Arxiu de la categoria: Cantautor

Alejandro Sanz i els sofistes

Alejandro Sánchez Pizarro, també conegut amb el nom artístic de Alejandro Sanz, és un cantautor i músic espanyol molt famós ( ha vengut més  de 25 milions de còpies dels seus discos a tot el món i ha guanyat tres premis Grammy i setze Grammy llatins.) Aquesta cançó s’anomena “Cuando nadie me ve“.

a veces me elevo, doy mil volteretas
a veces me encierro
tras puertas abiertas
a veces te cuento 
por que este silencio
y es que a veces soy tuyo 
y a veces del viento.
a veces de un hilo 
y a veces de un ciento
y hay veces, mi vida, 
te juro que pienso:
¿por que es tan dificil 
sentir como siento?
sentir ¡como siento! que sea difícil

a veces te miro y a veces te dejas
me prestas tus alas, 
revisas tus huellas
a veces por todo 
aunque nunca me falles
a veces soy tuyo 
y a veces de nadie
a veces te juro 
de veras que siento,
no darte la vida entera, 
darte solo esos momentos
¿por que es tan dificil?…
vivir solo es eso…
vivir, solo es eso…
¿por que es tan dificil?

cuando nadie me ve
puedo ser o no ser 
cuando nadie me ve
pongo el mundo del revés
cuando nadie me ve 
no me limita la piel
cuando nadie me ve
puedo ser o no ser
cuando nadie me ve.

a veces me elevo, doy mil volteretas
me encierro en tus ojos
tras puertas abiertas
a veces te cuento 
por que este silencio
y es que a veces soy tuyo 
y a veces del viento

te escribo desde los centros 
de mi propia existencia
donde nacen las ansias 
la infinita esencia
hay cosas muy tuyas 
que yo no comprendo
y hay cosas tan mias pero 
es que yo no las veo
supongo que pienso que yo no las tengo
no entiendo mi vida
se encienden los versos
que a oscuras te puedo.
Lo siento no acierto
no enciendas las luces
que tengo desnudo
el alma y el cuerpo

cuando nadie me ve
puedo ser o no ser
cueando nadie me ve
me parezco a tu piel
cuando nadie me ve
yo pienso en ella también
cuando nadie me ve
puedo ser o no ser
cuando nadie me ve
puedo ser o no ser
cuando nadie me ve
no me limita la piel
cuando nadie me ve
puedo ser o no ser
cuando nadie me ve
no me limita la piel 
puedo ser, puedo ser o no ser
cuando nadie me ve…

a veces me elevo…

Aquesta cançó analitzant-la bé, té molt a veure amb la filosofia sofista, principalment en com entenien el concepte de la justícia. Certament, aquesta manera de pensar l’apliquem molt sovint els humans, de tal manera que si ningú ens veu moltes vegades no seguim les normes i fem el que volem. Seríeu capaços de nombrar algun autor sofista que parlés sobre aquesta manera de pensar sobre la justícia? Podríeu explicar quines diferències hi havia entre aquesta concepció sobre la justícia i la socràtica? Podríeu relacionar aquesta concepció amb algun conegut mite?

A més podem veure que aquesta cançó està composada pel mateix Alejandro Sanz, aquest fet el podem relacionar amb un gènere de la literatura grega: la lírica mèlica monòdica. Això ho podem afirmar perquè la lírica grega tracta temes íntims  (amor, odi, amistat, erotisme, política i reflexió sobre l’existència humana).

Andrea Balart
2n Batx Grec i Llatí

L’affaire Sofia, Els Amics de les Arts

Χαίρετε! Salvete!

Heu sentit mai a parlar d’Els Amics de les Arts? Potser els recordareu per cançons com L’home que treballa fent de gos o Monsieur CousteauAra us faré cinc cèntims dels origens i la trajectòria d’aquesta banda.

Els Amics de les Arts és un grup de música d’origen barceloní i format als voltants del 2005.  Els integrants són quatre amics amb ganes de compartir la seva passió per la música i la composició amb un toc d’humor i experiències vitals. Per fer-nos una idea del seu èxit, només cal veure la llista de premis que han recollit des del seu inici i comprovar que està considerada la millor banda de folk-pop en català, i és que així és com l’han anomenat molts dels experts en aquest àmbit, tot i que ells es defineixin com a banda de gènere electrònic i  pop d’autor. Us recomano que feu un cop d’ull al seu últim treball, Espècies per catalogar, i que si us hi animeu, escolteu tota la seva discografia, ja que les seves cançons estan repletes de vida, amor, alegria i fins i tot de cultura clàssica. És per això que he triat aquesta cançó, L’Affaire Sofia, en la qual s’esmenten alguns dels filòsofs més importants de l’antiga Grècia. Us adjunto la cançó i la seva lletra perquè ho pugueu comprovar vosaltres mateixos.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=Q0XOKT0trow[/youtube]

Una parella lingüística,
una oportunitat
d’enterrar l’affaire Patrícia,
fer dissabte emocional.

Una estona en cada idioma,
trenar una conversació,
jo t’ensenyo, tu m’ensenyes
i ens ensenyem tots dos.

Ella era nascuda a Grècia, bressol de grans pensadors.
De Parmènides a Sòcrates, d’Aristòtil a Plató.
I jo que desconeixia tots aquells senyors estranys,
me’ls imaginava amb barba i fotent gestos molt grans.

Vaig provar d’impressionar-la
fent un Google d’amagat:
“Llull, Pujols, Ramon Sibiuda”.
Cap dels tres li van sonar.

Tot mostrant-me l’erotisme
potencial del català,
va dir: “Joan, vull que m’ensenyis
a millorar el pronunciar”.

I si haguessis vist com reia intentant dir cotó fluix,
hagués dit “Despertaferro!” l’almogàver que hi ha en tu.
Amic meu, si mai t’hi trobes no t’ho pensis ni un segon
i que la filosofia ens ensenyi a veure el món.

Em va preguntar en què creia
mentre s’empassava el fum
i entrant a una indie disco
vaig citar, es veu, un tal Hume:

“Només crec en el que veig jo
i només us veig a vós”.
Quan començo amb formalismes
és senyal que estic nerviós.

Va dir: “La teva oratòria deixa molt a desitjar.
Sovint val més un silenci. Sovint val més actuar”.
I entomant aquella màxima amb el màxim de dignitat,
jo vaig collir l’ego de terra i ella es va posar a ballar.

I com ballava!
Que tot de cop, el cercle es quadrava.
I quan Song2 de Blur sonava,
xiuxiuejant d’Epicur em parlava.

Mentre pujàvem l’escala
del seu pis, va deixar anar:
“Ara tu tries la trama,
tot flueix, deixa’t portar”.

I vaig dir: “Fem de viure una festa,
fem-ho abans de fer-nos grans
que demà serà impossible,
que demà ja serà tard”.

I per un cop les paraules, l’exacta combinació,
van esdevenir alquímia, van dissoldre la raó.
Vaig descartar tots els dubtes plenament il·luminat
quan li vaig veure tots els prismes: bé, bellesa i veritat.

