Salvete amici! Com tots sabeu, de restes i monuments romans n’hi ha gairebé per tota Europa. Avui us acosto a la regió francesa de la Languedoc-Roussillon (Llenguadoc-Rosselló en català), al departament de Gard.
Us porto el monument antic més visitat de tota França: El Pont du Gard.
Situat a 25 km de la famosa ciutat de Nîmes (més coneguda pels romans com a Nemasus), el Pont du Gard es troba en una vall a les muntanyes del Cévennes, tot creuant el riu Gard, que li dóna nom al monument.
El Pont du Gard és, tècnicament, un aqüeducte construït durant el segle I d.C. per l’Imperi Romà, i se li atribueix a Marc Vipsani Agripa que era gendre de l’emperador August.
L’aqüeducte té tres nivells:
El primer nivell, què són els pilars i l’estructura primària d’aquesta obra arquitectònica, està format per 6 arcs. Mesura 22m d’alçada i 142m de llargada, i el gruix de les columnes de les quals parteixen els arcs és de 6m.
El segon nivell està format per 11 arcs de pilars una mica més petits: en aquest cas de 4m de gruix. Tot i així l’estructura mesura 20m d’alçada i 242m de llargada.
El tercer nivell consta d’uns arcs més petits però té un camí interior (dintre de l’estructura dels arcs que travessa l’aqüeducte i dalt de tot, la superfície del tercer nivell està habilitada pel pas de l’aigua (perquè de fet, per això serveix un aqüeducte).
El tercer nivell consta d’una pendent de 0,4 graus perquè flueixi bé l’aigua. Mesura 275m de llargada, és el nivell més gran.
Totes tres estructures juntes mesuren uns 50m aproximadament d’alçada.
Fa poc va patir grans danys a causa d’una inundació de la zona l’any 1998, però gràcies a l’ajuda de la UNESCO i de la UE, el govern francès va poder posar en marxa un pla de reconstrucció i restauració i va potenciar el seu atractiu turístic, i va trigar poc en convertir-se en un monument de referència de la zona del sud de França (El Pont du Gard és una de les 5 atraccións turístiques més visitades de França amb 1,4 milions de visitants a l’any).
El Pont du Gard és molt més que l’aqüeducte en si, ja que està dotat d’una àrea comercial equipada amb restaurants, botigues de “souvenirs” i moltes sales amb museus didàctics i lúdics que t’acosten a la vida romana.
Si aquest article us ha convençut i voleu anar a veure aquesta joia, vet aquí alguns consells pràctics per guiar la vostra visita:
El preu del pàrking és de 18 euros per vehicle, estiguis una hora o un dia. Per tant pots deixar el cotxe en una altra banda, però el problema és que no hi ha lloc on aparcar en varis kilòmetres a la rodona, per tant us recomano que deixeu el cotxe en algun lloc i aneu caminant fins al pont, així de pas feu exercici.
Després de veure el pont, podeu anar al museu i, si aneu amb nens petits, podeu anar al Ludo, un museu didàctic pensat pels més petits de la casa.
NO us recomano anar als restaurants o “bistrots”, ja que són força cars, jo el que recomano és que aneu amb l’entrepà, us sortirà més a compte, i més si heu de pagar el pàrking!
Per últim us deixo aquest vídeo i l’enllaç a un del canal de la UNESCO que ens acosta aquesta maravella de la arquitectura romana.
A cinc minuts de l’església de Sant Cristòfol es troben les restes del nucli d’època romana més remarcable de la vall de Premià. Al barri de Can Ferrerons, entre la Via Augusta (actual Camí del Mig) i el Mar, hi va haver un petit poblet, molt actiu i ric, del qual ens han pervingut restes que permeten reconstruir la vida de la zona entre els segles I abans de Crist i VI després de Crist, gairebé tota l’època d’ocupació romana del país. En destaca, per la seva singularitat arquitectònica, l’edifici octogonal que s’hi va descobrir el 2000, i que des d’aleshores s’ha anat excavant, i que avui es troba dins d’un edifici subterrani, propietat de l’Ajuntament de Premià de Mar. També a cinc minuts de l’església de Sant Cristòfol, però en sentit oposat, a la Fàbrica del Gas, al Museu de l’Estampació de Premià de Mar, hi trobareu exposats una mostra dels objectes que es van recuperar en les excavacions de l’edifici octogonal de Can Ferrerons.
