Les llegendes diuen i diuen, expliquen, pinten i representen el mateix mite d’Afrodita. Però com molt bé diuen, sempre hi ha un dia que tot canvia, doncs avui, el mite d’Afrodita està a punt de ser capgirat.

Gaia ,mare dels Titans, de les Titànides, dels Cíclops, dels Hecatonquirs i esposa d’Urà, creia que la seva vida no podia ser millor. Havia tingut molts i molts fills, havia satisfet al seu marit i no havia de fer esforços, ja que, quan necessitava ajuda, aplaudia dos cops i ja tenia al seu costat algun dels seus fills per fer-li suport. Però, per a Gaia el paradís va durar poc. Una nit, preocupada perquè el seu marit no tornava d’una visita al món dels humans, una d’aquelles visites programades per omplir l’agenda, va sortir a buscar-lo . A l’hora de sortir, va aplaudir, com era el seu costum, i a l’ instant va tenir els seus fills allà mateix; bé, tots no, ràpidament es va adonar que faltava la gran de les Titànides, Febe, la necessitava, era la que havia anat més vegades al món dels vius i sense ella estava perduda. Va deixar els altres fills en un racó envoltats de núvols nous, recent nascuts, i la va anar a buscar. Quan va entrar a la seva’habitació , l’infern va envair el seu paradís: la Titànida hi era, però no sola, Urà també, estaven junts, l’enganyaven !!! Gaia va embogir.

Gaia es va llençar a sobre d’Urà i li va arrencar els genitals per assegurar-se que no ho tornaria a fer mai més. Després, es va treure la vida, però abans va tirar els genitals al món dels vius per a què Urà no els pogués recuperar. Els genitals van caure directament a la mar. A l’instant, la mar va començar a fer unes erupcions mai vistes, onades , remolins…Al cap de vuit dies la mar es va tranquil·litzar i en va sortir una dona preciosa. Aquella màgica sortida de l’aigua no la podran oblidar ni déus, ni semidéus, ni monstres, ni humans, ni ningú. Afrodita (nom de la bella dona) va sortir cavalcant d’una enorme Molla i envoltada de petitíssims Obels. Tot el món va parar per un instant. La MOLLA tenia ales de mosca, cos i cap de llagosta i les potes dels dos animals, però el més impressionant eren els petits ocellets que l’acompanyaven, els OBELS. La Molla era bonica, impactant, però els Obels eren…màgics: tenien cos d’ocell i ales de libèl·lula, un animals fantàstics, de somni, de vol agradable, expressava tristesa i a la vegada tendresa, i el seu cant era preciós, hipnotitzador.

Envoltaven a Afrodita i piulaven mentre la Molla avançava cap a la sorra; quan Afrodita hi va baixar , la va fer tornar mar endins i els Obels, amb un obrir i tancar d’ulls, van desaparèixer; després, tothom va reaccionar, déus, semidéus, monstres i humans van afanyar-se a buscar a Afrodita per fer-la seva.

Quan la deessa els va veure córrer cap a ella, es va espantar, no entenia què feia tota aquella gent, monstres, déus i semidéus , comportant-se d’aquella manera; al principi es va quedar immòbil, el cervell no pensava, el cos no es movia, la boca no parlava, què estava passant? Al final ,va reaccionar i va cridar a la Molla mentre corria cap a l’aigua. Aquesta va aparèixer i se la va endur mar endins per protegir-la d’aquella ramada.

Afrodita no va tornar a terra ferma i tots els que l’havien anar a buscar, s’hi van quedar amb la seva mirada fixa a l’horitzó, esperant poder tornar a veure aquella bellesa. Mai més hi va sortir el Sol en aquell racó, mai més la mar va estar serena, i aquell nombre infinit d’humans van morir de tristesa.

Diuen que les nits de lluna plena es veuen unes llumetes com unes estrelles molt petites, al voltant de l’aigua, i que la mar és pura nata, dolça i es torna riallera. Diuen que és Afrodita, que hi baixa per fer el seu bany, i que les llumetes són les ales dels Obels que l’acompanyen…

Violeta Casadesús 4t d’ESO B, Llatí

INS Miquel Martí i Pol

Quod sumus