De tots és sabut que de Grècia arrenca bona part de la tradició científica, fins i tot els filòsofs grecs van desenvolupar les primeres teories sobre l’origen de la química i la seva constitució. Destaca Empèdocles amb la teoria dels elements constituents de la matèria: γῆ (terra), πῦρ (foc), ὒδωρ (aigua) i ἀήρ (aire).
El mateix nom de la química és grec: χυμεία (khymeía) i la majoria dels elements químics tenen el nom d’arrel clàssica el principi del qual forma el símbol, per tant si sabem que or en llatí és aurum ens serà més fàcil recordar el seu símbol AU.
N.B.: Cliqueu damunt la diapositiva.
De la tasca manada a El Fil Moodle de 4t a partir del llibre Arrels clàssiques del lèxic científic, tècnic i humanístic (ed. Teide), jo he fet la següent recerca de l’origen dels ètims grecs i llatins dels noms dels elements químics:
Petó: Acte de tocar amb els llavis una persona o alguna cosa cloent-los i descloent-los en el moment del contacte, tot produint un soroll característic.
Darrere d’aquestes paraules s’amaga tot un món.Un viatge que convida a somiar a tothom per igual, que darrere d’aquest cadascú calla, o bé propaga en veu molt alta la seva pròpia intenció. Tots somiem al cloure els llavis i pensem en allò que desitgem, en allò que busquem i volem aconseguir.
Hi ha milions de petons. Un seguit infinit de petons amb diferents significats. Anomenar-los tots seria gairebé impossible, perquè n’estic segura que qualsevol podria parlar d’un altre petó per a mi encara desconegut o inconcebible. Per a mi, personalment hi ha uns petons clars i coneguts per tots nosaltres, que ens fan sentir persones dintre d’un món tan gran.
Uns d’ells són els petons insignificants. Petons per cortesia, perquè hi ha petons que avui en dia també s’utilitzen com a senyal de benvinguda, com a salutació. Aquí a Catalunya i a la resta d’Espanya, tenim costum de fer petons, un a cada galta. En canvi, diuen que a França saluden amb tres petons, un a cada banda de la galta i un últim als llavis. Diferents maneres de fer-ho però que cap d’aquestes ens diu gaire més que un simple hola.
D’altres petons signifiquen esperança, carinyo cap alguna cosa que apreciem de veritat, i per la qual guardem un gran sentiment. Besar algun objecte estimat ens aporta força, ens fa sentir més aprop d’allò que per nosaltres significa. Viatgem al passat, com una màquina del temps que ens transporta i ens fa recordar amb plena claredat, tal i com si en aquell mateix instant que col.loquen els llavis, poguessin estar sentint el mateix aire que voltava en aquell instant de la nostra memòria.
Però hi ha uns petons que ens envaeixen. Petons que són forts, que ni nosaltres mateixos tenim prou força com per parar-los. Aquets petons són els que tothom enveja quan no els té, són aquells que només faríem quan sentim un sentiment tan gran com l’amor. L’amor va de la mà d’aquests petons. Sentir a l’altra persona com si fossin una sola, sentir el seu sabor tan característic que fa que si ens l’amaguessin entre un milió de petons seguirien sabent quin és el nostre. Besar és increïble i tothom desitja fer-ho quan és de veritat.
De fet tots els petons ens fan ser com som. Son viatges en el temps que ens ajuden a recordar d’on venim i on volem anar. Totes les pel.lícules tenen una escena on n’apareix un, totes les novel·les en parlen… els petons estan presents en el nostre dia a dia sense excepció, és més , en un dels papers més importants ja que ens fan ser millors persones sempre que tens l’oportunitat de fer-nos parar un moment i recordar-nos que darrera d’aquell petó s’amaga una gran quantitat de vida, de nosaltres.
