Tag Archives: Música

Cantània 2017: “La nit dels malsons”

Benvolguts aràcnids,

Col·laborem un any més amb vosaltres perquè els alumnes de 5è de l’Escola Bergantí de El Masnou tornarem a participar en el projecte de L’Auditori de Barcelona anomenat “Cantània”. Enguany uns 42.000 nens i nenes d’escoles de primària cantarem la cantata “La nit dels malsons” composada per l’Àlex Martínez i amb lletra de la dramaturga Marta Buchaca. Com és habitual i era d’esperar hi hem sabut trobar els referents clàssics que sempre hi són.

Si l’any passat la Mimí viamalsonstjava arreu del món i part de l’univers buscant el seu amant, aquesta vegada farem un viatge interior i de proximitat dins els propis malsons i els d’aquells qui ens envolten, guiats per la Guardiana de la Por, una dona que exerceix aquest ofici vetllant per tal que la por no desaparegui del món, entenem-nos: en un sentit bo, perquè… tots sabem que la por té un cantó bo, oi?

La por (Del llatí pavor, derivat del verb pavēre «tremolar») és una emoció que serveix per a avisar-nos d’un possible perill i va sorgir per qüestions adaptatives. És evident que des d’aquest punt de vista la por ens ha permès sobreviure com a espècie. Però…

… la por també pot ser un problema…

– preocupacions
– terror (por extrema)
– pànic (por terrible i intensa, però passatgera)
– fòbies (pànic terrible que se sent davant un fet concret)

… que afecta el nostre cos canviant els nostres…

– pensaments (manca de concentració…)
– comportaments (agressivitat, paràlisis, evitació)
– sentiments (inquietud, desesperació, angoixa…)
– o creant símptomes físics (tremolor, afogament, suor freda…)

Per això i per evitar mals majors és tant important una bona educació emocional que englobi el conjunt de les emocions bàsiques: felicitat, tristesa, ràbia, sorpresa, por i disgust.

A la cantata, l’acció comença la nit abans que en Lluc, el protagonista poruc de mena, marxi de colònies amb l’escola quinze dies i catorze nits. Ell no hi vol anar perquè haurà de fer moltes activitats que l’espanten. Quan a mitjanit entra a la seva cambra la Guardiana de la Por, el portarà a viatjar pels diferents malsons dels seus éssers estimats (familiars, amics, ídols…) i farà que conegui diferents tipus de pors (a la foscor, a l’abandó, a engreixar-se, a allò desconegut, escènica, al ridícul, a quedar-se sense feina…). En Lluc aprendrà que tothom, d’alguna manera o altra, té por i que, més que un defecte, la por és necessària per viure. També veurà que hi ha pors que ens impedeixen viure amb plenitud. Després d’aquesta experiència, en Lluc decidirà anar de colònies i aquest fet es convertirà en una experiència extraordinària per ell.

phobos-cantaniaEn la mitologia grega, Fobos (en grec antic Φόϐος, ‘pànic ’) fou una divinitat que personificava la por i el terror i era fill d’Ares (deu de la guerra) i d’Afrodita (deessa de l’amor). El seu equivalent en la mitologia romana és Timor. Fobos acompanyava el seu pare Ares a la batalla juntament amb el seu germà Deimos i la deessa Enió, i incitava els combatents a fugir. Els dos germans eren els aurigues del seu pare. La figura de Fobos sovint és representada com si tingués un lleó o un cap de lleó i aquells que l’adoraven sovint feien sacrificis en el seu nom. El seu temple principal estava a Esparta i els espartans hi pregaven abans d’anar a la batalla

És interessant saber que el déu de la guerra romà és Mart i que, quan l’astrònom estatunidenc Asaph Hall (1829-1907) va descobrir les llunes d’aquest planeta, les va anomenar Fobos i Deimos: el nom dels seus dos fills.

(Dibuix dels satèl·lits i Mart de Calvin J. Hamilton)

Parlant de fòbies, amics aràcnids, potser vosaltres, de tant en tant, sentiu una por intensa i ansietat quan us enfronteu a alguna cosa o situació. S’estima que al voltant d’un 10% de la població en pateix alguna. O potser simplement teniu pors sense que hi hagi un trastorn emocional. Sigui com sigui us animo a fer-les públiques en aquest fòrum per tal que d’aquesta manera veiem com ens assemblem els uns als altres i com ens fan témer les mateixes coses o situacions. Us pot ajudar saber que hi ha centenars de fòbies diferents i les podeu trobar amb el seu nom científic a les següents pàgines clicant aquí i aquí.

Potser sou com els valents Napoleó o Alexandre el Gran que tenien por als gats (ailurofòbia) o bé com en Walt Disney que en tenia als ratolins (musofòbia). O bé penseu que aquest article enllaçat per la Margalida pot tenir raó: “No hay tantas fobias como te quieren hacer creer”. Podeu investigar més sobres les fòbies a la pàgina corresponent de la Viquipèdia o en el bloc tant interessant de “L’univers clàssic dels nostres mots”. També hi ha un article molt interessant de Vilaweb que es diu. Fòbies: quan una por no ens deixa viure.

Us deixo amb la darrera cançó de la cantata que es diu “Viu la vida sense por” a ritme de Happy funk i de Gòspel desenfrenat que si l’hem d’interpretar bé ens aconsella que deixem de banda aquella por que no ens deixa viure i que ens fa patir i estressar-nos… per tal de poder viure feliços la vida lliure que decidim: amb passió, color i somriures. Així doncs fem com en Lluc i “vivim la vida”. Ara és el moment!

