Hola a tots, aràcnids i aràcnides. He fet aquest article anomenat un Ulisses de l’espai, perquè com una fan que sóc de la mitologia clàssica i del gènere del còmic manga, m’agradaria fer-vos veure que la cultura hel·lènica també ha influït d’una manera o d’una altra als nipons, que tot sovint han begut en la mitologia grega per crear les seves obres.
A continuació, us deixo el vídeo d’introducció dels dibuixos Ulises 31, amb la cançó interpretada pel grup musical Capitán Memo.
Gaudiu-lo!!!
[youtube]https://youtu.be/nS3kCACw_t0[/youtube]
Què us ha semblat? Us agrada també el manga? Coneixeu aquesta sèrie? Per què es diu així? Quins altres referents clàssics hi trobeu? Aneu deixant en comentari l’enllaç al Youtube d’un episodi, tot explicant els referents que hi trobeu.
Nosaltres vàrem exposar a classe de llatí, l’obra representada a Tarragona de PlauteEl soldat fanfarró. A nosaltres ens va agradar molt, perquè era molt divertida i molt de la nostra actualitat. I a vosaltres, què us ha semblat? Quines altres diferències, hi trobeu entre el llibre que vàrem llegir i l’obra representada a l’auditori del Camp de Mart de Tarragona?
No sabíem ni qui era Eurípides, ni que hagués escrit les Bacants; però ens vàrem llegir el llibre i vàrem anar a veure la representació de les Bacants a Tarragona pel grup In albisTeatro. Ara ja sabem qui és Eurípides, tot aprofundint el teatre a Grècia. Ho voleu saber vosaltres?
Nosaltres com a proposta de treball sobre el nostre viatge a Tarraco, hem decidit publicar una entrevista que vàrem fer in situ a Pepe Luque, el direcor, com als actors i actrius del grup In albis Teatro de Morón de la Frontera que ens varen representar dues fantàstiques obres a l’auditori del Camp de Mart de Tarragona dia 26 d’abril de 2012: Les Bacants d’Eurípides i El Miles Gloriosus de Plaute.
Ens va agradar molt poder realitzar aquelles dues entrevistes, perquè vàrem tenir l’oportunitat de conèixer-los en persona, de saber les seves opinions, els esforços que han realitzat tant Pepe, com el cor de les bacants. Trobem que representar aquest tipus d’obres, són molt complicades, ja que per una banda, té un vocabulari antic, i clar, cal comptar que té un munt d’anys, normal que tingui aquest vocabulari. Malgrat les dificultats que van tenir amb el vocabulari, ho van fer molt bé, ens van agradar molt les representacions. Podem veure a les entrevistes l’emoció que els hi feien aquelles obres i la il·lusió que li posaven.
Com bé ja sabeu, els alumnes de batxillerat (Grec i llatí) i els de 4t d’ESO (Llatí) vam portar samarretes personalitzades a l’excursió a l’Auditori de Camp de Mart de Tarragona. Això sí, tots havíem de portar davant HIC ET NUNC (frase llatina) i darrere MHΔEN AΓAN (frase grega).
*HIC ET NUNC: Aquí i ara
*MHAEN AΓAN: Res en excés
Una tarda d’aquelles avorrides i sense res a fer, estava a l’ordinador i vaig obrir el Moodle del Fil de les Clàssiques. Havia de fer un article el més ràpid possible i vaig començar a buscar coses originals i actuals que fessin referència al llatí.
De cop vaig dir: Les empreses creen samarretes amb estampat llatí? Evidenment!
I a partir d’aquí, li vaig passar el link a la Margalida al mur del Facebook dient-li que encara hi havia empreses en les que creien correcte que posar frases llatines en elles estava bé, ja que molta gent considera el llatí una llengua morta.
Seguim amb l’anècdota, a la Margalida li va semblar genial i parlant vam pensar de que nosaltres podríem fer el mateix.
I així va ser, vam anunciar als alumnes de 4t d’ESO i de 1r de batxillerat de que podriem anar d’excursió amb les samarretes personalitzades. Molts alumnes estaven d’acord i d’altres no, però igualment vam anar a Tarragona totalment diferents de les altres escoles.
Una vegada tothom sapigués el nou projecte, el 23 d’abril (Sant Jordi), vam fer un taller exclusivament per a que tots i totes puguessim pintar-les sense haver de comprar routuladors especials. Va ser un èxit i a més, teniem l’ajut d’ unes quantes noies de 1r de batxillerat que pintaven sense rebre re a canvi.
