L’amor platònic en la música actual

Justament, estem fent a classe de filosofia els filòsofs Sòcrates i PLATÓ. De Plató, estudiem la teoria del coneixement, on una part important és L’AMOR PLATÒNIC.
Plató té un diàleg, el Banquet, que forma part de la seva època de maduresa. En aquest diàleg, explica una petita anècdota, una història que comença en una festa, on després de sopar i de beure molt, el simposi, alguns comenten de millorar la festa parlant d’alguna cosa, i decideixen parlar de l’amor, i cadascún d’ells fa un discurs, lògicament, el més important és el de Sòcrates. Explica la teoria de l’amor platònic: als humans ens atrau molt la bellesa, pensant que ens farà feliços i eterns.

L’amor platònic és un tema vigent actualment en tots els aspectes i és un tema al que s’ha dedicat molt de temps. En la música, aquest amor platònic que és un amor idealitzat, on ets conscient de que mai no podràs arribar a ell, i ho podem apreciar clarament en la lletra de les cançons. Un exemple és ”El amor platónico” de Danny Marín, que és un gran artista en el tipus de música ”merengue” de Colòmbia. Després d’una llarga trajectòria, aquest és el seu gran èxit, un single del disc de principis de 2011, número 1 en la ràdio de Colòmbia.

Quina idea teniu de l’amor platònic? Ja heu llegit l’apunt de la Margalida Encara és vigent l’amor platònic? Coneixeu més cançons que parlin d’aquest tema? Digueu-me la vostra opinió, i si en teniu més música, comenteu-la i enllaçeu-la.

Oriol García
2n Batx.

La teoria socràtica en la música

Jo he decidit escoltar el programa de ràdio referit a Sòcrates,  ja que és el filòsof més recent que hem estudiat a filosofia. Durant el programa, han posat tres cançons molt relacionades amb la seva teoria filosòfica, i també cal destacar que els presentadors són molt irònics, tal com ho era Sòcrates.

La primera cançó, “Una de dos” de Luís Eduardo Aute, intenta reflectir la societat atenesa.  Segons els savis, els homes són ignorants i per això han de mediar entre ells, perquè d’aquesta manera a través de la discussió, arribaran fins la veritat, és a dir, el coneixement. La cançó explica la història d’un home que estima una dona, però no és correspost; ella està amb un altre home i dóna dues condicions a aquest últim: o bé el deixa marxar amb ella, o tots tres s’organitzen per poder gaudir sense baralles. Aquest exemple és un reflex clar de que a la societat d’Atenes, tothom era ignorant i feia el que creia convenient, i sovint, era un motiu de discussió, i per tant,  la via imprescindible per conèixer la veritat.

La segona cançó, “L’home dibuixat”, de Jaume Sisa, no parla d’una persona en concret, bàsicament es limita a criticar que les persones no hem de ser dibuixos de nosaltres mateixos, si no que hem de ser tal com som i acceptar la nostra ignorància, perquè d’aquesta manera aprendrem a pensar sols. Sòcrates és peculiar, perquè a diferència d’altres filòsofs, ell no vol que la seva filosofia sigui un espectacle, la seva finalitat és benèfica, és a dir, ell vol que nosaltres trobem la nostra veritat (amb la seva ajuda), tal com expressa la cançó.

En tercer i últim lloc, una cançó de Frank Sinatra, “My way”. Pel que fa com a persones, independentment del que pugui haver en comú entre la teoria filosòfica de Sòcrates i la música de Frank Sinatra, tots dos tenien una part fosca en la seva vida. El cantant va ser acusat de tenir relacions amb la mafia, i el filòsof, va morir precisament per un judici on se li acusava de corrompre als joves i de no respectar els déus. Aquest aspecte que comparteixen, també es veu reflectit a la seva cançó, on expressa que s’ha de morir amb dignitat, alliberant-te dels teus pecats, perquè al final del camí només et tens a tu mateix i has de fer néixer la veritat del teu interior.

En conclusió, les tres cançons resumeixen molt bé el principi que defensava Sòcrates,  i és que, els homes han de reconèixer la seva ignorància,  perquè d’aquesta manera seran capaços d’aprendre a pensar per si mateixos,  i per tant,  a trobar la veritat a través del coneixement. Què opineu?

