Ens situem a la capella de la UB central, situada a Plaça Universitat. Seiem i ja ens comencen a explicar perquè som allà. I és que, és tota una sort poder estar allà, no només per veure els quadres que adornen la sala (que són extrets del dipòsit de quadres del Museu del Prado) sinó per poder rebre les dues xerrades a les que assistim. A causa de la crisi, són xerrades úniques i oberta als socis Secció Catalana de la SEEC que paguen una quota anual, per tant, hem d’agrair a la Margalida de ser sòcia perquè sinó no haguéssim pogut assistir-hi.

Les xerrades tenen dues finalitats: per una banda, establir un lligam entre el batxillerat i la Universitat, fent una classe de batxillerat més potent que s’acosta a les classes universitàries i sent alhora una classe universitària més lleugera. Per l’altra, endinsar-nos en l’amor vist pels poetes romans i conèixer els seus tòpics.

Així doncs, ens presenten el Dr. Javier Velaza Frías i, per sorpresa, va començar la seva presentació sense suport de diapositives. Ell mateix ens va explicar que feia deu anys que no feia una presentació sense suport visual, però com que, per les columnes de la capella no tots podíem veure-hi, va decidir fer un dossier com a suport. Tots els assistents li ho vam agrair.

Així doncs, el Dr. Velaza ens va parlar dels tòpics que utilitzen els poetes elegíacs romans  i nosaltres, a partir de la seva xerrada i del seu dossier,  hem volgut veure si encara els trobem en la música actual.

Comencem, doncs. A sota de cada explicació trobareu un enllaç per poder sentir la cançó i seguir  la lletra on el tòpic estarà marcat amb un altre color.

Suadela Venusque: l’art de la seducció en els poetes del cercle d’August

1. Amor i persuasió al món grecoromà.

“Casa de l’Amore punito” fresc de Pompeia I dC[/caption

 

En la imatge de l’esquerra, hi apareixen Peitho i Afrodita. Afrodita és la deessa de l’amor i Peitho de la seducció. Els antics grecs pensaven que l’amor i la seducció anaven juntes, ja que per arribar a l’amor es necessitava la seducció. És per això que en moltes ocasions se les representa juntes.

La imatge de la dreta va ser pintada segles després. Hi apareixen les dues deesses de la imatge anterior, canvien els noms perquè ja parlem de la mitologia romana, i per tant, Afrodita passa a ser Venus i Peitho, Suadela, però mantenen les seves qualitats. En aquesta imatge, però hi apareixen també Anteros, que és el germà de Cupido, i Cupido. En el fresc, es veu com Venus està amb Anteros i Suadela està castigant Cupido.

1.2 Píndar, Pítiques 9,39: “Secretes són les claus amb què la Persuasió obre els sagrats amors…”

Píndar definia l’amor com a un regal que s’obre amb la clau de la deessa de la persuasió. Com hem comentat en la primera imatge, no es pot arribar a l’amor sense la seducció, no es pot obrir l’amor sense la clau, que és la Persuasió.

1.3 Horaci, Epístoles 6,38: “…però Suadela i Venus engalanen l’adinerat…”

Horaci considera que són Suadela i Venus les responsables de transformar algú amb diners.

2. L’elegia romana al temps d’August. Corneli Gal, Tibul, Properci i Ovidi.

Els grecs consideraven com a elegia la poesia eròtica, però també s’escrivien elegies sobre batalles, o altres temes, tot i que aquestes eren molt minoritàries. Pel romans, però, únicament consideraven elegies la poesia eròtica. L’elegia s’escriu sobretot durant 50 anys, al final de la República i sobretot durant el Règim d’August.

Els quatre poetes van escriure fonamentalment elegies. Tibul i Ovidi tenien Mecenes. Corneli Gal és un poeta d’elegies que participava en la política. Era gran amic d’un general, que va fer que August arribés al poder. És per això que, quan Egipte va passar a ser territori romà, el van nomenar com el seu primer emperador.