I amb Schopenhauer
vam acabar en un afterhour.
I tot parlant de Schopenhauer
vam acabar en un afterhour.

Un petó, ja era de dia,
en un carreró del Born,
feliçment, tot condemnant-nos
a buscar l’etern retorn.

 Si us heu fixa’t bé, algunes de les paraules les he marcades en negreta, ja que com he comentat abans, en aquesta cançó apareixen alguns dels filòsofs més grecs més reconeguts. No sentiu curiositat per saber qui eren? 

Parmènides, conegut com a Parmènides d’Elea, va ser un filòsof presocràtic, és a dir, anterior al filòsof grec Sòcrates. Sabem que va escriure un extens poema de 154 versos dividit en dues parts i un proemi (part d’un discurs, d’una obra, que serveix d’introducció). La primera part es titulava via de la veritat i la segona, via de l’opinió.

Sòcrates era un filòsof grec nascut a Atenes, del qual no hi ha una definició clara de qui va ser i què va fer durant la seva vida. Sembla ser que tenia un gran interès pel coneixement de l’home en general. 

Aristòtil va ser un filòsof grec, nascut a la ciutat d’Estagira. Juntament amb Plató és el filòsof més important de l’antiguitat i un dels més importants de tota la història de la filosofia. Va fundar la seva pròpia escola, el Liceu, on es duien a terme investigacions relacionades amb la ciència de la naturalesa.

Plató, conegut amb aquest sobrenom tot i que el seu nom vertader fos Aristòcles, era un filòsof grec nascut a Atenes, creador d’un sistema filosòfic que el converteix, probablement, en el filòsof més influent de tota la història. Totes les seves obres, excepte una, estan escrites en forma de diàleg.

Epicur, va néixer a Samos. Era un filòsof grec fundador de l’anomenada escola del Jardí i de l’epicurisme, on no només s’efectuaven investigacions filosòfiques, sinó que també era el lloc de reunió i de convivència d’amics (inclosos dones i esclaus) que compartien unes mateixes idees. Epicur entenia la filosofia com a investigació de la felicitat humana.

I per completar del tot la recerca, em podríeu ajudar a resoldre aquestes qüestions?

  • Un dels versos de la cançó fa referència a un crit de guerra que s’emprava abans d’entrar en combat durant l’època medieval. Em sabríeu dir quin és i quina és la seva traducció en català medieval?
  • Us he parlat d’uns dels filòsofs més importants de l’època grega. Me’ls podríeu ordenar cronològicament, des del més vell al més jove?    
  • Dos d’ells pertanyien al mateix cercle d’amics, ¿qui eren?
  • A la cançó apareixen dos personatges més, Hume i Schopenhauer. Què tenen en comú amb els personatges grecs?

Espero que hàgiu gaudit tant de la cançó com ho he fet jo. Estaré ben atenta als vostres comentaris i respostes! 

Ens anem veient, companys! 

MARINA SALAS ZAMORA

Institut Albéniz de Badalona 

XCESE-illuminati

Biografia del raper:  

César López Díaz, conegut pel seu àlies Xcese és un raper originari del barri de Vallecas, Madrid, Espanya. Pertany al col·lectiu Manzzini Brothers, en què també estan artistes com Black Bee, Duddi Wallace, Invandra, o Dakaneh.

César ha viscut una vida dura, s’ha criat als carrers i gràcies a aquestes vivències això ho ha plasmat en les seves cançons.

Aquest raper ha creat un nou estil que va més enllà del que veiem a simple vista, Xcese explica situacions problemàtiques en els barris  més degradats de Madrid. També per exemple parla de la política i de la societat.

Xcese

DISCOGRAFIA:

  • Real Crimen (2005).
  • Spanisher Mixtape (2007).
  • Spanisher Mixtape Vol.2 : La Makina Del Tiempo (2009) Planta Baja Records.
  • Dj Jooz & Xcese: Santificado da Mixtape (2009) Royal cash entertainment.
  • Illuminati (2010) BoaCor.
  • Parabellum (2012) lowlight music.

Illuminati és el disc que li va portar a la fama per això Illuminati perquè ja portava un temps on s’estava fent sonar amb les seves actuacions i aquest disc l’ha impulsat a la fama. El mot Illuminati significa ‘il·luminats.

Parabellum (2012) també és un altre disc en el que utilitza un mot llatí per donar títol al seu nou treball.  El mot parabellumper  a  la guerra i ve de la frase llatina Si vis pacem, parabellum, que literalment vol dir: “Si vols la pau, prepara’t per la guerra”.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=OwrPBlEYWNI[/youtube]

Pueden conmigo illuminati,
estilo fino puedes conmigo,
pueden conmigo illuminati,
estilo fino puedes conmigo.

Tu no lo cazas, no lo vas a entender
exportando calidad desde Madrid la cumbre
en Mad Bass y Lowlight celebrando por que
es el tiempo de lo nuestro ahora despídete.

Que no hay flow no hay cash no hay bangers!
A odiar malditos Haterz!
loco yo soy el 2010
pero muchos me llaman Xcese
sé que muchos me difaman
se quieren ganar su respect, su momento de fama
yo solo buscando mi plata
piso y aplasto a la rata, ¿me captas?
Illuminati man en otra orbita
dejando clase en la atmosfera
es años luz de lo que traigas
Madrid en la sangre, la calle en la espalda.

No entusiasma mi fama ni no, illuminati acaba con to
dile a tu gente que este preparada porque
esta llamada acaba con to
pincha el pohone y escucha si quieres saber de la lucha.

Pueden conmigo illuminati,
estilo fino puedes conmigo,
pueden conmigo illuminati,
estilo fino puedes conmigo.

Esto es illuminati la charlataneria
tengo en la mente claro acabar la porqueria.
Ya se acabó la espera lo haria cualquiera
hazlo callado como illuminados de babiera
los actos mandos,
dedos que mueven hilos,
hilos que mueven gente,
gente que mueven chsss.
Todo esta organizado,
todo trato cerrado,
bien preparados asi se tiran dados.

Pueden conmigo illuminati,
estilo fino puedes conmigo,
pueden conmigo illuminati,
estilo fino puedes conmigo.

Tu no lo cazas, no lo vas a entender
exportando calidad desde Madrid la cumbre
en Mad Bass y Lowlight celebrando por que
es el tiempo de lo nuestro ahora despídete.

despidete… despidete…

Pueden conmigo illuminati,
estilo fino puedes conmigo,
pueden conmigo illuminati,
estilo fino puedes conmigo.

També aquesta cançó té un lloc per la conspiració i parla sobre els que mouen els fils del món. Podeu consultar l’article meu sobre els Illuminati .

Què opineu del títol d’aquesta cançó?

Què penseu del nom del disc “Parabellum”?

Iván Zapico Fernández  LLatí 2n Batx C.

La llum d’Itaca d’Elies

elies-l-home-la-rosa-el-somni

La llum d’Itaca (2009) d’Elies. Aquest disc és la història d’Ulisses i alhora la d’un viatge iniciàtic que és la nostra vida. Amb deu cançons  ens endinsem en la mitologia grega, essència de la Mediterrània, i ens omple de felicitat.

