Tag Archives: Mitologia

Els fruits de la immortalitat

11 Replies

metamorfoEls fruits de la immortalitat és el treball de recerca de l’Eva Alcázar, una alumna de l’Ins Almatà de Balaguer (La Noguera). Es tracta d’una selecció de fragments de les Metamorfosis d’Ovidi il·lustrats amb obres plàstiques de totes les èpoques, amb un remarcable predomini del Renaixement i del Barroc, justificant així la tesi del propi treball.  Els fruits de la immortalitat  serien totes les obres d’art -ja siguin de literatura, d’arts plàstiques o de música- que al llarg dels segles han inspirat els relats de les Metamorfosis, atorgant-li la immortalitat que el mateix Ovidi va proclamar en els famosos darrers versos del seu propi poema. Aquests fruits, a més, han estat simbolitzats en els fruits o cireres d’arboç, menja dels homes de l’edat d’or (Met. I 103), l’arbre dels quals és símbol d’immortalitat.

L’abadessa Giovanna de Piacenza

4 Replies

 

Parma és una ciutat italiana de la regió de l’Emilia Romagna carregada d’història on es troba un lloc amagat i misteriós que és el que resta del monestir benedictí de San Paolo que fou regentat per l’abadessa Giovanna de Piacenza (1479-1524). Aquesta, el va convertir en un espai de cultura i de política actuant com una gran dama renaixentista tot envoltant-se d’importants literats i erudits de l’època. Per portar a terme aquestes trobades i tenir unes estances dignes del seu càrrec, Giovanna de Piacenza va fer construir unes dependències, decorades per Corregio i Araldi, artistes de prestigi en aquella època. Per la decoració d’aquestes habitacions, l’abadessa va triar una combinació d’episodis bíblics i mitològics. Quins has reconegut?

També hi va incloure una sèrie d’inscripcions que figuraven sobre les portes i llars de foc que ajudaven a reflexionar com, per exemple: 

Pots traduir-les?
Què et sembla que signifiquen i què volen dir en el context d’un convent i d’una època conflictiva?

Coloma Jofre Bonet (professora de clàssiques). IES Apel·les Mestres. L’Hospitalet de Llobregat.
Mercè Otero Vidal (professora jubilada de llatí). IES Santa Eulàlia. L’Hospitalet de Llobregat.

L’Odissea perviu en…

8 Replies

28

CIRCE I ULISSES

Mira l’acàcia en flor, generosa com mai, perfumada,

blanca i innocent, que en el riu s’emmiralla, en l’aigua que passa.

Sé que te’n vas, com el riu, lluny de mi, però veig que tremoles,

saps que aquest sol es perdrà, el manyac de la llum sobre l’herba.

Gira’t i juga amb l’arrel del desig, ascendent com la saba.

Treu-te cadenes, destins, enfarfecs de l’instant que se’t dóna,

menja’t la flor, la que sents agitada pel vent, la que toques,

surt dels camins tan fressats i juguem, oblidant, una estona.

Fica’t al llit, viatger, i navega pel pler del misteri,

gosa conèixer l’amor d’una nit i t’enduus una estrella.

Josep Casadesús (K-100)

Aquest poema és del meu pare, Josep Casadesús, i tracta sobre el mite de Circe i Ulisses. He destacat en color verd tres versos significatius i que donen informació sobre el que va passar entre tots dos. Per una banda en tenim “menja’t la flor“, que fa referència a l’ajut que rep Ulisses de part del déu Hermes, la planta-antídot moly. D’aquesta manera va aconseguir seduir la fetillera i  va fer que els seus companys tornessin a tenir forma humana. Circe els va acollir durant un any , encara que ells pensessin que era només “l’amor d’una nit“. Per l’altra, quan Ulisses es va adonar de l’engany, la va amenaçar  i ella el va enviar a Tirèsies, el vell profeta. Llavors , aquest , a canvi de la seva ofrena, un carner viu, el va indicar el camí que havien de seguir per arribar a casa seva, Ítaca : la constel·lació d’Orió, “(…) i t’enduus una estrella.“

Si vosaltres en trobeu d’altres elements, comenteu-los.

