Seguint amb la caça de referents clàssics a obres literàries com Luces de Bohemia de Valle-Inclán i com La muerte llega a Pemberley de P.D. James, en aquesta ocasió ens endinsem a la novel·la romàntica i gòtica de l’escriptora britànica Charlotte Brontë.

Charlotte Brontë (1816-1855) és una de les novel·listes emblemàtiques del romanticisme anglès. La seva curta vida va estar marcada per la pèrdua progressiva de la major part dels seus parents (la mare i els cinc germans), la crueltat de la seva madrastra (que a la vegada era la seva tia materna), la seva estada a l’escola, el seu viatge a Brussel·les amb les seves germanes per estudiar francès, la seva feina com a institutriu, la publicació de les seves obres, el seu casament i poc després la seva pròpia mort per tuberculosi.

Tanmateix la Charlotte no és l’única Brontë que va passar a formar part de la història de la literatura, de fet les seves germanes Emily i Anne també van escriure i publicar (Cims borrascosos i Agnes Grey, respectivament), tot i que cap de les tres va gaudir de gaire èxit durant la seva època.

Retrat de les tres germanes Brontë de Branwell Brontë (el seu germà), 1834. D’esquerra a dreta: Anne, Emily i Charlotte Brontë.

Tornant a l’obra de Charlotte Brontë, podem destacar precisament l’obra de la qual trobarem una pila de referents clàssics: Jane Eyre, publicada l’any 1848. De fet la pròpia autora considerava que la novel·la era realment la seva autobiografia. Jane Eyre, com Brontë, es troba obstacles a la seva vida com ara la seva orfandat, el despotisme de la seva tia Mrs. Reed (representa la madrastra de Charlotte), la seva estada a una escola semi-benèfica, el seu càrrec d’institutriu de famílies senyorials, l’amor ideal però impossible de Mr. Rochester (evoca el seu marit), la religiositat de John Rivers (el seu pare que també era sacerdot) i la incapacitat de trobar la felicitat. Així doncs podem descriure aquesta història com agitada, apassionada, dramàtica, dolça, romàntica, tenebrosa i d’intriga.

L’argument d’aquesta obra és el següent:

Jane Eyre és una nena òrfena a principis de l’època victoriana anglesa que viu amb la seva tia, Mrs. Reed, i amb els seus cosins: John, Eliza i Georgiana. La seva mare era germana de l’espòs de Mrs. Reed, qui estimava la seva neboda com si fos filla seva. Malauradament, Mr. Reed va morir, no abans de fer prometre a la seva dona que cuidés de la Jane com a filla pròpia. Mrs Reed va incomplir el seu jurament i acusava la petita injustament de mentidera, malvada i manipuladora. A més a més els seus cosins, sobretot en John, la pegaven, fins un dia que la tia va decidir ingressar-la en una escola semi-benèfica, on educaven les noies amb austeritat i educació, fins i tot amb severitat.

A l’escola, Jane va aprendre i va créixer més o menys feliç, tenint en compte que les condicions de les alumnes eren dures i estrictes. Amb setze anys va començar a exercir de professora de les alumnes més petites i als divuit va decidir sortir de l’escola, ja era hora de conèixer el món real. Va posar anuncis com a institutriu, capaç d’ensenyar als nens francès, dibuix i piano. Aviat van respondre-li i immediatament, la van fer cridar.

Thornfield, la seva nova llar, es trobava al nord d’Anglaterra. Allà es va reunir amb la seva nova pupil·la: l’Adèle, una nena francesa, protegida per l’amo de la mansió: Edward Rochester; també va conèixer la mestressa: Alice Fairfax, qui va rebre-la amablement. Dies més tard va conèixer l’amo: Mr. Rochester, qui al principi va mostrar-se crític i orgullós amb la jove institutriu. No obstant, amb el pas del temps, Rochester va apropar-se més a Jane i l’orgull va convertir-se en sarcasme. Quan Rochester havia d’anar-se’n de Thornfield per una bona temporada, Jane s’entristia i s’adonava que el necessitava a prop.

Escena de la versió cinematogràfica de Jane Eyre de Cary Fukunaga (2011): Jane (Mia Wasikowska) i Rochester (Michael Fassbender).

Setmanes després, Rochester va convidar els seus amics a Thornfield i Jane va observar que Rochester cortejava una senyoreta atractiva i rica: Blanche Ingram. Jane cada cop es trobava més afligida i gelosa al mateix temps. Quan els convidats van marxar, Rochester va confessar a Jane que no estava interessat en Blanche, que ho havia fet per enrabiar-la perquè l’estimava, després va demanar-li que es casés amb ell. Jane no s’ho podia creure, però com que els seus sentiments eren tan sincers i apassionats, va acceptar la petició.

