Ecce!
Alumnes de llatí de 4t
Sabina Cervero i Laura Torrent (imitant la Margalida Capellà)
Ecce!
Alumnes de llatí de 4t
Sabina Cervero i Laura Torrent (imitant la Margalida Capellà)
Un cap de setmana, la Margalida ens va manar de deures que miréssim un programa de la tele, Saca la lengua, on parlaven sobre mots i expressions que utilitzem normalment, i que provenen del llatí. Ens va cridar molt l’atenció en un santiamén perquè qui no ha utilitzat alguna vegada aquesta expressió! De totes maneres en català normatiu hauríem de dir en un tres i no res, en un dir Jesús, en un tancar i obrir d’ulls, amb quatre esgarrapades…
Si no vàreu poder veure aquest programa, us el recomanem sencer, però si voleu recordar el que acabem d’explicar-vos trobareu aquesta expressió a partir del minut 13.10 :
[youtube]https://youtu.be/vLyuLdG698k[/youtube]
Nosaltres hem fet recerca i hem descobert, que efectivament prové del llatí i que s’utilitzava antiguament quan es donaven les mises en aquesta llengua. Al final de la misa, el capellà deia el famós, En el nom del Pare del Fill i de l’Espiritu Sant, Amén, és a dir, el que seria en llatí, In nomine Patris et Filii et Spiriti Sancti Amen. Llavors, santiamén neix de la unió de Spiritus Sancti i amén (de l’hebreu amen “en veritat, certament”, i el seu significat ve de quan el capellà deia això, seguidament s’acabava la misa i ja podies marxar.
També es refereix a que quan els diumenges la gent confessava els seus pecats, i rebien la penitència, havien de resar moltes vegades, i per tant en comptes de dir Spiriti Sancti Amen deien santiamén per acabar ràpid.
D’ aquí surt aquesta expressió col·loquial per referir-se a alguna cosa que es fa ràpidament.
Hi ha moltes més expressions catalanes d’origen llatí i del camp de la religió, ens podríeu ajudar a ampliar les que nosaltres hem trobat en un article de la Margalida publicat a la revista Auriga i explicar-nos quin és el seu origen i el seu significat (també ens ho podríeu demostrar amb un exemple i així quedaria molt més clar):
Sursum corda! (que vol dir, aixequem el cor, que és el que deia el capellà en un moment concret de la misa en el qual la gent s’havia d’aixecar, però hi havia persones que no ho feien, i es quedaven assegudes. Vet aquí l’expressió d’aquí no em mou ni el sursum corda).
Alícia Roure 4t.E i Mireia Moral 4t.D (Llatí Optativa 2)
La mostela i la gralla són els dos animals que jo he treballat durant la Setmana de la Ciència. Ara us presentaré un d’ells i la seva relació amb el món clàssic.
La mostela
La mostela és el més petit dels mustèlids, la longitud del seu cos, cap inclòs, no supera els 25 cm., i la cua els 7 cm. És un animal petit i allargassat amb tot el cos recobert d’un pelatge curt i fi. El cap, el dors i la cua són d’un color bru clar, i la resta del cos és de color blanc excepte dues taques brunes al coll, en aquest cas és tot blanc. És un dels animals més llestos i vius, aspecte que, a més, transmet a l’observador per la seva mida petita i uns canvis de ritme i direcció contínua en el seu comportament.
Fitxa científica
El mite de la mostela
Galantis, serventa d’Alcmena, va ser qui es va convertir en mostela, perquè va enganyar Lucina. Quan s’acostava el moment de néixer Hèrcules (heroi a qui està dedicada la ciutat de Barcelona en l’època romana), Alcmena va cridar Lucina, la deessa que assisteix les dones espantades en el moment de parir. Però aquesta, per comptes d’ajudar-la, es va posar en contra seva per complaure Juno. Per molt que cridava, no li feia cas.
Lucina, amb els dits entrellaçats, va pronunciar unes paraules i va interrompre el part. Alcmena desitjava morir encara que l’envoltaven moltes mares tebanes i Galantis li donava suport. La serventa, que es trobava al costat d’Alcmena, es va adonar que Juno volia interrompre el part i va utilitzar una treta per enganyar Lucina. Li va fer creure que Alcmena ja era mare i Lucina va fer un bot i va deixar anar les mans; en aquell moment Alcmena va poder parir.