Violeta Casadesús ( 1r Batx. Grec)

INS Miquel Martí i Pol (Roda de Ter)

La nostra ANTÍGONA

10 Replies

Salvador Espriu va escriure la primera versió d’Antígona entre l’1 i el 8 de març de 1939 ( quan feia poc que les tropes franquistes havien desfilat per Barcelona).

Antígona és la història d’una noia que decideix morir per ser fidel a la veu de la consciència. A la seva terra, Tebes, hi ha una guerra produïda per les baralles entre els seus dos germans, Polinices i Etèocles. Els dos germans moren, però el nou rei, Creont, decideix que un d’ells, el considerat com a traïdor, Polinices, sigui devorat pels gossos i voltors, i que condemnarà qui trenqui aquesta llei. Antígona, la germana, enterra el germà vençut i és condemnada a morir tancada en una cova.

A Espanya, durant tres anys, hi havia hagut una guerra que havia enfrontat un mateix poble. Espriu va escriure Antígona precisament per criticar aquest fet i per fer reflexionar a tots els ciutadans com és d’absurda i inútil qualsevol guerra, i més la produïda entre germans.

Són moltes les versions que parlen d’aquesta germana valenta, que s’enfronta a les lleis del rei; una de les més antigues és la de Sòfocles, en la que Espriu es va inspirar.

Els alumnes de 4t d’ESO de llatí n’han fet una representació teatral. Expliqueu el mite, comenteu i reflexioneu si cal seguir les lleis dels homes o les eternes, les de la consciència.
Si voleu veure l’adaptació feta de l’obra d’Espriu, cliqueu aquí. Espero que us pugui servir.


Toni Bautista i Gerard Vallejo
4t d’ESO D i B (Rocío)
INS Miquel Martí i Pol (Roda de Ter)

Clàudia i la deessa Cíbele VI: La Vestal Màxima

2 Replies

Una vestal va venir corrents i em va confirmar el que més temia: Per la ciutat es rumorejava que Clàudia havia estat al llit amb un home. No vaig preocupar-me molt, la veritat, perquè també havia escoltat que s’havia de traslladar l’estàtua de Cíbele fins al port d’Òstia per guanyar la guerra. Pensava que aquest nou rumor i la notícia de l’arribada d’aquesta estàtua faria oblidar a la població la possible traïció de Clàudia a la seva castedat i així, evitar-nos qualsevol problema.

Sculpture in the Atrium of the Vestals - Rome

Estàtua Vestal a l’Atri de les Vestals. Roma. Font: Wikimèdia.org

El que sí que va ser un problema va ser quan va venir corrents la vestal Helena per dir-me que l’estàtua de la deessa Cíbele ja era a les portes del port, però que s’havia quedat encallada al costat de la porta i s’estava enfonsant poc a poc. Si l’estàtua s’enfonsava, els més supersticiosos creurien que ja no es podria guanyar la guerra i, el més preocupant: que la culpable de tot era Clàudia.

Al cap d’uns minuts, vaig veure aparèixer Clàudia. El que volia era que jo l’acompanyés al port en un carro per veure si ella podia fer alguna cosa per a la població. Jo ja sabia que el que volia era desencallar el vaixell o deixar-se la vida intentant-ho, però també sabia que no podria fer res per aturar-la. Des que s’havia fet vestal, de ben petita, Clàudia havia destacat per ser molt tossuda, així que, vam agafar el carro i vam baixar amb molta calma cap al port. Em vaig fixar que hi havia nombroses barquetes plenes de cordes intentant desencallar el vaixell, però com més ho intentaven, més s’enfonsava.

Quan Clàudia va baixar del carro, la van esbroncar i la van omplir d’insults. Ella no en va fer cas i va agafar una corda gruixuda. Es va anar acostant a una de les barquetes que hi havia més a prop de la costa i va dir alguna cosa al barquer. Aquest, amb una cara de “però que m’estàs dient, dona!”, va apropar suficientment la barca a la costa perquè Clàudia pogués pujar-hi i, a continuació, van anar cap al vaixell que semblava que s’enfonsava sense remei. Ella, amb molta calma, va agafar la corda i va lligar una punta a la popa del vaixell. L’altra punta se la va lligar a la cintura. Va començar a estirar i estirar, i va notar que el vaixell semblava cedir als seus intents de treure’l de la sorra. Tothom estava amb el cor encongit. Al cap d’uns 20 minuts, el vaixell estava sa i estalvi. Jo vaig fer un bot d’alegria i quan em vaig adonar, tothom estava aplaudint. Mentalment vaig donar les gràcies a Cíbele per deixar que Clàudia la salvés i així també pogués salvar el seu honor.