Imatge de previsualització de YouTube

Xavi de música

Instruments de percussió a l’antiga Grècia

La percussió, una de les activitats musicals més antigues, segurament va néixer a l’època prehistòrica de manera involuntària, ja que per exemple podia ser que emetessin algun so en fer certes activitats: quan afilaven les pedres i feien xocar una pedra amb l’altra, al caçar, quan feien xocar uns objectes amb altres, quan jugaven amb elements de la natura com podria ser un pal, o pedres, etc. Però ho feien sense voler-ho fer. També ho devien fer expressament quan feien rituals al voltant del foc o a altres llocs per celebrar alguna cosa o simplement per diversió amb sons corporals, picant altres objectes amb les mans o picant objectes amb objectes, però aquesta es feia sense cap tipus de coneixement. També en les excavacions s’han trobat tambors de fang i d’ossos d’animals que encara s’utilitzen.

Bastant més endavant, ja a l’Antiga Grècia, trobem una música bàsicament oral, però trobem també instruments de percussió que acompanyaven aquestes músiques orals, aquí us deixo uns quants exemples:

IDIÒFONS

Grup d’instruments que produeixen el so a través de la vibració del seu propi cos:

  • kroúpala (κρούπαλα), conegudes entre els romans com scabella. Eren unes sandàlies que servien per marcar el ritme de les danses amb la sola esquerdada de manera que produïen el so en colpejar la sabata contra el terra.

scabellum2

 

  • Krótalos (κρόταλα): Eren un tipus de castanyoles que es posaven als turmells o als canells per acompanyar les danses dedicades al Déu del vi grec, Dionís.

Dionís, Silè i mènade amb cròtals. Cara B d’una cratera de calze de figures vermelles 520-510 a C. Louvre

  • Címbals (κύμβαλα): Instrument fet de dos platets metàl·lics que es feien xocar que també es feien servir per acompanyar les danses i actes teatrals.

                                                   captura1   

                                                                     Címbals

  • Sistre (σεῖστρον): també anomenat sistrum és un antic instrument de percussió de la família dels idiòfons, en la gamma d’indirectament percudits, o sacsejats, com les maraques, les castanyoles o els cascavells. De fet, és un sonall, com els dels nadons en forma de cercle, o de ferradura, que contenia platerets metàl·lics, enfilats en unes varetes, que es feien sonar agitant-los. Era molt utilitzat en les festes religioses de l’antic Egipte en honor a Isis, d’on el van copiar els els romans.

Detall del vas dels segadors amb sistre. Heràcli Iràklio, Creta

  • πλαταγή (sonall d’Arquitas): Entre els idiòfans també caldria esmentar,  una mena de sonall infantil, que Aristòtil atribueix a Arquitas (Ἀρχύτας), un polític, filòsof de l’escola de Pitàgoras i matemàtic de Tarent. Els nens no poden estar quiets i en tenir ocupades les mans fent soroll amb el sonall  no trencaven les altres coses de la casa.

ἡ δὲ παιδεία πλαταγὴ τοῖς μείζοσι τῶν νέων.
L’educació és un sonall per a la majoria dels joves
Aristòtil, Política V 6 (1340b).

πλαταγή

πλαταγή

MEMBRANÒFONS

Grup d’instruments que produeixen so mitjançant la vibració d’una o més membranes tenses, normalment col·locades sobre un ressonador:

  • Týmpanon (τύμπανον): Tambor semblant al pandero, consisteix en un marc rodó fet de fusta junt amb una membrana doble de cuir en un cantó que es tocava normalment com a culte a Dionís i Cíbele (deessa frígia de la Mare Terra).

 

captura

Týmpanon

                                       

Dona tocant un tamboret i un mirall en una enòcoe de figures vermelles circa 320 aC. British Museum

                                                    

 

 

 

 

 

 

  • Rhóptron (ῥόπτρον):  un petit tambor.
Rhóptron

Rhóptron. Escena de dansa en una ceràmica àtica en honor de Dionís

 

  • Xylophon (ξύλον “fusta” φωνή “veu”): No se sap perquè s’utilitzava a l’Antiga Grècia, potser, per pur oci, però pel nom es pot veure que té una relació amb el xilòfon, que també es tocava en els baquets i consistia en un conjunt de plaques metàl·liques afinades que ressonaven.

A quins intstuments actuals creieu que s’assemblen els instruments de les imatges?

Coneixeu més instruments grecs de percussió?

Celebrem Santa Cecília amb música de l’antiga Grècia!
Qui ens amplia L’univers clàssic dels nostres mots amb les paraules d’aquest apunt?

Eloi Salat Navarro, Alumne de 2n de Batxillerat de Clàssiques

Referents clàssics en la Cantània 2016

Benvolguts aràcnids!

Aquest curs més de 42.000 nens i nenes tornarem a cantar la Cantània, que és com s’anomena el projecte de cant coral que cada curs proposa l’Auditori de Barcelona pels alumnes de primària. L’obra original d’enguany va sobre el tema de la tecnologia i la signen el compositor Jordi Domènech i l’escriptor Pere Riera. Té per títol “Babaua. Les desventures de Mimí” i amb una música exquisida i una història ben divertida ens explica les peripècies que fa la protagonista per tal de trobar marit. Com ja deveu suposar i com ja era d’esperar… un any més hi tornem a trobar referents clàssics!

Els 800 nens i nenes que cantarem junts cada vegada que es faci el concert representarem el paper de Cupido, i ajudarem a la Mimí a trobar el pretendent ideal a través d’una sèrie de viatges per a tota la geografia mundial i part de l’Univers. Justament és en la cançó de presentació de Cupido en la que hi apareixen almenys tres referents mitològics que podem destacar, tal i com podeu veure en aquest fragment:

“Sóc qui va casar Romeu amb Julieta, qui va enfilar Ariadna al laberint; qui va fer perdre el cap, a Dido per Eneas, qui va esmaltar les aigües on es mirà Narcís”.

