Tag Archives: Mitologia

Ciència MMXI: Del mythos al logos

Ja és el segon curs que els clàssics de l’Albéniz participem activament en la Setmana de la ciència de l’institut, convençuts que en el marc interdisciplinar en què pretenem moure’ns, nosaltres hi tenim molt a dir. Si l’any passat ens vam centrar en l’etimologia, en la força dels mots clàssics per donar nom a conceptes científics, enguany hem optat per mostrar com el mite, en concret la metamorfosi, servia per oferir una interpretació de la realitat que envoltava la vida de l’ésser humà.

  • L’alumnat de Llatí de 4t d’ESO, amb el Ramon Surroca al capdavant, ha participat en l’exposició de la planta baixa amb murals il·lustratius de metamorfosis relacionades amb el món vegetal. Val la pena aturar-s’hi perquè han demostrat que d’imaginació no els en falta.
  • El de primer de batxillerat s’ha centrat en les metamorfosis animals i ha publicat els seus treballs tant en format material -no deixeu de fer un cop d’ull als dibuixos d’alguns dels murals- com en format digital, consistent en un conjunt d’articles recollits en aquesta presentació de la seva magistra, la Núria Valls. Els relacionats amb el món de les aus els hem enllaçat a un fantàstic article anterior de Jaume Salinas titulat Els ocells i la mitologia.
  • A segon de batxillerat hem optat per mirar el cel i investigar sobre els catasterismes, és a dir, aquelles metamorfosis que finalitzen en costel·lacions. Els i les alumnes s’han basat en els textos d’Eratòstenes i Ovidi, i han aplicat els seus coneixements en història de l’art per comentar representacions artístiques de diverses èpoques que il·lustren moments dels dos mites triats: Cal·listo i Arcas, i Perseu i Andròmeda.

A continuació, us deixem un muntatge que pretén mostrar el granet de sorra amb què les nostres disciplines han volgut col·laborar amb les exposicions d’atres departaments que a hores d’ara guarneixen les parets del nostre centre. És de destacar que enguany també des de Llengua castellana han aportat una exposició de textos divulgatius de temàtica científica. Esperem que l’any vinent més departaments de lletres s’hi sumin, de manera que quedi ben palès que el coneixement no està tan compartimentat com podria semblar i que l’alumnat s’adoni de la interrelació de les diferents matèries, de la teranyina que les uneix.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=a_2uKEXXotw[/youtube]

TERESA

Desgavell al Parnàs

Les nimfes xisclaven, els sàtirs corrien embogits, tot plegat un veritable pandemònium.

I tot plegat per què?

Els homes, els semidéus es feien aquesta pregunta tot mirant la cara inescrutable de Zeus. Finalment, una hetera que passava va explicar l’origen del caos:

Sembla ser que l’avi Joaquim parlant amb el músic traci Tàmiris va fer una forta crítica a la música ambiental que solia tocar PAN. El comentari va arribar a oïdes del faune que va anar a trobar l’avi que sense embuts li va confirmar que la música només podia servir per avorrir mortalment els ramats d’ovelles que pasturaven per les valls de Quios.

I ja cansat li va arribar a dir a Pan que s’havia reencarnat en Arquíloc de Paros, mestre de la sàtira i amic d’Homer.

Ja amb la nova identitat va poder veure com Pan fugia fent uns saltironets ridículs, tot tocant la seva flauta desafinada. Va anar a queixar-se a Zeus, que ja estava assabentat de la baralla, i li va dir que no tenia raó i que si algú posava en dubte la seva paraula se les hauria de tenir amb el seu fill Mart, sempre disposat a la guerra. Pan va acotar el cap i escoltà la veu de Zeus que li recordà, tot referint-se a Arquíloc, les paraules d’Hesíode a l‘Ètica nicomaquea:

“TÉ ABSOLUTA SUPERIORITAT L’HOME QUE HO CONEIX TOT PER SI MATEIX”

Prohibida la reproducció. Copyright by J.V.V.