Hi havia certa vegada, una aranya molt competitiva, i sempre anava dient que era la que feia millor les teranyines. Un dia, l’aranya va veure una altra aranya fent una teranyina que semblava perfecta. I ella morta de la ràbia va dir-li que qui fes més teranyines al final del dia, i guanyaria qui les fes millor. Les dues van començar a teixir i teixir. Després una d’elles va pensar – Si les faig ràpid, les faig malament, i no guanyaré la juguesca! – Y va decidir teixir lentament, però això sí, les seves teranyines eren tan perfectes com el dia en que aquella aranya desconeguda li va proposar d’apostar. En veure com teixia l’enemiga, l’aranya competitiva va voler parar perquè pensava que no l’atraparia mai, va pujar a una teranyina que ella havia fet i es va trencar. Així una a una fins que, al final ja no en tenia cap. Va decidir posar-se a fer-ne més però va acabar el dia, i òbviament l’aranya que s’ho va “currar” va fer només 12 teranyines, però es van convertir en les millors teranyines del poble. I es va convertir en la teranyinadora del rei de les aranyes.
Conte acabat, conte contat.
Victòria Ardiles, 1r ESO A
Isop en Valors
N.B.:A partir de quina tasca proposada per la Margalida en el Moodle de 1r ESO, he fet aquesta recreació? Quin valor o contravalor pretenc exemplificar? Ho he aconseguit? A quina faula d’Isop us recorda? Quin mite rememora? En tenim altres exemples a Aracne fila i fila? Quina recreació vàreu fer vosaltres per a aquesta tasca? Si no la vàreu fer quan tocava, no perdeu aquesta oportunitat.
“Tot i que ens creiem totalment lliures, estem carregats de tabús i limitacions. Els antics romans haurien considerat la majoria de les nostres actituds respecte al sexe una cosa inaudita i fins i tot absurdes. [..] Als ciutadans de Roma, el sentiment de culpa que nosaltres solem associar amb el plaer sexual els hauria semblat estrany“.
John R. Clarke
Per tal que podeu entendre el que a continuació us explicaré, és necessari que oblideu tots els tabús que, fins ara ens han inculcat, i que, abans del Cristianisme no hi eren en absolut. A l’època romana, el sexe era considerat una necessitat humana més, com menjar o dormir. Per tant, la perspectiva era molt diferent que a la nostra actual; hom parlava de sexe, i a ningú no li semblava dolent que s’hi parlés en moments seriosos o fins i tot, en família. Després, amb l’arribada de la religió cristiana especialment, el sexe va passar a considerar-se únicament una qüestió reproductiva, i els costums van canviar de manera extraordinària, fins al punt que el plaer sexual es va considerar un pecat. Però bé, tornem als romans. La perspectiva de llavors era ben diferent a la d’ara, així que us demano que obriu molt els vostres caps per tal d’entendre -i així qüestionar o acceptar- el passat.
Heu vist mai a les parets de les vostres cases o la dels vostres amics, objectes decoratius com aquest? Sincerament, en quin cap -actual- entra tenir això a casa? Doncs pels romans, l’arquitectura eròtica era símbol de distinció i, a més, es creia que allunyava la mala sort. Símbols fàl·lics, pintures eròtiques i escultures una mica explícites formaven part del mobiliari urbà sense que ningú no s’exaltés o incomodés.
Però l’erotisme no es trobava únicament a l’art. Possiblement el sexe romà és considerat, ara per ara, exageradament desinhibit o, inclús, depravat, ja que, a la vida diària, el sexe es trobava arreu. Malgrat això, tampoc hem de pensar que hi havia tanta libertat: La llibertat sexual estava determinada per la classe social. L’èlit era completament exempta; no hi havia problema si freqüentava prostitutes o esclaus, ja que els últims eren considerats inferiors. Per exemple, un ciutadà romà podia tranquil·lament fer l’amor amb la seva dona al llit, després amb un home a les termes (no hi havia distinció de sexes), amb una prostituta a un bordell i amb un esclau al pati de sa casa, sense considerar-se adulteri. En canvi, es podia fins i tot castrar a qui tingués relacions amb algú de la seva mateixa posició social sense estar-hi casat. Les dones de l’èlit, en canvi, no gaudien de satisfacció ni d’amor amb el seu marit, ja que llavors l’amor no existia i el casament era senzillament per interessos. Les dones podien també tenir amants de tots els sexes mentre que ho mantinguessin en secret; però no gaudien de contemplació sexual i estava mal vist que es tingués en compte -al matrimoni- el seu desig.
