Si bé hi ha hagut moltes i importants troballes a Badalona i Empúries, les més destacades són les estàtues que s’hi han trobat, tot i que de mides força diferents. A Empúries s’hi ha trobat la famosa estàtua d’Asclepi, déu de la medicina, fill d’Apol·lo i Coronis, acompanyat d’una serp que s’ha comprovat que no podia enroscar-se en el bastó que sens dubte, l’estàtua hauria dut, tot i que no s’ha trobat. Asclepi es representava com un home madur, amb certa semblança a Zeus, i vestia una túnica que li deixava una part del pit i un dels braços nus. Fa 2.15 metres d’alçada, i és de marbre blanc. És l’obra d’art grega més important que s’ha trobat als Països Catalans.
Respecte a Badalona, sens dubte, la troballa més significativa és la Venus de Badalona, una estàtua de marbre de mida molt petita que representa la deessa de la bellesa, l’amor i la fertilitat. Venus tenia un paper principal en els ritus religiosos romans. En cas de Badalona, la Venus significa la prosperitat de la ciutat de Baetulo. Durant l’hel·lenització, Venus va ser identificada com a l’equivalent de la deessa grega Afrodita. És la mare d’Eneas segons Virgili, a l’Eneida. El fet més conegut relacionat amb Venus és el seu naixement, ja que es diu que era filla de Júpiter i Dione, i va néixer de l’escuma del mar en caure-hi els membres mutilats d’Úran. Era reverenciada per pescadors i homes de mar. És la mare del famós Cupido.
Núria Martínez
1r batxillerat INS Isaac Albéniz de Badalona
En plena crisi de construcció d’habitatges venem aquesta domus patrícia. Evidentment no és nostra i no la podem vendre, però sí podem fer-ne un article.
A partir de la visita que vam fer a Empúries, hem volgut analitzar els diferents tipus d’habitatges que es podien trobar dintre i fora de les ciutats romanes. En aquest article ens hem centrat més en la domus de luxe (casa patrícia) . En les ciutats romanes es podien distingir tres tipus d’habitatges:
la domus tradicional, pròpia de la classe mitjana baixa (petits propietaris, artesans i comerciants);
l’habitatge de luxe de les classes privilegiades, i
la casa de pisos de lloguer, on s’apilaven els nombrosos treballadors urbans.
La domus que vam poder observar a la visita d’Emporiae era una domus de luxe, en la qual hi vivia una família patrícia, la que corresponia a la família de la nostra guia, la Julia, una dona benestant d’Emporiae que no parava de remarcar els seus orígens. De fet ens va ensenyar la casa de la família del seu marit, que era, per tant, la seva des del seu casament, sense, però, oblidar la de la seva infantesa, que no varen poder veure ja que era molt visitada en aquell moment del recorregut.
Era una casa molt luxosa, mig romana i mig grega. La part que donava al carrer mantenia la vella estructura de la domus, però estava dedicada als negocis i als seus locals com el tablinum o despatx, magatzems i rebost.
Per a la vida privada hi havia una altra casa enganxada a aquesta, lluny del soroll del carrer, amb una estructura copiada de la casa grega tradicional. Es basava en una concepció més oberta, més espaiosa, més còmoda i més luxosa. S’estructurava al voltant d’un atrium: un pati interior envoltat de columnes, anomenat peristylum, al qual donaven les habitacions. El menjador on es va posar de moda la instal·lació del triclinium fet d’obra, també per menjar a l’estil grec, les cuines, les sales de rebre o exedres. Segons la Júlia hi feien unes festes que devien ser impressionants ja que els agradava molt mostrar l’esplendor i la riquesa de la seva família, ja que ells ho eren molt de rics!
La decoració d’aquesta part de la casa solia ser molt luxosa: les pintures murals cobrien les parets, i els mosaics, fets a base de minúscules peces (tessellae) que cobrien el terra de totes les estances. De mosaics n’hi havia de molt bonics! En varen poder veure uns quants durant el nostre recorregut. Fins i tot els sostres, en forma d’artesonat i de volta estaven decorats, però aquests no els varen veure ja que no en quedaven restes. Tampoc faltava la instal·lació d’un sistema termal complet i de comunes. Així s’estalviaven haver d’anar als banys que, segons ens va dir la Júlia, no els agradaven massa ja que s’ajuntaven amb segons qui!, que feia feredat!
El passat amb el futur s’entrecreua en el subsòl de Barcelona. El descobriment d’una gran vil·la romana d’almenys 4000 metres quadrats, vora la nova estació de l’AVE, provoca sorpresa entre la gent i desferma la passió dels especialistes. Atesa la importància de la descoberta, l’única d’aquestes característiques a la ciutat de Barcelona, algunes veus s’han alçat demanant la preservació sencera dels conjunt excavat i la seva conversió en un parc arqueològic.
També podeu llegir més informació en aquestes planes de El Periódico de Catalunya.
