Tag Archives: Sortida

Peregrinatio ad Tarraconem

Els alumnes de Llatí i Grec de quart d’ESO, primer i segon de batxillerat de l’institut Isaac Albéniz de Badalona vam fer el passat dia 6 de novembre una sortida a Tarragona (l’antiga Tàrraco), l’objectiu de la qual era ensenyar-nos i fer-nos veure com era la vida dels romans en l’antiguitat a la Colonia Ivlia Vrbs Trivmphalis Tarraco.

La sortida va tenir un ritme força dur, ja que vam quedar tots a dos quarts de vuit a l’institut, i a més, a Tarragona vam haver de caminar molt, i la tornada a casa semblava no arribar mai, amb anècdotes que després explicarem.

Tot va començar a les 7:30, que era l’hora indicada per trobar-nos tots a la porta de l’institut, però fins i tot alguns alumnes despistats (m’hi incloc) vam haver de pujar a l’aula a buscar les fitxes de l’excursió. Tothom va arribar a l’hora, sense retards, tal i com estava previst. A les 7:40 pujàrem a l’autocar. Va començar el viatge d’anada cap a Tarragona i l’ambient de l’autocar era molt silenciós, es notava que tots estàvem adormits. A les 9:15 vam baixar de l’autocar a esmorzar, a una gasolinera propera a Tarragona. Cap a tres quarts d’onze vam fer la nostra segona parada. Va ser a l’aqüeducte, on l’Anna (alumna de segon de batxillerat) ens va explicar una mica la història de Tarragona, abans de l’arribada dels romans, i després ja passat l’aqüeducte, en Victor explicà la construcció i història del monument. El trajecte per l’aqüeducte va ser molt divertit i interessant, ja que des d’allà dalt hi ha unes vistes espectaculars. Per tornar a l’autobús, teníem dues opcions: travessar per sobre l’aqüeducte, o anar per baix. Uns quants vam optar per fer el camí que semblava més difícil, i anàrem per baix, però tot va resultar més fàcil del que semblava. Després vam tornar a l’autocar i vam reprendre el nostre viatge, que va ser molt curt (més o menys uns 10 minuts) fins a arribar a Tàrraco. La nostra primera parada a Tarragona va ser l’amfiteatre, i ens vam asseure a les grades, a la zona corresponent a les persones de classe mitjana (tribuna alta) per completar la fitxa específica de l’amfiteatre i per sentir l’explicació dels companys de primer de batxillerat.

A continuació, vam anar al museu, en el qual primer vam veure un vídeo amb la història de Tàrraco i després anàrem per feina. Vam veure l’escriptura dels romans a les pedres, després escultures de Juli Cèsar i Júpiter. A continuació pujàrem a les altres sales per veure-hi més escultures, objectes que utilitzaven els romans i altres coses. A una sala on hi havia escultures (però només els caps) vam veure els pentinats tan treballats que es feien, i la Teresa fins i tot va dir que qui es faci un pentinat femení a l’estil romà (si és possible, és clar), li pujaria un punt a l’avaluació. Alguns van dir que s’ho farien… Però una cosa és dir-ho i l’altra fer-ho, veurem si ho aconsegueixen.

Després del museu, anàrem a les escales de la catedral, on les tutores ens van dir que ens deixaven dues hores per menjar, i en definitiva, fer un volt per l’antiga Tàrraco. A un quart de quatre ens havíem de retrobar tots i totes a les escales. Ens vam separar com vam voler, en grups d’amics de classe o el que fos, i vam anar a fer un volt. Compràrem menjar i descansàrem una estona. Ens retrobàrem a dos quarts de quatre a les escales, tal i com estava previst. Sortosament ningú es va perdre!

Començava una nova ruta per la ciutat. Primer vam anar a l’antiga audiència, on la Cristina ens va explicar la història de les classes socials a l’antiga Tàrraco; hi havia una maqueta treballadíssima de la ciutat i molts van agafar apunts per a les fitxes d’activitats. Després d’això va començar la gran caminada resseguint la muralla, per anar fins a la torre del Pretori, on va tenir lloc la caminada més cansada. Centenars i centenars d’escales que semblava que no s’acabessin mai. Més amunt va venir la part divertida, ja que per pujar a la torre hi havia unes escales amb molt poc espai i la gent tenia por de caure’s, però al final tot va sortir bé. I per fi vam arribar al nostre objectiu, la terrassa, amb vistes perfectes de tota la ciutat, on s’observava tot al detall i on es respirava d’allò més bé. Ens vam fer fotos, descansàrem, i baixàrem de la torre cap a a baix, i anàrem a veure les restes que quedaven del antic circ. Després que els de batxillerat ens contessin la història del circ, ja anàrem a esperar l’autobús. Arribà a un quart de sis, i reprenguérem el camí cap a casa, que va resultar molt fatigós per la interminable caravana que hi havia. Arribàrem cap a dos quarts de vuit, i ens acomiadàrem fins al dia de classe següent.