Durant l’imperi, les dones van poder gaudir de més drets. El segle primer després de Crist, es va crear el divorci i la dona, només vinculada al seu progenitor (del qui heretava tot quan moria) tenia més llibertats econòmiques, socials i, per tant, sexuals. Tot i el desenfré, hi havia altres tabús que ara no es troben tant, com:
Tenir el paper “passiu” al sexe anal entre homes; ja que ser qui donava el plaer estava mal considerat per algú de bona posició social, per tant, únicament ho feien els esclaus o prostituts
El sexe oral estava mal vist ja que la boca era considerada “pura” i, el cunnilingus era pitjor, ja que es considerava que l’home no havia de produir plaer a la dona.
Si voleu podeu mirar el vídeo (5 parts):
Malgrat tot, hi hauria moltes raons per creure que la societat romana tampoc era tan diferent de la nostra, quins creus que han estat els canvis respecte abans? I les similituds? Quina societat escolliries per viure, o amb quina estàs més d’acord? Quina és la teva opinió respecte la societat de l’Imperi Romà? I respecte la nostra? Què creus que va impulsar el canvi? Sabries dir què significa el que diu a la primera imatge? Saps si els romans coneixien i usaven el preservatiu?
Si en vols saber més, no et perdis l’exposició que està preparant Arqueoxarxa i que es podrà visitar a partir del mes de desembre en el Museu de Badalona.
Nosaltres vàrem exposar a classe de llatí, l’obra representada a Tarragona de PlauteEl soldat fanfarró. A nosaltres ens va agradar molt, perquè era molt divertida i molt de la nostra actualitat. I a vosaltres, què us ha semblat? Quines altres diferències, hi trobeu entre el llibre que vàrem llegir i l’obra representada a l’auditori del Camp de Mart de Tarragona?
No sabíem ni qui era Eurípides, ni que hagués escrit les Bacants; però ens vàrem llegir el llibre i vàrem anar a veure la representació de les Bacants a Tarragona pel grup In albisTeatro. Ara ja sabem qui és Eurípides, tot aprofundint el teatre a Grècia. Ho voleu saber vosaltres?
Nosaltres com a proposta de treball sobre el nostre viatge a Tarraco, hem decidit publicar una entrevista que vàrem fer in situ a Pepe Luque, el direcor, com als actors i actrius del grup In albis Teatro de Morón de la Frontera que ens varen representar dues fantàstiques obres a l’auditori del Camp de Mart de Tarragona dia 26 d’abril de 2012: Les Bacants d’Eurípides i El Miles Gloriosus de Plaute.
Ens va agradar molt poder realitzar aquelles dues entrevistes, perquè vàrem tenir l’oportunitat de conèixer-los en persona, de saber les seves opinions, els esforços que han realitzat tant Pepe, com el cor de les bacants. Trobem que representar aquest tipus d’obres, són molt complicades, ja que per una banda, té un vocabulari antic, i clar, cal comptar que té un munt d’anys, normal que tingui aquest vocabulari. Malgrat les dificultats que van tenir amb el vocabulari, ho van fer molt bé, ens van agradar molt les representacions. Podem veure a les entrevistes l’emoció que els hi feien aquelles obres i la il·lusió que li posaven.
Com bé ja sabeu, els alumnes de batxillerat (Grec i llatí) i els de 4t d’ESO (Llatí) vam portar samarretes personalitzades a l’excursió a l’Auditori de Camp de Mart de Tarragona. Això sí, tots havíem de portar davant HIC ET NUNC (frase llatina) i darrere MHΔEN AΓAN (frase grega).
