Yo elijo la gloria al olvido luchar a entregarle al destino lo que la vida da lo que queda aún por llegar
Forjar con valor cada instante buscar en la fuerza el coraje que no he de rendir jamás combatir hasta el final
Y caminar con la furia salvaje de quien vence hoy empujando al corazón hasta morir Por cada gota de la sangre derramada con pasión será el tiempo quien juzgue mi valor
Porque es aquí donde mi nombre será leyenda yo escogí el camino fue la gloria que elegí
Porque es aquí donde mi nombre será leyenda de esta última victoria beberé antes de morir
No importa el lugar si no muero que allí donde yo caiga al suelo por siempre recordarán este día y mi final
La tierra que forja a los héroes tormento de hombres que nunca eligieron poder luchar ni morir para ganar
Y contarán de como arranqué mil vidas sin dudar luchando de la muerte me serví Por cada gota de la sangre derramada con pasión será el tiempo quien juzgue mi valor
Porque es aquí donde mi nombre será leyenda yo escogí el camino fue la gloria que elegí Porque es aquí donde mi nombre será leyenda de esta última victoria beberé antes de morir.
Quin heroi homèric va tenir una vida curta i gloriosa?
Piove che Dio la manda Sulle bocche aperte Piove che ci si bagna Sulle macchine scoperte
Sarà bellissimo fermare il tuo spettacolo In un fotogramma Raccogliere pioggia e canzoni Come fosse la manna
Perché ho fatto più di 100 chilometri per essere qui A farti firmare i miei dischi A ringraziarti che esisti Fra lacrime e fischi
Cantami, Omero, cantami una canzone Di ferro e di fuoco e di sangue e d’amore e passione Lo sai che privato e politico Li confondono spesso
Sarà diversa la musica Ma il controcanto è lo stesso
Servono piedi buoni per la salita, fortuna e talento E calli sulla punta delle dita Per vedere di far suonare questa chitarra Che sotto la pioggia risplende come un’arma da guerra
Giove dall’alto scaglia le sue saette E si alzano dieci palette Ed è subito notte, e la radio trasmette E la pioggia non smette
Cantami, Omero Cantami una canzone Che nascondi nel pugno Fallimento e successo
Sarà diversa la musica Ma il pentagramma è lo stesso
Sarà bellissimo fermare questa musica in un fotogramma Raccogliere pioggia e canzoni come fosse la manna Perché ho fatto più di 100 chilometri per essere qui A farmi bagnare i miei dischi, a vedere se esisti Ma ognuno si prende i suoi rischi
Odissea, el viatge de Ningú és una lliure recreació de l’Odissea d’Homer en forma de conte musical, literari i plàstic.
Amb la veu narradora d’Amàlia Garrigós, la música i la veu d’Elies Monxolí en les onze cançons i els collages de Pere Salinas, naveguem i fem el viatge iniciàtic d’Ulisses —que haurà d’aprendre a dir-se Ningú—a través de les seves aventures amb Polifem, Circe, a l’Hades, amb Calipso, Nausica, Penèlope…
Com diu Laura Borràs al pròleg, aquest llibre-CD és també un patchwork cultural, un homenatge amb referències a grans poetes de la Mediterrània com ara Dante, Ausiàs March, Kavafis o Salvador Espriu. Tot plegat, una hora de plaer majúscul, irresistible!
[youtube]https://youtu.be/O4eDfz8dy0g[/youtube]
És Odissea, el viatge de Ningú (Edicions 96), un llibre-disc que té concert i espectacle, amb un pròleg de Laura Borràs, que es va presentar amb tots els honors al Palau de la Música de València el passat 30 de novembre, i que ressegueix, en deu episodis, el viatge d’Ulisses, ‘aquell home astut d’enginy multiforme’, des de Troia fins a Ítaca.
Tal com explica Elies Monxolí, cantautor i músic, catedràtic, estudiós de la literatura comparada ha agafat ‘la part més literària del periple d’Ulisses’, la que ell mateix explica als feacis quan, acollit a taula, li pregunten ‘per què plores?’.