Corneli Gal també formava part de la història política de Roma, però s’enemistà amb August i aquest amaga totes les seves obres. Per l’enemistat se suïcida, per tant August amaga totes les obres escrites per Corneli Gal. Fins fa poc només se’n conservava una frase de tota l’obra, però es va trobar un pergamí en el desert, que actualment són els únics documents conservats.

Ovidi i Properci no participaven en l’activitat política, eren únicament poetes.

Ovidi va tenir una vida desafortunada ja que, després d’escriure Ars Amatoria va ser desterrat. August estava intentant eliminar l’adulteri i, com que no considerava que Ars Amatoria fos una elegia sinó, que la considerava com un manual sobre l’amor dirigit directament als lectors. Com que en Ars Amatoria es parlava de l’adulteri, August va desterrar Ovidi, acusat de promoure l’adulteri.

En totes les elegies es parla en primera persona, el jo poètic és el mateix autor que explica els seus amors i desamors.

3. L’enamorat rebutjat i la porta tancada: l’exclusus amator i el paraclausithyron.

Exclusus amator és l’enamorat rebutjat.

3.1 Tibul, Elegies 1,2,5-14: “Per què a la meva amiga cruel guàrdia li ha estat imposada, / i la seva porta es clou amb ferms forrellat? / Porta d’un senyor intractable, que la pluja et flagel·li, / i que se’t clavin els llamps enviats per ordre de Júpiter! / Porta, que t’hagis d’obrir a mi sol, vençuda pels meus laments, / i que en obrir-te furtiva no ressonis quan giri el pern. / I si la meva follia et llençà cap insult, / perdona: que caigui aquell sobre el meu cap. / Més val que te’n recordis de tot allò bo que vaig dir-te / amb la veu suplicant, quan garlandes florides oferí a la teva llinda”.

En aquest text ens expressa com és trobar-se davant l’amor no correspost de la seva estimada. Fa una metàfora i la compara amb una porta tancada que ni amb rajos de Júpiter es pot obrir, és a dir, és un amor impossible, que fa sentir molt impotent el jo poètic.

3.2 Properci, Elegies 1, 16, 17-22: “ Ai, porta més cruel inclús que la meva mestressa, / com és que calles per a mi tancada amb tan durs batents? / Per què no t’obres mai i dónes pas als meus amors, / i no ets capaç de respondre, commoguda, a les meves furtives súpliques? / No li serà al meu dolor atorgada cap fi, / i un son vergonyós hauré de dormir sota el teu tebi llindar?”.

Aquest fragment de les elegies de Properci, ens mostra la impotència de l’enamorat rebutjat. El jo poètic veu la seva estimada com un amor impossible.

Hem trobat el tòpic de la porta tancada en molts músics:

Paraules d’amor,  Joan Manuel Serrat.  1966

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=wwQPDYQjqKk[/youtube]

Ella em va estimar tant…
Jo me l’estimo encara.
Plegats vam travessar
una porta tancada.

Ella, com us ho podré dir,
era tot el meu món llavors
quan en la llar cremàvem
només paraules d’amor…

Paraules d’amor senzilles i tendres.
No en sabíem més, teníem quinze anys.
No havíem tingut massa temps per aprendre’n,
tot just despertàvem del son dels infants.

En teníem prou amb tres frases fetes
que havíem après d’antics comediants.
D’històries d’amor, somnis de poetes,
no en sabíem més, teníem quinze anys…

Ella qui sap on és,
ella qui sap on para.
La vaig perdre i mai més
he tornat a trobar-la.

Però sovint en fer-se fosc,
de lluny m’arriba una cançó.
Velles notes, vells acords,
velles paraules d’amor…

All is full of love, Björk. 1999

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=wxBO28j3vug[/youtube]

You’ll be given love
You’ll be taken care of
You’ll be given love
You have to trust it

Maybe not from the sources
You have poured yours
Maybe not from the directions
You are staring at

Twist your head around
It’s all around you
All is full of love
All around you

All is full of love
You just ain’t receiving
All is full of love
Your phone is off the hook
All is full of love
Your doors are all shut
All is full of love!

