al seu infortuni i al seu musell s’entreveuen uns canins anormals, mentre que escup de tanta furor que porta. Els camperols en no saber què fer, amb l’enfurismat animalot, si atacar o fugir, opten per la primera opció. Jo, que encara no m’ensurto dels meus cabals, em veig rodejat per un centenar de persones que em miren amb por i decisió. Volen matar-me, ho sé. Sense ànims per fugir, sense esma per lluitar, vaig deixar-los fer. En clavar-me la primera llança, tot desfent-me de dolor, vaig desitjar que la meva mort fos ràpida, per tal de no patir més sofriment. Vaig prémer molt i molt els ulls, vaig imaginar-me que era un home, que besava una dona que encara no conec, volent creure que res d’això passava. La meva primera gota de sang tocant el terra, els meus ossos trencant-se, la llum dels meus ulls apagant-se, i la meva vida, poc a poc, fugint.
Després que els homes cremin les meves restes, només hi queda la grisa pols. Quin final més trist, per un home de món! Les meves despulles es barregen amb la fina sorra que en una onada, arriben al mar. Unes belles nimfes les recullen amorosament, i se les porten a Posidó, que amb eloqüència em diu:
-Pobre màrtir! Què t’han fet? Has comès, potser, alguna calamitat per acabar d’aquesta manera?
-Oh, Posidó, gran divinitat! –Contesten les meves restes mentre el déu del mar les sosté a les seves gruixudes mans- T’equivoques pensant, que he estat jo el dolent en aquesta història. L’ Error no ha sigut pas meu, sinó  de la deessa Fortuna, que amb mi li ha fet un sacrilegi a la sort.
-Jove Luci – respon-, la deessa Fortuna mai no t’ha volgut fer cap mal, només dóna la mala sort, a qui no sap aprofitar la bona!

Cecilia Bizzotto

4t ESO Llatí opt.1