Tag Archives: Pandora

Pandora

Pandora va ser la primera dona feta per ordre de Zeus com a càstig a Prometeu per haver revelat a la humanitat el secret del foc, segons ens explica la mitologia grega.

D’ aquest mite prové l’expressió ‘ obrir la capsa de Pandora ‘ . En aquesta tradició , Pandora representa la perdició de la humanitat igual que Eva. També solem utilitzar aquesta frase quan volem dir que algun dels actes que realitzem a la vida ens portaran nous mals o noves desgràcies..

La creació de Pandora

La dona va ser modelada de terra i aigua , i una vegada que l’estàtua va estar acabada, els quatre vents li van donar vida. Un cop amb vida, tots els déus de l’ Olimp li van donar els seus millors regals. Afrodita li va donar la bellesa, la gràcia i l’elegància . Hermes li va donar l’astúcia, i una ment i veu entabanadores . Atenea la va vestir i li va ensenyar a ser hàbil amb les mans. Possidó li va posar un collaret de perles per evitar que s’ofegués. Apol·lo li va ensenyar a tocar la lira i a cantar. Zeus li va donar la insensatesa, la picaresca i la vagància . I finalment , Hera li va donar el regal que més tard marcaria tota la seva història : la curiositat.

Així va ser com la primera dona va néixer i va baixar a la terra. El seu nom era Pandora, que significava plena de dons. En marxar a la Terra, Hermes li va lliurar una daurada i tallada àmfora, un regal de Zeus, amb l’única condició que mai hauria de ser oberta. Coberta en vestimentes , Pandora va ser lliurada com a regal a Prometeu, però ell, al veure-la com un potencial perill, la hi va cedir al seu germà Epimeteu, no sense abans advertir-li que podria tractar-se d’un estratagema de Zeus per castigar-los.

Pandora i Epimeteu es van casar i van viure durant molts anys en felicitat, fins que un dia la curiositat lliurada per Hera a Pandora va aconseguir que acabés obrint l’àmfora que mai havia de ser obert, però això ja és una altra història per explicar.

 

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=Q2DoeZ3X2rE[/youtube]

Poema de Pandora

Francisco Álvarez Hidalgo

 Fue mi nacer conspiración divina,
Maléfico castigo, designado
Contra los hombres, por un cielo airado
Que en todo se entremete y determina.

Un estuche labrado en plata fina
Se me dio a mantener siempre cerrado;
Mas mi espíritu estaba dominado
De esa curiosidad que nos fascina.

No pude resistir tanto misterio,
Y al abrirlo, escaparon con estruendo
Todos los males en furiosa danza.

Hice de un Paraíso un cementerio;
Pero vi que en el fondo, sonriendo,
Al menos me quedaba  la esperanza.

-Saps alguna cosa més de Pandora? – Saps quin va ser el conflicte entre Prometeu i Zeus?

Mª Camila Valencia i Iria Rael, Llatí 4t opt.1

La capsa de Pandora

És apassionant, la mitologia grega, aquella en què el pecat es troba en segon terme, on les deïtats són d’allò més humanes. Però ¿què és pecat? Davant d’aquest terme ens aparaeix a la nostra ment, estretament lligada, la paraula ”mal”, ¿què és?

Van escriure un cop els grecs sobre una capsa, una capsa que duia dins l’explicació de com el mal havia arribat al món. Diuen que Zeus volia castigar Prometeu per haver robat foc d’allà dalt, de l’Olimp, i haver-lo lliurat als humans. Així va ser com una dona va ser modelada i dotada amb totes les qualitats possibles per a resultar irresistible davant els ulls de qualsevol home. Pandora, seducció personificada, va ser com enviada juntament amb la capsa que guardava dins totes les coses dolentes, així com també hi va ser inclòs de manera benèvola el seu únic remei: l’esperança. Pandora, embolcall que embellia l’adominable present tornant-lo intrigant, desitjable…