All is full of love
All is full of love
All is full of love
All is full of love
All is full of love

Irene, Lluís Llach. 1969

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=1FmRllTFLYE[/youtube]

No, no he volgut pintar
el teu cabell llarg
ni les teves mans.

Ni el teu cos, que he envoltat
d’ones que he robat
al mar abrivat.

No, no he volgut pintar
aquest despertat
serè, deslliurat.

Ni el primer cant d’ocell
que ens acosta el vent
abans de l’adéu.

I ara que el temps se m’emporta
i em tanques la porta
per on vaig entrar,
no, no vull recordar
ni la teva imatge
ni les teves mans,
No, no em puc aturar
i mirar la vida
des del finestral.

No, no vull trepitjar
fulles que em recorden
el teu caminar.

No, ja no vull tornar
al camí que em porta
a la teva llar.

I ara que queda enrera
aquella drecera
per on vam passar,
no, no vull recordar
ni la teva imatge
ni les teves mans.
No, no em puc aturar
i mirar la vida
des del finestral.

4. L’enamorat com a esclau: servitium amoris.

L’enamorat es considera un esclau, per tant, reconeix no tenir cap dret. L’enamorat perd el dret de defensar-se davant de la llei, de casar-se… Quan algú s’enamora perd tot això i es converteix en una persona sense drets dominada per la dona, la domina, a la que li té lleialtat. Quan el poeta es defineix com a esclau, reconeix ser dominat per la dona, ella té el poder i el control sobre d’ell.

4.1 Corneli Gal, Elegies 6-9: “…Per fi les meves muses han fet un poema / que pugui jo cantar com digne de la meva mestressa (domina).

4.2 Tibul, Elegies 2,4,1-4: “Així veig per mi enllestit l’esclavatge (servitium) i una mestressa (dominam). / Ja em diu adéu aquella llibertat paterna, / però és dur l’esclavatge i em fermen amb cadenes, / i, dissortat de mi, l’Amor mai afluixa els meus lligams”.

4.3 Properci, Elegies 2, 4, 2: “Com és Bassus, que lloant-me tantes dones, / vols forçar-me a canviar i deixar la meva mestressa (domina)? / Per què no toleres que mentre jo visqui / dugui aquest esclavatge (servitio) a què estic acomodat?.

Esclavo de tus besos, David Bisbal. 2009

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=wHf-Q7I08m0[/youtube]

No me preguntes por qué
a veces la nombro por casualidad
y es que aún la recuerdo
y es que aún llevo dentro su forma de amar.
Una razón para tí
me pides motivos y una explicación
para no desterrarla
ahora y para siempre de mi corazón.

Yo soy así, y seguiré
vagando errante por tu piel
yo no podré
dar todo de mi
mientras que olvide a esa mujer.

Y sigo esclavo de sus besos
y sigo preso de mis miedos
hemos llegado a un punto de inflexión
en el que esta obsesión
está apartándome de tí.
Y sigo esclavo de sus besos
y sigo preso de mis miedos
y sigo sin saber por qué razón
ella sigue en mi interior
en nuestro punto de inflexión.
Y sigo esclavo de sus besos.

No hay quién controle al amor
de hecho te quiero como a nadie más
pero a veces es ella
la que me derrumba mi seguridad.

Yo soy así, y seguiré
vagando errante por tu piel
yo no podré
dar todo de mí
mientras que olvide a esa mujer.

Y sigo esclavo de sus besos
y sigo preso de mis miedos
hemos llegado a un punto de inflexión
en el que esta obsesión
está apartándome de tí.
Y sigo esclavo de sus besos
y sigo preso de mis miedos
y sigo sin saber por qué razón
sigue ella en mi interior
en nuestro punto de inflexión.
Y sigo esclavo de sus besos.

Yo no podré dar todo de mí
mientras que olvide a esa mujer.

