Tag Archives: Llatí

Referents clàssics: Els Jocs de la Fam

Els jocs de la fam és una distòpia que arrossega diferents referents clàssics com els que us mostraré avui.

Partim d’una trilogia literària, aquest terme prové del grec: tres-logos (tres discursos) i fa referencia a les tres tragèdies que es van presentar a un concurs per cada un dels autors que competien per aconseguir el premi en els certàmens que se celebraven en les festes en honor a Dionís. Altres trilogies (en el cinema i la literatura) com aquesta són: Matrix, Shrek o Divergent.

Aquí us deixo una ressenya del canal de Youtube “El Mon en un Mot” on parlem dels Jocs de la fam!

 [youtube width=”550″ height=”450″]https://www.youtube.com/watch?v=14qu1ftaD9o[/youtube]

Argument

Els jocs de la fam es desenvolupa en un país anomenat Panem, el que és en realitat una civilització postapocalíptica situada en el que abans era Amèrica del Nord. El territori es comprèn del Capitoli, que és la central del país, i tretze estats que estan sota el seu control, els quals són anomenats districtes. Fa prop de 100 anys, el Districte 13 va iniciar una rebel·lió davant El Capitoli, on es van perdre una enorme quantitat de vides, a més de la destrucció total d’aquest districte. Com a càstig per evitar altres futurs aixecaments, El Capitoli va crear un esdeveniment anomenat «Els Jocs de la Fam», on anualment els dotze districtes sobrants han d’enviar dos tributs, un noi i una noia amb edats entre els dotze i els divuit perquè lluitessin a mort en una sorra fins que només quedés un, mentre tot Panem els observa a través de televisió.

Més referents:

  1. L’autora reconeix a la Katniss Everdeen (la protagonista) com una espècie de Teseu futurista, ja que Teseu es presenta voluntari com a tribut per alimentar al monstre minotaure que està tancat a un laberint. La Katniss es presenta voluntària com a tribut per poder salvar a la seva germana petita. Teseu necessita l’ajuda d’Ariadna per vèncer el minotaure i després l’abandona quan tornen a Atenes. El mateix passa amb en Peeta i la Katniss.
  2. Els gladiadors eren combatents dels jocs a l’antiga Roma. Aquests eren entrenats i patrocinats i solien combatre en un amfiteatre on la seva fossa es deia Arena. Els tributs dels jocs de la fam són entrenats durant una sèrie de dies i necessiten patrocinadors per poder sobreviure a l’Arena, que era un lloc on combatien els vint-i-quatre tributs.
  3.  També es compara a Katniss amb Espàrtac perquè ella mou una revolució contra El Capitoli com Espàrtac va fer una revolució contra la Revolució romana.
  4. El nom de Panem prové de l’expressió “Panem et Circenses” que significa pa i circ. És la pràctica que fan servir per mantenir tranquil·la la població, ocultar fets i prevenir als districtes amb aliments i entreteniments de baixa qualitat.
  5. La cornucòpia. És un símbol de prosperitat i afluència del segle V a.C. que significa “les banyes de l’abundància”. La llegenda de la cornucòpia prové de la llegenda mitològica de la cornucòpia. Als jocs de la fam aquesta està plena d’armes, materials, envasos, aigua, menjar i altres coses per poder sobreviure.
  6. Els noms d’alguns personatges són persones reals del món romà. Per exemple Sèneca, Cinna, Plutarc, Cèsar, Flavius, Octàvia, Lavinia…

Aquests són alguns dels referents clàssics que he pogut trobar tant en el llibre com en la pel·lícula. Us heu llegit el llibre o heu vist la pel·lícula? Us ha agradat? Podríeu explicar la llegenda de la Cornucòpia? Trobeu algun referent clàssic més?

A Aracne fila i fila hi podeu trobar un altre article sobre referents dels Jocs de la Fam. 

Abril Ramos i Aran
1r Batxillerat Grec i Llatí

Etimologia i medicina: ἰατρός, -οῦ (ὁ)

Ja arriba la Setmana de la Ciència i la meva tasca es parlar-vos de l’etimologia de la paraula ἰατρός, -οῦ (ὁ). Podem dir que aquesta paraula és masculina, ja que com es pot observar en el seu enunciat, l’article és ὁ. Aquest substantiu de la segona declinació significa metge. D’aquesta paraula prové el prefix iatro-, com per exemple:

  • iatrofòbia: que està formada per ἰατρός “metge”+ φόβος “por”.

Ι tambéen prové el sufix -iatria, com per exemple:

  • pediatria: que està formada per παῖς, παιδός “nen” +  ἰατρός  “metge”.

Us mostraré paraules de diferents llengües que provenen d’aquest mot i el seu significat, que té a veure amb la paraula protagonista d’aquest article.

Castellà Pediatría Psiquiatría
Català Pedriatria Psiquiatria
Francès Pédiatrie Psychiatrie
Anglès Pediatrics Psychiatry
Alemany Pädiatrie Psychiatrie
Portuguès Pediatria Psiquiatria

Aquestes són dues paraules que suposo que coneixem tots, però per si de cas, explicaré que signifiquen (segons el DIEC):

  • pediatria: Branca de la medicina que estudia el creixement i les malalties dels infants.
  • psiquiatria: És la ciència que estudia i tracta els desordres i les malalties mentals.

Per últim, us deixaré un muntatge fotogràfic amb altres exemples que contenen aquest prefix i sufix, que donen a la paraula un significat relacionat amb la seva etimologia: metge.

-Coneixes una altra paraula que tingui aquest prefix o sufix?

-Ara que tenim recent el tema després de l’excursió a Empúries, us proposo que relacioneu una de les imatges que veureu en el vídeo amb l’explicació que vam donar la meva companya i jo sobre Asclepi. A més a més, veureu un petit text en llatí a sota d’aquesta, ¿us veieu amb cor de traduir-lo?

-Podríeu relacionar alguns dels mots del muntatge fotogràfic amb unes de les etimologies sonores que van fer les meves companyes l’any passat?

Χαίρετε!

Andrea Muñoz Rodríguez

2.2

Emporiae MMXIV A.D: Gestió turística d’Empòrion

Salvete!

Fa quatre setmanes, el dia 7 d’octubre, els alumnes de 4t i Batxillerat de les matèries de Clàssiques de l’institut Isaac Albéniz vam fer, com a sortida didàctica, una visita a les ruïnes d’Empúries.

A la meva classe de Grec cadascun tenia una tasca diferent per al bloc i la meva va ser totalment diferent a les altres. Com que jo vull dedicar-me al turisme, la Teresa em va encomanar que fes un article sobre la gestió turística d’Empúries, exactament de les seves ruïnes romanes i gregues. Durant la sortida, a més de fixar-me en el jaciment arqueològic o el que hi havia a dintre del museu, vaig observar tot l’exterior, és a dir, com s’havien organitzat turísticament de cara a la gent que vingués a veure-ho i també per als turistes. M’ho vaig mirar tot amb ull crític.