Víctor Gallardo

1.2 Batxillerat

Les Harpies i el Mothman en l’actualitat

2 Replies

 

Gravat de 1660 de Matthius Merian

Recentment  em vaig trobar un cas molt fascinant que m’ha portat a preguntar-vos què en penseu:  Les Harpies han existit de veritat o simplement eren invencions dels antics grecs i romans?

Científicament és impossible que aquest éssers alats puguin existir, la raó principal és que aquestes bèsties raptores són meitat dona i meitat au amb urpes ben esmolades. En la mitologia grega hi havia dues històries sobre l’aparició d’aquestes bèsties:

  • Les Harpies (en grec, Ἃρπυιαι), filles de Taumant i de l’oceànida Electra, eren esperits del vent que segrestaven persones. Sovint se les esculpia a les tombes com a raptores d’ànimes.  Acostumen a ser dues: Ael·lo (també dita Nicòtoe) i Ocípete. Tenen un paper cabdal en la llegenda de Fineu en el perible dels argonautes a la recerca del velló d’or. Zetes u Càlais, els Borèades, les van perseguir i van deixar d’empaitar Fineu. També apareixen a la llegenda de Pandàreu.
  • La següent les relaciona amb les Gòrgones, són quatre Harpies, Ael·lo (Huracà), Celeno (Fosca), Ocípete (Ràpida) i Podarge (Pilot).

 

Eneas i els seus companys contra les harpies, de François Perrier

Segons les cròniques de l’Eneida,  llibre que hem hagut de llegir, diuen que vivien a l’illa de les Estròfades, a la part sud de Grècia, en el mar Egeu; però Virgili les situa a l’entrada dels Inferns. En el viatge d’Eneas l’expedició va decidir recalar a una illa que tenia un bon aspecte ja que volien descansar i fer un bon banquet. Segons les cròniques, les Harpies van robar el banquet a l’exèrcit troià, aquest fet provocà la fugida  de tota l’expedició. Celeno diu a Eneas que no tornin a les seves cases fins que no es morin de gana.

Ara és quan l’actualitat es creua amb el passat, l’1 de novembre de 1966 al petit poble de Charleston (EEUU), Richard West va denunciar a la policia que hi havia un ésser de dos o tres metres d’alçada amb ales i d’aspecte humà al sostre de la seva casa també va destacar els seus ulls brillants. Aquest fet es va estendre per tota la regió. El 12 de novembre de 1966 en un poble anomenat Cledentin, a prop de Virgínia, cinc homes estaven preparant un enterrament quan de sobte dels arbres va aparèixer un ésser amb ales i amb aspecte humà que va començar a volar. En cinc anys van haver-hi més de 100 casos com aquest.

Estàtua del Mothman a Charleston

De seguida, l’exèrcit Americà va aparèixer a la regió de Virgínia i va declarar un mes de toc de queda. La casuística era molt extensa i la població començava a estar insegura i a tenir molta por. Les autoritats no van dir res al respecte ja que el fet era inexplicable i científicament impossible. Només trobem la investigació de la periodista Mary Hire, però que no va poder acabar ja que  “homes de negre” la van obligar a no continuar-la. Els homes de negre són el servei secret Americà.

Després del Mothman trobem diferents casos arreu del món però el més proper va ser un a Barcelona. El cas és molt sorprenent ja que va ser a principis dels 90, eren les dues del matí quan de sobte un veí del barri de les Corts es va despertar i va començar a escoltar crits molt desagradables i quan va mirar cap el carrer va veure el mateix ser que a Virgínia. Més veïns van veure aquesta bèstia, el fenomen va durar aproximadament deu minuts, casualment els diaris no van informar del fet ja que intenten amagar aquests fets paranormals.

Us preguntareu , en què s’assemblen les Harpies i el Mothman?

Les Harpies i el Mothman tenen aspecte humà i són criatures molt espantoses, tenen unes ales molt grans d’uns 3 metres i emeten crits molt peculiars. Està clar que tenen un aspecte molt similar i fins i tot podem dir que són el mateix tipus de criatura. També es diu que les Harpies i el Mothman són criatures que donen mals auguris i solen donar mala sort.