Itaca

Ulisses

Polifem

Circe

Hades

Calipso

Nausica

Porfiri i les nimfes d’Itaca

Penèlope

La llum d’Itaca

A quina cançó correspon aquesta lletra i quines referències clàssiques té?

La lluna ha eixit
llambreja a la mar,
i tu no l’has vist
captiu del gegant.

Obris els ulls
de sobte ho veus clar,
si vols eixir de la caverna
t’hauràs de dir Ningú.

I amb el cor afligit,
havent perdut companys estimats,
vas acostar
l’estaca a les brases abundoses,
i li la clavarem a l’ull:
l’antic oracle es va acomplir.

Tots vam sentir
el monstre bramar,
cegat en l’ull
que mai no viu res.

I així vam fugir
camí de la mar,
quan la claror llambrava en l’aigua,
l’aigua dels teus ulls.

I després de la nit
d’haver somniat amb la dea d’ulls d’òliba,
va aparèixer l’Aurora
de dits rosats, la filla del matí,
i vam pujar a la nau,
i els rems van colpejar la mar cendrosa,
i animats vam navegar més lluny…

La lluna ha eixit,
s’adorm el gegant,
mentre tu ja
solques nostra mar.

Mira la nit,
– contempla la llum -,
ella ha vingut per a guiar-te
cap al teu destí.

Arnau Álvarez
Cultura Clàssica 3r

Suadela Venusque en la música actual

Ens situem a la capella de la UB central, situada a Plaça Universitat. Seiem i ja ens comencen a explicar perquè som allà. I és que, és tota una sort poder estar allà, no només per veure els quadres que adornen la sala (que són extrets del dipòsit de quadres del Museu del Prado) sinó per poder rebre les dues xerrades a les que assistim. A causa de la crisi, són xerrades úniques i oberta als socis Secció Catalana de la SEEC que paguen una quota anual, per tant, hem d’agrair a la Margalida de ser sòcia perquè sinó no haguéssim pogut assistir-hi.

Les xerrades tenen dues finalitats: per una banda, establir un lligam entre el batxillerat i la Universitat, fent una classe de batxillerat més potent que s’acosta a les classes universitàries i sent alhora una classe universitària més lleugera. Per l’altra, endinsar-nos en l’amor vist pels poetes romans i conèixer els seus tòpics.

Així doncs, ens presenten el Dr. Javier Velaza Frías i, per sorpresa, va començar la seva presentació sense suport de diapositives. Ell mateix ens va explicar que feia deu anys que no feia una presentació sense suport visual, però com que, per les columnes de la capella no tots podíem veure-hi, va decidir fer un dossier com a suport. Tots els assistents li ho vam agrair.

Així doncs, el Dr. Velaza ens va parlar dels tòpics que utilitzen els poetes elegíacs romans  i nosaltres, a partir de la seva xerrada i del seu dossier,  hem volgut veure si encara els trobem en la música actual.

Comencem, doncs. A sota de cada explicació trobareu un enllaç per poder sentir la cançó i seguir  la lletra on el tòpic estarà marcat amb un altre color.

Suadela Venusque: l’art de la seducció en els poetes del cercle d’August

1. Amor i persuasió al món grecoromà.

Casa de l'Amore punito “Casa de l’Amore punito” fresc de Pompeia I dC[/caption

 

En la imatge de l’esquerra, hi apareixen Peitho i Afrodita. Afrodita és la deessa de l’amor i Peitho de la seducció. Els antics grecs pensaven que l’amor i la seducció anaven juntes, ja que per arribar a l’amor es necessitava la seducció. És per això que en moltes ocasions se les representa juntes.

La imatge de la dreta va ser pintada segles després. Hi apareixen les dues deesses de la imatge anterior, canvien els noms perquè ja parlem de la mitologia romana, i per tant, Afrodita passa a ser Venus i Peitho, Suadela, però mantenen les seves qualitats. En aquesta imatge, però hi apareixen també Anteros, que és el germà de Cupido, i Cupido. En el fresc, es veu com Venus està amb Anteros i Suadela està castigant Cupido.

1.2 Píndar, Pítiques 9,39: “Secretes són les claus amb què la Persuasió obre els sagrats amors…”

Píndar definia l’amor com a un regal que s’obre amb la clau de la deessa de la persuasió. Com hem comentat en la primera imatge, no es pot arribar a l’amor sense la seducció, no es pot obrir l’amor sense la clau, que és la Persuasió.

1.3 Horaci, Epístoles 6,38: “…però Suadela i Venus engalanen l’adinerat…”

Horaci considera que són Suadela i Venus les responsables de transformar algú amb diners.

2. L’elegia romana al temps d’August. Corneli Gal, Tibul, Properci i Ovidi.

Els grecs consideraven com a elegia la poesia eròtica, però també s’escrivien elegies sobre batalles, o altres temes, tot i que aquestes eren molt minoritàries. Pel romans, però, únicament consideraven elegies la poesia eròtica. L’elegia s’escriu sobretot durant 50 anys, al final de la República i sobretot durant el Règim d’August.

Els quatre poetes van escriure fonamentalment elegies. Tibul i Ovidi tenien Mecenes. Corneli Gal és un poeta d’elegies que participava en la política. Era gran amic d’un general, que va fer que August arribés al poder. És per això que, quan Egipte va passar a ser territori romà, el van nomenar com el seu primer emperador.

Corneli Gal també formava part de la història política de Roma, però s’enemistà amb August i aquest amaga totes les seves obres. Per l’enemistat se suïcida, per tant August amaga totes les obres escrites per Corneli Gal. Fins fa poc només se’n conservava una frase de tota l’obra, però es va trobar un pergamí en el desert, que actualment són els únics documents conservats.

Ovidi i Properci no participaven en l’activitat política, eren únicament poetes.

Ovidi va tenir una vida desafortunada ja que, després d’escriure Ars Amatoria va ser desterrat. August estava intentant eliminar l’adulteri i, com que no considerava que Ars Amatoria fos una elegia sinó, que la considerava com un manual sobre l’amor dirigit directament als lectors. Com que en Ars Amatoria es parlava de l’adulteri, August va desterrar Ovidi, acusat de promoure l’adulteri.

En totes les elegies es parla en primera persona, el jo poètic és el mateix autor que explica els seus amors i desamors.

3. L’enamorat rebutjat i la porta tancada: l’exclusus amator i el paraclausithyron.

Exclusus amator és l’enamorat rebutjat.

3.1 Tibul, Elegies 1,2,5-14: “Per què a la meva amiga cruel guàrdia li ha estat imposada, / i la seva porta es clou amb ferms forrellat? / Porta d’un senyor intractable, que la pluja et flagel·li, / i que se’t clavin els llamps enviats per ordre de Júpiter! / Porta, que t’hagis d’obrir a mi sol, vençuda pels meus laments, / i que en obrir-te furtiva no ressonis quan giri el pern. / I si la meva follia et llençà cap insult, / perdona: que caigui aquell sobre el meu cap. / Més val que te’n recordis de tot allò bo que vaig dir-te / amb la veu suplicant, quan garlandes florides oferí a la teva llinda”.

