Arxiu d'etiquetes: Ítaca

Ítaca d’ Anabalón

Fent referència al poeta contemporani grec Konstantinos Kavafis, podem veure que molta gent ha fet traduccions dels seus poemes i com alguns cantants les han adaptat en forma de cançons. Aquest és el cas del poema de Kavafis “Ítaca”, el qual ha estat traduït per més d’una persona i adaptat en cançons com és l’exemple que segur que coneixeu d’aquest mateix poema adaptat per Lluís Llach, “Ítaca“. Doncs en Lluís Llach va quedar captivat per la poesia de Kavafis i els poemes que més li agradaven els va adaptar ell mateix a partir de la traducció al català de Carles Riba.

La versió que seguidament us presenten va ser traduïda pel professor de la Universitat de Xile Miguel Castillo Didier, llicenciat en llengua Grega. La lletra la va interpretar Patricio Anabalón, qui ha realitzat una brillant musicalització dels principals poetes grecs, poemes representats en el seu disc “Ítaca”. El disc és un viatge per més de 27 segles de poesia grega, partint de Safo, del segle VII A.C., passant per Kavafis i fins i tot dos premis Nobel: Seferis i Elytis. “Ítaca” a més a més és el primer treball en llengua castellana de musicalització de poesia grega.

Seguidament deixem el poema original “Ítaca” escrit per Kavafis en grec, la seva llengua materna:

Poema original de Kavafis

 

I aquí us deixem el vídeo de la cançó “Ítaca” de Patricio Anabalón:

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=NtkAV0UPCVA&feature=player_embedded#![/youtube]

 

Sabíeu que la cançó, tant d’en Lluís Llach com la de Patricio Anabalón, anomenada “Ítaca” té aquesta història al seu darrere? Sabeu de cap altre grup de música que utilitzi ‘”Ítaca” en les seves cançons?

Elisa Moya i F. Xavier Gras

2 Batx. C  Grec

Ulisse Coperto Di Sale, Lucio Dalla

Escolta amb atenció aquestes dues cançons de Lucio Dalla i després respon a les preguntes de més avall:

Vedo le stanze imbiancate
tutte le finestre spalancate
neve non c’è, il sole c’è,
nebbia non c’è, il cielo c’è!

Tutto scomparso, tutto cambiato
mentre ritorno da un mio passato
tutto è uguale, irreale
sono Ulisse coperto di sale!

E’ vero la vita è sempre un lungo, lungo ritorno
ascolta io non ho paura dei sentimenti
e allora guarda, io sono qui,
ho aperto adagio adagio con la chiave
come un tempo
ho lasciato la valigia sulla porta
ho lasciato la valigia sulla porta.

Ho guardato intorno prima di chiamare, chiamare
non ho paura, ti dico
che sono tornato per trovare, trovare
come una volta
dentro a questa casa
la mia forza
come Ulisse che torna dal mare
come Ulisse che torna dal mare.

Una mano di calce bianca
sulle pareti della mia stanza
cielo giallo di garbino,
occhio caldo di bambino!

Tiro il sole fin dentro la stanza
carro di fuoco che corre sul cuore
perchè ogni giorno è sabbia e furore
e sempre uguali non sono le ore!

Voglio dirti
non rovesciare gli anni come un cassetto vuoto,
ascolta
anche i giovani non hanno paura di un amore
e mai, mai, mai strappano dal cuore i sentimenti
io ti guardo
la tua forza è un’ombra di luce
la tua forza è un’ombra di luce.

La mano affondata nel vento del vento…
aria calda, urlano quelle nostre ore
strette in un pugno
urlano come gli uccelli,
i sassi si consumano, non si consuma la vita
la giornata è uguale a una mano che è ferita
io sono Ulisse al ritorno
Ulisse coperto di sale!
Ulisse al principio del giorno!

I ara Itaca!:

Acabem de veure el tema de la geografia grega i hem llegit una adaptació de l’Odissea d’Homer, Les aventures d’Ulisses, quìnes referències clàssiques trobeu en aquestes dues cançons de Lucio Dalla, recentment traspassat? Per què el tema d’Ulisses és tan recorrent en la música? Què té Ulisses de modern? Si no us ho creieu, mireu i escolteu, no us oblideu de comentar la cançó que més us ha agradat i la que millor reflecteix l’Ulisses homèric!

Margalida

D`Ítaca a El horizonte de Serrat

Reprenent el fil d’aquest apunt, ara li toca a Joan Manuel Serrat amb El horizonte. Quins referents clàssics hi trobeu? Quin paral·lelisme s’hi pot establir? Què és més important el destí o el viatge?

 

El horizonte

Puse rumbo al horizonte
y por nada me detuve,
ansioso por llegar
donde las olas salpican las nubes,
y brindar en primera fila
con el sol resucitado,
sentarme en la barandilla
y ver qué hay del otro lado.

Y cuanto más voy pa’ allá
más lejos queda,
cuanto más deprisa voy
más lejos se va.

Allí nacen las leyendas
y se ocultan los secretos
y se alcanza a dibujar
con las estrellas en el firmamento.
Sueño con encaramarme
a sus amplios miradores
para anunciar, si es que vienen,
tiempos mejores.