Y sigo esclavo de sus besos
y sigo preso de mis miedos
hemos llegado a un punto de inflexión
en el que esta obsesión
está apartándome de tí.
Y sigo esclavo de sus besos
Y sigo esclavo de sus besos.

5. L’enamorat com a soldat: militia amoris.

Aquest recurs dóna molt de joc en les elegies, ja que permet comparar l’amor amb la guerra. En el text que hi ha a continuació, es pot veure l’enamorat passa una llarga nit, igual que el soldat, l’un vetllant la porta de l’estimada i l’altre vetllant el campament. En aquest cas, el poeta també accepta perdre tots els drets davant de l’amor, ja que els soldats, al igual que els esclaus no tenen drets, els soldats, quan ja són “graduats” se’ls hi reconeixen els drets. Però no és el cas del soldat que vetlla el campament. Aquest tòpic demostra submissió davant l’estimada i atenció. D’alguna manera és assegurar a l’estimada que és única i que per això, com un soldat, el poeta espera sense pressa.

5.1. Ovidi, Amors I, 9: “Tot enamorat és un soldat (militat) i té Cupido els seus campaments; / creu-me, Àtic, tot enamorat és un soldat. L’edat que és adequada a la guerra convé també a Venus: / maldestre és el soldat vell, maldestre l’amor senil. / Les energies que els generals demanen al soldat fort / les demana també la dona bonica al seu company de llit. / Ambdós vetllen la nit sencera, l’un i l’altre jeuen a terra: / l’un vigila els batents de la seva mestressa, l’altre els del seu comandant…”.

Soldadito marinero,Fito y los Fitipaldis. 2003

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=GxQjx7FkmNA[/youtube]

És un amor submís, que irònicament l’anomenen soldadito

Él camina despacito que las prisas no son buenas
En su brazo dobladita, con cuidado la chaqueta
Luego pasa por la calle dónde los chavales juegan
Él también quiso ser niño pero le pilló la guerra.

Soldadito marinero conociste a una sirena
de esas que dicen te quiero si ven la cartera llena
Escogiste a la más guapa y a la menos buena
Sin saber como ha venido te ha cogido la tormenta

Él quería cruzar los mares y olvidar a su sirena
la verdad, no fue difícil cuando conoció a Mariela
que tenía los ojos verdes y un negocio entre las piernas
hay que ver que puntería, no te arrimas a una buena.

Soldadito marinero conociste a una sirena
de esas que dicen te quiero si ven la cartera llena.
Escogiste la más guapa y a la menos buena
Sin saber como ha venido te ha cogido la tormenta

Después de un invierno malo, una mala primavera
dime por que estas buscando una lágrima en la arena.

6. L’enamorat com a malalt: morbus amoris.

Aquest tòpic ens parla d’un poeta malalt d’amor. Així, ens mostra un patiment que pot acabar amb el poeta, tan fort, com si fos una malaltia. L’angoixa de no tenir l’estimada produeix dolor, com una malaltia, per això, els nostres poetes estan malalts d’amor.

País petit, Lluís Llach. 1980

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=Te4QWD9_kAg[/youtube]

El meu país és tan petit
que quan el sol se’n va a dormir
mai no està prou segur d’haver-lo vist.
Diuen les velles sàvies
que és per això que torna.
Potser sí que exageren,
tant se val! és així com m’agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país.

El meu país és tan petit
que des de dalt d’un campanar
sempre es pot veure el campanar veí.
Diuen que els poblets tenen por,
tenen por de sentir-se sols,
tenen por de ser massa grans,
tant se val! és així com m’agrada a mi
i no sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país.

El meu país és tan petit
que sempre cap dintre del cor
si és que la vida et porta lluny d’aquí
i ens fem contrabandistes,
mentre no descobreixin
detectors pels secrets del cor.
I és així, és així com m’agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país.

El meu país és tan petit
que quan el sol se’n va a adormir
mai no està prou segur d’haver-lo vist.