Lucina en adonar-se que Galantis l’havia enganyat la va agafar pels cabells i la va arrossegar amb crueltat. Finalment Lucina va castigar Galantis per haver-la enganyat i la va convertir en mostela.
Andrea Ocaña
Salvete, aràcnids i aràcnides!
Avui escric aquestes línies a Aracne fila i fila per fer-vos pensar una mica. Ja sabeu que m’agraden els enigmes; però per bé que m’hi esforci no arribo a la sola de les sabates de Cleobulina de Lindos.
Em deixo de versos i la pregunta és:
Si jo us dic deu mil, què us ve al cap?
Tota una miríada! Algú ho havia de dir! Espero, però, no acabar com l’esfinx!
Gratias maximas omnibus,
Curate, ut valeatis !
Margalida
Adonis, fill de Mirra, s’ avorria i anava passejant pel bosc, tot intentant trobar salvatges feres per caçar. Corria per les muntanyes, inspeccionava las coves, s’aturava de tant en tant en els rierols que trobava per beure aigua… Semblava que no tenia por a res. O almenys, això era el que pensava.
Un dia, la dea Venus, cansada de volar pel cel amb els seus coloms, va aterrar al bosc. Desitjava donar una volta abans de tornar cap a Xipre. Mentre caminava tranquil·lament, va escoltar estranys sorolls que provenien de molt a prop, i semblava que hi havia un home que estava caçant, perquè se sentien crits i grans passos, com si estigués corrent a gran velocitat. Sigilosa, es va apropar i es va amagar en uns verds arbustos, i tot seguit va treure el cap a poc a poc. Quan ho va fer, no es va poder creure el que va veure. Un jove molt maco, de cabells rossos que li arribaven fins a las espatlles i que sostenia una llança a la seva mà dreta, corria a gran velocitat per atrapar un cérvol de gran cornamenta, que feia tot el possible per desfer-se’n del noi. Adonis començava a respirar dificultosament i, derrotat, es va aturar, deixant escapar la seva presa. Venus llavors ho va saber: se n’havia enamorat bojament i desitjava moltíssim conèixer el nom d’aquell jove.
Adonis, després que s’hagués normalitzat la seva respiració, va agafar la seva llança del terra i es va disposar a anar-se’n. Va ser quan va escoltar un soroll que provenia molt ran d’on ell es trobava, però no es va girar. El primer que va pensar és que potser era una fera salvatge. Va respirar profundament, concentrant-se tan sols en aquell soroll. ¿És que aquell animal estava pensant atacar-lo per les espatlles? No ho permetria. Creient que ja era el moment, es va girar veloçment per rebre aquella fera. Però es va quedar sorprès en trobar-se amb una dona. Era molt maca i portava una llarga túnica blanca, amb els cabells agafats. Estava allà, immòbil, observant-lo. Es van mirar per un llarg moment que va resultar ser una eternitat. Venus, ara que el veia de front i més a la vora, va pensar que era molt més maco del que havia imaginat. També li va passar a Adonis, que mai no havia vist una dona tan bonica.
– Qui ets? – li preguntà Adonis amb veu molt suau, baixant la llança.
– Sóc la dea Venus – li respongué amb un llarg somriure.
– I tu qui ets? – li va demanar la dea.
– Em dic Adonis – li digué amb dolçor.
I, fins aquell moment, gràcies a aquella inesperada trobada, tots dos van passar a ser amants. Estaven tan feliços junts que no tenien gens de ganes de separar-se l’un de l’altra. Però, desgraciadament, aquella felicitat no va durar gaire, i va acabar marcada per la tragèdia. Adonis va morir, atacat per un ferotge porc senglar, en no fer cas a Venus quan li va dir que no emprenyés a las feres, explicant-li la història d’Atalanta i Hipòmenes, que van acabar convertint-se en lleons, com bé sabeu.
Venus va plorar desconsoladament la seva pèrdua.
AQUÍ US DEIXO I ESPERO QUE US HAGI AGRADAT!!!