Justament dins del jaciment de Can Ferrerons es va fer una de les troballes més importants: un mil·liari de la Via Augusta, que aviat es presentarà al Museu i que enriquirà l’exposició.
Tot i que aquest és el jaciment arqueològic més important de Premià, i un dels més importants de tot el país, s’han localitzat moltes altres restes dels antics pobladors de la vall. Can Vilà, els Frigorífics, Can Torrents, la Partida de Fosses o Clotes, Can Verboom són indrets amb petits vestigis d’habitació, mentre que Santa Anna-Can Nolla, Ca l’Escoda-Can Colomer, el Palmar, les Pèrgoles, la Riera de Teià o la Gran Via-Can Ferrerons són les grans vil·les romanes. El coneixement de tots ells, tot i que sovint és molt parcial, permet anar reconstruint com vivien els pobladors d’aquelles èpoques reculades, com eren les seves cases, com es distribuïen pel paisatge, com treballaven, què menjaven, en quins déus creien o quines activitats de lleure practicaven. Tot això ho trobareu a l’exposició.
L’arqueologia de tota la vall de Premià s’ha treballat, des de fa molts anys, des del Museu de Premià de Mar. Ja en els anys 70 del segle XX, els membres de l’Associació d’Estudis Científics i Culturals de Premià de Mar es movien per la vall amb el capteniment de recuperació i salvaguarda dels vestigis prehistòrics i antics. Així va ser com es va iniciar una tasca minuciosa i de gran valor històric, de recollida arqueològica, i es va reunir una col·lecció d’objectes que permeten fer un recorregut detallat pel passat més antic d’aquest espai.
En aquella època es va començar a excavar el poblat ibèric de la Cadira del Bisbe, i posteriorment s’hi van anar fent campanyes d’excavacions, fins al 2000. La forta activitat constructiva de les darreres dècades ha permès anar descobrint diferents punts on s’havia viscut i treballat en època ibèrica o romana, un poblament especialment dispers per tota la vall en el període romà. Tot s’ha anat documentant i excavant, per tal que en quedés constància i per anar completant el mapa del patrimoni arqueològic de Premià, en base al qual es fa la protecció des dels municipis i des del Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya.
Resulta molt interessant observar com ha anat evolucionant el poblament de la vall a través del temps, que s’ha d’entendre com un espai de vida unitari. En el període ibèric, el poblament es va concentrar a la part alta de la vall, a dalt del turó de la Cadira del Bisbe (Premià de Dalt). Aquest període es caracteritza per les lluites constants entre els senyors dels poblats, per això es va triar un turó fàcil de defensar i es va envoltar de muralles. La població vivia nuclearitzada dins del poblat emmurallat.
El 218 aC, quan els romans envaeixen el país, la vall de Premià passa a dependre de Roma. Sota el nou poder, les tribus ibèriques deixen de lluitar entre sí i ja no els cal encastellar-se en turons ben defensats. Així doncs, es van abandonant els poblats i la població s’escampa per tota la vall i la plana on s’assenta més còmodament sobre els camps de cultiu, de moment encara en cases de tradició ibèrica. Amb el temps, però, van entrant els nous costums romans, la gent parla el llatí i adopta el sistema econòmic romà. Es generalitza el sistema de la vil·la romana: la pau i l’activació econòmica i mercantil fan que la població prefereixi la plana arran de mar per on passa la carretera principal de l’època, la Via Augusta, i on tenen a l’abast la via de transport fonamental dels productes que és el mar. Econòmicament, les vil·les estan en la base d’una economia de mercat amb circuïts comercials de llargues distàncies i molt actius, que signifiquen una modernitat important. El vi és el producte estrella de les vil·les, per bé que també s’hi concentren indústries diverses. L’enriquiment de la població és força general, ja que la riquesa i activitat de les vil·les arrastra a una important massa de la població lliure. D’aquí la preferència de la gent de viure a la plana, davant del mar.