Imatge de previsualització de YouTube

Els alumnes de 5è de l’escola Bergantí tenim la sort de participar cada any a la Cantània i aquest curs en especial, dedicarem tota una setmana a explorar els diferents coneixements que es deriven de la cantata, a part de treballar-la habitualment a les classes de música i expressió corporal. És en el marc d’aquesta setmana que ens agradaria que algun/a estudiant de l’INS de Premià ens vingués a visitar per tal d’explicar-nos la història dels mites citats i la de Cupido. D’aquesta manera nosaltres podríem fer-ne unes fitxes que penjaríem al vostre bloc Aracne fila i fila. Estem molt il·lusionats amb aquesta vostra visita i us animem a fer-la realitat.

Moltes gràcies i a reveure!
Xavi de música

Cants de llum per anys foscos

El present text té com objectiu donar una visió molt general i sintètica (una visió detallada és àmbit d’una tesina) de la transició entre la música clàssica occidental i la música de l’edat mitjana, tenint el cristianisme com a sistema vehicular durant el període conegut com antiguitat tardana. Tanmateix, la manera d’expressar els conceptes serà assequible per a qualsevol persona sense la necessitat de saber música o tindre una base de coneixements musicals. 

Contextualització històrica

El 4 de setembre de l’any 476 d.C., Flavius Romulus Augustus, últim emperador de Roma a occident, va abdicar a favor d’Odoacre, cabdill germànic, que ja tenia bona part de la península sotmesa. Odoacre, tanmateix, no va elminar les reminiscències que quedaven de la gloria de Roma: d’una manera semblant a la que Ricimerus va actuar, ambdós atrets pel poder que l’imperi va reunir en tots els camps, va pactar una acceptació del nou estatus polític del territori amb l’Imperi d’Orient, on ell actuaria com a dux, i, fins-hi tot com a rex fàcticament. Els historiadors consideren oficialment aquesta data com la caiguda de la Roma d’occident que, si bé, ja havia patit desastres semblants, serà a partir d’enguany que el distanciament amb la resta de l’imperi (administració oriental) i el manteniment del funcionament intern de l’imperi Occidental quedarà mortalment ferit.  – Cal afegir però, entre tantes causes del colapse de l’imperi d’Occident, que entre els estudiosos (com Arther Ferril), la militar va tenir-ne el dolo principal (recordem com les legions van anar acceptant militars bàrbars com les tropes foederati o fins hi tot en els comitatenses o limitanei, incloent-hi les palatines). –

odoacre

Romulus Augustus abdica a favor d’Odoacre. -Charlotte Mary Yonge-

Amb tot aquest trasbals polític i cultural, hom hauria de pensar que, donada tanta inestabilitat i barbàrie, la cultura clàssica hauria d’haver-se, potser no desaparegut, però si fragmentat i abandonat. Curiosament no va raure aquesta sort extrema, si bé si va patir actualitzacions tant en la seva funció, el seu arrelament, i la seva difusió. Concretament, la música, del grec mousiké, que per als romans havia deixat de ser un element educatiu (concepció de la Grècia clàssica i hel·lènica) per ser un entreteniment més dels ciutadans o, també, un element de propaganda i pompa tant en la vida privada com pública, va trobar un nexe parcial de supervivencia en la religió cristiana, que per les seves necessitats litúrgiques i pràctiques va adopar i modificar conceptes i formes de fer.

La música romana (trets generals)

Roma havia anat assimilant la cultura grega en moltes pràctiques de la seva vida, podem dir que amb el temps es va produir una simbiosi entre les dues cultures que, si bé d’arrel no tenien parentesc (entre llatins i grecs) més enllà de les relacions comercials, sobretot amb la Magna Grècia, l’absorció militar d’aquesta, l’expansió generalitzada de Roma, i els avenços socio-culturals de la nació, van propiciar una admiració (fins-hi tot a vegades recíproca) per aquesta cultura.

e

Epitafi de Seikilos amb una transcripció en notació moderna.

** Recomanem escoltar l’Epitafi de Seikilos
Imatge de previsualització de YouTube

En relatiu poc temps Roma va assimilar el sistema musical grec (força complex), tot i que majoritàriament li va donar una preeminença diferent i una altre dimensió, sobretot en el context públic, on acompanyava les legio, els rituals dels pontifices, o les opulentes festes patrícies entre d’altres.

Tubae romanas en una legio de Trajà.

Tubae romanes en una legio de Trajà.

La música llatina i etrusca (les dos cultures base més influents a Roma) estaven més focalitzades en els ritmes i les melodies acompanyades basades en el costum i el ritual, si bé clar està que tenien contacte amb el refinament clàssic i devia existir intercanvi cultural tant en les formes musicals com en els instruments.

Al final el sistema grec es va imposar completament en l’alta societat romana i bona part de la societat base (barrejant-se amb la música popular), i es va assimilar l’afinació pitagòrica estricte en la mesura de les possibilitats tècniques (una divisió proporcional dels sons), i els gèneres estilístics grecs: el diatònic, el cromàtic i també enharmònic (d’acord amb el sistema d’Aristógenes, els textos de Quintilià, i les referències d’Alipi). L’identificació dels sons quedava a càrrec dels tropos, que d’acord a l’etimologia grega de la paraula es refereix a la substitució d’un sentit per un altre, que és exactament la funció musical que feien, substituint o transcribint sons per lletres i símbols dins d’una altura. La duració dels sons s’escribia amb altres símbols complementaris que s’afegien a les notacions dels tropos.

Alhora, els tropos s’estructuraven en escales de diferents distàncies intervàliques que corresponien a diferents modes (hipolidi, frigi, lidi, etc… fins a un total de quinze) que, en funció de l’objectiu estilístic de la composició, s’estructurava d’acord amb els diferents gèneres esmentats. De la conjunció d’aquests elements, gènere, i mode i tropos, sorgia l’estil concret d’acord la necessitat del compositor i la composició, donant peu a una varietat sonora molt important i a divisions més petites del so de les que la música occidental actual utilitza.