No obstant, quan estaven a punt de casar-se, Jane descobreix que Edward Rochester ja estava casat i que tancava la seva dona (suposadament boja i perillosa) a les golfes de Thornfield. La protagonista, espantada, decideix fugir-hi sense diners ni propietats. Després d’un llarg trajecte, tres germans i la seva minyona l’acullen a casa seva. Eren en John, la Mary i la Diana Rivers. Van oferir-li treballar com a mestra dels fills dels camperols i obrers del poble. Mesos després descobreix que tots quatre són cosins per part de mare i que el seu oncle li ha deixat una gran herència, herència que Jane decideix compartir amb els seus “nous” parents. John Rivers és el sacerdot del poble i demana a Jane que es casi amb ell per anar a l’Índia com a missioners.

En aquell moment, el record d’en Rochester omple els seus pensaments i tenint un mal pressentiment decideix tornar a Thornfield. Després de dos dies de viatge, veu amb els seus propis ulls que la mansió ha desaparegut. Un veí li explica que la dona de Rochester va calar foc a Thornfield, enfadada amb Edward i Jane. Només va morir l’esposa dement, tot i que Rochester, tractant de salvar-la va perdre una mà i la vista d’ambdós ulls. Després de la tragèdia, Rochester s’havia traslladat a una altra de les seves cases, però aquesta estava en molt mal estat. Rochester es passava el dia vagant i lamentant-se d’haver perdut la flor de la seva vida: la Jane. En aquell moment apareix ella i li promet que mai no el tornarà a deixar i que en aquells moments l’estimava més que abans. Decideixen casar-se, sense que ningú ho sabés i al cap d’uns anys, Edward recupera la visió d’un ull.

Ara passarem a buscar els referents clàssics, de fet el primer d’ells es troba en el propi cognom de l’autora: Brontë, que literalment en grec significa “tro” (“βροντή“).

Capítol I

” – ¡Malvado! -Le dije- Eres peor que un asesino, que un negrero, que un emperador romano…”

“Yo había leído History of Rome de Goldsmith y había formulado una opinión respecto a Nerón, Calígula y de más césares.”

Jane Eyre compara la tirania del seu cosí John en colpejar-la amb la dels emperadors romans, concretament amb la de Neró (qui va incendiar la ciutat de Roma) i amb la de Calígula (qui és descrit com a “tirant dement”).

 

Capítol VII

“Sin duda, señorita, cuando daba usted a las muchachas el queso y el pan en lugar del potaje quemado, atendía al bienestar de sus viles cuerpos, pero ¿no piensa usted que contribuía a la perdición de sus almas?”

Tot i que aquestes paraules pertanyen a Mr. Broklehurst, un capellà anglicà, aquesta citació ens pot recordar al pensament de Plató i la divisió entre cos (món sensible, mortal) i ànima (món de les idees, etern). L’única manera d’alliberar l’ànima és renunciant als plaers carnals.

 

Capítol VIII

“Pero cuando mi admiración llegó al colmo fue cuando Helen, por indicación de Mis Temple, alcanzó un tomo de Virgilio y comenzó a traduir latín.”

Jane, en fer aquest comentari sobre la seva amiga i companya de l’escola, vol demostrar que Helen era capaç de traduir els clàssics i per tant era molt culta i per això l’admirava.

 

Capítol XVII

– “Miss Ingram era la única amazona“.

– “Lady Ingram tenía las facciones de una matrona romana. […] Pero Blanche, en cambio, tenía los perfectos contornos de una Diana.”

La paraula “amazona” en aquest context es refereix al femení de genet, i per tant es tracta de la dona que munta a cavall. Tanmateix aquest terme prové d’una nació d’éssers mitològics, les amazones, que eren dones guerreres.

El fet que Lady Ingram tingui les faccions d’una matrona romana vol dir que és refinada, culta i sap organitzar tots els afers domèstics, econòmics… com les dones de l’antiga Roma. No obstant, la narradora no pot dir que sigui maca, al contrari de la seva filla, la Blanche Ingram, que és tan bella com la deessa Diana (Àrtemis, en grec), la divinitat de la caça, del bosc i dels parts.

 

Capítol XIX

“Quisiera prolongar este momento ad infinitum, pero no es possible.”

Ad infinitum és una locució llatina que significa “fins a l’infinit”.

 

Capítol XX

” – Blanche es admirable, ¿verdad? -Sí, señor. – Robusta, alta, morena, con un cabello como debían tenerlo las mujeres de Cartago.”

Cartago (actual Tunis) va ser un poble, fundat pels fenicis, que va conviure amb els romans i amb el qui no va tenir gaire bona relació. Roma i Cartago van trobar-se cara a cara diverses ocasions, però cal destacar les Guerres Púniques (264 aC – 146 aC).