El llibre-disc comença fent un homenatge a Homer, recitant les primeres paraules del clàssic en la versió de Joan Francesc Mira: ‘Conta’ns, oh Musa, d’aquell de mil cares que féu mil viatges / quan arrasà el castell i la vila sagrada de Troia.’ Tot seguit una interpretació lliure del poema Ítaca de Kavafis. Després, les aventures més importants de l’heroi esdevenen cançons i cada personatge té assignat un instrument concret: Ulisses, la trompa; Polifem, l’oboè i el saxo; Circe, el violí; Calipso, el clarinet; Nausica, l’acordió; Penèlope, l’arpa…
A la primera part de la cantata hi ha Polifem, el ciclop dins la cova: ‘és el plom, el món pre-racional, l’instint. Ulisses ha d’aconseguir eixir de la caverna, deslliurar-se del salvatge que només té un ull, que, per tant, no hi pot veure clar, que de fet no s’hi veu’. I, com que cada personatge té els seus instruments reservats, Polifem té l’oboè, ‘una llum blanca’, amb saxos barítons, amb una cadència ‘densa, molt greu, de plom’.
‘La lluna ha eixit’, canta Ulisses en la veu de Monxolí, des de la seva presó de roca ‘i jo no l’he vist’. Fins que cega el monstre i aconsegueix fugir, convertit en Ningú. De la foscor del plom va passant a la llum blanca de la lluna: l’heroi de la Mediterrània (musicat amb la trompa, instrument de l’èpica heroica, dels tambors i les batalles guanyades) arriba a l’illa d’Eea, on viu Circe: ‘ella és la maga, el poder’. Li l’ofereix a Ulisses i li anuncia que haurà de travessar mars i tempestes i, com en un vers de Salvador Espriu, ‘la casa dels morts’. Circe, la de belles trenes, que s’embolcalla amb el so del violí, que és ‘un instrument tan versàtil que pot fer tot allò que ell vulga’.
Així que Ulisses baixa a l’Hades: hi troba ‘la revelació de la saviesa’, de la mà de tres figures femenines (l’instrument, ara, ben humà: tres veus de dona), la dea Persèfone, una au lluminosa i la seva mare: ‘li regalen la tríada platònica: veritat, bellesa i bondat’.
Les dues darreres figures, Calipso i Nausica, tant l’una com l’altra finalment abandonades pel viatger, marquen el camí de la plata a l’or: la nimfa (el clarinet: ‘el més nostàlgic de l’orquestra’) ofereix a Ulisses la immortalitat, i ell roman a la seva illa, ‘sotmès a l’amor’; però ‘el sol vermell comença a tremolar’, i el crida. Nausica, la princesa dels feacis, que queda unida al polifònic acordió, és ‘la sensualitat, la tendresa, la pell, la joventut, la gran temptació’. Per això, potser, en la intertextualitat que amara tota la composició, reserva Monxolí a Nausica ‘els focs artificials de la poesia renaixentista, amb Ausiàs Marc i amb Dante, el seu mestre, i amb Garcilaso, també, el seu deixeble, i amb l’alemany Angelus Silesius’: hi ha l’amor i el cor i la rosa i tot es va fent roig perquè el navegant va arribant a destí.
Que és Ítaca i és el viatge, també, ja ho sabem perquè ens ho cantaven Kavafis i Llach i ens ho reprèn la simfonia de Monxolí: ‘Ítaca està transfigurada perquè ell està transfigurat: pobra és Ítaca, diu, però pura és la mirada’. Més que no pas l’illa, però, fins i tot, en aquesta obra el destí és Penèlope: ‘ella és el sol, està col·locada en el lloc més elevat, la possibilitat de la unió del ying i el yang, diguem-ne, és l’or dels alquimistes, ja està més enllà de la raó’. I la representa el so transparent de l’arpa.
