Tag Archives: Narracions de mites clàssics

Quae fabula est?

Arran d’il·lustracions inèdites, l’any passat ja van haver alumnes que van pujar il·lustracions seves de les Metamorfosis d’Ovidi, dos d’aquests articles són Quae metamorphoses sunt? i Narracions de mites clàssics: Quae fabula est?

Jo també m’he volgut animar i he fet aquest dibuix amb diferents personatges de les metamorfosis a partir de la lectura de Narracions de mites clàssics.

Sabríeu dir quins personatges són? I de quina història vénen? Em podríeu explicar per què es van convertir en aquests animals/plantes?

Lucila Pérez
4t ESO Llatí opt. 3

Llegint la narració de les Pièrides

En comptes de fer la meva recreació, he decidit fer un recitat de Les pièrides explicant la història de Narracions de mites clàssics. Aquí podeu trobar més informació.

 

 

Què us ha semblat la història? Què en penseu? En quin animal es transformen?

Abril Ramos,

1r batxillerat D

La nostres recreacions de les Metamorfosis d’Ovidi: Licàon

Una de les intencions d’Ovidi era parlar de les transformacions, de les metamorfosis. Estem llegint l’adaptació Narracions de mites clàssics on els mites ovidians es classifiquen en tres tipus de metamorfosis: les d’animals, les de plantes i les de pedres. En aquest article i dintre de les metamorfosis d’animals, tractarem especialment de la de Licàon, l’home llop. La transformació d’aquest peculiar personatge es va fer molt popular i encara avui dia perviu en el nostre cel (constel·lació del LLop), en el nostre lèxic (licantrop, licantropia, hipertricosi o la síndrome de l’home llop), sèries, pel·lícules (L’home llop, Crepúsculo, Lupin a Harry Potter, Romasanta, El bosque del lobo…) i, fins i tot, en  anuncis i en portals d’internet (Lycos…).

Una vegada hem resolt l’enigma plantejat a Ecce pictura, hem hagut de fer-ne una ficció literària. No us perdeu tampoc la recreació de Denis, ànima de llop.

Ara, anem a descobrir els reals inicis de Licàon.

En els inicis del món, quan encara no existia ni el mar, ni les terres, ni el cel. Júpiter arriba a la casa inhospitalària del rei d’ Arcàdia, anomenat Licàon.

— Menja, gaudeix. És un àpat de primera, no hi ha res igual en aquest món! Més val que t’agradi, perquè aquest menjar no arriba ni a la sola de les teves brutes sabates —va dir Licàon, indignat i entusiasmat a la vegada.

— Això no serà… Licàon!, no em puc creure que hagis intentat fer-me menjar carn humana!    —cridà, terriblement enfadat.

— Però, de què et queixes?! No pots veure que mai no trobaràs res més beneficiós i ric que aquest meravellós festí?—va preguntar-li, sense poder entendre-ho.

— No tens ni la menor idea del que estàs fent, del que m’estàs fent veure! Sóc Júpiter, per Déu! M’ofereixes això a mi! Seràs castigat per la teva ofensa respecte la meva persona i respecte aquest món sencer!

— Mai! Sóc més poderós del que tu creus! Mai no gosaràs agafar-me!
Licàon va córrer, com mai no ho havia fet. Va córrer cap a l’interior del camp.

— Innocent. Sembla que no coneix com són de poderosos els poders dels déus de l’Olimp. S’enpenedirà del seu terrible i deshonest error. Faré que senti físicament la seva ràbia interior, que es reflecteixi en el seu ser el seu costat ferotge. Tindrà pèl, tindrà urpes, els llops i els gossos sentiran empatia i por davant seu. I mai, pels déus juro, no tornarà a cometre cap error d’aquesta mena.

 

Noelia Nistal García, Llatí 4t C.

Metamorfosejats!

A partir de la lectura de Narracions de mites clàssics (una adaptació de les Metamorfosis d’Ovidi de la Margalida Capellà) ens hem proposat animar els joves a llegir i a buscar la vigència del mite ovidià fins a l’actualitat. Volem demostrar que els mites d’Ovidi els podem trobar en qualsevol circumstància de la nostra vida. Esperem que entre tots i totes ho puguem aconseguir!

Accés al lloc

Accés a Metamorfosis d'Ovidi

Imad Tmara i Lamini Baldeh
Alumnes de Llatí de 4t d’ESO

Quae metamorphoses sunt?

Seguint la tradició de la sèrie d’articles Quae fabula est?, les subportades del dossier de la Margarita ens ajudaran a recordar els mites que acabem de treballar a Narracions de mites clàssics. Quins reconeixeu? Què en recordeu?

 

[Per visualitzar millor les imatges, cliqueu a sobre]

Algunes dels dibuixos són versions de les il·lustracions del llibre, però d’altres són creacions de l’autora inspirades en algun dels relats. Comenteu-los també en aquest sentit.

Fortuna secunda!

TERESA

Narracions de mites clàssics: Quae fabula est?

Nosaltres com a proposta de treball de lectura de Narracions de mites clàssics, hem decidit fer-vos un dibuix per a què esbrineu de quin mite tracta aquesta transformació.