6.1 Tibul, Elegies 2, 1, 57-58: “Tots els dolors humans cura la medicina tan sols / l’amor no estima el metge de la seva malaltia (morbi).

Tibul ens vols mostrar que no cal un remei per l’amor, perquè qui està malalt d’amor, vol dir que estima, que sent per la seva estimada, i que per tant, no cal curar-se, la seva vida és la malaltia, que és el que li fa li fa estimar, el que li fa sentir.

6.2 Properci, Elegies 1, 5, 27-28: “…atès que per la meva malaltia (mali) no hi ha medicina…”.

Properci, en canvi, indiferentment de si cal o no remei per l’amor, pensa que no hi ha remei pel qui està malalt d’amor. El malalt d’amor patirà la seva malaltia, no se’n podrà escaquejar.

6.3 Ovidi, Metamorfosis I, 504-524: “Nimfa, et prego, filla de Peneu, resta! No et segueixo com enemic; / Nimfa, resta! Així l’anyella defuig del llop, així la cérvola el lleó, / així l’àliga, amb tremolosa ala, les colomes, / i cadascuna els seus enemics: però jo et segueixo per amor! / Pobre de mi! Temo que caiguis de cara o que les teves cames / que no mereixen mal notin els esbarzers i ser jo la causa del teu dolor! / Són aspres els indrets per què t’apresses: corre et prego / més a poc a poc, detén la fuga i més a poc a poc també et seguiré. / Però demana a qui enamores; no sóc un habitant de les muntanyes / ni sóc pastor, no guardo aquí vulgar / el bestiar i el ramat. Tu no saps, temerària, / de qui fuges, i és per això que fuges: a mi el país de Delfos / i Claros i Tènedos i el palau de Pàtara m’obeeixen; / Júpiter és el meu pare; a mi el passat, el futur/ i el present se’m revelen; gràcies a mi els poemes s’adiuen a la música. / Infalible és la meva fletxa, però més infal·lible és encara / aquella que em fereixi en el pit desocupat! / La medicina és invent meu i al món sencer com sanador / sóc invocat, i el poder de les herbes a mi és sotmès. / Ai de mi, perquè l’amor no es cura amb cap herba / ni serveixen a llur senyor les arts que a tots serveixen!”.

Tot i que Ovidi ens parla d’una situació còmica, hi ha moltes coses que es poden destacar d’aquest fragment. Per una banda, cal destacar la tècnica d’Ovidi, ja que tot i ser un text contundent, que té molta informació, els lectors podem percebre la manca d’alè del protagonista que, mentre parla està corrent. Per altra banda, cal destacar, la magnitud del protagonista, al llarg del text ens diu que controla el passat, el present i el futur, que la seva fletxa és infal·lible i que és el responsable de que els poemes s’adiguin a la música. Amb aquest versos, ens mostra un personatge de gran magnitud, de gran poder. No en té prou en dir que és fill de Júpiter, abans vol dir, de tot el que n’és capaç. Però, Ovidi és molt hàbil, perquè contrasta, de manera còmica, tota la magnitud que ha dit tenir el personatge, amb el que fa dins l’escena, córrer darrere d’una dona. Ens presenta el tòpic reconeixent-se a ell mateix com a déu de la medicina.

7. L’enamorat com a dement: furor amoris (amans/ amens)

Aquest tòpic procedeix de la comèdia on utilitzant el joc de paraules amans amens on amb dues paraules deien que qui s’enamorava perdia el seny. Reconèixer-se a un mateix com a malalt mental és, també, reconèixer estar al marge dels drets i no ser considerat ciutadà.

Boig per tu, Sau. 1990

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=tO65XoTEUFk[/youtube]

A la terra humida escric
nena estic boig per tu
em passo els dies
esperant la nit.

Com et puc estimar
si de mi estas tant lluny;
servil i acabat boig per tu.

Sé molt bé que des d´aquest bar
jo no puc arribar on ets tu,
peròdins la meva copa veig
reflexada la teva llum ,me la beuré;
servil i acabat boig per tu.