Com que la majoria de nosaltres mai havíem visitat el jaciment, vam contractar un guia, però no un de qualsevol, no. Aquest guia era molt especial, ja que era un romà anomenat Luci, propietari d’una de les domus de la ciutat romana que havia decidit aixecar-se de la seva tomba per fer-nos una visita guiada. Bé, encara que, per als més escèptics, l’home que va reencarnar aquest personatge era un arqueòleg que ens va fer la visita dramatitzada, inclosa, és clar, la vestimenta.

Foto del Luci, mostrar-nos la seva domus. Feta per Amar Astudillo.

El nostre guia ens va anar mostrant el jaciment, comentant i ensenyant-nos cada cosa amb una certa teatralització i algun toc d’humor. En general, aquesta peculiar visita guiada va ser molt divertida i molt original. Aconsegueix que la història sigui un tema molt interessant, per als que la consideren avorrida, i també entretinguda. Crec que és una manera atractiva de guiar els visitants, perquè a part de mostrar el jaciment com si hagués viscut allà mateix, també es presenta una mena d’hipòtesi de com es comportaven les persones d’aquella època, encara que sigui fictici. També, aquesta manera de fer la visita fa que els propis visitants o turistes no s’avorreixin i posin més ganes d’escoltar.

En informar-me’n a la web del museu, vaig trobar els tipus de visites que ofereixen:

  • Com ja heu vist, la visita teatralitzada. Una visita per a tota la família. Aquestes visites es fan en català. Però fa poc, aquest estiu passat, van començar a fer aquestes visites en castellà, francès, anglès, rus i italià. Si hi esteu interessats, visiteu aquest enllaç, on hi ha tota l’informació d’aquestes visites romanes.
  • Un altre tipus de visita seria la que tothom coneix, amb un guia de l’actualitat. Aquestes visites es fan en dos idiomes, en funció del grup. Per preus i horaris aneu aquí. El preu de la visita guiada i el de la teatralitzada no entren en el preu de l’entrada.
  • I si aneu una mica justos econòmicament, també ofereixen visites sense guia. Però, encara que sigui una visita sense guia o romà, també té diverses ofertes; tant per gaudir del jaciment, com per gaudir d’Empúries i la seva costa. Si voleu informar-vos sobre tarifes, horaris o transport visiteu aquest enllaç.

El museu, a més a més, té una oferta per als grups escolars de tota mena. En aquesta oferta entren les visites didàctiques guiades, les visites teatralitzades i per als grups més jovenets, tallers didàctics. Com en les anteriors, també us deixo dos enllaços si voleu fer-hi un cop d’ull: visites didàctiques i tallers didàctics.

Deixant a banda les visites, volia fer una valoració sobre la retolació i informació del jaciment.

A cada resta arqueològica hi ha, òbviament, un rètol on informa sobre el que mostra i quina funció tenia. No me’ls vaig llegir tots, ja que n’hi havia moltíssims, però sí que hi me’n vaig mirar uns quants per sobre. Estaven tots molt ben redactats, amb els noms llatins corresponents i l’explicació del que es mostrava. L’idioma que vaig trobar a faltar en els rètols va ser l’anglès, ja que estaven només escrits en català i castellà. Però encara que no estiguessin escrits també en anglès, abans de fer la visita a les ruïnes, el visitant rep un tríptic informatiu on primer et mostren la història de les dues ciutats, un petit resum del que pots trobar en la ciutat romana i grega, on hi ha tot el que posa en els rètols però resumit en dues frases, un mapa general de les ruïnes per poder situar-te i també, darrere del tríptic, els horaris, llocs pròxims d’interès i un petit mapa de la ubicació Empúries. Aquest tríptic també l’ofereixen en altres idiomes, com l’anglès, castellà, francès, italià i fins i tot en grec. Crec que és una eina molt útil, ja que molta gent té tendència a no llegir el que posa en els rètols i amb prou feines sap alguna cosa sobre les ruïnes i la seva història. Sobretot es una cosa molt útil per als turistes.

Fotografia de l’amfiteatre amb el seu rètol corresponent. Feta per Amar Astudillo.

Després de fer la visita a les dues ciutats, vam anar a visitar el museu. Allà és on guarden algunes restes que van trobar al jaciment. Per exemple, s’hi troba l’original estàtua d’Asclepi, ja que fora del museu n’hi ha una còpia.

Fotografia del museu des de fora. Feta per Amar Astudillo

Quan hi vaig entrar, em va semblar una mica petit per ser un museu. És a dir, no fa falta un gran espai, perquè de restes no n’havien trobat prou com per fer un gran museu, però crec que hauria de ser un espai mes ampli, perquè la gent pugui passar sense topar uns amb els altres. De vegades hi ha grups grans de gent i es fa difícil poder gaudir del museu sense topar amb algú. Malgrat les dificultats d’espai, l’organització i distribució em va semblar magnifica. En entrar, a mà dreta, hi ha la recepció i a l’esquerra un lloc especialment dedicat a Asclepi, on se situa l’estàtua original i les restes que se n’havien trobat. És una bona distribució, ja que primer es pot mirar la sala d’Asclepi i després la resta del museu, o a l’inrevés. La recepció també és una cosa que he trobat petita. Només es tracta d’un taulell, ni gran ni petit, amb la recepcionista i res més. Jo crec que la recepció hauria de ser un espai bastant gran- però que no ocupi mig museu, és clar, amb un taulell més gran.

Fotografia del museu des de dintre. Feta per Amar Astudillo.

A la botiga del museu ofereixen documentació didàctica que serveix de guia, per exemple, de la història de les excavacions i de les ciutats gregues i romanes. N’hi ha de diferents tipus, on s’enfoquen en diverses coses i escrits en diversos idiomes.