A partir de la crisi del segle III, amb l’adveniment de l’emperador Dioclecià, s’entra en un nou ordre polític, social i econòmic. S’avança cap a l’autocràcia, i entra en joc un nou poder, el de l’Església. Els circuits comercials que animaven les vil·les, decauen i es fan cada cop més locals. Moltes explotacions s’empobreixen i la propietat territorial es concentra en poques mans. Els grans latifundistes són aristòcrates molt poderosos, cada cop amb més poders per dictar la llei sobre el seu domini. La burocràcia augmenta. Amb les crisis i invasions bàrbares, els exèrcits es fan importants i generen molta despesa. Els impostos pesen amb força sobre els més pobres.
La població es concentra en un nombre menor d’establiments. Amb el temps, va creixent la inseguretat i la tendència és a ocupar altre cop les parts altes de les valls i anar-se agrupant entorn de les parròquies. Així sorgirà a l’alta Edat Mitjana el nucli de Premià de Dalt, on la gent de la vall viurà agrupada i protegida durant molts segles.
No serà fins al segle XVII i XVIII que, amb la nova situació d’alta prosperitat econòmica basada altre cop en una conjuntura favorable al conreu de la vinya, i l’activació de circuïts comercials de llarga distància entorn dels vins i aiguardents, que es tornarà a formar un nucli important de població a la plana, davant del mar. Serà l’origen de Premià de Mar, de vocació marinera i industrial, i de la forta implantació de la indústria tèxtil en el segle XIX i d’estampats en el segle XX. Vins i aiguardents, en el segle XVIII, surten per via marítima cap al nord d’Europa i cap a Amèrica, i permeten que les famílies pageses es capitalitzin. Aquests capitals són els que es van invertir en les manufactures d’indianes i que estan en l’inici de la important industrialització del país.
Molt a la vora de casa vostra, al Museu de l’Estampació de Premià de Mar, trobareu la màgia dels objectes d’aquells avantpassats premianencs, vasos amb què van beure, àmfores amb què van transportar el vi, anells amb què van signar, ídols que van adorar, estris amb què van teixir, estris amb què van anar al mar a pescar, monedes que van atresorar…. Tots ells ens aproximen a aquelles vides que estan en el nostre passat i ens permeten entendre’ns millor a nosaltres mateixos.
Hem anat d’excursió a Empúries i hem decidit comparar la ciutat d’Empúries amb la nostra Bètulo i veure les diferències i semblances i quines relacions hi havia entre elles.
L’origen i el motiu de la fundació dels emplaçaments d’Empúries i Bètulo ja marca d’alguna manera el seu futur en relació a l’activitat econòmica que desenvoluparan.
Empúries va ser constituïda com una colònia pels foceus, que ja per l’any 600 a C. van fundar Massàlia (Marsella) amb l’objectiu d’obrir una ruta comercial des del Meditarrani cap a l’interior de l’actual França i Europa central a través del riu Ròdan. Aquesta ciutat es va convertir a la vegada en metròpoli d’altres colònies del Mediterrani occidental per assegurar el comerç amb el Migdia francès i amb la península ibèrica, com van ser Niça, Dènia, Màlaga i Empúries.
El nom d’Empúries (Empòrion), que vol dir mercat, ja ens ve a determinar quina va ser la seva funció i la seva principal activitat econòmica.
Foto d’Annia durant la sortida
Si bé els grecs fundaven colònies de forma pacífica per poder comerciar, els romans ho feien utilitzant la força i el seu potent exèrcit. Si bé el component econòmic era important per a la metròpolis, no ho feien en un pla d’igualtat amb els pobles indígenes, com els grecs, i conquerien el territori i imposaven les seves lleis. D’aquesta manera Baetulo va ser fundada pels romans, al voltant de l’any 100 a.C. La romanització comportava un desplegament de les institucions romanes a tot el territori que es trobava sota el seu domini i per això es va potenciar la urbanització dels pobles conquerits.
Amb l’arribada dels grecs, els indígenes esdevenen productors de bens de consum, els quals intercanvien amb els primers per altres mercaderies com és el ví. Empúries va destacar per ser un port comercial, i va adquirir gran importància actuant com a colònia de Focea. Va arribar a ser la colònia grega més important a la Península Ibèrica, i fins i tot va encunyar moneda pròpia (dracma d’Empòrion).
