Tag Archives: Pasífae

El sol desfà les ales

El passat dia 28 de febrer vàrem anar als cine Yelmo Icària de Barcelona, per veure la pel·lícula Her del director Spike Jonze en anglès. Amb el nom del cine vàrem trobar un referent del jove Ícar i això ens va moure per fer un article del mite i veure quina relació té amb la pervivència de la mitologia grega.

Ícar (Ίκαρος), era fill de Dèdal (Δαίδαλος), l’arquitecte constructor del laberint de Creta, i d’una dona esclava. Ícar va ser empresonat amb el seu pare al laberint que havien construït per ordre de Minos, rei de Creta, per tal d’empresonar al Minotaure (Μινόταυρος) que era un monstre que tenia el cos d’home i el cap de toro. Minos també va deixar allà dintre a Dèdal i al seu fill a dintre ja que eren els únics que sabien com sortir i tancant-los aconseguia que no diguessin a ningú la solució.
Dèdal va conseguir escapar de la presó, però no podia abandonar Creta perquè Minos tenia molta vigilància. Per poder escapar del laberint, va fabricar unes ales per a tots dos amb plomes subjectades amb cera. Abans de fugir va dir al seu fill:

“Ícar, fill meu, mantén-te a una altura mitjana. Si voles baix, la humitat obstruirà les teves ales, i si ho fas molt alt, la calor fondrà la cera. No et separis de mi i no es passarà res.”

Dèdal i Ícar

De sobte el fill va començar a volar cap amunt per arribar fins al cel i la proximitat als rajos del Sol va començar a fondre la cera que mantenia les plomes unides i va fer que Ícar caigués a l’aigua mentre cridava al seu pare, s’enfonsava al mar.

La caiguda d’Ícar de Jacob Peter Gowy

Finalment, el seu pare va trobar les restes de les ales i va maleir els seus invents.
Va soterrar el cos del seu fill i va anomenar aquella terra Icària també el mar “Mar d’Icària”, en la seva memòria. Dèdal va arribar fins a Sicília, on va crear un temple per Apol·lo i va oferir les seves ales al déu com una ofrena.

En aquest mite podriem trobar diverses moralines, com que els joves que no controlen els seus impulsos i desitjos de seguida s’estrellen. O podem interpretar-ho també com a símbol de la curiositat innata dels homes, l’atracció per l’aventura i el risc.

Dèdal i Ícar

Dèdal i Ícar

Ícar va pensar que potser podria acostar-se al Sol sense que passés res, que potser el seu pare s’equivocava. Que tocar el sol no tenia perquè ser un regal només per als déus. Però Dèdal no s’equivocava. Ícar va apropar-se tant al Sol que la cera es va començar a desfer. Les petites plomes van anar caient una rere l’altra i quan Ícar va intentar batre de nou les ales, ja no podia mantenir el vol. I Ícar va caure, davant la mirada desesperada del seu pare. Tan a prop com havia estat de la seva desitjada llibertat i finalment el mar el va engolir per sempre més.

Imatge de previsualització de YouTube

Per últim mentre feiem aquest article ens vam adonar que encara no teníem una cançó del grup Presuntos Implicados que parla sobre Ícar, n’heu ober apunt i el podeu trobar a l’Empremta d’Orfeu.

Marta Verde i Nora Domingo
2n batx Grec