Ara ja només faltava fer la sortida amb les samarretes posades i òbviament ho vam fer sense cap problema.
Si voleu veure com van quedar, l’Alma Bergel ens ha fet un Power Point genial.
Com esteu veient, els alumnes de l’institut Isaac Albéniz estem molt endinsats en les formes artístiques, ja siguin clàssiques, prosaiques o tecnològiques, com diu la Teresa a l’article sobre el nostre primer treball a la Viquilletra. Hi participem amb un estudi del personatge de Nausica, de la qual treballem dues versions: la de l’Odisseaper treballar els textos grecs, i la versió de Maragall per als textos en català.
Com estava promès, aquest article estarà centrat en la dramatització de les escenes triades de la Nausica de Maragall, que personalment m’ha agradat molt fer, encara que de vegades no estigués gaire d’acord amb les motivacions del personatge, com per exemple, que el seu somni fos casar-se amb un heroi.
Centrant-nos en l’aspecte dramàtic, primer de tot vam fer la selecció de textos a partir de l’obra Nausica de Joan Maragall, i vam decidir quins eren els més representatius:
Com a primera escena, vam escollir el fragment on Nausica somia desperta, imaginant-se que arriba un heroi i s’enamora d’ella. En aquell moment, a la vora del riu amb les donzelles, apareix un nàufrag que demana ajuda, i Nausica se li apropa sense por, al contrari de les donzelles que s’espanten. Això representa la personalitat d’una noia curiosa, atrevida i oberta que vol conèixer coses més enllà del seu palau. La segona escena és el descobriment del nom de l’heroi, Ulisses, davant de la reina dels feacis, on Nausica s’enamora encara més d’Ulisses ja que és l’heroi que sempre havia somiat. La tercera és el desenllaç inevitable, Ulisses ha de tornar a Ítaca, on la seva dona i fill l’esperen. Aquí Nausica entén que Ulisses no és el seu heroi i que no podrà viure la seva història d’amor amb ell, ja que té una família i un deure amb ells. Per finalitzar, es va escollir un fragment de Daimó per la seva gran importancia com a “cec que ho veu tot”, és el personatge que dóna els consells savis i és, com si diguéssim, el personatge que revela el futur.
Com a última cosa a ressaltar, l’escenografia va quedar molt integrada en l’entramat de disciplines que volíem lligar, el piano i el contrabaix integrats en l’escena va ser una bona idea, i lligar-ho tot amb els dibuixos crec que fa la història més clara i entenedora.
Valentia no és no tenir por. Valentia és tenir por i, tot i així, vèncer els límits de la teva pròpia imaginació i sortir allà fora provant de fer-la dèbil. Ser valent és afrontar els problemes de cara, sense colpejar-los amb la força dels punys violents. Ser valent és mirar als ulls i parlar des del cor, no cridar per tal d’ignorar la veritat. Ser valent és anar-hi, tot i sabent que pots perdre més del que voldries. Ser valent és plorar en silenci i saber eixugar-te les llàgrimes tu sol, no plorar per compassió. Ser valent és somriure sempre, des del més profund intent de sinceritat, no somriure per aparentar. Ser valent no és exclamar la llibertat, ni cridar-la sense saber-ne el significat. Ser valent és dur la llibertat dins i aconseguir que t’acompanyi en les situacions més compromeses. Ser valent no és obrir els ulls sempre, ser valent és saber-los tancar en el moment oportú.
Valentia no és parlar sempre, ni fer grans discursos. Les persones que sovint tendeixen a no parlar sense dir res són aquelles que amaguen darrere una història valenta. Ser valent és saber carregar amb la motxilla de la teva història, amb les coses bones i les dolentes, sense haver d’estar demostrant constantment el pes que hom porta a sobre. Ser valent no és demostrar contínuament tot el que saps fer, com de fort ets. Ser valent és estar a l’altura el dia que hi hagi la necessitat. Ser valent no és no plorar mai amb una cançó que t’entendreix, valentia és que no t’importi plorar. Ser valent no és amagar la teva veritat per tal de crear expectació, ser valent és confiar-la a les persones que més aprecies, regalant la teva confiança. Ser valent no és voler oblidar, és intentar conviure amb el record. La valentia és reconèixer que el camí que cada persona ha de seguir no sempre serà paral·lel al nostre, consisteix en deixar marxar encara que dolgui.