Qui es va transformar en això? Per què ho va fer? Podríeu explicar el mite? En quina constel·lació es va convertir el protagonista d’aquest mite? Què opineu d’aquesta relació homosexual? Per cert, d´on prové aquesta paraula? Eren habituals aquestes relacions a l’Antiga Grècia? I les relacions pederastes?

Respecte a aquest quadre, qui el va pintar? Cap a quin any? Amb quina tècnica el van fer? On està actualment exposat?

Clàudia Cazaux i Elisa Moya, 1r BATX. C

Quin mite he volgut recrear? Quin valor ens ensenya?

 

Un vespre del 4 de Juliol de fa 3 anys, la Clàudia i l’Arnau es van creuar en un dels carrers dels voltants de les Rambles de Barcelona. La Clàudia anava atabalada buscant una botiga on comprar un regal per a la seva millor amiga, i amb les preses no es va fixar molt per on caminava.
L’Arnau passejava tranquil, endollat als seus cascos, escoltant el seu grup preferit. Estava al seu món, sense adonar-se’n de res del que passava al seu voltant. De sobte, i sense saber com havia succeït, va sentir un cop i sense tenir temps de reaccionar ja estava al terra, sota una bonica noia, que va ruboritzar-se pel que acabava de passar. Ella es va apartar una mica els seus cabells castanys i va deixar al descobert els seus ulls d’un color mel que enamoraven. L’Arnau, que encara estava atordit per la caiguda, no gosava moure’s d’on estava, només mirava els ulls de la Clàudia que es bellugaven nerviosos.

– Ho sento, ho sento, no mirava per on anava i no t’he vist- deia la Clàudia mentre intentava aixecar-se de sobre d’aquell jove. La veritat és que era bastant guapo. Però ràpid es va treure aquella idea del cap, havia de centrar-se i no perdre temps.

-No, tranquil·la, jo tampoc t’he vist; anava amb els auriculars i tampoc anava molt centrat. Em dic Arnau, encantat.

-Me n’haig d’anar, faig tard. Ho sento una altra vegada.

-Però espera! Com et dius?

Però era massa tard, ella havia marxat disparada i havia desaparegut entre la gent. I ell estava allà, dret a mig del carrer, recordant els ulls d’aquella noia que se li havia abalançat a sobre i després havia desaparegut. Però llavors, en abaixar la mirada va trobar alguna cosa al terra, un paper. Sí, era com una mena de targeta de visita. “Clàudia” va pensar ell, es diu Clàudia.

Després de sortir corrents i per fi acabar trobant el regal ideal per a la seva amiga, la Clàudia va asseure’s en un banc. No sabia perquè no podia deixar de pensar en el noi amb qui s’havia topat una hora abans. Ara se’n penedia de no haver-li donat el seu nom ni el seu número de telèfon. Sentia una estranya necessitat de saber més sobre ell. Però segurament no el tornaria a veure en tota la seva vida, o era el que ella es pensava.

Però l’Arnau va tenir el valor suficient de trucar-la, i després d’uns mesos de parlar dia rere dia i quedar setmana rere setmana, l’Arnau i la Clàudia van acabar enamorant-se. Però no tot sempre acaba igual que comença.

La parella portava ja tres anys junts. S’havien comprat una casa i, fins i tot, tenien plans de boda. Eren feliços o això era el que aparentaven. Ell tot el dia treballant a la seva empresa, ella tancada tot el dia a casa. Però la Clàudia necessitava afecte. L’Arnau passava massa temps a l’oficina i últimament arribava més tard de l’habitual a casa. Una tarda de febrer la Clàudia va decidir sortir a donar un volt mentre esperava que l’Arnau tornés a casa aviat. Rondava pels carrers amb el cap cot, trista, caminant per caminar. Però aquella tarda no va ser una tarda més per a la Clàudia. Mentre caminava, un home es va creuar en el seu destí. Es deia Albert, i sense adonar-se en cosa de dues setmanes havia caigut en els seus braços. Necessitava afecte i l’havia trobat en aquell jove. L’Arnau no era conscient del que estava passant, les hores de feina n’eren les culpables.

En Carlos era el millor amic de l’Arnau i treballava per a ell. Era el seu amic més fidel i es coneixien des de feia més de deu anys. Una nit, després de moltes hores de treball, en sortir de l’oficina, li va semblar veure la Clàudia, però quan es va acostar es va adonar de que no estava sola. L’acompanyava un jove, uns cinc anys més petit que ella. Caminaven agafats de la mà i, de tant en tant, es feien un petit petó als llavis. En Carlos se sentia confús, però sabia que el seu amic de tota la vida tenia dret a saber el que estava passant. Va caminar fins a casa pensatiu, planejant les paraules que l’endemà utilitzaria per explicar a l’Arnau que la seva estimada l’estava enganyant. En arribar, va obrir la porta i va explicar a la seva dona tot el que havia succeït.