Va ser una sortida interessant i divertida, on vam aprendre i, el més important, on ens vam fer una idea de com era la vida a l’antiga Tàrraco. Va ser tot molt interessant i divertit, menys la tornada a casa.

Qüestionari:
1. Descriviu alguna peça específica del museu i digueu per a què la utilitzaven els romans.
2. Quina parada us va agradar més i per què?
3. Comenteu la vostra experiència personal en pujar al terrat del Pretori.

Text: Artem Shramchenko
Fotografíes: Natalia Alert Franco
Alumnes de quart d’ESO del INS Isaac Albéniz de la matèria de Llatí

Sortida al taller de cuina grega

El passat dia 9 de Maig, les alumnes de Grec de primer de batxillerat vam anar a fer un taller de cuina grega al mercat de la Boqueria de Barcelona.
Per a mi tot va començar a les vuit i quart, quan em vaig presentar a l’institut amb la il·lusió d’anar d’excursió. En veure que tothom pujava a classe i jo no veia ni les companyes ni la Teresa, em vaig posar a buscar com una boja fins que un professor va trucar a la Teresa i li va dir que on havíem quedat era a l’estació de tren, i no a l’institut. Vaig arrencar a córrer tant com vaig poder i vaig arribar a temps. A l’estació ens esperaven la Teresa i les alumnes de Grec de l’institut de Premià de Mar amb la seva professora, la Margalida. Les professores ens van presentar i tot seguit vam pujar al tren.
Quan vam arribar a Plaça Catalunya, ens van deixar passejar una estona abans d’anar a fer el taller de cuina, i ens van reptar a trobar la parada de productes grecs que la Júlia, la Carla i jo vam trobar de seguida. La Júlia es va comprar un d’aquests batuts de fruites de coco, que per cert estava boníssim.
Quan va ser l’hora, vam anar al lloc on havíem quedat amb les professores i vam dirigir-nos al taller. Només entrar, l’Eulàlia Fargas i la seva ajudant ens van saludar i ens van explicar què és el que faríem. Us deixo el enllaç de la seva web perquè la veieu.
Va començar fent una explicació sobre l’alimentació de la Grècia antiga, i una mica també sobre com eren els grecs en aquells temps. Parlar sobre l’alimentació grega és difícil, ens va explicar, ja que no hi ha llibres específics sobre aquesta ni cap tipus de receptari. Una de les fonts és l’Odissea d’Homer, en la qual hi ha moments on es descriu el menjar, com eren els àpats, com es condimentaven, etc., però sempre dins de la descripció d’una acció. També ens va parlar d’Hipòcrates, el gran metge de l’antiguitat, el qual tenia llibres sobre medicina o dietètica on parlava del menjar, sempre des d’un punt de vista mèdic, ja fos per prohibir-lo o per a recomanar-lo per les seves propietats curatives.
Va fer referència als microclimes de la zona mediterrània, que són el motiu pel qual en aquesta zona la dieta és tan bona, ja que aquestos fan que el terreny sigui diferent, i es conreïn diversos aliments, de manera que esdevé una dieta molt rica i equilibrada. Va diferenciar la cuina atenesa de l’espartana, una cultura bastant diferent i menys refinada.
Va parlar dels diferents àpats que feien. El desdejuni, que s’anomenava ἀκράτiσμα, que consistia a menjar pa sucat amb vi, un refrigeri al migdia, sovint fora de casa, anomenat ἂριστον, i l’apat principal, que era al cap de vespre, el δεῖπνον. Es menjava sense beure fins al final del sopar, i quan s’acabava, els esclaus netejaven les taules i les dones, si havien pres part del sopar, se n’anaven a les habitacions, i aquí començava el συμπόσιον, on els homes bevien i parlaven de les seves coses. El simposi podia durar hores.
Quan va començar a especificar els aliments, va esmentar la μᾶζα, un típus de pa o coca de civada o de blat, que es feia servir com a plat, i que de vegades es menjava i de vegades no. Va parlar també dels molts tipus de pa que hi havia, ja que aquest era l’aliment principal en la dieta dels grecs. També menjaven llegums i moltes verdures i hortalisses, i van ser considerats pel poeta còmic Antífanes “Menjaires de fulles”. També menjaven fruites i fruits salvatges com les magranes, les quals consideraven un símbol de fertilitat, i també figues, pomes, raïm, dàtils, etc. Va parlar de la grandíssima varietat de carns que consumien, com la carn de xai, porc, llebre, conill, cabra… però la que més em va impressionar va ser la de gos. I també menjaven aus com la perdiu, el colom, el tord, el faisà… L’Eulalia va dir que menjaven tot el que tingués ales. I també consumien peix i ous cuinats de moltes maneres.
I ara parlant de la beguda, he de dir que transportaven i emmagatzemaven el vi en un vas ceràmic que es deia àmfora, un recipient de terrissa de cos ovalat i coll estret amb dues nanses, normalment acabat en un peu i que quasi sempre anava pintada. Aquí poso dos enllaços sobre ceràmica grega, un és una gimcana visual sobre ceràmica i l’altre és sobre un tipus de vas ceràmic anomenat cílix. Els grecs bevien aigua, llet, vi (normalment barrejat amb aigua o amb resina), i hidromel (beguda que es feia amb dues parts d’aigua i una de mel).
El mètode de cocció era amb oli, igual que nosaltres, i la nostra experta va parlar de la importància del oli per als grecs, fins al punt en el qual era un dels premis dels jocs Panatenesos. Condimentaven amb sal, vinagre i diverses espècies i endolcien amb mel i sucre. Va parlar de com es conservaven els aliments, i va posar com a exemple les conserves en sal (salaons).
Εn acabar d’explicar-nos tot això, ens va dit el que cuinaríem, de primer sopa de llenties amb olives de Calamata i ou dur, de segon carn de porc amb sang, que va acabar siguent carn de porc amb botifarra negra, ja que l’Eulàlia va dir que era difícil trobar la sang i perquè també havia previst que la majoria farien cara de fàstic en sentir aquesta paraula. I de postre formatge de cabra amb flors del pensament i mel (el formatge el van inventar per poder conservar la llet i que no es fes malbé) i figues seques amb nous i avellanes.
Aleshores va començar la part més bona de la sortida, la cuina! Ens vam rentar les mans i ens van donar uns davantals. A cada una ens van assignar una tasca, unes tallaven les cebes, unes altres feien els ous, les altres les figues, i jo i la Júlia la carn. Tot i que l’Eulàlia rondinava bastant, no ens va costar gaire  i tot ens va sortir molt bé. Finalment vam emplatar tot el que havíem preparat i he de dir que va quedar preciós. Quan ho vam provar a quasi totes ens van agradar les llenties, la carn no estava malament, però he de dir, i suposo que totes estaran d’acord amb mi, que estava massa especiada i el sabor era molt fort. Ens van explicar que el motiu d’això era que els grecs no podien conservar molt bé la carn i si es feia malbé, li posaven moltes espècies per tapar el sabor de la carn podrida. El formatge era el que més bo estava i les figues també estaven bé, tot i que a algunes no els van agradar.
Quan vam acabar, ens vam rentar les mans i ens vam treure el davantal. L’Eulàlia es va acomiadar de nosaltres regalant-nos el seu llibre de cuina: “Jo també cuino”.
Les quatre noies de l’Isaac Albéniz vam fer camí a casa abans, ja que les alumnes de Premià de Mar es devien haver quedat amb gana, perquè se’n van anar al Mc Donalds. Al tren de camí a Badalona un noi es va posar a fer una versió de l'”Ai se eu te pego” i d’una cançó de Pablo Alborán. No li vam donar propina, que garrepes!
Per concloure, us presento el muntatge fotogràfic de la sortida, amb fotos fetes per la Carla Pallach i la Teresa Devesa.

