Joan Colomo Azcarate (Sant Celoni, Vallès Oriental, 1981) és un músic i cantautor català. Ha format part de diferents bandes, essent les més destacades Zeidun (veus i guitarra), Moksha (baix) o Unfinished Sympathy (guitarra). L’any 2004 va fundar la Célula Durmiente, un trio de música eclèctica que han tingut una activitat intermitent arribant a publicar tres discos.No serà fins al 2009 va debutar en solitari amb el disc Contra todo pronóstico el qual el van seguir en poc més de dos anys, els volums 1 i 2 de Producto Interior Bruto amb el que va aconseguir bones crítiques.El 4 de març de 2014 surt a la venda el nou disc anomenat La fília i la fòbia, el qual consta de 12 cançons.
De vegades no m’agrada l’ésser humà no em sembla un animal sa una espècie sense miraments de vegades no m’agrada gens la gent
Però de cop sento la teva veu com un so màgic que entra dins meu la teva presència em torba la ment i ja torno a pensar com m’agrada la gent
De vegades no puc amb la totalitat dels actes de la humanitat som la vergonya del regne animal
Però de cop sento un disc del Neil Young i tots els mals rotllos se’n van desconnecto el televisor i el fàstic se’n va, em sento millor l’esperança és l’últim que es perd, però s’amaga com un iceberg potser tot comença a tenir sentit si em segueixes tocant amb la punta dels teus dits
De l’amor i de l’odi sabem que seran presents eternament és inútil intentar-ho evitar el problema de ser humà o massa humà nens i nenes, si us plau feu-me cas de la filia fília a la fòbia hi ha un pas potser tot comença a tenir sentit tu i jo amagats a dintre del teu llit
Sabeu que són les fílies i les fòbies? En teniu alguna? Creieu que és necessari tenir fòbies i fílies?
Mariona Cava i Ruiz, alumna de clàssiques de segon de batxillerat
Cesk Freixas (Sant Pere de Riudebitlles, 1984) va iniciar la seva activitat com a cantautor el 2004. Des d’aleshores, i fins a dia d’avui, ha editat sis treballs discogràfics, ha publicat dos llibres i ha dut a terme més de 1.500 actuacions.
PROPOSTA és el sisè disc de Cesk Freixas. Després de renovar-se i reivindicar un so més contundent amb l’anterior treball discogràfic (PROTESTA, 2014), el cantautor de Sant Pere de Riudebitlles torna als escenaris recollint l’experiència de 13 anys ininterromputs dedicats a l’ofici de fer cançons. De nou, l’aliança inseparable amb Víctor Nin, guitarrista que l’acompanya des de l’any 2006, que ha arranjat i produït els seus tres darrers discos, torna a posar de manifest la vigència i l’originalitat d’aquest treball conjunt. Amb PROPOSTA, Cesk Freixas connecta la reivindicació amb la vessant més constructiva i positiva de la seva tradició ideològica, identificant-se en la reflexió i en l’autocrítica, i evidenciant que el gir cap a sonoritats contundents, i a vegades també més mediterrànies, es justifica en aquesta intenció de seguir actualitzant el discurs i l’estètica de la cançó de protesta. En concret parlarem de Pandora, una cançó que pertany aquest disc. Però qui era Pandora? Pandora (etimològicament “la que tot ho dóna”) és un personatge de la mitologia grega, coneguda per haver portat tot els mals a la humanitat. El seu mite apareix en diverses obres antigues, entre elles els escrits d’Hesíode, qui li va donar fama.
Pobre és qui espera poder fer d’una bandera un llençol que abrigui per poder passar les nits.
Pobre és qui pensa que una tela de colors està lliure de penes i d’espines buida el llit.
Lluitaré contra el fort mentre sigui feble, i contra mi mateix quan sigui fort.
Pobre és qui es crema amb un sol glop de poder, amb l’excusa del temps i l’aliança de l’oblit.
Pobre és qui jutja el nostre avui sense l’ahir, i s’ofega en l’amnèsia i sent aliens els propis crits.