Llavors podem dir que  els antics no es van inventar aquestes criatures alades?

Científicament és impossible la seva existència, però si donem per descomptat que poden ser criatures no descobertes encara podria ser veritat. Crec que és una història digna de ser recordada i trobo que és molt curiós com uns escriptors de fa molts segles ja en parlaven.

Creieu  que les Harpies existeixen? I el Mothman?

Creieu que els antics autors explicaven la veritat o només narraven històries folklòriques?

Per què encara d’una dona dolenta en diem una harpia?

Per què aquesta àguila es diu harpia?


 

Iván Zapico Fernández

2n Batx. Llatí

Clàudia i la deessa Cíbele V: El mariner

4 Replies

Era de matí, la tripulació ens acabàvem de despertar i estàvem començant a preparar-nos. Feia un dia preciós, les aigües del riu estaven molt tranquil·les i cristal·lines. Portàvem tot el matí navegant en direcció a Roma. Quan hi estàvem arribant, en passar per un congost, vaig escoltar un gran cop i, de sobte, el vaixell es va clavar en sec. El vaixell no es podia moure, ens havíem quedat embarrancats. Això no podia estar passant, el vaixell que transportava l’estàtua de la deessa Cíbele s’havia quedat atrapat a les portes de Roma. Això havia de significar alguna cosa, ja que la nostra missió era sagrada. L’oracle de la ciutat havia anunciat el que s’havia de fer perquè els romans guanyessin la guerra contra els cartaginesos, la imatge de la deessa Cíbele havia d’arribar a Roma. Ara tocava aconseguir de qualsevol manera que el vaixell tornés a moure’s, però no hi havia manera de fer-ho. El capità va intentar fer avançar la nau, però no funcionava.

Marciana Alta - Modell römisches Transportschiff 1
Vaixell Marciana Alta, Museu d’Elba (2007) Font: Wikimedia.org

Un munt de xalupes lligades a la nau, empenyent amb totes les seves forces, però res, no hi havia manera de desembarrancar la nau. Després de tants intents sense resultat, la gent es comencà a desesperar. A Roma totes les mirades anaven dirigides cap a la vestal Clàudia. Corrien rumors que ella havia trencat el seu vot de castedat i per això la imatge de la deessa Cíbele no volia entrar a Roma. Clàudia es va declarar innocent davant la Vestal maxima i va sortir camí cap a la nau. Al cap de mitja hora, la Clàudia va arribar al costat del vaixell atrapat, va cridar una xalupa, va pujar-hi i va manar que la portessin al costat del vaixell. En arribar al costat, la Clàudia va cridar un mariner. El meu capità em va cridar i em va enviar a veure quina cosa volia la noia. La Clàudia, sobre la xalupa, es va descordar el cinturó i em va demanar que el lligués a la nau. Mentre jo lligava el cinturó al vaixell, la xalupa marxava cap a terra amb la Clàudia. Vaig intentar lligar el cinturó a la barana de proa, però en veure que no resistiria, vaig decidir lligar-la a una maroma gruixuda de popa. Una cop el meu capità havia assegurat el nus del cinturó, Clàudia, que estava a terra, va agafar el cinturó per l’extrem, se’l va passar per sobre de l’espatlla i es va disposar a arrossegar el vaixell. Tothom la va prendre per boja, però quan va començar a tirar, la nau es va començar a avançar al compàs dels seus passos. La gent es va quedar bocabadada i, en veure que la nau s’alliberava, van esclatar a cridar d’admiració.
Clàudia va començar a plorar i donava gràcies a la deessa Cíbele tot dient que potser la divinitat havia embarrancat el vaixell perquè ella pogués demostrar la seva innocència.

Daniel Martín
1r Batxillerat

 

Atena impertèrrita

14 Replies

 

Allà reposes serena i impassible, fent gala de

de les teves victòries tu, que vas abatre el violent

Ares. Tu, que vares portar al triomf a

milers de combatents grecs.

 

La intel·ligència és la teva força, i en

la teva resplendent ègida resta el cap de

la monstruosa Medusa, marca de la

teva virulenta crueltat.