En aquest text ens expressa com és trobar-se davant l’amor no correspost de la seva estimada. Fa una metàfora i la compara amb una porta tancada que ni amb rajos de Júpiter es pot obrir, és a dir, és un amor impossible, que fa sentir molt impotent el jo poètic.

3.2 Properci, Elegies 1, 16, 17-22: “ Ai, porta més cruel inclús que la meva mestressa, / com és que calles per a mi tancada amb tan durs batents? / Per què no t’obres mai i dónes pas als meus amors, / i no ets capaç de respondre, commoguda, a les meves furtives súpliques? / No li serà al meu dolor atorgada cap fi, / i un son vergonyós hauré de dormir sota el teu tebi llindar?”.

Aquest fragment de les elegies de Properci, ens mostra la impotència de l’enamorat rebutjat. El jo poètic veu la seva estimada com un amor impossible.

Hem trobat el tòpic de la porta tancada en molts músics:

Paraules d’amor,  Joan Manuel Serrat.  1966

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=wwQPDYQjqKk[/youtube]

Ella em va estimar tant…
Jo me l’estimo encara.
Plegats vam travessar
una porta tancada.

Ella, com us ho podré dir,
era tot el meu món llavors
quan en la llar cremàvem
només paraules d’amor…

Paraules d’amor senzilles i tendres.
No en sabíem més, teníem quinze anys.
No havíem tingut massa temps per aprendre’n,
tot just despertàvem del son dels infants.

En teníem prou amb tres frases fetes
que havíem après d’antics comediants.
D’històries d’amor, somnis de poetes,
no en sabíem més, teníem quinze anys…

Ella qui sap on és,
ella qui sap on para.
La vaig perdre i mai més
he tornat a trobar-la.

Però sovint en fer-se fosc,
de lluny m’arriba una cançó.
Velles notes, vells acords,
velles paraules d’amor…


All is full of love, Björk. 1999

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=wxBO28j3vug[/youtube]

You’ll be given love
You’ll be taken care of
You’ll be given love
You have to trust it

Maybe not from the sources
You have poured yours
Maybe not from the directions
You are staring at

Twist your head around
It’s all around you
All is full of love
All around you

All is full of love
You just ain’t receiving
All is full of love
Your phone is off the hook
All is full of love
Your doors are all shut
All is full of love!

All is full of love
All is full of love
All is full of love
All is full of love
All is full of love

Irene, Lluís Llach. 1969

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=1FmRllTFLYE[/youtube]

No, no he volgut pintar
el teu cabell llarg
ni les teves mans.

Ni el teu cos, que he envoltat
d’ones que he robat
al mar abrivat.

No, no he volgut pintar
aquest despertat
serè, deslliurat.

Ni el primer cant d’ocell
que ens acosta el vent
abans de l’adéu.

I ara que el temps se m’emporta
i em tanques la porta
per on vaig entrar,
no, no vull recordar
ni la teva imatge
ni les teves mans,
No, no em puc aturar
i mirar la vida
des del finestral.

No, no vull trepitjar
fulles que em recorden
el teu caminar.

No, ja no vull tornar
al camí que em porta
a la teva llar.

I ara que queda enrera
aquella drecera
per on vam passar,
no, no vull recordar
ni la teva imatge
ni les teves mans.
No, no em puc aturar
i mirar la vida
des del finestral.

4. L’enamorat com a esclau: servitium amoris.

L’enamorat es considera un esclau, per tant, reconeix no tenir cap dret. L’enamorat perd el dret de defensar-se davant de la llei, de casar-se… Quan algú s’enamora perd tot això i es converteix en una persona sense drets dominada per la dona, la domina, a la que li té lleialtat. Quan el poeta es defineix com a esclau, reconeix ser dominat per la dona, ella té el poder i el control sobre d’ell.

4.1 Corneli Gal, Elegies 6-9: “…Per fi les meves muses han fet un poema / que pugui jo cantar com digne de la meva mestressa (domina).

4.2 Tibul, Elegies 2,4,1-4: “Així veig per mi enllestit l’esclavatge (servitium) i una mestressa (dominam). / Ja em diu adéu aquella llibertat paterna, / però és dur l’esclavatge i em fermen amb cadenes, / i, dissortat de mi, l’Amor mai afluixa els meus lligams”.

4.3 Properci, Elegies 2, 4, 2: “Com és Bassus, que lloant-me tantes dones, / vols forçar-me a canviar i deixar la meva mestressa (domina)? / Per què no toleres que mentre jo visqui / dugui aquest esclavatge (servitio) a què estic acomodat?.

Esclavo de tus besos, David Bisbal. 2009

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=wHf-Q7I08m0[/youtube]

No me preguntes por qué
a veces la nombro por casualidad
y es que aún la recuerdo
y es que aún llevo dentro su forma de amar.
Una razón para tí
me pides motivos y una explicación
para no desterrarla
ahora y para siempre de mi corazón.

Yo soy así, y seguiré
vagando errante por tu piel
yo no podré
dar todo de mi
mientras que olvide a esa mujer.

Y sigo esclavo de sus besos
y sigo preso de mis miedos
hemos llegado a un punto de inflexión
en el que esta obsesión
está apartándome de tí.
Y sigo esclavo de sus besos
y sigo preso de mis miedos
y sigo sin saber por qué razón
ella sigue en mi interior
en nuestro punto de inflexión.
Y sigo esclavo de sus besos.

No hay quién controle al amor
de hecho te quiero como a nadie más
pero a veces es ella
la que me derrumba mi seguridad.

Yo soy así, y seguiré
vagando errante por tu piel
yo no podré
dar todo de mí
mientras que olvide a esa mujer.

Y sigo esclavo de sus besos
y sigo preso de mis miedos
hemos llegado a un punto de inflexión
en el que esta obsesión
está apartándome de tí.
Y sigo esclavo de sus besos
y sigo preso de mis miedos
y sigo sin saber por qué razón
sigue ella en mi interior
en nuestro punto de inflexión.
Y sigo esclavo de sus besos.

Yo no podré dar todo de mí
mientras que olvide a esa mujer.

Y sigo esclavo de sus besos
y sigo preso de mis miedos
hemos llegado a un punto de inflexión
en el que esta obsesión
está apartándome de tí.
Y sigo esclavo de sus besos
Y sigo esclavo de sus besos.

5. L’enamorat com a soldat: militia amoris.

Aquest recurs dóna molt de joc en les elegies, ja que permet comparar l’amor amb la guerra. En el text que hi ha a continuació, es pot veure l’enamorat passa una llarga nit, igual que el soldat, l’un vetllant la porta de l’estimada i l’altre vetllant el campament. En aquest cas, el poeta també accepta perdre tots els drets davant de l’amor, ja que els soldats, al igual que els esclaus no tenen drets, els soldats, quan ja són “graduats” se’ls hi reconeixen els drets. Però no és el cas del soldat que vetlla el campament. Aquest tòpic demostra submissió davant l’estimada i atenció. D’alguna manera és assegurar a l’estimada que és única i que per això, com un soldat, el poeta espera sense pressa.