Amb tot, de la variació dels estils, la conjunció entre ells, i l’aplicació estilística concreta pels compositors d’aquells temps en cada cas, no en tenim més que conjectures i suposicions difícilment contrastables donades les poques referències musicals de les que disposem per comparar i sistematitzar, per tant, entenem el sistema i la música que ha arribat a nosaltres, però no entenem completament el sistema compositiu.

** Recomanem escoltar les peces “Ludi” i “Hymnus An Helios: 
Imatge de previsualització de YouTube

Pel que fa els instruments, Roma va adoptar tots els comuns de Grècia, i àmpliament extesos, com l’aulos o el salpinx (i molts més, i alguns d’experimentals com instruments de fluids) i va afegir-ne de la seva propia cultura, destacant sobretot les grans inclusions d’instruments de vent (metalls quasi completament): la tubae (d’origen suposadament etrusc i amb certa semblança amb el salpinx) o el cornus. Cal dir que aquesta inlcusió d’instruments va fer-se per la tendència militar de la societat romana, versada en la pompa, les desfilades i els actes públics que demostraven la força de la nació i els individus, on les grans concentracions de gent i la seva organització (de la mateixa manera que succeí amb els exercits hel·lènics, més profesionals que els anteriors, sobretot el macedoni) necessitaven instruments amb gran capacitat d’intensitat i timbres fàcilment recognoscibles, elements que trobem particularment en el vent metall que, a més, són de robusta fabricació.

Diferents metalls romans

La Roma cristiana

Amb els emperadors Constantí i Teodosi la religió cristiana va acabar imposant-se a Roma, amb el primer decretant-ne absoluta tolerància (Edicte de Milà) i amb el segon institucionalitzant-la.

Abans però d’assolir aquest triomf, el cristianisme va ser tolerat amb desconfiança i perseguit alternadament per l’imperi, sempre depenent de l’actitud de l’administració imperial i la situació social.

Si bé el cristianisme més primitiu assistia a les sinagogues i utilitzava el hebreu en la seva liturgia donat el seu arrelament amb el judaisme, amb el creixement de la comunitat cristiana i la seva extensió es va optar per l’utilització d’una llengua més internacionalitzada: el grec. A Roma van conviure les dos llengües al principi, en tant tampoc existia una unificació real en el culte i existia força llibertat en les formes, tenint present a més, que els oficis es celebraven, la majoria de vegades, d’amagat, privadament, o en llocs concrets no oberts realment a qualsevol públic (com les catacombes).

Paral·lelament a l’extensió del culte a Roma i la seva gradual acceptació social, tenint com a pinacles d’aquest fet els successos esmentats, el grec va anar cedint al llatí com a llengua oficial de la litúrgia, fet que va succeir entre els segles III i IV d.C., si bé el grec va quedar en algunes coses específiques.

Música cristiana primitiva: la realitat eclèctica de Roma

Donat que la necessitat principal de la litúrgia era l’enteniment dels textos en els oficis, la tècnica recitativa musical àmpliament utilitzada, i extreta de la pràctica jueva i d’origen molt més antic, era la salmodia, en la que una melodia fàcilment cantable, en registres còmodes i de poc àmbit (poques distàncies), utilitza notes puntals (les denominades notes recitatives o dominants; tenors) i hi adequa els textos per repetir-los i accentuar-ne els moments necessitats d’acord a estructures tripartites definides basades en els tons salmòdics. Un recitatiu semblant i que es va utilitzar àmpliament va ser el càntic.

El salm i la música profana grecoromana no compartien cap concepte o sistema aparentment, si bé és molt probable que depenent de la situació geogràfica d’on es practiqués la litúrgia, hi hagués algún contacte amb el sistema musical d’origen grec; en cap cas tenim testimonis d’aquesta possible influència. Única exepció d’aquesta afirmació és l’existència de notes principals o rellevants, però això s’ha d’atribuir a una necessitat lògica de jerarquització musical utilitzada en tots els sistemes coneguts.

File0005

Transcripció de tons de salms

En aquest període de convivència de la Roma pagana i la Roma cristiana no és d’estranyar que el sistema musical clàssic, més flexible i elaborat, no s’apliqués a la pràctica litúrgica, en tant per tres raons: la primera és que l’alta societat romana va ser l’última en cristianitzar-se, fet que va ocórrer paral·lelament amb l’oficialització del cristianisme, i en tant aquestes classes, generalment més cultes i instruïdes, són les que tenien accés a aquests coneixements tècnics (si bé el ciutadà corrent tampoc devia ignorar la música del seu entorn); el grau d’enteniment pèssim entre les dues cultures, que competien en certa manera per la transcendència de les seves ideologies; i un culte, encara primitiu, poc obert a canvis, i en bona part bàrbar per la situació social del territori.

** Recomanem escoltar aquests salms de l’església oriental, on, tot i les diferències amb occident, podem apreciar la tècnica salmòdica i el seu semblant amb el judaisme: 
Imatge de previsualització de YouTube

La nova europa cristiana

Amb Roma cristianitzada completament, i també la gran acceptació al llarg dels anys pels pobles bàrbars de la nova religió (si bé no sempre de corrents iguals, i fins-hi tot amb heretgies), el cristianisme occidental va sobreviure a la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident i es va oficialitzar en els diferents regnes resultants de la partició dels antics territoris de Roma, donant com a resultat un desenvolupament de diferents litúrgies occidentals, si bé aquest procés ja va començar molt abans, a mesura que Occident acceptava el cristianisme però que, inversament, anava perdent el control complet dels seus territoris i era cada vegada més difícil aplicar polítiques d’estat.

Aquestes litúrgies les podem identificar en els cants ambrosians (aparentment provinents de Milà), el cant hispànic o mossàrab, la litúrgia celta, el cant galicà, i el més important de tots, el ritual romà, per la seva transcendència.