  • La primera es una petita Fotoguia. Una petita guia d’unes quaranta-vuit pàgines que presenta fotografies de les ruïnes d’Empúries, ordenadament, i on també es llegeix una mica d’informació, tot i que són les fotografies el que hi abunda. Comença amb la història d’Emporiae, junt amb fotografies, que després passarà a les excavacions, per continuar amb la presentació i explicació de la ciutat romana i grega i el museu, amb alguns detalls sobre les dues ciutats. A mi em sembla una guia molt pràctica i fàcil d’entendre. Explica la informació justa i necessària, i no se’n va per les branques. Les fotografies són molt atractives.
  • Després hi ha una guia mes extensa que l’anterior on hi ha també fotografies, però el que més abunda és el text. Més gruixuda que la Fotoguia, té unes cent disset pàgines que expliquen resumidament la història de tot el jaciment: des de la topografia de la ciutat fins a l’Empúries moderna, incloent-hi, és clar, les històries de la ciutat romana i grega, el municipium Emporiae i l’Empúries medieval, entre altres. És un document molt pràctic per als qui vulguin saber més sobre tot el jaciment i no hagin tingut prou amb la Fotoguia.
  • Hi ha una altra guia semblant a l’anterior, més gran però no tan gruixuda. És una guia didàctica, d’unes quaranta-tres pàgines, que primer recomana els objectius de la visita per als alumnes de primària i secundària, després exposa les dades generals (situació i accés, marc històric, itinerari…) i els recursos per preparar la visita (textos, propostes per fer abans de la visita, bibliografia…) i per últim, la informació pràctica (visites, tallers…). Aquesta guia se centra més en l’exterior de totes les ruïnes, és a dir, tot el recomanable per gaudir la teva visita al jaciment.
  • Per últim hi ha un DVD quemostra tot el que les guies anteriors posen per escrit, però encara més resumit. El déu Asclepi, en grec, o Esculapi, en llatí, déu de la medicina, relata la fundació de la ciutat grega d’Empòrion, el desenvolupament de la cultura ibèrica i l’inici de la romanització que desembocarà en la creació de la ciutat romana Emporiae. És una eina molt pràctica per a qui no li agradi gaire llegir.Ens el van mostrar a classe abans de l’excursió i va ser de molta ajuda per entendre millor la visita al jaciment. La durada del vídeo és d’uns vint-i-dos minuts.
  • Finalment, hi ha un gran llibre/guia sobre Asclepi, o Esculapi. Fora, en el jaciment, hi ha l’estàtua d’aquest déu, però només és una còpia. Dintre del museu hi ha l’estàtua original, que és més gran. Aquest llibre, d’unes dues-centes pàgines, explica la cultura i arqueologia a l’inici de l’excavació, les troballes escultòriques, els braços del déu i els peus de la deessa (restes que s’havien trobat), els dubtes sobre la identitat del déu (si l’estàtua era d’Asclepi o Serapis), Empòrion i la seva connexió amb Delos i Alexandria, i el procés de conservació-restauració de l’Esculapi. Llibre molt pràctic per qui estigui interessat en la troballa de l’estàtua i en general, en la història.

Anteriorment, als enllaços de les visites ja us haureu pogut fixar que el museu té una pàgina web que, en general, és del Museu d’Arqueologia de Catalunya, és a dir, recull la informació de les diverses seus de Catalunya on s’han trobat restes arqueològiques. La nostra, per ara, és la seu d’Empúries. A la pàgina d’inici apareixen activitats d’interès o novetats i al menú lateral de l’esquerra hi ha diferents enllaços, com la informació per a la visita, jaciment i museu, exposicions, activitats, ofertes, entre altres. La pàgina web està molt ben configurada i estructurada. Trobes tota la informació necessària sobre qualsevol tema (visites, rutes, l’agenda…) i si estàs interessat en altres seus, també hi pots fer un cop d’ull.

Un cop haguérem finalitzat la visita al museu i al jaciment, va ser l’hora de dinar. Dintre de les ruïnes ofereixen un servei de bar i cafeteria. És un lloc petit i semblant als xiringuitos de la platja. No m’hi vaig acostar gaire, ja que sincerament no em va semblar un lloc molt atractiu, però crec que oferirien coses per menjar com, per exemple, un entrepà. Ara bé, si voleu alguna cosa més seriosa, haureu de sortir del jaciment i anar, per exemple, a Sant Martí d’Empúries, on se situa un petit poble medieval on hi ha servei de restauració, o a algun lloc a prop de les ruïnes, a la costa, que ofereixi aquest servei.

L’aparcament també em va semblar un espai poc atractiu i petit. En general, hi havia espai perquè els autocars pugessin aparcar, però no el suficient perquè els vehicles privats poguessin fer-ho. Perquè un cop que no hi havia espai a l’aparcament, havien d’aparcar al voltant de una de les restes arqueològiques, i em semblava una mica lleig. Però crec que tot és qüestió d’espai i res més.

Vista general de l’estàtua d’Asclepi, part de les ruïnes i l’aparcament. Feta per Amar Astudillo.

Per cloure l’article volia fer alguns suggeriments i/o propostes per millorar la gestió turística del jaciment. Encara que, en general, la gestió és fantàstica, sempre es pot millorar alguna cosa.

  • L’aparcament podia ser un lloc més ampli, perquè autocars i automòbils particulars puguin aparcar juntament, i no al voltant del jaciment.
  • El petit lloc de ‘restauració’ que té el jaciment hauría de ser un lloc més digne. Encara que fora de les ruïnes hi hagi restaurants, crec que guanyarien encara més amb un lloc ben atractiu per menjar.
  • El museu crec que hauría de ser més ampli, perquè la gente tingui suficient espai per veure totes les restes. I la recepció, com he dit molt abans, amb un taulell més gran.
  • Alguns rètols caldria redactar-los també en anglès.

I vosaltres, heu anat alguna vegada a les ruïnes d’Empúries? Si es així, com us va semblar la visita? Us va agradar? Creus que hi ha alguna cosa que es pugui millorar?

Marina Ruiz. Grec i Llatí 1er Batx.

De itinere. Roma en el limes: una ruta pel Rin, II

Després d’haver fet la nostra ruta per França (Roma en el limes: una ruta pel Rin, I), vam endinsar-nos en terres belgues. Hi vam visitar ciutats tan boniques com Brussel·les, Bruges i Gant. Tot seguit, vam fer cap als Països Baixos. Allà vam conèixer la Via Belgia, que avui és més aviat un recorregut pseudohistòric. Passa pel centre del país i el travessa d’oest a est. Possiblement es tractava d’una via menor, que seguia el riu Rin. De totes les ciutats que vam visitar en aquest territori, aquestes dues van cridar-me l’atenció:

Utrecht: Aquesta ciutat holandesa era un “castrum” romà, que seguia el límit del Rin, riu que marcava la frontera de l’Imperi Romà a l’Europa Occidental i que avui continua marcant la frontera entre França i Alemanya; arreu de la ciutat s’hi pot veure unes plaques metàl·liques que repassen els confins de l’imperi a Europa i que estan adornades amb uns brolladors d’aigua pulveritzada per captar l’atenció dels vianants.

Pau i Laura Molar damunt de les plaques metàl·liques d’Utrecht que senyalen els límits de l’imperi romà [Foto: Joan Molar]

Nimega: Ja ens acostàvem a la frontera alemanya i vam visitar un lloc estratègic: la ciutat de Nimega, encara dins dels Països Baixos. El seu nom original romà és Ulpia Noviomagus Batavorum. Va ser una plaça molt disputada en la segona guerra mundial (el general Patton la va travessar sobre un pont per girar cap a Colònia i entrar a Alemanya): la seva ubicació a les vores del Rin, constantment solcat per vaixells robustos plens de mercaderies, convertia el lloc en un punt desitjat per les tropes aliades i defensat per les alemanyes. Fou per aquesta raó que els ponts sobre el Rin van ser volats a l’altura de Nimega, i només en va quedar un: per ell, justament, van passar les forces comandades pel general Patton després d’una duríssima batalla, ja que Hitler volia evitar a tota costa que la guerra es dugués a terme en sòl alemany. Però la història de Nimega no es limita als episodis de la segona guerra mundial. S’hi conserva un bonic casc medieval, amb ajuntament i amb les portes d’entrada a la vila. Precisament en una d’elles s’hi pot llegir una màxima, en llatí, que vol conscienciar tothom qui entri a la vila sobre el valor de la concòrdia: “Concordia res parvae crescunt; discordia maximae dilabuntur”.

