Com bé sabeu, Tirant lo Blanc és lectura obligatòria al batxillerat. Per tant, tot just m’acabo de llegir la novel·la cavalleresca i la tinc molt recent. La meva edició del Tirant conté escolis que comenten cada grup de capítols. I en aquests, s’expliquen, entre d’altres coses, les similituds que tenen amb altres novel·les anteriors. No és estrany que Joanot Martorell, l’autor, s’inspirés en obres de la literatura clàssica per descriure alguns personatges o redactar algunes de les situacions més rellevants de l’obra o, fins i tot,  fes plagis d’alguns fragments.

Per començar, cal esmentar que, en general el model de cavalleria de l’Edat Mitjana ja estava inspirat en el model antic. L’autor aconsegueix igualar la inspiració de Virgili o Ovidi els quals, ja havien retratat l’heroisme d’una manera absolutament veraç. Així, a Joanot Martorell no li és difícil igualar l’heroïcitat de Tirant amb altres herois com Hèrcules, Jàson o Aquil·les i amb grans noms il·lustres de la història greco-llatina com Agammèmnon, Paris, Juli Cèsar, Alexandre o Escipió. Al mateix moment que el nostre protagonista té similituds amb grans noms grecs i llatins, Carmesina podria ser una renovada Hèlena de Troia, Polixena o Medea. Per confirmar aquest fet, podem mencionar una ocasió en què apareix la descripció d’una “arma ensangonada”, inspirada en la mítica espasa d’Aquíl·les.

Tanmateix, no només la temàtica èpica és l’única que té un rerefons clàssic. El clima sentimental està arrelat a la literatura d’Ovidi. Una de les obres amb les que hi trobem més similitud són les Heroides. Fins i tot, al final del llibre, que Tirant pren a Carmesina, trobem la imatge d’un poema d’Ovidi titulat Militat omnis amans et habet sua castra Cupido . Per altra banda, el joc amorós entre Felip i Ricomana s’inspiren clarament en el model de comèdia llatina. A l’episodi en què coneix Carmesina, el nostre protagonista contempla aquesta pintura i, seguidament, fa una menció sobre les grans històries d’amor de la literatura d’aquell moment: “ de Floris e de Blanxesflors, de Tisbe e de Píramus, d’Eneas e de Dido, de Tristany e Isolda, e de la reina Ginebra e de Lancelot“. Més entrada la novel·la, trobem semblances entre un parlament que tenen l’Emperadriu i Hipòlit amb un fragment de Lamentació de Tisbe, de Joan Roís de Corella en el qual, Tisbe pren la iniciativa davent dels temors de Píram.

Fins i tot al Pròleg, Joanot Martorell afirma la font de la seva inspiració de la següent manera: “E aquell egregi poeta Homero ha recitat les batalles dels grecs, troians e de les amazones; Titus Lívius, dels romans: d’Escipió, d’Aníbal, de Pompeu, d’Octovià, de Marc Antoni e de molts altres. Trobam escrites les batalles d’Alexandre i Dari[…] les faules poètiques de Virgili, d’Ovidi, de Dant e d’altres poetes. […]son estades compliades per tal que per oblivió no fossen delides de les penses humanes.”

A més, cal destacar que gran part de la novel·la succeeix a les nostres terres predilectes, les terres de l’antiga Grècia. Tirant lo Blanc viu la seva història d’amor amb Carmesina a Constantinoble. Però, no és l’únic indret per on hi passa, l’illa de Rodes, Sicília, Xipre i Troia. Hi apareix també el nom de Calàbria, una regió italiana d’on prové un personatge secundari: el filòsof de Calàbria o, un altre exemple: el nom del duc de Macedònia.

Sílvia Espinach García

Grec i llatí de 1r batxillerat.