Baetulo es va convertir també en una ciutat important a l’època romana, encara que no va a arribar al grau d’esplendor d’Empúries a la seva època daurada, tot i que aquesta va perdre el paper de primer pla que havia tingut, davant la importància de Tàrraco i d’altres ciutats romanes de Catalunya. Si voleu saber més sobre la fundació de Bètulo podeu anar a aquest enllaç que ens ho explica.
Bètulo es va constituir com una ciutat urbanitzada, amb vies de comunicació importants (Via Augusta), clavegueram, muralles, termes, teatre, comerços, etc, que denoten la importància que va adquirir com a ciutat, la qual es convertirà en la més puixant de la regió de Laietània. Els jaciments d’àmfores romanes i els textos històrics reflecteixen la importància, a l’igual que a Empúries, del sector vinícola i la seva exportació. Les explotacions agrícoles i ramaderes es trobaven als afores de la ciutat, entre les que destaquen, pel seu estat de conservació, la de Ca l’Alemany, la de la Vinya d’en Trias, Can Boscà i la del Turó d’en Seriol.
La ciutat va créixer extramurs, augmentant el seu límit fins a les 10 hectàrees. En relació a la seva població, va a arribar a tenir prop de 15.000 habitants cap a finals del segle I a.C.
Baetulo perd el caire comercial, urbà i polític que tenia, però encara continuarà sent un petit nucli de població, centrat a l’actual barri de Dalt de la Vila, que es mantindrà al llarg de l’edat mitjana. Pel contrari Empúries aquesta va entrar en crisi per la competència comercial que es va generar al Mediterrani.
El passat dijous 13 de Octubre els alumnes de 4t, 1r i 2n de Batxillerat de Clàssiques vam anar a visitar uns dels jaciments arqueològics més importants de Catalunya, Empúries.
Per aprofitar millor el dia, vàrem quedar molt d’hora a la porta de l’institut. Però, com sempre, algunes persones mai són puntuals. Per tant, vam haver de sortir una mica més tard del previst. Una vegada en marxa l’autocar (Ab schola eximus), vam veure una alumna per la finestra corrent darrera de l’autocar perquè ens anàvem sense ella. Aquesta estampa, no sé per què, era molt semblant a algunes escenes de pel·lícules, en què l’autocar escolar se’n va i l’alumne ha de sortir corrents per agafar-lo, si no vol arribar tard a classe. Però ho va aconseguir i va poder-hi pujar.
Com que els budells ja ens tremolaven i les cames volien prendre un petit descans, vam fer una aturada tècnica (Ientaculum paratum est) i després ad Emporiass’ha dit.
Finalment i amb molta impaciència vam arribar al jaciment arqueològic d’Empúries on ens va rebre la Iulia, una patrícia de l’època romana. S’ha de dir que tenia molta vis comica, a més de ser simpàtica i agradable. El que ens va sorprendre molt era com vestia. Però per això teniem la nostra particular dissenyadora de moda, l’Anna, que a partir d’unes fotografies i una informació, ens ha explicat de forma molt detallada i precisa per què la Iulia se’ns va presentar així i com era la vestimenta de la resta de la població romana.
Aquesta ens va portar fins l’entrada de la ciutat romana, on ens va situar en el marc històric de l’època del ibers, l’assentament dels grecs i posteriorment l’entrada dels romans. Ens va posar en antecedents mitjançant els ensenyaments que havia rebut de la seva nutritor grega.
La Iulia va explicar el pentinat típic de l’home romà a partir de l’exemple d’un alumne de 2n de Batxillerat. I a una noia de 1r li va posar un sobrenom, la Vikinga, pel seu cabell tant ros. El que més gràcia em va fer a mi i al meu company va ser quan a una noia, que fa Grec, li va dir que tenia un perfil igual que el de una grega. Tot això feia que la dramatització no fos solament explicació, sinó també ironia. La Sara estava amatent a tota la representació per tal de confeccionar un article des del vessant de la seva gran passió, el teatre.
Abans d’entrar dins de la ciutat romana, ens vam aturar a contemplar la figura que hi havia a la porta. La Iulia en un primer moment no ho volia ensenyar perquè això produiria el riure de tothom, però ho va fer. Era un fal·lus que a Roma i a la ciutat, representava la fertalitat i la força dels habitants. A posteriori vam entrar a la civitas romana pel cardo maximus, a banda i banda del qual hi havia les tabernae i unes columnes. Seguint una miqueta més vam trobar a mà dreta una insula. Aquest carrer principal ens va conduir al fòrum, centre de la vida política on la dona no podia entrar. Aquesta entrada cada nit es tancava per tal que ningú pugés accedir.