Ben mirat, cadascun dels personatges amb què es troba Ulisses, explica Elies Monxolí, ‘representa un aprenentatge o una temptació de quedar-se. De fet, cada personatge ets tu. I la pregunta queda en l’aire: qui ets tu?’
La resposta, al final, lliga amb el començament: Ningú. És el nom que escull Ulisses per confondre el ciclop Polifem. I és el cercle tancat en la darrera cançó, ‘Ningú, la llum d’Ítaca’, on conflueixen tots els instruments que han donat sentit a l’obra, finalment en plenitud: Polifem hi veu clar, Calipso deixa de plorar, Circe ja no amaga res, tot queda il·luminat per la llum del sol i les altres estrelles, com en el vers famós.
I així s’acaba la història, ens resumeix l’autor, amb ‘l’absència d’atributs personals: ser Ningú és ser tots; ser Ningú és ser poble’.
‘Els clàssics ho són perquè ens parlen de nosaltres, de la naturalesa humana que sembla que no canvia al llarg dels segles.’ Així explica Elies Monxolí que avui encara tinguem present l’Odissea. ‘Aquest poema èpic ens captiva, ens atrau, ens parla de tu i de mi, de la quotidianitat, de les pors i dels anhels. Ho fa d’una manera bellíssima, nova, cada vegada que la tornem a visitar. I hi tornem perquè també nosaltres naveguem cap a Ítaca, com Ulisses, com Ningú, i amb més força que mai!’
Escolteu aquesta lliure recreació de l’Odissea en forma de conte musical, literari i plàstic que ja s’ha presentat a diversos municipis del país i també a Palerm. Aquest estiu a Empúries.
Ovella Xao és un grup de música català nascut a Sabadell l’any 2014, que fa música festiva. En formen part Pol Mòdol (veu), Aniol Riba (veu), Pau Mas (guitarra i veus), Josep Puig (baix), Arnau Marquina (teclat), Miquel Bonmassip (bateria), Aleix Herraiz (trombó) i Sergi Montcada (trompeta). El nom del grup és un joc amb l’himne popular Bella ciao, després d’uns primers temps en què tocaven amb el nom de DS21, una etapa molt experimental per a ells. Toquen música per ser tocada en directe, però sense renunciar a estils com l’ska o el reggae.
Aquesta cançó s’anomena Sirena. Una sirena era un ésser mitològic que té tors de dona i cua de peix. Les sirenes primitives tenien aparença de mig ocell o rèptil i mig dona. Es caracteritzaven per tenir una veu musical magnífica i atractiva.
Això es pot veure a l’Odissea, d’Homer. Quan Ulisses en la seva aventura de tornada cap a casa Ítaca passa per una localització on hi ha sirenes, i com que Ulisses vol escoltar el seu magnífic cant, encara que sap que les sirenes canten per atreure els mariners i devorar-los, ordena als seus tripulants es posin tamps a les orelles i que a ell el lliguin en el màstil del vaixell amb el que viatgen, així aconsegueix sentir el cant d’aquest éssers sense ser devorat.
Ulisses i les sirenes, d’Herbert James Draper 1909
Cuentan que yace desnudita, ay qué chica tan bonita, mi mulata favorita. Sus curvas son más que peligrosas porque cuando las veo se me para el corazón.
Llevo así muchas semanas, despierto en mi cama tumbado sin poder dormir, porque ella me está volviendo loco. No tengo más opción que darle mi corazón.
Baila, morena, morena, quiero verte moverte, sirena, sirena, quiero ver carnecita, uuuh, mulanita, quiero verte bailar que acabamos de empezar.
Siento que llegará el momento en el que podré tenerte no sólo aquí en mi mente. Besarte podría bien curarme de esta enfermedad que padezco sin cesar.
Seguiré esperando el día en que en mi te fijes y podamos juntos salir, porque eres lo único que quiero. No tengo más opción si no quieres mi pasión.
Baila, morena, morena, quiero verte moverte, Sirena, Sirena, quiero ver carnecita, uuuh, mulanita, quiero verte bailar que acabamos de empezar.