5.1. Ovidi, Amors I, 9: “Tot enamorat és un soldat (militat) i té Cupido els seus campaments; / creu-me, Àtic, tot enamorat és un soldat. L’edat que és adequada a la guerra convé també a Venus: / maldestre és el soldat vell, maldestre l’amor senil. / Les energies que els generals demanen al soldat fort / les demana també la dona bonica al seu company de llit. / Ambdós vetllen la nit sencera, l’un i l’altre jeuen a terra: / l’un vigila els batents de la seva mestressa, l’altre els del seu comandant…”.

Soldadito marinero,Fito y los Fitipaldis. 2003

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=GxQjx7FkmNA[/youtube]

És un amor submís, que irònicament l’anomenen soldadito

Él camina despacito que las prisas no son buenas
En su brazo dobladita, con cuidado la chaqueta
Luego pasa por la calle dónde los chavales juegan
Él también quiso ser niño pero le pilló la guerra.

Soldadito marinero conociste a una sirena
de esas que dicen te quiero si ven la cartera llena
Escogiste a la más guapa y a la menos buena
Sin saber como ha venido te ha cogido la tormenta

Él quería cruzar los mares y olvidar a su sirena
la verdad, no fue difícil cuando conoció a Mariela
que tenía los ojos verdes y un negocio entre las piernas
hay que ver que puntería, no te arrimas a una buena.

Soldadito marinero conociste a una sirena
de esas que dicen te quiero si ven la cartera llena.
Escogiste la más guapa y a la menos buena
Sin saber como ha venido te ha cogido la tormenta

Después de un invierno malo, una mala primavera
dime por que estas buscando una lágrima en la arena.


6. L’enamorat com a malalt: morbus amoris.

Aquest tòpic ens parla d’un poeta malalt d’amor. Així, ens mostra un patiment que pot acabar amb el poeta, tan fort, com si fos una malaltia. L’angoixa de no tenir l’estimada produeix dolor, com una malaltia, per això, els nostres poetes estan malalts d’amor.

País petit, Lluís Llach. 1980

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=Te4QWD9_kAg[/youtube]

El meu país és tan petit
que quan el sol se’n va a dormir
mai no està prou segur d’haver-lo vist.
Diuen les velles sàvies
que és per això que torna.
Potser sí que exageren,
tant se val! és així com m’agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país.

El meu país és tan petit
que des de dalt d’un campanar
sempre es pot veure el campanar veí.
Diuen que els poblets tenen por,
tenen por de sentir-se sols,
tenen por de ser massa grans,
tant se val! és així com m’agrada a mi
i no sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país.

El meu país és tan petit
que sempre cap dintre del cor
si és que la vida et porta lluny d’aquí
i ens fem contrabandistes,
mentre no descobreixin
detectors pels secrets del cor.
I és així, és així com m’agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país.

El meu país és tan petit
que quan el sol se’n va a adormir
mai no està prou segur d’haver-lo vist.

6.1 Tibul, Elegies 2, 1, 57-58: “Tots els dolors humans cura la medicina tan sols / l’amor no estima el metge de la seva malaltia (morbi).

Tibul ens vols mostrar que no cal un remei per l’amor, perquè qui està malalt d’amor, vol dir que estima, que sent per la seva estimada, i que per tant, no cal curar-se, la seva vida és la malaltia, que és el que li fa li fa estimar, el que li fa sentir.

6.2 Properci, Elegies 1, 5, 27-28: “…atès que per la meva malaltia (mali) no hi ha medicina…”.

Properci, en canvi, indiferentment de si cal o no remei per l’amor, pensa que no hi ha remei pel qui està malalt d’amor. El malalt d’amor patirà la seva malaltia, no se’n podrà escaquejar.

6.3 Ovidi, Metamorfosis I, 504-524: “Nimfa, et prego, filla de Peneu, resta! No et segueixo com enemic; / Nimfa, resta! Així l’anyella defuig del llop, així la cérvola el lleó, / així l’àliga, amb tremolosa ala, les colomes, / i cadascuna els seus enemics: però jo et segueixo per amor! / Pobre de mi! Temo que caiguis de cara o que les teves cames / que no mereixen mal notin els esbarzers i ser jo la causa del teu dolor! / Són aspres els indrets per què t’apresses: corre et prego / més a poc a poc, detén la fuga i més a poc a poc també et seguiré. / Però demana a qui enamores; no sóc un habitant de les muntanyes / ni sóc pastor, no guardo aquí vulgar / el bestiar i el ramat. Tu no saps, temerària, / de qui fuges, i és per això que fuges: a mi el país de Delfos / i Claros i Tènedos i el palau de Pàtara m’obeeixen; / Júpiter és el meu pare; a mi el passat, el futur/ i el present se’m revelen; gràcies a mi els poemes s’adiuen a la música. / Infalible és la meva fletxa, però més infal·lible és encara / aquella que em fereixi en el pit desocupat! / La medicina és invent meu i al món sencer com sanador / sóc invocat, i el poder de les herbes a mi és sotmès. / Ai de mi, perquè l’amor no es cura amb cap herba / ni serveixen a llur senyor les arts que a tots serveixen!”.

Tot i que Ovidi ens parla d’una situació còmica, hi ha moltes coses que es poden destacar d’aquest fragment. Per una banda, cal destacar la tècnica d’Ovidi, ja que tot i ser un text contundent, que té molta informació, els lectors podem percebre la manca d’alè del protagonista que, mentre parla està corrent. Per altra banda, cal destacar, la magnitud del protagonista, al llarg del text ens diu que controla el passat, el present i el futur, que la seva fletxa és infal·lible i que és el responsable de que els poemes s’adiguin a la música. Amb aquest versos, ens mostra un personatge de gran magnitud, de gran poder. No en té prou en dir que és fill de Júpiter, abans vol dir, de tot el que n’és capaç. Però, Ovidi és molt hàbil, perquè contrasta, de manera còmica, tota la magnitud que ha dit tenir el personatge, amb el que fa dins l’escena, córrer darrere d’una dona. Ens presenta el tòpic reconeixent-se a ell mateix com a déu de la medicina.

7. L’enamorat com a dement: furor amoris (amans/ amens)

Aquest tòpic procedeix de la comèdia on utilitzant el joc de paraules amans amens on amb dues paraules deien que qui s’enamorava perdia el seny. Reconèixer-se a un mateix com a malalt mental és, també, reconèixer estar al marge dels drets i no ser considerat ciutadà.

Boig per tu, Sau. 1990

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=tO65XoTEUFk[/youtube]

A la terra humida escric
nena estic boig per tu
em passo els dies
esperant la nit.

Com et puc estimar
si de mi estas tant lluny;
servil i acabat boig per tu.

Sé molt bé que des d´aquest bar
jo no puc arribar on ets tu,
peròdins la meva copa veig
reflexada la teva llum ,me la beuré;
servil i acabat boig per tu.

Quan no hi siguis al matí,
les llàgrimes es perdran
entre la pluja que caurà avui.