Joaquim Vilardebò

Apunt pòstum

Adonis i Venus: un amor maternal

 

Adonis era fill de la jove Mirra ja convertida en arbre i del seu propi avi, Cíniras. Adonis va néixer de l’escorça del tronc de la seva mare. Mirra no el va poder cuidar, no podia abraçar-lo, besar-lo ni donar-li el pit.
Adonis era molt bell i la deessa Venus es va sentir atreta. La dea de l’amor sentia un amor cap a ell més aviat maternal que la feia més feliç que les seves aventures amb Mart.
– Oh, el meu petit! -L’abraçava Venus- Ets tan maco! Només podies ser meu! T’estimo, rei!

Venus se l’emportava al bosc i li ensenyava els seus racons més macos i els perills que hauria d’evitar.
– Mira, fillet. Veus aquest cérvol sense vida? L’ha mort un senglar.
– Què és un senglar, mare? -Preguntà Adonis amb innocència.
– Una bèstia que s’alimenta d’altres bèsties i de nens bonics com tu.
– Se’m menjarà? -Els ulls d’Adonis brillaven.
– És clar que no, jo et protegiré.
– T’estimo, mare!
Res no podia fer a la dea més feliç que aquell afecte que el petit Adonis sentia per ella.

Van passar molts anys, i Adonis ja en tenia setze. Era tot un gallard: atractiu, coratjós i astut. Venus temia que alguna donzella s’enamorés del seu noi i se l’emportés; per aquest motiu Venus sempre l’acompanyava.

Però malauradament, un dia que la deessa de la bellesa tenia un sopar diví a l’Olimp. Adonis desobeí Venus i se’n anà a fer un tomb pel bosc. De sobte, topà amb un senglar.
– Un senglar! -Exclamà- No et tinc por, potser tens més força, però jo et guanyo en astúcia.
Adonis començà a burlar-se d’ell.

El senglar corregué cap a ell i el tombà.
– Ah! ah! Surt d’aquí! Deixa’m!
El senglar li va mossegar el coll i Adonis començà a patir una respiració dificultosa i a perdre força.
– La mare, no vull deixar la mare. La mare patirà…
Dit això, entrà en un etern somni que el portaria al submón d’Hades.

Des de dalt de l’Olimp, Venus escoltà aquests últims xiuxiueigs d’Adonis i baixà a la Terra ràpidament.

– No pot ser! Oh, Adonis! El meu reiet! Oh, és mort! L’Hades me l’ha arrebatat! -Es lamentà asseguda a terra, emportant-se el cadàver fred d’Adonis al pit.

– Les meves galtes florides pal·lideixen, tornaran a créixer ja que el meu plor les regarà…

-Tranquil estimat, mai no seràs oblidat. Seràs una preciosa flor, una anemone, i la teva bellesa perdurarà per sempre més. A més a més,  ordenaré que se celebrin unes festes anuals en el teu honor, es diran Adònies.

Dit això, Venus es deixà caure sobre d’Adonis rendida. Desitjava que mai no s’hagués d’haver anat a l’Olimp i que hagués pogut fer-li un petó a la galta per última vegada.

 

Laia Muñoz Osorio
1r Batxillerat Llatí i Grec

Ciència MMXI: Les Pièrides i la garsa

Photobucket

Imatge de la garsa extreta de: boiadeportpelegri.blogspot.com

Regne: Animalia
Fílum: Chordata
Classe: Aves
Ordre: Passeriformes
Família: Corvidae
Gènere: Pica
Espècie: P.Pica

 

La garsa és un ocell d’uns 46 cm de llarg, de plomatge blanc i negre, amb una llarga cua. Les plomes de les ales i de la cua agafen tonalitats blavoses i verdoses metal·litzades.
El seu bec és fosc de la mateixa manera en què les seves potes també ho són. Viu en zones cultivades, als boscos i també en parcs i jardins de les ciutats.  Emet un cant “xac-xac-xac” que s’explicaria amb la costum xerraire de les Pièrides que seguidament explicaré.