 Inscripció a la porta d’entrada a la ciutat de Nimega [Foto: Joan Molar]

Anàlisi gramatical:

-Concordia: és un substantiu, ablatiu singular femení de la 1a declinació. És un SN amb funció de CC.

-res: és un substantiu, nominatiu plural femení de la 5a declinació (res-ei: temes en e). És un SN amb la funció de subjecte de crescunt;

-parvae: és un adjectiu, nominatiu plural femení de la 1a declinació (parva-ae). És un  sintagma adjectival que fa la funció de CN de res;

-crescunt: 3a persona del plural del verb “cresco” (3a conjugació). És el nucli del SV que fa la funció de predicat de la primera oració;

-discordia: és un substantiu, ablatiu singular femení de la 1a declinació. És un SN amb funció de complement circumstancial del verb en veu passiva dilabuntur;

-maximae: és un substantiu, nominatiu plural femení de la 1a declinació. És un sintagma adjectival amb funció de CN (res, que, en aquesta segona oració s’ha elidit);

-dilabuntur: És la 3a persona del plural del present passiu del verb “dilabor” (3a conjugació). És el nucli del SV que té la funció de predicat de la segona oració.

La segona oració té una estructura paral·lela a la primera (paral·lelisme sintàctic) i és oposada a ella en el significat. Fixeu-vos en el joc de prefixos con- dis- (de sentit contrari) que acompanyen el lexema –cordia (cors-cordis, 3a declinació, neutre: cor). Això ja revela l’antítesi, que continua amb els verbs crescunt dilabuntur; i també amb els adjectius parvae maximae.

TraduccióLes coses petites prosperen amb la concòrdia; les coses grans s’esvaeixen amb la discòrdia. 

Sembla que el consell de la inscripció no va servir de gaire, ja que la zona ha estat cobejada sovint (Napoleó, Hitler), per la seva riquesa i pel seu caràcter de frontera.

Trèveris: Ja som en territori alemany; visitem la capella de Carlemany a Aquisgrà i, després, passem a Trèveris. El seu nom original és Augusta Treverorum. Quan vam arribar, ens vam dirigir a la Porta Nigra (negra del temps i de les bombes de la 2a Guerra Mundial), orientada cap al nord-oest, és a dir, cap al riu Mosel·la, que passa per aquesta ciutat.

Porta Nigra, a l’entrada de la ciutat alemanya de Trèveris [Foto: Joan Molar]

Després, passejant en direcció sud, vam trobar la basílica de Constantí i, encara més enllà, les termes de l’emperador del mateix nom. Ens van recordar les termes que també hi ha a Arle,  Arelate en l’original cèltic. Les de Trèveris daten de l’any 310 dC i van ser construïdes durant el regnat de Constantí. Per les restes que ens n’han quedat, intuïm que les termes tenien una gran dimensió. El que se n’ha conservat són els murs i la cúpula del caldarium, per on passava la xemeneia. Igualment, podem observar el tepidarium, el frigidarium i la palaestra. Les ruïnes encara mostren el disseny inicial. És el tercer complex més gran de termes romanes, i captava l’aigua del riu Mosel·la.

Banys romans de Trèveris [Foto: Joan Molar]

Al costat dels banys, l’antiga basilica conserva tota la seva façana i es troba situada al lloc on, en època romana, s’ubicava el forum. Avui, la basílica és un temple evangèlic.

Basílica de Constantí a la mateixa ciutat [Foto: Joan Molar]

A l’entrada de la ciutat es manté encara en peu algun bloc de les muralles. Trèveris era la ciutat més important de la Germania. Quan va caure l’Imperi, va passar a formar part d’una regió anomenada Austràsia (sector nord-oriental de l’antiga Gàl·lia). Posteriorment, es va integrar al regne franc i, amb els successors de Carlemany, tornarà a recuperar el nom d’Austràsia.

Mosel·la: Ja anàvem de tornada i vam refer la ruta cap a França i cap a Espanya, passejant per les vores del Mosel·la, el riu que ens havia acompanyat en el viatge. És un paisatge acollidor, entre vinyes i cases senyorials; els romans hi portaren les seves pràctiques de conreu i, d’altra banda, consideraren el riu com un camí cap a Roma. Havíeu sentit a parlar de la Via Caliga? Doncs és la ruta que recorre aquest riu tan encantador. Fixeu-vos en el logotip d’aquesta ruta de l’imperi: és una sandàlia típica, de les que calçaven els soldats romans, i que ens dóna la idea que la via és un traçat militar.

Logotip de la Via Caliga, seguint el Mosel·la

En aquest ambient tan evocador, Ausoni, un poeta llatí del segle IV, va cantar les meravelles del paisatge i va compondre els seus versos. El microclima temperat de la zona recorda llunyanament la benevolència de la vida a Roma i a les províncies mediterrànies.

Qüestions:

  • En els dos articles sobre “Roma en el limes” s’ha fet esment de la Via Belgia, la Via Caliga, la Via Domitia, la Vie Francilienne; quines altres vies romanes, més properes a nosaltres, i també més importants, recordeu? Quin és el seu recorregut?
  • Digueu quin és el significat de caliga; relacioneu-lo amb la ruta que porta aquest nom.
  • La paraula caliga us suggereix el nom d’un emperador romà tristament cèlebre? Qui? Sabeu per què duia aquest nom?

Pau Molar, 1r batxillerat

 

De itinere. Roma en el limes: una ruta pel Rin, I

Aquest estiu hem fet un viatge en cotxe per Bèlgica i Holanda. Per arribar-hi, hem fet ruta per França, tant a l’anada, com a la tornada. El sorprenent no és que hàgim trobat monuments i edificis medievals, romànics, gòtics, molt i molt bonics, sinó que hàgim trobat el record de l’imperi romà fins i tot en alguns països del Mar del Nord. I encara és més sorprenent que aquest record sigui ben present i ben viu en els nostres dies. Per això, he titulat el meu article Roma en el limes.

Com que el viatge va ser llarg, aniré marcant les fites més importants que hi vam trobar pel que fa a la petjada romana. D’altra banda, dividiré l’article en dues parts: el trajecte que travessa França i el que comprèn els Països Baixos i Alemanya. Per aquesta raó, trobareu que el primer De itinere d’aquest estiu, duu la xifra I; el segon, la xifra II (Roma en el limes: una ruta pel Rin, II).

Clermont-Ferrand: Dans cette ville charmante de l’Auvergne, on se souvient de Vercingetorix, le chef gaillard et courageux de la tribu des arverns. Il combattait bravement contre Caius Iulius Caesar, lorsqu’il occupait la Galia (un territoire qui, à cette époque, allait des Alpes et des Pyrénées jusqu’au Rhin). Vercingetorix avait commandé un soulèvement contre la domination romaine et il avait presque obtenu la victoire, mais, après un siège farouche, l’armée romaine vainquit à Alesia (actuellement, Alise-Sainte-Reine).