Totes les esmentades litúrgies van continuar els seus camins, complicant-se, diferentciant-se i variant-se cada vegada més durant segles fins a la seva completa unificació als voltants del segle IX amb el cant litúrgic cristià carolingi i romà, o popularment conegut com a cant gregorià.

Els carolingis i la música

El regne dels francs, el més poderós dels que van succeir els territoris de la Roma occidental, va trobar el començament d’una època brillant amb Pipinus III, fill de Carles Martel, amb l’herència que això suposava.

Una de les seves decisions, clarament enfocada a la fundació d’un nou imperi, tal i com va succeir (l’imperi carolingi), va ser projectar una unificació política i territorial amb el cristianisme com a eix, i volia utilitzar la litúrgia de Roma com a pilar per aquest propòsit.

La litúrgia romana gaudia d’una gran qualitat i professionalitat gràcies, en bona part, al papa Gregori (540-604 d.C), que va deixar, entre moltíssimes reformes d’èxit, la de l’Schola Cantorum de Roma, que educava professionalment a músics, i que rebia, ja de feia temps, a sacerdots i cantaires provinents d’Orient, on la música i la litúrgia conservaven elements tècnics del sistema grec i que, al llarg dels anys, van servir per anar apropant coneixements que s’havien diluït.

Un altre personatge que va influenciar amb les seves actuacions en aquest objectiu d’hogenització va ser Sant Benet, qui va redactar un conjunt de regles monàstiques entre les que trobem la màxima ora et labora, que donava molta preeminència indirecte a la necessitat d’una litúrgia unificada i, per tant, a una música amb les mateixes necessitats.

Per últim, va ser el descendent de Pipinus, Carolus Magnus, qui amb el ple suport de les 7 arts liberals a l’imperi va  donar l’última empenta a la sistematització musical, que amb segles de desenvolupaments regionals, la recuperació de manuscrits copiats, la feina feta a Roma, i l’importància de la que cada vegada gaudia més la música, va donar com a resultat una base per tornar a la música moltes qualitats que s’havien perdut pel que fa a sistematització i tecnificació.

Evolucion territorial Imperio carolingio

Imperi Carolingi

El cant carolingi i els paral·lismes amb els clàssics

El primer dels trets a tractar és el de la notació basada en neumas, uns signes que col·locats sobre el text indicaven el número de notes i l’alçada aproximada d’aquestes; aquest sistema només donava ajuda memorística al cantor, i donada la seva poca informació musical, deixant la durada a altres requisits, és un sistema més emparentat amb les formes de fer dels salms que la dels clàssics, si bé ja hem vist que els grecs establien les duracions d’una manera semblant. No deixa de ser sorprenent que a Occident i en bona part a Orient, la tècnica clàssica semblés desapareguda i no s’aprofités aparentment en res. Aquesta notació neumàtica devia aparèixer amb certa força cap al segle VIII, i es va establir àmpliament en el IX. Aquesta notació va avançar cap a la notació quadrada gràcies al tetragrama.

Un altre tema a subratllar, però que el lector ja haurà entès, és que l’instrument únic en la pràctica litúrgica era la veu humana, ja que la música era un vehicle per a la paraula, per a l’ofici, i la cabuda de la música com a pràctica d’entreteniment no estava concebuda. Tanmateix si existia música popular o vulgar (i la denominem així ja que la tècnica i els avenços quedaven a càrrec de la música religiosa que tractem) que utilitzava altres instruments, però aquesta ja és una altre branca d’estudi.

Arribats a aquest punt encara un pot veure que la foscor d’aquests temps tapava la llum del sistema musical grec i romà, però gràcies als últims avenços que hem tractat, i gràcies en bona part a els primers grans estudiosos de la nova música, destacant amb marge a Guido d’Arezzo, va ser l’estructuració dels modes musicals on la tècnica clàssica va trobar el subterfugi.

Amb el que sabem, a orient els gèneres musicals grecs que hem tractat anteriorment sobrevivien, una mica vulgaritzats, però encara es coneixien; d’entre ells el diatònic, el més senzill i assequible, devia trobar bona acceptació en els estudiosos d’occident, ja que entre l’any 300 i l’any 1000 d.C, la gran majoria del corpus de cants ja estaven fets, i a mesura que són més moderns varien i s’apropen a una sonoritat estranyament familiar i cada vegada amb més recursos. Per tant, podem donar per fet que, segurament per utilitat, el cant cristià va anar absorbint paulatinament i pausadament alguns elements sonors clàssics, però la transmissió quasi totalment oral dels cants, els esforços memorístics i la falta d’un sistema eficaç no permetien més evolució en aquesta direcció. Amb els estudis de Guido d’Arezzo (en particular) es va arribar als vuit modes eclesiàstics que, sorprenentment, són una reconfiguració i simplificació parcial dels modes grecs, amb l’inclusió d’elements salmòdics tant a nivell d’aplicació estructural com d’identificació de les notes puntals. Aquests modes, però, només s’extreien del gènere diatònic que, a part de ser el més senzill, és el que s’enquadrava millor als cants ja elaborats, deixant la resta del sistema com a sonoritats no pròpies per al cant litúrgic o, segurament, per inaplicables per culpa de la pèrdua d’informació del sistema, i, o sonoritats no còmodes per a ells ni per la seva pràctica.

picture-51 (1)

Modes eclesiàstics

 

** Recomanem escoltar un cant carolingi en el mode VII; podem comprovar fàcilment la influència del salm i el sistema grec i romà: 
Imatge de previsualització de YouTube

Aquests modes litúrgics tenien les seves particularitats, però amb una base clarament basada en l’estructura musical clàssica (encara que fos vulgaritzada) i el sistema d’afinació clàssic i la seva divisió dels sons, per tant, gràcies a aquest petit avenç, que configuraria la música occidental tal i com la coneixem ara, i l’arribada als nostres dies d’algunes fonts documentals i musicals escrites dels clàssics, i gràcies en part a la feina de conservació de l’església (podem veure-ho com una justa retribució), hem arribat a conèixer bona part de la música que durant tants segles va dominar i va enlluernar Europa i les seves conquestes.

