Spotify

Odissea, el viatge de Ningú és una lliure recreació de l’Odissea d’Homer en forma de conte musical, literari i plàstic.

Amb la veu narradora d’Amàlia Garrigós, la música i la veu d’Elies Monxolí en les onze cançons i els collages de Pere Salinas, naveguem i fem el viatge iniciàtic d’Ulisses —que haurà d’aprendre a dir-se Ningú—a través de les seves aventures amb Polifem, Circe, a l’Hades, amb Calipso, Nausica, Penèlope…

Com diu Laura Borràs al pròleg, aquest llibre-CD és també un patchwork cultural, un homenatge amb referències a grans poetes de la Mediterrània com ara Dante, Ausiàs March, Kavafis o Salvador Espriu. Tot plegat, una hora de plaer majúscul, irresistible!

És Odissea, el viatge de Ningú (Edicions 96), un llibre-disc que té concert i espectacle, amb un pròleg de Laura Borràs, que es va presentar amb tots els honors al Palau de la Música de València el passat 30 de novembre, i que ressegueix, en deu episodis, el viatge d’Ulisses, ‘aquell home astut d’enginy multiforme’, des de Troia fins a Ítaca.

Tal com explica Elies Monxolí, cantautor i músic, catedràtic, estudiós de la literatura comparada ha agafat ‘la part més literària del periple d’Ulisses’, la que ell mateix explica als feacis quan, acollit a taula, li pregunten ‘per què plores?’.

El llibre-disc comença fent un homenatge a Homer, recitant les primeres paraules del clàssic en la versió de Joan Francesc Mira: ‘Conta’ns, oh Musa, d’aquell de mil cares que féu mil viatges / quan arrasà el castell i la vila sagrada de Troia.’ Tot seguit una interpretació lliure del poema Ítaca de Kavafis. Després, les aventures més importants de l’heroi esdevenen cançons i cada personatge té assignat un instrument concret: Ulisses, la trompa; Polifem, l’oboè i el saxo; Circe, el violí; Calipso, el clarinet; Nausica, l’acordió; Penèlope, l’arpa…

A la primera part de la cantata hi ha Polifem, el ciclop dins la cova: ‘és el plom, el món pre-racional, l’instint. Ulisses ha d’aconseguir eixir de la caverna, deslliurar-se del salvatge que només té un ull, que, per tant, no hi pot veure clar, que de fet no s’hi veu’. I, com que cada personatge té els seus instruments reservats, Polifem té l’oboè, ‘una llum blanca’, amb saxos barítons, amb una cadència ‘densa, molt greu, de plom’.

‘La lluna ha eixit’, canta Ulisses en la veu de Monxolí, des de la seva presó de roca ‘i jo no l’he vist’. Fins que cega el monstre i aconsegueix fugir, convertit en Ningú. De la foscor del plom va passant a la llum blanca de la lluna: l’heroi de la Mediterrània (musicat amb la trompa, instrument de l’èpica heroica, dels tambors i les batalles guanyades) arriba a l’illa d’Eea, on viu Circe: ‘ella és la maga, el poder’. Li l’ofereix a Ulisses i li anuncia que haurà de travessar mars i tempestes i, com en un vers de Salvador Espriu, ‘la casa dels morts’. Circe, la de belles trenes, que s’embolcalla amb el so del violí, que és ‘un instrument tan versàtil que pot fer tot allò que ell vulga’.

Així que Ulisses baixa a l’Hades: hi troba ‘la revelació de la saviesa’, de la mà de tres figures femenines (l’instrument, ara, ben humà: tres veus de dona), la dea Persèfone, una au lluminosa i la seva mare: ‘li regalen la tríada platònica: veritat, bellesa i bondat’.

Les dues darreres figures, Calipso i Nausica, tant l’una com l’altra finalment abandonades pel viatger, marquen el camí de la plata a l’or: la nimfa (el clarinet: ‘el més nostàlgic de l’orquestra’) ofereix a Ulisses la immortalitat, i ell roman a la seva illa, ‘sotmès a l’amor’; però ‘el sol vermell comença a tremolar’, i el crida. Nausica, la princesa dels feacis, que queda unida al polifònic acordió, és ‘la sensualitat, la tendresa, la pell, la joventut, la gran temptació’. Per això, potser, en la intertextualitat que amara tota la composició, reserva Monxolí a Nausica ‘els focs artificials de la poesia renaixentista, amb Ausiàs Marc i amb Dante, el seu mestre, i amb Garcilaso, també, el seu deixeble, i amb l’alemany Angelus Silesius’: hi ha l’amor i el cor i la rosa i tot es va fent roig perquè el navegant va arribant a destí.

Que és Ítaca i és el viatge, també, ja ho sabem perquè ens ho cantaven Kavafis i Llach i ens ho reprèn la simfonia de Monxolí: ‘Ítaca està transfigurada perquè ell està transfigurat: pobra és Ítaca, diu, però pura és la mirada’. Més que no pas l’illa, però, fins i tot, en aquesta obra el destí és Penèlope: ‘ella és el sol, està col·locada en el lloc més elevat, la possibilitat de la unió del ying i el yang, diguem-ne, és l’or dels alquimistes, ja està més enllà de la raó’. I la representa el so transparent de l’arpa.

Ben mirat, cadascun dels personatges amb què es troba Ulisses, explica Elies Monxolí, ‘representa un aprenentatge o una temptació de quedar-se. De fet, cada personatge ets tu. I la pregunta queda en l’aire: qui ets tu?’

La resposta, al final, lliga amb el començament: Ningú. És el nom que escull Ulisses per confondre el ciclop Polifem. I és el cercle tancat en la darrera cançó, ‘Ningú, la llum d’Ítaca’, on conflueixen tots els instruments que han donat sentit a l’obra, finalment en plenitud: Polifem hi veu clar, Calipso deixa de plorar, Circe ja no amaga res, tot queda il·luminat per la llum del sol i les altres estrelles, com en el vers famós.

I així s’acaba la història, ens resumeix l’autor, amb ‘l’absència d’atributs personals: ser Ningú és ser tots; ser Ningú és ser poble’.

 

 

‘Els clàssics ho són perquè ens parlen de nosaltres, de la naturalesa humana que sembla que no canvia al llarg dels segles.’ Així explica Elies Monxolí que avui encara tinguem present l’Odissea.  ‘Aquest poema èpic ens captiva, ens atrau, ens parla de tu i de mi, de la quotidianitat, de les pors i dels anhels. Ho fa d’una manera bellíssima, nova, cada vegada que la tornem a visitar. I hi tornem perquè també nosaltres naveguem cap a Ítaca, com Ulisses, com Ningú, i amb més força que mai!’

Escolteu aquesta lliure recreació de l’Odissea en forma de conte musical, literari i plàstic que ja s’ha presentat a diversos municipis del país i també a Palerm.  Aquest estiu a Empúries.