– Carlos, és millor que no t’hi fiquis. Entenc que és el teu amic i que no voldries amagar-li una cosa així, però al final acabaràs rebent tu. Recorda el que em va passar a mi per explicar-li a la Rebeca que havia vist a la seva filla fumar, des de llavors no m’ha tornat a parlar. La gent prefereix no veure la realitat i és més còmode per a ells donar  les culpes als altres.

– No, però l’Arnau no faria una cosa així. No puc quedar-me de braços creuats, haig de dir-li el que està passant.

L’endemà, en Carlos va arribar a l’oficina més d’hora de l’habitual. L’Arnau ja estava allà preparant tot el treball del dia. En veure el seu amic, va quedar sorprès, era massa d’hora.

– Carlos? Què fas aquí a aquestes hores?

-Veuràs, Arnau, he vingut perquè t’haig d’explicar-te una cosa.

-Diga’m.

I en Carlos va explicar detall a detall el que havia vist la nit anterior en sortir de treballar. Cada paraula semblava un gavinet dirigit al cor de l’Arnau, que  ja se li havia desencaixat el rostre. Havien passat dos minuts des que en Carlos havia acabat la seva explicació, però l’Arnau no deia res, tenia la mirada perduda.

-Vés-te’n d’aquí, no et vull tornar a veure mai més. Estàs acomiadat.

-Però, Arnau jo…

– HE DIT QUE FORA!

I en Carlos, pagant les infidelitats de la Clàudia i la seva pròpia fidelitat a l’Arnau, va sortir d’aquella oficina que va significar el final de la seva amistat.
Després d’assabentar-se de l’afer que estava mantenint la Clàudia, l’Arnau va decidir concedir-li una nova oportunitat a l’amor de la seva vida. En canvi, no va tornar a veure a aquell amic que li havia estat fidel fins al final, quina ironia, veritat?

Laia Simón, 4t. Llatí

Cartes a Io i a Mínia

Carta a Io

Estimada Io,
He sabut per un amic meu anomenat Maurici, tot el que t’ha passat. Júpiter, el gran Júpiter es va sentir atret per tu!! No m’ho podia creure quan ho vaig sentir. Però a més, ell mateix et va convertir en vaca per no aixecar sospites, i enganyar així la seva gelosa esposa i germana. Però ella, que tots sabem que és molt llesta, va demanar al seu marit que li regalés la vaca. Pobre Io, devies d’estar molt espantada! Quan Júpiter et va lliurar a Juno, aquesta va fer que et vigilés aquell monstre tan temible que coneixem, Argo! Aleshores Júpiter que es moria de ganes d’estar amb tu, va enviar el déu missatger, Mercuri, que matés el temible monstre i que t’alliberés. Mercuri per adormir-lo li va explicar la història de Siringa, però no la va acabar ja que el temible monstre es va adormir a mig acabar, llavors aprofitant aquest moment Mercuri li va tallar el cap amb la seva espasa corbada. Un cop alliberada, la còlera de Juno encara seguia encesa, va enviar un tàvec, aquell mosquit tan repugnant i a la vegada temible, que et perseguia anessis on anessis, quin mal son! Per sort el teu estimat Júpiter va suplicar a Juno que acabés amb els teus mals i aquesta et va tornar al teu aspecte original. Després et vas establir a  Egipte, on vas tenir un fill de Júpiter, Èpafos i on els egipcis et van identificar amb Isis, quina sort! També vas conèixer Eseres amb qui vas tenir dos fills, Cària i Cirno, de dotze i deu anys respectivament. M’agradaria venir a Egipte amb el meu marit, Polios i amb el meu fill Cripto de tres anys. Espero que tu també em vinguis a veure algun dia,

La teva amiga Mínia.

Pieter Lastman - Juno descobreix Júpiter amb Io

Carta a Mínia

Estimada Mínia,
Ha passat força temps des que ens vam veure per últim cop, a casa teva, amb els teus fills, que ja eren força grans, ja tenen dotze i deu anys? L’últim cop que els vaig veure tenien deu i vuit anys, respectivament. I el teu marit, com està? La veritat és que no va ser tan malson al principi, quan estava amb Júpiter, fins que la seva gelosa esposa va començar a sospitar de mi, d’aquella vaca que Júpiter tenia. Va ser llavors quan ella em va veure i va decidir que es quedaria amb la vaca, és a dir, amb mi. Després d’això va posar el monstre Argo que em vigilés, vaig passar molta por, fins que Mercuri, el déu missatger, manat per Júpiter, va aconseguir adormir Argo amb la història de Siringa, li va tallar el cap  i em va rescatar. Però la meva desgràcia no va acabar aquí, Juno va enviar uns tàvecs, que em perseguien allà on anés. Per sort el meu estimat Júpiter va suplicar a Juno que acabés amb els meus mals. Juno va ser clement i em va tornar al meu aspecte original. Després em vaig establir a Egipte, on vaig tenir un fill seu, Èpafos i on els egipcis em van identificar amb la mateixa Isis.  Després vaig conèixer Eseres i vaig tenir a Cària i a Cirno.  Espero venir-te a veure el pròxim mes,
La teva amiga Io.

Andrea Balart i Irina Balart 1er Batx. C
Propostes de lectura Narracions de mites clàssics