Aquest estiu m’he passejat per un país estranger on mai m’hauria imaginat trobar-me tantes referències llatines. En una ciutat veïna hi vaig trobar un pub que es deia “Tempus fugit”. Llàstima que aquell dia no portava la càmera i no vaig poder fotografiar l’enorme cartell amb un rellotge preciós que ens indicava aquest pas del temps inevitable i alhora la necessitat de gaudir-ne. I jo n’he gaudit força perquè malgrat estar en un país de pluja, he tingut bastants dies de bon temps. Us donaré unes quantes pistes i algunes fotografies perquè em digueu de quina ciutat es tracta i quins fets històrics importants hi van passar. Quan veieu les fotografies ho tindreu força fàcil.
Aquestes primeres restes no us diran gran cosa, però sapigueu que es tracta d’una col·lecció que podem trobar al jardí d’un Museu on hi ha moltes més restes arqueològiques. L’estàtua de l’inici que no us porti a error, ja que no és d’època romana.
En el mateix jardí podem veure la resta d’aquesta fortalesa. Això vol dir que en aquesta ciutat hi havia una legió de manera permanent. Quina era? Aquesta foto potser us podrà ajudar.
I aquí teniu la columna sencera:
Ja sé que no és de gaire ajuda, però aquí van unes pistes més. La legió va arribar amb l’emperador Adrià quan va visitar la ciutat l’any 122, però abans hi havia arribat la famosa legió que va desaparèixer, la novena. Això era entre el 71 i el 74 dC.
Com tota ciutat romana també tenia el seu Decumanus, tal i com ens mostra la següent fotografia:
Per acabar, dir-vos que en aquesta ciutat hi van morir dos emperadors i en va ser proclamat com a tal un altre. Quins van ser i en quin moment? L’última fotografia us ajudarà.
El nom en llatí de la ciutat era Eboracum. L’origen d’aquesta paraula no és llatí, ni tampoc pertany a una llengua romànica i el seu significat és “lloc de l’arbre del teix”.
A veure com vam les vostres investigacions. D’entrada sembla difícil però estic convençuda que ho trobareu ràpidament. Heu de contestar totes les preguntes: de quina ciutat estem parlant? Quina és la legió que hi estava instal·lada durant un període de la història de l’Imperi Romà? I quins són els emperadors que hi van morir i el que en va ser proclamat?
Ànim i poseu-vos a investigar que aviat començarem les classes i ens hi hem de tornar a acostumar.
Mar blau, platges arrecerades, sol radiant i el so de les cigales rabioses per la calor de l’estiu hel·lènic. Vet aquí Cefal·lònia i Ítaca, vet aquí el Jònic. No vingueu a aquestes illes a cercar tràfec, aglomeracions, o turistes despistats com els que vénen a buscar paella, flamenco o toros a les nostes costes. Tampoc hi busqueu, però, grans jaciments arqueològics perectament conservats i amb plafons informatius de la seva rellevància històrica, ni museus ben fornits de troballes classificades amb precisió per tal de permetre al visitant comprendre millor la història local. Jo penso que el viatger que arriba a aquestes costes ha de saber trobar la màgia dels mites, al temps que retrobar-se a ell mateix gràcies a una natura plaent i a l’amabilitat d’una gent ferotgement orgullosa dels seus orígens. En definitiva, em refereixo al viatge a Ítaca de Cavafis i Llach, i mai no gosaria pensar que puc expressar-ho millor que ells…
Com a mostra, la visita a Argostoli, la capital de l’illa, on vam arribar gràcies a un senyor a qui vam aturar per preguntar la ubicació de la parada d’autobús, però al cotxe del qual ens vam trobar, sense saber com, de camí cap a la ciutat. Durant el trajecte, la conversa va fluir espontàniament -els grecs, dignes descendents dels grans filòsofs, són bons comunicadors- i el nostre guia improvisat va fer una sentida lloança de la seva terra i la seva gent. Passant per sobre el tema de la crisi, va mostrar-se orgullós d’haver estudiat grec clàssic, però queixós de l’actitud del jovent actual que es mostra reticent a aprofundir en les dificultats del precedent de la seva llengua. Després de donar-me indicacions sobre els racons de visita obligada -que posteriorment van resultar molt més útils que els prospectes turístics-, va afirmar rotundament que el principal atractiu de la seva illa era el fet de ser la pàtria Odisseu. Davant la meva perplexitat -no era rei d’Ítaca? vaig exclamar-, va aparèixer un somriure condescentdent al seu rostre i va desplegar un seguit d’hipòtesis, per a ell certeses, que ho demostraven. Si non é vero é ben trobato i el seu grec modern desgranant arguments em sonava a música.
El museu arqueològic d’Argostoli consta de dues sales amb vitrines ben il·luminades però amb una manca evident d’informació sobre la catalogació de les peces, amb l’exepció de les principals, que van acompanyades d’un plafó explicatiu. A principi de curs trobareu un muntatge fotogràfic amb un exercici de recapitulació dels temes de civilització, però aquí us deixo les peces que considero més significatives.