Breu conclusió

Podem afirmar que entre els segles IV i XI, si bé la música dels clàssics va anar perdent interès amb l’expansió del cristianisme, el mateix cristianisme, un cop assumit el poder, va demostrar un renovat interès per totes les qüestions gregues i romanes, sobretot a partir de l’Imperi Carolingi, fet que demostra que si bé el cristianisme va competir amb la cultura antiga, un cop aparcada aquesta, va voler recuperar totes les seves fites i utilitzar-les per a les seves finalitats, si bé aquest procés va ser lent però segur, fins arribar als coneixements de música dels nostres dies.

Autor: Guillem Castro Izquierdo

 

Bibliografia:

· Richard H. Hoppin. La música medieval. 2a ed. Akal música: 2000.

· Arístides Quintiliano. Sobre la música. Biblioteca Clásica Gredos.

· Arther Ferrill. La caída del Imperio Romano. 4a ed. Biblioteca Edaf; 2012

Siringa i els clàssics a les Jornades Científiques de Badalona

Què hi fem els clàssics en unes Jornades de vocació científica, com el seu nom indica? Cal agrair al Centre de Recursos per al Professorat de Badalona que, en organitzar any rere any les Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari,  hagi mostrat des del principi un gran interès en la interdisciplinarietat de la mostra, des de tots els àmbits del saber. Els Treballs de recerca que s’hi presenten tenen en comú no et tema, sinó el plantejament científic de la investigació, és a dir, que tot partint de d’uns objectius clars i unes hipòtesis prèvies, els alumnes arriben a conclusions pròpies i ben fonamentades.

En l’edició d’enguany, la vintinovena (aviat és dit!), una aràcnida de l’Institut Isaac Albéniz, la Marina Salas, hi ha participat amb l’exposició a l’auditori del BCIN (Badalona Centre Internacional de Negocis) del seu treball en bloc Siringa, la música de l’antiga Grècia. No és la primera a fer-ho, ja que la Carla Asensio hi va participar fa quatre anys amb Origen de les grafies: tendències enfrontades, però sí que és precursora en aquesta mostra pel que fa al format bloc. De fet, enguany era l’únic treball en aquest suport, si més no de la sessió de dijous, en què nosaltres vam participar.

Imatge de previsualització de YouTube

Queda demostrat, doncs, que les lletres i les arts, tenen el seu lloc en aquesta mena de congressos científics, però deixeu-me que afegeixi que em va complaure veure que les clàssiques en concret hi van ser molt presents. El tercer dia de les jornades, acompanyaven la nostra Siringa dos treballs amb referents clàssics:

  • La Laura Aixut, del centre Maristes Champagnat, va presentar Set de venjança. La còlera del déus a “Les Metamorfosis” d’Ovidi. 
  • La Marta Gràcia, de l’Escola d’Art i superior de Disseny Pau Gargallo, ens va adelitar amb el seu Femen Olimp, una actualització de cinc divinitats femenines gregues materialitzada en un vidoclip de promoció d’un grup musical. Fantàstiques, les seves il·lustracions!

Fent un cop d’ull als resums dels treballs presentats els altres dies, hi he trobat també, en la segona sessió, una exposició sobre L’alimentació a l’antiga Roma, a càrrec de Maria Lapuente del Col·legi Badalonès.

Si tenim en compte que cada centre de la ciutat només pot presentar un màxim de cinc treballs -tres per exposar a l’auditori i dos per presentar al vestíbul- i que no tots els centres els presenten tots, ¿no trobeu que la presència clàssica no està gens malament?

Per acabar, aquí teniu un muntatge amb tots els participants de l’Albéniz, per tal de contextualitzar el que s’ha dit fins ara, id est, que els treballs de lletres conviuen amb els de ciències en perfecta harmonia.

TERESA

Fer pedagogia vestit de romà

 Avui he publicat un vídeo on llegeixo i interpreto el capitulum XII del llibre “Familia romana, que parla de l’exèrcit romà. Durant tot el text, el pare explica als seus fills tots els detalls de la vida legionària, des de la impedimenta dels soldats fins els campaments, passant per la jerarquia militar i els enemics (germànics, britans, gals…).

Per il·lustrar l’àudio i per ajudar a entendre el text he afegit diverses imatges al llarg del vídeo, algunes de les quals provenen de la reconstrucció històrica, com els vestits i armadures dels fragments audiovisuals dins d’aquest. Com podeu veure en altres vídeos que he fet, les imatges poden ser un recurs molt interessant per difondre la cultura clàssica i estudiar llatí i grec.

Imatge de previsualització de YouTube

Espero que us serveixi a vosaltres, alumnes de primer de batxillerat i quart d’ESO, per facilitar-vos la tasca de traduir i pronunciar bé el llatí, detalls que conformen una part molt important d’aquesta assignatura.

Què us ha semblat? Us ha ajudat el fet de llegir amb acompanyament audiovisual? Creieu que són útils aquest tipus de vídeos?

Arnau Lario Devesa

2n Batxillerat

Siringa, la música de l’Antiga Grècia

Recentment he presentat el meu Treball de Recerca en format bloc sobre la música de l’Antiga Grècia. A partir d’un seguit d’articles he investigat els diferents àmbits en què es trobava, com ara en la religió o en l’educació, la seva teoria de notació musical, i els instruments utilitzats en el moment.

 photo Portada_zps8f378126.jpg

Per tal que us pugueu fer una idea de la meva investigació, crec que és imprescindible parlar dels objectius i les hipòtesis, prèviament establertes, així com les conclusions extretes. D’aquesta manera, penso que podré ajudar a aquells alumnes de primer de Batxillerat que emprenen el camí del Treball de Recerca, ja que, potser, els serveixi com una mena de guia a l’hora d’elaborar el seu propi treball. Dit això, passem a veure els objectius i les hipòtesis.