 

Diga’m llavors, oh deessa d’ulls

glaucs, teixidora de bells tapissos,

que naixeres del cap de Zeus,

per què som tan dèbils els mortals?

 

Ni tan sols l’irrefrenable temps

pot fer malbé el nítid marbre

que tens com a pell impertèrrita.

Aliada teva és la immortalitat.

 

Sara Bernad

 

David & Sara Bernad

Grec i Llatí Segon de batxillerat

 

Clàudia i la deessa Cíbele IV: L’estàtua

3 Replies

Fuente de Cibeles - 05Estàtua de Cíbele a Madrid Font: wikimedia.org

A la ciutat de Roma el sol s’està amagant i aviat es farà de nit, mentrestant els romans cobreixen l’estàtua que dóna forma al meu cos amb llençols. Suposo que ho fan per protegir-me de qualsevol contacte amb l’exterior que em pugui fer malbé, ja que el dia de demà al meu cos li espera un llarg i intens trajecte.

El meu descans d’aquesta nit m’ha permès percebre que a la ciutat hi ha especulacions sobre la castedat de la vestal Clàudia. S’especula que aquesta té un amant romà i que és molt possible que això l’hagi portat a trair la seva promesa de ser casta.

M’agradaria pensar que això no és cert ja que això pot ocasionar a la vestal un seriós problema del qual la paraula no li serviria de defensa davant els jurídics ulls de la gent.

Més tard, quan ja es pot apreciar alguns raigs de llum del sol, escolto tant brogit entre la multitud de la població com tensió. Puc imaginar que la tensió deu venir donada per la importància que representa un acte com aquest per als romans.

Avui el meu dur cos haurà de ser transportat fins el port d’Òstia per arribar al meu destí, Cartago.

I no pot tenir lloc cap error, tot ha de succeir amb plena exactitud. Qualsevol fet que no estigui planificat podria acabar en tragèdia i tot hauria de ser refet i res de l’esforç produït fins ara haurà  estat útil.

L’Oracle ha desitjat que l’estàtua del meu cos, cos de la deessa Cíbele sigui traslladat fins a Cartago travessant territoris secs com també molls, port d’Òstia, sense fer-me malbé i així ha de succeir.

Damunt la ciutat s’ha situat el sol il·luminant tots els racons de la ciutat romana. Allà hi ha els expectants romans esperant la meva arribada. Sense adonar-me soc enmig del carrer transportada per homes i vestals que arrosseguen el meu cos amb molt d’esforç.

De sobte puc sentir com enmig del riu camí del port d’Òstia  la vestal Clàudia se sent molt incòmoda davant els ulls de la gentada que se li claven a sobre.

El meu cos ha quedat encallat enmig del riu camí al port d’Òstia, això no era el planificat per cap poder diví ni per ells, els ciutadans. Això fa que es busqui un responsable, el qual ha fet que el manifest i desig de l’Oracle no s’hagi produït satisfactòriament.

Aquest acusat és la vestal Clàudia, o millor dit, el seu trencament de la castedat, qual cosa ha provocat, a ulls dels romans que jo, l’estàtua, quedi encallada.

La vestal Clàudia es deixa mostrar molt nerviosa ja que sap que la paraula no li serveix de defensa i que el pas del temps juga en contra seva.

Passa la nit i el meu cos continua aquí, al mateix lloc on havia quedat encallat aquest migdia. No tinc fred ni calor, només sento com les onades xoquen contra  la pedra que em forma i no puc dormir pensant si aquest és el meu destí o si la vestal Clàudia estarà pensant cap solució per portar-me fins Roma.

Poc a poc va sortint el sol i la vestal Clàudia li demana a la vestal Màxima que l’ajudi a arrossegar-me. Veig com la vestal Clàudia, amb l’ajuda del mariner, agafa el cinturó i se’l cenyeix a la seva petita cintura.

La sacerdotessa comença a caminar i jo segueixo el seu pas. Els romans queden encantats davant els fets que els seus ulls estan apreciant. Finalment, aconsegueixo arribar al meu destí i els romans callen, sabent que les seves acusacions davant la vestal Clàudia i la seva castedat no eren certes.

Ja sabia jo que la meva idea d’encallar-me faria que la vestal Clàudia decidís arrossegar-me i així poder demostrar al seva innocència.

Judith Consentino

1r Batxillerat