París: Paris… la cité de l’amour et de la lumière! Nosaltres vam aprofitar que era el dia de la festa nacional (14 juillet) per fer una visita al Louvre. Ens vam deturar molt especialment en la secció d’escultura i d’art clàssic: hi vam contemplar la Venus de Milo (en grec, es tracta d’Afrodita, deessa de l’amor i de la bellesa), d’autor anònim i que data del 130-100 aC. La peça és obra de l’escola hel·lenística, i és possible que el seu autor fos Alexandre d’Antioquia.

Venus de Milo. Museu del Louvre [Foto: Joan Molar]

També vam poder observar el conjunt escultòric d’Apol·lo i Dafne, que representa el mite ovidià. És una peça neoclàssica, d’un escultor francès dels segles XVII-XVIII, Guillaume Coustou el Vell.

Apol·lo i Dafne. Museu del Louvre (obra de 1714) [Font Wikimedia]

 Ja deveu recordar que aquesta narració explica la transformació de la nimfa Dafne en llorer. Aquest és l’argument: En una ocasió, Apol·lo, després de matar la terrible serp Pitó, va retreure a Cupido que jugués amb armes d’homes. Cupido el va advertir que la fletxa del déu podia tocar animals, però que la seva el tocaria a ell mateix. Llavors, Cupido es va enlairar pel cel i va disparar a Apol·lo una fletxa que esperonava l’amor cap a la nimfa Dafne, mentre que a Dafne li’n va tirar una de plom amb la punta roma, que el defugia. El resultat va ser una persecució d’Apol·lo cap a Dafne, seguint l’instint de possessió que empeny els déus cap als mortals. Al final, la nimfa va implorar les seves germanes del riu que la transformessin perquè Apol·lo no l’aconseguís atrapar. Elles, commogudes, la van transformar en llorer. Apol·lo li va prometre que, a partir d’aquell dia, ella seria el seu símbol i ornaria els caps dels virtuosos. A Dafne no li va quedar cap més remei que assentir, amb les seves fulles com a cabells.

Una altra escultura interessant és la Victòria de Samotràcia, que possiblement va ser esculpida per commemorar les victòries d’Antíoc III el Gran, un rei hel·lenístic d’Antioquia, a les costes de Síria. La figura és una possible missatgera alada de Zeus. Va ser esculpida a l’escola hel·lenística de Rodes, que es caracteritzava pel dramatisme i per l’expressió recargolada de les figures. Es creu que podria ser obra de Pitòcrit de Rodes.

Victòria de Samotràcia. Museu del Louvre [Foto: Joan Molar]

Després de la secció d’escultura, vam visitar la important pinacoteca del museu. A banda de la conegudíssima Giocconda -no se sap si l’autèntica o no, perquè també n’hi ha una al museu del Prado, de Madrid, que alguns experts consideren la de Leonardo da Vinci-, sempre envoltada d’un núvol de turistes fent-li fotografies, em va cridar l’atenció un quadre que duia, en el seu marc, una inscripció llatina: “O vos omnes, qui transitis per viam, attendite et videte si est dolor similis sicut dolor meus” . Es tracta d’una pregària pròpia de la litúrgia de Setmana Santa, que jo havia escoltat com una cançó en un concert de cant coral. La lletra és referida a la Passió de Crist; és Ell qui demana als homes que s’apiadin del seu sofriment. Tomás Luis de Victoria, músic espanyol del Renaixement, en va fer un motet. La pintura és del segle XV i representa una Pietat; és obra del pintor francès Enguerrand Charonton i duu com a títol La Pietà de Villeneuve-lès-Avignon.

La Pietà de Villeneuve-lès-Avignon, d’Enguerrand Charonton. Museu del Louvre

[Foto: Joan Molar]

Anàlisi gramatical:

-O: és una interjecció;

-vos omnes: és un vocatiu plural masculí; omnes és un adjectiu substantivat (omnis, omne);

-qui: és un pronom relatiu, l’antecedent del qual és “vos omnes”;

-transitis: és la 2a persona del plural del verb transeo, verb irregular, format per la preposició –trans i pel verb de la quarta conjugació –eo (anar);

-per viam: és un acusatiu en funció de complement circumstancial de lloc;

-attendite: és un imperatiu en 2a persona del plural, del verb attendo, de la 3a conjugació.

-et: és una conjunció coordinant copulativa;

-videte:és un imperatiu, també en 2a persona del plural, del verb video, de la 2a conjugació;

-si:és una conjució subordinant substantiva, que introdueix una proposició que fa la funció de CD dels verbs attendite et videte;

-est:és la 3a persona del singular del present d’indicatiu del verb “sum”. No fa la funció de verb copulatiu sinó del verb impersonal “hi ha”;

-dolor: és un substantiu masculí de la 3a declinació. És el nucli del SN que fa de subjecte del verb “est”.

-similis: és un adjectiu de la 3a declinació (similis-e) que desenvolupa la funció de SAdj (CN de “dolor”).

-sicut:és una conjunció subordinant comparativa d’igualtat, que introdueix una proposició, on el verb és el mateix que en la proposició anterior, però que sovint s’omet (si est dolor similis sicut [est] dolor meus).

-dolor meus:és el SN (Subjecte) del verb “est”.

Traducció: “Oh tots vosaltres, que feu via pel camí, ateneu i mireu si hi ha algun dolor semblant al meu”. 

Però la visita a Paris no s’acaba el Louvre. Passejant pel Quartier Latin, concretament al museu de Cluny, vam observar les restes de les antigues termes romanes, dels segles II-III. No són gaire completes i actualment només se’n conserva el frigidarium.

Termes gal·loromanes de París. Museu de Cluny [Foto: Joan Molar]

Com que vam passejar per tot París, vam passar per la Vie Francilienne, situada al voltant de la ciutat. D’altra banda, al sud-est de França vàrem circular per la Via Domitia, construïda l’any 118 aC pel procònsol Gnaeus Domitius Ahenobarbus, de qui porta el nom. El traçat d’algunes rutes actuals, com la nacional N85, la N100 i l’autopista A9 en segueixen el recorregut. Ja veieu que les vies romanes arriben fins ben lluny en el mapa d’Europa.

Per acabar, heu de saber que el nom original de París és Augusta Lutetia, Lutetia o Lutetia Parisiorum (el nom grec era Lukotekia). La ciutat estava situada a la riba del Sena i a la part esquerra de l’Île de la Cité, just al punt on s’ajunten els rius Bièvre i Secuana (Sena). A la riba dreta del Sena hi arribava un aqüeducte; Lutetia significa en cèltic “ciutat al mig de les aigües”.

Qüestions:

  • Coneixeu cabdills que, com Vercingetòrix a la Gàl·lia, hagin lluitat contra l’ocupació romana? Digueu qui són i com van actuar.
  • Què és l’Austràsia i quins són els seus límits?
  • Esmenteu obres d’art relacionades amb Roma que hàgiu contemplat durant aquestes vacances. Si heu trobat referències clàssiques en altres àmbits, també ho podeu compartir amb nosaltres.