L’objectiu bàsic i clar de la meva recerca era aportar un gra de sorra en la investigació d’aquest tema, del qual penso que se n’ha fet una recerca bastant escassa. En segon lloc, volia trobar un paral·lelisme entre la teoria musical dels temps de l’Antiga Grècia amb l’actual teoria d’occident, i estudiar els diferents instruments grecs antics a fi de trobar-hi una possible relació amb els actuals. A més, el fet d’utilitzar el format bloc per presentar el treball em va donar la oportunitat d’ampliar els meus coneixements informàtics i poder convertir-lo en una eina de fàcil difusió. Així doncs, les hipòtesis que vaig establir eren que els orígens de la teoria d’occident es trobaven en la teoria de la Grècia clàssica, i que alguns dels instruments que coneixem avui en dia provenen d’instruments de l’Antiga Grècia.

Pel que fa a les conclusions extretes, han estat les següents:
En primer lloc, utilitzant el format bloc he aconseguit crear un espai web que recull una àmplia informació sobre la música de l’Antiga Grècia. En segon lloc, he pogut veure que la teoria musical grega ha seguit un camí diferent, més proper al de les cultures orientals, a la teoria d’occident, tot i que n’han quedat restes d’escales o d’intervals senzills com ara els semitons o els tetracords. D’altra banda, amb l’apartat d’instruments, he observat quines característiques es mantenen ens els instruments d’avui en dia, com ara la classificació en família de vent, corda i percussió o fins i tot l’ús que en feien els grecs, que igual que nosaltres, els utilitzaven per acompanyar representacions teatrals, festes i rituals religiosos. Per acabar, l’últim dels objectius era ampliar els meus coneixements informàtics; no tan sols he après a utilitzar el format bloc, sinó també programes d’edició de vídeo i imatge, entre altres.

Pel que fa a la hipòtesi sobre si els orígens de l’actual teoria musical d’occident podrien remuntar-se en les teories musicals de l’Antiga Grècia, la resposta no pot ser rotunda. M’explico. La majoria d’orígens de la música occidental es troben en l’Edat Mitjana, quan comença a existir la polifonia amb els cants religiosos, element gairebé inexistent en la música de la Grècia clàssica, mentre que la teoria musical grega ha influenciat algunes cultures orientals, com per exemple a l’Orient Islàmic, que en gairebé un centenar d’escales han adoptat formes de les escales gregues. Això que acabo d’explicar és fàcilment visible, també, en les reproduccions de melodies de l’Antiga Grècia, les quals ens recorden a melodies xineses, és a dir, melodies orientals. La segona hipòtesi era que els instruments actuals provenen dels instruments de l’Antiga Grècia. En aquest punt he comprovat que els cordòfons, com ara les lires o les cítares, evolucionarien cap a les cultures orientals per la seva afinació i el tipus de so que reprodueixen, mentre que la majoria d’aeròfons s’aproparien més cap el món occidental. De l’aulos, per exemple, n’ha derivat l’oboè. D’altra banda, no he distingit una clara evolució dels instruments de percussió perquè són instruments més primitius. Dit això, veiem com la cultura occidental ha rebut una important influència de la música de l’Antiga Grècia, més aviat per la vessant de tradició clàssica que no pas per les teories musicals. En santuaris de la música com el Liceu o l’Òpera de Paris han optat per decorar les seves sales amb elements de la música de la Grècia clàssica, com ara lires i cítares; en l’àmbit escolar continuem mantenint l’ideal de la formació musical dels infants i joves; i èticament, igual que els grecs, creiem que cada gènere musical transmet un sentiment diferent i defineix certs comportaments de les persones.

Si us animeu a entrar al meu bloc, veureu que l’índex està dividit en dues parts principals; la teòrica, estructurada en diferents apartats, com són el context en el qual es trobava la música de la Grècia Clàssica, les anotacions musicals i els instruments de l’Antiga Grècia, i la pràctica, en la qual, aprofitant el nom del meu Treball de Recerca he construït una siringa o flauta de Pan.
L’índex també consta d’una tercera part, els annexos, una sèries d’activitats que no es poden incloure en cap dels apartats anteriors però que els complementen. En aquesta, trobem les audicions, una pàgina amb presentacions audiovisuals com ara el recull de peces del museu del “Louvre” amb escenes musicals, les exposicions, articles en els quals s’expliquen diferents museus visitats, i un article de crítica sobre l’actual ensenyament musical en escoles i instituts.


Primer himne dèlfic a Apol·lo, interpretat amb clarinet en si♭ per Marina Salas Zamora.

La bibliografia, un dels apartats fonamentals del treball, està estructurada en diferents apartats segons el tipus de recurs. Els llibres que he utilitzat són majoritàriament genèrics sobre la història de la música, ja que m’ha estat molt difícil trobar un d’específic sobre la música de l’Antiga Grècia. També he extret informació del llibre que utilitzem a l’assignatura de grec, Grec I de la Margalida Capellà, per les qüestions de civilització, i de clàssics com l’Odissea per fragments concrets. Pel que fa a les pàgines webs, n’hi ha una gran varietat segons la informació que necessitava. Destacaria una pàgina sobre la música de l’Antiga Grècia de la Viquipèdia, la qual m’ha ajudat a estructurar l’índex del treball, el Theoi, un portal amb àmplia informació sobre la mitologia grega, la FiloXarxa, d’on he enllaçat la majoria de biografies sobre filòsofs, i el Perseus, una pàgina molt interessant i completa amb textos en grec clàssic i traduïts a l’anglès.