Com a feina, estaria bé que busquéssiu l’etimologia de la paraula que surt a la foto de l’entrada al taller de cuina i del rètol que dóna nom a la botiga grega. Podrieu afegir-la al google map d’establiments.

Cristina Ortiz

1r Batxillerat Institut Isaac Albéniz

El soldat fanfarró, qui ho diria!

Nosaltres vàrem exposar a classe de llatí, l’obra representada a Tarragona de Plaute El soldat fanfarró. A nosaltres ens va agradar molt, perquè era molt divertida i molt de la nostra actualitat. I a vosaltres, què us ha semblat? Quines altres diferències, hi trobeu entre el llibre que vàrem llegir i l’obra representada a l’auditori del Camp de Mart de Tarragona?

Erik Martins, Aïda Espasa i Natalia Espejo

Llatí de 4t opt.1

Entrevista a Pepe i al cor de les bacants

Nosaltres com a proposta de treball sobre el nostre viatge a Tarraco, hem decidit publicar una entrevista que vàrem fer in situ a Pepe Luque, el direcor, com als actors i actrius del grup In albis Teatro de Morón de la Frontera que ens varen representar dues fantàstiques obres a l’auditori del Camp de Mart de Tarragona dia 26 d’abril de 2012: Les Bacants d’Eurípides i El Miles Gloriosus de Plaute.