Coneixeu més relats mitològics on surtin sirenes? I cançons?
Eloi Salat Navarro, alumne de clàssiques de 2n de Batxillerat
Aspencat és un grup musical alacantí, més concretament de Xaló, a la Marina Alta (País Valencià). El seu estil s’ha basat en l’ska, el reggae i el drum and bass, però en l’actualitat han avançat cap a uns ritmes més electrònics on es pot veure la presència del dubstep. Han aconseguit així, un estil propi combinant sons electrònics amb l’estil que ha predominat fins aleshores. En l’actualitat conformen una de les bandes més referents del País Valencià, que amb l’aturada dels Obrint Pas se’ls ha considerat com els seus successors actuals.
A Premià de Dalt s’ha celebrat el primer Dia d’Ulisses arran d’una plat de ceràmica de la col·lecció del Museu de Premià de Dalt, pertanyent als segles III i IV on es representen dues escenes de l’Odissea d’Homer.
Dra Isabel Rodà a Premià de Dalt tot explicant el plat de circe
Sinéad O’Connor va néixer a Dublín el 8 de desembre de 1966. És una cantautora irlandesa que es va fer famosa per la seva extraordinària veu i les seves composicions. És guanyadora d’un premi Grammy.
Troy és una cançó escrita i gravada per Sinéad O’Connor, el primer single del seu àlbum de debut de 1987, The Lion and the Cobra. En 2002 es va fer una altra versió dance de la cançó.
Sinéad O’connor troy
Troia va ser una ciutat importat dins la mitologia ja que va formar part de l’obra de La Ilíada atrbuïda a Homer. Segons La Ilíada, el príncep Paris de Troia va raptar a Helena de Grècia, la dona més bella , i Melenau de Esparta, el seu marit, va convocar als grecs, els quals van emprendre la guerra contra els troians. Aquesta guerra va ser la trobada de molts dels grans herois. Així dons Troià es va convertir en un camp de guerra entre grecs i troians.
[youtube]https://youtu.be/0c4v7fp5GC8[/youtube]
En aquesta cançó surt un personatge mitològic molt important. Sabríeu dir quin?
Per què es va donar la guerra de Troia? Com va acabar?
Quins herois van formar part de la guerra de Troia?
Fent referència al poeta contemporani grec Konstantinos Kavafis, podem veure que molta gent ha fet traduccions dels seus poemes i com alguns cantants les han adaptat en forma de cançons. Aquest és el cas del poema de Kavafis “Ítaca”, el qual ha estat traduït per més d’una persona i adaptat en cançons com és l’exemple que segur que coneixeu d’aquest mateix poema adaptat per Lluís Llach, “Ítaca“. Doncs en Lluís Llach va quedar captivat per la poesia de Kavafis i els poemes que més li agradaven els va adaptar ell mateix a partir de la traducció al català de Carles Riba.
La versió que seguidament us presenten va ser traduïda pel professor de la Universitat de Xile Miguel Castillo Didier, llicenciat en llengua Grega. La lletra la va interpretar Patricio Anabalón, qui ha realitzat una brillant musicalització dels principals poetes grecs, poemes representats en el seu disc “Ítaca”. El disc és un viatge per més de 27 segles de poesia grega, partint de Safo, del segle VII A.C., passant per Kavafis i fins i tot dos premis Nobel: Seferis i Elytis. “Ítaca” a més a més és el primer treball en llengua castellana de musicalització de poesia grega.
Seguidament deixem el poema original “Ítaca” escrit per Kavafis en grec, la seva llengua materna:
I aquí us deixem el vídeo de la cançó “Ítaca” de Patricio Anabalón:
Sabíeu que la cançó, tant d’en Lluís Llach com la de Patricio Anabalón, anomenada “Ítaca” té aquesta història al seu darrere? Sabeu de cap altre grup de música que utilitzi ‘”Ítaca” en les seves cançons?
