Ella treballava a la plaça del fòrum en un parada de fruits secs; jo passava sovint sense fixar-me en res més que en la seva pell resplendent sota el sol del migdia, quan les coses més senzilles es tornen tresors. Mai no he estat una persona tímida, potser perquè no vaig arribar a comprendre el seu significat, per tant res  no m’impedia d’ observar-la sense cap pudor, quan jo la mirava ningú no existia al fòrum, com la força de tot l’Olimp, la meva mirada penetrava el seu cos banyat de llum.

Les primeres paraules que vam creuar no les recordo i no sabria per què les vam iniciar, recordo les nostres passes allunyant-se plaça amunt mentre observàvem el sol desfent-se entre les muntanyes. Vam arribar a casa seva entre acudits sobre la gent que tots dos ens trobàvem al fòrum i altre cop no sabria dir-vos com és que vaig trobar-me amb els seus llavis, érem ombres en les clarianes del solstici que s’infiltraven per la finestra, ens vam integrar en la densitat dels aromes, érem i no existien pensaments, foc i vent.

El seu nom es presentava en els meus llavis amb facilitat, com l’impuls de l’instint, vaig posar-me dempeus i no vaig aturar-me des que el sol va aparèixer, em movia amb la gràcia d’un ballarí i percebia l’harmonia del món com un gran músic, ella va despertar un esperit atàvic en mi, jo vaig cedir al desig.

Els altres no compartien el meu entusiasme, parlaven amb mi i m’aconsellaven, discutien sobre termes que no era capaç de compendre, obsessió, ira, por, misèria. Jo únicament dedicava tot a observar-la, la perseguia en cada pas, en cada alè, en tots els seus pensaments.

Ella es va esfumar amb el xiuxiueig del fullatge, vaig buscar l’única persona en tota Roma capaç de obrir-me un nou camí en el neguit. Els últims carrers de les cases dels mercaders eren al seu cau, amb ulls sobre l’asfalt governava en la clandestinitat.

Les escales giravoltaven descobrint nous tapissos, escenes estrambòtiques del gènere humà, on la imaginació s’endinsava. Evidentment m’esperava amb tot llest per començar, trenta talles de fusta antiga, espècies fresques sobre el plat, dotze espelmes sota l’òrbita dels ulls de bou, les urpes de l’àguila reial i els meus dits com a compositors de l’obra, tot està preparat.

Escric el conjur induït per la potència dels aromes, una estranya companyia estimula els meus músculs mentre la seducció de les paraules desperta el subconscient que es manifesta en tots els versos. No té sentit pensar en nocions com el temps i l’espai, aquesta és una nova dimensió amb regles pròpies, hem travessat el món de les paraules i únicament distingeixo clars i obscurs, grans onades d’aire mobilitzen aquest espai ingravitatori, i ella és aquí, ara tan aprop que sóc capaç d’apropar el seu cor al meu pit, sentir la seva respiració al meu coll, observo el seu iris i pronuncio el seu nom que s’expandeix al llarg de l’espai.

Ara ho sé, ella és la regent d’aquest univers extraordinari, jo la vaig allunyar del món, lluny de la carn i els ossos. Vam estimar-nos tant que ella va convertir-se en l’atmosfera del meu esperit, quan els rajos van travessar la nostra habitació van emportar-se els seus records, les seves petjades i viuen en mi, jo sóc el guàrdia dels seus petons tatuats als meus llavis en secret.

És moment de tornar al cau, doncs els olors s’apaguen, els músculs s’enfonsen i la seva imatge s’allunya, la seva veu en mi, els seus bategs entre els meus dits, la seva pell brillant des dels meus ulls, no es poden apagar. Les convulsions comencen a precipitar-se, el cor s’ofega, ja és el moment…

L’única persona que podria obrir-me un nou camí de nou ja ho té tot preparat, perquè me’n vagi en el mateix silenci en què vaig arribar.

Dani Costa

aràcnida universitari