Si heu arribat al final de la meva presentació, ara us cal a vosaltres enriquir la meva proposta de treball responent a les preguntes que hi plantejo per tal de fer entre tots i totes una història de l’art a partir dels personatges del conte de Psique i de Cupido d’Apuleu. Escalfem motors i ens posem tots junts, com sempre, a treballar!
Yasmina Berkane
4t ESO Llatí opt.1
Tal com el Jordi anunciava en el seu article sobre la presentació dels nostre grup Versos s’ara i de sempre” a la Viquilletra, ja tenim enllestida la primera activitat. Es tracta d’un treball que m’atreviria a definir com a col·laboratiu, interdisciplinar i multidisciplinar.
En fi, el treball ha estat tan intens que en podria dir un munt de coses més, però seran els mateixos protagonistes que aniran publicant entrades sobre el procés creatiu des de diferents punts de vista:
De moment aquí teniu el resultat, a l’espera d’aquestes reflexions sobre el camí seguit fins a enllestir-ho. I no ens hi podem entretenir, que la segona activitat, sobre les Antígones, aviat donarà el seu tret de sortida amb les sessions informatives sobre el cicle tebà que faran les alumnes de Grec als companys de 1r i 2n com a preparació de l’esmorzar literari que compartirem amb la Isabel Graña, directora de l’Espai Betúlia de Badalona.
TERESA
En la música s’utilitzen conceptes sobretot italians, però de tant en tant se’n troba de llatins.
L’altre dia, tocant una sonatina ( que té uns moviments semblants a l’ òpera) vaig trobar l’expressió ad lib. Qui de vosaltres em sabria dir què vol dir?
Bé, us segueixo posant en situació, com us deia, la sonatina que estava tocant tenia els moviments d’una òpera.
L’òpera es caracteritza perquè sempre hi apareix una Aria, que és quan el/la protagonista expressa els seus sentiments. Per posar-vos un exemple, he triat l’Aria d’una òpera molt especial, dedicada a Orfeu i Eurídice. En l’Aria, Orfeu expressa el seu patiment en viure sense Eurídice. No us explico més que aquest mite està a la tercera part del llibre Narracions de mites clàssics i ens l’hem de llegir abans de les vacances de Nadal.]
Aquí podem veure com la mitologia apareix en l’art escènic (ja que l’òpera és actuada), en la música i en la pintura. Com per exemple aquest quadre de Rubens també representant el mite d’Eurídice i Orfeu.
A classe de llatí de primer de batxillerat, tocant per a tots vosaltres:
Laura Luna Surinyach
1r Batx. Llatí
De tant en tant, paga la pena passejar-se pels racons de Catalunya, que amaguen tresors a cada passa. No negaré que els viatges llargs ens aporten sorpreses i ens ajuden a obrir la ment a d’altres formes de vida, però no oblideu de fer, a voltes, un cop d’ull al que tenim al costat.
En una d’aquestes escapades, una de recent, vaig anar a raure al poble de Caldes de Montbui, on vaig retrobar-me amb els seus famosos balnea.
Em vaig quedar gratament sorpresa en comprovar la recontrucció dels safareixos, proveïts d’uns plafons informatius que no s’estaven d’incloure interessants precisions lingüístiques com l’origen i el significat d’una expressió tan nostrada com fer safareig. També vaig fer un cop d’ull al museu, on s’explica amb profussió de detalls el funcionament de les termes romanes de la vila i la seva evolució fins a esdevenir una important centre termal. A la sortida, de camí cap a la plaça, vaig topar-me amb una escultura d’un egregi artista local que representa una dea de sobres coneguda per nosaltres, però ai, podeu dir-me per què en en llegir la inscripció de la base vaig pensar en una de les precisions que més us faig en corregir la feina de mitologia que em lliureu?
Posats a fer, intenteu treure el suc de l’article, tot especificant el nom llatí de la vil·la i la seva etimologia, la seva riquesa arqueològica, explicant què són els balnea i citant d’altres localitats catalanes on se’n conserven restes, definint la divinitat esmentada… D’altra banda, encara que no tingui relació directa amb el llatí, ¿coneixeu el significat i l’origen de l’expressió catalana citada? I, per què no?, busqueu informació sobre l’escultor autor del monument.