He de dir que, tot i ser personae non gratae en una domus aliena a nosaltres, la Iulia ens va convidar, amb molta amabilitat, a fer un cop d’ull per saber com vivia. Una vegada tots a dintre, vam veure a mà esquerra una representació del que seria el sostre que recobria la part més externa del fòrum. A l’altra banda es trobava la basílica, on s’administrava justícia. Allà mateix vam poder apreciar com feien el terra, que era de marbre, tal i com ho fem actualment. A l’alumne dels cabells romans li va preguntar si ell tenia el terra igual i en respondre-li que no, la reacció de la Iulia era de sorpresa i ens qualificava d”estranys’.
A Empúries, com qualsevol altre ciutat, tenia unes termes, on anaven a banyar-se o a fer altres activitats d’oci. La patricia romana ens va explicar que allà utilitzaven el ‘pipí’ per rentar-se les dents i hi havia una esponja col·lectiva per rentar-se les seves parts. Aquesta notícia va causar exaltació entre tot l’alumnat, sobretot les noies. La Iulia, ho veia el més normal del món, però la veritat es que fàstic en fa, per més polits que fossin els romans.
Finalment, vam deixar la civitas romana, per endinsar-nos a la grega. S’ha de dir que tots ens vam fixat com canviava la urbanització d’una civilització a l’altra. La romana era molt octogonal mentre que la grega era molt més ‘’laberint’’, ja que no tenia un traçt especial. Allà, la Iulia ens va estar explicant algunes de les zones de la ciutat grega, entre elles l’altar on es trobà el déu de la medicina, Asclepi. La zona que més ens va agradar va ser l’àgora, una gran plaça amb les mateixes característiques que la romana.
Un cop acabat el recorregut encara quedava el museu i els nostres magnífics professors, la Núria, la Teresa i en Surroca, ens van dir que l’alumnat de Quart tenia l’opció d’entrar com no. Quasi ningú d’aquest curs hi va entrar excepte tres noies (quina poca estimació pel món clàssic!). En canvi, els de primer i segon sí ho vam fer, ja que la feina encarregada ens ho exigia i perquè, encara que els professors potser no ho creguin, ens entusiasma molt aquest món.
Un cop dins del museu, les companyes Marina i Thaïs van fer una exposició davant d’uns dels tresors millors del museu, un mosaic del Sacrifici d’Ifigenia. Malgrat els nervis, ja que a la Thaïs, tot i ser de perfil grec, li tremolaven les mans i la Marina deia que es quedaria en blanc…, ens van explicar amb seguretat la història i personatges que s’hi representaven. Poc després vam visitar una sala dedicada exclusivament a Asclepi, on la Carla i la Júlia ens explicaren temes relacionats amb aquest déu. A la pobre Carla li entrava el riure, propi dels nervis, però tot i això, ho van fer molt bé.
I ara, com no, venia la millor part, l’hora lliure (Otium ad edendum). Moltíssimes persones van aprofitar per fer un volt per Sant Martí d’Empúries, ja que es una població preciosa. D’altres van estar en una mena de ‘xiringuito’ parlant i comentant la sortida.
De tornada a l’autocar, no se per què i potser ens equivoquem, els professors es van adormir, menys en Ramon Surroca, que va aprofitar per llegir un llibre. La Teresa dormia, perquè per la posició del cap era evident i la Núria, perquè es veia reflectida en el vidre pel sol. L’esgotament es feia evident també entre nosaltres, molts dels quals també van dormir (Discipuli fatigati sunt). L’excursió ens va resultar molt interessant i divertida.
I per concloure, us presentem un muntatge fotogràfic de la sortida, amb fotos -com no podia ser d’una altra manera- de la nostra fantàstica reportera gràfica, l’Annia, a la qual tots nosaltres devem les il·lustracions dels nostres articles.