Lluitaré contra el fort mentre sigui feble, i contra mi mateix quan sigui fort.
La meva pàtria és el meu poble; imprescindible ningú, bandera ni la meva.
Les estelles del silenci s’escamparan pels teatres i les places. Serà un crit de deu, de cent, de mil, i esclatarà, amb tacte de carícia i abraçada, a les orelles de companyes i companys que tenen presó i no llibertat perquè amb punys o amb poemes han lluitat contra a l’Estat.
Pobre és qui espera poder fer d’una bandera un llençol que abrigui per poder passar les nits.
Pobre és qui jutja el nostre avui sense l’ahir, i s’ofega en l’amnèsia i sent aliens els propis crits.
Quins mites hi ha sobre Pandora? Creus que hi ha alguna relació entre la cançó i algun dels seus mites?
Mariona Cava i Ruiz, alumna de clàssiques de segon de batxillerat
El passat 24 de gener va ser el dia del punt volat i des de l’aula volíem reivindicar el grec i el llatí del català i el bon ús de la ela geminada amb el punt volat.I per això, porto dues cançons catalanes que utilitzen el punt volat.
Tal com ens suggereix El fil de les clàssiques, us proposo que feu les activitats proposades, detecteu els mots d’origen grec (no us oblideu d’escriure el mot grec corresponent) o bé llatí que en català s’escriuen amb ela geminada per raons etimològiques (són la majoria!):
La primera cançó és d’un grup anomenat Els Sulfitos. El Nadal del 2009, uns amics de tota la vida decideixen posar-se a fer cançons. La seva il·lusió no té límits, i després de molts assajos els del Montseny llancen el seu primer disc el gener del 2012, titulat “Podria semblar il·lògic…”. Les seves cançons els porten a guanyar els concursos Easy Music Festival i Sant Celoni Sona, i classificar-se per a la fase final del Sona 9.
El febrer del 2014 veu la llum el seu segon treball discogràfic que graven als estudis de Ca La Cari, al Montseny, amb en Mau Boada. Produït de nou per Roger Gascon i masteritzat per Yves Roussel, el presenten la primavera i l’estiu del 2014 en diversos escenaris.
Els Sulfitos són: Sònia Casanovas (violí i veu), Albert Fontanella (teclats), Franc Lluis (veu i guitarres), Joan Miquel (bateria), Xavi Morell (guitarres), Antoni Solà (baix i veu).
Podria semblar il·lògic
que el vi es *(…………………..?)
Dir-li a algú que et taral·legi
que t’estimo és ben pal·lés.
Sol·licitaré un satèl·lit
amb les vistes excel·lents
i viurem el nostre idil·li
tus seràs mon al·licient
Jo et portaré a Brusel·les
on no hi ha pol·lució,
i llogaré una cel·la
per fer una fel·lació.
Acabarem la novel·la,
ens vendrem aquella aquarel·la,
agafarem la varicel·la,
però mai legionel·la.
Ens col·larem a una pel·li
que recordi el mil·lenni
on els nens fan putxinel·li
per molt que jo m’hi rebel·li.
Jo et portaré a Brusel·les
on no hi ha pol·lució,
i llogaré una cel·la
per fer una fel·lació.
Xavieruga és un grup de pop contemporani amb un disc al mercat que es diu ¨Jo què sé…es diuen tantes coses!”, cantat íntegrament en català i que es caracteritza per les originals lletres i unes melodies pop d’ampli abast. Xavier Lizana, nom real d’aquest cantautor barceloní, comença a tocar la guitarra i a compondre fa relativament poc temps, després d’escoltar el disc Alegria d’Antònia Font i sobretot de llegir les lletres de Joan Miquel Oliver. La possibilitat de relatar una història original en aproximadament tres minuts i d’acompanyar-la de música pop el porta a escriure una vintena de cançons que primer presenta darrere el nom de Xavioruga, després en formació com a Urugues i, actualment, com a Xavieruga.
El disc, íntegrament cantat en català, sorprèn per l’originalitat de les seves lletres i pel seu estil senzill i proper al pop contemporani.
Jo vull ser un punt volat.
Xitxarel·lo, xitxarel·lo.
Ser un punt volat.
Vés, quina imbecil·litat!
Jo vull ser un punt volat.
Xitxarel·lo, xitxarel·lo.
Jo vull ser un punt volat,
quina imbecil·litat.
Ser l’Apol·lo a les Gàl·lies,
ser l’Aquil·les al col·legi,
ser la cèl·lula tranquil·la
que pul·lula sigil·losa.
Ser la fal·laç varicel·la
ser un al·lot al·lucinat,
ser un al·lènic apol·línic,
ser un mil·límetre il·legal.
Ser l’axil·la que es col·lapsa,
el col·lega d’un goril·la,
un mol·lusc compostel·là.
Ser l’al·lènic, cercar la glòria,
circumval·lar un paral·lel,
i al·lucinar tot plegat.
Jo vull ser un punt volat.
Xitxarel·lo, xitxarel·lo.
Ser un punt volat.
Vés, quina imbecil·litat!
Jo vull ser un punt volat.
Xitxarel·lo, xitxarel·lo.
Jo vull ser un punt volat,
quina imbecil·litat.
Ser una novel·la il·legible,
ser una il·lògica pupil·la,
ser un pal·li putxinel·li.
ser un dany col·lateral.
Ser un cel·lo Maquiavel,
ser un il·lustre estel·lar,
ser una ‘pel·li’ il·limitada,
ser un cristal·lí punt volat.
Ser l’axil·la que es col·lapsa,
el col·lega d’un goril·la,
un mol·lusc compostel·là.
Ser l’el·lipse cal·ligrama,
circumval·lar un paral·lel
i al·lucinar tot plegat.
Jo vull ser un punt volat…
Mariona Cava i Ruiz, alumna de clàssiques de segon de batxillerat
Els Amics de les Arts és un grup de música d’origen barceloní i format als voltants del 2005. Els integrants són quatre amics amb ganes de compartir la seva passió per la música i la composició amb un toc d’humor i experiències vitals. Per fer-nos una idea del seu èxit, només cal veure la llista de premis que han recollit des del seu inici i comprovar que està considerada la millor banda de folk-pop en català, i és que així és com l’han anomenat molts dels experts en aquest àmbit, tot i que ells es defineixin com a banda de gènere electrònic i pop d’autor. Us recomano que feu un cop d’ull al seu últim treball, Espècies per catalogar, i que si us hi animeu, escolteu tota la seva discografia, ja que les seves cançons estan repletes de vida, amor, alegria i fins i tot de cultura clàssica. És per això que he triat aquesta cançó, L’AffaireSofia, en la qual s’esmenten alguns dels filòsofs més importants de l’antiga Grècia. Us adjunto la cançó i la seva lletra perquè ho pugueu comprovar vosaltres mateixos.
Una parella lingüística, una oportunitat d’enterrar l’affaire Patrícia, fer dissabte emocional.
Una estona en cada idioma, trenar una conversació, jo t’ensenyo, tu m’ensenyes i ens ensenyem tots dos.
Ella era nascuda a Grècia, bressol de grans pensadors. De Parmènides a Sòcrates, d’Aristòtil a Plató. I jo que desconeixia tots aquells senyors estranys, me’ls imaginava amb barba i fotent gestos molt grans.
Vaig provar d’impressionar-la fent un Google d’amagat: “Llull, Pujols, Ramon Sibiuda”. Cap dels tres li van sonar.
Tot mostrant-me l’erotisme potencial del català, va dir: “Joan, vull que m’ensenyis a millorar el pronunciar”.
I si haguessis vist com reia intentant dir cotó fluix, hagués dit “Despertaferro!” l’almogàver que hi ha en tu. Amic meu, si mai t’hi trobes no t’ho pensis ni un segon i que la filosofia ens ensenyi a veure el món.
