Dos anys i setanta concerts després d’enlairar el seu Pegasus (2015), Joan Miquel Oliver estrena en directe el seu nou àlbum, Atlantis. El que va ser fundador, compositor i guitarrista d’Antònia Font obre el ventall estilístic de l’anti-folk a l’electro, de la rumba al funk del pop pur, i cap a tot el que es pugui imaginar.
Un veritable contrapunt sonor i també literari en un repertori ordenat en tres blocs de quatre cançons que giren al voltant d’un mateix leitmotiv: les persones. De la mà de Nins a tobogans, evocació de la infància més primitiva i precognitiva de l’autor, entrem en un somni per on desfilen agricultors ingràvids, herois de civilitzacions perdudes i, és clar, homes i dones estupefactes davant la seva pròpia forma de vida.
Individu i societat, una relació de la que sorgeixen meravelles com Posidònia, Disseny de producte i també Rumba del temps, single d’avançament i sintonia oficial d’aquesta primavera.
Atlantis no cau, Atlantis (callau!),
Atlantis fa llum, Hipòlit Dalmau.
Atlantis se ven, Atlantis depèn,
Atlantis se clou, tentacles, espets.
Ciutat en silenci al fons de la mar,
columnes hercúlies, escoles navals,
el rei i la reina: una xerna, un anfós,
registre de peixos, comerç, migracions.
Atlantis se cruix, sa nit de s’hivern,
Atlantis se perd, llampecs, calabruix.
Ciutat en silenci al fons de la mar,
columnes hercúlies, escoles navals,
el rei i la reina: una xerna, un anfós,
recompte de feixos, querelles, sancions.
Ciutat en silenci al fons de la mar,
columnes hercúlies, escoles navals,
el rei i la reina: una xerna, un anfós,
sumam desperfectes, obram extincions.
Atlantis no cau, Atlantis (callau!),
Atlantis fa llum, Hipòlit Dalmau.
Mariona Cava i Ruiz, alumna de clàssiques de segon de batxillerat