Ens va agradar molt poder realitzar aquelles dues entrevistes, perquè vàrem tenir l’oportunitat de conèixer-los en persona, de saber les seves opinions, els esforços que han realitzat tant Pepe, com el cor de les bacants. Trobem que representar aquest tipus d’obres, són molt complicades, ja que per una banda, té un vocabulari antic, i clar, cal comptar que té un munt d’anys, normal que tingui aquest vocabulari. Malgrat les dificultats que van tenir amb el vocabulari, ho van fer molt bé, ens van agradar molt les representacions. Podem veure a les entrevistes l’emoció que els hi feien aquelles obres i la il·lusió que li posaven.

Us varen agradar? Què n’opineu?

Victor Barranco i Elisa Moya
4t ESO Llatí opt. 1

Samarretes ben clàssiques!

SALVETE!

Com bé ja sabeu, els alumnes de batxillerat (Grec  i llatí) i els de 4t d’ESO (Llatí) vam portar samarretes personalitzades a l’excursió a l’Auditori de Camp de Mart de Tarragona.   Això sí, tots havíem de portar davant HIC  ET  NUNC (frase llatina) i  darrere MHΔEN AΓAN (frase grega).

*HIC ET NUNC: Aquí i ara

*MHAEN AΓAN: Res en excés

Una tarda d’aquelles avorrides i sense res a fer, estava a l’ordinador i vaig obrir el Moodle del Fil de les Clàssiques. Havia de  fer un article el més ràpid possible i vaig començar a buscar coses originals i actuals que fessin referència al llatí.

De cop vaig dir:  Les empreses creen samarretes amb estampat llatí? Evidenment!

I a partir d’aquí, li vaig passar el link a la Margalida al mur del Facebook dient-li que encara hi havia empreses en les que creien correcte que posar frases llatines en elles estava bé, ja que molta gent considera el llatí  una llengua morta.

Seguim amb l’anècdota, a la Margalida li va semblar genial i parlant vam pensar de que nosaltres podríem fer el mateix.
I així va ser, vam anunciar als alumnes de 4t d’ESO  i de 1r de batxillerat de que podriem anar d’excursió amb les samarretes personalitzades. Molts alumnes estaven d’acord i d’altres no, però igualment vam anar a Tarragona totalment diferents de les altres escoles.

Una vegada tothom sapigués el nou projecte, el 23 d’abril (Sant Jordi), vam fer un taller exclusivament per a que tots i totes puguessim pintar-les sense haver de comprar routuladors especials. Va ser un èxit i a més, teniem l’ajut d’ unes quantes noies de 1r de batxillerat que pintaven sense rebre re a canvi.

Ara ja només faltava fer la sortida amb les samarretes posades i òbviament ho vam fer sense cap problema.

Si voleu veure com van quedar, l’Alma Bergel ens ha fet un Power Point genial.

Alma Bergel i Paula Franco

4t ESO Llatí Opt.1

Emporiae MMXI: Una romana molt viva a Empúries

El 13 d’octubre, els alumnes de Grec i Llatí de l’Institut Isaac Albéniz de Badalona vam fer una visita al jaciment d’Empúries. Va ser una sortida diferent perquè estava dirigida per una guia molt especial anomenada Iulia, una romana del s.II a.C que de vegades “surt de la seva tomba”, com ens va explicar, per fer conèixer a la gent contemporània com era la seva ciutat, actualment anomenada Empúries, i tota la seva història des de l’arribada dels grecs, els romans i finalment la caiguda de l’imperi.

L’actriu que ens va guiar per tota la visita va aconseguir que els oients estiguéssim atents a les seves explicacions perquè era una manera diferent de veure la història. Potser hi havia detalls que no concordaven amb l’època, però la majoria de vegades feia entendre que no sabia què eren molts dels aparells que portàvem, com ara les càmeres de fotos; per exemple, abans de fer la presentació es va apropar a una companya que estava fent una fotografia i va preguntar: “Què és això? Em farà mal?”, com si l’espantés.

Sempre intentava la interacció amb el públic, sobretot per resaltar els costums comuns i les diferències amb l’actualitat. Un exemple de diferències que ens van sorprendre molt i per les quals la Iulia s’estranyava de la nostra reacció va ser quan a les termes ens explicava que l’esport, que només practicaven els homes, es feia despullat i que a les letrines es rentaven amb una mateixa esponja totes les persones que les fessin servir. La dona també s’estranyava de la nostra forma de vida, com que les noies de la nostra edat no estiguéssim casades ja, amb l’edat que tenim; quan va sortir el tema, la Iulia es va sorprendre i ens va mirar com si fos una cosa dolenta.

