Un vespre del 4 de Juliol de fa 3 anys, la Clàudia i l’Arnau es van creuar en un dels carrers dels voltants de les Rambles de Barcelona. La Clàudia anava atabalada buscant una botiga on comprar un regal per a la seva millor amiga, i amb les preses no es va fixar molt per on caminava.
L’Arnau passejava tranquil, endollat als seus cascos, escoltant el seu grup preferit. Estava al seu món, sense adonar-se’n de res del que passava al seu voltant. De sobte, i sense saber com havia succeït, va sentir un cop i sense tenir temps de reaccionar ja estava al terra, sota una bonica noia, que va ruboritzar-se pel que acabava de passar. Ella es va apartar una mica els seus cabells castanys i va deixar al descobert els seus ulls d’un color mel que enamoraven. L’Arnau, que encara estava atordit per la caiguda, no gosava moure’s d’on estava, només mirava els ulls de la Clàudia que es bellugaven nerviosos.
– Ho sento, ho sento, no mirava per on anava i no t’he vist- deia la Clàudia mentre intentava aixecar-se de sobre d’aquell jove. La veritat és que era bastant guapo. Però ràpid es va treure aquella idea del cap, havia de centrar-se i no perdre temps.
-No, tranquil·la, jo tampoc t’he vist; anava amb els auriculars i tampoc anava molt centrat. Em dic Arnau, encantat.
-Me n’haig d’anar, faig tard. Ho sento una altra vegada.
-Però espera! Com et dius?
Però era massa tard, ella havia marxat disparada i havia desaparegut entre la gent. I ell estava allà, dret a mig del carrer, recordant els ulls d’aquella noia que se li havia abalançat a sobre i després havia desaparegut. Però llavors, en abaixar la mirada va trobar alguna cosa al terra, un paper. Sí, era com una mena de targeta de visita. “Clàudia” va pensar ell, es diu Clàudia.
Després de sortir corrents i per fi acabar trobant el regal ideal per a la seva amiga, la Clàudia va asseure’s en un banc. No sabia perquè no podia deixar de pensar en el noi amb qui s’havia topat una hora abans. Ara se’n penedia de no haver-li donat el seu nom ni el seu número de telèfon. Sentia una estranya necessitat de saber més sobre ell. Però segurament no el tornaria a veure en tota la seva vida, o era el que ella es pensava.
Però l’Arnau va tenir el valor suficient de trucar-la, i després d’uns mesos de parlar dia rere dia i quedar setmana rere setmana, l’Arnau i la Clàudia van acabar enamorant-se. Però no tot sempre acaba igual que comença.
La parella portava ja tres anys junts. S’havien comprat una casa i, fins i tot, tenien plans de boda. Eren feliços o això era el que aparentaven. Ell tot el dia treballant a la seva empresa, ella tancada tot el dia a casa. Però la Clàudia necessitava afecte. L’Arnau passava massa temps a l’oficina i últimament arribava més tard de l’habitual a casa. Una tarda de febrer la Clàudia va decidir sortir a donar un volt mentre esperava que l’Arnau tornés a casa aviat. Rondava pels carrers amb el cap cot, trista, caminant per caminar. Però aquella tarda no va ser una tarda més per a la Clàudia. Mentre caminava, un home es va creuar en el seu destí. Es deia Albert, i sense adonar-se en cosa de dues setmanes havia caigut en els seus braços. Necessitava afecte i l’havia trobat en aquell jove. L’Arnau no era conscient del que estava passant, les hores de feina n’eren les culpables.
En Carlos era el millor amic de l’Arnau i treballava per a ell. Era el seu amic més fidel i es coneixien des de feia més de deu anys. Una nit, després de moltes hores de treball, en sortir de l’oficina, li va semblar veure la Clàudia, però quan es va acostar es va adonar de que no estava sola. L’acompanyava un jove, uns cinc anys més petit que ella. Caminaven agafats de la mà i, de tant en tant, es feien un petit petó als llavis. En Carlos se sentia confús, però sabia que el seu amic de tota la vida tenia dret a saber el que estava passant. Va caminar fins a casa pensatiu, planejant les paraules que l’endemà utilitzaria per explicar a l’Arnau que la seva estimada l’estava enganyant. En arribar, va obrir la porta i va explicar a la seva dona tot el que havia succeït.
– Carlos, és millor que no t’hi fiquis. Entenc que és el teu amic i que no voldries amagar-li una cosa així, però al final acabaràs rebent tu. Recorda el que em va passar a mi per explicar-li a la Rebeca que havia vist a la seva filla fumar, des de llavors no m’ha tornat a parlar. La gent prefereix no veure la realitat i és més còmode per a ells donar les culpes als altres.
– No, però l’Arnau no faria una cosa així. No puc quedar-me de braços creuats, haig de dir-li el que està passant.
L’endemà, en Carlos va arribar a l’oficina més d’hora de l’habitual. L’Arnau ja estava allà preparant tot el treball del dia. En veure el seu amic, va quedar sorprès, era massa d’hora.
– Carlos? Què fas aquí a aquestes hores?
-Veuràs, Arnau, he vingut perquè t’haig d’explicar-te una cosa.
-Diga’m.
I en Carlos va explicar detall a detall el que havia vist la nit anterior en sortir de treballar. Cada paraula semblava un gavinet dirigit al cor de l’Arnau, que ja se li havia desencaixat el rostre. Havien passat dos minuts des que en Carlos havia acabat la seva explicació, però l’Arnau no deia res, tenia la mirada perduda.
-Vés-te’n d’aquí, no et vull tornar a veure mai més. Estàs acomiadat.
-Però, Arnau jo…
– HE DIT QUE FORA!
I en Carlos, pagant les infidelitats de la Clàudia i la seva pròpia fidelitat a l’Arnau, va sortir d’aquella oficina que va significar el final de la seva amistat.
Després d’assabentar-se de l’afer que estava mantenint la Clàudia, l’Arnau va decidir concedir-li una nova oportunitat a l’amor de la seva vida. En canvi, no va tornar a veure a aquell amic que li havia estat fidel fins al final, quina ironia, veritat?
Laia Simón, 4t. Llatí
