Alejandro Sánchez Pizarro, també conegut amb el nom artístic de Alejandro Sanz, és un cantautor i músic espanyol molt famós ( ha vengut més de 25 milions de còpies dels seus discos a tot el món i ha guanyat tres premis Grammy i setze Grammy llatins.) Aquesta cançó s’anomena “Cuando nadie me ve“.
a veces me elevo, doy mil volteretas
a veces me encierro
tras puertas abiertas
a veces te cuento
por que este silencio
y es que a veces soy tuyo
y a veces del viento.
a veces de un hilo
y a veces de un ciento
y hay veces, mi vida,
te juro que pienso:
¿por que es tan dificil
sentir como siento?
sentir ¡como siento! que sea difícil
a veces te miro y a veces te dejas
me prestas tus alas,
revisas tus huellas
a veces por todo
aunque nunca me falles
a veces soy tuyo
y a veces de nadie
a veces te juro
de veras que siento,
no darte la vida entera,
darte solo esos momentos
¿por que es tan dificil?…
vivir solo es eso…
vivir, solo es eso…
¿por que es tan dificil?
cuando nadie me ve
puedo ser o no ser
cuando nadie me ve
pongo el mundo del revés
cuando nadie me ve
no me limita la piel
cuando nadie me ve
puedo ser o no ser
cuando nadie me ve.
a veces me elevo, doy mil volteretas
me encierro en tus ojos
tras puertas abiertas
a veces te cuento
por que este silencio
y es que a veces soy tuyo
y a veces del viento
te escribo desde los centros
de mi propia existencia
donde nacen las ansias
la infinita esencia
hay cosas muy tuyas
que yo no comprendo
y hay cosas tan mias pero
es que yo no las veo
supongo que pienso que yo no las tengo
no entiendo mi vida
se encienden los versos
que a oscuras te puedo.
Lo siento no acierto
no enciendas las luces
que tengo desnudo
el alma y el cuerpo
cuando nadie me ve
puedo ser o no ser
cueando nadie me ve
me parezco a tu piel
cuando nadie me ve
yo pienso en ella también
cuando nadie me ve
puedo ser o no ser
cuando nadie me ve
puedo ser o no ser
cuando nadie me ve
no me limita la piel
cuando nadie me ve
puedo ser o no ser
cuando nadie me ve
no me limita la piel
puedo ser, puedo ser o no ser
cuando nadie me ve…
a veces me elevo…
Aquesta cançó analitzant-la bé, té molt a veure amb la filosofia sofista, principalment en com entenien el concepte de la justícia. Certament, aquesta manera de pensar l’apliquem molt sovint els humans, de tal manera que si ningú ens veu moltes vegades no seguim les normes i fem el que volem. Seríeu capaços de nombrar algun autor sofista que parlés sobre aquesta manera de pensar sobre la justícia? Podríeu explicar quines diferències hi havia entre aquesta concepció sobre la justícia i la socràtica? Podríeu relacionar aquesta concepció amb algun conegut mite?
A més podem veure que aquesta cançó està composada pel mateix Alejandro Sanz, aquest fet el podem relacionar amb un gènere de la literatura grega: la lírica mèlica monòdica. Això ho podem afirmar perquè la lírica grega tracta temes íntims (amor, odi, amistat, erotisme, política i reflexió sobre l’existència humana).
Andrea Balart
2n Batx Grec i Llatí
Salve!!
Aquesta cançó reflexa perfectament la manera de veure la filosofia des d’un punt sofista, com ho feia Gòrgies. El mite relacionat amb aquesta concepció és el mite de Giges:
Narra la història de Giges, un pastor que després d’una tempesta i un terratrèmol va trobar, al fons d’un abisme , un cavall de bronze amb un cos sense vida al seu interior. Aquest cos tenia un anell d’or i el pastor va decidir quedar-se amb ell. El que no sabia Giges és que era un anell màgic, que quan li donava la volta, li tornava invisible . Quant hi va haver comprovat aquestes propietats de l’anell, Giges ho va usar per seduir la reina i, amb ajuda del ella, matar el rei, per gravar el vostre regne.
Fa referència a aquesta llegenda per exemplificar la seva teoria que totes les persones per naturalesa són injustes . Només són justes per por al càstig de la llei o per obtenir algun benefici per aquest bon comportament . Si fóssim “invisibles” a la llei com Giges amb l’anell, seríem injustos per la nostra naturalesa .
Aquest mite ha tingut gran influència en la filosofia , ja que dóna a entendre que l’ésser humà fa el bé fins que pot fer el mal quan «es fa invisible», i pot accedir a coses que no són seves, amb el que portat per aquestes circumstàncies la persona es corromp.
