ἡ μὲν ἄρ᾽ ὣς εἰποῦσ᾽ ἀπέβη γλαυκῶπις Ἀθήνη
Οὔλυμπόνδ᾽, ὅθι φασὶ θεῶν ἕδος ἀσφαλὲς αἰεὶ
ἔμμεναι. οὔτ᾽ ἀνέμοισι τινάσσεται οὔτε ποτ᾽ ὄμβρωι
δεύεται οὔτε χιὼν ἐπιπίλναται, ἀλλὰ μάλ᾽ αἴθρη
πέπταται ἀνέφελος, λευκὴ δ᾽ ἐπιδέδρομεν αἴγλη·
τῶι ἔνι τέρπονται μάκαρες θεοὶ ἤματα πάντα.
Tal havent dit, partí la dels ulls lluents, Atena,
cap a l’Olimp, on diuen que hi ha la seu per a sempre
ferma dels déus; ni vents la sotraguen, ni pluja la mulla
ni mai neu s’hi acosta sinó que tostemps s’hi desplega
sense núvols l’atzur, i una blanca lluor la corona.
És allí que es delecten els déus benaurats tots els dies.
Homer, ODISSEA VI 41-46 (trad. Carles Riba)
Com t’imagines tu l’Olimp?
Diana