Peliké de figures roges que representa una escena atlètica (s. V aC) [Foto: Josep Lario]
Figuretes femenines hel·lenístiques provinents de Kokkolata [Foto: Josep Lario]
Trobareu més informació al web oficial del museu, disponible únicament en grec i italià.
Un any més, ahir a la tarda hi va haver la JORNADA DE PORTES OBERTES AL FÒRUM DE LA CIUTAT ROMANA DE POL·LÈNTIA, a càrrec dels directors de l’excavació, Miquel Àngel Cau i Esther Chávez. Per a tots els aràcnids i aràcnides, seguidors de El Fil de les Clàssiques, teniu aquí en exclusiva els mots de Miquel Àngel Cau:
No us perdeu el reportatge de El Fil de les Clàssiques de l’any 2009!
Per cloure la sèrie d’articles sobre Londres i, tal com he anat anunciat als lliuraments anteriors, ens acomiadarem de la ciutat britànica amb un monogràgic sobre el British Museum, visita obligada per a qualsevol amant de les clàssiques i de l’art en general que la visiti.
El Museu britànic va ser fundat el 1753, quan el naturalista Sir Hans Sloane va donar la seva col·lecció privada a la nació britànica, per a “all studious and curious Persons”. Durant aquesta primera etapa la seu de la institució es trobava en una mansió propera a la ubicació de l’edifici actual. El gran nombre d’adquisicions d’antiguitats gregues i egípcies que va tenir lloc a principis del segle XIX va crear la necessitat de traslladar les col·leccions d’història natural a un altre edifici, que va esdevenir seu del Museu d’historia natural, i construir un nou allotjament, molt més gran, per a les antiguitats. Així doncs, el 1857 s’inauguraven l’edifici quadrangular i la sala de lectura circular que ara coneixem. El 1997 va començar una restauració del pati interior i la biblioteca circular que va culminar el 2000 amb el cobriment del pati amb una cúpula de Norman Foster i la reobertura de la sala de lectura com a espai d’exposicions i d’atenció al visitant fins que torni a tenir també el seu ús primigeni, l’any 2012 segons les previsions.
En més d’una ocasió, tant a El Fil de les clàssiques com a l’Aracne fila i fila, se us ha demanat una reflexió sobre la polèmica actual en relació a la conveniència que els tresors arqueològics, especialment els marbres del Partenó, es puguin visitar tots junts al nou Museu de l’Acròpolis recentment inaugurat a Atenes. Aquest article, en canvi, us proposa un exercici de recapitulació basat en peces de la col·lecció permanent del museu, del qual heu de respondre aquelles preguntes que conegueu a partir de la feina de classe i del bloc, a Grec o a Llatí. En alguns casos us anirà bé repassar l’exercici sobre la vida quotidiana que s’incloia a Londinium IV i en les preguntes referents al Partenó us recomano consultar aquest article, amb els vídeos que inclou.
Tanmateix, és impossible una visita al Museu britànic sense que el dubte sobre la correcta ubicació de les peces plani per la ment d’aquell qui, badoc, es passeja enmig de tantes meravelles de la humanitat. I encara es fa més evident quan, en entrar a la gal·leria del Partenó, el mateix museu reparteix uns tríptics per donar la seva versió sobre la polèmica. Els administradors diuen que mai no havien argumentat que els marbres havien de romandre a Londres pel fet de no haver-hi un museu a Grècia digne d’allotjar-los i, tot rebatent un per un tots els arguments grecs, resumeixen així la seva posició:
The Trustees argue that the sculptures on display in London convey huge public benefit as part of the Museum’s worldwide collection. Our colleagues in Athens are, of course, fully able to conserve and preserve the material in their care and we enjoy friendly and constructive relations with them.
En aquest muntatge us deixo la meva visió de tot plegat. Es tracta d’un exercici de classe, no ens enganyem, i com a tal l’heu de treballar, però no deixo de ser una professora que es fa preguntes, sovint sense resposta, que sento la necessitat de compartir. No oblideu posar-vos els cascos perquè la música que acompanya les imatges no és casual. Qui m’explica per què l’he triada? Al crèdits finals en trobareu la referència…
Est balinei cella frigidaria spatiosa, cuius in contrariis parietibus duo baptisteria sinuantur. Adiacent unctorium et hypocauston, mox duae cellae magis elefantes quam sumptuosae; cohaeret calida piscina, ex qua natantes mare adspiciunt, nec procul est sphaeristerium quod ocurrit calidissimo soli, inclinato iam die.
(Plini el Jove, Cartes, 2, 17, 11)
No us recorda, per cert, aquest fragment de l’examen de llatí que ens va posar la Margalida el sector termal dels balnea de la vil·la romana de Can Farrerons de Premià de Mar, a tocar de casa meva i amb vistes al mar que vàrem conèixer gràcies a la Lida?
El nostre col·laborador, filòleg clàssic i periodista Antoni Janer en una entrevista feta fa poc a Luces en la oscuridad parla sobre l’espoliació de peces arqueològiques, un tema que sovint surt a classe i al bloc, com és el cas dels marbres del Partenó, de la pedra Rosetta, del tresor de Troia o de la Venus de Milo.