Des del punt de vista teatral, l’actriu ho va fer molt bé, captava l’atenció ja que la seva expressió, veu i reaccions eren bones. A més, seguia la coneguda norma del teatre “mai es dóna l’esquena al públic quan s’està parlant”, durant les seves explicacions. Fins i tot quan havia de caminar explicant alguna cosa, caminava cap a enrera per no donar l’esquena mentre parlava, sempre de cara al públic. L’única cosa que es podria dir que la “delates” és la seva pronúncia en llatí, ja que no era del tot correcta, però ho atribuïa al pas dels anys, i qui sap…deu ser veritat! Jo m’ho vaig creure i m’agradaria tornar-hi a escoltar les seves històries de patrícia: com considerava els plebeus, com li agradava veure les lluites de gladiadors i com anava a les termes a relaxar-se.

Photobucket

Imatges: Annia García

  • Algú podría destacar un moment de l’actuació de la Iulia? Quin moment us va semblar més creïble o us va fer pensar que realment aquella dona era romana i Empúries la seva ciutat?
  • Us agrada aquesta manera d’explicar la història? Què en penseu? Havíeu fet alguna vegada una visita dramatitzada d’aquestes característiques?

Sara Castro

2.2 Ins. Albéniz, Badalona

Caldes de Montbui

De tant en tant, paga la pena passejar-se pels racons de Catalunya, que amaguen tresors a cada passa. No negaré que els viatges llargs ens aporten sorpreses i ens ajuden a obrir la ment a d’altres formes de vida, però no oblideu de fer, a voltes, un cop d’ull al que tenim al costat.
En una d’aquestes escapades, una de recent, vaig anar a raure al poble de Caldes de Montbui, on vaig retrobar-me amb els seus famosos balnea.

Em vaig quedar gratament sorpresa en comprovar la recontrucció dels safareixos, proveïts d’uns plafons informatius que no s’estaven d’incloure interessants precisions lingüístiques com l’origen i el significat d’una expressió tan nostrada com fer safareig. També vaig fer un cop d’ull al museu, on s’explica amb profussió de detalls el funcionament de les termes romanes de la vila i la seva evolució fins a esdevenir una important centre termal. A la sortida, de camí cap a la plaça, vaig topar-me amb una escultura d’un egregi artista local que representa una dea de sobres coneguda per nosaltres, però ai, podeu dir-me per què en en llegir la inscripció de la base vaig pensar en una de les precisions que més us faig en corregir la feina de mitologia que em lliureu?

[Totes les fotografies: Teresa Devesa]

Posats a fer, intenteu treure el suc de l’article, tot especificant el nom llatí de la vil·la i la seva etimologia, la seva riquesa arqueològica, explicant què són els balnea i citant d’altres localitats catalanes on se’n conserven restes, definint la divinitat esmentadaD’altra banda, encara que no tingui relació directa amb el llatí, ¿coneixeu el significat i l’origen de l’expressió catalana citada? I, per què no?, busqueu informació sobre l’escultor autor del monument.

TERESA

Emporiae MMXI: Un viatge al món clàssic

El passat dijous 13 de Octubre els alumnes de 4t, 1r i 2n de Batxillerat de Clàssiques vam anar a visitar uns dels jaciments arqueològics més importants de Catalunya, Empúries.

Per aprofitar millor el dia, vàrem quedar molt d’hora a la porta de l’institut. Però, com sempre, algunes persones mai són puntuals. Per tant, vam haver de sortir una mica més tard del previst. Una vegada en marxa l’autocar (Ab schola eximus), vam veure una alumna per la finestra corrent darrera de l’autocar perquè ens anàvem sense ella. Aquesta estampa, no sé per què, era molt semblant a algunes escenes de pel·lícules, en què l’autocar escolar se’n va i l’alumne ha de sortir corrents per agafar-lo, si no vol arribar tard a classe. Però ho va aconseguir i va poder-hi pujar.

Com que els budells ja ens tremolaven i les cames volien prendre un petit descans, vam fer una aturada tècnica (Ientaculum paratum est) i després ad Emporias s’ha dit.

Photobucket

Finalment i amb molta impaciència vam arribar al jaciment arqueològic d’Empúries on ens va rebre la Iulia, una patrícia de l’època romana. S’ha de dir que tenia molta vis comica, a més de ser simpàtica i agradable. El que ens va sorprendre molt era com vestia. Però per això teniem la nostra particular dissenyadora de moda, l’Anna, que a partir d’unes fotografies i una informació, ens ha explicat de forma molt detallada i precisa per què la Iulia se’ns va presentar així i com era la vestimenta de  la resta de la població romana.

Aquesta ens va portar fins l’entrada de la ciutat romana, on ens va situar en el marc històric de l’època del ibers, l’assentament dels grecs i posteriorment l’entrada dels romans. Ens va posar en antecedents mitjançant els ensenyaments que havia rebut de la seva nutritor grega.