Em quedaré atrapat
ebri d´aquesta llum
servil i acabat
boig per tu.

Sé molt bé que des d´aquest bar
jo no puc arribar on ets tu,
però dins la meva copa veig
reflaxada la teva llum,me la beuré;
servil i acabat boig per tu.
servil i acabat boig per tu.

7.1 Tibul, Elegies 2,6,15-18: “Aspre Amor, tant de bo vegi jo trencats els teus dards, / les teves fletxes i, si fos possible, extintes les meves torxes! / Tu em turmentes, miserable de mi, tu m’obligues / a proferir imprecacions i, amb ment malaltissa (insana mente), a dir coses nefandes”.

El poeta es queda al marge de tot, està boig, no té capacitats per fer res més que estimar.

8. L’enamorat com a poeta.

Es presenta com a poeta enamorat i per l’amor, marginat. En aquest tòpic, se’ns fa veure que l’objectiu d’escriure poesies és enamorar  l’ estimada.

8.1 Tibul, Elegies 2, 4, 19-20: “Busco un fàcil accés a la meva mestressa per mitjà dels meus poemes: / lluny d’aquí, Muses, si aquests de res em serveixen”

Tibul ja diu directament el seu objectiu, escriure no perquè els seus poemes siguin llegits per molta gent, sinó perquè siguin llegits per la seva estimada que és a qui van dirigits.

8.2 Properci, Elegies 1, 8, 27-40: “Per més que li hagi fet grans presents, per més que li hagués de fer de més grans encara, / ella no fuig, avara, del meu si. / No pas amb or, no pas amb perles índies vaig poder / seduir-la, sinó amb l’obsequi del meu poema afalagador”.

Properci reconeix no tenir grans riqueses ni fer molts presents, però, arriba a l’amor de la seva estimada a través dels poemes. Alhora és un exemple d’un amor aconseguit.

8.3 Ovidi, Amors 2,1,17-22: “La meva amiga em tancà les portes! Amb Júpiter mateix vaig llençar-hi llamps; / el propi Júpiter del meu pensament caigué. Disculpa’m, Júpiter! De res em servien els teus projectils; / una porta tancada té un llamp més poderós que el teu. / Reprengué els meus afalacs  les tendres elegís, els meus projectils; / i ablaniren portes dures toves paraules.”

Utilitza el tòpic de la porta tancada. Ens diu que ni amb un llamp pot arribar a l’amor de la seva estimada, però que en l’amor, les paraules poden superar la força del llamp i obrir la porta.

Ens diuen, com hem vist que són poetes per l’amor que senten, en aquest cas hem trobat una cançó en la que diu que va cantant pel món per trobar la seva estimada que ha perdut.

Mercè, Strombers. 2005

[youtube]https://youtu.be/Wltt3Y3fvFk[/youtube]

Avui m’he despertat amb tambors dins el meu cap
la nit d’ahir va ser tota una festa,
ballaruga, gresca i xerinola i al meu costat una noia
que em perseguia per tot arreu

i em deia deixa´m estar amb tu al teu costat
vull estar sempre amb tuuu ohoho

oh oh oh Mercè
guardo en els meus llavis el gust del teu entrecuix
ohoh Mercè
com tornar a saber de tu
guardo en el meu cor tot el teu record ohoh
i pensant en tu em surten tonades,
guardo en el meu cor tot el teu record ohoh
i pensant en tu em surten lleterades.

Vaig perdre el teu telèfon
i el vaig esta buscant, buscant, buscant, buscant
i ara escric cançons i les vaig cantant pel món
potser així et trobaré

al mig d´un concert una noia em llença un petó
i crec que per fi ets tu ohoho

oh oh oh Mercè…

És la història d’un estiu,
teníem disset anys, què maco estava
el poble amb tants Hamlets, tanta vida i tanta festa.
Com trobo a faltar la festa. Collons d’ajuntament,
que no ho sents o què?
I la Mercè, ai la Mercè!

Mercè, Mercè amb tu la vida em somriu
perquè, perquè, perquè amb tu sempre és nit d’estiu (bis)

Ai Maria Mercè Mercedites
ara què hem de fer?
Ai Maria Mercè Mercedites
nirem de lloguer.
Ai Maria Mercè Mercedites
ara amb el Marcel,
ai Marcel ai com tu diria
cap a la merceria.

Mercè, Mercè, amb tu la vida em somriu
perquè, perquè, perquè amb tu sempre és nit d’estiu.

9. El poeta doctus: l’Ars amandi d’Ovidi

9.1 Ovidi, L’art d’enamorar 1, 1ss: “Si en aquest poble hi ha qui no hagi après l’art d’enamorar, / llegeixi aquest poema i, un cop llegit que estimi / (…) L’experiència inspira aquesta obra: obeïu a aquest poeta expert. / Cantaré coses certes (…) / (…) Cantarem l’amor segur, i també el furtiu consentit, / i així contra el meu poema no hi haurà cap acusació”.

Explica que ell només parla de  l’amor i que ho fa de manera consentida, legal i que ningú el podrà acusar de promoure coses no correspostes i , que per tant, també els lectors ho poden llegir amb tranquil·litat.

9.2 Ovidi, L’art d’enamorar 1, 459-60: “Aprèn, jovent romà, t’ho aconsello, les arts nobles / i no només defensar acusats tremolencs. / Igual que el poble, que el jutge sever i el senat escollit, / així, retuda a la teva eloqüència, se’t lliurarà la noia”.

S’adreça als joves i intenta promoure en ells les arts nobles, la retòrica i l’oratòria i, que a través d’elles tindrien els dons que calen per seduir. Les arts nobles serveixen per a poder-te defensar en un judici, per tant, per la seducció, també.

10.Realitat o ficció?

10.1 Ovidi, Tristes 2, 207-212: “Malgrat que m’han perdut dues acusacions, un poema i una errada, / de la segona he de callar la culpa: / no sóc tan important per reobrir les teves ferides, Cèsar, / jo, per qui ja és prou que hagis patit una vegada. / Resta, doncs, la segona: per un poema vergonyós / hom m’acusa d’esdevenir el mestre de l’adulteri obscè”.

10.2 Ovidi, Tristes 2, 351-355: “No hi ha marit, ni que sigui de baixa classe, / que per culpa meva sigui pare dubtós. / Creu-me: els meus costums estan lluny del meu poema / -la meva vida és honesta; la meva Musa, juganera- / i la major part de la meva obra és mentida i ficció”

Ars amatoria és un poema didàctic, tot i així no deixa de ser una elegia, sinó que està amb un format diferent, en format de manual. Tot i tenir format de manual no estava adreçat en el dia a dia de les persones, sinó només era una elegia, no volia aconsellar ningú.

August no va entendre Ars amatoria com una elegia i el va desterrar per promoure l’adulteri, que havia estat prohibit a Roma.

En les Tristes i les cartes explicava tot el que havia passat amb l’Ars amatoria. I en l’últim text explica que la seva finalitat no era canviar costums de la gent, que en cap moment promovia l’adulteri. Ell va escriure una elegia, no volia confondre ningú, ja que de fet, ni ell mateix fa tot el que escriu en l’elegia, no segueix els costums dels que parla. Així doncs, reconeix que el que escriu és fictici que parla en primera persona però perquè és el jo poètic.