Les Pièrides eren nou germanes filles del ric Píeros de Pel·la i d’Evipe de Peònia. Com que eren destres en el cant, van reptar nou muses que, si perdien els cedirien la font d’Hipocrene i la d’Aganipe però si les muses guanyaven, les nou germanes els haurien de cedir els camps d’Emàtia fins al nevat país de Peònia.

El repte de les Pièrides -Giovanni Battista di Jacopo (1495-1540). Musée du Louvre.

Les muses van acceptar el repte i, davant de les nimfes que van fer d’àrbitres, van dur a terme la contesa. Les nimfes van dictaminar que les guanyadores de la contesa havien sigut les muses de l’Helicó. Fruit del fracàs, les nou germanes van començar a injuriar les muses i com a càstig Cal·líope, la més gran de les muses, va transformar les Pièrides en una nova raça d’ocell destinada a poblar els boscos i a grallar per sempre: la garsa.

El pintor Giovanni Battista (Florència, 1495 – Fontainebleau, 1540) va representar en una de les seves pintures una de les escenes d’aquest mite. Era anomenat “El Roig Florentí” (Rosso Fiorentino) i va ser un pintor italià del Renaixement membre de l’Escola de Fontainebleau. És un dels primers i més destacats exponents toscans del manierisme pictòric.

El mite clàssic és un mode de pensament que dóna resposta a tot allò que la humanitat sempre ha intentat saber: què sóm, d’on venim, per què existim, etc. Per tant, el mite de les Pièrides intenta explicar l’origen de la garsa però, què tenen en comú?  Bé, en primer lloc, les nou germanes van fer la contesa al bosc i les garses viuen als boscos. El fet que les Pièrides siguin destres en el cant i a més, xerrin més del que els convé, explica que la garsa emeti constantment un cant.

La informació d’aquest article l’he extret del llibre anomenat “Narracions de mites clàssics” que és una adaptació de les Metamorfosis d’Ovidi. A més, he utilitzat aquest web per extreure la informació de la garsa.

Carla Pallach Ros

1.2 Batxillerat

La gran aventura de Teseu, un heroi atenès


El Minotaure, Teseu i Ariadna. Dibuix de Carla Muñoz, 6è EP

 

Hi havia una vegada un príncep que vivia a Atenes envoltat de tota mena de luxes i privilegis. El seu pare era el rei Egeu d’Atenes, un monarca molt poderós i reconegut arreu de la Mediterrània. Aquest jove es deia Teseu i des de petit tenia clar que algun dia seria considerat un heroi. La seva vida com a hereu d’aquell regne, l’avorria. No estava disposat a passar-se assegut en un tron amb una dona que ni tan sols estimava. Sabia que els déus el brindarien amb una vida plena d’honors i aventures.

En Teseu era un noi de cos atlètic, cabells marrons recollits en una cinta, d’ulls bruns. Li agradava llegir poesia èpica, practicar tota mena d’esports olímpics i també tocar la lira, com el déu Apol·lo. Per aquell moment, ja tenia divuit anys i desitjava conèixer món.

Un bon dia, el cant dels ocells el va despertar: eren les sis del matí. Quina mandra! Teseu va creure oportú aixecar-se, a primeres hores del matí no hi havia quasi enrenou i un podia estar més tranquil. El jove príncep es llevà, obrí les finestres i deixà que la llum del Sol fes que els seus ulls brillessin. A continuació, es rentà la cara i es dirigí al menjador, l’esmorzar encara no estaria a punt, però podria menjar alguna fruita mentre esperava.

El Palau estava mogut, les criades i els esclaus ja estaven llevats i nerviosos. El pare també.

– Pare, què passa? Encara són les sis del matí!

– Avui és un dia molt especial, fill.

– A què et refereixes? –Insistí.

– Anualment, catorze a adolescents, set nois i set noies atenesos seran sacrificats al malvat Minotaure de Creta.

– Qui és el Minotaure? –Preguntà intrigat.

– Una bèstia, mig humà mig brau, una maledicció dels déus.

– I no fas res? Deixes que aquest monstre s’emporti a catorze joves? Oh, pare! No pots imaginar-te el dolor que han de sentir aquelles mares a qui els  arravaten el seu fill o la seva filla encara verge?

– És una maledicció divina, un rei no pot negar-se a la voluntat dels déus.

– Jo hi aniré. –Murmurà Teseu amb fúria.

– Què dius, fill?

– Què hi aniré! Jo mataré aquell monstre amb les meves mans! –Cridà.

Egeu no va poder convèncer el seu fill perquè no hi anés.

Cap a les nou, les naus ja eren al port esperant que els passatgers s’acomiadessin de les seves famílies: mai més es veurien.

– Irene! La meva petita! Acabes de fer els tretze anys i te’n vas tan d’hora de casa! Ets tan maca! –Es lamentava un pare d’una atenesa que havia de partir.

– Tinc por! La mort m’esgarrifa! –Plorava abraçada al seu pare.

– Tranquil·la, té. –Li donà una moneda- Això és per pagar al barquer que et portarà al submón, allà et trobaràs amb la mare. –El pare també plorava.

– Digues que el Minotaure no em farà mal, que serà una mort ràpida i sense dolor.

– T’ho prometo. –Va dir-li encara que el més probable era tot el contrari.

Teseu es va fer responsable d’aquella nena i de totes les altres futures víctimes.

– Fill. –Va dir-li el rei- Que els déus t’acompanyin.

– I a tu, pare.

– Mira aquestes veles, són negres, però en el magatzem del vaixell n’hi ha unes altres que són blanques. Si tornessis procura canviar-les, així sabria des de lluny si has sobreviscut.

– Així ho faré.

– Té. –Li mostrà una preciosa i brillant espasa. –Ho necessitaràs.

– Gràcies, aquesta arma sembla divina! És fantàstica! –Digué emocionat.

Després d’unes hores de viatge (ja que el vent els hi va fer una mala jugada), van arribar a l’illa de Creta. Van acompanyar Teseu i els catorze joves més a l’entrada del laberint. Teseu anava primer i va fer una ullada abans d’entrar: era fosc i olorava a podrit, però ja era massa tard per fer-se enrere. Teseu havia de matar el malvat Minotaure.

Els soldats atenesos que els acompanyaven van donar a cada adolescent un crostó de pa i un petit recipient amb aigua, Teseu inclòs, es veu que desconeixien de qui era fill. Les nenes ploraven i cridaven quan els van tancar al laberint amb clau, els nens també estaven espantats. Teseu més aviat que atemorit, estava nerviós i inquiet.

De seguida, el valent príncep va agafar el rol de governant en ser el més gran i astut. Els catorze escollits el seguien. Semblava que fos de nit les vint-i-quatre hores del dia, de manera que no veien el Sol i desconeixien l’hora que era. Van anar caminant fins que es varen trobar prou cansats i decidiren acampar en un espai on com a mínim no hi havia rates. Els nens s’adormiren de seguida. Teseu no agafava el son, així que es lligà l’espasa a la cintura i se’n anà a buscar aquella desagradable bèstia.

En mig de la foscor, el cos de Teseu es topà amb el d’una noia, ho va saber per la forma d’aquest.

– Perdona. –Es disculpà ell.

– Oh, no. A mi. –Digué amb dolçor.

“Quin to de veu més bonic!” –Va pensar l’atenès.

– Qui sou? –Tornà.

– Sóc la princesa Ariadna, filla del rei Minos de Creta. I vos?

– El príncep Teseu, fill del rei Egeu d’Atenes. Un plaer, senyoreta.

– Igualment, senyor.

– Vingui amb mi. –L’agafà del braç- Es perillós que una princesa rondi sola per un lloc com aquest. Com és que sou aquí tancada?

– He vingut a veure el meu germanet, estava sol i tenia fred i gana. –Respongué amb preocupació.

– El malvat Minotaure té el príncep de Creta segrestat? Jo el salvaré.

– Oh, no. En Minotaure és el meu germanet, però el meu pare no el reconeix com a fill, i menys com a príncep. Jo me l’estimo molt, és realment bo, però està enfadat perquè tothom l’ha menyspreat des  que va néixer.

Teseu no va saber què dir. Com podia ser que la bèstia més salvatge que es menjava catorze atenesos cada any, fos el germà de la princesa més tendra que havia conegut mai?

– De tota manera, vingui amb mi i els altres nois a passar la nit, és més segur que estar sol en la foscor. –Teseu volia que Ariadna vingués amb ell. La necessitava al seu costat, tant per esbrinar on era el Minotaure com per la bellesa que havia de lluir la donzella.

– D’acord. –Acceptà ràpidament. Tot i que no havia vist físicament Teseu, se l’imaginava atractiu i musculós, a més a més el seu caràcter declarava que era encantador.

Quan van arribar al punt d’inici, Teseu va treure de la seva bossa una espelma i quan la va encendre, va enamorar-se del rostre d’Ariadna. Encara era una nena! Calculava que devia tenir uns catorze o quinze anys. Ariadna també embogí per aquell jove príncep atenès. La donzella reial va regalar a Teseu un cabdell de fil:

– Amb això podràs recordar-te del camí per tornar al punt inicial i podràs arribar a la sortida del laberint. Te’l dono amb una condició.

– Quina?

– M’agradaria que em deixessis venir amb tu.

– Ariadna, m’estimes? Encara ets molt jove per casar-te i tenir fills!

– N’estic segura, t’estimo de veritat, Teseu. Quant més joves siguem, més temps tindrem per viure plegats!

Teseu va mirar-la fixament un cop més i en veure aquells ulls verds i els rínxols de mel, no se’n va poder estar, va besar-la diverses vegades i es va abraçar a ella durant una bona estona. Teseu es va contenir les ganes d’anar més enllà. Van dormir junts.

Hores després, Teseu es despertà i sentí unes suaus carícies per la galta. Era Ariadna.

– Bon dia, reiet. – Li xiuxiuejà a l’oïda.

– Bon dia, preciosa. –Li besà.

– Em portaràs amb tu?

– És clar, abans que es faci fosc, et prometo que pujarem al vaixell cap a Atenes.

– Què feliç que sóc! –Exclamà la filla del monarca cretenc. –Vine, et portaré a la sortida.

– Estimada, jo sortiré més tard. Però si us plau, emporta’t aquests nois. Vindran amb nosaltres.

– Està bé, t’esperaré a la sortida. Adéu, Teseu. –Li va somriure de nou.

– Fins ara.

Teseu agafà l’espasa i el cabdell i es dirigí a matar el Minotaure. Era millor ocultar l’assassinat a l’Ariadna.

Després d’uns minuts de caminar amb precaució, Teseu es trobà amb el Minotaure. Va mantenir la ment en blanc ja que en aquell moment era millor actuar sense pensar abans. Li clavà l’espasa a l’esquena. El brau es queixà però s’aixecà de nou i aquest cop amb ràbia cap a l’heroi atenès. La bèstia agafà velocitat i llançà Teseu a terra. El braç li feia mal, potser el Minotaure li havia trencat. Teseu es posà dret i desembeinà l’espasa amb la mà bona. El noi tancà els ulls i li clavà de nou, quan els obrí va veure que l’havia donat al cor i que l’animal havia mort. S’havia acabat la maledicció!

 

Teseu sortí a l’exterior amb els seus companys amb un braç aguantant l’altre, els llavis sagnant i el coll amb unes lleugeres ferides.

– Què t’ha passat, estimat? –S’apropà Ariadna en veure’l així.

– He relliscat. –Mentí.

– Pobret! Jo et curaré, no pateixis. Vaig aprendre de la meva dida.

– Gràcies.

Una vegada al vaixell, Ariadna va tenir cura del seu enamorat: li netejà les infeccions i li embenà el braç.