Laura Galán
2n de batxillerat

Les idees de Plató en la música actual

Cada cop que pensem en la situació ideal o perfecta, estem pensant com Plató. Es tracta d’aquestes idees anomenades platòniques. La idea clau d’aquest filòsof és exactament això: la idea, el món de les idees.
Les tres cançons que representen millor les seves teories són:

SOMEWHERE OVER THE RAINBOW. Una cançó que parla d’un lloc sobre de l’arc de Sant Martí, un món ideal, un món perfecte, com el de Plató. Darrere de tot allò que ens envolta, allò real, s’amaguen idees prèvies. La realitat és una còpia imperfecta de les idees. (A partir del segon 0:42)

[youtube]https://youtu.be/V1bFr2SWP1I[/youtube]

POR LA RAJA DE TU FALDA. El que miren, “la raja de la falda”, deixa entreveure una cama perfecta i això provoca el “piñazo” dels germans Muñoz. Plató pensa que no tothom arriba al coneixement, al món de les idees, en aquest cas ells hi arriben per accident, però només uns pocs privilegiats hi poden accedir. Recorda al Mite de la Caverna.

[youtube]https://youtu.be/wECwsE4yNSQ[/youtube]

THANK YOU FOR THE MUSIC. La lletra dóna les gràcies a la música, perquè a través d’ella es poden expressar. Transmet aquesta idea del BÉ, la BELLESA i la VERITAT, la teoria de que cap no existeix sense l’altre i si un és bo, també és bell i sincer.

[youtube]https://youtu.be/0dcbw4IEY5w[/youtube]

Algunes cançons que he trobat pel meu compte són:

WHAT A WONDERFUL WORLD. Aquesta cançó parla d’un món formós, on les flors floreixen, el cel és blau i tothom és amic de tothom. Un altre món ideal a la música. Poso una versió de hippies i música House, tot i que és de recomanar la versió de Louis Armstrong amb títol homònim.

[youtube]https://youtu.be/BlDgQOd3p-0[/youtube]

IDEES. Manu Tenorio ens parla de les idees en general, de les bones, les dolentes, dels mil tipus d’idees i també de com la nostra vida es construeix d’elles i ens dirigeixen pel camí, però també de com ens poden arribar a destrossar.

[youtube]https://youtu.be/MKOV1iZbQQs[/youtube]

Coty Ledesma
2n Batxillerat Grec

Manowar plurilingüe

Manowar-Father (Πατέρα)

[youtube width=”650″ height=”550″]https://youtu.be/fnHM7nunUBw[/youtube]

Μικρό παιδί
Με πήρες απ’ το χέρι
Πατέρα, να σου πω
Τώρα καταλαβαίνω

Είδα καλό από κακό
Μου έμαθες να ζω
Το πιο μεγάλο δώρο
Που μπορούσα να δεχτώ

Ποτέ δεν μ’ έβλαψες
Μ΄έκανες δυνατό
Όταν είχα λάθος
Και δεν είμουν σωστός

Μέρες με γέλιο
Κι’ άλλες με καβγά
Μα γνώριζες, μια μέρα
“’Εχεις δίκιο”, θα σ’ έλεγα

Μαζί μου
Στη κάθε λέξη μου
Της κάθε ώρας
Κάθε ημέρας
Σ’ ότι κάνω
Είμαι, μέρος σου

Η ζωή μας, ζωή σου
Βάση σχεδίου
Και πάντα πρόθυμα
Δούλεψες σκληρά

Χέρια φιλόξενα
Μόνο παρέχουν
Και για χάρη σου
Έμαθα να ζω

Μαζί μου
Στη κάθε λέξη μου
Της κάθε ώρας
Κάθε ημέρας
Σ’ ότι κάνω
Απλά, μέρος σου

Πατέρα, μια στιγμή
Πάντοτε γνώριζες
Κάθε λέξη σου, ήταν αληθινή

Manowar- Father (Padre)

[youtube width=”650″ height=”550″]https://www.youtube.com/watch?v=OG0x6q_I7As[/youtube]

Manowar- Father (Father)

[youtube width=”650″ height=”550″]https://www.youtube.com/watch?v=keycC13L0No&spfreload=10[/youtube]

També tenen una cançó que explica la Ilíada d’Homer, com es pot veure a aquest article del Fil de les Clàssiques.

Què n’opineu de tot això? Les havíeu escoltat abans?

Carlos Rocamora, 2n Batxillerat Llatí i Grec.

Diògenes en la música actual

En l’àudio de un article del Fil de les Clàssiques apareixen tres cançons de diferents èpoques que reflecteixen clarament l’actitud cínica que adopta el personatge de Diògenes. Algunes de les quals van tenir una gran rellevància dins de la seva època.

La primera cançó que es comenta en aquest programa rep el nom de “San Francisco” de Scott Mckenzie. Com ja sabeu, Diògenes era el filòsof més cínic del filòsofs, i precisament aquesta cançó ens fa arribar aquest concepte. Aquesta ciutat tan famosa, com era San Francisco, n’ és un símbol del liberalisme que defenien els hippies, de la mateixa manera que la compara amb Atenes, on els joves tenien un gran èxit quan exposaven un raonament ben fet.

La segona cançó s’anomena “ Jo vull ser rei” de Els Pets. Diògenes, després d’haver tingut polèmica per haver falsificat la moneda que l’havia donat el seu pare, que anteriorment havia mort a la presó. Per la seva traïció, va haver de fugir a Atenes, i allà és on intenta fer–se deixeble d’un filòsof important, però no té èxit, té un gran ressentiment i finalment planta cara al rei de la filosofia, Plató. A diferència dels altres filòsofs, ell no intentava fer una teoria, sinó mostrar la seva actitud provocadora i miserable creant la seva pròpia filosofia. La cançó ens fa veure la figura d’un personatge valent que vol destacar ser el millor.

[youtube]http://youtu.be/I_izvAbhExY[/youtube]

Per últim sona la cançó de finals del ’70 “Stayin’ Alive” de Bee Gees. Reflecteix clarament l’actitud agressiva, de “xuleria” que Diògenes fa veure quan un filòsof li pregunta què era el que ell més desitjava i ell ho compliria, però Diògenes contesta de manera arrogant que s’aparti que li està tapant el sol, d’aquesta manera ell mateix es converteix en la personificació pròpia d’un filòsof únic. Aquesta cançó tant coneguda on balla John Travolta també ens mostra aquesta arrogància i aquesta manera de divertir-se, d’improvissar i de convertint-se en una persona destacable.

En conclusió, Diògenes va ser un filòsof singular i únic d’ Atenes, marcant un nou model de pensament en el seu temps a través de la música actual.

Irena Jagustin Arana,
LLATÍ I GREC 2n Batxillerat

El tòpic “amator militans” a “Soldier of love” de Sade

Ovidi fa més de dos mil anys va trobar una relació paradoxal, entre l’amor i la guerra. En el seu Ars amatoria ja ens aconsellava que lluitéssim per allò que estimem:

Principio, quod amare velis reperire labora
qui nova nunc primum miles in arma venis!

Ovidi, Ars Amatoria 35-36

A través de la cantant Sade a Soldier of love(Soldat de l’amor) del 2010 i dels meus propis sentiments en la forma en què les paraules s’han disposat sobre aquest escrit, he deixat la meva empremta sobre aquesta deliciosa batalla que desitjo dur a terme.

Quant et trobo en la foscor

Pots sentir la veu que ens crida a lluitar?

Si l’ obviessis conservaries nostàlgia al teu esperit.

No vull  avançar sense impregnar-me de passió,

correm per atrapar els nostres desitjos,

sabem que no ens afavoreix la pau en l’amor.

La pau a les  flames és el fred que congela els nostres cors,  

necessito sentir córrer la sang i elevar-me per poder abraçar-te.

La pau no pot seduir-me amb el seu discurs hipnòtic,

 no et moguis, no cridis, no miris…

Jo no tinc pas por de  ferir-me, vull mirar-te directament als ulls,

travessar el vent i escoltar tots els sons doncs seré jo en tot instant,

un lluitador constant de camí al cel per trobar-te,

estimar-te i tornar-te a perdre en la foscor.

Una estampida de llum ha de detonar del meu desig per tu,

que mantingui les flames d’aquest deliciós combat enceses en la immensitat.

Què n’opineu? Podem establir un paral·lelisme entre el tòpic ovidià i Soldier of love de Sade? Realment creieu que l’amant ha de ser un soldat?

Dani Costa
2n batx. llatí