*HIC ET NUNC: Aquí i ara
*MHAEN AΓAN: Res en excés
Una tarda d’aquelles avorrides i sense res a fer, estava a l’ordinador i vaig obrir el Moodle del Fil de les Clàssiques. Havia de fer un article el més ràpid possible i vaig començar a buscar coses originals i actuals que fessin referència al llatí.
De cop vaig dir: Les empreses creen samarretes amb estampat llatí? Evidenment!
I a partir d’aquí, li vaig passar el link a la Margalida al mur del Facebook dient-li que encara hi havia empreses en les que creien correcte que posar frases llatines en elles estava bé, ja que molta gent considera el llatí una llengua morta.
Seguim amb l’anècdota, a la Margalida li va semblar genial i parlant vam pensar de que nosaltres podríem fer el mateix.
I així va ser, vam anunciar als alumnes de 4t d’ESO i de 1r de batxillerat de que podriem anar d’excursió amb les samarretes personalitzades. Molts alumnes estaven d’acord i d’altres no, però igualment vam anar a Tarragona totalment diferents de les altres escoles.
Una vegada tothom sapigués el nou projecte, el 23 d’abril (Sant Jordi), vam fer un taller exclusivament per a que tots i totes puguessim pintar-les sense haver de comprar routuladors especials. Va ser un èxit i a més, teniem l’ajut d’ unes quantes noies de 1r de batxillerat que pintaven sense rebre re a canvi.
Ara ja només faltava fer la sortida amb les samarretes posades i òbviament ho vam fer sense cap problema.
Si voleu veure com van quedar, l’Alma Bergel ens ha fet un Power Point genial.
Com esteu veient, els alumnes de l’institut Isaac Albéniz estem molt endinsats en les formes artístiques, ja siguin clàssiques, prosaiques o tecnològiques, com diu la Teresa a l’article sobre el nostre primer treball a la Viquilletra. Hi participem amb un estudi del personatge de Nausica, de la qual treballem dues versions: la de l’Odisseaper treballar els textos grecs, i la versió de Maragall per als textos en català.
Com estava promès, aquest article estarà centrat en la dramatització de les escenes triades de la Nausica de Maragall, que personalment m’ha agradat molt fer, encara que de vegades no estigués gaire d’acord amb les motivacions del personatge, com per exemple, que el seu somni fos casar-se amb un heroi.
Centrant-nos en l’aspecte dramàtic, primer de tot vam fer la selecció de textos a partir de l’obra Nausica de Joan Maragall, i vam decidir quins eren els més representatius:
Com a primera escena, vam escollir el fragment on Nausica somia desperta, imaginant-se que arriba un heroi i s’enamora d’ella. En aquell moment, a la vora del riu amb les donzelles, apareix un nàufrag que demana ajuda, i Nausica se li apropa sense por, al contrari de les donzelles que s’espanten. Això representa la personalitat d’una noia curiosa, atrevida i oberta que vol conèixer coses més enllà del seu palau. La segona escena és el descobriment del nom de l’heroi, Ulisses, davant de la reina dels feacis, on Nausica s’enamora encara més d’Ulisses ja que és l’heroi que sempre havia somiat. La tercera és el desenllaç inevitable, Ulisses ha de tornar a Ítaca, on la seva dona i fill l’esperen. Aquí Nausica entén que Ulisses no és el seu heroi i que no podrà viure la seva història d’amor amb ell, ja que té una família i un deure amb ells. Per finalitzar, es va escollir un fragment de Daimó per la seva gran importancia com a “cec que ho veu tot”, és el personatge que dóna els consells savis i és, com si diguéssim, el personatge que revela el futur.
Com a última cosa a ressaltar, l’escenografia va quedar molt integrada en l’entramat de disciplines que volíem lligar, el piano i el contrabaix integrats en l’escena va ser una bona idea, i lligar-ho tot amb els dibuixos crec que fa la història més clara i entenedora.