Com a colofó de la sèrie Emporiae MMXI el vídeo de la Michelle, que publiquem després un llarg procés d’edició. Esperem que el resultat final, sempre millorable però fruit d’esforç i il·lusió, us agradi.
Jordi i Ilya
2n Batxillerat Institut Isaac Albéniz
Si bé hi ha hagut moltes i importants troballes a Badalona i Empúries, les més destacades són les estàtues que s’hi han trobat, tot i que de mides força diferents. A Empúries s’hi ha trobat la famosa estàtua d’Asclepi, déu de la medicina, fill d’Apol·lo i Coronis, acompanyat d’una serp que s’ha comprovat que no podia enroscar-se en el bastó que sens dubte, l’estàtua hauria dut, tot i que no s’ha trobat. Asclepi es representava com un home madur, amb certa semblança a Zeus, i vestia una túnica que li deixava una part del pit i un dels braços nus. Fa 2.15 metres d’alçada, i és de marbre blanc. És l’obra d’art grega més important que s’ha trobat als Països Catalans.
Respecte a Badalona, sens dubte, la troballa més significativa és la Venus de Badalona, una estàtua de marbre de mida molt petita que representa la deessa de la bellesa, l’amor i la fertilitat. Venus tenia un paper principal en els ritus religiosos romans. En cas de Badalona, la Venus significa la prosperitat de la ciutat de Baetulo. Durant l’hel·lenització, Venus va ser identificada com a l’equivalent de la deessa grega Afrodita. És la mare d’Eneas segons Virgili, a l’Eneida. El fet més conegut relacionat amb Venus és el seu naixement, ja que es diu que era filla de Júpiter i Dione, i va néixer de l’escuma del mar en caure-hi els membres mutilats d’Úran. Era reverenciada per pescadors i homes de mar. És la mare del famós Cupido.
Núria Martínez
1r batxillerat INS Isaac Albéniz de Badalona
Dijous 13 d’octubre els alumnes de clàssiques de l’Institut Isaac Albéniz vam fer una sortida a Empúries (Emporiae – Ἐμπόριον). Va ser una sortida molt interessant ja que ens vam posar de ple en la cultura romana perquè vam fer una vistia teatralitzada, és a dir, que la nostra guia era una actriu que feia de patrícia romana.
A més de poder gaudir de la visita teatralitzada, vam tenir la sort de visitar el museu, on nosaltres, Carla i Júlia, vam exposar tot el que havíem investigat sobre Asclepi (Esculapi – Ἀσκληπιός). Aquí teniu els resultats de la nostra recerca.
Mapa de les restes de la neàpolis grega d'Empúries editat per la Júlia
L‘estàtua d’Asclepi va ser trobada a la ciutat grega, a la zona de l’Asclepièon, marcat amb un punt vermell al mapa, però actualment es conserva en una sala dins del museu.
Segons la mitologia grega Asclepi era el déu de la medicina. Era fill d’Apol·lo i de Coronis i pare d’Higiea, Panacea i Iasso. Les seves tres filles representaven les eines que Asclepi usava per dur a terme les curacions: la higiene era representada per Higiea, el remei per a tots els mals era Panacea i la curació era Iasso. Porta a la mà el bastó dels caminants al qual s’enrosca una serp.
Segons el mite grec, el déu Apol·lo i la princesa Coronis eren amants. El resultat d’aquesta relació va ser que Coronis quedés embarassada. Apol·lo molt sovint estava de viatge, així que va deixar la noia acompanyada d’un preciós corb blanc (en aquell temps tots els corbs eren blancs). Mentre Apol·lo estava fora, Coronis és va enamorar d’Isquis, un arcadi, i van mantenir relacions. El corb va volar fins a Apol·lo i el va advertir de la infidelitat de Coronis, cosa que el va fer enfadar tant, que va maleïr el corb. Aquesta maledicció provocarà que, a partir d’aquell dia, tots els corbs passin a ser negres.
Apol·lo va explicar a la seva germana Àrtemis el que havia passat amb Coronis i la deessa, per venjar l’ofensa feta al seu germà, matà Coronis amb una fletxa. Després de matar la dona infidel, Apol·lo va decidir cremar el cos de Coronis i, mentre s’estava cremant, és va recordar del seu fill, li va obrir la panxa, el va treure i li va posar de nom d’Asclepi.