Les persones valentes són aquelles que no han negat mai els seus somnis, que s’han atrevit a imaginar una i una altra vegada el cim de la seva muntanya, el cim dels seus desitjos. Les persones amb valentia són aquelles que no necessiten deixar escrita la seva obra de vida i miracles, simplement viuen. Les persones valentes no han de demostrar sempre que admiren els petits detalls, ni ho han de deixar escrit, ni ho han de cridar. Les valentes simplement utilitzen els petits detalls d’amor, sinceritat, amistat i d’altres per tenir un motiu més per somriure, per tenir un motiu més (dins d’una llista interminable) per apreciar més encara les persones que estimen. Ser valent és no tenir por a dir t’estimo: T’estimo, amic, T’estimo, noi. T’estimo, noia. T’estimo pare. T’estimo, mare. T’estimo. T’aprecio. T’ho agraeixo. Gràcies. Perdó. Les persones valentes agraeixen, diuen gràcies en el ple sentit de la paraula, perdonen i saben demanar un perdó. Les persones valentes estimen sense la necessitat d’associar-ho amb l’amor de parella. Estimen i ho demostren. Les persones valentes porten per davant l’empatia, no tenen por de posar-se a la pell de l’altre i estremir-se, o somriure. Valentia és saber que el teló s’està obrint, que els llums funcionen i tu restes sol al centre d’un escenari. Valentia és quedar-s’hi, tot i sabent que segurament aquest cop no hi haurà aplaudiments.
La valentia no es mesura amb els errors, es mesura amb les vegades que una persona s’ha atrevit a equivocar-se. Els valents lluitaran contra les ànsies de deixar d’escriure aquest recull de sentiments, reflexions i confessions sobre aquest mateix paper per poder obrir les portes del seu interior als lectors d’aquestes línies.
com que s’acosta el final de curs, enguany una mica accidentat, entre retallades, vagues, et cetera, potser val la pena recapitular, mirar enrere i contemplar el curs com un camí recorregut, encara que no sapigueu del cert on us portarà.
Confesso que en aquests nou mesos de pràctica docent -com una gestació, ara que hi penso- he après, de vosaltres: noves pel·lícules que potser mai no hauria vist, per exemple, i on en cap cas no se m’hauria acudit buscar un tòpic horacià; lectures no del tot recomanables, però que, si més no, cal conèixer; còmics de televisió “guapos” i amb una gran vis comica; llocs i establiments amb ressò clàssic que mai no m’havia parat a mirar; cançons amb una lleugera referència a Virgili en boca de cantants mediàtiques…
Reconec que també m’he enriquit amb l’empenta amb què heu col·laborat en els projectes que us hem proposat des de matèries agermanades; amb l’interès per descobrir llocs nous i la curiositat de saber tots el detalls d’uns temps remots, per acabar descobrint que no són tan llunyans; amb la generositat de dedicar el vostre temps d‘otium a fer reviure el llegat romà de la vostra ciutat, sense cap afany de negotium.
Espero -tant de bo!- que vosaltres també hagueu après, si més no, que el nostre llegat passat ens ajuda a comprendre el present, i desitjaria que sentíssiu que us heu enriquit o que ara sou capaços de mirar al vostre voltant i escoltar d’una manera nova, oberts a la descoberta del verb i l’essència clàssica present arreu. Nihil novum sub sole!
Si més no, us demano que no trenqueu la tradició que us vau trobar a inici de curs, pròpia dels finals d’etapa, i deixeu un petit llegat per les generacions futures en forma de comentari, on podeu fer una síntesi del curs, destacar-ne alguna cosa, deixar-los un consell per arribar a bon port, regalar-los un llatinisme,… o tot això a la vegada.
Per la meva part, com que aquest any ja heu publicat uns quants vídeos amb la vostra petja al bloc, he pensat en una altra mena de comiat. Espero que us agradi i, sobretot, que pugueu entendre’l sense excessius problemes. Per si un cas, podríeu intentar traduir-ho entre tots.
Avete, discipuli discipulaeque!
Χαίρετε, μαθεταί!
Cursus finis advenit atque hodie vobis pauca consilia dare volo.
Carpete diem, sed festinate lente atque auream mediocritatem non obliviscimini.
Beatus ille qui ab schola exit dives sapientiae speique.
Mementote: labor omnia vincit, sed errare humanum est.
Si no haguéssim llegit El soldat fanfarró i haguéssim anat a Tarragona a veure la divertida representació pel grup In Albis, no sabríem qui és Plaute i això no pot ser! Ara volem deixar-ne constància hic et nunc amb aquest Prezzi perquè no us perdeu mai cap representació de Plaute:
