Què us suggereix Persephone’s Fligh? Amb quin mite i amb quins personatges de la mitologia relacioneu aquests animalons? Quin significat té el final? Difereix del mite grec? Què faries tu en el lloc de Persephone?
Valèria
6è EP
És apassionant, la mitologia grega, aquella en què el pecat es troba en segon terme, on les deïtats són d’allò més humanes. Però ¿què és pecat? Davant d’aquest terme ens aparaeix a la nostra ment, estretament lligada, la paraula ”mal”, ¿què és?
Van escriure un cop els grecs sobre una capsa, una capsa que duia dins l’explicació de com el mal havia arribat al món. Diuen que Zeus volia castigar Prometeu per haver robat foc d’allà dalt, de l’Olimp, i haver-lo lliurat als humans. Així va ser com una dona va ser modelada i dotada amb totes les qualitats possibles per a resultar irresistible davant els ulls de qualsevol home. Pandora, seducció personificada, va ser com enviada juntament amb la capsa que guardava dins totes les coses dolentes, així com també hi va ser inclòs de manera benèvola el seu únic remei: l’esperança. Pandora, embolcall que embellia l’adominable present tornant-lo intrigant, desitjable…
”La curiositat va matar al gat”, diuen. I en aquest cas, segurament més d’un felí va caure mort en obrir-se la capsa i desbordar tot el seu contingut. La curiositat, doncs, va provocar una catàstrofe ¿No és, aleshores, una cosa dolenta? Així doncs, ¿no hauria d’haver estat també tancada dins la capsa? Si hi hagués estat tancada, però, el pany no hagués estat burlat per la força que empenyia les mans de Pandora i el mite no hagués pogut continuar més enllà del viatge d’aquesta dona tan bella que carregava tan poc equipatge. No tindria sentit. Si més no, no el té. L’equipatge, el mal….Plantegem-nos, doncs, sota quins perjudicis van decidir les deïtats de l’Olimp què era el mal, per saber què posar-hi, dins d’aquella maleta…. Perquè no es tractava de preparar un equipatge qualsevol, on tots i cadascun de nosaltres hi fiquem de qualsevol manera el mateix: un raspall de dents, un pijama, mudes i un calçat còmode, la càmera i el seu carregador, no oblidem mai el carregador…! Aquest viatge era diferent. La imaginació porta a nombroses escultures clàssiques que cobren vida, aasegudes sobre els núvols, rumiant què posar-hi , doncs, dins de la maleta. La venjança de Zeus segurament es va retardar bastant, ja que resulta dubtós que es posessin d’acord. Si vosaltres, de sobte, us trobéssiu davant d’aquest viatge, en el que només hi heu de portar el mal com a equipatge, ¿què us emportaríeu? El mite perd el seu sentit totalment. El mal és tan relatiu… Ja ho va dir Hume en la seva ètica, que els valors eren relatius, així com que la moral provenia d’una part irracional. Plató li hagués portat la contrària, tot dient que el bé era un valor absolut, cognosible, i el mal, en conseqüència, també ho hagués sigut. A l’actualitat, però, tots ens decantaríem per la primera opció. El mal no és un problema matemàtic, no es pot resoldre racionalment. Prové de molt més endins que la nostra ment calculadora, és pràcticament inconscient quan ens mostrem afectats d’una determinada manera davant d’un fet. Al mal el defineix un sentiment, i els sentiments són diferents per a cadascun de nosaltres. D’alguna manera podem trobar semblances dins d’una mateixa cultura, ja que som educats de manera determinada i pensem de manera semblant. Però el sentir, el sentir és incontrolable, no és ensenyable, canvia constantment al llarg de la nostra vida i és aquesta mateixa qui el va determinant.
”Mal” és un mot abstracte, i al sentir-lo, al llegir-lo, no hi ha manera de crear una imatge concreta a la nostra ment. Proveu-ho. De segur que dóna més dificultats que no la paraula ”arbre”. Però al final, a través de la sensibilitat i del record, és possible donar-li forma. Tot i així, el mal és plastilina. Si mor algun ésser estimat, la mort és el mal. Si una malaltia ens és diagnosticada, aquella serà el mal. Si ens trenquen el cor, aquell qui l’ha fet a miques serà el mal. Si el conflicte entre dos territoris porta la guerra i la fam els seus habitants, aquest serà el mal. O encara més simple: al final d’un dia desastrós, el mal cobra la forma de tot allò que ens ha ocorregut, i si ha estat un dia feliç, el mal serà allò que l’haguès pogut perjudicar. Al tancar els ulls, el trobem en forma de malson, i al obrir els ulls…. al obrir-los, Zeus veu que és el dia fixat per al viatge sense retorn de Pandora. Que hi encabeix, doncs, dins la maleta? No depèn de la revisió meteorològica, menys per Zeus, déu del tro. Arriba l’hora de donar a la irresistible dona modelada de fang un capsa plena de maldat, de dolor. Però aquella serà la capsa de Pandora, o més ben dit ”la capsa de Zeus”. Ja que la maldat, la creueltat, el dolor…. són sentits de manera diferent pels set mil milions de persones que habitem el planeta. Ja que cadascú de nosaltres té la seva pròpia capsa.
Yolanda Picazo
2n de batxillerat
Les llegendes diuen i diuen, expliquen, pinten i representen el mateix mite d’Afrodita. Però com molt bé diuen, sempre hi ha un dia que tot canvia, doncs avui, el mite d’Afrodita està a punt de ser capgirat.
Gaia ,mare dels Titans, de les Titànides, dels Cíclops, dels Hecatonquirs i esposa d’Urà, creia que la seva vida no podia ser millor. Havia tingut molts i molts fills, havia satisfet al seu marit i no havia de fer esforços, ja que, quan necessitava ajuda, aplaudia dos cops i ja tenia al seu costat algun dels seus fills per fer-li suport. Però, per a Gaia el paradís va durar poc. Una nit, preocupada perquè el seu marit no tornava d’una visita al món dels humans, una d’aquelles visites programades per omplir l’agenda, va sortir a buscar-lo . A l’hora de sortir, va aplaudir, com era el seu costum, i a l’ instant va tenir els seus fills allà mateix; bé, tots no, ràpidament es va adonar que faltava la gran de les Titànides, Febe, la necessitava, era la que havia anat més vegades al món dels vius i sense ella estava perduda. Va deixar els altres fills en un racó envoltats de núvols nous, recent nascuts, i la va anar a buscar. Quan va entrar a la seva’habitació , l’infern va envair el seu paradís: la Titànida hi era, però no sola, Urà també, estaven junts, l’enganyaven !!! Gaia va embogir.
Gaia es va llençar a sobre d’Urà i li va arrencar els genitals per assegurar-se que no ho tornaria a fer mai més. Després, es va treure la vida, però abans va tirar els genitals al món dels vius per a què Urà no els pogués recuperar. Els genitals van caure directament a la mar. A l’instant, la mar va començar a fer unes erupcions mai vistes, onades , remolins…Al cap de vuit dies la mar es va tranquil·litzar i en va sortir una dona preciosa. Aquella màgica sortida de l’aigua no la podran oblidar ni déus, ni semidéus, ni monstres, ni humans, ni ningú. Afrodita (nom de la bella dona) va sortir cavalcant d’una enorme Molla i envoltada de petitíssims Obels. Tot el món va parar per un instant. La MOLLA tenia ales de mosca, cos i cap de llagosta i les potes dels dos animals
, però el més impressionant eren els petits ocellets que l’acompanyaven, els OBELS. La Molla era bonica, impactant, però els Obels eren…màgics: tenien cos d’ocell i ales de libèl·lula, un animals fantàstics, de somni, de vol agradable, expressava tristesa i a la vegada tendresa, i el seu cant era preciós, hipnotitzador.
Envoltaven a Afrodita i piulaven mentre la Molla avançava cap a la sorra; quan Afrodita hi va baixar , la va fer tornar mar endins i els Obels, amb un obrir i tancar d’ulls, van desaparèixer; després, tothom va reaccionar, déus, semidéus, monstres i humans van afanyar-se a buscar a Afrodita per fer-la seva.
Quan la deessa els va veure córrer cap a ella, es va espantar, no entenia què feia tota aquella gent, monstres, déus i semidéus , comportant-se d’aquella manera; al principi es va quedar immòbil, el cervell no pensava, el cos no es movia, la boca no parlava, què estava passant? Al final ,va reaccionar i va cridar a la Molla mentre corria cap a l’aigua. Aquesta va aparèixer i se la va endur mar endins per protegir-la d’aquella ramada.
Afrodita no va tornar a terra ferma i tots els que l’havien anar a buscar, s’hi van quedar amb la seva mirada fixa a l’horitzó, esperant poder tornar a veure aquella bellesa. Mai més hi va sortir el Sol en aquell racó, mai més la mar va estar serena, i aquell nombre infinit d’humans van morir de tristesa.
Diuen que les nits de lluna plena es veuen unes llumetes com unes estrelles molt petites, al voltant de l’aigua, i que la mar és pura nata, dolça i es torna riallera. Diuen que és Afrodita, que hi baixa per fer el seu bany, i que les llumetes són les ales dels Obels que l’acompanyen…
Violeta Casadesús 4t d’ESO B, Llatí
INS Miquel Martí i Pol
El dia 8 de març llençàvem la nostra proposta de tasca col·laborativa sobre monstres mitològics per Sant Jordi i, en arribar el dia 23 d’abril, un total de 48 comentaris i articles complementaris ens fan sentir profundament satisfetes del resultat.
La vena creativa dels clàssics que us moveu en l’entorn aràcnid s’ha desfermat a partir del nostre suggeriment i el tema dels monstres i éssers fantàstics ha donat peu a un seguit de creacions literàries i plàstiques que intentarem glossar en aquest article. No hi faltaran els textos i dibuixos de l’Institut Premià de Mar i l’Isaac Albéniz de Badalona, que habitualment col·laborem al bloc, ni tampoc els de l’Institut de Sant Hilari, participants també imprescindibles del nostre entorn; però, a més, se’ns han afegit les fantàstiques representacions plàstiques del Miquel Martí i Pol de Roda de Ter, ideades inicialment en el seu bloc “Quod sumus“.
Laia Bagà, IPM
Davant d’aquest nombre d’aportacions, el professorat implicat ens hem proposat de fer un article conjunt amb la valoració de la tasca realitzada pel nostre alumnat, que del “No sé com ho faré” i el “No sé m’acut res” ha sabut arribar a l'”Eureka, ja ho tinc!”.
A l’Institut Premià, hi ha hagut una gran participació i s’han convocat premis en tres categories diferents: poesia, prosa i il·lustració. Per facilitat l’accés a les composicions finalistes, s’han aplegat en aquest Google site, que fa goig de visitar. Tots els detalls i més sobre el Sant Jordi d’aquest centre el trobareu al Fil de les clàssiques, en un article publicat per la Margalida del qual val la pena destacar l’esfereidora Equidna que ens ha regalat el pare d’una alumna.
A l’Institut Anton Maria Busquets de Sant Hilari Sacalm, amb la Dolors al capdavant, han continuat el gènere epistolar a què ens tenen acotumats amb les seves Cartes divines per als aràcnids, però ho han enriquit amb d’altres tipus d’escrits i una profusa documentació sobre cada ésser mitològic. Un nou Google site, amb el títol certament suggeridor de Guilleries monstruoses, allotja també totes aquestes creacions. Paga la pena fer-hi un cop d’ull!
Des de l’Institut Miquel Martí i Pol de Roda de Ter, la Rocío Poyato i els seus alumnes ens han ensenyat la diferència entre animals fantàstics i animals mitològics, amb un increïble recull d’imatges i d’altres entrades com la presentació d’aquest original CRYFLY. No sabeu què és? Doncs entreu-hi!
A l’Institut Isaac Albéniz de Badalona han estat els alumnes de primer i segon de batxillerat els que han fet les seves aportacions. De totes elles, la Núria i jo hem seleccionat les que havien assolit correcció formal i les hem publicat en el recull que teniu a continuació, encapçalat per les dues guardonades amb un primer premi ex aequo. Fixeu-vos si ens ha costat decidir-nos, que no ens hem vist en cor de donar un únic guardó i, a més, hem introduït el recull amb un prefaci destacant les virtuts de cada composició. A la portada hi apareix el monstre que ens ha dibuixat l’Anna Carmona, a hores d’ara suposo que tots sabeu quin és, oi?
De tot aquest doll d’imaginació i talent, vessat des de diferents racons de Catalunya en aquest entorn virtual, volem que en sortiu tots enriquits i per això us proposem una tasca col·laborativa a partir de la qual pretenem que us endinseu en les creacions dels altres i comproveu que hi ha mil maneres de recrear, revisitar, reversionar el referent clàssic. Us demanem que entreu en els reculls dels diferents centres, inclòs el vostre, i deixeu un comentari general de la tasca realitzada. A continuació, glosseu més detalladament un text o imatge de cadascun. Com que hi ha creacions per donar i vendre, mireu de no repetir els textos prèviament comentats.
Les professores hem gaudit de cada ratlla de les vostres creacions, espero que vosaltres també ho feu i, sobretot, que hagueu descobert que no cal tenir por dels monstres, perquè amb esforç i ganes, tots podem ser herois per vèncer-los. Labor omnia vincit!
TERESA et aliae magistrae vostrae
Cryfly és un animal fantàstic, el mires i veus un ocell curiós: té un cos de marieta amb ales i potes d’ocell, semblant a una àliga; diuen que aquest animal pot viure durant 150 anys, però després d’aquests 150 anys, Cryfly és capaç de seguir vivint ocupant el cos d’un humà recentment nascut; si l’animal no troba cap nadó, morirà juntament amb una dona embarassada perquè representa que l’ocell havia de ser el seu fill i, a causa d’això, la dona no podrà seguir vivint.
Per aquest motiu és acompanyat per la gran deessa Ceres, en grec Demèter, ja que ella s’encarrega de la fecunditat i l’amor maternal, de manera que sempre li intenta aconseguir un nadó i així evitar qualsevol mort. Però, a més, quan Cryfly encara té vida, pot canviar el pas del temps, pot aturar-lo o avançar-lo; això ho fa amb un cop de bec i així pot controlar el naixement d’un nadó.
Un dels seus mites més famosos està relacionat amb el naixement del tot poderós Zeus:
conten que Cryfly és un dels animals més extraordinaris que existeixen, ja que va tenir un paper fonamental en el naixement de Zeus; es creu que hi va haver una època on les relacions entre els humans i els déus eren molt dolentes. Els humans van deixar de creure en la seva existència. La situació era molt catastròfica i es va crear una baralla entre tots dos bàndols: déus i humans, sobretot amb Cronos i Rea,
just en el moment que Rea estava embarassada. Els humans no els invocaven, no els feien ofrenes i de mica en mica hi van deixar de creure. Davant d’aquest fet, Cronos i Rea havien d’actuar per a que els homes poguessin continuar confiant en ells. La situació va arribar a tal extrem que Cronos i Rea van baixar a la terra, però just en el moment que Cronos feia un discurs des del podium, Rea es va posar de part trencant aigües. Passaven les hores i el part s’anava complicant molt perquè el nadó estava lligat amb el cordill umbilical, el més probable és que Zeus morís. Però just en aquest moment tan difícil, va aparèixer Cryfly, es va ficar a sobre de la panxa de Rea i de cop i volta, Zeus va néixer sense cap problema, l’animal va morir només amb una tancada d’ ulls i amb una gran tranquil·litat. Tots els humans es van quedar sense paraules, ben bocabadats. I així és com els homes van tornar a creure de nou en l’existència dels déus i van aprovar la seva continuïtat, i també Cryfly es va convertir en un animal mitològic.
Montse Royo Serradell, 4t ESO B, Llatí
INS Miquel Martí i Pol
Després dels dos articles sobre la presentació del grup Versos d’ara i de sempre a la Viquilletra i sobre la figura de Nausica, elaborats pel Jordi i la Teresa, la nostra tasca no va acabar i els components del grup vam seguir amb la nostra recerca que ens va conduir fins a Antígona, la protagonista de l’obra homònima escrita per Salvador Espriu.
La nostra segona feina consistia a elaborar una sèrie d’articles per al blog litecat, que pertany a l’assignatura de Literatura catalana del nostre centre, on relacionéssim l’Antígona, el seu autor i les refències clàssiques d’aquesta revisitació del mite de Sòfocles.
Els membres de Versos d’ara i de sempre vam redactar un total de vuit articles, on analitzem elements de l’obra de l’escriptor català com el destí, el poder autoritari, la pietat i la guerra o la veritat.
Però l’article que més relació guarda amb el món romà és el que relaciona la figura d’Antígona i la d’Horàcia. Ambdues són dones que, mogudes per una gran bondat, són capaces de qualsevol cosa per fer allò que creuen que és el millor per a la situació que els ha tocat viure. Horàcia mor a mans del seu germà després de plorar desesperadament la mort del seu promès, un Curiaci enemic de la seva pròpia família, a mans del mateix home que la mata a ella. Després d’això, i per més inri, el seu pare li nega la sepultura al mausoleu familiar. Aquesta tràgica història d’Horàcia té similituds i diferències amb Antígona però, tot i això, mostren la mateixa actitud femenina davant una gran desgràcia. Antígona mor després d’una aferrisada lluita perquè un dels seus germans, Polinices, sigui enterrat amb honor després que el seu altre germà acabés amb la seva vida. Aquest article mostra amb més profunditat els trets que uneixen les dues dones.