La Iulia va explicar el pentinat típic de l’home romà a partir de l’exemple d’un alumne de 2n de Batxillerat. I a una noia de 1r li va posar un sobrenom, la Vikinga, pel seu cabell tant ros. El que més gràcia em va fer a mi i al meu company va ser quan a una noia, que fa Grec, li va dir que tenia un perfil igual que el de una grega. Tot això feia que la dramatització no fos solament explicació, sinó també ironia. La Sara estava amatent a tota la representació per tal de confeccionar un article des del vessant de la seva gran passió, el teatre.

Abans d’entrar dins de la ciutat romana, ens vam aturar a contemplar la figura que hi havia a la porta. La Iulia en un primer moment no ho volia ensenyar perquè això produiria el riure de tothom, però ho va fer. Era un fal·lus que a Roma i a la ciutat, representava la fertalitat i la força dels habitants. A posteriori vam entrar a la civitas romana pel cardo maximus, a banda i banda del qual hi havia les tabernae i unes columnes. Seguint una miqueta més vam trobar a mà dreta una insula. Aquest carrer principal ens va conduir al fòrum, centre de la vida política on la dona no podia entrar. Aquesta entrada cada nit es tancava per tal que ningú pugés accedir.

He de dir que, tot i ser personae non gratae en una domus aliena a nosaltres, la Iulia ens va convidar, amb molta amabilitat, a fer un cop d’ull per saber com vivia. Una vegada tots a dintre, vam veure a mà esquerra una representació del que seria el sostre que recobria la part més externa del fòrum. A l’altra banda es trobava la basílica, on s’administrava justícia. Allà mateix vam poder apreciar com feien el terra, que era de marbre, tal i com ho fem actualment. A l’alumne dels cabells romans li va preguntar si ell tenia el terra igual i en respondre-li que no, la reacció de la Iulia era de sorpresa i ens qualificava d”estranys’.

A Empúries, com qualsevol altre ciutat, tenia unes termes, on anaven a banyar-se o a fer altres activitats d’oci. La patricia romana ens va  explicar que allà utilitzaven el ‘pipí’ per rentar-se les dents i hi havia una esponja col·lectiva per rentar-se les seves parts. Aquesta notícia va causar exaltació entre tot l’alumnat, sobretot les noies. La Iulia, ho veia el més normal del món, però la veritat es que  fàstic en fa, per més polits que fossin els romans.

Finalment, vam deixar la civitas romana, per endinsar-nos a la grega. S’ha de dir que tots ens vam fixat com canviava  la urbanització d’una civilització a l’altra. La romana era molt octogonal mentre que la grega era molt més ‘’laberint’’, ja que no tenia un traçt especial. Allà, la Iulia ens va estar explicant algunes de  les zones de la ciutat grega, entre elles l’altar on es trobà el déu de la medicina, Asclepi. La zona que més ens va agradar va ser l’àgora, una gran plaça amb les mateixes característiques que la romana.

Un cop acabat el recorregut encara quedava el museu i els nostres magnífics professors, la Núria, la Teresa i en Surroca, ens van dir que l’alumnat de Quart tenia l’opció d’entrar com no. Quasi ningú d’aquest curs hi va entrar excepte tres noies (quina poca estimació pel món clàssic!). En canvi, els de primer i segon sí ho vam fer, ja que la feina encarregada ens ho exigia i perquè, encara que els professors potser no ho creguin, ens entusiasma molt aquest món.

Un cop dins del museu, les companyes Marina i Thaïs van fer una exposició davant d’uns dels tresors millors del museu, un mosaic del Sacrifici d’Ifigenia. Malgrat els nervis, ja que a la Thaïs, tot i ser de perfil grec, li tremolaven les mans i la Marina deia que es quedaria en blanc…, ens van explicar amb seguretat la història i personatges que s’hi representaven. Poc després vam visitar una sala dedicada exclusivament a Asclepi, on la Carla i la Júlia ens explicaren temes relacionats amb aquest déu. A la pobre Carla li entrava el riure, propi dels nervis, però tot i això, ho van fer molt bé.

I ara, com no, venia la millor part, l’hora lliure (Otium ad edendum). Moltíssimes persones van aprofitar per fer un volt per Sant Martí d’Empúries, ja que es una població preciosa. D’altres van estar en una mena de ‘xiringuito’ parlant i comentant la sortida.

De tornada a l’autocar, no se per què i potser ens equivoquem, els professors es van adormir, menys en Ramon Surroca, que va aprofitar per llegir un llibre. La Teresa dormia, perquè per la posició del cap era evident i la Núria, perquè es veia reflectida en el vidre pel sol. L’esgotament es feia evident també entre nosaltres, molts dels quals també van dormir (Discipuli fatigati sunt). L’excursió ens va resultar molt interessant i divertida.

