Author Archives: pladevallblocsxtec

Quomodo Invidiosulus Nomine Grinchus Christi Natalem Abrogaverit

Esteu pensant en un obsequi nadalenc fora del convencional? Per què no provar amb l’adaptació llatina d’aquesta entranyable història del Grinch, How the Grinch Stole Christmas, creada en vers per Dr. Seuss l’any 1957 i duta a la pantalla com a film d’animació el 1966?

Quomodo Invidiosulus Nomine Grinchus Christi Natalem Abrogaverit.

“Laetuli Laetopoli florentes

festo Christi natalicio

Valde delectati sunt omnes ad unum…”

Aquí també hi podeu trobar bons regals en llatí Virent Ova, Viret Perna i Cattus Petasatus. A més de Harrrius Potter, Asterix

Maria

Curiositats de Roma: La boca de la Veritat

Ja han començat les classes, però seguim amb el record de les vacances i jo continuo la sèrie, Curiositats de Roma, encetada arran del meu viatge a Roma: En Pasquino, Una piràmide romana… Ara toca La boca de la Veritat! No us ho creureu, però jo la vaig descobrir en una pel·lícula: Vacances a Roma de Wyler!

Peck va preparar una broma a Hepburn en l’escena de La boca de la veritat. La llegenda sobre aquest monument explica que qui menteix perd la mà en introduir-la en la boca. Així, Peck hi ficà la mà i l’amagà per sota de la seva màniga. Això provocà un esglai d’Hepburn. Wyler, en veure la reacció d’Hepburn, no va dubtar ni un moment en incloure l’escena de la broma en la pel·lícula Vacances a Roma.

La Boca de la veritat (en italià: Bocca della Verità) és una antiga màscara de marbre pavonazzetto, col·locat en la paret del pronaos de l’Església de Santa María de Cosmedin a Roma l’any 1632 (Recordeu d’introduir-la en el nostre Google Maps de Curiositats de Roma!).

L’escultura, datable al voltant del segle I, té un diàmetre d’1,75 metres i representa un rostre masculí amb barba en el qual els ulls, el nas i la boca estan perforats i buits. Tampoc no se sap del cert la seva antiga utilitat: si era una font o part d’un impluvium o fins i tot una claveguera (hipòtesi sorgida arran de la seva proximitat a la Claveguera Màxima). En canvi, se sap que la màscara gaudeix de fama molt antiga i llegendària: es presumeix que aquest sigui l’objecte esmentat al segle XI en els Mirabilia Urbis Romae, on es diu:

Al costat de l’Església de Santa María de la Fontana es troba el temple de Faune. Aquesta imatge va parlar a Julià, l’emperador conegut com “l’Apòstata” i ho va enganyar.

Un text alemany del segle XII descriu detalladament com, des de darrere de la boca, el diable −autodenominant-se Mercuri (que en aquell temps era protector dels comerços i dels garbulls)− va agafar una llarga estona la mà de Julià l’Apòstata (que havia enganyat a una dona i davant aquell ídol havia de jurar la seva bona fe), prometent-li rentar la seva reputació i una gran fortuna si tornava a l’antiga esplendor del paganisme. En una altra llegenda alemanya de dos segles més tard, trobem la imatge que no gosa mossegar la mà d’una emperadriu romana que −tot i que efectivament havia comès adulteri− la va enganyar amb un artifici lògic. Al segle XV alguns viatgers italians i alemanys recorden amb certa credulidad que aquesta pedra “és anomenada pedra de la veritat, doncs antigament tenia la virtut de mostrar quan una dona ha fallat al seu marit”.

El nom boca de la veritat apareix en l’any 1485, i l’escultura apareix esmentada des de llavors entre les curiositats de Roma, i ha estat reproduïda en dibuixos i postals. A partir d’aquests, se sap que a l’inici estava fos del pòrtic de l’església i que va ser traslladada després de les restauracions sol·licitades per Urbà VIII en l’any 1631.

M’han dit que La Boca de la Veritat també apareix en el videojoc Animal Crossing de la Nintendo GameCube com a part del mobiliari que el jugador pot col·locar a la seva casa.

Maria

De gustibus non disputandum

L’escultor català Antoni Miralda exposa fins al 17 d’octubre al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia de Madrid dins l’espai recentment reobert Palau Velázquez del Retiro, i m’ha cridat l’atenció el títol de la seva retrospectiva, De gustibus non disputandum. Per què un artista tan provocador ha triat el llatí? Em podeu donar, aràcnids i aràcnides, un cop de mà: coneixeu una altra frase llatina semblant? Com serien les equivalents en català, castellà…? Per què creieu que utilitza precisament aquesta dita llatina? Per què la periodista que li va fer aquesta entrevista publicada a El País no en fa cap esment?…

 

Maria

Una piràmide romana

Piràmide Cèstia, Roma

Piràmide Cèstia, Roma

Sabeu què és això?

És una piràmide. Curiós, veritat! No cal anar a Egipte per a trobar una piràmide. Només cal anar a Roma, la capital d’Itàlia, i si en voleu trobar una només cal  baixar a la parada de metro que s’anomena Piràmide.  A Roma hi ha nombrosos monuments i meravellosos objectes que els emperadors van portar d’Egipte, per exemple els obelics que adornen moltes places de la ciutat com el de la Piazza del Popolo, però aquesta piràmide és romana. És la tomba d’un romà que es deia Caius Cestius. Volia ser enterrat com un faraó i l’any 12 aC es va fer construir durant 330 dies aquesta piràmide que encara es conserva sencera. Té una base, quadrada, d’uns 30 metres de costat, i una alçada de 36,40 metres. Tota ella és recoberta de marbre. Als costats oriental i occidental es poden llegir aquestes inscripcions en llatí:

C. Cestius L.F. Pob. Epulo pr. tr.pl. VII vir epulonum
Opus apsolutum ex testamento diebus CCCXXX arbitratu L. Ponti P.F. Cla. Melae heredis et Pothi L.

Recordeu l’extravagància mortuòria del forner? A veure si enllaceu l’article i situeu els dos monuments funeraris en el Google map de l’article Curiositats de Roma.

Maria

Curiositats de Roma: en Pasquino

 

Heu anat a Roma? Si hi heu anat ja sabeu que hi ha estàtues que parlen. Bé, més aviat és la gent que les fa parlar. La més famosa de totes les estàtues parladores  és en Pasquino, situada a prop de la Piazza Navona. Es tracta d’una estàtua hel·lenística feta malbé que la gent la fa servir per criticar, opinar i discutir sobre tot allò que passa. En Pasquino, pobre, sempre està ple de papers enganxats i de cartells penjats al coll. Els ciutadans de Roma s’expressen lliurement en aquests fulls, escrits generalment a mà i sense signar. En Pasquino, és a dir en Pasqualet, és molt famós. Fins i tot ha donat el nom a qualsevol full escrit d’una manera senzilla i sovint sense firmar que serveixi per a criticar. En castellà d’aquests fulls se’n diuen  pasquines  i, en català, pasquins.  Oi, que és curiós! Aquest estiu heu ensopegat amb altres curiositats clàssiques? Jo ben aviat en publicaré més de Roma, el meu destí turístic d’enguany!

Maria

N.B.: