Mostra tots els articles de Laia Muñoz Osorio

La vie en rose d’Édith Piaf

La cantant  Édith Piaf (1915-1963) és una de les cantants franceses més representatives de la Chanson.

L’artista va tenir unes vivències personals complicades: el seu pare va abandonar la seva mare. La mare no tenia els suficients recursos econòmics com per mantenir la seva filla i, per aquest motiu, va haver de donar la petita a la seva mare, o sigui l’àvia d’Édith Piaf. El 1918, quan el pare va tornar de la Primera Guerra Mundial, va emportar-se-la amb ell, que treballava com a acròbata en el circ. Des de llavors, la cantant va estar en contacte directe amb el món de les arts.

L’artista va saber afrontar-se a les adversitats de la vida i va saber trobar els aspectes positius d’aquesta. La seva experiència va demostrar-li que havia d’aprofitar cada moment, havia de gaudir de la vida: Carpe Diem.

Tanmateix no pretenc parlar d’aquest tòpic horacià en aquest article, sinó el cantó romàntic de la cantant que es reflecteix en La vie en rose, interpretada el 1946. Aquesta cançó m’ha semblat una versió actualitzada de la poesia de Safo de Lesbos, la poetessa grega lírica arcaica més important. Us deixo les dues versions perquè les compareu:

Safo de Lesbos:

Em sembla igual als déus
l’home que enfront de tu
seu, i de prop t’escolta
parlar dolçament

i riure encisadora; això, de veritat,
em colpeja el cor dins el pit,
car quan et miro un instant, ja no m’es possible
dir ni una paraula,

sinó que la llengua se’m trava
i prest un foc subtil em recorre la pell,
amb els ulls no veig res
i em ressonen les orelles,

una suor freda em banya, i un tremolor
em pren tota; estic més verda que l’herba
i em sento que estic a punt
de morir.
Però tot pot suportar-se, perquè…

La vie en rose 

Quand il me prend dans ses bras
Il me parle tout bas
Je vois la vie en rose
 
Il me dit des mots d’amour
Des mots de tous les jours
Et ça me fait quelque chose
 
Il est entré dans mon cœur
Une part de bonheur
Dont je connais la cause
 
C’est lui pour moi, moi pour lui dans la vie
Il me l’a dit, l’a juré pour la vie
 
Et dès que je l’aperçois
Alors je sens en moi
Mon cœur qui bat
 
Des nuits d’amour à ne plus en finir
Un grand bonheur qui prend sa place
Des ennuis, des chagrins, s’effacent
Heureux, heureux à en mourir
 
Quand il me prend dans ses bras
Il me parle tout bas
Moi, je vois la vie en rose
 
Il me dit des mots d’amour
Des mots de tous les jours
Et ça me fait quelque chose
 
Il est entré dans mon cœur
Une part de bonheur
Dont je connais la cause
 
C’est lui pour moi, moi pour lui dans la vie
Il me l’a dit, l’a juré pour la vie
 
Et dès que je t’aperçois
Alors je sens dans moi
Mon cœur qui bat

Els seus ulls a punt de besar els meus
Un riure que es perd sobre la seva boca,
Aquí està el retrat sense retocs
l’home al qual pertanyo.

Quan em pren en els seus braços
parla en veu baixa,
Veig la vida en rosa.

Em diu paraules d’amor,
Paraules de cada dia
I això em fa sentir alguna cosa.

Ha entrat en el meu cor
Una part de felicitat
De què conec la causa.

Ell és per a mi, jo per a ell
A la vida,
M’ho ha dit, ho ha jurat per la vida.

I quant ho percebo
Jo sento en mi
El meu cor bategar.

Nits d’amor que mai acaben
Una gran felicitat que pren el seu lloc
En comptes de problemes i dolors
Feliç, feliç fins a morir.

Ooohh Si ell em pren en els seus braços
si ell parla en veu baixa,
Veig la vida en rosa.

Ell em diu paraules d’amor,
Paraules de cada dia
I això em fa sentir alguna cosa.

Una part de felicitat
De què conec la causa.

sóc per a tu, tu per a mi
A la vida,
M’ho ha dit, ho ha jurat per la vida.
I quant ho percebo
jo sento en mi
El meu cor que batega.

Per últim us deixo un vídeo amb la cançó d’Édith Piaf:

Imatge de previsualització de YouTube

Laia Muñoz Osorio

2n Batxillerat Llatí i Grec

Cave de Muse

La cançó de Cave de la banda alternativa Muse (un altre referent clàssic!). Cave forma part de l’àlbum també anomenat Cave, llançat el setembre de 1999. La cançó ens parla sobre una cova on es troba el narrador. El filosòf Plató també utilitzà “una cova” per explicar-nos un dels mites platònics que més coneixem a l’actualitat.

 

El mite de la caverna tracta d’un conte en què Plató ens fa entendre quina és la posició de l’home envers el coneixement.

 

La història tracta sobre un grup de persones que han viscut durant tota la seva vida lligats de cames i coll, per aquest motiu mai no han conegut què hi ha darrere seu. L’únic que veuen és l’ombra dels individus (amb la llum d’una foguera) i com que no han vist res més durant tota la seva vida, pensen que aquestes ombres són reals. Per tant la seva vida ha estat un engany, una mentida. De tal manera que si un d’aquests  pressoners fos alliberat i se li mostrés com són els objectes, les persones, el foc… no podria creure el que veu i li seria més senzill seguir creient en el que ha vist durant tota la seva vida. Si després d’haver descobert el món, aquest valent individu volgués ajudar els seus companys a arribar al món real, ells no se’l creurien i fins i tot el rebutjarien del grup.