La veritat és que l’experiència de treballar en un bloc ha estat molt enriquidora, ja que m’ha permès ampliar els meus coneixements informàtics, inserir enllaços interns i externs, així com publicar presentacions audiovisuals en les quals es recullen peces i/o altres imatges de museus visitats i reproduccions d’algunes de les melodies que s’han trobat sobre la música de la Grècia clàssica. Per això, recomano a tots aquells que encara heu de començar amb la vostra recerca, que us animeu a presentar-lo en aquest format ja que us permetrà realitzar una feina molt completa i, a més, us donarà la oportunitat de poder continuar amb la vostra investigació un cop presentat el Treball de Recerca com a tal.

MARINA SALAS ZAMORA, Ins Isaac Albéniz

Visita al British Museum

Avete, arachnid people!

Every year the 4th ESO students at Isaac Albéniz High School take a trip to London. In March, We stayed in some houses with families that hosted us. We lived with the English families for a whole week and we practised our English…

Ai! Ja ens hem tornat a confondre amb l’idioma. Sembla que aquesta setmana a Londres ens ha culturitzat. I ara sí, continuem en català:

Avete aràcnids i aràcnides!

Com cada any, els alumnes de 4t d’ESO de l’institut Isaac Albéniz vam anar a Londres com a viatge de fi de curs. Estàvem repartits en diferents cases on ens van acollir i vam haver de conviure amb les famílies angleses durant una setmana, amb la finalitat de practicar el nostre anglès. A la nostra estada vam visitar els principals monuments i parcs i també la zona turística de la ciutat. Però a part de passejar-nos, també vam anar a diferents museus: la National Gallery, el Science and Technology Museum, el Natural History Museum, el Madame Tussaud i el British Museum.

El que més ens va impressionar va ser el British Museum. Allà hi havia moltíssimes coses de l’antiga Grècia i de l’època dels romans, també hi havia objectes de l’antic Egipte, Mesopotàmia i de l’antiga Àsia. Realment semblava que haguéssim retrocedit en el temps, de tants testimonis de les antigues cultures com hi havia.

Aquí teniu una petita mostra del que vam veure:

Imatge de previsualització de YouTube

Us animem a visitar Londres! Tant si voleu anar a millorar el vostre anglès, com si voleu divertir-vos o conèixer diferents cultures! Per a nosaltres va ser un viatge inoblidable per acabar aquesta etapa de la nostra vida.

Well, we hope you’ve liked it. Good bye arachnids!

  • Heu visitat mai aquest museu? Si és així, què us ha semblat?
  • Quina època de les que es mostren us ha semblat més interessant? Per què?
  • Als alumnes de 4t que heu anat a Londres, quin museu us ha agradat més?
  • Coneixeu algun dels personatges grecs i romans que surten al video? Podríeu explicar alguna cosa sobre ells?

Well, we hope you’ve liked it. Good bye arachnids!

Paula Cortés i Irene Palau, 4t C

Les partitures a l’antiga Grècia

A l’antiga Grècia ja existia la música, la música (Μουσική”) ha existit des dels primers humans i ha perdurat en el temps, tot presentant variacions depenent de les tendències de l’època. Quan ens diuen música pensem en el so però la música no sempre és només so, abans del so han hagut un munt d’hores de treball, escrit, que no emet cap so per si sol. Actualment, el treball escrit serien les partitures, que són internacionals en tots els idiomes.

Però no sempre han estat així. A l’Antiga Grècia la música tenia un paper molt important en la vida quotidiana, a l’educació dels joves per exemple. Aristòtil i Plató creien en la Teoria d’Ethos, aquesta deia que la música era capaç d’influenciar les conductes de la gent. Les partitures gregues tenien una forma lleugerament diferent:

Aquests fragments pertanyen a l’Epitafi de Seikilos. Aquest epitafi és la composició musical completa més antiga arreu del món, concretament del s.II aC. L’escriptura es va trobar l’any 1883 gravada en una columna de marbre que Seikilos (Sícil) havia fet construir sobre una làpida per a la seva dona, Euterpe, a Turquia. Tot i que no és l’escriptura musical més antiga i no és massa llarga, és, si més no, la més antiga completa ja que d’altres escriptures musicals més antigues, com els himnes Dèlfics, se’n conserven només fragments.

Curiosament, va desapareixer l’any 1922 i es va trobar a casa d’una senyora que la feia servir per col·locar-hi un test de plantes a sobre. Actualment la podem trobar al Museu Nacional de Dinamarca.

Com podem observar, les notes estaven representades per lletres majúscules de l’alfabet grec, el ritme estava representat per la combinació de punts i línies.

 L’Epitafi de Seikilos té unes frases introductòries que diuen:

Sóc una imatge de pedra. Seikilos em va posar aquí on seré, per sempre, el símbol de l’evocació eterna.

I tot seguit la peça musical que diu el següent:

Imatge de previsualització de YouTube

Ὅσον ζῇς φαίνου

μηδὲν ὅλως σὺ λυποὺ·

πρὸς ὀλίγου ἐστὶ τὸ ζῆν.

τὸ τέλος ὁ χρόνος ἀπαιτεῖ.

Enlluerna mentre visquis

i  no t’afligeixis per res

perquè la vida és curta

i el temps et furta les aspiracions.

Apart d’aquestes formes de notació musical hi ha d’altres com:

La tibetana (s.XIX):

La italiana: (s.XI)

(s.XIV)

La japonesa:

També hi ha altres maneres d’interpretar l’Epitafi:
Imatge de previsualització de YouTube

Quina us agrada més? En coneixeu d’altres? Quin tòpic literari hi reconeixeu?

Judit Giménez
1r Batx. Grec i Llatí