TERESA
Si bé hi ha hagut moltes i importants troballes a Badalona i Empúries, les més destacades són les estàtues que s’hi han trobat, tot i que de mides força diferents. A Empúries s’hi ha trobat la famosa estàtua d’Asclepi, déu de la medicina, fill d’Apol·lo i Coronis, acompanyat d’una serp que s’ha comprovat que no podia enroscar-se en el bastó que sens dubte, l’estàtua hauria dut, tot i que no s’ha trobat. Asclepi es representava com un home madur, amb certa semblança a Zeus, i vestia una túnica que li deixava una part del pit i un dels braços nus. Fa 2.15 metres d’alçada, i és de marbre blanc. És l’obra d’art grega més important que s’ha trobat als Països Catalans.
Respecte a Badalona, sens dubte, la troballa més significativa és la Venus de Badalona, una estàtua de marbre de mida molt petita que representa la deessa de la bellesa, l’amor i la fertilitat. Venus tenia un paper principal en els ritus religiosos romans. En cas de Badalona, la Venus significa la prosperitat de la ciutat de Baetulo. Durant l’hel·lenització, Venus va ser identificada com a l’equivalent de la deessa grega Afrodita. És la mare d’Eneas segons Virgili, a l’Eneida. El fet més conegut relacionat amb Venus és el seu naixement, ja que es diu que era filla de Júpiter i Dione, i va néixer de l’escuma del mar en caure-hi els membres mutilats d’Úran. Era reverenciada per pescadors i homes de mar. És la mare del famós Cupido.
Núria Martínez
1r batxillerat INS Isaac Albéniz de Badalona
Dijous 13 d’octubre els alumnes de clàssiques de l’Institut Isaac Albéniz vam fer una sortida a Empúries (Emporiae – Ἐμπόριον). Va ser una sortida molt interessant ja que ens vam posar de ple en la cultura romana perquè vam fer una vistia teatralitzada, és a dir, que la nostra guia era una actriu que feia de patrícia romana.
A més de poder gaudir de la visita teatralitzada, vam tenir la sort de visitar el museu, on nosaltres, Carla i Júlia, vam exposar tot el que havíem investigat sobre Asclepi (Esculapi – Ἀσκληπιός). Aquí teniu els resultats de la nostra recerca.
Mapa de les restes de la neàpolis grega d'Empúries editat per la Júlia
L‘estàtua d’Asclepi va ser trobada a la ciutat grega, a la zona de l’Asclepièon, marcat amb un punt vermell al mapa, però actualment es conserva en una sala dins del museu.
Segons la mitologia grega Asclepi era el déu de la medicina. Era fill d’Apol·lo i de Coronis i pare d’Higiea, Panacea i Iasso. Les seves tres filles representaven les eines que Asclepi usava per dur a terme les curacions: la higiene era representada per Higiea, el remei per a tots els mals era Panacea i la curació era Iasso. Porta a la mà el bastó dels caminants al qual s’enrosca una serp.
Segons el mite grec, el déu Apol·lo i la princesa Coronis eren amants. El resultat d’aquesta relació va ser que Coronis quedés embarassada. Apol·lo molt sovint estava de viatge, així que va deixar la noia acompanyada d’un preciós corb blanc (en aquell temps tots els corbs eren blancs). Mentre Apol·lo estava fora, Coronis és va enamorar d’Isquis, un arcadi, i van mantenir relacions. El corb va volar fins a Apol·lo i el va advertir de la infidelitat de Coronis, cosa que el va fer enfadar tant, que va maleïr el corb. Aquesta maledicció provocarà que, a partir d’aquell dia, tots els corbs passin a ser negres.
Apol·lo va explicar a la seva germana Àrtemis el que havia passat amb Coronis i la deessa, per venjar l’ofensa feta al seu germà, matà Coronis amb una fletxa. Després de matar la dona infidel, Apol·lo va decidir cremar el cos de Coronis i, mentre s’estava cremant, és va recordar del seu fill, li va obrir la panxa, el va treure i li va posar de nom d’Asclepi.