Per últim, el vídeo que teniu a continuació és una recapitulació de tots els nostres articles sobre l’obra d’Espriu, l‘Antígona.
[vimeo]http://vimeo.com/39110502[/vimeo]
Anna Pardo Fernàndez, INS Isaac Albèniz, 2.2 Batxillerat
Havent preguntat a l’alumnat sobre quina diferència hi ha entre un animal fantàstic i un animal mitològic, la majoria respon que l’animal mitològic és creat pels déus i enviat als homes com a càstig, per a pertorbar-los… la lluita contra ells reflecteix l’esforç de la humanitat per conservar l’harmonia còsmica. Però també és cert que l’home ha gaudit sempre d’una fèrtil imaginació i ha creat uns éssers fabulosos, dignes de qualsevol mite. Tot i així tothom ha coincidit en què se’ls pot considerar uns monstres i i sobretot uns éssers sobrenaturals.
Els alumnes de 4t d’ESO de l’institut Miquel Martí i Pol de Roda de Ter, han treballat a l’assignatura de “Plàstica” els animals, el dibuix a llapis i com fer les ombres”. Des del primer moment em vaig posar en contacte amb la Rosa Terradelles, la professora, per a veure si podien deixar volar la imaginació dels alumnes, i sense deixar de banda els nostres objectius, poder treballar entre totes dues els animals mitològics, a partir dels seus animals fantàstics. Em va dir que sí i van començar la feina.
Ecce imagines!!!
Ara a partir del que hem estudiat responeu les següents preguntes:
1) Posar nom als seus animals (cada dibuix té un número) i raonar-lo.
2) Identificar els animals mitològics (podeu consultar l’article de TERESA) del segon vídeo i explicar-los breument.
3) No tots els animals mitològics fan referència a la cultura clàssica. A quines altres mitologies pertanyen ?
Rocío
quod sumus
Sabíeu que a Badalona tenim una representació en mosaic de la deessa Diana? I que aquesta era el símbol d’una beguda alcohòlica durant la Primera Guerra Mundial? Doncs sí. L’any 1914, una empresa dirigida per l’Eduard Garriga distribuïa begudes alcohòliques per tota Europa amb la simbologia de la deessa clàssica impresaa en cadascuna de les seves ampolles.
[Fotografia cedida pel senyor Montaner: Badalona Recuerdos]
L’Eduard Garriga era un empresari badaloní que va muntar una fàbrica justament al costat de la fàbrica del Mono, concretament al carrer Maristany 99. També es dedicava a la destribució d’anís. Tot i això, no va tenir la gran rellevància que va tenir el senyor Bosch amb l’empresa Anís del Mono. Aquesta fàbrica, Diana, distribuïa la beguda per tot el continent Europeu durant l’inici de la Primera Guerra mundial. Però tots us preguntareu, ¿què hi té que a veure, la deessa Diana amb Badalona i sobretot amb la beguda alcohòlica? Doncs bé, Diana (Àrtemis) és la deessa de la caça i dels boscos. Se la sol representar amb un arc i les seves màgiques sagetes. Es dedicava a caçar cérvols, l’animal que li fou consagrat. Badalona, com tots sabem, va ser seu d’una gran ciutat romana anomenada Baetulo. El senyor Garriga va voler que tot el món sabés que la nostra ciutat havia estat ocupada per establiment clàssic, en aquest cas el romà. Aquí us insereixo una fotografia del lloc on vaig localitzar el mosaic:
[Fotografía de Jordi Berdún ]
Com què no n’he aconseguit gaire informació, em podríeu ajudar a fer una altra interpretació de la relació que pot haver-hi entre la deessa Diana i una beguda alcohòlica?
Podríeu dir-me en quin lloc es troba concretament? Veureu, però, que és un lloc força peculiar per a una representació d’aquesta mena. Si teniu alguna dificultat, aquí us deixo una petita ajuda.