”La curiositat va matar al gat”, diuen. I en aquest cas, segurament més d’un felí va caure mort en obrir-se la capsa i desbordar tot el seu contingut. La curiositat, doncs, va provocar una catàstrofe ¿No és, aleshores, una cosa dolenta? Així doncs, ¿no hauria d’haver estat també tancada dins la capsa? Si hi hagués estat tancada, però, el pany no hagués estat burlat per la força que empenyia les mans de Pandora i el mite no hagués pogut continuar més enllà del viatge d’aquesta dona tan bella que carregava tan poc equipatge. No tindria sentit. Si més no, no el té. L’equipatge, el mal….Plantegem-nos, doncs, sota quins perjudicis van decidir les deïtats de l’Olimp què era el mal, per saber què posar-hi, dins d’aquella maleta…. Perquè no es tractava de preparar un equipatge qualsevol, on tots i cadascun de nosaltres hi fiquem de qualsevol manera el mateix: un raspall de dents, un pijama, mudes i un calçat còmode, la càmera i el seu carregador, no oblidem mai el carregador…! Aquest viatge era diferent. La imaginació porta a nombroses escultures clàssiques que cobren vida, aasegudes sobre els núvols, rumiant què posar-hi , doncs, dins de la maleta. La venjança de Zeus segurament es va retardar bastant, ja que resulta dubtós que es posessin d’acord. Si vosaltres, de sobte, us trobéssiu davant d’aquest viatge, en el que només hi heu de portar el mal com a equipatge, ¿què us emportaríeu? El mite perd el seu sentit totalment. El mal és tan relatiu… Ja ho va dir Hume en la seva ètica, que els valors eren relatius, així com que la moral provenia d’una part irracional. Plató li hagués portat la contrària, tot dient que el bé era un valor absolut, cognosible, i el mal, en conseqüència, també ho hagués sigut. A l’actualitat, però, tots ens decantaríem per la primera opció. El mal no és un problema matemàtic, no es pot resoldre racionalment. Prové de molt més endins que la nostra ment calculadora, és pràcticament inconscient quan ens mostrem afectats d’una determinada manera davant d’un fet. Al mal el defineix un sentiment, i els sentiments són diferents per a cadascun de nosaltres. D’alguna manera podem trobar semblances dins d’una mateixa cultura, ja que som educats de manera determinada i pensem de manera semblant. Però el sentir, el sentir és incontrolable, no és ensenyable, canvia constantment al llarg de la nostra vida i és aquesta mateixa qui el va determinant.

”Mal” és un mot abstracte, i al sentir-lo, al llegir-lo, no hi ha manera de crear una imatge concreta a la nostra ment. Proveu-ho. De segur que dóna més dificultats que no la paraula ”arbre”. Però al final, a través de la sensibilitat i del record, és possible donar-li forma. Tot i així, el mal és plastilina. Si mor algun ésser estimat, la mort és el mal. Si una malaltia ens és diagnosticada, aquella serà el mal. Si ens trenquen el cor, aquell qui l’ha fet a miques serà el mal. Si el conflicte entre dos territoris porta la guerra i la fam els seus habitants, aquest serà el mal. O encara més simple: al final d’un dia desastrós, el mal cobra la forma de tot allò que ens ha ocorregut, i si ha estat un dia feliç, el mal serà allò que l’haguès pogut perjudicar. Al tancar els ulls, el trobem en forma de malson, i al obrir els ulls…. al obrir-los, Zeus veu que és el dia fixat per al viatge sense retorn de Pandora. Que hi encabeix, doncs, dins la maleta? No depèn de la revisió meteorològica, menys per Zeus, déu del tro. Arriba l’hora de donar a la irresistible dona modelada de fang un capsa plena de maldat, de dolor. Però aquella serà la capsa de Pandora, o més ben dit ”la capsa de Zeus”. Ja que la maldat, la creueltat, el dolor…. són sentits de manera diferent pels set mil milions de persones que habitem el planeta. Ja que cadascú de nosaltres té la seva pròpia capsa.

Yolanda Picazo

2n de batxillerat

Pandora, per Carla Domingo

pandora_-_john_william_waterhouse.jpg

Pandora, que significa “tots el dons” o “regals de tots”, va ser la primera dona  sobre la terra, segons la mitologia grega.

Zeus, enfadat perquè Prometeu va robar el foc i l’entregà als homes, va decidir crear la primera dona com a càstig per a aquest. Pandora fou creada per Hefest déu ferrer. La va crear  formosa, bella i li donà vida.

Els altres déus es van encarregar de donar-li els altres dons que li faltaven. Afrodita  li concedí la bellesa eterna i els encants; Atena, li concedí la saviesa  i habilitat; Hermes li concedí el do de la llengua; Apol·lo li regalà una suavíssima veu, tendra i meravellosa. Les tres Gràcies i les Hores es van encarregar de guarnir-la tant amb vestits, joies, com flors.

Així doncs, Pandora tenia tots el dons i estava preparada per baixar a la terra, però primer Zeus li regalà una caixa. En aquesta caixa curiosament s’hi guardaven tots els mals i misèries per al món: l’enveja, el despit  la venjança…

Finalment, Pandora va baixar a la terra on l’esperava Epimeteu. Quan Epimeteu veu Pandora, es commou, queda fascinat amb tanta bellesa, dolçor…  S’acaba sentint orgullós de ser el seu espòs.

Abans de tot, Epimeteu havia fet un jurament al seu germà, Prometeu,  que mai no acceptaria un regal de Zeus. Il·luminat per tanta bellesa, Epimeteu ni ho recordà i acceptà  Pandora.

Pandora, encegada per la curiositat de que podria obtenir aquella caixa, la va obrir. En obrir-la, va deixar anar tots els mals i quan  va voler tancar-la, s’adonà que dins aquella caixa només quedava l’Esperança, l’únic bo entre tots els mals que contenia la caixa, per a confortar a la humanitat de tantes desgràcies. Per tant, a l’home sempre encara li queda l’esperança. D’aquí ve l’expressió “l’esperança és l’últim que es perd”.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=2385XPrtwg4[/youtube]

Carla Domingo Luengo, 1rBatx A, “Grec i Llatí”