Salve!!
Els filòsofs sofistes de l’antiga Grècia eren una mena de mestres ambulants que oferien els seus ensenyaments sovint a canvi de diners. Permetia el domini del llenguatge, la capacitat d’argumentar, persuadir, mostrar les implicacions de qualsevol qüestió, tenien la virtut de poder argumentar totes les tesis i fer que la gent se les creiés. Protàgores es considerat el pare d’aquesta disciplina.
Eren especialistes en el debat d’idees i preocupats per la definició del significat de les paraules, partien d’una crítica dels valors tradicionals com el bé, la justícia, la veritat, la llei, la bellesa, etc., que consideraven relatius, els filòsofs com Gorges creien que les paraules tenien un significat privat.
El mètode o tècnica d’ensenyament de retòrica que usaven rep el nom d’erística.
Si busqueu en El Fil de les Clàssiques trobareu el mite que busqueu en una pel·lícula.
Ai, Andrea, amb els sofistes!
Xaipe!
Molt bé noies veig que aneu ven encaminades en la vostra concepció sobre la justícia. Realment el mite de Giges explica molt bé aquesta concepció.
Xaipe!
Està molt bé aquesta cançó, podem veure clarament la relació que té amb els sofistes.
El sofista que té aquesta manera de pensar sobre la justicia és Antifont. Considera la llei com una convenció humana artificial, moltes vegades contrària a la pròpia naturalesa i perjudicial. Les lleis són cambiables, com la voluntat humana. Així si violem la llei en secret no passa res mentre no ens atrapin.
Sòcrates en canvi creia que la llei convencional prevalia sobre la de la naturalesa. I que si som justos som més felços.
El mite relacionat amb aquesta concepció és el mite de Giges:
Narra la història de Giges, un pastor que després d’una tempesta i un terratrèmol va trobar, al fons d’un abisme , un cavall de bronze amb un cos sense vida al seu interior. Aquest cos tenia un anell d’or i el pastor va decidir quedar-se amb ell. El que no sabia Giges és que era un anell màgic, que quan li donava la volta, li tornava invisible . Quant hi va haver comprovat aquestes propietats de l’anell, Giges ho va usar per seduir la reina i, amb ajuda del ella, matar el rei, per gravar el vostre regne.
Fa referència a aquesta llegenda per exemplificar la seva teoria que totes les persones per naturalesa són injustes . Només són justes per por al càstig de la llei o per obtenir algun benefici per aquest bon comportament . Si fóssim “invisibles” a la llei com Giges amb l’anell, seríem injustos per la nostra naturalesa .
Una entretinguda cançó d’Alejandro Sanz, sobretot pel vídeo pujadet de to que ha posat l’Andrea.
Aquesta cançó ensenya perfectament la manera de veure la filosofia des d’el punt sofista, com ho feia Gòrgies. El mite relacionat amb aquesta concepció és el mite de Giges, ben explicat anteriorment per les meves comanyes.
Salve!
Sincerament m’agradava molt aquesta cançó quan era petita, ara feia molt de temps que no l’escoltava. No havia pensat mai en la filosofia quan escoltava aquesta cançó però de fet sí que té relació. SI ningú ens veu fem coses dolentes però si algú ens està veient ens redimim per por al càstig, al estar sols doncs ningú ens veu i per tant no ens poden castigar. Això diu aquesta canço al llarg de la seva lletra.
Xaipe!!
Esta molt bé aquesta cancó i si t’hi fixes, pots trobar certes relacions amb els Sofistes. Un dels filòsofs que destaquen més en el pensament de la justicia d’aquella època és Gòrgies que li dona molta importància de la paraula i a l’art de la retòrica i com han esmentat els meus companys, va fer el mite de Giges que es el més relacionat amb aquesta ideologia.
No m’havia fixat mai que aquesta cançó té relació amb el pensament sofista. Aquesta cançó la podem relacionar amb el mite de Giges, el pastor que es va trobar un anell amb el qual es feia invisible, per això, com no el veien feia tot el que volia.
Χαιρετε,
Tot i que em passo gran part del dia escoltant música (potser massa), mai he escoltat ninguna cançó, al menys conscientment, que tracti principalment cap corrent filosòfic, i passa el mateix amb Sanz (mai m’ha cridat l’atenció), però sempre que surten referents de paraules antigues i socialment venerades, un queda bé i mínimament culte, com ve a ser l’exemple de ser o no ser (encara que no crec pas que estigui fent referència a shakespeare), o la idea d’actuar d’una forma o una altra depenent dels ulls que et miren, idea essencialment sofista, per cert.