Sara Bernad
1r de Batxillerat
Cartell d’un recital al Festival de Salzburg (2015) [Font: opera on line]
A partir de la lectura d'”A la recerca d’una pàtria“, adaptació de l'”Eneida” de Virgili, hem volgut analitzar el fet de l’amor i el matrimoni en l’època romana, en què quests dos conceptes no anaven enllaçats. La història de Cleòpatra i Marc Antoni està darrera aquesta obra de Virgili . Aquest autor presenta l’amor passional com un sentiment negatiu i perjudicial. Virgili va escriure la seva obra per encàrrec de l’emperador Octavi que havia arribat al poder després de les lluites contra Marc Antoni, instal·lat a Egipte, sota la influència de Cleòpatra. La història ens presenta un amor apassionat entre aquests dos personatges, de conseqüències nefates per als ciutadans de Roma. És lògic que la imatge que se’ns vulgui donar d’aquest tipus d’amor sigui negativa.
(Elizabeth Taylor i Richard Burton en la pel·lícula Cleopatra l’any 1963)
En el llibre hem pogut observar dues històries que ens serveixen d’exemple per diferenciar el matrimoni de l’amor. Al principi de la història, l’heroi Eneas està casat amb Creüsa, però aquesta no és una història d’amor, ja que aquests dos personatges estan units pel contracte del matrimoni però l’autor no ens els presenta des d’un amor apassionat.
Deprés que Creüsa mori fugint de Troia en un incendi, els déus intervenen i fan que la reina Dido s’enamori d’Eneas. Aquests s’enamoren i viuen una història passional, que finalitza tràgicament quan Dido se suïcida, ja que no pot suportar que Eneas continui enfrontant- se al seu destí.
Henry Fuseli. Dido, 1781 [Font: Pinterest]
Està clar que hem d’ interpretar que en aquest context, no estaven ben vistos els excessos en l’amor, i és això el que el llibre intenta reflectir.
El matrimoni en l’època romana era una unió d’interessos socials i econòmics en què els contraents en la majoria de casos no tenien cap opinió. L’objectiu del matrimoni era la continuació del llinatge i la perpetuació dels cultes familiars. Un exemple d’aquest concepte del matrimoni el trobarem al final del llibre en el matrimoni d’Eneas i Lavínia.
Anna Carmona i Cristina Ortiz
1r. de Batxillerat,
Institut Isaac Albéniz
Saluete aràcnids!
Avui dia 13 de gener és el dia perfecte per fer honor al nostre poble, ja que és Sant Hilari. Aprofitant que no és un dia festiu, tinc l’oportunitat d’escriure un article per parlar sobre aquest nom, provinent de la llengua grega. Hilari prové del mot llatí hilaris (alegre) i aquest prové del mot grec ἱλαρός que significa alegre, content…
Però antigament el poble es deia Fonts de Sacalm, ja que és conegut com el poble de les 100 fonts.
Aprofito també per donar-vos a conèixer un vídeo gravat per tv3 l’any 2005 on expliquen quin és l’origen de l’expresió “Ets com el cul d’en Jaumet”, ja que en Jaumet del Flabiol és el personatge que representa el poble i val a dir que un dels dolços típics i representatius del poble és el Jaumet. Era un home molt alegre que repartia la felicitat pels carrers del poble tot tocant el flabiol i repartint càntirs d’aigua.
També us adjunto el link de la web del poble, on hi trobareu tota la informació, vídeos i notícies de totes les activitats que es realitzen durant tot l’any.
Ïa Garriga
1r Batxillerat
Sant Hilari Sacalm
Si no pots llegir la publicació sobre la nostra promoció de la lectura d’Apuleu, clica aquí.
Si voleu treure el so, cliqueu damunt el segon altaveu.
P.D.:
No us perdeu la falca radiofònica de la Clara i de la Sabina, feta a partir del nostre treball!
Eva Serrano i Paula Franco
4t ESO Llatí Opt. 2
Ja és el segon curs que els clàssics de l’Albéniz participem activament en la Setmana de la ciència de l’institut, convençuts que en el marc interdisciplinar en què pretenem moure’ns, nosaltres hi tenim molt a dir. Si l’any passat ens vam centrar en l’etimologia, en la força dels mots clàssics per donar nom a conceptes científics, enguany hem optat per mostrar com el mite, en concret la metamorfosi, servia per oferir una interpretació de la realitat que envoltava la vida de l’ésser humà.