Jordi Berdún Pérez
INS Isaac Albéniz 2.2
“El sueño de la razón produce monstruos” es pot llegir en aquest aiguafort de Goya, el mateix autor -no ho oblidem- que per donar forma al malson de la guerra acut al mite de “Saturn devorant el seu fill“. Valgui aquest punt de partida per encapçalar una reflexió sobre el paper dels éssers fantàstics i monstruosos -impossibles- en la mitologia clàssica. Quan la raó dorm, efectivament, neixen els monstres, que no són més que les nostres pors, el temor de no poder explicar, interpretar, quantificar, racionalitzar… tot el que ens envolta. El desconegut, l’inexplicable, l’incontrolable, l’inabastable, en definitiva, pren forma, en el pensament anterior al “logos” que la mitologia representa, d’aquests éssers inclassificables i excessius. És clar que, per contrarestar aquests perills que assetgen els humans, va nèixer la figura de l’heroi, l’humà sovint semidiví, l’actuació superlativa del qual proporciona serenor i esperança a la raça mortal.
El motiu pel qual enguany centrem la participació dels clàssics de l’Albéniz en la celebració de San Jordi al nostre centre en els monstres és purament circumstancial: en l’acte que tindrà lloc al teatre de l’institut ens toca posar el nostre granet de sorra després de l’actuació inaugural dels de quart, una versió, de ben segur sui generis, de Puff era un drac màgic. Sens dubte, aquest drac que de petits ens ha fet vessar llàgrimes de tendresa no té gaire a veure amb la temible hidra o la prolífica Equidna, però no podem oblidar que els dracs medievals de debò no n’eren gens de pacífics, que li preguntin al mateix Sant Jordi, si no…
En aquest context, volem demanar-vos que confeccioneu una composició escrita sobre un monstre de la mitologia clàssica. El text pot tenir el format, gènere i estil que desitgeu, però ha de contenir els següents elements:
De monstres, n’hi ha un munt i de tota mena i, per ajudar-vos a moureu’s en aquest món extraordinari, aquí en teniu un llistat que us pot fer de guia. Com és corrent en l’univers mitològic, de cadascun d’aquests personatges en parlen diferents fonts clàssiques i, per tant, en algun moment podreu trobar informacions contradictòries amb el que jo us exposo. M’he limitat a presentar la versió que em sembla més fonamentada.
Com cada any, a l’Albéniz hi haurà un guardó per a la categoria de Clàssiques i enguany el seleccionarem d’entre les recreacions que feu dels monstres clàssics. Tot i això, convido a tot l’univers aràcnid a afegir-se a aquesta iniciativa per poder confeccionar un àlbum col·laboratiu entre tots nosaltres. Fa temps que segueixo les creacions dels lletraferits i lletraferides de Premià, de Sant Hilari, i d’altres centres que compartiu amb nosaltres la passió per les clàssiques en xarxa i podria ser una experiència molt enriquidora. Conjurem les nostres pors més pregones amb el vostre talent! Si és veritat que “qui canta els seus mals espanta”, qui escriu segur que els monstres esvaeix!
TERESA
El grup de Literatura Catalana, juntament amb les alumnes de Grec de segon de Batxillerat, hem fet un treball col·laboratiu sobre Nausica de Joan Maragall. El grup que hem fet el treball som Versos d’ara i de sempre, com en Jordi ja ha explicat al seu article. El resultat de tota la nostra feina el podeu veure en aquest altre article.
La tasca de la Thaïs i meva ha estat treballar la part grega. Hem agafat els fragments que havien triat de Joan Maragall i hem anat buscant l’equivalent a l’edició de l’Odissea de l’editorial Les belles lettres, traduïda al francès per Victor Bérard per a la col·lecció des universités de france, que estava en grec i en francès.
També hem hagut de buscar l’equivalència en una edició en vers de l’Odissea, traducció catalana de Carles Riba, perquè al costat del text en grec, el fes entenedor a tothom. Carles Riba va ser un literat i filòleg clàssic molt important. Li agradava molt escriure sobre temes clàssics i va fer dues versions de l’Odissea, una en vers i una altra en prosa, les dues en català. També va ser qui es va encarregar d’acabar de lligar alguns fragments de la Nausica de Joan Maragall, un cop aquest va morir amb l’obra sense enllestir.
Els fragments en grec els hem afegit per escrit a la grabació i apareixen entre les diferents escenes, juntament amb el text de Carles Riba recitat.
A Literatura catalana vam triar uns versos per representar i la tasca dels de Grec va ser trobar alguns fragments de l’Odissea d’Homer en què es veiés el que representaríem. Va ser dificil trobar alguns fragments, ja que hi havia alguns diàlegs que pronunciaven diferents personatges segons les dues versions. Un exemple és el paper de Nausica, que en el text de Joan Maragall té més importància i és ella la que pronuncia alguns parlaments que a la versió d’Homer recita la reina Areté.
Marina García
Grec i Llatí
2n Batx.