 

Capítol XXIII

Mr Dionysius O’Gall.

Aquest personatge comparteix el nom amb el déu Dionís (en llatí, Bacus), divinitat del vi i del teatre.

 

Capítol XXIV

“- Estaba pensando en Hércules y Sansón y en sus respectivas amadas. Pensaba que si aquellos caballeros se hubiesen casado, su severidad como maridos hubiera superado en mucho a su dulzura de enamorados. Y sospecho que a usted le pasará igual.”

Hèrcules (Hèracles, en grec) era un semi-déu, fill de Júpiter (Zeus, en grec) amb la mortal Alcmena. Des de petit va estar dotat d’una força sobrenatural i quan va créixer va haver de superar els dotze treballs, imposats pels déus olímpics com a càstig d’haver matat els seus fills en un atac de bogeria, inspirat per Juno (Hera en grec).

 

Capítol XXIX

“John Rivers, inmóvil cual uno de los retratos que pendían de los muros, fijos los ojos en la página que leía, fue para mí fácil objeto de examen. Una estatua no lo hubiera sido más. Era joven -unos veintiocho o treinta años- , alto y delgado. Todos los rasgos de su rostro eran de una pureza griega: el corte de su cara, la nariz, la barbilla y la boca. Rara vez se encuentra en semblantes ingleses tal parecido a los modelos clásicos. Tenía los ojos grandes y azules, con oscuras pestañas y su cabello rubio, cuidadosamente peinado, coronaba una ancha frente pálida como el marfil.”

Jane considera que els models d’art clàssic són una mostra de la bellesa divina. De fet durant l’art clàssic grec dels segles V i IV aC, els escultors es proposaven representar la figura de l’home amb mimesi (naturalista) però a la vegada amb certa idealització.

Jane Eyre (Mia Wasikowska) i John Rivers (Jamie Bell) a Jane Eyre de Cary Fukunaga, 2011.

Capítol XXXII

“Agregaba que yo, como maestra de escuela de aldea, era un lussus naturae y que estaba segura de que mi vida anterior debía de constituir una sugestiva novela.”

El llatinisme lusus naturae significa “acció capriciosa de la naturalesa”. En aquest context, la protagonista es considera un experiment de la naturalesa que juga amb ella.

 

Capítol XXXVII

” – No, John viste bien. Es un hombre arrogante, alto, delgado, rubio, con ojos azules y un perfil griego.

– ¡Maldito sea! ¿No te agrada, Jane?

– Sí, me agrada. Ya me lo había preguntado usted antes.

– Acaso te encontrarás más a gusto no estando sentada en mis rodillas, ¿verdad?

– ¿Por qué?

– Porque has hecho un relato tan sugestivo, que la comparación ha de resultarte ingrata a la fuerza. Tus palabras han descrito un verdadero Apolo. […] Y ahora estás ante un Vulcano, un herrero auténtico, moreno, con los hombros cuadrados y para colmo, manco y ciego.

– No había pensado en ello, sin embargo, me quedo con Vulcano.

[…]

– ¿Quieres casarte conmigo, Jane?

– Sí.

– ¿Con un desventurado ciego que no puede caminar sin lazarillo?

– Sí.

– ¿Con un mutilado, que te lleva veinte años y al que tendrás que ayudar en todo?

– Sí.

– ¿De veras, Jane?

– Completamente de veras.

– ¡Oh, querida mía! ¡Dios te bendiga y te recompense!

Es tracta d’una de les escenes més maques de la novel·la, la qual es troba al penúltim episodi. Després de la petició matrimonial de John Rivers, Jane decideix tornar amb Edward Rochester, qui es descriu a ell mateix com a Vulcà: vell, desagradable, deformat (sense mà i cec)… En canvi, el cosí de Jane sembla perfecte i el compara amb el déu Apol·lo: atractiu, culte,  generós amb els desfavorits, elegant… Tot i així, Jane sap veure més enllà de les aparences i decideix casar-se amb en Rochester, qui ha demostrat estimar-la més i qui s’ha fet més humil en adonar-se com és ella d’important per la seva vida. Així doncs Jane Eyre és la completa contraposició de Venus (Afrodita).

Escena final en la que Jane Eyre i Edward Rochester es sinceren amb els seus sentiments. Jane Eyre de Cary Fukunaga, 2011.

Un altre paral·lelisme que podem trobar és l’empresonament de Bertha Mason, l’esposa dement de Mr. Rochester. Grace Poole, una de les serventes, s’encarrega de custodiar-la. A la mitologia clàssica hi ha molts personatges que es troben privats de llibertat, com ara Dànae o Prometeu.

Per acabar voldria animar-vos a llegir la novel·la per vosaltres mateixos perquè no té desaprofitament.

 

Laia Muñoz Osorio

Aràcnida universitària