En acabar de néixer, Apol·lo el va portar amb Quiró, un centaure (la constel·lació sagitari), que el va introduir a l’ensenyament de la medicina, cirurgia, l’art de guarir, i l’art de preparar pocions i medicaments. A més, Asclepi tenia el do de ressicitar els morts, fet que molestava molt els déus.
Foto feta per l'Annia, la nostra companya de segon de batxillerat.
L’estàtua d’Asclepi té una antiguitat de més de 2100 anys. Les darreres investigacions defensen que els grecs la van portar des de Delos el S.II a.C per donar importància a la ciutat.
L’estàtua va ser trobada el 1909 pel noucentista Josep Puig i Cadafalch dividida en 85 fragments, el cap, els braços, el tors migpartit i una vuitantena de fragments que es van trobar escampats pel jaciment. L’estàtua pesa gairebé una tona.
Després de ser trobada, va ser enviada al Museu Arqueològic de Barcelona, on la van restaurar. Noranta-nou anys després, el 2008, va ser retornada a Empúries, casa seva. La seva arribada va coincidir amb el centenari de les excavacions d’Empúries i va ser rebuda amb una reinterpretació d’un ritual clàssic de purificació i consagració.
Actualment l’estàtua està situada en una sala del museu d’Empúries, però se’n va fer una rèplica que està col·locada a les ruïnes gregues.
Gran part d’aquesta informació l’hem trobat en aquesta pàgina, que podeu utilitzar per investigar encara més sobre la història d’aquesta estàtua. Ara que ja sabeu la història d’aquesta estàtua i del déu Asclepi, busqueu referències a aquesta divinitat en altres mites i esbrineu el perquè de la serp que l’acompanya. També, investigueu i digueu a quins altres llocs s’ha trobat estàtues d’Asclepi. No oblideu demostrar-ho amb una imatge que podeu enviar a la Teresa i així les podrem recopilar en aquest Slideshow confeccionat per l’Annia.
Un any més, ahir a la tarda hi va haver la JORNADA DE PORTES OBERTES AL FÒRUM DE LA CIUTAT ROMANA DE POL·LÈNTIA, a càrrec dels directors de l’excavació, Miquel Àngel Cau i Esther Chávez. Per a tots els aràcnids i aràcnides, seguidors de El Fil de les Clàssiques, teniu aquí en exclusiva els mots de Miquel Àngel Cau:
No us perdeu el reportatge de El Fil de les Clàssiques de l’any 2009!
Un dia de classe de llatí, la Margalida ens va portar a visitar les restes romanes de Can Ferrerons per animar-nos a emprendre aquest projecte de recerca de quart. S’ha de dir que nosaltres no ens feia el pes, però una vegada hi vàrem anar i vàrem descobrir tan a prop de casa i del nostre institut unes restes així, no se’ns ha tret del cap fer el possible per contribuir amb el nostre granet a sorra a museïtzar-les i as obrir-les al públic el més aviat possible.
Avui presentem davant del Tribunal el nostre projecte Jaciments romans al Maresme (com veieu hem fet una pàgina web perquè estigui a l’abast de tothom!), però aquí volem donar a conèixer el vídeo de la nostra visita i l’entrevista que amablement ens va concedir l’arqueòleg Ramon Coll:
Sempre m’han cridat l’atenció les cases indianes del Maresme. Qui pogués viure en una d’elles! En estudiar a classe de llatí l’habitatge romà, en vaig plantejar una possible relació. Ja em comentareu què us han semblat els paral·lelismes que he establert i què n’opineu vosaltres.
Est balinei cella frigidaria spatiosa, cuius in contrariis parietibus duo baptisteria sinuantur. Adiacent unctorium et hypocauston, mox duae cellae magis elefantes quam sumptuosae; cohaeret calida piscina, ex qua natantes mare adspiciunt, nec procul est sphaeristerium quod ocurrit calidissimo soli, inclinato iam die.
(Plini el Jove, Cartes, 2, 17, 11)
No us recorda, per cert, aquest fragment de l’examen de llatí que ens va posar la Margalida el sector termal dels balnea de la vil·la romana de Can Farrerons de Premià de Mar, a tocar de casa meva i amb vistes al mar que vàrem conèixer gràcies a la Lida?