Es va fer de nit i era perillós continuar el trajecte sense cap far a prop, llavors van decidir parar a l’illa de Naxos fins que sortís el Sol.

Van fer un gran banquet amb bons aliments com ara peix que havien pescat aquell mateix matí a la mar o el vi que els mariners guardaven. Teseu va abusar tant de l’alcohol que no va ser conscient del que va fer aquella nit amb la filla del rei Minos.

Abans de l’albada, el déu Dionís es va fixar en la princesa i també es va enamorar. La va segrestar.

Quan Teseu es va despertar i no va veure Ariadna pel campament, va pensar que l’havia enganyat amb l’objectiu que li salvés la vida del Minotaure; qui segurament no seria el seu germà. Teseu i els seus companys agafaren les naus i es dirigiren cap a Atenes.

Teseu estava tant despistat pensant en la bella Ariadna i sobre la seva heroica aventura, que oblidà canviar les veles negres per les blanques com li havia dit el seu pare. El rei Egeu estava assegut en el penya-segat més alt de l’illa, com cada dia, quan va veure venir el vaixell on anava el seu fill, portava les veles negres. El sobirà pensà que Teseu era mort i decidí treure’s la vida.

Quan Teseu arribà a palau i s’assabentà d’aquell trist esdeveniment, quedà molt destrossat per dintre. Immediatament, fou coronat com a rei Teseu d’Atenes.

Aquest mite, ens parla sobre un fill que pel fet d’haver nascut amb una deformitat, no fou acceptat pels pares. També ens explica l’origen sobre el mar Egeu, que va rebre aquest nom amb el suïcidi del pare de Teseu.

 

Laia Muñoz Osorio

1r Batxillerat Grec i Llatí

Ciència MMXI: Dedalió i l’esparver

PhotobucketL’esparver

 

Regne: Animalia
Fílum: Chordata
Classe: Aves
Ordre: Falconiformes
Família: Accipitridae
Gènere: Accipiter

L’esparver és un ocell de l’ordre dels falconiformes, d’uns 35 cm de llargada. Té unes ales curtes i arrodonides, una cua bastant llarga, un cap petit i un bec curt. Les seves potes són esveltes i tenen unes urpes molt fortes. Els mascles d’esparver tenen el plumatge superior de color gris pissarrenc, l’inferior amb franges de gris vermellós i una taca blanca al clatell, Les femelles, que poden arribar a ser fins al doble de grans que els mascles, tenen una ratlla blanca sobre l’ull i el plomatge inferior de color blanquinós. És un animal caçador, i pot arribar a menjar petits ratolins. Viu al bosc, i és una espècia comuna a tota Euroàsia.

El mite

Dedalió, un rei molt bel·licós, i fill de Júpiter, era pare de Quíone, una noia dotada de gran bellesa. Però Quíone va ser violada primer per Apol·lo amb el nom de Febos (que significa llum) i Mercuri.

D’aquestes relacions consecutives, Quíone va tenir dos bessons, un de cada déu: Autòlic, per part de Mercuri, el nét del qual serà Ulisses; i Filammó per part d’Apol·lo, que és dotat d’una habilitat especial per cantar i per predir el futur. És per haver tingut dos fills de dos déus diferents, que Quíone creix en vanitat i arriba a proclamar que ella és més bella que la pròpia deessa Diana i aquesta la va matar.

Dedalió, que estava desconsolat, va intentar llançar-se al foc més de cinc vegades, i com que sempre veia els seus intents de suïcidi frustrats, va fugir de la civilització, fins a arribar al cim de Parnàs, des d’on va decidir llançar-se.

Apol·lo el va veure i se’n va compadir, i abans que Dedalió toqués el terra i morís, Apol·lo el va convertir en un ocell molt valent i coratjós: l’esparver, amic de ningú i causant, amb el seu dolor, del dolor dels altres. El coratge de quan era humà, amb què va sotmetre reis i nacions, és el coratge amb què ara, transformat en ocell, persegueix els altres ocells.

