Un plató il·luminat per milers de bombetes i seients ben còmodes és el que necessitem per a parlar amb qui conversarem el dia d’avui, però abans de res em presentaré. Sóc la veu del vostre cap que us recita tot el que llegiu en la vostra vida, potser vosaltres no em coneixereu en el llarg del vostre cicle vital, però jo cada vegada aprenc més de tots els que m’utilitzeu. No busqueu cap sentit al que us dic en aquest moment, doncs acabareu amb una idea molt diferent a la meva finalitat didàctica.
Acabat aquest petit parèntesi, us dono la benvinguda a un diàleg o entrevista, com preferiu nombrar a aquest experiment totalment real amb uns personatges ficticis, però reals, creats per la mà de Déu i dotats d’intel·ligència i voluntat creadora. No us pregunteu de què parlo, només llegiu-me, parleu-me sense stop ni play, utilitzeu-me per a entendre aquests símbols anomenats lletres. Doncs, no sóc res més que una part de vosaltres i dels vostres ulls.
– Amb tots vosaltres, Lisídam, el vell verd de la vil·la d’aquí el costat gaudirà de la nostra presència, vine, asseu-te al meu costat, si no et fa res.
– Hola a tots i a totes, sobretot a vosaltres, petites nimfes creades per a fer gaudir els meus ulls melancòlics, jutjats per una vella tancada de cames de per vida.
– Et donem la benvinguda, tots i totes, potser notes una certa absència de dones en aquest espai tan gran i ben il·luminat, però que no t’estranyi, elles et defugen com una gallina fuig d’un llop afamat.
Els riures reboten entre les parets de la sala, sembla que l’ancià es proposa dir unes quantes paraules més:
– No passa res home! Només em fan falta uns somriures per aquí i per allà i totes vindran com cotxes, tremolant de l’emoció.
– Què tenim aquí, una mica de mal context històric? Els únics vehicles que pots arribar a conèixer, home de poca pena, són cavalls i troncs en forma de rodes.
– No passa res! És un diàleg fictici, dic cotxes com puc dir aeronaus espacials de motor v-500, propulsats per una barreja insana d’energia nuclear i vapor d’aigua.
Els riures es repeteixen contínuament. Si vols, tu també pots riure, lector, però no fa falta, tothom sap que una imatge val més que deu mil paraules, així que espera’t a que s’estreni aquesta gran obra, potser no en teatres luxosos ni barats, potser es representa en un carrer, ple de brutícia, però ja saps, val més això que res.
– Anem a l’entrevista en qüestió, doncs l’apunt es fa massa llarg. Com podies pensar que tenies alguna possibilitat amb aquella bellesa invisible que rep el nom de Càsina? Potser la volies enganyar amb aquestes dents negres teves?
– Per encantar no fa falta enganys ni veritats, només encant. Orgull, pena i una barba masculina em converteixen en un déu per a elles. Ni Zeus es compara amb mi. Ell potser té múscul, però jo posseeixo els ulls més masculins de tota la vil·la.
– Ja n’hi ha prou, vell depravat sense escrúpols ni consciència. T’acomiadem amb una cordial petada al cul.
Ara et preguntaràs moltes coses, i poques relacionades amb aquest relat sense caps ni peus. No importa, continuem amb el següent, o més ben dit, la següent convidada. Amb tots vosaltres, us prego que rebeu amb un gran aplaudiment a ella, la immillorable Cleòstrata!
Tots vosaltres aplaudiu amb gran èmfasi, però mentalment, per favor, que veure una persona que mou les mans davant una pantalla és d’allò més estrany.
– Benvinguda, Cleòstrata!
– Moltes gràcies per convidar-me.
– Moltes gràcies a tu, però el temps és or i falten molts personatges per entrevistar. Gràcies per la teva presència i fins un altre.
– Però.
– No, res més que afegir- El següent és un personatge molt especial, coneguda pels diàlegs tan profunds i sentimentals, tan, que ens trenca el cor només de tenir-la entre nosaltres. Amb tots vosaltres, Càsina!
El furor envaeix tota la sala, els crits omplen les boques de tots vosaltres.
– Hola Càsina, no fa falta que parlis, ho sabem tot sobre tu. La teva bellesa ens petrifica i ens converteix en esclaus teus. No, no parlis, la teva veu és massa preciada com per a què l’escoltem nosaltres, uns simples mortals. Ens ha agradat molt tenir la teva presència aquí,
– No, abans d’anar-me’n, de no tornar a tastar les vostres paraules amables i plenes de confort i seguretat, haig de parlar. Plaute em va donar el paper, sí, vaig acceptar-lo, també és veritat, em va pagar amb grans riqueses que em suportarien la resta de la meva vida, però haig de dir la veritat, encara que aquesta destrossi tot el que conec.
– Això podrà esperar fins al proper capítols, doncs el temps s’acaba i encara falten dos personatges més.
– Però hi haurà més entregues?
– Clar que no. Una salutació cordial i fins un altre. Els pròxims invitats són ja els últims (gràcies a Zeus). Amb tots vosaltres, els immillorables Olimpió i Calinus!
– Gràcies per invitar-me, o més ben dit de res per donar-vos la meva gloriosa presència, però no entenc perquè està “l’altre” també entre nosaltres.
– Continua, si continua amb les teves “palabras” plenes de fang i cucs “asquerosos”, res m’importen homosexual de les cataplasmes.
– Oh, un altre cop, no suporto tanta vulgaritat en un sol home, si et puc anomenar home, clar, més bé sembles un simi que ha aprés a caminar sobre dues potes, perquè tan pelut que ets, et confonc cada dos per tres amb un gos del carrer.
– Calma, senyors, com a opinió personal crec…
– A qui li importa l’opinió d’un home que vesteix roba que brilla més que el punyeter sol, aprèn de mi, que elegeixo cada color amb gran precaució.
– “Eso eso”, no ets més que un “palurdo” més, fuig com les cabretes fan, cabreta!
– El que faltava, quan la ignorància i la “saviesa tot poderosa” s’uneixen, no hi ha qui suporti tal tortura. Bé, això és tot el que tenim per avui, esperem que no hi hagin continuacions d’això, doncs no és ni experiment ni hòsties, només un conjunt de frases i oracions. Ens ha agradat molt tenir la vostra atenció durant…
– Parla per tu, jo ni tan sols surto.
– Mírrina, aquí secundaris no volem, gràcies i adéu.
Així es tanca el teló, encara que no n’hi hagi, ja m’enteneu (espero).