I per concloure, us presentem un muntatge fotogràfic de la sortida, amb fotos -com no podia ser d’una altra manera- de la nostra fantàstica reportera gràfica, l’Annia, a la qual tots nosaltres devem les il·lustracions dels nostres articles.

Com a colofó de la sèrie Emporiae MMXI el vídeo de la Michelle, que publiquem després un llarg procés d’edició. Esperem que el resultat final, sempre millorable però fruit d’esforç i il·lusió, us agradi.


Jordi i Ilya
2n Batxillerat Institut Isaac Albéniz

Emporiae MMXI : L’abillament a l’antiga Roma

Com ja quasi tots segurament sabeu, el pasat 13 d’ctubre els alumnes de llengües clàssiques de l’Institut Isaac Albèniz vam tenir l’oportunitat de visitar Emporiae. Va ser una excursió plena de curiositats i que ens va aportar nous coneixements tant sobre el món romà com sobre el món grec. Cada alumne tenia la seva tasca a fer, i la meva era fer un petit estudi sobre la vestimenta romana i comparar-la amb la que portava la guia, que anava caracteritzada de Iulia romana.

Per començar aquesta anàlisi, fa falta saber que els romans, i els grecs també, gaudien d’un dolç clima mediterrani que procurava temperatures no gaire extremes. A més, l’educació que van rebre durant la República també va caracteritzar la seva, normalment, senzilla vestimenta, que servia per preservar-se de la climatologia i per cobrir-se el cos nu. A més a més, la vestimenta servia com a signe d’identificació de l’estatus social de la persona que portava la peça.

Imatge que mostra les principals peces de la vestimenta romana

La vestimenta habitual entre els cives era la toga, que durant l’Imperi va ser usada tant per homes com per dones lliures, però després va ser d’ús exclusiu per als homes. Aquesta toga es caracteritzava per estar feta de llana i, normalment, ser de color blanc. A sota d’aquesta toga hi havia la túnica, que no tenia mànigues i se cenyia a la cintura amb un cinturó. Encara que trobem diferències de color i d’ornament en la toga segons l’edat, l’estatus i la funció a la societat,  la vestimenta era idèntica pera  tots, menys per als esclaus, i, així, es convertí un dels grans símbols de la cultura romana. Per últim, les persones que gaudien d’una posició privilegiada a la societat, vestien la dalmàtica, una túnica amb mànigues amples, que arriba als genolls i està tancada per davant i oberta pels costats fins a l’espatlla.

Pel que fa a les dones, aquestes en un inici van lluir la toga, però va passar a ser mal vista per la societat, i la bona romana va vestir amb túnica. Les casades portaven una stola sobre la túnica, la qual normalment tenia mànigues i comptava amb un brodat o amb un prisat. La túnica sense mànigues s’anomenava colobium i la que tenia les mànigues amples, dalmatica. També usaven la palla, que era un llarg xal de llana. Durant l’Imperi, les patrícies lluïen un vel decorat amb franges d’or o de plata, senyal, també, que estaven casades.

Els romans no van deixar de banda els complements, i els van convertir en una part essencial de la vestimenta de l’època. Començant pels barrets, es por dir que els romans no en solien usar, però que, quan ho feien, optaven pel  petasus. Com a calçat utilitzaven sandàlies amb tires de cuir que podien ser simples, les solea, o enfilar-se fins a mitja cama.

Després d’aquesta exposició i, com a tema central d’aquesta entrada relacionada amb la sortida a Emporiae, descriurem l’abillament de la guia que ens va fer la visita. Se’ns va presentar com Iulia, una patrícia romana casada, fet que s’observarà en el seu vestit. L’actriu lluïa una dalmatica rosa pal prisada amb un brodat subtilment daurat a la part superior, la qual s’ajustava a la cintura amb un cinturó ample i de cuir. A les mànigues, i per unir-les, opta per uns botons en platejat. Al cap portava un vel molt llarg amb un to rosat més fosc que contrastava amb un brodat daurat, que tenia com a origen una ampla corona àuria. Com a complements, portava les clàssiques solea per calçat i uns braçalets que, encara que tenien un aspecte molt actual, poden ser comparats amb els de pasta que exhibien les romanes. L’únic error en l’ambientació tèxtil i estètica de la guia era que l’actriu duia les ungles pintades.

Com a conclusió d’aquesta entrada centrada en la moda de l’Antiga Roma, cal dir que els romans han estat unes de les civilitzacions que més han influït en la vestimenta i que, l’actual industria tèxtil la utilitza com a inspiració continua en les nombroses col·leccions presentades cada temporada.

I, si voleu saber més sobre l’abillament romà, no dubteu en visitar aquest enllaç.