Després de reconèixer que no era un manual, que era una elegia; que no promovia l’adulteri, ja que ni ell mateix el practica; després de reconèixer que el que havia escrit era fictici; demana tornar a Roma però, August, tot i així, no li ho permet. Mor l’emperador i Ovidi continua a l’exili fins els seus últims dies.


Laia Sánchez, Rocío Molina, Patrícia Ortiz i Laura Luna

Llatí, 2n de batxillerat

Μέδουσα

Després de llegir l’article de: Ego cum his capillis hem decidit seguir-lo, o millor dit fer un altre sobre la mateixa protagonista: Medusa, però ara Medusa dins la música. Nosaltres hem trobat un àlbum amb el nom de Medusa, que ens ha cridat l’atenció i una cancó que també hi té a veure.

Annie Lennox:

Medusa és el segon àlbum d’estudi en solitari de la cantant escocesa Annie Lennox, llançat el març de 1995. Aquesta compost per onze cançons que originalment pertanyien a cantants homes, totes elles re-gravades per Lennox.

Aquí us deixem el vídeo de l’àlbum de Annie Lennox, Medusa i les seves respectives cançons i lletres d’aquest àlbum:

[youtube]https://youtu.be/EIbYBUV4FfM[/youtube]

The wake of medusa.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=lyUwykasKhY[/youtube]

The guests are
They stare and drink their wine

On the wall the canvas hangs
Frozen there in time
They marvel at the beauty
The horror and despair
At the wake of the medusa
No one she’d a tear

Sit my friends and listen
Put your glasses down
Sit my friends and listen
To the voices of the drowned

In the moonlight’s ghostly glow
I waken in a dream
Once more upon that raft I stand
Upon a raging sea
In my ears the moans and screams
Of the dying ring
Somewhere in the darkness
The siren softly sings

Out there in the waves she stands
And smiling there she calls
As the lightning cracks the sky
The wind begins to howl

The architects of our doom
Around their tables sit
And in their thrones of power
Condemn those they’ve cast adrift
Echoes down the city street
Their harpies laughter rings
Waiting for the curtain call
Oblivious in the wings

The casket is empty
Abandon ye all hope
They ran off with the money
And left us with the rope.

 

Aquí us deixem la nostra feina de cerca sobre les cançons que tenen a veure amb Medusa. Quina relació tenen? De què parlen?
Esperem que us agradi !!!

Nora Domingo i Maryam Alaoui
1r Batxillerat C
Llatí i Grec

Ulisse Coperto Di Sale, Lucio Dalla

Escolta amb atenció aquestes dues cançons de Lucio Dalla i després respon a les preguntes de més avall:

Vedo le stanze imbiancate
tutte le finestre spalancate
neve non c’è, il sole c’è,
nebbia non c’è, il cielo c’è!

Tutto scomparso, tutto cambiato
mentre ritorno da un mio passato
tutto è uguale, irreale
sono Ulisse coperto di sale!

E’ vero la vita è sempre un lungo, lungo ritorno
ascolta io non ho paura dei sentimenti
e allora guarda, io sono qui,
ho aperto adagio adagio con la chiave
come un tempo
ho lasciato la valigia sulla porta
ho lasciato la valigia sulla porta.

Ho guardato intorno prima di chiamare, chiamare
non ho paura, ti dico
che sono tornato per trovare, trovare
come una volta
dentro a questa casa
la mia forza
come Ulisse che torna dal mare
come Ulisse che torna dal mare.

Una mano di calce bianca
sulle pareti della mia stanza
cielo giallo di garbino,
occhio caldo di bambino!

Tiro il sole fin dentro la stanza
carro di fuoco che corre sul cuore
perchè ogni giorno è sabbia e furore
e sempre uguali non sono le ore!

Voglio dirti
non rovesciare gli anni come un cassetto vuoto,
ascolta
anche i giovani non hanno paura di un amore
e mai, mai, mai strappano dal cuore i sentimenti
io ti guardo
la tua forza è un’ombra di luce
la tua forza è un’ombra di luce.

La mano affondata nel vento del vento…
aria calda, urlano quelle nostre ore
strette in un pugno
urlano come gli uccelli,
i sassi si consumano, non si consuma la vita
la giornata è uguale a una mano che è ferita
io sono Ulisse al ritorno
Ulisse coperto di sale!
Ulisse al principio del giorno!

I ara Itaca!:

Acabem de veure el tema de la geografia grega i hem llegit una adaptació de l’Odissea d’Homer, Les aventures d’Ulisses, quìnes referències clàssiques trobeu en aquestes dues cançons de Lucio Dalla, recentment traspassat? Per què el tema d’Ulisses és tan recorrent en la música? Què té Ulisses de modern? Si no us ho creieu, mireu i escolteu, no us oblideu de comentar la cançó que més us ha agradat i la que millor reflecteix l’Ulisses homèric!

Margalida

Tu mirada (José Antonio Rodríguez)

José Antonio Rodriguez és un cantautor de la República Dominicana, la Lida m’ha passat una cançó seva; Tu mirada, per poder fer l’apunt de filosofia i música. Crec que és interessant treballar aquest filòsof grec, ja que dilluns tenim l’examen de filosofia, on entrarà en matèria Heràclit, filòsof molt destacat entre els presocràtics.

José Antonio Rodríguez canta Tu mirada, tot musicant els versos de Mario Benedetti i de Martín Renael González Batista:

“Variaciones Sobre Un Tema De Heraclito”

No sólo el río es irrepetible

tampoco se repiten
la lluvia el fuego el viento
las dunas el crepúsculo

no sólo el río
sugirió el fulano

por lo tanto
nadie puede
mengana
contemplarse dos veces
en tus ojos

Mario Benedetti
TU MIRADA

¿Tu mirada? Tu mirada
es el más perfecto modo
de decirlo todo, todo,
aunque no hayas dicho nada.
¿Qué magia tienes guardada,
qué poder bello y profundo?
Tu mirada de un segundo
me siembra un año de antojos
y cuando cierras tus ojos
se queda sin luz el mundo.

AMOR

¿Cómo en tan breve sonido
puede haber tanto calor?
¿A qué pecho rimador
le robaste ese latido?
¿Qué le dices al oído
con palabra perfumada
para que la enamorada
boca que te va nombrando
tenga sed de fuego, cuando
enciendes una mirada?

Martín Renael González Batista

Heràclit d’Efes (544-487 aC.)

Es diu d’aquest filòsof que era una persona, si més no, peculiar,  ja que tot i provenir d’una família adinerada, ho deixà tot i marxà a viure a dins una cova. El que ha quedat escrit i ha arribat fins als nostres dies d’Heràcit, són els seus famosos aforismes (frases contundents, molt metafòriques i difícils d’interpretar).

