Aracne fila i fila

Tal com ens anunciava la Mònica fa un temps, el dia 26 de febrer del 2013, en el marc de les primeres jornades conjuntes entre el Conservatori i l’Institut Isaac Albéniz de Badalona “El so de la paraula”, la presència clàssica es va fer palesa sobretot al primer acte, que va tenir lloc al Museu de Badalona sota el títol de “Música i Narrativa”.

La proposta de lectura d’un fragment de la Migdiada d’un Faune de Mallarmé simultaniejada amb una original versió coreogràfica del preludi homònim de Debussy, va fer palesa la necessitat de contextualitzar el referent mitològic clàssic que dóna origen a tot plegat. Així doncs, abans de la versió simbolista d’aquest ésser boscà, els alumnes de 4t ESO van descobrir-nos un Faune molt més descarat en relació al qual Ovidi, als Fastos, ens explica el motiu de la seva aversió als vestits. La Paula i la Blanca van presentar la recitació del text, que el Rubén va dur a terme amb seguretat, acompanyat al piano per l’encomanadissa música que l’Ainhoa havia triat per a l’ocasió. Com a teló de fons, la projecció dels dibuixos inspirats en diferents moments del text, que uns quants companys ens havien regalat prèviament.

Tot plegat va resultar una tasca col·laborativa que l’Amar, atenta a tots els detalls, va deixar immortalitzada en el seu reportatge fotogràfic. El muntatge té com a fons musical l’Himne dels Pirates pertanyent a “Mar i Cel” de Dagoll Dagom, que tan bé vau interpretar els alumnes de l’optativa de Música de quart. Cal recordar que aquest musical és una adaptació de la peça teatral homònima d’Àngel Guimerà, una mostra més de l’inefable “So de la paraula”, que Conservatori i Institut hem volgut fer sentir al llarg d’aquestes Jornades conjuntes.

El tercer acte de les Jornades va consistir en una representació musicada d’El somni d’una nit d’estiu de William Shakespeare, ¿quines referències clàssiques hi vau detectar? La més evident és la referent a una de les metamorfosis ovidianes que heu llegit a Narracions de mites clàssics, ¿la recordeu? Però, a més, les referències a llocs i personatges grecs hi abunden ¿què me’n podeu dir?

Aquells que no hi vau ser presents, podeu fer una recerca sobre l’obra o esperar a l’acte de Sant Jordi a l’institut, en què possiblement ens en faran una nova representació.

TERESA

Després d’un comentari a un article d’una companya, la Teresa ens ha proposat que us parlem de la relació entre les optatives de 4t de l’itinerari humanístic, Música i Llatí. Vam començar amb les èpoques de la història de la música i ara estem aprofundint temari d’una d’elles: l’Edat Mitjana.

En aquesta època va ser el principi de l’escriptura sobre paper, Boeci i Cassiodor foren els qui van transmetre la teoria musical grega i romana a l’Europa medieval. En el principi de la música escrita, les lletres de les cançons eren de temes litúrgics i profans en la llengua llatina. Això era influència de la cultura que estava establerta, que feia que només es cantés als monestirs i esglésies.

Per això, els primers grans canvis de l’escriptura de la música els fan monjos com Hucbald, que comença a escriure línies que donaven l’entonació de la lletra; Guido d’Arrezo, que crea un tetragrama com a pauta, col·loca espais i línies l’entonació de les notes i crea els primers sistemes d’anotació proporcional amb durades establertes.

El papa Gregori I va influir molt en la manera de cantar la música de les esglésies d’arreu d’Europa. Després de la caiguda de l’imperi Romà, la unitat litúrgica cristiana es va descompondre en diferents ritus segons cada país. A causa d’això, a cada ritus es cantava una mateixa cançó amb les influències del seu país i Gregori I va enviar un petit grup de monjos a cada ritus i les va unificar en una de sola. Quan aquest mor, el cant pla passa a cant gregorià en honor seu.

Poc després la música va passar a altres estaments medievals, tant a nobles com a gent sense privilegi social. Els nobles es deien trobadors i trobadoritz (si era dona) i es diferenciaven dels joglars (els no privilegiats) per la seva cultura musical, que els permetia escriure-la; per això els joglars cantaven cançons dels trobadors.