La relació

La relació que hi ha entre un ocell rapinyaire, temut pels animals del bosc i fins i tot per altres ocells, i Dedalió, un rei violent que es dedicava a fer la guerra i a sotmetre els pobles veïns a la seva voluntat, és força clara. Per exemple, el fet que Dedalió utilitzés la violència per aconseguir ésser temut pels altres es pot relacionar paral·lelament a la conducta de l’esparver en relació amb els altres animals. Podem deduir que l’esparver és un animal solitari, odiat o temut per tots com, sens dubte, hauria sigut Dedalió.

Per a fer aquest article he utilitzat aquest article sobre l’esparver de la Viquipèdia. La foto l’he extreta d’aquesta pàgina de fotografies d’aus.  El mite l’he tret del llibre <<Narracions de Mites Clàssics>> , de l’editorial Biblioteca Teide.

Núria Martínez Jiménez

1.2 Batxillerat

Tocant la flauta ad lib. a classe de llatí

En la música s’utilitzen conceptes sobretot italians, però de tant en tant se’n troba de llatins.

L’altre dia, tocant una sonatina ( que té uns moviments semblants a l’ òpera) vaig trobar l’expressió ad lib. Qui de vosaltres em sabria dir què  vol dir?

Bé, us segueixo posant en situació, com us deia, la sonatina que estava tocant tenia els moviments d’una òpera.

L’òpera es caracteritza perquè sempre hi apareix una Aria, que és quan el/la protagonista expressa els seus sentiments. Per posar-vos un exemple, he triat l’Aria d’una òpera molt especial, dedicada a Orfeu i Eurídice. En l’Aria, Orfeu expressa el seu patiment en viure sense Eurídice. No us explico més que aquest mite està a la tercera part del llibre Narracions de mites clàssics i ens l’hem de llegir abans de les vacances de Nadal.]

Aquí podem veure com la mitologia apareix en l’art escènic (ja que l’òpera és actuada), en la música i en la pintura. Com per exemple aquest quadre de Rubens també representant el mite d’Eurídice i Orfeu.

http://www.kalipedia.com/kalipediamedia/lenguayliteratura/media/200704/18/literaturauniversal/20070418klplylliu_29.Ies.SCO.jpg

A classe de llatí de primer de batxillerat, tocant per a tots vosaltres:

Laura Luna Surinyach
1r Batx. Llatí

Setmana de la ciència MMXI – 1r. de Batxillerat

Aquest any els alumnes de 1r. de Batxillerat de l’Institut Isaac Albéniz han fet una recerca per relacionar el món dels animals amb el món llatí.  La relació entre ambdós és evident ja que tot el món científic, fins a finals del segle XIX, parlava en llatí.  Però no es tractava tant de buscar aquestes relacions en la nomenclatura, a partir de la taxonomia proposada per Linneum, sinó de relacionar alguns animals amb  personatges de la mitologia romana. La font principal de la nostra recerca han estat, evidentment,  les Metamorfosis d’Ovidi. A poc a poc aniran apareixent al nostre bloc els articles sobre els animals que han treballat. Aquí en teniu el llistat:

Podríem haver-ne triat d’altres, però aquests són els que ells han treballat. Espero que gaudiu de la seva recerca i pogueu afegir-ne més informacions amb els vostres comentaris.

Núria Valls

Lament de Venus


LAMENT DE VENUS

 

T’omple la cara el sol.

-Abans de que s’apaguessin

he comptat els estels,

són tants, que no he pogut  acabar-

Ara, la llum, cau  al teu voltant

i esdevé un crit el meu dolor.

Adonis, Adonis, la mort et creix als ulls.

Roig  l’esclat de la sang!

Ahir ens estimàvem

Avui  ja res existeix

sinó el teu silenci. Lluny,

escolto  el bram del porc senglar.

La teva sang obre una flor.

Tu est la flor, roja i blanca,

Tu est la flor oberta entre els pins.

I ploro per l’amor perdut,

I ploro perquè a partir d’ara,

l’amor serà també dolor!

 

PEPITA CASTELLVÍ