Podem classificar les seves idees en:

1. Tot canvia: tendim a tenir la idea de que hi ha coses a la vida que es mantenen inalterables, però això, és una il·lusió. Tot està constantment canviant. Tota cosa existeix perquè existeix el seu contrari, és a dir, que quan una cosa canvia, tendeix a canviar anant a parar sempre al seu contrari. (Exemple: de la vida es passa a la mort, de despertar es passa a dormir.)

L’arkhé (en grec: ἀρχή) o font de vida/origen de l’univers, del qual parla Heràclit és el foc. Segurament es tracta d’un concepte metafòric, ja que aquest element seria el que millor representaria el fenomen de canvi a la naturalesa. El foc = a l’ànima. L’aigua = absència de vida. A la cançó, a què  podríem comparar aquest concepte?

Hi ha un breu comentari a sota del vídeo: “No només el riu és irrepetible”, referint-se a aquest primer punt i citant un dels aforismes (que ens posen al principi del muntatge en grec i amb la seva traducció):

Ποταμοῖς τοῖς αὐτοῖς ἐμβαίνομέν τε καὶ οὐκ ἐμβαίνομεν, εῖμέν τε καὶ οὐκ εἶμεν.

(No és la frase del vídeo, és una que va escriure la Lida, crec que serà més correcte/precisa)

2. En la lluita hi ha un lógos (λόγος) : l’harmonia és la lluita entre els contraris. Si veiem la physis (φύσις) com un cosmos (κόσμος = ordre)  i no un caos, (Χάος = desordre) ens serà molt més fàcil tenir una actitud filosòfica i per tant científica. El concepte de la unitat de totes les coses, el reconeixement de la unitat dels contraris (des de la distància) és un signe de saviesa superior.

3. Aristocratisme filosòfic: menyspreu per la gent que no entenia les paraules d’Heràclit, que per més que els explicava les seves teories, eren incapaços d’anar més enllà de les seves creences. Ell considerava que la gent no feia ús de raó, encara que tots poguessin arribar a ella.

4. Relativisme: Heràclit crea una concepció radicalment relativista de l’univers, el que realment existeix és un continu esdevenir. Enmig dels canvis s’esborren les diferències ens els contrastos. No hi ha fronteres clares entre, per exemple, el dia i la nit, la joventut i la vellesa. Així que en el fons, dedueix Heràclit, el dia i la nit són el mateix, com també la joventut i la vellesa, la vida i la mort, el bé i el mal. De la mateixa manera, fa referència a les característiques de les coses, de les quals cap és absoluta.

Per cert que me’n dieu de la teoria de Parmènides en contraposició a la d’Heràclit?

Sabeu altres filòsofs grecs que tinguessin una teoria sobre l’arkhé (ἀρχή)? Quina és?

En què discrepaven els Pitàgorics i Heràclit?

 

Espero que el resum de la teoria d’Heràclit us serveixi per estudiar i saber més coses sobre aquest pensador grec! Si trobeu més referències d’Heràclit en la música actual, L’empremta d’Orfeu us ho agrairà!

Núria Yela

2n de Batxillerat Grec i Llatí.

Rosa, rosae de Gigliola Cinquetti

Gigliola Cinquetti és una presentadora de televisió i cantant italiana nascuda al 1947. Aquesta cançó seva, Rosa Rosae, inclosa en el disc Collezione Privata Vol. 2, utilitza el famós exemple de la primera declinació del llatí per a polir la rima i la lírica, ja que la cançó parla també d’una rosa sense espines i d’un amor que agrada a l’autora però que sap que és dolent per a ella.  L’italià, llengua que ve directament del llatí, permet la fàcil comprensió per a qui conegui la llengua mare, o només qui en sàpiga una altra de romànica, com és el cas del català.

Rosa, rosae

[youtube width=”550″ height=”450″]http://www.youtube.com/watch?v=OwTlGUGnuzQ[/youtube]

Dietro alla finestra un’altra onesta primavera
io passavo il pomeriggio ad insegnarti
sopra la tua spalla i miei capelli ballerini
Tu passavi tutto il tempo a respirarmi.

Rosa…rosa…rosae…rosis…
Quanto amore chiedi
e infine quanto ne hai?
Rosa, rosa senza spine
le tue mani malandrine sul mio corpo
dimmi quando le avrai
quando le avrai
quando le avrai…

Disfruteu d’aquesta cançó tan maca!

Andreu Punsola

4t ESO, Llatí, INS Premià de Mar

Canción del Eco de Christina Rosenvinge

Christina Rosenvinge va néixer el 1964 a Madrid tot i que és de família danesa. És una cantautora que escriu cançons molt poètiques i boniques. En la Canción del Eco, la cantant tracta el mite d’Eco i Narcís, sobre com se sent la nimfa amb el rebuig del noi que estimava…

Aquí us deixo la cançó, però abans escolteu la justificació del títol amb les paraules de la compositora:

Condenada por los dioses,
sin su linda voz
Eco se esconde en la cueva con su dolor
El corazón mudo sólo puede repetir
las últimas sílabas que acaba de oír
Narciso es soberbio,
¡Por Dios, qué guapo es!
Las ninfas se ofrecen ante su desinterés
Pasea en el bosque su melancolía
Nada es suficiente su alma esta vacía
Eco de lejos le espía y suspira: ¡Amor!
Como confesarlo sin su propia voz
Un claro del bosque se abre para los dos
La cálida tarde presiente lo peor

¿Quién eres tu niña loca?
Niña loca… Niña loca…
No operaré darte un beso
Darte un beso… Darte un beso…
Quiero estar solo en el río
En el río… en el río…
¿no pensarás que te quiero?
Te quiero… Te quiero…
Te quiero… Te quiero…

Narciso recibe castigo por ser tan cruel
El agua nunca fue tan clara, ni tanta la sed
Al ver su reflejo por fin descubrió el amor
Ahogado en si mismo se convierte en flor
Eco de pena y locura, se consumió
Solo quedo resonando sin fin
Su linda voz

¿Quién eres tu niña loca?
Niña loca… Niña loca…
Muero antes que darte un beso
Darte un beso… Darte un beso…
Quiero estar solo en el río
En el río… en el río…
¿no pensarás que te quiero?
Te quiero… Te quiero…
Te quiero… Te quiero…

Ahora tu dime:
¿Qué demonios hago yo aquí?
¿Soy solo tu espejo o me ves a mí?
¿Se me consiente algo más que repetir cada palabra que tu deseas oír?
Tocas el agua se tiende la nariz
La imagen es vana, el llanto no tiene fin.

¿Quién eres tu niña loca?
Niña loca… Niña loca…
Contigo haré lo que quieras
Lo que quieras… Lo que quieras…
¿no ves qué triste es mi vida?
Es mi vida… Es mi vida…
Tu cargarás con mi pena
Con mi pena… Con mi pena…
¿Quién eres tu niña loca?
Niña loca… Niña loca…
Muero antes que darte un beso
Darte un beso… Darte un beso…
Quiero estar solo en el río
En el río… en el río…
¿no pensarás que te quiero?
Te quiero… Te quiero…
Te quiero… Te quiero…
Te quiero… Te quiero…
Te quiero… Te quiero…

 

 

Laia Muñoz Osorio

1r Batx Llatí-Grec