Pau Molar, 1r batxillerat

Journée de théâtre à Cap d’Ail

Bonjour!

Les éleves de français du lycée Isaac Albéniz de Badalona ont été trois jours au CMEF, le Centre Méditerranéen d’Etudes Françaises, pour présenter la piece d’Antigone. C’est le dernier soir quand nous avons présenté notre piece d’Antigone. Nous étions le deuxième groupe à présenter notre travail; avant la nôtre il y avait une autre adaptation d’Antigone du Collège Les Baous de Saint Jeannet. Ils faisaientt une Antigone différente à la nôtre parce que c’était une adaptation de la pièce grecque, par contre, la nôtre est inspirée de Jean Anouilh. Après l’ècole Port Lympia de Nice a joué la pièce d’Orphée. Orphée est un héros de la mythologie grecque, ce Lycée représentait le moment où Orphée descend à l’enfer pour retrouver son épouse Eurydice. Ils ont melangé des chansons et des textes.

Élèves du INS Isaac Albéniz, Badalona

Le Lycée Albert 1er de Mónaco a joué la pièce Iphigénie. Est-ce que vous connaissez l’histoire d’Iphigénie ? Vous pouvez nous la raconter en catalan.

Les deux machines infernales que nous avons vues étaient pareil car le thème était le même. La machine infernale est une actualisation du mythe du Sphinx.

La dernière pièce que nous avons vu c’est celle du Minotaure qui nous raconte l’histoire de Thésée et Arianne. C’était une adaptation où le fil était le centre du drame. Vous savez qui était Arianne ? Et Thésée ?

Après l’explication des pièces que nous avons vu, nous allons vous parler aussi des improvisations que nous avons faites avec d’autres gens. Nous pensons que la meilleure improvisation a été celle sur le Sphinx. Le Sphinx était un démon de la destruction et de la malchance avec le visage d’une femme, le corp d’un lion et les ailes d’un oiseau. Le Sphinx était sur le chemin de Thèbes et  elle formulait toujours le même énigme à toutes les personnes qui passaient par là  et si les personnes ne savaient pas la reponse, elles périssaient.

Répetition de l’improvisation Clair et obscur

Il faut dire que les autres impros étaient super aussi! Voici la vidéo 🙂

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=aa_hDB1xZxY[/youtube]

ANDREA MUÑOZ I MARINA SALAS

Pollice verso, amb el polze girat!

Arran de la meva participació en diferents festivals de reconstrucció històrica, com les IV Jornades Barcino colonia Romae i el Festival Laietània, concretament la realització de la Gladiatura a Vilassar de Dalt, he observat que la gent té una idea equivocada del típic gest que feien els romans per decidir sobre la vida o la mort dels gladiadors vençuts.

El que tots tenim en ment quan es parla d’aquestes posicions de la mà és el puny tancat i el polze cap amunt si es vol salvar el gladiador i el polze cap avall si se’l vol condemnar a morir.

Gest que “condemna a mort” (Quo vadis, 1951)

Gest que suposadament salva la vida
(Gladiator, 2000)

Tots aquests errors provenen de la mala interpretació i traducció d’un quadre Pollice Verso” (1872) del pintor francès Jean-Léon Gérôme.

Quadre en qüestió

Aquest oli mostra un gladiador, concretament un hoplòmac, que espera el veredicte de l’emperador sobre el destí del vençut, que jau a terra. A les graderies es pot veure un públic que dóna la seva opinió, especialment les vestals (sacerdotesses de blanc). Precisament aquestes dones són la font de la controvèrsia: l’autor les va pintar amb els polzes apuntant cap avall.

Detall del quadre al qual veiem l’error

Un cop es van començar a rodar pel·lícules, alguns directors s’hi van inspirar, però el moment crucial va arribar amb l’estrena de la pel·lícula “Gladiator“, on es va acabar de difondre aquesta idea. Per tant, els gestos correctes són:

  • Per condemnar a mort, el gest és estendre la mà amb el dit polze estès, que fa la funció d’espasa, de manera que està desenvainada.
  • Per salvar la vida, s’enfunda “l’espasa” a la mà i es mostra un puny tancat, com es pot veure a la foto de sota.

Per tant, quan veieu alguna pel·lícula o anunci de televisió el gest equivocat, ja sabeu, l’única solució és donar exemple i difusió!

Arnau Lario Devesa

1r Batxillerat

Els mites en vinyetes

El treball sobre Narracions de mites clàssics que hem realitzat a l’Institut Isaac Albéniz es divideix en tres apartats. En aquest article parlarem de l’últim apartat, la recreació d’un mite lliure. Han sortit diversos tipus de treballs de recreació (tots molt originals), però ens centrarem particularment en els còmics. Hem tingut dos grups que n’han fet un: l’Alba García i el Miguel Ángel Rubio (Leucòtoe i Clítie) i el nostre grup, Marta Mèndez, Elena Garriga i Laia Ferrer (Atalanta i Hipòmenes).

El primer grup va aprofitar les obres d’art del punt dos (pervivència) per fer un còmic amb les imatges, que no és gaire comú, ja que la majoria dels còmics són amb dibuixos. Van incloure text extret del llibre o frases curtes que diuen els personatges amb bafarades.

Còmic de Leucotoe i Clitie, per Alba García i Miguel Ángel Rubio

Si esteu interessats en fer una ullada més detallada del còmic, aquí us deixem inserit l’enllaç corresponent.

En el nostre cas vam triar el d’Atalanta i Hipòmenes perquè va ser el mite que més ens va agradar d’entre els que vam treballar a fons. Dins d’aquest apartat, hem fet dues feines: la primera és un petit vídeo amb imatges diverses del mite i una veu que relata la història breument acompanyada amb una música suau de fons. Per l’altra banda, vam fer un còmic amb un programa anomenat Pixton sobre la mateixa història.

El mite d’Atalanta i Hipòmenes tracta d’una noia que guanyava fins i tot els homes en les competicions de cursa. Un dia, va preguntar a l’oracle si necessitava un espòs, i aquest li va respondre que no n’hi feia falta cap. Llavors Atalanta va decidir que, a tots els homes que volguessin casar-se amb ella, els reptaria amb una cursa. Si ells guanyaven, podrien casar-se amb ella, però si guanyava Atalanta, serien travessats per la seva llança. Tot i així, molts homes es van presentar al repte i van morir en l’intent. Hipòmenes estava d’espectador rient-se dels concursants per haver acceptat aquell repte de mort segura a mans d’una dona. Però quan va veure la bellesa d’Atalanta, se’n va enamorar i va demanar-li si podia competir contra ella. Atalanta, en veure el seu valor, va aconsellar-li que no ho fes. Igualment Hipòmenes va voler fer-ho i va anar a demanar ajuda a Venus, la qual li va donar tres pomes d’or. Va començar la cursa, Atalanta veia la possibilitat d’avançar-lo, però alguna cosa li impedia fer-ho. Quan Hipòmenes va veure que Atalanta tenia l’oportunitat d’avançar-lo, va llençar la primera poma. Atalanta es va aturar per agafar-la, però quan va veure que Hipòmenes l’havia avançat, es va afanyar a agafar-lo. Més endavant, Hipòmenes va llençar la segona poma i Atalanta va tornar a aturar-se per agafar-la. A la recta final, Hipòmenes va llençar l’última poma cap a l’altre cantó i Atalanta va caure en el seu parany. D’aquesta manera, Hipòmenes va guanyar la cursa i va poder casar-se amb ella. Amb tantes emocions, Hipòmenes no va donar les gràcies a Venus per haver-lo ajudat, i aquesta es va enfadar. Un dia, com a venjança, va incitar Hipòmenes a fer l’acte sexual amb Atalanta en un lloc sagrat. Cíbeles enfadada, va decidir convertir-los en dos lleons, els quals porten el seu carro. D’aquesta manera estarien sempre units però no podrien fer l’amor.

perfi.png

Igual que l’altre còmic, també us deixem un enllaç per poder llegir-ho.

Quines diferències trobeu entre els dos tipus de còmics? Com que no hem explicat gaire del primer mite anomenat, feu una recerca i expliqueu-nos que us ha semblat?

Coneixeu algun programa per crear còmics que no hagi emprat cap dels dos grups?

Elena Garriga i Laia Ferrer (4ESO)

Recreació de mites clàssics: Aracne

Salvete Aràcnids!

Durant el segon trimestre els alumnes de quart de l’Institut Isaac Albéniz vam treballar Narracions de mites clàssics, una adaptació de Les Metamorfosis d’Ovidi.

En primer lloc vam haver de fer unes activitats relacionades amb diversos mites. Seguidament vam realitzar totes les qüestions presentades al llibre sobre la temàtica que ens pertocava (en el nostre cas: animals). I per finalitzar amb el treball vam fer una recreació del mite que més ens agradava dins del nostre bloc.

El nostre grup, format per Irene Palau, Laia Violan i Paula Cortés, vam escollir el mite d’Aracne per fer la nostra recreació.

El motiu d’aquesta elecció va ser que ja el coneixíem d’abans, ja que és bastant famós. Un altre motiu va ser que la història ens va impactar força, pel fet que es castigués Aracne per l’únic pecat de ser millor que ella i per ofendre els déus amb el motiu del seu teixit. A més, quan vam fer la recerca d’imatges per a la segona part del treball, va haver-hi il·lustracions que realment van cridar la nostra atenció. Entre d’altres, aquesta:

Aracne patint la seva metamorfosi

Aracne, per Gustave Doré. Il·lustració per a El Purgatori, de Dante. 1861

El mite tracta sobre Aracne, una noia que va reptar la gran dea Minerva. La competició consistia a saber qui era la millor teixidora. Minerva, en comprovar que Aracne l’havia guanyada, es va enfadar molt i la va castigar convertint-la en aranya.

Aracne teixint durant la competició

Las hilanderas, Diego Velázquez. 1657. Ubicació actual: Museo del Prado, Madrid

Com a recreació vam decidir adaptar el mite com a conte infantil il·lustrat on s’expliqués la fascinant història d’Aracne.

Per dur a terme l’elaboració de l’adaptació vam seguir els passos següents:

– Primer de tot, vam llegir el mite molt detalladament i ens vam informar sobre ell.

– En segon lloc, vam començar a escriure la història en brut.

– En tercer lloc, vam fer esborranys de les il·lustracions.

– Finalment, quan ho vam tenir tot llest, vam passar-ho a net en unes làmines en format de llibre.

Caldria afegir que aquest mite és l’emblema del bloc “Aracne fila i fila”, ja que porta el seu nom i un dels quadres relacionats amb el mite és la seva imatge representativa.

Aracne o la dialèctica, Paolo Veronese.,1520. Ubicació actual: Palazzo Ducale, Venècia.

Per altra banda, també cal esmentar el treball de les nostres companyes Hèlia Saumell i Raquel Martínez, les quals van fer una recreació sobre el mite de Dafne igualment destinat a un públic infantil i per tant, bastant il·lustrada.

Dafne hsaumell photo Dafnehsaumell_zps31a9bd39.jpeg

Il·lustració mite Dafne, Hèlia Saumell Gasull, 4tC. Institut Isaac Albéniz.

* Ara que ja coneixeu aquest mite, sabríeu explicar per què aquest bloc porta el seu nom?

* Hi ha cap relació amb qualsevol altre mite que hagueu treballat o conegueu?

* Us sembla que Minerva va ser massa cruel?

* Sabeu en què consisteixen la hybris i la nemesi? On es poden apreciar dins de l’obra? Quina seria la hybris? I la nemesis?

* Què us ha semblat la nostra recreació?

Paula Cortés i Laia Violan
Llatí 4ESO

Arle, la ciutat romana de la Camarga

Est-ce que vous êtes allés déjà à Arles? Arles est une importante cité, au sud de la France. Elle fut une fondation grecque (Theline, VI aC) et, après, une des premières colonies romaines hors de l’Italie (123 aC). Récemment (1981), Arles a été classé par l’UNESCO comme Patrimoine de l’Humanité, dans le site “Monuments romains et romans d’Arles”.

Origine du nom: Le nom d’Arles dérive d’Arelate, mot d’origine celtique signifiant lieu situé près d’un étang. En langue occitane, le nom de la cité c’est Arle; en français, c’est Arles. 

Ici, on peut voir la situation géographique d’Arles: 

La cité d’Arles appartient au départament des Bouches du Rhône. Ici, le fleuve crée une région naturelle très intéressante, qui s’appelle La Camargue. Cette région comprend l’embouchure du Rhône et elle est classé comme Parc Naturel Régional. En printemps, on peut y voir des flamants et beaucoup d’autres espèces d’oiseaux migrateurs: c’est un joli paysage. 

À Arles il y a des monuments et des constructions romaines très intéressantes: les Arènes, le théatre, la muraille, les cryptoportiques, les thèrmes de Constantin et les Alyscamps. Mais il y a aussi des constructions romanes. La plus célèbre c’est léglise de Saint-Trophime. Saint-Trophime fut possiblement le premier évêque d’Arles. L’église a un portail et un cloître du XIIè siècle, de style provençal.   

Saint-Trophime, à Arles

Una mica d’història d’Arle:

Els romans van conquerir Arle el 123 aC i van construir un canal que la unia amb el Mar Mediterrani. La ciutat d’Arles, però, sempre va tenir la competència d’una gran rival, Marsella. Durant la primera guerra civil romana, Arle es va col·locar del costat de Juli Cèsar i Marsella (Massalia), del de Pompeu. En acabar la guerra, Cèsar, que en va sortir triomfant, va donar a Arle totes les possessions de Marsella.

El nom complet d’Arle és: Colonia Iulia Paterna Arelatensium Sextanorum. 

-COMENTARI GRAMATICAL:

  • Colonia: Nominatiu singular femení (substantiu)
  • Iulia: Nominatiu singular femení (adjectiu)
  • Paterna: Nominatiu singular femení (adjectiu)
  • Arelatensium: Genitiu masculí plural (adjectiu gentilici). Tercera declinació.
  • Sextanorum: Genitiu masculí plural (adjectiu substantivat). 