Quan no hi siguis al matí,
les llàgrimes es perdran
entre la pluja que caurà avui.

Em quedaré atrapat
ebri d´aquesta llum
servil i acabat
boig per tu.

Sé molt bé que des d´aquest bar
jo no puc arribar on ets tu,
però dins la meva copa veig
reflaxada la teva llum,me la beuré;
servil i acabat boig per tu.
servil i acabat boig per tu.

7.1 Tibul, Elegies 2,6,15-18: “Aspre Amor, tant de bo vegi jo trencats els teus dards, / les teves fletxes i, si fos possible, extintes les meves torxes! / Tu em turmentes, miserable de mi, tu m’obligues / a proferir imprecacions i, amb ment malaltissa (insana mente), a dir coses nefandes”.

El poeta es queda al marge de tot, està boig, no té capacitats per fer res més que estimar.

8. L’enamorat com a poeta.

Es presenta com a poeta enamorat i per l’amor, marginat. En aquest tòpic, se’ns fa veure que l’objectiu d’escriure poesies és enamorar  l’ estimada.

8.1 Tibul, Elegies 2, 4, 19-20: “Busco un fàcil accés a la meva mestressa per mitjà dels meus poemes: / lluny d’aquí, Muses, si aquests de res em serveixen”

Tibul ja diu directament el seu objectiu, escriure no perquè els seus poemes siguin llegits per molta gent, sinó perquè siguin llegits per la seva estimada que és a qui van dirigits.

8.2 Properci, Elegies 1, 8, 27-40: “Per més que li hagi fet grans presents, per més que li hagués de fer de més grans encara, / ella no fuig, avara, del meu si. / No pas amb or, no pas amb perles índies vaig poder / seduir-la, sinó amb l’obsequi del meu poema afalagador”.

Properci reconeix no tenir grans riqueses ni fer molts presents, però, arriba a l’amor de la seva estimada a través dels poemes. Alhora és un exemple d’un amor aconseguit.

8.3 Ovidi, Amors 2,1,17-22: “La meva amiga em tancà les portes! Amb Júpiter mateix vaig llençar-hi llamps; / el propi Júpiter del meu pensament caigué. Disculpa’m, Júpiter! De res em servien els teus projectils; / una porta tancada té un llamp més poderós que el teu. / Reprengué els meus afalacs  les tendres elegís, els meus projectils; / i ablaniren portes dures toves paraules.”

Utilitza el tòpic de la porta tancada. Ens diu que ni amb un llamp pot arribar a l’amor de la seva estimada, però que en l’amor, les paraules poden superar la força del llamp i obrir la porta.

Ens diuen, com hem vist que són poetes per l’amor que senten, en aquest cas hem trobat una cançó en la que diu que va cantant pel món per trobar la seva estimada que ha perdut.

Mercè, Strombers. 2005

[youtube]https://youtu.be/Wltt3Y3fvFk[/youtube]

Avui m’he despertat amb tambors dins el meu cap
la nit d’ahir va ser tota una festa,
ballaruga, gresca i xerinola i al meu costat una noia
que em perseguia per tot arreu

i em deia deixa´m estar amb tu al teu costat
vull estar sempre amb tuuu ohoho

oh oh oh Mercè
guardo en els meus llavis el gust del teu entrecuix
ohoh Mercè
com tornar a saber de tu
guardo en el meu cor tot el teu record ohoh
i pensant en tu em surten tonades,
guardo en el meu cor tot el teu record ohoh
i pensant en tu em surten lleterades.

Vaig perdre el teu telèfon
i el vaig esta buscant, buscant, buscant, buscant
i ara escric cançons i les vaig cantant pel món
potser així et trobaré

al mig d´un concert una noia em llença un petó
i crec que per fi ets tu ohoho

oh oh oh Mercè…

És la història d’un estiu,
teníem disset anys, què maco estava
el poble amb tants Hamlets, tanta vida i tanta festa.
Com trobo a faltar la festa. Collons d’ajuntament,
que no ho sents o què?
I la Mercè, ai la Mercè!