A continuació, us deixem un muntatge que pretén mostrar el granet de sorra amb què les nostres disciplines han volgut col·laborar amb les exposicions d’atres departaments que a hores d’ara guarneixen les parets del nostre centre. És de destacar que enguany també des de Llengua castellana han aportat una exposició de textos divulgatius de temàtica científica. Esperem que l’any vinent més departaments de lletres s’hi sumin, de manera que quedi ben palès que el coneixement no està tan compartimentat com podria semblar i que l’alumnat s’adoni de la interrelació de les diferents matèries, de la teranyina que les uneix.
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=a_2uKEXXotw[/youtube]
TERESA
Després de llegir L’ase d’or, m’he imaginat un altre final. A veure, què us sembla?:
LLIBRE ONZÈ
De sobte, en plena nit, em desvetllo i, enmig del silenci, contemplo embadalit com la faç de la lluna s’alça darrere les ones. Sol i deprimit per la meva condició d’ase, em penedeixo de la sort que per a mi, la cega Fortuna va escollir. Penso què n’és de malèvola aquesta divinitat! Dubto si és malícia el que brota dels seus poders, o si senzillament se li ha concedit la capacitat de la més àcida ironia. Me la imagino rient-se estrepitosament, fos on fos. Sense voler-ho escolto dins meu les seves sonores riallades, i sentint-me més humiliat que mai a la meva vida, dins meu una intensa ira sorgeix, com les flames de l’infern més profund. Totes i cada una de les parts del meu cos d’animal, s’enfonsen en l’ immesurable mar de l’odi, i les fortes onades porten als meus ulls l’apassionat i temible color roig. No vull saber per què, però començo a riure, simulant les riallades que dins meu ressonen, però que fora del meu cos, aquestes riallades es transformen en brams que tothom sent. Per això, s’acosten un munt de pagesos armats, a mirar qui prolifera aquests sons d’ase humà. I el que veuen, els espanta potser més que la visió d’un drac ferotge, o d’un cruel assassí. Un ase enmig d’una platja, dóna guitzes a la vida, brama al seu infortuni i al seu musell s’entreveuen uns canins anormals, mentre que escup de tanta furor que porta. Els camperols en no saber què fer, amb l’enfurismat animalot, si atacar o fugir, opten per la primera opció. Jo, que encara no m’ensurto dels meus cabals, em veig rodejat per un centenar de persones que em miren amb por i decisió. Volen matar-me, ho sé. Sense ànims per fugir, sense esma per lluitar, vaig deixar-los fer. En clavar-me la primera llança, tot desfent-me de dolor, vaig desitjar que la meva mort fos ràpida, per tal de no patir més sofriment. Vaig prémer molt i molt els ulls, vaig imaginar-me que era un home, que besava una dona que encara no conec, volent creure que res d’això passava. La meva primera gota de sang tocant el terra, els meus ossos trencant-se, la llum dels meus ulls apagant-se, i la meva vida, poc a poc, fugint.
Després que els homes cremin les meves restes, només hi queda la grisa pols. Quin final més trist, per un home de món! Les meves despulles es barregen amb la fina sorra que en una onada, arriben al mar. Unes belles nimfes les recullen amorosament, i se les porten a Posidó, que amb eloqüència em diu:
-Pobre màrtir! Què t’han fet? Has comès, potser, alguna calamitat per acabar d’aquesta manera?
-Oh, Posidó, gran divinitat! –Contesten les meves restes mentre el déu del mar les sosté a les seves gruixudes mans- T’equivoques pensant, que he estat jo el dolent en aquesta història. L’ Error no ha sigut pas meu, sinó de la deessa Fortuna, que amb mi li ha fet un sacrilegi a la sort.
-Jove Luci – respon-, la deessa Fortuna mai no t’ha volgut fer cap mal, només dóna la mala sort, a qui no sap aprofitar la bona!
Cecilia Bizzotto
4t ESO Llatí opt.1