Em va preguntar en què creia mentre s’empassava el fum i entrant a una indie disco vaig citar, es veu, un tal Hume:
“Només crec en el que veig jo i només us veig a vós”. Quan començo amb formalismes és senyal que estic nerviós.
Va dir: “La teva oratòria deixa molt a desitjar. Sovint val més un silenci. Sovint val més actuar”. I entomant aquella màxima amb el màxim de dignitat, jo vaig collir l’ego de terra i ella es va posar a ballar.
I com ballava! Que tot de cop, el cercle es quadrava. I quan Song2 de Blur sonava, xiuxiuejant d’Epicur em parlava.
Mentre pujàvem l’escala del seu pis, va deixar anar: “Ara tu tries la trama, tot flueix, deixa’t portar”.
I vaig dir: “Fem de viure una festa, fem-ho abans de fer-nos grans que demà serà impossible, que demà ja serà tard”.
I per un cop les paraules, l’exacta combinació, van esdevenir alquímia, van dissoldre la raó. Vaig descartar tots els dubtes plenament il·luminat quan li vaig veure tots els prismes: bé, bellesa i veritat.
I amb Schopenhauer vam acabar en un afterhour. I tot parlant de Schopenhauer vam acabar en un afterhour.
Un petó, ja era de dia, en un carreró del Born, feliçment, tot condemnant-nos a buscar l’etern retorn.
Si us heu fixa’t bé, algunes de les paraules les he marcades en negreta, ja que com he comentat abans, en aquesta cançó apareixen alguns dels filòsofs més grecs més reconeguts. No sentiu curiositat per saber qui eren?
Parmènides, conegut com a Parmènides d’Elea, va ser un filòsof presocràtic, és a dir, anterior al filòsof grec Sòcrates. Sabem que va escriure un extens poema de 154 versos dividit en dues parts i un proemi (part d’un discurs, d’una obra, que serveix d’introducció). La primera part es titulava via de la veritat i la segona, via de l’opinió.
Sòcratesera un filòsof grec nascut a Atenes, del qual no hi ha una definició clara de qui va ser i què va fer durant la seva vida. Sembla ser que tenia un gran interès pel coneixement de l’homeen general.
Aristòtil va ser un filòsof grec, nascut a la ciutat d’Estagira. Juntament amb Plató és el filòsof més important de l’antiguitat i un dels més importants de tota la història de la filosofia. Va fundar la seva pròpia escola, el Liceu, on es duien a terme investigacions relacionades amb la ciència de la naturalesa.
Plató, conegut amb aquest sobrenom tot i que el seu nom vertader fos Aristòcles,era un filòsof grec nascut a Atenes, creador d’un sistema filosòfic que el converteix, probablement, en el filòsof més influent de tota la història. Totes les seves obres, excepte una, estan escrites en forma de diàleg.
Epicur, va néixer a Samos. Era un filòsof grec fundador de l’anomenada escola del Jardí i de l’epicurisme, on no només s’efectuaven investigacions filosòfiques, sinó que també era el lloc de reunió i de convivència d’amics (inclosos dones i esclaus) que compartien unes mateixes idees. Epicur entenia la filosofia com a investigació de la felicitat humana.
I per completar del tot la recerca, em podríeu ajudar a resoldre aquestes qüestions?
Un dels versos de la cançó fa referència a un crit de guerra que s’emprava abans d’entrar en combat durant l’època medieval. Em sabríeu dir quin és i quina és la seva traducció en català medieval?
Us he parlat d’uns dels filòsofs més importants de l’època grega. Me’ls podríeu ordenar cronològicament, des del més vell al més jove?
Dos d’ells pertanyien al mateix cercle d’amics, ¿qui eren?
A la cançó apareixen dos personatges més, Hume i Schopenhauer. Què tenen en comú amb els personatges grecs?
Espero que hàgiu gaudit tant de la cançó com ho he fet jo. Estaré ben atenta als vostres comentaris i respostes!