En acabar de néixer, Apol·lo el va portar amb Quiró, un centaure (la constel·lació sagitari), que el va introduir a l’ensenyament de la medicina, cirurgia, l’art de guarir, i l’art de preparar pocions i medicaments. A més, Asclepi tenia el do de ressicitar els morts, fet que molestava molt els déus.
Foto feta per l'Annia, la nostra companya de segon de batxillerat.
L’estàtua d’Asclepi té una antiguitat de més de 2100 anys. Les darreres investigacions defensen que els grecs la van portar des de Delos el S.II a.C per donar importància a la ciutat.
L’estàtua va ser trobada el 1909 pel noucentista Josep Puig i Cadafalch dividida en 85 fragments, el cap, els braços, el tors migpartit i una vuitantena de fragments que es van trobar escampats pel jaciment. L’estàtua pesa gairebé una tona.
Després de ser trobada, va ser enviada al Museu Arqueològic de Barcelona, on la van restaurar. Noranta-nou anys després, el 2008, va ser retornada a Empúries, casa seva. La seva arribada va coincidir amb el centenari de les excavacions d’Empúries i va ser rebuda amb una reinterpretació d’un ritual clàssic de purificació i consagració.
Actualment l’estàtua està situada en una sala del museu d’Empúries, però se’n va fer una rèplica que està col·locada a les ruïnes gregues.
Gran part d’aquesta informació l’hem trobat en aquesta pàgina, que podeu utilitzar per investigar encara més sobre la història d’aquesta estàtua.
Ara que ja sabeu la història d’aquesta estàtua i del déu Asclepi, busqueu referències a aquesta divinitat en altres mites i esbrineu el perquè de la serp que l’acompanya. També, investigueu i digueu a quins altres llocs s’ha trobat estàtues d’Asclepi. No oblideu demostrar-ho amb una imatge que podeu enviar a la Teresa i així les podrem recopilar en aquest Slideshow confeccionat per l’Annia.
Júlia Tosses i Carla Pallach
1r batxillerat
Kap, La Vanguàrdia 4-7-2011
En què s’inspira Kap? Com ho interpretes?
En aquest quadre de l’artista italià Sandro Botticelli, Venus i Mart, del 1483 que es troba a la National Gallery de Londres (vid. Google Art Project), hi veig un clar reflex de la ben coneguda frase “Fes l’amor i no la guerra” ja que representa la figura del déu de la guerra, Mart, somnolent, sota la mirada atenta i enigmàtica de la deessa de l’amor, Venus, amb les trapelleries dels amorets que esdevinguts sàtirs amb banyetes i cames de boc juguen amb les armes del déu i fan de les seves. Ens trobem en el terreny de l’al·legoria: així se’ns introdueix el triomf de Venus sobre Mart i, per tant, de l’amor dolç i sensual sobre els comportaments bèl·lics que sols porten la mort i la destrucció.
Fatima El Azouan
1r Batxillerat Llatí
Un suggeriment de la meva professora de clàssiques, Teresa Devesa, em va fer pensar a publicar el comentari que jo havia elaborat per al treball de Tit Livi, en llatí Titus Livius, un historiador romà nascut a Pàdua, en llatí Patavium, vers el 59 aC. El meu treball era del llibre Ab urbe condita, que literalment vol dir “des de la fundació de la ciutat (Roma)”, que segons la tradició es va produir l’any 753 aC. Al dia següent, però, la Núria va publicar un apunt molt ben elaborat sobre el seguiment d’un episodi llegendari romà al llarg de la història de l’art, en el qual es parla de Lucrècia en l’art, i com no és d’estranyar, una de les imatges que apareix en el seu treball és la que havia comentat jo en el meu. Penso que la seva feina, que està molt bé, es podria enriquir encara més amb una nova aportació i, per tant, aquí us la presento.