Anna Pardo Fernàndez

2n batxillerat INS Isaac Albéniz de Badalona

Emporiae MMXI: Mosaic del sacrifici d’Ifigenia

El passat 13 d’octubre els alumnes de 4t d’ESO, 1er i 2on de batxillerat, de grec i llatí, vam fer una sortida a Empúries, on una actriu que feia de Iulia, ens va explicar la ciutat romana i, molt per sobre, la grega. Posteriorment, un cop dins el museu, la nostra tasca va ser explicar als companys la tècnica dels mosaics i, concretament, el mosaic del sacrifici d’Ifigenia i els seus personatges.

El punt de partida de la nostra investigació va ser aquest article, on vam trobar un puzzle del mosaic i un vídeo per si necessiteu ajuda amb els personatges. Vet aquí el resultat final.

La Marina va explicar la tècnica de fer mosaics

Els romans utilitzaven els mosaics per decorar els paviments de les cases. Els materials que s’utilitzaven eren normalment marbres de colors (basalts, granit, pòrfir, serpentina), pedres semiprecioses (malaquita, lapislàtzuli, cornalina) o fins i tot podien ser de vidre o esmalt, o de ceràmica. Els primers mosaics deriven dels primers paviments hel·lenístics, que són fets de còdols amb figures i dibuixos blancs a sobre d’un fons fosc. Més endavant, a Macedònia van començar a remarcar les figures dels còdols amb terracota, també eren de colors blancs i foscs. Les primeres referències gregues de mosaics són del segle I aC a la literatura. Aquests mosaics es trobaven en un vaixell, que tenia els paviments de mosaics fets amb pedres precioses. A Delos es troben molts tipus de mosaics. A partir del segle II aC va ser quan es va difondre la tècnica musiva.

L’opus tessellatum és la tècnica, en general, de fer mosaics. Ara bé, la tècnica que van utilitzar per fer aquest emblema, part central del mosaic en què trobem un dibuix, va ser l’opus vermiculatum, tècnica en què s’utilitzaven tessel·les molt petites per aconseguir traçar el que serien les pinzellades d’un quadre. En canvi, si el mosaic estava format peces molt més grans, s’anomenava opus sectile; estava fet amb peces de marbre, normalment disposades formant formes geomètriques. També hi ha l’opus spicatum, que és un paviment compost per maons col·locats de manera que formaven com una espina de peix.

Aquest mosaic el van trobar en una domus romana i actualment es conserva al Museu Arqueològic d’Empúries. Sembla que l’emblema el va fer a Atenes algun artista entre els segles II i I aC i el van portar a Empúries, on el van encaixar a un mosaic més gran. L’emblema el van fer seguint l’opus vermiculatum. Hi predominen els colors verd, vermell i blanc. Al voltant de l’emblema hi havia un mosaic opus tessellatum de color blanc i amb senefes geomètriques de color negre a la part més exterior.

La Thaïs va explicar el mite del sacrifici d’Ifigenia i els seus personatges

El mite d’Ifigenia està situat al cicle Troià de Grècia, quan l’exèrcit d’Agamèmnon està aturat a Àulida (en grec Αὐλίς, un antic poble de Beòcia) i no pot sortir cap a Troia per rescatar Hèlena perquè Àrtemis, Diana en llatí, deessa de la cacera i la castedat, s’havia enfadat amb el rei Agamèmnon per caçar un dels cérvols sagrats de la deessa i, aquesta havia aturat els vents.

Per això, Agamèmnon, rei de Micenes, pregunta a Calcant, un endeví, com aplacar la ira de la dea i aquest li diu que ha de sacrificar a la dona més bella, Ifigenia, perquè els deixi marxar d’Àulida. Aquest en un principi s’hi va negar, però en veure que no tenia una altre alternativa, va acceptar.

Llavors, va manar cridar la seva filla, que era a Micenes amb la seva mare, amb el pretext de casar-la amb l’heroi semidiví Aquil·les, de manera que, quan aquesta arribés, Calcant seria l’encarregat d’immolar-la en nom de la dea.

Segons Eurípides a Ifigenia a l’Àulida, finalment Àrtemis es compadeix del noia i la substitueix per una cérvola. El mateix autor a Ifigenia entre els taures la presenta convertida en la seva sacerdotesa a Tàuride.

Havíem pensat en dir els personatges del mosaic nosaltres mateixes, com vam fer a Empúries, però finalment hem decidit que ens agradaria veure si sou capaços de diferenciar cadascún dels personatges.

Per concloure, volem dir que la sortida, en general, va estar molt bé, ja que la Iulia explicava com si hagués estat allà realment durant el segle I aC i feia comparacions entre el nostre món i el seu. Per descomptat, nosaltres no vam arribar a tant de nivell com el que tenien ella, però vam fer-ho tan bé com vam poder.

Thaïs Jiménez i Marina Garcia
2n Batx. Grec i llatí