 

El mite de la caverna forma part de la teoria del coneixement, concretament al procés del Coneixement. Els homes lligats a la caverna representen la societat que viu enganyada, que creu en les aparences.

Quan l’home que s’allibera surt, representa el dur camí cap el Coneixement i la vida del filòsof. Si aquest individu mirés el sol directament per primera vegada, quedaria cec, per tant ha de començar amb coses més senzilles com ara el foc de la caverna. El foc és una llum menys intensa que la del sol però tot i així s’acosta a la seva lluminositat. Aquest pas equival al camí d’un filòsof, el savi no pot arribar al Sol,  Coneixement (el Bé, la idea abstracta més important del món de les idees) directament, ha de començar entenent altres conceptes menys abstractes i entenedor fins arribar a la meta, la raó i la veritat.

Per últim, quan el filòsof ha arribat al Sol i intenta tornar a la caverna per salvar els seus companys de la ignorància, és rebutjat perquè expressa unes idees desconegudes per ells. En aquesta última part, Plató vol fer referència a la incomprensió social i el tracte que rep el filòsof que vol guiar la societat cap a la Raó. El desenllaç del mite de la caverna recorda al tràgic final del seu mestre Sòcrates.

 

El mateix ens passa als humans amb el coneixement, de vegades creiem estar en ell o estar a punt d’arribar-hi quan en realitat estem totalment allunyats d’ell. Quantes persones creuen tenir la raó i van errades? Quantes persones creuen estar portant una vida correcta i responsable i no és cert? Potser tots nosaltres també estem atrapats en una cova on només veiem reflectides les ombres de la veritat.

 

 

Imatge de previsualització de YouTube

Aquí teniu la lletra de la cançó traduïda al català:

 

Deixa’m sol, no és res seriós

Ho faré jo mateix, res per fer amb tu

I no hi ha res que puguis fer.


Pots veure això i pots també escoltar-ho

Pots també tastar-ho i res per fer amb tu

I no encara hi ha res que puguis fer.


Si us plau tanca les teves oïdes i tracta de mirar lluny

No podries escoltar mai una simple paraula que dic

I no vinguis a la meva manera.


Pots veure això i pots també escoltar-ho

Pots també tastar-ho i res per fer amb tu

I no encara hi ha res que puguis fer.


Vine a la meva cova i cremaré els teus cors lluny.

Vine a la meva cova i arrossega’m per les meves equivocacions.

 

 

Laia Muñoz Osorio

2n Batx Grec

Canción del Eco de Christina Rosenvinge

Christina Rosenvinge va néixer el 1964 a Madrid tot i que és de família danesa. És una cantautora que escriu cançons molt poètiques i boniques. En la Canción del Eco, la cantant tracta el mite d’Eco i Narcís, sobre com se sent la nimfa amb el rebuig del noi que estimava…

Aquí us deixo la cançó, però abans escolteu la justificació del títol amb les paraules de la compositora:

Condenada por los dioses,
sin su linda voz
Eco se esconde en la cueva con su dolor
El corazón mudo sólo puede repetir
las últimas sílabas que acaba de oír
Narciso es soberbio,
¡Por Dios, qué guapo es!
Las ninfas se ofrecen ante su desinterés
Pasea en el bosque su melancolía
Nada es suficiente su alma esta vacía
Eco de lejos le espía y suspira: ¡Amor!
Como confesarlo sin su propia voz
Un claro del bosque se abre para los dos
La cálida tarde presiente lo peor

¿Quién eres tu niña loca?
Niña loca… Niña loca…
No operaré darte un beso
Darte un beso… Darte un beso…
Quiero estar solo en el río
En el río… en el río…
¿no pensarás que te quiero?
Te quiero… Te quiero…
Te quiero… Te quiero…

Narciso recibe castigo por ser tan cruel
El agua nunca fue tan clara, ni tanta la sed
Al ver su reflejo por fin descubrió el amor
Ahogado en si mismo se convierte en flor
Eco de pena y locura, se consumió
Solo quedo resonando sin fin
Su linda voz

¿Quién eres tu niña loca?
Niña loca… Niña loca…
Muero antes que darte un beso
Darte un beso… Darte un beso…
Quiero estar solo en el río
En el río… en el río…
¿no pensarás que te quiero?
Te quiero… Te quiero…
Te quiero… Te quiero…

Ahora tu dime:
¿Qué demonios hago yo aquí?
¿Soy solo tu espejo o me ves a mí?
¿Se me consiente algo más que repetir cada palabra que tu deseas oír?
Tocas el agua se tiende la nariz
La imagen es vana, el llanto no tiene fin.

¿Quién eres tu niña loca?
Niña loca… Niña loca…
Contigo haré lo que quieras
Lo que quieras… Lo que quieras…
¿no ves qué triste es mi vida?
Es mi vida… Es mi vida…
Tu cargarás con mi pena
Con mi pena… Con mi pena…
¿Quién eres tu niña loca?
Niña loca… Niña loca…
Muero antes que darte un beso
Darte un beso… Darte un beso…
Quiero estar solo en el río
En el río… en el río…
¿no pensarás que te quiero?
Te quiero… Te quiero…
Te quiero… Te quiero…
Te quiero… Te quiero…
Te quiero… Te quiero…

 

 

Laia Muñoz Osorio

1r Batx Llatí-Grec