Aquesta és una obra de Tiziano Vecellio o Tiziano Vecelli, conegut com a Ticià, que va ser un pintor del Renaixement italià, autor d’una obra pictòrica notable. Tothom el considera un dels més grans retratistes de la seva època, sobretot gràcies a la seva habilitat per captar els trets de caràcter dels seus personatges. És un dels majors exponents de l’Escola Veneciana.
Venècia es podria dir que neix com a ciutat després de la caiguda de l’Imperi Romà, per la qual cosa no té ruïnes ni passat “clàssic”. Així que les fonts dels pintors venecians sempre van ser els textos literaris i en ells es va inspirar Ticià per a les seves escenes mitològiques. La pintura de tall clàssic amb escenes mitològiques o bucòliques són part important del conjunt de la seva obra i es troben presents des de l’inici de la seva carrera.
El conjunt de la seva obra es caracteritza per utilitzar colors vius i lluminosos, amb pinzellades soltes i una delicadesa en les modulacions cromàtiques sense precedents en la història de l’art occidental. Quan Tiziano Vecellio va elaborar aquesta obra, es trobava en un període on el color en una pintura era més important que el dibuix. Per tant, es volia plasmar de manera ràpida i de vegades imprecisa, sense disseny preparatori, donant com a resultat immediatesa i expressivitat, captant la realitat en el moment precís. Els contorns ja no estan definits amb exactitud i les amples pinzellades són esteses de manera aparentment veloç, com volent fer referència al motiu més que descriure’l. La matèria pictòrica queda en evidència tant a la cara, com, sobretot, en la roba, amb grumolls no allisats i fregats amb els dits. El resultat sol ser personatges en moviment, impregnats d’una animació vital totalment inèdita, en clar contrast amb l’execució cal·ligràfica lligada al dibuix. Potser és per això que el pintor tria aquest moment mític de tensió dramàtica i moviment alhora, de manera que la força expressiva no es troba en la precisió de les formes sinó en la indefensió del personatge femení enfront de la violència masculina.
Concretament, aquest pintura representa un episodi de l’última part del llibre primer d’Ab Urbe condita (57-60):
Al cap d’uns quants dies, Sext Tarquini va anar a Col·làcia amb un sol acompanyant, sense saber-ho Col·latí. Acollit allí amb amabilitat per aquella gent desconeixedora de la seva intenció, fou conduït, després de sopar, a l’habitació dels hostes. Quan li va semblar que els voltants estaven segurs i que tothom dormia, ardent de passió i amb l’espasa desembeinada, s’acostà a Lucrècia que dormia, i posant la mà esquerra sobre el pit de la dona, li va dir: << No cridis, Lucrècia; sóc Sext Tarquini; tinc l’espasa a la mà; moriràs si dius res.>>.
Com es pot veure, tant en la pintura de Ticià com en el fragment, apareixen dos personatges protagonistes: Sext Tarquini i Lucrècia. Segons la tradició romana, Lucrècia es va suïcidar l’any 510 aC després de ser violada pel seu cosí Sext Tarquini, fill del rei Luci Tarquini el Superb. D’acord amb la llegenda, la mort de Lucrècia -considerada heroica i símbol de la fidelitat- fou el detonant del derrocament de la monarquia i l’origen de la República romana, els primers cònsols de la qual serien Tarquini Col·latí (el vidu de Lucrècia) i el seu parent Luci Juni Brut (també nebot del rei Tarquini).
Ariadna Jiménez Ferrer
2.2 batxillerat
Després d’estudiar les manifestacions artístiques a Grècia, tot fent recerca m’ha impactat aquest vídeo de la troballa en el fons del mar de l’Apoxiòmenos croaci:
Tot seguit el podeu veure després de les restauracions corresponents i encara és més meravellós i impactant al meu parer:
Per què es diu Apoxiòmenos? Si recordeu com s’escriu en grec, άποξυόμενοs, participi del verb άποξύω “raspar” serà molt fàcil esbrinar-ho. Què sabem de l’Apoxiòmenos original? Qui era el seu escultor? Quantes còpies se’n conserven? Què us ha semblat la descoberta i reconstrucció i de l’Apoxiòmenos de Croàcia? Impactant, veritat?
Fàtima El Azouan
1 βατχ.