-SENTIT LITERAL: Colònia Júlia Paterna de la Sisena Legió d’Arelate. També podríem dir Colònia Júlia Antiga dels soldats de la sisena legió d’Arelate.

-SENTIT EXTENS: El món romà era molt cerimonial; per tant, els noms de les ciutats eren molt extensos i feien referència a herois i a aspectes tradicionals de la societat romana.

Colonia: Significa lloc on s’estableixen els romans després de la invasió i conquesta del terrirtori.

Iulia: Deriva de Juli Cèsar, conqueridor de les Gàl·lies.

Paterna: Probablement es refereix als fundadors d’Arelate. Cal tenir en compte que la societat romana era molt patriarcal i la figura del pater familias era tota una institució.

Arelatensium: Fa referència al nom de l’assentament romà en sí (Arelate), que era un nom d’origen celta (de la tribu dels celtes sal·luvis).

Sextanorum: Fa referència als soldats de la Sisena Legió Ferrata, fundadora de l’assentament romà.

La ciutat romana d’Arelate era important en la Gallia Narbonensis. Tenia  diverses construcccions monumentals: l’amfiteatre, l’arc triomfal, el circ, el teatre romà i les muralles. Durant l’antiguitat era més a prop del mar que avui en dia i tenia una funció de port important.

La ciutat va arribar a la seva màxima esplendor durant els segles IV i V, quan era freqüentment usada com a caserna per als emperadors romans durant campanyes militars.

D’altra banda, es va transformar en la ciutat preferida de l’emperador Constantí el Gran, que hi va construir unes termes, de les quals encara es mantenen restes importants. El seu fill, Constantí II, va néixer a la ciutat d’Arle. Constantí III (l’usurpador) es va declarar emperador de l’Imperi Romà d’Occident (407-411) i en va nomenar Arle capital el 408.

Principals monuments romans conservats 

Les Arenes: Són un antic amfiteatre romà que avui fa la funció de plaça de toros. És molt important l’afició a la tauromàquia en el sud de França. L’amfiteatre va ser construït sobre un antic edifici de l’època augusta. És un edifici de l’època de la dinastia flàvia, que va ésser construït una mica després del Colisseu de Roma i amb dimensions molt semblants.

Les Arenes d’Arle

El teatre: El teatre d’Arle es va construir a finals del segle I aC, poc després de la fundació d’Arelate. Servia per representar-hi comèdies, mims, pantomimes, tragèdies. Cal tenir en compte la seva estructura, que es componia de la cauea, un espai semicircular, que era una graderia que descansava sobre arcs i galeries de formigó. Al peu de la graderia hi havia l’orchestra, molt ricament ornada i on s’allotjaven els patricis; els plebeus se situaven en les grades mitjanes i superiors. El proscaenium, literalment davant de l’scaena (també anomenat pulpitum), era l’espai on representaven l’espectacle els actors; solia ser una plataforma de fusta i podia sostenir una petita teulada per protegir-los de les inclemències meteorològiques. L’scaena era la part del darrere del proscaenium, que limitava pel darrere amb un mur anomenat frons scaenae, literalment part frontal de l’scaena. Aquest mur delimitava l’espai del teatre i servia de decorat; normalment, allotjava moltes estàtues, entre elles la famosa Venus d’Arle. El teatre era un espai destinat a un públic més reduït que el que assistia a l’amfiteatre.

La Venus d’Arle

Els criptopòrtics: Són galeries subterrànies situades sota el forum i construïdes a la mateixa època que aquest darrer, els anys 30-20 aC. Actualment, la ciutat conserva el record de l’antic forum romà amb el nom de la Place du Forum (Ancienne Place des Hommes). En aquesta plaça, s’ha conservat una part del frontó i dues columnes d’un antic temple dedicat a la deessa Juno.

Restes del temple de Juno, a la Place du Forum d’Arle

Les termes de Constantí: són uns banys construïts per Constantí el Gran en la seva estada a la ciutat d’Arles. Aquest emperador va embellir molt la ciutat i la va dotar d’unes termes similars a les de Roma. Aquestes termes estan mig enderrocades. Només se’n conserva el caldarium, que conté uns pisos de calefacció suspesos, l’hipocaust, i un bonica piscina, de la qual només queda una volta semicircular. És bella i de construcció tardorromana,  semblant a la bizantina. El seu exotisme va fer que durant l’edat mitjana se la considerés un palau, com en el cas de Calpea (Els banys de la reina mora).

La piscina de les termes de Constantí

Les muralles: Van ésser construïdes amb l’arrribada dels colons romans. Segurament servien per delimitar l’espai de la ciutat i, posteriorment –s.IV dC- per defensar-la.   

Les Alyscamps: Els Alyscamps són una gran necròpolis romana que es troba als afores de la ciutat d’Arle, al sud de França, ja que les ciutats romanes prohibien els enterraments dins del seu recinte, pel fet que es considerava que els esperits portaven mala sort. El nom d’Alyscamps és l’equivalent en provençal de Champs Élysées, que en grec vol dir “ciutat dels morts virtuosos”. L’etimologia és incerta ja des de l’antiguitat. Existeixen diverses opcions que poden fer referència als significats següents. Segons Eustati de Tessalònica, la paraula Elysium (Ἠλύσιον) pot voler dir, per derivació, “ésser tocat per la joia”; o bé ser sinònim del terme “incorruptible” (ἄφθαρτος), referint-se a les ànimes que viuen en aquest espai. Una altra possibilitat és “venir, entrar, acostar-se” (ελυθ-, ἔρχομαι). En últim terme ,cal esmentar l’opció d’ ἠλύσω, que vol dir “passejar”.

Als Alyscamps hi ha enterrat Sant Genís, un funcionari romà que va ésser decapitat a Arle (any 303) per haver-se negat a executar cristians. També hi ha enterrrat Sant Tròfim, primer bisbe d’Arle (segons la llegenda, fins i tot Jesucrist va assistir a l’enterrament i va deixar com a senyal la marca del seu genoll en un sarcòfag). El paisatge dels voltants de la necròpolis va captivar alguns pintors impressionistes, com Paul Gauguin o Vincent van Gogh.

Vegeu una mostra de la pervivència en l’art del món romà:

Les Alyscamps, 1888. Paul Gauguin. Musée d’Orsay

Les Alyscamps, fulles de tardor caient, 1888. Vincent Van Gogh.

Qüestions:

1. Coneixeu altres ciutats franceses que tinguin un passat romà important, com el d’Arle? Expliqueu-ne algun aspecte interessant.

2. Quins personatges importants de la història de Roma apareixen citats en l’article? Quina relació van tenir amb Arle?

3. Quina diferència trobeu que hi ha entre un amfiteatre i un teatre?

4. Quines divinitats clàssiques són esmentades a l’article? Quina relació tenen amb els monuments d’Arle? 

5. Feu la comparació entre el nom complet de Barcino i el d’Arle.

Pau Molar