Mercè, Mercè amb tu la vida em somriu
perquè, perquè, perquè amb tu sempre és nit d’estiu (bis)

Ai Maria Mercè Mercedites
ara què hem de fer?
Ai Maria Mercè Mercedites
nirem de lloguer.
Ai Maria Mercè Mercedites
ara amb el Marcel,
ai Marcel ai com tu diria
cap a la merceria.

Mercè, Mercè, amb tu la vida em somriu
perquè, perquè, perquè amb tu sempre és nit d’estiu.

9. El poeta doctus: l’Ars amandi d’Ovidi

9.1 Ovidi, L’art d’enamorar 1, 1ss: “Si en aquest poble hi ha qui no hagi après l’art d’enamorar, / llegeixi aquest poema i, un cop llegit que estimi / (…) L’experiència inspira aquesta obra: obeïu a aquest poeta expert. / Cantaré coses certes (…) / (…) Cantarem l’amor segur, i també el furtiu consentit, / i així contra el meu poema no hi haurà cap acusació”.

Explica que ell només parla de  l’amor i que ho fa de manera consentida, legal i que ningú el podrà acusar de promoure coses no correspostes i , que per tant, també els lectors ho poden llegir amb tranquil·litat.

9.2 Ovidi, L’art d’enamorar 1, 459-60: “Aprèn, jovent romà, t’ho aconsello, les arts nobles / i no només defensar acusats tremolencs. / Igual que el poble, que el jutge sever i el senat escollit, / així, retuda a la teva eloqüència, se’t lliurarà la noia”.

S’adreça als joves i intenta promoure en ells les arts nobles, la retòrica i l’oratòria i, que a través d’elles tindrien els dons que calen per seduir. Les arts nobles serveixen per a poder-te defensar en un judici, per tant, per la seducció, també.

10.Realitat o ficció?

10.1 Ovidi, Tristes 2, 207-212: “Malgrat que m’han perdut dues acusacions, un poema i una errada, / de la segona he de callar la culpa: / no sóc tan important per reobrir les teves ferides, Cèsar, / jo, per qui ja és prou que hagis patit una vegada. / Resta, doncs, la segona: per un poema vergonyós / hom m’acusa d’esdevenir el mestre de l’adulteri obscè”.

10.2 Ovidi, Tristes 2, 351-355: “No hi ha marit, ni que sigui de baixa classe, / que per culpa meva sigui pare dubtós. / Creu-me: els meus costums estan lluny del meu poema / -la meva vida és honesta; la meva Musa, juganera- / i la major part de la meva obra és mentida i ficció”

Ars amatoria és un poema didàctic, tot i així no deixa de ser una elegia, sinó que està amb un format diferent, en format de manual. Tot i tenir format de manual no estava adreçat en el dia a dia de les persones, sinó només era una elegia, no volia aconsellar ningú.

August no va entendre Ars amatoria com una elegia i el va desterrar per promoure l’adulteri, que havia estat prohibit a Roma.

En les Tristes i les cartes explicava tot el que havia passat amb l’Ars amatoria. I en l’últim text explica que la seva finalitat no era canviar costums de la gent, que en cap moment promovia l’adulteri. Ell va escriure una elegia, no volia confondre ningú, ja que de fet, ni ell mateix fa tot el que escriu en l’elegia, no segueix els costums dels que parla. Així doncs, reconeix que el que escriu és fictici que parla en primera persona però perquè és el jo poètic.

Després de reconèixer que no era un manual, que era una elegia; que no promovia l’adulteri, ja que ni ell mateix el practica; després de reconèixer que el que havia escrit era fictici; demana tornar a Roma però, August, tot i així, no li ho permet. Mor l’emperador i Ovidi continua a l’exili fins els seus últims dies.

Laia Sánchez, Rocío Molina, Patrícia Ortiz i Laura Luna

Llatí, 2n de batxillerat