Aquí us deixem una de les cançons que hem practicat a classe de Música, en llatí i amb part de les característiques que us hem anomenat abans.

L’últim que hem estudiat ha estat l’inici de la polifonia i de l’Ars nova, que se seguia cantant en llatí amb ritme i noves maneres d’escriure la música més semblants a com les coneixem actualment. Curiosament aquest nom té semblances amb un grup, Ars tunae, sobre el qual un ex alumne del nostre institut ens ha donat informació per complementar el nostre article. Moltes gràcies, Jordi.

Ars tunae són una banda de trenta músics, principalment de pols i pua, amb acordió, percussió i veus. El grup abraça diferents temes instrumentals amb molta varietat de tipus de música. Encara que el seu nom prové de la llengua llatina, els seus temes musicals i el mateix llenguatge no hi tenen gaire relació. El seu nom, Ars tunae, ens vol dir que dediquen el seu art a cantar cançons de les tunes, per això utilitzen el genitiu “-ae” que fa de complement del nom.

Sabeu què són les tunes? I d’on provenen?

Les tunes, o com es diu a Catalunya, estudiantines, són germandats d’estudiants universitaris que duen una combinació de vestits antics i que interpreten temes musicals folklòrics. Fa un any els vam poder gaudir en un concert que van fer al Círcol Catòlic de Badalona per recaptar de diners per la lluita contra el càncer.

Aquí teniu la noticia en TV de l’actuació d’Ars Tunae al Gran Teatre del Liceu. Hi ha una mala pronunciació, ¿la sabríeu trobar?

A més d’això, si busqueu l’origen de les estudiantines, trobareu que, segons algunes versions, provenen de la tradició goliarda del segle XIII. Feu recerca sobre el tema i trobareu altre cop el llatí com a llengua musical. Qui eren els goliards? Quin recull de cants molts famosos pertanyen a aquesta tradició? Quina és la seva temàtica i les seves caràcterístiques? Això dóna per una altre article…

Júlia Bardera i Noemí Gallego

4tB

Salvete, condiscipuli condiscipulaeque!

Cantate Latine!

Valete, amici et amicae

Maryam Alaoui & Marta Bautista
1r Batx. Lingua Latina

Després de veure el primer reportatge del programa Nydia de Televisió de Catalunya, deixeu en comentari en quin minut surt la flauta de Pan?

Quins instruments toquen aquests músics d’un mosaic trobat a Pompeia i que es pot contemplar al Museu Arqueològic Nacional de Nàpols?

A veure si sabeu quin instrument romà tocava un aràcnid en aquesta reconstrucció històrica de Blanes?

Quines diferències i semblances trobeu entre la música grega i la romana, una vegada heu celebrat Santa Cecília amb música de l’antiga Grècia?

Gaby

Emmarcat dins la setmana de Santa Cecília, patrona de la música, que se celebra el proper dia 22, els i les alumnes de 5è de l’Escola Bergantí del Masnou us volem recordar el mite de la flauta de Pan. Esperem que us agradi el nostre treball! Per altra banda, us volem fer saber que aquest any tornarem a cantar la Cantània a l’Auditori de Barcelona, una obra que, com ja va sent habitual els últims anys, torna a tenir referències clàssiques. Enguany se titula “Ha passat un àngel” i explica els viatges d’aquest àngel en busca del silenci. Després de viatjar per l’Antàrtida i el fons del mar i no trobar-lo, l’autor l’enfila cel enllà però s’empara en el guerrejar dels mites i les constel·lacions per justificar l’absència del silenci tan preuat. Serà de nou a la terra, en una història ben emocionant, quan potser el trobarà… Encara no us ho podem explicar tot! I és veient aquesta reiteració dels referents clàssics en la Cantània, les cantates que anualment publiquen a l’Auditori i que aquest any arriben a 40.000 cantaires, però també en altres obres literàries o d’altres tipus, que se’ns acut reflexionar sobre la qüestió. Per què creieu, doncs, que sempre són presents aquests referents? Es pot fer una gran obra obviant-los?

Xavi de música